Les portades romàniques del Maresme

En la majoria de les portes romàniques del Maresme conservades són portades molt senzilles amb una clara absència de relleus i capitells esculpits. Segurament els edificis amb més decoració deurien correspondre als edificis parroquials i aquest van ser substituïts per altres en èpoques més modernes (gòtic, renaixement, barroc...)
Les portades conservades ens mostren una tipologia única d’arc de mig punt en la part exterior i a l’interior, hi ha una estructura adintellada o d’arc molt rebaixat que crea una obertura esbiaixada cap a l’interior i donen accés al temple des del mur de ponent o el mur de migdia. La majoria d'edificis conservats solen ser ermites rurals que són molt més senzilles i modestes de factura.
A Sant Martí de Montgat, l’accés es dona en el mur de ponent i la porta es troba coberta per un arc de mig punt realitzat amb dovelles radials per la part exterior i a la part interna la porta presenta una llinda de fusta. En aquest cas, el desnivell de la nau i l’exterior fa que s’hagi de baixar dos graons. D'una estructura similiar tenim la portada de Sant Bartomeu de Cabanyes, adovellada amb arc de mig punt. A l’interior l’arc tendeix a l'adintellament amb un arc de mig punt molt rebaixat.

La majoria de portades de les esglésies i ermites romàniques conservades van ser refetes posteriorment com el cas de Santa Maria del Viver (Argentona) on la porta s’obra en el mur de migdia i ha estat reformada en temps posteriors. A Sant Esteve de Canyamars, l’accés es manté al mur de ponent i tampoc s’ha conservat degut a la reforma gòtica del mateix. A Sant Mateu de Premià de Dalt, la nau es va escurçar i la façana és més moderna. A Sant Feliu d’Alella, segons la documentació, la porta romànica es trobava en el mur de ponent, i va ser destruït per fer l’ampliació del s.XVII a l'igual que a Sant Pere de Riu a Tordera.

Porta de l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes (Òrrius) (Fotografia Esteve Garcia)

Porta de l'ermita de Sant Martí de Montgat (Fotografia Esteve Garcia)

Bibliografia

GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 1. La Comarcal edicions. Argentona, 2001. Pàgs. 109-110

