dissabte, 27 de setembre de 2008

Josep Puig i Cadafalch i Josep Goday, dos mataronins a la recerca del romànic

Acabat de formar l’Institut d’Estudis catalans l’any 1907, es va iniciar un dels projectes que tindria més transcendència per l’estudi del romànic. Entre l’agost i el setembre del mateix any, es va constituir una missió en terres pirinenques limítrofes amb l’Aragó dirigida per J. Puig i Cadafalch. En la missió hi van participar prestigioses personalitats, entre elles el conservador del Museu Episcopal de Vic Josep Gudiol, al costat de Josep Puig i Cadafalch, Guillem M. de Brocà, Josep Goday i Adolf Mas.
El passat 2007 al Museu Diocesà de Vic es va inaugurar l’exposició “
'Gilabertus. Un viatge decisiu a la descoberta del romànic'. Que describia aquest viatge i el seu significat.Segons figurava en la presentació de l’exposició, “De Tolosa els expedicionaris s'enfilaren a l'alt Pirineu per la vall de la Garona i visitaren la Vall d'Aran, per passar a la Vall de Boí i a la Ribagorça. En aquestes contrades documentaren a fons els temples antics i el mobiliari que contenien en fotografies, croquis i notes, els originals dels quals també es presenten a l’exposició, alguns d’ells de forma inèdita. La informació que obtingueren ha estat determinant per la reconeixença històrica de l'art romànic català i europeu, especialment pel que fa a la pintura mural i a l'escultura en talla, de la qual el MEV conserva el Davallament d’Erill, un del conjunts més importants de l’escultura romànica europea del s.XII”Dos dels protagonistes d’aquesta missió eren mataronins Josep Puig i Cadafalch (Mataró 1867 - Barcelona 1956) i Josep Goday i Casals (Mataró, 1882- Barcelona1936). Josep Puig i Cadafalch es va titular com a arquitecte el 1891 i va esdevenir l’autor d'una producció inicial molt destacada, formada per les cases dels Quatre Gats de Barcelona (1895-1896), el Cros d'Argentona (1898-1899) i les barcelonines Amatller i Macaya (1898-1900), la del baró de Quadras (1902-1904), can Serra (1902-1907) o la de les Punxes (1903-1905). D'estudiant es va integrar a la política catalanista i fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista (1901-1905). El 1883 va encetar les recerques d'arqueologia monumental, centrades en l'art romànic i els seus precedents. El 1906 va emprendre la restauració de les esglésies de Sant Pere de Terrassa, simultàniament a la del temple de Sant Martí Sarroca. L'estudi que el va projectar internacionalment fins a fer-lo una autoritat europea fou L'arquitectura romànica a Catalunya, en col·laboració amb A. de Falguera i J. Goday. Membre fundador de l'Institut d'Estudis Catalans creat el 1907, fou l'impulsor la missió pirinenca realitzada aquell mateix any, en què també fou elegit diputat a les corts espanyoles per la Solidaritat Catalana. Josep Goday i Casals es va llicenciar com a arquitecte l’any 1905 i es va formar com a deixeble de Puig i van construir junts, l’any 1909 l'església neogòtica del Cor de Maria a Buenos Aires. També va col·laborar amb ell com a professor ajudant a la seva càtedra d'Història de l'Art i també va col·laborar amb Puig i Cadafalch i amb Antoni de Falguera en la redacció i publicació del llibre L'arquitectura romànica a Catalunya (1909-1919). A banda d'aquest treball i la seva participació en categoria d'agregat a la missió pirinenca de 1907, no es va dedicar més als camps de la història de l'art ni de l'arqueologia.Com podem observar des del Maresme a principis del s.XX, segurament amb l'empenta investigadora iniciada per l'Associació Artístic Arqueològica Mataronina van aparèixer estudiosos de l’art medieval amb una reconeguda trajectòria professional.

