Nou col.leccionable sobre la història de Clarà (Argentona)

El passat diumenge 29 de juny del 2008, es va celebrar l'aplec de Sant Pere de Clarà (Argentona). L'acte, que va començar a les 6'30 h. de la tarda va consistir en una celebració eucarística a la capella oficiada pel Mn. Josep Ma Vendrell, rector d'Òrrius. Acabat l'acte és van cantar els goigs de Sant Pere de Clarà. Desprès davant de la masia de Can Marc, Joaquim Graupera, en nom del Grup d'Història del Casal de Mataró, va presentar el nou col.leccionable que es lliurarà gratuïtament a cada un dels aplecs de Clarà. Aquest primer número està dedicat a l'origen del priorat. Per finalitzar l'acte es va celebrar una ballada de sardanes i es va servir un petit refrigeri de coca i vi moscatell. L'aplec de Clarà esta organitzat per la família Figueres propietaria de la finca

Possibilitat de visitar les pintures de l'església de Ravós de Terri (Pla de l'Estany)

Els amics Tura i Miquel de l’associació « Amics de Besalú i el seu Comtat » m’han enviat la notícia d’una activitat interessant per tal de fos publicada en aquest bloc.
El Consell Comarcal del Pla de l'Estany i l'Ajuntament de Cornellà de Terri han arribar a un acord per mostrar l'església de Ravós de Terri on hi ha unes pintures murals del segle XII-XIII, que fins ara no es podien veure. Les visites són guiades i les fan els dies 6 i 20 de juliol, el 3, 17 i 31 d'agost i 7 i 11 de setembre. Les hores també estan estipulades: a les 10, 11 i 12 del matí. No cal fer reserva i és gratuït. El lloc de trobada és davant de l'església de Ravós. Animeu-vos a anar-hi ja que si aquest any reben forces visites l'any vinent obriran més dies.
Poble del municipi de Cornellà del Terri (Pla de l'Estany), dins l'antic terme de Sant Andreu del Terri, es troba situat a la dreta del Terri. El castell de Ravós, que es troba ja esmentat en el s. XII, és actualment una masia amb un cos fortificat que conserva l’antiga capella d'origen romànic. Aquesta va ser reedificada al s. XVII i conserva actualment les funcions de parròquia sota l’advocació de Sant Cugat. El castell pertanyia al capítol de Girona i l'ardiaca de Girona detenia el títol de senyor de Ravós (Rogationibus).
Les pintures de l'església de Ravós es troben situades a l’absis de la capella romànica del castell i s’atribueixen al cercle del Mestre de Lluçà i, per tant, datables a la segona meitat del segle XIII. Aquestes es van redescobrir, a la dècada dels anys vint del segle passat, i la forta oposició dels veïns del poble i del Bisbat va impedir que se'ls enduguessin a un museu de Girona o Barcelona, com havia passat, per exemple, amb les pintures romàniques de la vall de Boí. En les pintures, s’hi representa un “Maiestas Domini” central, acompanyat del sol i la lluna, els evangelistes i una cort d'àngels. Les seves característiques que ja mostren trets gòtics, fa pensar que es van pintar més enllà del 1200.

Si voleu més informació, cal adreçar-se a:

• Ajuntament de Cornellà de Terri (972 59 40 01)
• Consell Comarcal del Pla de l'Estany (972 57 35 50).

