divendres, 26 de juny de 2009

L'arribada de la Flama del Canigó a Mataró

El passat dimarts 23 de juny de 2006, com a president del Grup d'Història del Casal vaig pronunciar un discurs en nom de les entitats organitzadores de l'acte d'arribada de la Flama del Canigó a Mataró. A les 18.30 h va començar l'acte amb uns balls populars davant de l'Ajuntament i la flama va arribar al voltant de les 19 h i es va produir l'encesa del pabeter del balcó de la casa de la ciutat. A més del meu parlament també va parlar l'alcalde de Mataró Sr. Joan Antoni Baron i Genís Mayola va interpretar "Muntanyes del Canigó" i "Viatge a Ítaca". El recorregut de la Flama va continuar La Riera avall fins al carrer de Sant Joan per encendre la flama davan del sant. La Flama continuà cap a la platja del Callao on es va encendre el monument al Camí del Nord i s'endinsà en el mar.
En el meu parlament vaig destacar el paper del grup "Marxaires Mataró - Canigó" en aquesta edició, quan la flama va acabar el recureegut a la platja de Mataró es va completar la el recorrregut GR gràcies a l’esforç i la persistència d’una colla de persones que any rera any la mantenen viva. Com vaig dir en el discurs " ...I es que fa 10 anys que els Marxaires Mataró- Canigó van començar la tasca de recuperar un camí, ple d'història i d'històries. Un camí que és l’únic que traspassa la frontera entre dos estats (que no entre dues nacions). El mes de gener del 1939, quan les tropes franquistes van començar a ocupar militarment Catalunya, molts dels seus ciutadans iniciaren un llarg, cru i costós exili cap l’estat francès. Més de 450.000 persones van creuar la frontera, aquells dies, pel coll d’Ares, el coll de Malrem, el coll de Lilla, el Pertús i Portbou. La ruta del camí del Canigó passa pel coll del Malrem des d’on hi passaren 5000 exiliats. Els Marxaires Mataró – Canigó intenten que no oblidem i reivindiquem les vivències d’aquelles persones i la gent que els acolliren".
També vaig destacar el paper dels camins i la seva salvaguarda: " ...Quan parlem de preservar i conservar el patrimoni, moltes vegades pensem en edificis religiosos (ermites, esglésies i monestirs), arquitectura civil ( masies, ferraries, molins) i altres elements que ara es feria feixuc de ressenyar. Sortosament i encertadament cada cop més s’inclouen entra altres centres d’interès els camins. Moltes vegades, patim una comarca poc vertebrada, una terra de pas, on la gent creua ràpidament el territori moltes vegades sense aturar-se i sense poder descobrir el ric patrimoni artístic i cultural que tenim. Però, actes com el d’avui, ens permet de descobrir que els camins són un element de comunicació, d’apropament, espais que ajuden a crear vincles entre les persones. És aquest el sentit de camí que no hem de perdre. En aquest aspecte també cal fer un esforç per recuperar itineraris, topònims, vivències. El camí de Mataró- Canigó també simbolitza una altre realitat catalana, una cultura d’acollida. Des d’antic, vingueren pobles del nord a viure que aquestes terres: celtes portadors del ferro i constructors de megàlits; romans i grecs que també vingueren per mar, visigots i carolingis que vertebraren i organitzaren de nou el territori, francesos i occitans que van venir a viure entre nosaltres en època moderna i d’altres. Però el camí té dues direccions i gent del sud també el va creuar cap el nord: cartaginesos, musulmans berebers i àrabs, catalans que anaren a mil i un exilis, com el cas que he referenciat abans del 1939; emigrants que en els anys 60 anaren a treballar a Suïssa, Alemanya i França i ajudaren a l’enriquiment econòmic del país amb el seu sacrifici, segurament me’n oblido de molts altres. Tots aquests omplen de més significats i contingut a la paraula “camí”."
Finalment vaig evocar el Canigó: "El cim del Canigó es considerada la pica més alta dels Pirineus (per aquells que us agradin les dades presenta una alçaria de 2.784 mts.) Però el Canigó no és solament això. És una muntanya que té un valor simbòlic important per als catalans. Des de la Renaixença, que revalora el català i la unitat de la llengua, es recupera el seu sentit d’espina dorsal de la nació, malgrat que des del Tractat dels Pirineus del 1659, separa dos territoris d’una mateixa nació. Els seus paratges acullen també les grans abadies i priorats del nostre origen medieval: Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà, Serrabona , Marcèvol i els seus murs acolliren les despulles dels primers comtes o abats. El catalanisme situa al comtat de Rosselló com a símbol de l'origen de Catalunya com a nació, aspecte que va ajudar a difondre a nivell popular, l’obra de Verdaguer.
L'acte, de portar la flama del Canigó s'enmarca dins la la simbologia del foc: la divinitat, la purificació, la veritat, la saviesa,... El foc, que cada d’any surt del Canigó i s’escampa per Catalunya, representa l’esperit del poble que mai s’ha d’apagar. L’any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Artés de Tec al Vallespir, inicià la tradició. L’any 1966 el foc va creuar per primera vegada la duana i arribava a Vic. Van ser èpoques difícils, sovint de clandestinitat i a poc a poc la xarxa s’ha anat estenent i el foc, s’ha anat escampant per tot el Principat, ja arriba al País Valencià.
Espero i desitjo que la flama de la il·lusió no ens abandoni i no s’apagui mai i que per molt de temps, les persones que col·laborem en que actes com aquest esdevinguin possibles, que aquesta flama de la il·lusió no s’apagui mai.