L'església romànica de Sant Pere de Riu o de Pineda

La parròquia de Sant Pere de Riu, pertanyia jurídicament al temple del Castell de Montpalau. El topònim fa referència a la seva situació dins la vall de Pineda o de Riu. El topònim Riu apareix relacionat a la família dels Riu, documentada des del s.XIII a la zona. La noticia més antiga que es conserva referida a la parròquia de Sant Pere de Pineda data del 18 de maig de 1185, en un establiment fet per Guillem de Marata amb el consentiment de la seva família a favor de Maria de Cànoves i els seus descendents d'un mas i unes terres situades al pla de Riudalfatà (actualment Santa Susana). Segons el Cartulari de Santa Maria de Roca Rossa i seguint la documentació conservada, es coneixen vàries famílies establertes al veïnat de Sant Pere: en Pere Martí i Pere Martorell (1207), en Guillem Cornell (1214), entre d’altres. En el 1221, coneixem l’existència de Pere de Riu i la seva germana Dolça de Riu, casada amb Ros de Pineda els quals tenien un fill anomenat Otó i el 1248, en el mas de Riu hi consta que hi residia en Bernat de Riu.
A l’època baix medieval, la parròquia va passar a mans del monestir de Sant Salvador de Breda segons una Butlla Papal de Innocenci IV (1246) i el domini directe de les propietats que estaven dins el terme parroquial, estava en mans de la casa aloera de la família Ros de Pineda i del Monestir de Sant Salvador de Breda. El terme parroquial comprenia aleshores les terres del pla amb la sufragània de Santa Maria de Pineda i Santa Susanna. El 1362 va passar a dependre de la Seu de Girona com totes les parròquies del terme.
L’església guarda bàsicament l’estructura romànica d’una sola nau amb una capella sota el campanar i un absis de planta semicircular i una decoració a l’exterior amb arquacions llombardes.
L’època d'auge de la parròquia es pot centrar en el s.XVIII, quan la població bàsicament pagesa, comptabilitza 91 habitants distribuïts en 18 masos. La riquesa del moment i l'augment de la població de la parròquia va obligar a fer obres d’ampliació de l’església romànica per engrandir-la i incorporar nous altars, segons consta en la visita pastoral del 28 de maig de 1743. Consta que l’església romànica tenia un altar major dedicat a Sant Pere i un altar lateral dedicat a Sant Llop, possiblement en la capella situada sota de l'estructura del campanar, totes dues en molt bon estat. El visitador va autoritzar en primer lloc a retirar el retaule de l'altar major per tal d’engrandir el presbiteri; en segon lloc, els autoritza a obrir un portal nou sota el cor, que hauria de tenir unes reixes per poder entrar aire per tal d’assecar la humitat existent a l'església. S’esmenta especialment el problema de la humitat ja que perjudicava els daurats de les robes i del retaule. Segons la inscripció de la dovella del portal, aquestes obres es van acabar el 1744. Juntament amb la porta també es va autoritzar l'enderrocament del cor, l’enrajolament de nou de la nau i la obertura d’una finestra circular a la façana que va destruir la doble finestra romànica existent. En el lloc on hi havia la antiga porta romànica, a la paret de migdia, es va donar permís per construir-hi una capella dedicada a Nostra Senyora del Roser, la qual hauria de contenir la imatge del Sant Crist que estava situada amb anterioritat a la paret lateral. També‚ s'autoritza que l’emblanquiment de la nau i la construcció d’una sagristia lateral amb entrada de del presbiteri. Aquesta construcció va provocar l’anul·lació d’una de les tres finestres romàniques de l'absis romànic. Pel finançament d'aquestes reformes els pagesos del veïnat havien de contribuir en mà d'obra i donatius.
A partir del s.XIX, Sant Pere de Riu va formar part, juntament amb Vallmanya, del Municipi de Horsavinyà i anys després van integrar-se al municipi de Tordera.
Els fets de juliol de 1936 van produir el saqueig i la crema de l’església juntament amb la rectoria. Malgrat tot, l’església va retornar al culte després de la guerra però va ser finalment abandonada l'any 1968 desprès de la mort de l’últim rector Mossèn Lluís Seguer. La església i la masia van ser ocupades per una agrupació de caçadors que va ocasionar el seu deteriorament.
L’aspecte actual de l’església i la seva restauració es deuen al rector de Pineda, Mossèn J.M. Gispert que a part de la restauració de l’església ha convertit la rectoria en casa de colònies, amb l'ajut del Bisbat de Girona, de la Generalitat de Catalunya (campanya de Camps de Treball de l'Estiu 1984) i de la parròquia de Santa Maria de Pineda. Malgrat a l'actualitat el veïnat pertany administrativament a Tordera com a Municipi Agregat, la parròquia de Sant Pere de Riu depèn eclesiàsticament de Santa Maria de Pineda.

BIBLIOGRAFIA

• AA.VV.: L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera). Museu Comarcal del Maresme; Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme. Mataró 1992. (El Maresme romànic, III).
• GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “Sant Pere de Riu” a Catalunya romànica. Vol.XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992.

"La funció funerària dels monestirs medievals del Maresme ". Comunicació presentada a les III Jornades de Recerca Local i Comarcal del Maresme