Per saber-ne més:

• Web - Art Medieval a Catalunya: Sant Cugat de Ravós del Terri
• BUTINYÀ, Isabel; TUBERT, Anna: Escultura i pintura romàniques a la Vall del Terri. Consell Comarcal del Pla de l'Estany. Banyoles, 2007
• NOGUERA MASSA, Antoni: Les pintures romàniques de Ravós del Terri. Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles. Banyoles, 1980 (Quaderns). Pàgs. 99-103
• NOGUERA MASSA, Antoni : Obra dispersa del romànic gironí. Amics de Besalú i el seu Comtat. Besalú, 2005

Un nou molí protegit: el molí d'en Jordà (Santa Susanna)

Tal com vàrem comentar en la notícia del divendres 16 de maig del 2008, ( Els molins medievals del Maresme: una recerca que dóna fruits ) la recerca iniciada pels membres del Grup d’Història del Casal sobre els molins, ha propiciat un procés de recuperació de molts d’ells en alguns pobles del Maresme. A la notícia esmentada fèiem referència al molí medieval de can Marquès (segle XIV) que actualment ja es pot visitar gràcies a la recuperació i reconstrucció del mateix efectuada l’any 2003 per l'Associació “Salvem la Vall de la Riera de Pineda”. Més recentment, el passat mes de febrer de 2008, l'Ajuntament de Malgrat va aprovar d'adjudicar l'excavació arqueològica del Molí d'en Valeri o de la Sal. Aquesta serà l'actuació prèvia per a valorar una possible rehabilitació. L'edifici inclòs en el Catàleg del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Malgrat.
Aquesta setmana s’ha difós la notícia que l'Ajuntament de Santa Susanna ha aprovat la declaració de diversos elements de patrimoni arquitectònic del municipi com a Béns Culturals d'Interès Local (BCIL). Entre els edificis catalogats hi ha les restes del molí d'en Jordà, conegut també com a molí de la Taverna, que va ser estudiat per Joan Bou i Jaume Vellvehí, membres del Grup d'Història del Casal. El seu treball fou publicat l'any 2003 amb el títol Molrà el gra. Els molins de la Baixa Tordera i el cas del molí d'en Jordà que ara es protegeix no és la primera conseqüència en positiu d'aquell treball.
El molí d'en Jordà de Santa Susanna destaca sobretot per l'aqüeducte que conduïa l'aigua fins al molí, que conserva dues grans arcades que travessen el torrent del qual es subministra el molí forces metres més amunt. Cronològicament, cal situar-lo entre els segles XVII-XVIII.
Voldría felicitar la tasca realitzada pels companys del Grup d'Història del Casal, Joan Bou i Jaume Vellvehí, que amb el seu imprescindible inventari d'aquest tipus de construccions preindustrials a l'alt Maresme, han contribuït a posar en valor aquest patrimoni arquitectònic, històric i antropològic.

Bibliografia:

• BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2002): Ruta per els Molins Medievals del Maresme. Excursió , diumenge 20 d’octubre del 2002. Grup d’Història del Casal. Mataró.
• BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2003a). “Els molins medievals de l’Alt Maresme (ss. XI-XVI).”, a II Jornades d’Història i d’Arqueologia Medieval del Maresme (octubre-novembre 2001). Grup d’Història del Casal, Mataró. pp. 149-166.
• BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2003b). Molrà el gra. Els molins de la baixa Tordera. La Comarcal edicions, Argentona. Pàgs.44-45
• BOU, Joan; GRAUPERA, Joaquim; VELLVEHÍ, Jaume: (2007) “Els molins medievals i Moderns del Maresme” a III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sabadell. Del 18 al 21 de maig de 2006. Actes. ACRAM. Sabadell. Vol.I , pàgs. 165-183