divendres, 19 de juny de 2009

La Veracreu d’argent de Sant Vicenç de Montalt

La Veracreu és un objecte litúrgic que conté les relíquies d’un tros de fusta de la creu en que Jesús va ser crucificat. També s’anomena “Lignum Crucis”. Consisteix, moltes vegades, en dues estelles de fusta disposades en forma de creu dins d’una teca muntada dins un reliquiari, al centre d’una creu d’argent o obrada en altres metalls. La llegenda de la troballa de la creu de Crist l’expliquen diferents escriptors cristians, els quals coincideixen en dir, que santa Elena, la mare de l’emperador Constantí, es va traslladar a Jerusalem amb una delegació imperial desprès del Concili de Nicea, aproximadament entre el anys 325 i el 327. Des del s.IV hi ha constància de la devoció a la Veracreu gràcies a la difusió dels peregrins que anaven a Terra Santa i a Roma. A Catalunya, una de les relíquies famoses de la Veracreu es conservava a Santa Maria de Besalú, i va ser portada per Bernat de Tallaferro des de Roma el 1017 i regalada a la canònica el 1027 pel seu fill el comte Guillem.
El reliquiari de la Veracreu de Sant Vicenç de Montalt, manté forma d’una creu llatina amb tija i base de suport realitzada amb la tècnica de fosa. La creu, de 47 per 21 centímetres, acaba en els seus extrems per unes decoracions gòtiques lobulades i estrellades delimitada per una motllura corba que envolta tot el perímetre de la mateixa descrivint un espai interior decorat amb acanalaments. A les puntes de cada extrem es troba decorat per petits florons caragolats en els vèrtexs. En els angles del creuer apareixen també unes decoracions formades per un cordó recargolat en forma estrellada acabant també les puntes en els florons anteriorment descrits. En la intersecció dels braços de la creu apareix en una cara una teca circular amb les relíquies de la Veracreu envoltada per fulles calades de fosa. A l’altra cara, la teca manté una forma ovalada i de dimensions més grans presentant-se més austera sense la decoració vegetal.
El braç inferior de la creu es troba decorat en la tija d’unió amb el peu per un querubí. Sota d’ell es troba la magolla en forma de torreta de dos pisos de planta circular, en que el primer pis és d’una mida més petita que el pis inferior. A cada un dels pisos es reprodueix una microarquitectura amb elements classicistes (columnes toscanes sobre un estilobat i sobra d’elles un entaulament compost per un arquitrau, un fris i una cornisa), que delimiten unes petites capelletes tancades amb un arc de mig punt.
El peu, de planta ovalada, es troba constituït per quatre lòbuls grans i quatre de petits. Els grans es troben decorats per unes carteles que contenen en el seu interior un querubí. Els lòbuls petits es troben decorats per una decoració de cercles sobreposats. Per la tipologia i la ornamentació es pot datar a finals del segle XVI.
La creu apareix esmentada per primera vegada en les visites pastorals de l’any 1582. Sabem que per l’abril del 1868 es va portar a adobar al taller gravador de metalls de Jaume Reniu de Barcelona. La creu es va salvar de la destrucció del 1936-39 gràcies a la intervenció dels parroquians Josep Nogueres i Joan Abril que van empaquetar tots els objectes litúrgics en un cove i els van amagar al fons del pou de la rectoria.