El passar dissabte 14 de novembre de 2009 es va celebrar a l'edifici de la Biblioteca Ernest Lluch les III Jornades de Recerca Local i Comarcal del Maresme. En aquestes Jornades que tractaven sobre el tema del patrimoni funerari del Maresme, Joan Bou, Jaume Vellvehí i Joaquim Graupera van presentar una comunicació sobre la funció funerària dels monestirs medievals del Maresme, centrant-se ens els casos del priorat de Sant Pere de Clarà (Argentona) i el cas de Santa Maria de Roca Rossa a Tordera.
Fa uns anys es va constituir un grup de recerca sobre els monestirs medievals que integrava al Centre d'Estudis Argentonins “Jaume Clavell”, el Cercle d'Història de Tordera i el Grup d'Història del Casal de Mataró. Es va elaborar un projecte inicial d'investigació que contemplava l'estudi de fons documentals, l’anàlisi de restes conservades i intervencions arqueològiques. El projecte però no va acabar d'arrencar i la recerca s'ha anat desenvolupant a partir de l'interès concret en els monestirs de Sant Pere de Clarà a Argentona i Santa Maria de Roca Rossa a Tordera, i de forma puntual i individualment per membres de cada una de les entitats esmentades. En motiu però de la celebració de les IV Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme, que organitza periòdicament el Grup d'Història del Casal, i que en aquella ocasió es dedicaren als monestirs medievals; membres del Grup d'Història van constituir-se en equip de recerca que volia aprofundir en diferents aspectes d'aquestes dues institucions medievals, un d'ells, precisament, la seva funció funerària.
En la primera part de la comunicació es va analitzar la funció funerària dels monestirs catalans com un element mimètic per part de la noblesa local de la tradició emprada per les grans cases nobiliars d’enterrar en elements privatius vinculats a grans monestirs. En la segona part de la comunicació s’analitzen els dos casos documentats al Maresme: priorat de Sant Pere de Clarà (Argentona) i el cas de Santa Maria de Roca Rossa a Tordera.
En el primer es conserven tres sarcòfags, un “in situ” i altres dos que decoren la façana de la parroquial d’Argentona, situats en aquest lloc en una restauració efectuada per Josep Puig i Cadafalcha principis del s.XX. Aquests sarcòfags serveixen per documentar les darrers obres en l’edifici del Priorat duram el segle XIV. En el segons cas, es documenten els diversos enterraments evidents en la canònica. Malgrat tot s’evidencia que aquest monestir mai va assolir la funció funerària d'una família concreta. Sí que va ser, en canvi, el centre de la devoció dels habitants de la zona i de personatges rellevants en tenir-lo en consideració oferint la seva protecció amb donacions i deixes testamentàries, però sense una adscripció familiar i concreta, com probablement testimonia l'existència de la confraria de Santa Maria amb nombrosos beneficis i aniversaris.
Com s'evidencia en aquest treball, es tracta de dos casos diferents que donen dos models diferents de l'ús cementirial d'ambdós monestirs. El cas de Sant Pere de Clarà, per exemple, un petit cenobi benedictí que en un moment donat va ser adoptat com a recinte funerari pels Sant Vicenç. Hi tenien una relació i un interès per raó d'influència en el territori. Malgrat tot, es veu molt clar que la proximitat amb Barcelona fa que, com element de prestigi, es busqui enterrar en monestirs i esglésies de la capital, abans que en petits recintes monàstics de la zona del Maresme. En canvi, en el cas de Santa Maria de Roca Rossa, una altra petita comunitat, de canonges agustins però, els nobles locals es limiten a seguir les passes del seu superior, el vescomte de Cabrera, que funda el monestir torderenc i els Fogars, els propietaris de l'alou fundacional, consenteixen en la donació probablement, més per raó d'obediència, que no pas per interès personal. Com a element en comú, aquests aristòcrates locals voldran emular els seus senyors superiors per raó de prestigi i intentaran ser enterrats en llocs propers a aquests: els Sant Vicenç i els Desbosc a Barcelona i els Falgars i Palafolls al monestir de Sant Salvador de Breda.

El Maresme musulmà (714-801 aprox)

Cap el 713-714, els musulmans trepitgen Catalunya i fins i tot arriben a l’alçada de Narbona. Sembla ser que les reaccions als musulmans per part dels hispanoromans i visigots van ser diferents. Per una banda, uns fugiren vers el territori franc (hispani), altres es van refugiar a les zones de muntanya, produint un acceleració de la tendència de l’antiguitat tardana del despoblament de les zones planes de les depressions litorals, prelitorals i la plana central de Catalunya.

