diumenge, 25 de novembre de 2012

L’estat actual de la recerca i de la difusió del patrimoni arqueològic de la comarca a Mataró Ràdio


El passat dijous 15 de novembre de 2012 en el programa "El Racó" de Mataró Ràdio (89.3 FM) vaig tenir el plaer de ser convidat pel Museu de Mataró per participar juntament amb Joaquim Garcia (Arqueòleg Municipal de Mataró) i Albert Martín  (Arqueòleg Municipal de Cabrera de Mar) en una tertúlia radiofònica sobre “L’estat actual de la recerca i de la difusió del patrimoni arqueològic a la comarca”.
El programa va ser una de les col·laboracions del Grup d’Història del Casal en la programació dels 50 anys de Torre Llauder organitzat pel Museu i va estar conduit per Sandra Cabrespina, Núria Gómez i Joan Francesc Clariana del Grup d'Història del Casal amb Carles Capella a la part tècnica.
Al llarg del programa es va anar debatent sobre el passat, el present i el futur de l’arqueologia a la nostra comarca. La meva intervenció va anar dirigida sobre tot, com a coordinador de les Jornades d’història i arqueologia del Maresme a valorar el pes de l’arqueologia medieval a la comarca.
L’arqueologia medieval va ser molt important en els anys 50 i 60 del segle XX a mans de l’equip de Marià Ribas amb col·laboració de Lluís Ferrer i Clariana i l’Obra de Sant Francesc. Es va excavar i documentar moltes de les capelles del Maresme (Sant Martí de Mata, Sant Cugat de Traià d’Argentona, Sant Cristòfol de Cabrils, entre altres). Actualment el balanç de la recerca arqueològica és irregular. L’arquitectura militar és força coneguda a partir de la excavació de Burriac, Montpalau i Palafolls.  Hi ha moltes mancances en l’arquitectura civil sobre tot en les masies i són força coneguts els espais de treball com els molins, sobretot a partir del projecte d’investigació iniciat des del Grup d’Història del Casal. Caldria també aprofundir molt més en els monestirs especialment a Clarà i Roca Rossa (Tordera).
Durant el programa també es va criticar molt la gran quantitat d’excavacions d’urgència que s’han fet darrerament que ha portat a no poder realitzar l’estudi de l’ingent quantitat de materials que han aportat les mateixes. També es va comentar negativament que aquestes excavacions, pel fet del seu caràcter urgent no van poder ser realitzades per especialistes sinó que podia assignar una excavació de restes medievals a un arqueòleg especialitzat en prehistòria depenen de la disponibilitat d’arqueòlegs en un moment donat i es va fer notar la preeminència de les àrees d’interès en el món iberoromà.
Pel que fa a la professionalització de l’arqueologia, crec que, si bé ha estat positiva en general, ha fet desaparèixer tot una colla d’arqueòlegs amateurs i voluntaris, i ha matat una concepció molt més democràtica, participativa i voluntarista dels museus i de l’arqueologia patrimonialitzant el saber. Sembla que ara que la crisi econòmica apreta hi ha la intenció de recórrer altre cop a aquests voluntaris, per tal de que facin aquesta ingent feina de classificació, neteja i estudi d’aquests materials arqueològics acumulats. Això si sense cobrar i essent dirigits pels arqueòlegs professionals que aquests si que cobraran la feina !!! ... i a sobre els hi haurem de donar les gràcies per deixar-nos-ho compartir !!!

Per escoltar el programa:
http://www.ivoox.com/2012-11-15-el-raco-audios-mp3_rf_1576413_1.htm

Joaquim Garcia (Arqueòleg Municipal de Mataró),  Albert Martín  (Arqueòleg Municipal de Cabrera de Mar) i Joaquim Graupera (coordinador de les Jornades d’història i arqueologia del Maresme.

divendres, 16 de novembre de 2012

Mare de Déu del Corredor (Dosrius)