Bibliografia
  • DALMASES, Núria de: Argenters i joiers a Catalunya. Destino. Barcelona, 1985.
  • DALMASES, Núria de: Orfebreria catalana medieval: Barcelona 1300-1500 (aproximació a l'estudi). 2 vols. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1992. (Monografies de la Secció Històric- Arqueològica, I/1 i I/2)
  • ESPRIU i FERNÀNDEZ, Carme: Una església per a un poble: Sant Vicenç de Montalt. Biblioteca La Muntala. Sant Vicenç de Montalt, 2003. Manuscrit inèdit.
  • GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: L’orfebreria i argenteria gòtica en el Maresme. Estat de la qüestió. Treball de curs de l'assignatura “Anàlisi de l'argenteria gòtica i l’esmaltaria gòtica en el món meridional” de la Dra. Núria de Dalmases dins el programa de doctorat “Art i Interdisciplinarietat” (1993-95). Mataró, agost del 1994 (Inèdit).
  • GRAUPERA, Joaquim: “Les veracreus gòtiques i del temps del renaixement al Maresme” a XXII Sessió d’Estudis Mataronins, 1 de desembre de 2007. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2008. Pàgs.79-95
  • MAS, Josep, Mn : La Cerimònia de mostrar la Vera Creu en la Catedral de Barcelona . Establiment tipogràfic de Eugeni Subirana. Barcelona, 1912

divendres, 12 de juny de 2009

Vista comentada al castell de Palafolls i al monestir de Rocarossa (Tordera)

El passat diumenge 7 de juny de 2009, el Grup d'Història del Casal-Mataró (GHC), Amics del Comtat de Besalú i Cercle d'Història de Tordera van organitzar una visita comentada al castell de Palafolls i al monestir de Rocarossa. Al castell de Palafolls van intervenir els historiadors de Tordera Joan Torrent i Josep Vinyoles i els comentaris al monestir van estar realitzats per Joan Bou de Tordera i Jaume Vellvehí del GHC. Aquesta activitat s'enmarca dins la política de realització d'activitats conjuntes entre entitats afins ja que d'aquesta manera difont més les nostres activitats i s'aconsegueix establir lligams entre les persones que estimen el nostre patrimoni.
El castell de Palafolls, molt enrunat, ocupa un dels turons pròxims al poble, a 150 metres d'altura, construït dominant la panoràmica del curs baix i la plana fèrtil del riu Tordera, en un lloc estratègic per controlar les principals comunicacions de Girona a Barcelona. Va esdevenir centre de la important baronia de Palafolls dins el comtat de Girona, jurisdicció de la qual s'estenia pels actuals termes de Malgrat, Palafolls, Santa Susanna i part de Blanes. El castell presenta una planta allargada força complexa, dividida entre la part sobirana i la jussana. El recinte sobirà és de planta poligonal i està en l'extrem SE. D'aquesta zona destaca un gran saló, una cisterna coberta amb volta de canó i la capella, restaurada modernament i que a principis del s.XX conservava restes de pintures romàniques a l’absis. En el recinte jussà, al nord, s'han trobat les restes més antigues. Hi trobem una sèrie d'ambients disposats format angle al voltant d'un espai descobert.
L’únic monestir construït en estil gòtic a l'alt Maresme és el monestir de Rocarossa a Tordera. A la part nord oest del terme es conserven les restes d’aquesta canònica fundada l’any 1145, per Guerau III vescomte de Cabrera i d’Àger quan va cedir un alou al monjo Bernat per bastir-hi una església en honor a Santa Maria. A partir del s.XII, abundaren les donacions al cenobi per part de nobles i demés pobladors de la Tordera, l’Alt Maresme i la Selva a canvi de misses per les seves ànimes. En el temps de màxim esplendor, entre els segles XII i XIII, la comunitat va assolir la xifra de 5 canonges que seguien la regla de Sant Agustí dirigits per un prior i un diaca. També van tenir una família que tenia cura de la cuina i de l’hort del monestir. El cenobi va entrar en un procés lent de decadència des del s.XIV fins el s.XVI fins que el papa Climent VIII va secularitzar les canòniques agustinianes i va ser adjudicada a la mensa canonical de la nova catedral de Solsona a la qual s’incorporar definitivament l’any 1630. Del monestir, es conserven actualment, el temple d'una sola nau, amb absis rodó i volta de canó apuntada i restes enrunades del claustre amb les dependències annexes molt malmeses i deteriorades.