Les pautes d’assentament a les planes i a les valls, s’abandonen i es tornen a utilitzar pautes d’assentament d’època ibèrica, als llocs fortificats de les carenes. Fins i tot, certs poblats ibèrics es reutilitzen (l’esquerda a Roda de Ter (Osona) o el cas del poblat ibèric d’Olèrdola al Penedès). Els camins preromans de muntanya es tornen també a reutilitzar.
La reacció als musulmans en les grans ciutats va ser la capitulació en alguns casos, com Barcelona i Girona, que van acceptar les noves autoritats islàmiques mentre que altres poblacions van resistir. Elx, Sagunt, Tarragona, Mataró i Empúries van plantar cara i foren destruïdes. En les zones rurals, els caps autòctons de les vil·les van signar tractats de capitulació, continuant sent amos de les terres i propietats. Si no volien convertir-se en muladís havien de pagar un impost (jízia) per continuar el culte cristià. Durant aquest període les terres van ser governades per valis.
La comarca del Maresme va esdevenir frontera amb els musulmans entre la capitulació de Girona, el 785 i l’ocupació de Barcelona del 801 per part dels francs. Segurament durant aquest curt període la població rural en les vil·les tardoromanes devia continuar i el nucli urbà d’Alarona, devia quedar abandonat. Possiblement, a nivell toponímic aquest abandonament ha quedat reflectit en la manca de continuïtat del topònim Alarona per designar aquest nucli de població concentrada i l’aparició del mot Civitas Fracta i Mataró com a nova forma per a designar-lo. Un topònim àrab que es conserva en la zona de Tordera és el de “riera d’Alfatà” per designar la riera de santa Susanna. Aquest mot prové de “al-hàtta” que significa “ el riu de l’escletxa” o “ riu del perill” segurament més propi per designar la Tordera que no per designar les petita riera de Santa Susanna.
Les tropes carolíngies segurament van pactar amb aquests nobles rurals desprès de la caiguda de Girona per tal que acceptessin el poder franc.
Les tropes carolíngies deurien pactar amb aquests nobles rurals desprès de la caiguda de Girona per tal d’acceptar el poder franc. Segons Balañà, “...amb la caiguda de Girona (785), que mantenia lligams estrets amb Barcelona ( de camins, entre altres), van començar els pactes amb les comunitats islàmiques pacíficament establertes (...)comunitats que no van marxar; ben al contrari, amb el pas del temps devien adaptar-se plenament a la nova situació (...) alguns grups d’habitants musulmans es van quedar al país, entre d’altres raons perquè aquest havia de mantenir una demografia productiva si es volien obtenir els excedents per subvencionar els avenços de la represa territorial.”

[Foto Agència Catalana de l'Aigua]

El riu Tordera al seu pas per Fogars [Foto exteta deHTTP://natura-tordera.blogspot.com ]

Bibliografia

• BALAÑÀ, Pere: “El maresme àrea de resistència andalusina de Barcelona” a III Jornades d’Història i d’Arqueologia Medieval del Maresme (octubre-novembre 2004). Grup d’Història del Casal. Mataró, 2006. pp. 61-66
• GRAUPERA, Joaquim : “Els orígens de les viles del Maresme en època medieval” a Roca de Xeix, núms.11-12-13 (setembre del 1996). El Masnou. Pàgs.113-114
• GRAUPERA, Joaquim : “El Baix Maresme durant el període carolingi. De la conquesta a l’organització del territori” a XVI Sessió d’Estudis Mataronins. 27 de novembre del 1999. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2000. Pàgs.75-88

Vista comentada al castell de Palafolls i al monestir de Rocarossa (Tordera)

El passat diumenge 7 de juny de 2009, el Grup d'Història del Casal-Mataró (GHC), Amics del Comtat de Besalú i Cercle d'Història de Tordera van organitzar una visita comentada al castell de Palafolls i al monestir de Rocarossa. Al castell de Palafolls van intervenir els historiadors de Tordera Joan Torrent i Josep Vinyoles i els comentaris al monestir van estar realitzats per Joan Bou de Tordera i Jaume Vellvehí del GHC. Aquesta activitat s'enmarca dins la política de realització d'activitats conjuntes entre entitats afins ja que d'aquesta manera difont més les nostres activitats i s'aconsegueix establir lligams entre les persones que estimen el nostre patrimoni.
El castell de Palafolls, molt enrunat, ocupa un dels turons pròxims al poble, a 150 metres d'altura, construït dominant la panoràmica del curs baix i la plana fèrtil del riu Tordera, en un lloc estratègic per controlar les principals comunicacions de Girona a Barcelona. Va esdevenir centre de la important baronia de Palafolls dins el comtat de Girona, jurisdicció de la qual s'estenia pels actuals termes de Malgrat, Palafolls, Santa Susanna i part de Blanes. El castell presenta una planta allargada força complexa, dividida entre la part sobirana i la jussana. El recinte sobirà és de planta poligonal i està en l'extrem SE. D'aquesta zona destaca un gran saló, una cisterna coberta amb volta de canó i la capella, restaurada modernament i que a principis del s.XX conservava restes de pintures romàniques a l’absis. En el recinte jussà, al nord, s'han trobat les restes més antigues. Hi trobem una sèrie d'ambients disposats format angle al voltant d'un espai descobert.

