dissabte, 26 de juliol de 2008

En Robafaves: Jaume I o Pere el Cerimoniós ?

Ara que a Mataró estem de festa major, “Les Santes”, crec que toca parlar de gegants. La figura del gegant Robafaves, com tots els mataronins sabem, ha esdevingut un dels símbols emblemàtics de la ciutat. El seu aspecte ha anat evolucionant al llarg dels anys, però aquí ens interessa el darrer, que ha perdurat fins l’actualitat i que va ser estrenat per les Santes de l’any 1930, gràcies a l’habilitat de l’artista barceloní Salvador Alarma i materialitzada pel mataroní Josep Diamant i Llobet.
Totes les cròniques de l’època ressenyen que vol representar al rei Jaume I sobre tot identificat per la cimera coronada amb un drac, una vibra o rat-penat. La identificació del rat-penat amb Jaume I apareix a partir d’una llegenda, que amb diverses variants, explica que, mentre Jaume I era acampat als afores de València per preparar la conquesta de la ciutat, els musulmans intentaren atacar el campament per sorpresa durant la nit. Un rat-penat despertà el rei mentre dormia, i quan aquest s'alçà veié que els musulmans s'apropaven. Llavors pogué reaccionar i anul·lar l'atac.
A Mallorca, segons Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau (1823-1906), hi havia la llegenda que explica que Jaume I adoptà com a símbol el rat-penat quan, per demostrar que no creia en supersticions, salvà la vida a un quiròpter que hi havia a la primera mesquita consagrada a Palma, a l'actual l’església de Sant Miquel, i que hom volia matar perquè el consideraven de mal averany.
Malgrat tot, la cimera decorada amb el rat-penat o vibra, no apareix fins al regnat de Pere el Cerimoniós i després, serà usada pels seus descendents com a símbol del Casal de Barcelona i com a ciutats reials apareix als escuts de Mallorca i Barcelona. Extingit aquest Casal, fou usat per les dinasties següents com a símbol de la monarquia catalanoaragonesa. També la trobem usada pels reis de Nàpols i a la cimera de l'escut dels reis de Portugal. La trobem representada esculpida a la porta de les torres de Poblet, feta edificar en temps de Pere el Cerimoniós i a la façana del Palau de l’Ajuntament de Barcelona.
Al Museu de la Reial Armeria del Palau d’Orient de Madrid es conserva la cimera atribuïda al rei Martí l’Humà (núm. inv.D-11). Aquesta cimera esta obrada amb pergamí bullit i revestida de guix i s’utilitzava sobre l’elm. Aquesta s’ha atribuït erròniament a Jaume I i va pertànyer primer a Pere el Cerimoniós que segons Agustí Altisent “...la degué usar, entre altres motius, per compensar la seva esmerlida figura “. Com veiem aquest exemplar és el més proper a l'utilitzat com a model per la testera d'en Robafaves. Altres gegants han adoptat també aquest aspecte com el de l’Associació de Veïns “Jaume I” de Lleida o el gegant de Calvià (Mallorca). Per tant, a qui representen, a Jaume I o Pere el Cerimoniós?


Bibliografia

  • ALTISENT ALTISENT, Agustí : “Cimera del Rei Martí” a Catalunya Medieval. Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1992, p. 249
  • AMADES GELATS, Joan: Gegants, nans i altres entremesos. Impremta la Neotípia. Barcelona, 1934.
  • BARÓN DE LAS CUATRO-TORRES. CONDE DEL ASALTO: El casco del Rey D. Jaime el Conquistador. Monografía crítico teórica. Establecimiento Tipográfico de Agustín Avrial. Madrid, 1894
  • ESPAÑOL, Francesca; MANENT, Ramon (fot): Els escenaris del Rei. Art i monarquia a la Corona d’Aragó. Angle Ed.; Fund. Caixa Manresa. Manresa, 2001 (Arts,2) Pàg.133
  • GUANYABENS CALVET, Nicolau: Els gegants de Mataró. Patronat Municipal de Cultura. Mataró, 1999 (Caps de Bou, 27)