diumenge, 21 de setembre de 2008

30 anys d'Amics de l'Art Romànic del Museu de Mataró

Aquest any ha fet 30 anys de l’existència de l’associació Grup d’Amics de l’Art Romànic del Museu de Mataró. Aquesta secció es va incorporar com un grup independent que va buscar aixopluc i cobertura dins l’àmbit del Museu de Mataró i com a conseqüència d’això, en la Fira Comercial de Mataró del 1978, aquest grup es va presentar ja com a secció del mateix i també es va vincular a l’entitat homònima, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Els fundadors van ser Josep Maria Bosch, Josep Maria Altimira i Joan Picanyol i amb el temps s’hi van incorporar Joan Francesc Clariana, Àngel Torrelles de Tordera, Josep Xaubet, Carles Marfà, Ignasi Cruzate, Carme Espriu, Anna Fàbregas, Ma Rosa Climent, Olga Estevan, Miquel Coll, Jaume Vellvehí, Eva Ma Llovet, Montse Galí, Núria Ontiveros, Enric Juhé, Cristina Martí i jo mateix (perdoneu si em descuido algú).
En la seva curta existència l’entitat va presentar diverses exposicions fotogràfiques dels principals edificis romànics de la comarca. En el decurs de la Fira de Mostres de Mataró van presentar una exposició i un audiovisual sobre el romànic al Maresme que va repetir-se a Tordera, entre el desembre del 1978 i el gener del 1979 i Argentona, del febrer al març del 1979. També van organitzar juntament amb la Secció Arqueològica la celebració del Vè Centenari de l’alliberament feudal del Maresme l’any 1980.
Fruit de la seva activitat van editar diferents llibres i opuscles, com la Guia del romànic al Maresme (1982) i una col·lecció d’opuscles amb el títol genèric de Maresme romànic, amb tres títols publicats, l’opuscle sobre Iniciació a l’art romànic del Maresme (1980 i reeditat el 1987), La capella pre-romànica de Sant Jaume de Traià (1992) i una tercer sobre l’església romànica de Sant Pere de Riu (1993). També van presentar diverses comunicacions a la Sessió d’estudis Mataronins i a la 1a. trobada d’arqueologia de Cabrera aquest mateix any. Membres d’aquest equip vàrem col·laborar amb la redacció del volum XX de la Catalunya Romànica publicat per Enciclopèdia Catalana.
Un altra tasca divulgadora va ser la d’organitzar rutes comentades pel romànic català: El romànic del Ripollès (1987); El romànic del Solsonès (1988); El romànic del Rosselló (1989); El romànic d’Osona (1990) i El romànic de la Selva (1991). Una altra faceta important va ser la de salvament del patrimoni romànic de la comarca, aconseguint la incoació d’expedient de Monument Històrico- artístic a diferents edificis entre ells els Monestir de Roca-Rossa (Tordera) i actuant en els edificis per evitar la ruïna de les restes conservades com el cas de Sant Jaume de Traià, El mateix monestir de Roca –Rossa, entre d’altres. L’últim projecte va ser la confecció d’un documental sobre el romànic del Maresme en pel·lícula de súper 8 i una conferència sobre el salvament del romànic arran de la construcció del pantà de Rialb (1993).
També amb la col·laboració de la Delegació de Joventut de l’Ajuntament de Mataró es van organitzar tres camps de treball dirigits a joves de 15 a 20 anys per actuar contra la degradació de la capella de Sant Jaume de Traià (Argentona).
Voldria destacar d’aquesta entitat, la feina divulgadora i de recollida d’informació amb la creació d’un fons fotogràfic important de les obres romàniques del Maresme, moltes fotos de les quals són actualment un testimoni de l’estat dels edificis en els anys 80 i 90 del s.XX. També va contribuir a la creació d’una biblioteca especialitzada en art romànic que suposo que es pot consultar encara en el Museu de Mataró. Finalment va ser la plataforma de formació d’una gran part dels investigadors de l’art medieval de la comarca del Maresme.
Lamento profundament la manca de suport que la majoria de vegades vàrem recollir per part de la direcció del Museu de Mataró (abans Museu Comarcal del Maresme) que va provocar, a la llarga, la dissolució per desmotivació i cansament d’aquest grup d’investigadors els quals han seguit treballant incansablement per l’estudi, la conservació i la divulgació del nostre patrimoni medieval, molts d'ells des del Grup d’Història del Casal de Mataró. Amb la inadequada política portada pel museu envers les seccions, crec que es va perdre la oportunitat de convertir aquesta institució en un lloc viu de cultura i no en un centre asèptic com s’ha anat convertint. Es va dinamitar un concepte de museu on la participació ciutadana (ara que això està tant de moda !!!) era el seu fonament i es va matar un centre d’associacionisme i voluntariat , que malgrat les mancances en la preparació de certs membres (ja que no tots van passar per la Facultat de Geografia i Història de la Universitat), es podia haver corregit amb cursos de formació interns.
Per tant, Grup d’Amics de l’Art Romànic, feliç aniversari !!!!