L’únic monestir construït en estil gòtic a l'alt Maresme és el monestir de Rocarossa a Tordera. A la part nord oest del terme es conserven les restes d’aquesta canònica fundada l’any 1145, per Guerau III vescomte de Cabrera i d’Àger quan va cedir un alou al monjo Bernat per bastir-hi una església en honor a Santa Maria. A partir del s.XII, abundaren les donacions al cenobi per part de nobles i demés pobladors de la Tordera, l’Alt Maresme i la Selva a canvi de misses per les seves ànimes. En el temps de màxim esplendor, entre els segles XII i XIII, la comunitat va assolir la xifra de 5 canonges que seguien la regla de Sant Agustí dirigits per un prior i un diaca. També van tenir una família que tenia cura de la cuina i de l’hort del monestir. El cenobi va entrar en un procés lent de decadència des del s.XIV fins el s.XVI fins que el papa Climent VIII va secularitzar les canòniques agustinianes i va ser adjudicada a la mensa canonical de la nova catedral de Solsona a la qual s’incorporar definitivament l’any 1630. Del monestir, es conserven actualment, el temple d'una sola nau, amb absis rodó i volta de canó apuntada i restes enrunades del claustre amb les dependències annexes molt malmeses i deteriorades.

Roca Rossa i l’art medieval de Tordera i l’alt Maresme - Novetats Sant Jordi 2009 (2)

El Cercle d’Història de Tordera va presentar el dijous 16 d’abril del 2009, el segon volum del llibre Tordera, història d’un poble. El llibre està format per 8 articles sobre l’història local, elaborats per historiadors de la comarca i membres de l’esmentada entitat. En el transcurs de la presentació, es va oferir la conferència Els rellotges de sol a Tordera, a càrrec de Francesc Clarà, membre del centre mediterrani del rellotge de sol.
El llibre, de forma miscel·lània, presenta una colla d’articles de temàtica medieval:

• Joaquim Graupera: “Notes sobre l’art medieval a l’alt Maresme” (pàgs.19-64). Aquest article és el testimoni escrit del contingut de la conferència de la festa major del 2008. En ell es realitza un repàs sobre l’evolució de l’art medieval de l’alt Maresme, és a dir, del territori comprés entre els municipis d’Arenys fins Malgrat i Tordera. S'esmenten les restes conservades i documentades en arquitectura civil (urbanisme, masos, molins...), arquitectura militar (castells i torres de defensa); arquitectura religiosa (monestirs, parròquies i capelles), l’escultura, la pintura i l’orfebreria.
• Josep Vinyoles: “Dels Palafolls als Palafox, senyors d’Ariza” (Pàgs.161-195). A l’edat mitjana, el castell al qual pertanyia el terme jurisdiccional de Tordera, era el del veí terme de Palafolls. L’estudi analitza la nissaga de la família Palafolls que ostentaren la senyoria del terme fins que Guillem III de Palafolls va vendre l’any 1381 el castell al rei Pere IV, a canvi de la compra del senyoriu d’Ariza a Aragó. Aquest fet, va comportar la castellanització del nom en Palafox. L’article analitza la història d’aquesta nissaga i les seves branques dinàstiques fins l’actualitat.

  

Joaquim Graupera i Josep Vinyoles en la conferència de la Festa Major 2008.

• Joan Torrent: “Una torderenca reina de Sardenya?” (Pàgs. 94-139). En l’article es repassa la genealogia dels descendents de Ponç de Corbera i Almodis i de la seva filla, la reina Burseta i d'Hug, el seu germà, amb la intenció de demostrar el naixement d’aquesta reina en terres de Tordera properes al monestir de Valldemaria (Maçanet), concretament al Mas Fotega.
• Àlex Valverde: ”La història inèdita del cavaller Pere de Falgars” (Pàgs.140-143). En aquest estudi s’analitzen els testaments de Pere de Falgars (1160) i de Pere Gros de Falgars (1217), en els quals apareixen llurs alous i llegats. L'interés d'aquests documents segons l'autor és que ens testen el pas de les seves possessions a Fogars cap a mans dels Cabrera i la importància d'aquesta nissaga.
• Jaume Vellvehí. “La cuina del monestir de Santa Maria de Roca-Rossa al segle XV” (Pàgs. 144-160). Aquest article presenta per escrit la conferència realitzada per l’autor en la festa Major del 2007. L’estudi repassa el valor dels aliments, el model alimentari i diverses receptes de les menges del monestir de santa Maria de Roca Rossa a Tordera, a partir de l’anàlisi dels rèdits i censos de les propietats del monestir. En ell hi podem veure els diferents àpats i d'on els proveïa el monestir.