dijous, 24 de juliol de 2008

Manifestació a Lleida sobre la unitat del Museu

El passat dilluns 14 de juliol de 2008, al Racó del Casal Aliança de Mataró, es va presentar la delegació de la Plataforma cívica per la unitat del Museu de Lleida a Mataró-Maresme. Durant l'acte va intervenir Josep Torrens, president d' Església Plural i membre de la Plataforma, que va explicar l'estat actual del litigi per les obres d'art religiós de les parròquies de la Franja al Museu de Lleida. Les entitats que formes la Plataforma a Mataró - Maresme va quedar representada pel Centre Atlètic Laietana; Centre d'Estudis Argentonins "Jaume Clavell";
Centre d'Estudis Vilassarenc; Coordinadora d'Associacions per la Llengua. Mataró (CAL); Església Plural ; Grup d'Història del Casal. Mataró; Grup d'Historiadors Jaume Compte i Òmnium Cultural Mataró.

Ahir, dimecres 23 de juliol de 2008, a Lleida es va realitzar un manifestació pacífica per a demanar la unitat del patrimoni del museu de Lleida amb una assistència aproximada de mig miler de persones. A la manifestació hi van participar diverses persones de Mataró i del Maresme i en el meu cas hi vaig assitir com a representant de la Coordinadora creada a Mataró.
La manifestació va estar encapçalada per representants de les diverses entitats que configuren la plataforma : Amics del Museu de Lleida, Amics de la Seu Vella de Lleida, Ateneu Popular de Ponent, Casal Jaume I de Fraga, Centre Excursionista de Lleida, Església Plural, Grup Cultural Garrigues, Patronat del Corpus de Lleida, Òmnium Cultural del Segrià, Orfeó Lleidatà, Res Non Verba, Tradicions i Costums, Unesco Lleida, Canta i Estima, Cercle de Belles Arts i Arts de Ponent.
La convocatòria va tenir lloc davant el palau episcopal on es va lliurar un manifest de les entitats convocants, com a resposta a l'acord entre els dos bisbats pel qual vuitanta-vuit peces d'art de la Franja, que actualment són al Museu Diocesà de Lleida, es traslladarien al bisbat de Barbastre-Montsó. La marxa va dirigir-se davant del Museu de Lleida on diversos representants de la plataforma van pronunciar diferents discursos a banda de llegir-se el manifest lliurat al Bisbe.
Segons la portaveu de la Plataforma, Marta Canales, aquesta manifestació ha deixat la porta oberta per una segona protesta. A l'acte hi va participar el president d'ERC, Joan Puigcercós, entre altres dirigents polítics.
Recordem que les obres en litigi eren d'esglésies de la Franja que fins el 1995 formaven part del bisbat de Lleida. Però aquell any l'episcopat espanyol va transferir vuitanta-quatre parròquies de la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca al bisbat Barbastre-Montsó. El mateix tràmit van seguir vint-i-set parròquies més el 1998, de manera que es va fragmentar la diòcesi de Lleida per primera vegada en vuit-cents anys. Des de fa dotze anys Barbastre-Montsó reclama les obres d'art originàries de les parròquies transferides. Fins ara les sentències eclesiàstiques han donat la raó al bisbat de Barbastre, tot i que el de Lleida va comprar les peces. Segons una noticia apareguda en el diari “Segre” del dijous 17 de juliol de 2008, el jutjat número 4 de Lleida es va declarar competent per estudiar la propietat de les obres en litigi, una decisió que la plataforma veu amb molt bons ulls.

diumenge, 20 de juliol de 2008

Crònica del curs "Arquitectura i formes artístiques medievals: ús i funció II"