La Mare de Déu del Corredor es conserva encara com a imatge de culte en el santuari homònim a la part alta de la serralada litoral entre els termes de Dosrius i Llinars del Vallès. L’origen del Santuari del Corredor es remunta a l’any 1531, quan un pagès anomenat Arenes de la Parròquia de Sant Andreu del Far, va demanar llicència al bisbe de Barcelona per fer una capelleta sota la advocació de nostra Senyora del Corredor, dins les terres del mas Bosc. Segons l’interrogatori, el motiu que el van impulsar a edificar la capella era que “...que dit Salvi Arenes, qui principia dita capella les dissabtes en la nit veya senyals de foch o de llum en lo lloch hont vuy sta scituada y edificada dita capella e inspirat en ayxo y mogut de sa devoció comença a edificar dita capella”. També s’inclou la descripció d’aquesta petita capella “aquella fabrica molt simplement ço es de pedra y morter de terra a teulada encavallada, llargaria de alguns trenta y de vint palms ample poch o mes o mancho dotantla de un oratori o retaule que li costa sinch lliures y de una esquella de preu tres lliures barceloneses”. La cura de l’ermita va anar a càrrec d’un ermità anomenat Lluís, el qual va construir també un habitatge per poder-hi viure i un estable per a un animal. 
Inicialment aquesta capella es trobava dins la parròquia de Sant Andreu del Far que era sufragània de Santa Maria de Llinars, però el 1597 el bisbe de Barcelona Joan Dimas Loris va declarar aquesta parròquia independent. Actualment depèn de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius. 
Segons A. Fàbregas, sembla que el 1850 es va substituir per una altra de vestida en l’altar major i l’antiga va estar exposada en l’altar de Santa Magdalena en el santuari mateix. L’any 1920 va ser traslladada a Llinars on va ser destruïda el 1936. Actualment hi ha una còpia realitzada l’any 1948. La imatge original la coneixem a partir d’una fotografia antiga. Estava obrada en fang cuit de 50 cms d’alçada i presentava la Verge dempeus seguint el model francès amb una corona al cap que cenyia una extensa cabellera. Portava una mantell disposat en bandolera que li cobria la túnica per complet a excepció de l’espatlla dreta on es mostrava la túnica tancada amb un coll rodó. El genoll esquerra de la imatge es trobava lleugerament flexionat cap endavant seguint models francesos amb un petit contrapposto. El nen es trobava sostingut pel braç dret lleugerament decantat a un costat. Es representava nu, amb la mà dreta beneint i amb l’altra intentant agafar un pom que sostenia la Verge amb la mà. Malgrat l’actitud de relació entre els dos personatges, la imatge de la Mare de Déu presentava una clara manca d’expressivitat en el rostre. 
Aquesta composició representava els personatges seguint un model de verge gòtica francesa dempeus però introduint elements classicistes en les robes i en el genoll flexionat que ens porta a models propers al renaixement i a la recuperació de composicions gregues clàssiques. Aquests detalls permeten datar la imatge a principis dels.XVI, com també ens indica la documentació que ens dóna referències de l’inici de la construcció del temple del Corredor.

Per a més informació:

  • GRAUPERA, Joaquim (2012). L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi Doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Universitat de Barcelona.P.192

Imatge de la Mare de Déu de Corredor destruïda el 1936. 
[Fotografia: AHCB –AFB: Pobles de Catalunya, Fons Mas, format petit, capsa 2]
Imatge de la Mare de Déu del Corredor a l'actualitat. [Fot.Joaquim Graupera]

dissabte, 10 de novembre de 2012

50 anys de Torre Llauder. La medieval torre del Cogoll (Mataró)

Aquest any 2012, una colla d’entitats de Mataró han organitzat un programa conjunt per commemorar els 50 anys de la descoberta de la vil.la romana de Torre Llauder, per part de l’equip d’arqueòlegs de Marià Ribas, de la vil•la romana de Torre Llauder a Mataró.
 
El solar on es va trobar la vil•la era una finca presidida per la Masia de Can Llauder. Aquesta torre es troba documentada des del 1128 com la “ turre de cugullo” que formava part de la jurisdicció del castell de Burriac i de Vilassar. El 1360 Pere Desbosc, senyor del castell de Vilassar hi va establir a Ferrer de Reymir, passant-se a denominar Mas Ferrer, els quals la posseirien fins el s.XVII. La torre que presidia la masia va ser edificada l’any 1558 per voluntat de Joan Ferrer.
 
L’any 1685 la masia va ser adquirida per la família dels Llauder, concretament pel notari barceloní Francesc Llauder i Moles, els quals li donaren el nom pel qual se la coneix en les èpoques moderna i contemporània, Can Llauder. L’any 1777, els Llauder van fer una sèrie de reformes que li donaren l’aspecte abarrocat que va conservar fins al seu enderroc. La branca familiar dels Llauder, com a propietaris del mas, s’extingiren el 1902 amb la mort de Lluis Maria de Llauder i de Dalmases. L’any 1970 es va escriure una de les nefastes pàgines en la relació de Mataró amb el seu patrimoni, ja que es la data en que va ser enderrocada la masia i la torre dins el procés urbanitzador del Plan Parcial del Polígono Espatero promogut pel franquista Ministerio de la Vivienda. Malgrat la destroça efectuada, el fet va servir per sensibilitzar a la ciutadania en la defensa del seu patrimoni davant la manca de criteris dels consistoris franquistes.
 
La torre, de grans dimensions, estava composta de tres pisos amb una sèrie d’espitlleres per la seva defensa i una finestra d’arc conopial gòtica característica obrada en pedra de Montjuic. Es trobava coronada per la típica coberta emmerletada amb espitlleres. Amb les reformes barroques havia passat d’estar isolada a trobar-se situada en el bell mig del conjunt del mas. és una gran llàstima que no s'hagi conservat aquest conjunt.

