diumenge, 20 de desembre de 2009

El tema de la Nativitat en la mènsula gòtica de la parròquia de Sant Genís de Vilassar de Dalt

El dia 22 de setembre del 1511 van començar les obres d'ampliació de la parròquia de Sant Genís de Vilassar i el dia següent es va firmar el contracte entre el Comú de la Vila i el mestre de cases Bartomeu Rossi de Girona i Pere Capvern. Finalment, el 20 de juny de 1518, es va signar una àpoca als mestres esmentats i a Bartomeu Rossi (fill) pel pagament total del preu fet de la construcció d'aquest nou temple parroquial de Sant Genis de Vilassar. Aquesta esglèsia va ser va ser incendiada l'any 1936 i es va haver d'enderrocar l'any 1941. D'aquest temple solament es conserven alguns elements decoratius com la mènsula esmentada que es conserven en el pati de la rectoria.
El tema del Naixement de Jesús, que s'hi troba representat es troba descrit amb forces detalls en l'evangeli de Mateu (Mt 1,18-25): "S'esdevingué aquells dies que va sortir un edicte de Cèsar August manant que es fes el cens de tot l'imperi. Aquest cens fou el primer que es va fer essent Quirini governador de Síria. I tothom anava a empadronar-se, cadascú a la seva localitat. També Josep va pujar des del poble de Natzaret, de Galilea, a la Judea, al poble de David, que s'anomena Betlem, ja que pertanyia al casal i a la família de David, a empadronar-se juntament amb Maria, la seva muller, que estava encinta. Mentre eren allà se li va complir el temps del part, i va infantar el seu fill primogènit. L'embolcallà i l'ajagué en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a l'hostal. " .
En la mènsula, realitzada en pedra de gres de Montjuïc i força malmesa, s'hi pot observar la imatge de Josep, la Verge, l'Infant i el cap del bou i la mula amb la menjadora.
Mènsula que representa la nativitat procedent de la parròquia gòtica de Sant Genís de Vilassar de Dalt

dissabte, 12 de desembre de 2009

L'església romànica de Sant Pere de Riu o de Pineda

La parròquia de Sant Pere de Riu, pertanyia jurídicament al temple del Castell de Montpalau. El topònim fa referència a la seva situació dins la vall de Pineda o de Riu. El topònim Riu apareix relacionat a la família dels Riu, documentada des del s.XIII a la zona. La noticia més antiga que es conserva referida a la parròquia de Sant Pere de Pineda data del 18 de maig de 1185, en un establiment fet per Guillem de Marata amb el consentiment de la seva família a favor de Maria de Cànoves i els seus descendents d'un mas i unes terres situades al pla de Riudalfatà (actualment Santa Susana). Segons el Cartulari de Santa Maria de Roca Rossa i seguint la documentació conservada, es coneixen vàries famílies establertes al veïnat de Sant Pere: en Pere Martí i Pere Martorell (1207), en Guillem Cornell (1214), entre d’altres. En el 1221, coneixem l’existència de Pere de Riu i la seva germana Dolça de Riu, casada amb Ros de Pineda els quals tenien un fill anomenat Otó i el 1248, en el mas de Riu hi consta que hi residia en Bernat de Riu.
A l’època baix medieval, la parròquia va passar a mans del monestir de Sant Salvador de Breda segons una Butlla Papal de Innocenci IV (1246) i el domini directe de les propietats que estaven dins el terme parroquial, estava en mans de la casa aloera de la família Ros de Pineda i del Monestir de Sant Salvador de Breda. El terme parroquial comprenia aleshores les terres del pla amb la sufragània de Santa Maria de Pineda i Santa Susanna. El 1362 va passar a dependre de la Seu de Girona com totes les parròquies del terme.
L’església guarda bàsicament l’estructura romànica d’una sola nau amb una capella sota el campanar i un absis de planta semicircular i una decoració a l’exterior amb arquacions llombardes.
L’època d'auge de la parròquia es pot centrar en el s.XVIII, quan la població bàsicament pagesa, comptabilitza 91 habitants distribuïts en 18 masos. La riquesa del moment i l'augment de la població de la parròquia va obligar a fer obres d’ampliació de l’església romànica per engrandir-la i incorporar nous altars, segons consta en la visita pastoral del 28 de maig de 1743. Consta que l’església romànica tenia un altar major dedicat a Sant Pere i un altar lateral dedicat a Sant Llop, possiblement en la capella situada sota de l'estructura del campanar, totes dues en molt bon estat. El visitador va autoritzar en primer lloc a retirar el retaule de l'altar major per tal d’engrandir el presbiteri; en segon lloc, els autoritza a obrir un portal nou sota el cor, que hauria de tenir unes reixes per poder entrar aire per tal d’assecar la humitat existent a l'església. S’esmenta especialment el problema de la humitat ja que perjudicava els daurats de les robes i del retaule. Segons la inscripció de la dovella del portal, aquestes obres es van acabar el 1744. Juntament amb la porta també es va autoritzar l'enderrocament del cor, l’enrajolament de nou de la nau i la obertura d’una finestra circular a la façana que va destruir la doble finestra romànica existent. En el lloc on hi havia la antiga porta romànica, a la paret de migdia, es va donar permís per construir-hi una capella dedicada a Nostra Senyora del Roser, la qual hauria de contenir la imatge del Sant Crist que estava situada amb anterioritat a la paret lateral. També‚ s'autoritza que l’emblanquiment de la nau i la construcció d’una sagristia lateral amb entrada de del presbiteri. Aquesta construcció va provocar l’anul·lació d’una de les tres finestres romàniques de l'absis romànic. Pel finançament d'aquestes reformes els pagesos del veïnat havien de contribuir en mà d'obra i donatius.
A partir del s.XIX, Sant Pere de Riu va formar part, juntament amb Vallmanya, del Municipi de Horsavinyà i anys després van integrar-se al municipi de Tordera.
Els fets de juliol de 1936 van produir el saqueig i la crema de l’església juntament amb la rectoria. Malgrat tot, l’església va retornar al culte després de la guerra però va ser finalment abandonada l'any 1968 desprès de la mort de l’últim rector Mossèn Lluís Seguer. La església i la masia van ser ocupades per una agrupació de caçadors que va ocasionar el seu deteriorament.
L’aspecte actual de l’església i la seva restauració es deuen al rector de Pineda, Mossèn J.M. Gispert que a part de la restauració de l’església ha convertit la rectoria en casa de colònies, amb l'ajut del Bisbat de Girona, de la Generalitat de Catalunya (campanya de Camps de Treball de l'Estiu 1984) i de la parròquia de Santa Maria de Pineda. Malgrat a l'actualitat el veïnat pertany administrativament a Tordera com a Municipi Agregat, la parròquia de Sant Pere de Riu depèn eclesiàsticament de Santa Maria de Pineda.


