divendres, 29 de juliol de 2011

Joan Rubió i la restauració de la capella de Sant Pere de Clarà (Argentona, 1920)

El final del culte a l’església de Clarà es pot datar el 1713, quan l’església va ser profanada i es va retirar la potestat de celebrar-hi l’eucaristia “...quia dicitur ecclesia fuit polluta, amplius in ea non fuit missa celebrata...” i en el 1752, la capella encara constava abandonada i ruïnosa i feia trenta anys que no tenia culte. El 1877, en una memòria d’excursió de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques, s’esmenta que en el temple hi havien dues velles imatges de fusta de Maria i de Jesús en la creu que havien estat cremades feia poc pels seus amos per evitar profanacions. 
Carreras Candi, en el 1891, descriu l’ús que tenia en aquells moments l’edifici : “al present convertida en corral hont s’hi crían barrejats porchs y gallines. Junt á ella poden observarse molts fonaments de parets, ran de terra, que assenyalam la planta de la primitiva mansió hont habitaren los monjos benedictins...”. 
La restauració de l’edifici al culte es va realitzar l’any 1920 a instàncies del propietari Jaume Figueres. La tasca va ser encarregada a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver. Aquest arquitecte va néixer a Reus (Baix Camp) el 24 d’abril del 1870, fill de Jaume Rubió i Almirall i Bonaventura Ballvé i Tarrats. La seva trajectòria acadèmica s’inicià a l’obtenir el títol de batxillerat l'any 1885 i va rebre finalment la seva titulació d'arquitecte el 1893. 
Entre els seus mestres a l'Escola d'Arquitectes hi trobem Domènech i Montaner, Joaquim Bassegoda, Francesc de P. del Villar entre altres altres. Un cop obtingut el títol d'arquitecte, començà a treballar al taller d'Antoni Gaudí, del que va ser deixeble i ajudant entre 1893 i 1905 a la Sagrada Família, a la Casa Batlló i al Parc Güell, fet que se’l porta a considerar com un dels últims representants del Modernisme i destaca com a sintetitzador de les idees arquitectòniques de Gaudí. Rubió considerava que els dissenys i estructures de Gaudí eren la solució als problemes que plantejava l'eclecticisme durant el seu predomini al segle XIX. Va ser l'arquitecte de la Diputació de Barcelona i gràcies a aquest càrrec va participar en nombrosos projectes com per exemple la reforma de la Casa dels Canonges (Generalitat de Catalunya), amb la construcció del pont neogòtic que uneix el Palau amb la casa dels Canonges, al carrer del Bisbe, que contribueix a donar caràcter a l'anomenat "Barri Gòtic". 
La seva particular visió del que havia de ser la Ciutat Vella està resumida en l'obra Taber Mons Barcinonensis (1927). També va escriure una monografia sobre la catedral de Mallorca (1912). Va guanyar dos cops el Concurs anual d'edificis artístics (premi municipal al millor edifici barceloní) els anys 1913, per la Casa Roviralta, i 1917, per la Torre dels Pardals, avui desapareguda. L'obra de Rubió i Bellver és molt important i és present per tot Catalunya i a l'illa de Mallorca. Els seus edificis més interessants són: la Casa Macari Golferichs (1901), la Casa Roviralta - El Frare Blanc - (1903), els seus edificis de l'Escola Industrial (Actualment Universitat, Col·legi Ramon Llull al Carrer Urgell de Barcelona) (1912), i l'Asil del Sant Crist d'Igualada. A l’igual que altres arquitectes del moment de tots coneguts, també s’interessà per participar en la vida política fet que el va portar, l'any 1905 a ser elegit regidor de la ciutat de Barcelona. Fou militant de la Lliga Regionalista i coŀlaborà amb la Mancomunitat de Catalunya. Fou president del Cercle Artístic de Sant Lluc en dues ocasions (1904-1906 i 1912-1914). És l'avi dels arquitectes barcelonins Ignasi de Solà-Morales i Rubió i Manuel de Solà-Morales i Rubió. Rubió va morir a Barcelona el 30 de novembre de 1952. 
Bibliografia i referències: 
Dibuix de Joaquim Renart