Resposta de l'Ajuntament de Mataró al tema del Castell de Mata

Tal com vaig informar en notícies anteriors, el 20 de maig de 2008 amb els companys del Grup d’Història del Casal vàrem lliurar a l'Ajuntament de Mataró una instància dirigida a l'Alcalde del Consistori, interessant-nos per les afectacions arqueològiques que s’havien pogut produir per la construcció d'una torre de guaita forestal al cim del turó d'Onofre Arnau, al veïnat de Mata, de Mataró. En aquest escrit ens sol·licitàvem informació sobre quines mesures de protecció arqueològica s'havien adoptat abans de la construcció de la torre.
El passat dimarts 17 de juny de 2008 ens vàrem reunir a les dependències del Patronat de Cultura de l’Ajuntament de Mataró, el Sr. Joan Francesc Clariana, Vocal de Patrimoni del GHC, i jo mateix, com a vocal de la Secció d’Estudis Medievals del GHC, amb el Sr. Joaquim Garcia, arqueòleg municipal i Cap de l’ l’Àrea d’Intervenció Arqueològica de l’Ajuntament de Mataró.
A l’entrevista ens van informar que arran de la nostra posada en coneixement del fets, el 23 de maig de 2008, ell mateix juntament amb el Sr. Josep Antoni Cerdà, director de les úniques excavacions realitzades al jaciment durant els anys 1978-1982 i 1991, un arquitecte i un equip de topògrafs van realitzar una inspecció al turó amb la finalitat d'obtenir dades referents a la possible afectació arqueològica.
Un cop valorada la informació recollida i, en resposta al nostre escrit, en van fer saber les següents consideracions:

• El fet de la afectació en un jaciment catalogat com a Bé d’Interès Local (Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró, de 11 de desembre de 2002 . Fitxa núm.9) va tenir lloc en no haver-se informat a l’Àrea d’Intervenció Arqueològica, sobre la construcció de l’esmentada torre de guaita forestal, per la qual cosa no es van efectuar intervencions arqueològiques prèvies o de control durant la seva instal·lació.
  La nova torre de vigia construïda, situada en l'extrem nord del cim del turó, està construïda bàsicament amb fusta, amida uns 2 x 2 m de base i té una altura d'uns 6 m. Està fonamentada sobre una llosa o base quadrada de formigó que s'assenta directament sobre la roca, que en aquest punt aflora a la superfície i conforma una petita plataforma natural. Els quatre pilars de fusta que sostenen la torre estan subjectes a la base de formigó i, possiblement també, a la mateixa roca mitjançant unes espigues metàl·liques que les travessen. Per tant, no s'hi han excavat sabates de fonamentació. Les dades obtingudes durant la inspecció evidencia que l'afectació arqueològica al jaciment ha estat mínima.
• El jaciment prèviament havia estat excavat de forma parcial per la Secció Arqueològica del Museu de Mataró els anys 1978 a 1982, en el vessant nord, i en el cim del turó l’any 1991. Les úniques estructures conegudes es van documentar l'any 1991 en trobar-se les restes d'un dipòsit rectangular de 3,5 m per 5 m que cal datar en època romanorepublicana, segurament segle I aC, i altres escassos trams de murs, molt malmesos, de difícil interpretació, potser d’època medieval. D'entrada, cal advertir que la torre no ha afectat les estructures arqueològiques localitzades l'any 1991, situant-se en bona part en l'indret on es van efectuar les excavacions dels anys 1978 a 1982, i per tant en una zona ja excavada on no s'hi havien trobat restes estructurals. La construcció de la torre només ha causat un mínim rebaix en un dels costats, que originàriament havia d'estar atalussat, tot seguint el pendent del turó. Aquest rebaix ha afectat la roca natural i un sediment de terres que la cobria. La potencia d'aquest sediment es d'uns 0,30 m i consisteix, segons s'aprecia en el tall deixat, en un farciment de terres i pedres envaït per nombroses arrels de la vegetació de l'indret. Segons el Sr. Joaquim Garcia, no s'hi ha localitzat cap resta de material arqueològic ni en el tall ni en superfície en les immediacions de la torre. Les obres han posat al descobert però, un petit tram - dos carreus - d'un mur de difícil interpretació i datació, que s'emmotlla a la plataforma natural i que no sembla tenir continuació. Aquesta estructura ha estat degudament documentada.
• Finalment, segons el Sr. Joaquim Garcia, amb les dades que es disposen són suficients per fer una valoració de un lleu afectació arqueològica i per tant no es fa necessària una intervenció arqueològica per obtenir nova informació en aquest sentit.