Aquesta setmana del 14 al 17 de juliol de 2008, he pogut participar a l’IES Joan Brudieu de la Seu d’Urgell, del curs Arquitectura i formes artístiques medievals: ús i funció II, coordinat per Francesca Español Bertran del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona i per Francesc Fité Llevot del Departament d’Història de l’Art i Història Social de la Universitat de Lleida. El curs va plantejar diversos aspectes sobre l’ordenació i l’ús dels espais sagrats medievals, aspectes que el pas del temps i els canvis litúrgics han modificat substancialment. Les fonts històriques, els cerimonials, etc., esdevenen instruments essencials a l’hora de restituir la seva funció originària i d’avaluar la interrelació de l’arquitectura amb el mobiliari, els vasos i els llibres litúrgics emprats en el ritual. El curs va tractar sobre totes aquestes qüestions en el marc de l’art religiós, però en el context profà contemporani. Com element complementari del curs es va fer una visita a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc (Toulouse) en la qual es van comentar l’església romànica de sant Serni i la col·lecció d’art medieval del Museu dels Agustins. En l’estona lliure del migdia i desprès de dinar hom va aprofitar per visitar l’edifici dels Jacobins i la catedral de sant Esteve.
L’equip docent van estar integrat per Jordi Casanovas Miró (MNAC), Rafael Cómez Ramos (Universitat de Sevilla), Francesca Español Bertran (UB), Francesc Fité Llevot (UdL), José Luis Hernando Garrido (Museo Etnográfico de Castilla y León), Jesús Francesc Massip Bonet (Universitat Rovira i Virgili), Juan Carlos Ruiz Souza (Universitat Complutense de Madrid) i jo mateix representant al Grup d’Història del Casal de Mataró, com a centre de recerca en l’art medieval del Maresme.
En la meva intervenció vaig tractar temes referents a la meva experiència a l’hora d’investigar la història medieval d'aquesta comarca. El contingut, enfocat des de la vessant pràctica, va presentar una introducció per emmarcar la feina feta pels centres d’estudis locals i com des de la microhistòria es pot contribuir a poder fer una síntesi més general. Cada element comentat es va anar exemplaritzant amb un referent pràctic que alhora podia servir d’exemple per altres investigadors d’un altre àmbit territorial. En aquest sentit, desprès de tractar els condicionants previs (la topografia, l’ordenació del territori en època medieval....) es va comentar el treball documental realitzat, l’aportació i estudi de fonts iconogràfiques (plànols, fotografies antigues....), el treball de camp, entre altres. Finalment es va fer un ràpid repàs de l’estat de la qüestió del nostre coneixement del patrimoni medieval de la comarca del Maresme.
Al decurs del curs es va presentar el llibre Hagiografia peninsular en els segles medievals. Editat pel professor titular d'Història de l'Art Medieval de la UdL, Francesc Fité, i la professora de la UB Francesca Español, i publicat pel Servei de Publicacions de la UdL. El llibre aplega onze estudis que analitzen el culte als sants des de perspectives molt diverses. Estan escrits per experts de Lleida, Barcelona, Girona, Mallorca, Saragossa, Barcelona, Lleó i Navarra que han participat en els cursos organitzats en el marc de la Universitat d'Estiu de la UdL. Els editors afirmen que "el caràcter multidisciplinar de la recerca s'enquadra plenament en la línia d'aquestes trobades". que tenen lloc des de fa més d'una dècada i que es recomanen com a molt interessants.