Bibliografia 
  • LLOVET, Joaquim (1997). “El moli de vent i la torre del Cogoll” a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, num.57, (gener), pp.19- 22.
  • SUBIÑÀ, Enric (1999). “La Torre Llauder: La masia i els seus propietaris” a XV Sessió Estudis Mataronins. 28 de novembre de 1998. Comunicacions presentades. Mataró: MASM; PMC. Pp.79-105
  • Vil.la romana de Torre Llauder. De re rustica iluronensium (2012). Mataró: Ajuntament de Mataró, Institut Municipal d’Acció Cultural. 
Fotos extretes del catàleg : Vil.la romana de Torre Llauder. De re rustica iluronensium (2012). Mataró: Ajuntament de Mataró, Institut Municipal d’Acció Cultural.

dijous, 1 de novembre de 2012

1885: Una excursió al castell de Vilassar.

Gaietà Boïgas, autor de l'opuscle,
 a Buenos Aires el 1904.
El 6 de desembre de 1885 uns membres de l’Asociación de Arquitectos de Cataluña van realitzar una visita al castell de Vilassar. La creació de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, l'any 1845, serà la gènesi de l'entitat col·legial Associació d'Arquitectes de Catalunya que va ser creada el 1874 com un club d'afiliació voluntària al qual es van a adherir la majoria dels professionals. Aquesta entitat realitzava activitats formatives i socials pels adherits i entre elles figuraven les sortides culturals. Aquestes visites, iniciades uns anys abans per l'arquitecte Elies Rogent, tenien un caràcter formatiu pels joves arquitectes. 
A la sortida de Vilassar del 1885 hi van participar els arquitectes Josep Oriol Mestres, Elies Rogent, Torras, Modest Fossas Pi, Antoni Serrallach, Joan Artigas, Miquel Madorell i Rius, August Font i Carreras, Josep Vilaseca, Emili Sala, Josep Torres Argullol, Eduard Mercader, Emili Cabanyes, Eduard Buigas, Jaume Gustà, Bonaventura Pollés, Joan Baptista Pons, Enric Sagnier, Joan Font i Sangrà, Josep Font i Gomà i Joaquim Bassagoda.
Des de Barcelona van agafar el tren fins a Premià i des d’allà amb carruatges es dirigiren a Vilassar de Dalt fins el castell. Allí visitaren el castell i a la sala del mateix el ponent Gaietà Buïgas i Monravà va llegir la memòria que resumia la història del castell. Aquesta es va publicar íntegrament a posteriori en format d'opuscle per l'Associació. Acte seguit van fer un banquet en el mateix castell amb la participació del rector del poble.
En la memòria situa l'inici del castell en el s. X ja que cita un document del 1101 on s'esmenta el castell de Vilassar juntament amb el de Burriac.
Descriu la torre del castell com el vestigi d'aquest primitiu recinte : "Es por tanto, la parte más antigua de toda la obra; (...). Consta de cinco pisos, que actualment se comunicant entre si por medio de una escalera de caracol, practicada en el espessor del muro. Su altura es mucho mayor que las de las torres de base proximamente quadradas (...) Tiene almenado el remate, y es de planta circular. El espessor de las paredes és de 2,40 metros que excede en mucho al de las referides torres cuadradas. Añádase á lo dicho su situación cèntrica ó poco menos, ser exenta, ó estar enteramente aislada, y ya descrita la que yo sostengo es torre de homenaje, ciudadela o reducto de Seguridad, último reducto de los sitiados en el Castillo...”. Situa la següent ampliació en en el s.XIII amb la construcció de la torre quadrada de la façana i un recinte emmurallat quadrat. Seguidament esmenta la transformació del castell en palau en el s.XIV i les reformes de la façana en el s.XVI que acabarien de donar l'aspecte que veiem avui dia.
Malgrat que utilitza un to literari de caire romàntic és interessant perquè com arquitecte amb l'observació dels paraments s'aproxima amb molta precisió a les fases constructives del castell. Creiem interessant també veure com aquests tipus de sortides, com les que feien les agrupacions excursionistes, participen en documentar aquests vestigis del patrimoni medieval. 

Bibliografia:
Buïgas i Monravà, Gaietà (1886). Castillo de Vilassar : memoria descriptiva. Leida en la excursión hecha al Castillo por la Asociación en 6 de diciembre de 1885. Barcelona: Tip.Fidel Giro. (Asociación de Arquitectectos de Catalunya) . 26 p.
Segons Buïgas, la façana del castell tenia originàriament dues torres.
La primera reforma va consistir en eliminar el mur que unia les dues torres.
Segons Boïgas, la darrera reforma de la façana va consistir en eliminar una de les torres.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...