Bibliografia publicada:
  • Guia del romànic de la comarca del Maresme . Museu Comarcal del Maresme. Mataró, 1982
  • AA.VV.: Iniciació a l’art romànic de la comarca. 2ª ed.. Museu Comarcal del Maresme. Mataró, 1987. (Maresme Romànic, I)
  • GRAUPERA I GRAUPERA, Joaquim : La capella pre-romànica de Sant Jaume de Traià (Argentona). Museu Comarcal del Maresme; Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme. Mataró 1989. (El Maresme romànic, II).
  • AA.VV.: L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera). Museu Comarcal del Maresme; Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme. Mataró 1992. (El Maresme romànic, III).
  • AA.VV.: “ Nota sobre el capitell romànic de Sant Martí d’Arenys de Munt” a IX Sessió d’Estudis Mataronins. 28 de novembre del 1992. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 1993. Pàgs.87-92
  • AA.VV.: “Notes sobre la perduració de les sitges com a sistema d’emmagatzemar collites en el Maresme” a X Sessió d’Estudis Mataronins. 20 de novembre del 1993. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 1994. Pàgs.109-114
  • AA.VV.: “Notes sobre un conjunt d’edificis religiosos del s.XI conservats a la comarca del Maresme” a I Jornades d’Arqueologia de Cabrera de Mar i del Maresme. 16 de març del 1996. Cabrera de Mar. Publicades a Ilturo, núm.1 (1998). Grup d’Arqueologia de Cabrera de Mar, 2000 . Pàgs.81-84

Membres d' Amics de l'Art Romànic del Maresme a Serrabona (Sortida al Rosselló, 1989)

Miquel Coll durant les tasques de consolidació de Sant Jaume de Traià ( 1988)

Jaume Vellvehí, Joaquim Graupera i Carles Marfà en la presentació de l'opuscle sobre sant Jaume de Traià al Museu Comarcal del Maresme (gener de 1990)

Membres d'Amics de l'Art Romànic del Maresme a Besalú (Sortida a la Garrotxa, 1991)

diumenge, 14 de setembre de 2008

Una obra sobre el gòtic civil català publicada a Mataró el 1935.