diumenge, 13 de juliol de 2008

El testimoni dels monjos eremites a Céllecs: La cova d’en Nadal

“La cova d’en Nadal” o “del ermità es pot situar a la mateixa serralada de Céllecs, prop del Mas Nadal, seguint el camí d’Órrius al Raval de la Roca (actualment Vilanova del Vallès). Aquest formaria part d’un conjunt que es troba situat a una alçària de 300 m. sobre el nivell del mar. El conjunt va ser donat a conèixer per Carreras Candi l’any 1909 i va interpretar les restes com un conjunt de “tombes cristianes primitives” que amb els paral·lels citats (Olèrdola, Tavertet...) els situa a l’època carolíngia. Aquest grup d’eremitoris va ser excavat pel Grup Arqueològic de Vilassar de Dalt l’any 1951 dirigits pel Sr. Jaume Ventura. Els resultats de les excavacions van ser publicats anys més tard per Pau Ubach dins les seves memòries.
“La cova d’en Nadal” o “del ermità” presenta una cavitat buidada a cop d’escoda que presenta les marques de la mateixa en algunes de les parets. La construcció va estar habilitada en temps modern en una barraca de vinya i va ser utilitzada molt de temps pels carboners de la zona. L’entrada és de secció quadrangular (1’08 mts d’alçada x 0’95 mts d’ample) i presenta un mur de pedres i morter de calç per regularitzar l’entrada. A l’extradós de l’obertura també s’hi pot observar uns encaixos de secció quadrada per sostenir les frontisses d’una porta. L’edicle interior té estructura rectangular arrodonida en el sostre i els cantons i es troba orientada a 10 º N-NE. A la part final hi ha una petita cúpula que permet estar-s’hi dret. Les mides són de 4’20 m. de fondària i una amplada de 2 m. l’alçada interior de la cova és de 1’48 m. a la zona mitja i de 2’20 m. a la part més fonda. En la paret del fons, s’hi va practicar una fornícula plana amb una creu amb aspes gravada a la pedra (0’35 m.) que es podria interpretar com un oratori rupestre o altaret. En aquesta part també s’hi troben uns petits forats quadrats on encaixarien estaques de fusta per sostenir un petit sostre o armari. Aquests forats són posteriors a la creu ja que l’escapcen en un dels braços. Antigament a l’interior hi havia un banc per seure en tot el seu perímetre menys a l’entrada. Aquest banc va ser reduïda al nivell del terra l’any 1967, per engrandir l’interior per tenir més espai per dormir-hi, en dates modernes, quan s’usava de refugi pels carboners. A l’exterior de la cova s’hi troba un banc per al descans de l’eremita, també excavat a la roca, i en la roca del davant s’hi troba un plat de molí que deuria servir per la fabricació de farina per a la seva subsistència. Aquest eremitori pot tenir com a paral·lel el descobert per M.Riu l’any 1974 prop de Martorell a la zona de la carretera de Gelida al costat del Puig del Pou d’en Merlí i identificat com “eremitori núm.1”.
L’eremitisme és una forma de vida religiosa d’alguns cristians que, a partir del s.III, per motius ascètics, es retiren a la solitud. Es considera Pau de Tebes com el primer eremita conegut i sant Antoni, seguidor seu, com a propagador de la vida eremítica a l’Alt Egipte, des d’on s’estengué per tot l’Orient. L’existència d’eremites és ja coneguda a la península des d’època visigoda. El cànnon 5è del VII concili de Toledo (any 646) diferencia clarament entre eremites dignes que duen una vida santa “in cellulis propiis reclusos” i altres de costums més indignes. A Catalunya, durant el període carolingi, la fi del s X tingué una especial importància el nucli eremític format entorn de Cuixà, amb sant Pere Ursèol, sant Romuald i Marí. Els eremites de Céllecs es poden situar a l’època carolíngia, amb una finalitat possiblement repobladora i evangelitzadora. Malgrat tot, degut a la manca de restes arqueològiques també es poden situar des de l’antiguitat tardana a l’època carolingia (s.IV al X.).
Els conjunts eremitics solen tenir unes característiques comunes: solen aprofitar els conjunts rocosos de la serralada, però sovint es presenten isolats, allunyats de camins importants i es troben prop de camins secundaris que, en aquest cas, comuniquen la serralada amb la plana o el Vallès i el Maresme. Aquest fet ens porta a pensar en la presencia individual i no en l’establiment de colònies eremítiques més poblades. Segurament es buscava la solitud i l’aïllament. Segons Manuel Riu, “Alguns eremitoris del s.X pogueren ésser habitacles permanents però altres, relacionats amb monestirs, els s.XI i XII foren llocs d’habitació temporal o llocs de penitència, quan arribava el temps de quaresma, pels monjos que es retiraven a meditar.” L’allunyament d’aquest nuclis eremítics d’alguna capella, església parroquial o monestir proper ens referma en el caràcter individual i permanent de l’ocupació del nucli eremític lluny de la interpretació que configuraren una comunitat d’eremites.
Per la seva banda, Enrich classifica els eremitoris catalans en dos grans grups dividits pel riu Llobregat. Els conjunts descoberts a la riba dreta ( els situats a Martorell i el Baix Llobregat) tenen paral·lels tipològics més propers a Àlaba, anomenades cabidades-nicho per Azcàrate. Aquests nuclis eremítics estarien més relacionats amb una influència dels monjos mossàrabs i la migració de comunitats cristianes de zona musulmana durant la conquesta d’aquests territoris. El segon grup situat a la riba esquerra (dins la Catalunya Central i amb exemples al Berguedà), estarien relacionats amb el repoblament pagès i amb l’evangelització de la ruralia. Dins aquest conjunt podríem situar els del Maresme-Vallès Oriental.