BIBLIOGRAFIA
  • AA.VV.: L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera). Museu Comarcal del Maresme; Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme. Mataró 1992. (El Maresme romànic, III).
  • GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “Sant Pere de Riu” a Catalunya romànica. Vol.XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992.

divendres, 4 de desembre de 2009

La Vilanova de Palafolls o Malgrat de Mar

El terme actual de Malgrat de Mar pertanyia durant l’edat mitjana als termes del veí Castell de Palafolls, que formava part del vescomtat de Cabrera dins del Comtat de Girona. Aquestes terres estaven ocupades, abans del s. XIV, per una sèrie de masos i molins dependents de l’esmentat castell. Entre ells cal destacar la masia fortificada de Mas Palomeres, documentada des l’any 1288. Dels molins fariners, hi ha constància documental, des de l’any 1195, del Molí de Mar del qual no ens han arribat restes visibles. En canvi, d’un segon molí, el conegut com el molí del Pont o Molí Vell, s’han conservat vestigis del que podria ser la bassa. Aquest apareix documentat des del 1448 i es troba situat en un indret del poble que era conegut com el Pla del Molí. A la part baixa del terme prop del mar, i a la riba dreta de la riera de Palafolls, s’hi va instal·lar un barri mariner integrat per una sèrie de cases sota la protecció d’un turó que domina la vila pel nord i on els senyors de Palafolls hi van edificar una torre de defensa, actualment encara conservada.
Aquest primitiu nucli agrícola i mariner va anar creixent rebent alguns privilegis per part dels senyors del castell com ara els coneguts de 1336 i 1345. Amb els quals, rebé també el privilegi de tenir batlle propi que va recaure per primer cop en la persona de Bernat Estornell.
Les dificultats d’habitar la zona, degut als perills de corsaris i a les crisi agrícoles baix medievals, van obligar a Guillem de Palafolls d’atorgar una carta de poblament, l’any 1373, amb la qual facilitava l’arribada de nous pobladors a la zona, mercès a la concessió de diferents privilegis, i especificava els drets i deures dels nous habitants. Aquest nou poble s’anomenarà Vilanova de Palafolls ja que el nom de Malgrat no s’emprarà fins el s.XIX amb un origen del topònim encara ara molt discutit. Anys més tard, el 1403, Bernat IV de Cabrera va atorgar unes ordinacions sobre al pesca i el comerç del peix per protegir i regular aquesta activitat econòmica.
El nucli urbà segueix l’esquema urbanístic de les viles noves baix medievals amb carrers rectes i perpendiculars amb una plaça central. Dels edificis baix medievals, es conserva l’ Hospital Vell, fundat per Hug Descolomer l’any 1441 a partir de la donació dels seus béns per la construcció d’aquest hospital destinat als pobres i malalts. La seva construcció amb una capella gòtica annexa es va realitzar sobre una antiga masia preexistent. Entre les cases del poble, cal esmentar la casa senyorial fortificada de Can Clapers o Desclapers (actualment edifici de la Cooperativa), construïda a la fi del segle XVI en la qual han aparegut restes arqueològiques en la seva última restauració.

[Fotografies: Pobles de Catalunya - Malgrat de Mar]
Bibliografia: GRAUPERA, Joaquim; BRIANÇÓ, Toni (fotògraf): El Maresme medieval. March Editors. Vallbona de les Monges, 2007
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...