“La cova d’en Nadal” o “del ermità es pot situar a la mateixa serralada de Céllecs, prop del Mas Nadal, seguint el camí d’Órrius al Raval de la Roca (actualment Vilanova del Vallès). Aquest formaria part d’un conjunt que es troba situat a una alçària de 300 m. sobre el nivell del mar. El conjunt va ser donat a conèixer per Carreras Candi l’any 1909 i va interpretar les restes com un conjunt de “tombes cristianes primitives” que amb els paral·lels citats (Olèrdola, Tavertet...) els situa a l’època carolíngia. Aquest grup d’eremitoris va ser excavat pel Grup Arqueològic de Vilassar de Dalt l’any 1951 dirigits pel Sr. Jaume Ventura. Els resultats de les excavacions van ser publicats anys més tard per Pau Ubach dins les seves memòries.“La cova d’en Nadal” o “del ermità” presenta una cavitat buidada a cop d’escoda que presenta les marques de la mateixa en algunes de les parets. La construcció va estar habilitada en temps modern en una barraca de vinya i va ser utilitzada molt de temps pels carboners de la zona. L’entrada és de secció quadrangular (1’08 mts d’alçada x 0’95 mts d’ample) i presenta un mur de pedres i morter de calç per regularitzar l’entrada. A l’extradós de l’obertura també s’hi pot observar uns encaixos de secció quadrada per sostenir les frontisses d’una porta. L’edicle interior té estructura rectangular arrodonida en el sostre i els cantons i es troba orientada a 10 º N-NE. A la part final hi ha una petita cúpula que permet estar-s’hi dret. Les mides són de 4’20 m. de fondària i una amplada de 2 m. l’alçada interior de la cova és de 1’48 m. a la zona mitja i de 2’20 m. a la part més fonda. En la paret del fons, s’hi va practicar una fornícula plana amb una creu amb aspes gravada a la pedra (0’35 m.) que es podria interpretar com un oratori rupestre o altaret. En aquesta part també s’hi troben uns petits forats quadrats on encaixarien estaques de fusta per sostenir un petit sostre o armari. Aquests forats són posteriors a la creu ja que l’escapcen en un dels braços. Antigament a l’interior hi havia un banc per seure en tot el seu perímetre menys a l’entrada. Aquest banc va ser reduïda al nivell del terra l’any 1967, per engrandir l’interior per tenir més espai per dormir-hi, en dates modernes, quan s’usava de refugi pels carboners. A l’exterior de la cova s’hi troba un banc per al descans de l’eremita, també excavat a la roca, i en la roca del davant s’hi troba un plat de molí que deuria servir per la fabricació de farina per a la seva subsistència. Aquest eremitori pot tenir com a paral·lel el descobert per M.Riu l’any 1974 prop de Martorell a la zona de la carretera de Gelida al costat del Puig del Pou d’en Merlí i identificat com “eremitori núm.1”.
L’eremitisme és una forma de vida religiosa d’alguns cristians que, a partir del s.III, per motius ascètics, es retiren a la solitud. Es considera Pau de Tebes com el primer eremita conegut i sant Antoni, seguidor seu, com a propagador de la vida eremítica a l’Alt Egipte, des d’on s’estengué per tot l’Orient. L’existència d’eremites és ja coneguda a la península des d’època visigoda. El cànnon 5è del VII concili de Toledo (any 646) diferencia clarament entre eremites dignes que duen una vida santa “in cellulis propiis reclusos” i altres de costums més indignes. A Catalunya, durant el període carolingi, la fi del s X tingué una especial importància el nucli eremític format entorn de Cuixà, amb sant Pere Ursèol, sant Romuald i Marí. Els eremites de Céllecs es poden situar a l’època carolíngia, amb una finalitat possiblement repobladora i evangelitzadora. Malgrat tot, degut a la manca de restes arqueològiques també es poden situar des de l’antiguitat tardana a l’època carolingia (s.IV al X.).