divendres, 5 de juny de 2009

La portada gòtica de Sant Genis de Vilassar, protagonista d'una visita comentada

El passat dissabte 30 de maig de 2009, la Delegació del Maresme del Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Barcelona va organitzar una visita guiada per diferents edificis emblemàtics del patrimoni artístic-arqueològic de Vilassar de Dalt.
La visita va comptar amb la col·laboració del Museu-Arxiu de Vilassar de Dalt, que amb les intervencions de Josep Samon i Marc Pons van comentar l’estudi de l’edifici del teatre de “La Massa” i de les restes dels forns romans de “La Fornaca” respectivament.
La meva col·laboració va consistir en comentar l’edifici gòtic de la parròquia de sant Genis i sobre tot la seva portada que encara es conserva “in situ”. També, juntament amb Marc Pons vàrem aprofitar, ja que la visita començava a Can Banús, per comentar l’estructura típica de la masia catalana postremença.
La portada de l’església gòtica de Sant Genís de Vilassar forma part dels pocs elements que es conserven de l’edifici desprès de la seva destrucció durant la última guerra civil del 1936 al 1939. El primer document que esmenta la necessitat d’engrandir el vell edifici parroquial de Vilassar, data del 10 de setembre del 1508, en la visita pastoral realitzada per Fra Guillem Serra, delegat del bisbe de Barcelona Enric de Cardona. El visitador va trobar que l’església era insuficient per a celebrar els actes litúrgics en els dies solemnes i observa que els feligresos estaven disposats a fer una església nova. La llicència de les obres no va arribar fins el 26 d’abril de 1511 en que el visitador Jaume Valls manà que comencessin les obres de l’església. Els noms dels arquitectes encarregats de l’obra apareixen citats per primer cop a l’acta de fundació de l’església, que data del 23 de setembre de 1511. Es tracta del mestre de cases Bartomeu Rossi de Girona i Pere Capvern de França . Les obres d’aquest nou temple varen acabar el 20 de juny de 1518 segons consta en una àpoca signada pels mestres Bartomeu Rossi (pare), Bartomeu Rossi (fill) i Pere Capvern del pagament total del preu fet de la construcció del nou temple parroquial de Sant Genis. La nova església es va consagrar el 21 d’agost del 1519.
L’obertura d’entrada és rectangular definida en la part superior per un arquitrau llis decorat amb un emblema heràldic de les armes de Catalunya desplaçat al costat dret. En els laterals de la porta hi figuren uns feixos de columnes que queden integrades en els brancals i els capitells d’aquests es troben decorats amb elements vegetals trepanats. A l’intradós de la porta apareix una imatge de sant Pau a la dreta i es suposa, la imatge de sant Pere a l’esquerra desapareguda segurament en la destrucció de la parròquia en la passada guerra civil. Els brancals es troben també configurats per feixos de petites columnes que tenen unes motllures gòtiques a la base. Els capitells decorats amb motius vegetals sostenen una sèrie d’arquivoltes que delimiten un arc de mig punt rebaixat amb un frontó central desproveït d’escultures. L’arc es troba decorat a la part externa per un guardapols que acaba amb unes mènsules a l’alçada dels capitells. La mènsula de la dreta s’hi representa l’arcàngel Miquel lluitant contra el maligne per la possessió de les ànimes(tema proper a la psicostasi) i a la mènsula de l’esquerra s’hi representen tres personatges de difícil interpretació degut al seu estat de conservació. Aquest guardapols es troba decorat en l’estradós per una sèrie de volutes vegetals i sobre la clau hi ha un floró de tres fulles que sosté sobre una peanya una imatge de l’arcàngel Miquel matant el drac.
Aquesta portada forma part d’un un conjunt, que es troben situades a la part central de la comarca del Maresme. Ens referim a les portades de les esglésies parroquials de Sant Julià d’Argentona, Sant Martí d’Arenys de Munt, Sant Feliu de Cabrera de Mar i Sant Andreu de Llavaneres. El portal de Vilassar de Dalt és el més antic d’aquesta sèrie de portades gòtiques.
A la comarca del Maresme, durant el segle XVI, etapa que qualificaríem d’època del renaixement, representa un període d’efervescència constructiva que en la majoria dels casos, bé pel pes de la tradició, bé per la formació dels tallers o bé per els gustos imperants en els promotors, es desenvolupen majoritàriament en estil gòtic. Aquest és el cas de les portades esmentades, les quals utilitzen models, que es troben arrelats a principis de la centúria anterior, malgrat que aniran introduint lentament, sobre tot, en el cas de les portades més modernes, diversos elements decoratius en els capitells més propers a les modes italianes del renaixement sense perdre del tot les característiques gotitzants.

Bibliografia:
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...