  

Jaume Vellvehí i Joan Bou en la conferència de la Festa Major 2007.

Felicito als amics del Cercle d’Història de Tordera per l’aparició d’aquesta nova publicació i per la intensa feina que estan fent pel salvament i la dignificació del patrimoni i la història de la vila. Recomanem la seva lectura.

Conferència a Tordera sobre "L'Art Medieval a l'Alt Maresme "

El passat divendres 22 d'agost de 2008, vaig estar a Tordera, al centre Clavé, convidat pels Cercle d'Història de Tordera, amics i col.laboradors del Grup d'Història del Casal. A la conferència "L'art medieval a l'Alt Maresme" hi van assistir una cinquantena de persones i va estar presentada per l'historiador de Tordera Josep Viñoles. Al llarg de la conferència vaig oferir una panoràmica de l'estat de conservació dels principals elements de patrimoni medieval de la comarca nord, des del món paleocristià fins a la baixa Edat mitjana. Es va fer referència a elements constructius (masies, castells, molins, esglésies...) i l'art de la imatge (escultura, pintura i orfebreria). Al final de l'acte la presidenta del Cercle d'Història de Tordera, Mercè Torrelles, em va lliurar uns obsequis de part de l'entitat, els quals agraeixo. Finalment es va celebrar un sopar medieval al restaurant Can Caselles, on un actor local va representar el paper del propietari de la casa, el qual va amenitzat el sopar explicat anècdotes de la història de la família Caselles.

Inauguració de la restauració del monestir de Vall de Maria (Maçanet)

Una delegació del Grup d'Història del Casal va participar en els actes d'inauguració de la capella de l'emblemàtic monestir. El Taller d'Història de Maçanet de la Selva, una entitat de llarga tradició, ha promogut la restauració de la capella del que fou antic convent femení de l'ordre del cister. El passat 29 de juny es va inaugurar la capella rehabilitada amb l'assistència de l'alcalde de Maçanet i del Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
El monestir femení de Santa Maria de Vall de Maria situat al municipi de Maçanet de la Selva, prop del límit amb el de Tordera, és el primer monestir de monges cistercenques dels Països Catalans i era filial de l'abadia francesa de Nonenque. La primera notícia és del 1158, quan era regit per la priora Ricsenda. L'any 1169, la priora Ermessenda passà a la nova fundació de Santa Maria de Cadins, a l'Alt Empordà, esdevenint-ne l'abadessa, mentre que Vall de Maria passà a dependre'n com a priorat. El 1492 tenia només sis monges i començà una època de decadència i el 1543 la priora va traslladar-se a Sant Daniel de Girona. El 1550 es van fusionar les dues cases i els edificis de l'antic monestir foren arrendats.
El monestir de Vall de Maria va tenir influència destacada en el municipi de Tordera durant les segles medievals.
La capella actual és un petit edifici d'estil romànic datable del segle XII, d'una sola nau capçada amb un absis semicircular marcat a l'exterior. Reformes posteriors li adossaren la porxada i una masia.

Reproducció de la Marededéu romànica feta a partir de fotografies antigues

Per veure més fotografies de l'acte (Fotos Jaume Vellvehí)