BIBLIOGRAFIA
  • AZKARATE, A,: Arqueologia cristiana de la Antiguedad Tardía en Álava, Guipúzcoa y Vizacaya. Dip. Foral de Álava. Vitoria-Gazteiz, 1988.
  • CARRERAS CANDI, Francesc: “ Primitius sepulcres cristians a Céllecs” a Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. . Reproduït traduït al català per Jaume Vellvehí a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal, núm.19 (agost 1995) pàgs. 9-10.
  • ENRICH, Jordi; ENRICH, Joan; SALES, Jordina: “Eremitoris rupestres alt-medievals a la Catalunya central: una recerca sobre el cristianisme rural” a Ir. Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya.13-14-15 de novembre del 1998 Actes. ACRAM, 2000. Pàgs.260-277
  • FORT i COGUL, Eufèmia: “L’eremitisme a la Catalunya nova” a Studia Monastica, vol.7 (1965) fascicle 1. Abadia de Montserrat, Barcelona, 1965. Pàgs. 63-124
  • GRAUPERA, GRAUPERA, Joaquim: “Ruta per les coves dels monjos medievals de Céllecs (Vallès Oriental-El Maresme)” a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal-Mataró, núm.60 (gener-febrer-març, 2002), pàg.19
  • GRAUPERA, GRAUPERA, Joaquim: “Testimonis de la vida eremítica a Céllecs” a III Jornades de Història i Arqueologia Medieval del Maresme. De Constantí a Carlemany. El pas de l’antiguitat tardana al món medieval. Actes. Del 16 d’octubre al 6 de novembre de 2004. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2006. P`gas.143-153
  • PUIG i GIRALT, Enric: Expedició núm. 7, 8 i 9 a Céllecs: Pica del llop / Coves de Can Nadal (Agost-Octubre del 1987). Grup Yl-Ur. [Inèdit]
  • RIU i RIU, Manuel: “Els primers eremitoris mossàrabs de Catalunya” a Fonaments., núm.1. Curial. Barcelona, 1978.Pàgs.111-117
  • UBACH, Pau: Memòries etno-arquològiques. Vilassar de Dalt, 1934-1993. L’Aixernador. Argentona, 1994. (El Montalt, 17)

dimecres, 9 de juliol de 2008

Salvem l'art de la Franja !!!