Agraeixo personalment el tracte cordial i obert a col·laborar i donar informació per part del Sr. Joaquim Garcia, fet que no es donava des de feia molt de temps amb representants de la nostra entitat. Malgrat tot, ens hem de felicitar tots plegats de que la construcció de la torre s’hagi efectuat, per sort, en una zona on sembla que no ha afectat al jaciment. Esperem que en el futur no hi hagi cap altre error administratiu que ens porti novament a denunciar agressions contra el nostre patrimoni.

El tresoret d´Òrrius: un conjunt de monedes de l’època de Berenguer Ramon I (1018-1035)

En el 1981, el Rector Mossèn Joan Capell i Gorina va realitzar unes obres de restauració de la Capella de Nostra Senyora del Roser de la parròquia de l’església de Sant Andreu d’Òrrius. En les mateixes, un cop tret l’arrebossat que amagaven la construcció, va quedar al descobert l’aparell dels murs que portava a pensar que aquella capella era l’antic absis del primitiu edifici preromànic. El projecte de reforma va consistir en realitzar un buidat de la junta de les pedres i una reforma de l’enllosat. La inutilització del enllosat existent i el procés de realitzar la nova pavimentació va permetre descobrir l'antic ossari de la família Conill i un tresor de monedes comtals de billó acunyades en temps de Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I.
Aquesta troballa va arribar en coneixements del Sr. Pau Ubach del Grup Arqueològic del Museu Municipal de Vilassar de Dalt, el qual va notificar-ho al Dr. Manuel Riu del Departament de Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. La troballa del tresoret i el fet de coincidir amb les obres de remodelació del temple va portar a iniciar una campanya d’excavacions. La Direcció General del Patrimoni Cultural va dictaminar una resolució en data del 27 de gener de 1982, en la qual feia càrrec de les excavacions al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. La Direcció Tècnica de l’excavació va ser encarregada a J.I. Padilla i Lapuente. La campanya d’excavacions va ser feta entre el 28 de gener al 22 de febrer de 1982 i publicada més tard.
L’anomenat “Tresoret d’Òrrius” esta composat per 216 diners d’argent o de billó ric, que estan acunyades amb algunes tipologies monetàries desconegudes fins el moment de la troballa. Sembla que el conjunt va ser amagat entre el 1032 i el 1041, per tal de protegir-les davant d’un atac o ràtzia aprofitant la seguretat de la sagrera parroquial.
Les monedes d’Òrrius es poden classificar en tres grups:

• El primer conjunt, compost per 211 peces, es poden atribuir a l’època de Berenguer Ramon I (1018-1035) i es poden datar a l’entorn del 1035 com a darrera emissió del comte. Mostren a l’anvers un bust amb el cap cobert per un mocador i una diadema de perles i amb la mà alçada. Porta la inscripció BARCHINONA CIV. En el revers hi ha una creu amb braços iguals amb la inscripció B-E_G_CO (Berengarius comes).
• El segon grup presenta una tipologia inèdita fins el moment. Es tracta d’una peça, molt malmesa, que presenta en l’anvers una roseta de set pètals dins de cercles i la llegenda [...]NGER CO[...] que s’ha interpretat com a part de la inscripció de Berengarius comes. Al revers hi ha una creu amb la inscripció [...]CINON [..] corresponent a Barchinona. Es tracta d’una emissió del Rosselló del comte Guislabert (991-1013).
• L’últim grup correspon a 4 diners episcopals de Girona. A l’anvers mostren el bust d’estètica bizantina de la Mare de Déu i la inscripció S.M (Sancta Maria). En el revers hi ha un arbre o flor amb la llegenda CIVITAS GIRVNDA. Sembla que aquest tipus va ser acunyat prop de l’any 1030.

Actualment aquest conjunt es mostra exposat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a la col·lecció de numismàtica (MNAC/GNC 302276-302473).