Els conjunts eremitics solen tenir unes característiques comunes: solen aprofitar els conjunts rocosos de la serralada, però sovint es presenten isolats, allunyats de camins importants i es troben prop de camins secundaris que, en aquest cas, comuniquen la serralada amb la plana o el Vallès i el Maresme. Aquest fet ens porta a pensar en la presencia individual i no en l’establiment de colònies eremítiques més poblades. Segurament es buscava la solitud i l’aïllament. Segons Manuel Riu, “Alguns eremitoris del s.X pogueren ésser habitacles permanents però altres, relacionats amb monestirs, els s.XI i XII foren llocs d’habitació temporal o llocs de penitència, quan arribava el temps de quaresma, pels monjos que es retiraven a meditar.” L’allunyament d’aquest nuclis eremítics d’alguna capella, església parroquial o monestir proper ens referma en el caràcter individual i permanent de l’ocupació del nucli eremític lluny de la interpretació que configuraren una comunitat d’eremites.
Per la seva banda, Enrich classifica els eremitoris catalans en dos grans grups dividits pel riu Llobregat. Els conjunts descoberts a la riba dreta ( els situats a Martorell i el Baix Llobregat) tenen paral·lels tipològics més propers a Àlaba, anomenades cabidades-nicho per Azcàrate. Aquests nuclis eremítics estarien més relacionats amb una influència dels monjos mossàrabs i la migració de comunitats cristianes de zona musulmana durant la conquesta d’aquests territoris. El segon grup situat a la riba esquerra (dins la Catalunya Central i amb exemples al Berguedà), estarien relacionats amb el repoblament pagès i amb l’evangelització de la ruralia. Dins aquest conjunt podríem situar els del Maresme-Vallès Oriental.
BIBLIOGRAFIA
- AZKARATE, A,: Arqueologia cristiana de la Antiguedad Tardía en Álava, Guipúzcoa y Vizacaya. Dip. Foral de Álava. Vitoria-Gazteiz, 1988.
- CARRERAS CANDI, Francesc: “ Primitius sepulcres cristians a Céllecs” a Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. . Reproduït traduït al català per Jaume Vellvehí a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal, núm.19 (agost 1995) pàgs. 9-10.
- ENRICH, Jordi; ENRICH, Joan; SALES, Jordina: “Eremitoris rupestres alt-medievals a la Catalunya central: una recerca sobre el cristianisme rural” a Ir. Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya.13-14-15 de novembre del 1998 Actes. ACRAM, 2000. Pàgs.260-277
- FORT i COGUL, Eufèmia: “L’eremitisme a la Catalunya nova” a Studia Monastica, vol.7 (1965) fascicle 1. Abadia de Montserrat, Barcelona, 1965. Pàgs. 63-124
- GRAUPERA, GRAUPERA, Joaquim: “Ruta per les coves dels monjos medievals de Céllecs (Vallès Oriental-El Maresme)” a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal-Mataró, núm.60 (gener-febrer-març, 2002), pàg.19
- GRAUPERA, GRAUPERA, Joaquim: “Testimonis de la vida eremítica a Céllecs” a III Jornades de Història i Arqueologia Medieval del Maresme. De Constantí a Carlemany. El pas de l’antiguitat tardana al món medieval. Actes. Del 16 d’octubre al 6 de novembre de 2004. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2006. P`gas.143-153
- PUIG i GIRALT, Enric: Expedició núm. 7, 8 i 9 a Céllecs: Pica del llop / Coves de Can Nadal (Agost-Octubre del 1987). Grup Yl-Ur. [Inèdit]
- RIU i RIU, Manuel: “Els primers eremitoris mossàrabs de Catalunya” a Fonaments., núm.1. Curial. Barcelona, 1978.Pàgs.111-117
- UBACH, Pau: Memòries etno-arquològiques. Vilassar de Dalt, 1934-1993. L’Aixernador. Argentona, 1994. (El Montalt, 17)