El proper dimecres 23 de juliol de 2008a un quart de nou del vespre,davant el Palau Episcopal, al Carrer del Bisbe, 1 de Lleida, hi ha convocada una mobilització popular en defensa del patrimoni artístic de les antigues parròquies de la Franja que ara estan al Museu de Lleida i que són reclamades per les diòcesi d'Aragó. Amb el lema "DIGUES NO ALS QUI ES VOLEN APROPIAR DE LES OBRES DEL MUSEU DE LLEIDA" s'intenta concienciar i fer força per salvar la unitat del Museu de Lleida.
Sortiran autocars des de: Barcelona, Girona, Mataró, Reus i Tarragona. (Preguntar per altres punts). Preu: es demanarà una contribució voluntària .
Estem fent un autocar des de Mataró. És gratuït, només es demanarà la voluntat. Per altra banda, diverses entitats mataronines, entre elles el Grup d'Història del Casal, hem convocat una roda de premsa pel proper dilluns dia 14, per adherir-nos a la “Plataforma cívica per la unitat del Museu de Lleida” i mirar de crear consciència ciutadana.
Tot s'està fent a cuita-corrents perquè la Nunciatura, el bisbat de Barbastre-Montsó i l’administrador apostòlic de Lleida (el bisbe de Tortosa) han fet sobtadament un acord en el mes de juliol per arreplegar-nos a tots desmobilitzats i a les portes de vacances.
Finalment, t'he de pregar que ho facis córrer i, sobretot, que facis un esforç per venir a Lleida. Digues-ho a familiars i amics. Per apuntar-te o saber més detalls, truca sense cap mania a .....

Per a poder-se inscriure
  • Per Mataró i el Maresme: Joan Comellas i Baulenas Tel. 93 798 81 44 i 617 31 47 81
  • Per altres llocs - Reserves de plaça: 697.976.545 o bé info@esglesiaplural.cat

MANIFEST

"APROPIAR-SE: Fer que algú no tingui una cosa que posseïa o una cosa que necessita.
Al llarg del temps han estat i són nombrosos els intents d’abatre Catalunya anorreant: la llengua, la cultura, la història, els recursos, la identitat i la memòria col·lectiva. Ara, de nou, ens volen privar d’allò que ens pertany, d’allò que forma part de la nostra identitat. Els bens en litigi són propietat de Lleida, varen ser comprats legalment per evitar que fossin adquirits per col.leccionistes privats, o bé corresponen a donacions documentades.
Els bens del Museu de Lleida no són un afer eclesiàstic, són patrimoni de tot el país, són un assumpte nacional. Les obres d’art que reclama injustament el bisbat de Barbastre-Montsó són una part important de la nostra cultura, de la nostra identitat i de la nostra memòria històrica. Són una de les poques petjades que resten dels límits catalans de Ponent, de quan les terres germanes de la Franja eren part de Catalunya.
Espanya manté la dèria d’aniquilar la personalitat nacional catalana, i des de sempre ha trobat uns fidels aliats en amplis sectors de l’Església espanyola i en algun o altre bisbe de les diòcesis catalanes. Exemples d’aquesta secular intencionalitat genocida respecte de la identitat catalana en són les segregacions de parròquies de la franja, la pretensió de posseir i deslocalitzar unes obres d’art que expliquen la història que no volen reconèixer.
Ara aquestes obres estan en greu perill i ens toca a tots, a tu, a cada un de nosaltres defensar-les i dir als nostres governants i polítics que amb la identitat del nostre poble no s’hi mercadeja.
Si nosaltres, la ciutadania, restem en silenci, serem còmplices de la gran injustícia i arbitrarietat que ens volen imposar. PLATAFORMA CÍVICA PER LA UNITAT DEL MUSEU DE LLEIDA"

Per a més informació

PROGRAMA

  • 18.30 h Sortida dels autocars des dels punts de trobada.
  • 20.30 h Arribada a Lleida (davant el Palau Episcopal).
  • 20.45 h Inici de la marxa de protesta fins el Museu.
  • 21.00 h Intervencions: 1.- Historiador; 2.- Societat civil de Lleida; 3.- Representant d’Església Plural de Barcelona; 4.-Portaveu de la Plataforma (llegirà el document que es lliurarà al Parlament, al Conseller de Cultura i a les autoritats locals.
  • 21.30 h Actuació musical.
  • 22.00 h Piscolabis. “El bisbe,....al plat” (pa amb tomàquet, bisbe i altres embotits)
  • 23.00 h Retorn cap a les destinacions de sortida.

diumenge, 6 de juliol de 2008

La Masia de Can Florit (Palafolls)