Els molins medievals del Maresme: una recerca que dóna fruits

Coincidint amb les primeres Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme, que es van celebrar per l’octubre del 1999, es va presentar la nova secció d’Història medieval del Grup d’Història del Casal. A banda de la divulgació del patrimoni medieval, els integrants d’aquesta secció es va posar com objectiu fomentar la recerca d’aquest període. Es per això que es va posar en funcionament un equip de recerca sobre els molins medievals de la comarca. En primer lloc, l’objectiu principal va ser el de fer una recerca i inventari dels molins documentats i conservats (totalment o parcialment) existents al Maresme.
Des dels seus inicis, aquest equip de recerca va estar format per Joan Bou, Joaquim Graupera i Jaume Vellvehí.
Gràcies a la feina realitzada, s’han anat publicant diferents articles en diferents revistes, congressos i jornades. També ha esperonat a altres grups de recerca a intervenir en els molins documentats. D’aquesta manera, es va restaurar l’any 2002, el molí de Can Marquès de Pineda de Mar, el qual és troba situat a la riba de la riera de Pineda. La construcció del mateix data del segle XIV i va estar restaurat per la plataforma "Salvem la Vall de la Riera de Pineda". De la mateixa manera, el passat mes de febrer de 2008, l'Ajuntament de Malgrat va aprovar d'adjudicar l'excavació arqueològica en el Molí d'en Valeri o de la Sal. Aquesta serà la primera actuació i servirà per a fer la proposta general d'intervenció per a poder valorar una possible rehabilitació. El molí està situat en el carrer Zenòbia Camprubí, prop de la carretera N-II i fou comprat per l'Ajuntament el 1998. L'edifici és protegit per estar inclòs en el Catàleg del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Malgrat.
Des del punt de vista divulgador, s’han celebrat diverses tertúlies, excursions i visites comentades. El dissabte 19 d’octubre de 2002, es va fer la tertúlia Els molins medievals del Maresme a l’Ateneu Clavé de Tordera. Aquest acte va estar organitzat conjuntament per la Secció d’Història Medieval del Cercle d’Història de Tordera i la Secció d’Història Medieval del Grup d’Història del Casal de Mataró. També, organitzat per la Secció d’Història Medieval del Grup d’Història del Casal de Mataró, el diumenge 20 d’octubre del 2002 es va fer la Ruta per els Molins Medievals del Maresme, comentada per Joan Bou i Jaume Vellvehí i el diumenge 20 de novembre del 2005, es va fer l’Excursió pels Molins Medievals de l’Alt Maresme, amb els comentaris de Joan Bou i Jaume Vellvehí
Esperem que aquesta recerca continuï donat més fruits i contribueixi a valorar més un patrimoni que cada vegada costa més de preservar degut a la creixent pressió urbanística.

BIBLIOGRAFIA

• BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2002): Ruta per els Molins Medievals del Maresme. Excursió , diumenge 20 d’octubre del 2002. Grup d’Història del Casal. Mataró.
• BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2003a). “Els molins medievals de l’Alt Maresme (ss. XI-XVI).”, a II Jornades d’Història i d’Arqueologia Medieval del Maresme (octubre-novembre 2001). Grup d’Història del Casal, Mataró. pp. 149-166.
• BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2003b). Molrà el gra. Els molins de la baixa Tordera. La Comarcal edicions, Argentona.
• BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2004). “Molí de les Nogueres, Can Cànovas o d’en Pallofa, Sant Pere de Riu. Tordera (segles XV-XVI)”, a Felibrejada, Butlletí del Grup d’Història del Casal, octubre-desembre 2004, núm.72. Grup d’Història del Casal, Mataró. pp.3-24.
• BOU, Joan; GRAUPERA, Joaquim; VELLVEHÍ, Jaume: (2007) “Els molins medievals i Moderns del Maresme” a III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sabadell. Del 18 al 21 de maig de 2006. Actes. ACRAM. Sabadell. Vol.I , pàgs. 165-183
• GRAUPERA, Joaquim: (2001)” Els molins medievals d’Argentona” a Felibrejada,Butlletí del Grup d’Història del Casal, núm. 55. Grup d’Història del Casal. Mataró. Pàg. 8-12
• GRAUPERA, Joaquim: (2002) “Els molins medievals d’Argentona” a Fonts. Butlletí del Centre d’Estudis Argentonins “Jaume Clavell", núm.11 (juliol 2002), pàgs.19-26
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume. (2004). “Els molins del terme del Castell de Dosrius” a Duos Rios. Núm I, abril 2004. Arxiu Municipal de Dosrius. Ajuntament de Dosrius, Dosrius. pp.29-35.
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume. (2001a). “Els molins medievals de Dosrius” a Felibrejada, Butlletí del Grup d’Història del Casal, gener-febrer 2001, núm. 55. Grup d’Història del Casal, Mataró. pp.13-15.
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume. (2001b). “Molí del Castell. Dosrius (ss. XIII-XV)” a Felibrejada, Butlletí del Grup d’Història del Casal, gener-febrer 2001, núm. 55. Grup d’Història del Casal, Mataró. pp.27-28.