Malgrat que a Josep Puig i Cadafalch, se'l recorda bàsicament com a historiador del romànic, va fer també algunes incursions a l'estudi de l'art gòtic català. Durant la IIa República Espanyola, concretament l’any 1935, es va publicar a Mataró un llibre sobre el gòtic civil català, L’architecture Gothique Civile en Catalogne. El seu contingut va difondre les conferències efectuades l’any 1934 per la Fundation per l’étude de l’art et la civilisation de la Catalogne, realitzades a l’Institut d’art et archéologie de la Universitat de Paris.
El llibre, escrit totalment en francès, manté en la tapa la referència de la seva publicació a Paris per l’editorial Henri Laurens, però a la portada interior apareix la referència de la impressió en els tallers de la Impremta Minerva, situada al carrer de Barcelona número 13 de Mataró.
Aquesta publicació va ser promoguda pel director de la Institució organitzadora M. Pierre Lavedan i va estar subvencionada per la Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Catalans i la Societat d'Atracció de Foresters amb una important dotació econòmica de Francesc Cambó.
La impressió d’aquesta obra a Mataró és deu òbviament a la tasca de Josep Puig i Cadafalch, fill de la ciutat i coautor del llibre juntament amb Ricardo Filangieri di Candida Gonzaga, Adolf Florensa i Ferrer, Guillem Forteza Pinya, César Martinell i Brunet i Jordi Rubió Balaguer. Molts d’ells arquitectes i col·laboradors culturals de la Generalitat Republicana i de l’Institut d’Estudis Catalans.
El contingut del llibre repassa en els diferents capítols els temes principals de l’arquitectura civil gòtica catalana: els ajuntaments, les drassanes, les llotges, els hospitals, els banys públics, la decoració de les habitacions, la casa particular, els castells, les viles i la composició estructural dels edificis. Cada capítol, escrit per un autor diferent, conté una bibliografia al final i es troba il·lustrat per diferents dibuixos i plantes dels principals edificis referenciats. Al final del llibre hi ha unes làmines de fotografies.
Puig i Cadafalch i va escriure els capítols referents a la Maison particulière (I) (p.94-105) i Les Villes (p.126-137). En el llibre també hi ha referències diferents edificis gòtics del Maresme, com el castell de Vilassar (p.109-110), Can Verboom de Premià de Dalt (làm.XXIII), i Can Gaetà o Gaietano de Tiana (p.95), en aquest cas hi ha la col·laboració del deixeble de Puig i Cadafalch, l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, que anys més tard publicaria una monografia sobre les masies del Maresme.

Bibliografia

diumenge, 7 de setembre de 2008

La Creu de terme gòtica de Can Quintana de Pineda de Mar

Al carrer Major núm. 62 de Pineda, al pati de Can Quintana, es conserva una creu de terme gòtica del s.XIV obrada amb pedra granítica.
La creu presenta en una de les cares, la imatge del Sant Crist crucificat acompanyat de la Mare de Déu, en el braç esquerra, i de la imatge de Sant Joan Evangelista al costat dret de la mateixa. A l’altre costat hi figura la Mare de Déu amb el Nen acompanyats de dos àngels amb filacteris a cada braç de la creu. La part superior apareix decorada amb elements vegetals. A la Macolla, de planta octavada, hi figuren imatges de diversos sants i màrtirs en que dos d’ells sostenen un escut heràldic.
Aquesta peça es conserva gairebé intacta gràcies al fet que la família Quintana va tenir cura d'amagar-la i restaurar-la un cop acabada la guerra.
La creu de terme són creus monumentals, habitualment de pedra, que s'ubicaven prop de l'entrada de les poblacions o monestirs o vora els camins. Acostumaven a estar decorades amb els temes descrits i s’alçaven sobre un pedestal o base poligonal amb graons. L'origen de les creus de terme és incert però es creu delimitaven els termes de les poblacions. Sempre es situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població en qüestió.

Fotografia: Quim Graupera

Fotografia : Pobles de Catalunya

dimecres, 3 de setembre de 2008

Les espases Vilardella i Tisó, les Excalibur catalanes

Hi moltes llegendes, com la del Sant Graal o Excalibur, que atribueixen a certs objectes el poder del triomf i la victòria. A la veïna ciutat de Sant Celoni (Vallès Oriental) hi ha la llegenda de Soler de Vilardell. Aquesta llegenda explica que a prop de Sant Celoni, hi vivia un drac que tenia espantada la gent de la comarca, i els viatgers que passaven pel camí reial de Barcelona a Girona, tot resseguint la Tordera entre el Montseny i el Montnegre. Un dia, Sant Martí, amb aparença d’un pobre que demanava caritat, va anar al Castell de Vilardell, que estava a la part baixa dels boscos del Montnegre. Quan en Soler, el cavaller i senyor de Vilardell, va sortir amb el pa i l’almoina, ja no hi havia ningú, però es va trobar una espasa com no n’havia vist mai cap.
La va provar amb un roure monumental i amb una roca, i els va partir sense cap esforç, llavors va encomanar-se a Déu i va decidir que mataria el drac.
De bon matí, es va guarnir la seva millor armadura, va protegir el seu cavall i va empunyar l’espasa de virtut. Acompanyat d’amics i fidels va anar a cercar el drac al seu cau.
El drac amenaçador va sortir llançat contra la seva pròpia imatge reflectida a l’escut, moment que va aprofitar en Soler de Vilardell per travessar la seva gruixuda pell amb l’espasa.
Va alçar el braç victoriós tot clamant davant del poble que l’observava:

Braç de virtut,
espasa de cavaller,
has mig partit la roca
i el drac, també.
En aquell moment d’emocions es va equivocar al recitar el conjur màgic que era:

Espasa de virtut,
braç de cavaller,
has mig partit la roca
i el drac, també.
Va donar més importància al braç que a l’espasa de virtut, per això, l’espasa el desprotegí, i quan la sang regalimant li tocà la pell, l’emmetzinà i caigué mort. Sembla que hi ha una polèmica sobre quina és l’espasa de la llegenda que a l’igual que l’ Excalibur, és una espasa de virtut que fa invencible al seu posseïdor, la màgia de les espases sagrades era reconeguda i temuda pels adversaris. Aquesta espasa té una història gloriosa vinculada a la dinastia comtal catalana, hi ha qui fins i tot la relaciona amb el llegendari Otger Cathaló, que la transmeté a Guifré el Pilós i als seus descendents, fins a Jaume II el dissortat.
Segons una de les opinions, l’espasa de la llegenda, anomenada "Espasa Vilardella" es la que es conserva al Museu Militar de París (Musée de l’Armée).

Per altres, l’espasa esmentada és l’espasa dita Tisó, i que es conserva al Museo de l’Exèrcit de Madrid.
Es tracta de l’antiga espasa dels primers comtes d'Urgell que ell havia heretat dels seus avantpassats. El comte de Barcelona Berenguer Ramon II “ el fratricida” (assassí del seu germà Ramon Berenguer II Cap d'Estopa) va perdre a mans de Rodrigo Diaz de Vivar “el Cid” a la batalla de Tevar (prop de Morella). Sembla que el Cid, abans de morir, la va cedir a la seva filla Maria esposa de Ramon Berenguer III "el Gran" que la rebé en dot pel seu casament amb Maria. L’espasa va pasar als templers de Montsó desprès de la mort de Pere “el catòlic” i va ser usada per Jaime I a la conquista de Burriana (1233). "...haviem nos auyta una espasa de Montsó que havia nom Tisó, que era molt bona e aventurosa a aquells qui la portaven, e volguem-la més levar que la llança..." (Llibre dels Feyts)
Pere III "el Cerimoniós" torna a parlar d'ella (i no de la Colada) juntament amb l'espasa Vilardella (o de Sant Martí) i, al seu testament de 1370, ens diu que era a l'Armeria Reial: "... et quinque enses quorum unus vocatur Sancti Martini alius de Vilardello alius Tison...".
Així seguí durant els Trastàmares fins a Ferran II "el Catòlic" que, molt generós ell, la regalà a un castellà (el marquès de Falces) la família del qual la conservà durant generacions al seu palau (al Palau de Marcilla) fins que, a la guerra civil, després del saqueig de la casa d'aquest noble castellà, va caure en mans del govern republicà que va tractar de vendre- la a Rússia. La dita espasa va estar al Castell de Figueres empaquetada i llesta per ser tramesa a Rússia i allà va caure en mans dels franquistes que la retornaren als nobles castellans aquests que, de retruc, la deixaren en dipòsit al Museo de l'Ejercito de Madrid. Al Museo del Ejercito la van tenir exposada 60 anys etiquetada, com no podia ser d'una altra manera, com "la Tizona, espada del Cid". Pel que sembla és més important que fos del Cid uns pocs anys que no pas que hagués sigut durant segles i segles i ja originàriament l'espasa dels comtes de Barcelona...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...