dilluns, 18 de juliol de 2011

El campanar gòtic de Premià de Dalt

Sant Pere de Premià o Premià de Dalt és un municipi del Maresme, separat del Vallès Oriental per la serralada de Marina (Sant Mateu, 499 m) i drenat per la riera de Premià, que desguasa directament a la mar, dins l’actual terme de Premià de Mar. L’església parroquial de Sant Pere és esmentada ja el 961; l’actual edifici és obra del s XVI i fou restaurat després del 1939.
A la llinda del portal del campanar des del cor de l’Església, hi ha una inscripció que documenta la realització de la porta d’accés al campanar des del cor: “HIS (símbol) XPS ANY 1582”.
Sembla ser que el campanar no es va acabar en el moment de construir l’església ja que el 22 de febrer del 1612, vist que el campanar anys feia que era començat i no podia acabar-se per falta de diners los jurats van anomenar procuradors per recol·lectar diners per dita obra.
Per altra banda s’ha conservat una àpoca del 12 d’abril del 1613, signada  per Joan Salvador, mestre de cases de Mataró i els jurats de Premià Salvador Manent i Miquel Cisa per els treballs en l’obra del pinacle del campanar.
El campanar  de Premià es troba situat al mur nord de l’església al costat esquerra de la façana. Sota d’ell hi ha una capella coberta amb volta de creueria. La torre, de planta quadrada, està composta de tres cossos, construïts tots ells de pedra de fil granítica: el de baix és totalment llis. El cos central, presenta un finestral apuntat a llevant i ponent i dos als laterals restants. La part més alta, seguint la mateixa tècnica de construcció del cos anterior, és decorada amb 4 gàrgoles als cantons amb forma de lleons. L’acabament de la torre es troba ornamentada amb 4 merlets per cara, que actualment resten tapats per una arrebossat modern,a sobre del qual hi ha el pinacle que sostenta les campanes petites. La planta té 5’20 m. per costat i l’alçaria aproximada dels tres cossos relacionats és de 12 m., 4 m i 2 m. respectivament. L’alçada total del campanar aproximadament és de 18 m. L’accés al campanar es realitza per una escala interior de la torre que parteix del cor, on la llinda de la qual conserva l’esmentada inscripció.
Bibliografia:


divendres, 1 de juliol de 2011

Aplec de Sant Pere de Clarà - 2011

El passat diumenge 26 de juny de 2011 va tenir lloc, com cada festivitat de Sant Pere,a l'ermita de Sant Pere de Clarà l'aplec anual. L'acte, organitzat per la família Figueras propietària del mas, va començar amb una celebració eucarística a la capella de l'antic Priorat, oficiada pel Mn. Josep Ma Vendrell, rector d'Òrrius. Acabat l'acte es van cantar els goigs de Sant Pere de Clarà. Seguidament davant de la masia de Can Marc, vaig presentar el quart col•leccionable, sobre la història del Priorat, com a col•laboració del Grup d'Història del Casal de Mataró a l'aplec. Tot seguit, ballada de sardanes acompanyada d’un petit refrigeri de coca i vi moscatell. L'acte va estar molt concorregut i amb una amplia participació.
El quart col•leccionable tracta sobre l’etapa en què la capella va dependre de l’abadia de Cluny i del monestir de Sant Pere de Caserres (1080-1359). Aquesta unió, s’ha d’entendre dins el moviment que hi ha a partir del Concili de Girona del 1068, en temps del legat papal Hug Candi, en què alguns dels monestirs catalans s’uneixen amb abadies estrangeres per tal d’evitar la intromissió dels feudals en les possessions monacals i evitar la decadència espiritual. Dins aquest moviment, el monestir osonenc de Sant Pere de Casserres va ser unit també a Cluny pels comtes de Cardona i esdevingué l’administrador de les possessions de Cluny a Catalunya. En la documentació de Casserres hi apareixen esmentats els priors de Clarà des del 1196.
L'abadia de Cluny és una abadia benedictina de la localitat de Cluny, situada en el departament de Saona i Loira, a la regió de Borgonya, en el centre-est de França. Va ser fundada en una reserva forestal de cacera el 2 de setembre de l'any 909 per Guillem I, duc d'Aquitània, comte d'Alvèrnia, el qual va instal•lar allà a l'abat Bernó de Baume, i va posar l'abadia sota l'autoritat immediata del Papa Sergi III. L'abadia i la seva constel•lació de dependències es van convertir aviat en un model de tipus de vida religiós al segle XI. La influència de Cluny i d’aquesta reforma cluniacenca es va estendre des de la segona meitat del segle X fins a principis del segle XII.
El priorat de Clarà, en aquesta etapa, devia tenir una comunitat petita, ja que la categoria de priorat es donava quan la comunitat no disposava dels dotze monjos necessaris per considerar-se abadia. Cluny, exercia el control de les seves possessions a Catalunya enviant regularment, dos priors visitadors. Consta que, en la visita del 1234, a Casserres solament hi havien 6 monjos i es considerava el prior de Clarà com un d’ells; d’igual manera, en la visita del 1277 van declarar que aquest monestir osonenc tenia solament 7 monjos i estava carregat de deutes i entre els béns posseïts i declarats hi continuava apareixent la possessió de Clarà.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...