[A Jordi Parés]
La masia de Can Florit es troba situada entre l’Avinguda Pau Casals i l’avinguda de Girona a Palafolls. Es pot classificar dins el Grup 2 que va establir l’arquitecte argentoní Lluís Bonet i Garí. Les masies d’aquest tipus tenen planta rectangular amb teulada a dues aigües. Les parets de càrrega són paral·leles a la façana, fet característic de les masies del Maresme Nord i és per això que l’embigat no segueix la inclinació del frontó de la façana i per tant, no necessita la jàssera del carener. Aquesta a més conserva un bonic portal adovellat i finestres de tipologia gòtica, amb festejadors a l'interior. La finestra principal és la més interessant amb arc conopial i traceria calada. Al costat de la casa hi ha un pou de pedra, cobert amb volta de maó que li dóna un toc peculiar.
La masia també manté també l’interès al pertànyer a l'escriptor Joaquim Ruyra i Oms. Aquest va néixer a Girona el 27 de setembre de 1858, hereu d'una família de propietaris rurals, que provenia d'Hostalric i Blanes. El seu pare exercia d'advocat a Girona, on ell va estudiar el batxillerat, primer al Seminari de Sant Martí i després a l'Institut del carrer de la Força. L'any 1873, a causa de les guerres carlines, es va refugiar a Malgrat de Mar amb la seva família, a casa de Benet Turró. Aquesta amistat es va concretar amb la col·laboració de Joaquim Ruyra en el llibre de Ramon Turró, fill de Benet, Composiciones literarias (1878), que conté el relat anònim "El canto de la pescadora" de Ruyra. El 1879, amb 21 anys, va tornar a Blanes amb la intenció de dedicar-se a la literatura. Estudia la llengua viva dels pagesos i mariners que, seguint l'exemple de Jacint Verdaguer, esdevé la base de la seva llengua literària. Sota l'impuls del catalanista blanenc Josep Cortils i Vieta, s'incorpora al grup literari de Blanes de finals del segle XIX. Es va donar a conèixer als Jocs Florals de Girona (1891), en què li és guardonat el poema "L'únic remei", de clara inspiració verdagueriana. Desprès d’una llarga i important obra, on hi destaca l’obra Marines i boscatges (1903), va morir a Barcelona, el 15 de maig de 1939, però les circumstàncies polítiques van fer que passés absolutament inadvertit. Va ser enterrat a Blanes.
Bibliografia

dimecres, 2 de juliol de 2008

Inauguració de la restauració del monestir de Vall de Maria (Maçanet)

Una delegació del Grup d'Història del Casal va participar en els actes d'inauguració de la capella de l'emblemàtic monestir. El Taller d'Història de Maçanet de la Selva, una entitat de llarga tradició, ha promogut la restauració de la capella del que fou antic convent femení de l'ordre del cister. El passat 29 de juny es va inaugurar la capella rehabilitada amb l'assistència de l'alcalde de Maçanet i del Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
El monestir femení de Santa Maria de Vall de Maria situat al municipi de Maçanet de la Selva, prop del límit amb el de Tordera, és el primer monestir de monges cistercenques dels Països Catalans i era filial de l'abadia francesa de Nonenque. La primera notícia és del 1158, quan era regit per la priora Ricsenda. L'any 1169, la priora Ermessenda passà a la nova fundació de Santa Maria de Cadins, a l'Alt Empordà, esdevenint-ne l'abadessa, mentre que Vall de Maria passà a dependre'n com a priorat. El 1492 tenia només sis monges i començà una època de decadència i el 1543 la priora va traslladar-se a Sant Daniel de Girona. El 1550 es van fusionar les dues cases i els edificis de l'antic monestir foren arrendats.
El monestir de Vall de Maria va tenir influència destacada en el municipi de Tordera durant les segles medievals.
La capella actual és un petit edifici d'estil romànic datable del segle XII, d'una sola nau capçada amb un absis semicircular marcat a l'exterior. Reformes posteriors li adossaren la porxada i una masia.

Reproducció de la Marededéu romànica feta a partir de fotografies antigues
Per veure més fotografies de l'acte (Fotos Jaume Vellvehí)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...