BIBLIOGRAFIA

• BALAGUER, Anna M.; CRUSAFONT I SABATER, M.: “Troballa de diners comtals a Orrius (Maresme)” a L’arqueologia a Catalunya avui, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1982, pàg.180.
• BALAGUER, Anna M.; CRUSAFONT I SABATER, M.: "Estudi preliminar de la troballa de monedes comtals." a Les excavacions a l’església de Sant Andreu d’Órrius. Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1983. Pàg.59-104.
• CAMPO, Marta; ESTRADA-RIUS, Albert; CLUA, Maria: Guia numismàtica. MNAC. Barcelona, 2004. Pàg.78-80
• F.X.C: “Un importante hallazgo en la iglesia parroquial de Orrius (Barcelona)” a Gaceta Numismàtica, núm.64, Barcelona, març de 1982 , pàg.31-32
• GRAUPERA GRAUPERA,Joaquim: “Sant Andreu d’Órrius” a Catalunya Romànica, vol.XX. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992. Pàgs. 499-501
• PADILLA LA PUENTE,J.I.: “El hallazgo de un tesorillo de moneda condal de fines de siglo XI, en Òrrius (Barcelona). Nuevos tipos inéditos atribuibles a Berenguer Ramon II (1076-1096) a Acta historica et archaeologica mediaevalia, núm.2. Dep.Història Medieval; Ins. d’Història Medieval. Barcelona, 1981. Pàgs.231-241
• UBACH, Pau: Memòries etno-arqueològiques. Vilassar de Dalt 1934-1993. 6000 anys d’història en el Maresme. L’Aixernador. Argentona, 1994 (El Montalt, 17). Pàgs.211-216

El campanar romànic d'Alella

L’església parroquial de Sant Feliu d’Alella apareix documentada per primer cop l’any 993. Segurament, per la forma de construcció amb arquacions llombardes i la tècnica de tallar els carreus, l’edifici romànic va ser bastit durant el s.XI o principis del s.XII i va ser engrandit en època gòtica des del 14 de juny del 1459 i fins el maig del 1463.
El campanar, un dels testimonis conservats d'època romànica, té una estructura de planta quadrada. En alçat presenta quatre pisos amb una alçada total de 20 mts. La decoració exterior és de lesenes laterals i quatre arcs llombards a l’alçada del segon pis que emmarquen una finestra adovellada d’arc de mig de punt. Aquesta decoració és repeteix en les façanes del campanar de l’est, al sud i a l’oest.
La decoració romànica en el pis superior va ser destruïda per l’ampliació dels finestrals de les campanes i per la reforma del campanar en època gòtica. En l’interior, la planta baixa resta ocupada per la capella gòtica de Santa Susanna i Sant Esteve, darrerament de la Verge del Roser. L’actual accés al campanar es produeix des del primer pis on s’entra a partir de la galeria de l’església des del cor. Aquesta planta s’hi troben quatre espitlleres tapiades a accepció de la cara nord. Al segon nivell, hi han finestres adovellades d’arc de mig punt. El tercer pis, on hi han actualment les campanes és el que presenta més modificacions de l’estructura romànica, doncs els finestrals es van mutilar a l’alçada de la línia d’imposta per donar pas a un eixamplament de l’obertura de l’arc que presenta una tipologia apuntada i que coincideix amb la reforma gòtica datada per la campana del 1496 i que deurien concloure les remodelacions efectuades a finals del s.XV.
L’aparell és de carreus de pedra granítica molt irregulars escodejats i col·locats a la manera isòdoma i en alguns indrets de forma psudo-isòdoma. Els carreus estan units amb morter de calç amb gruixos considerables en alguns indrets. Les dovelles de les arcades llombardes tenen el treball de la pedra més acurat desbastats a cops de maceta i descansen amb mènsules de secció triangular.
La única decoració present en el campanar són les arquacions llombardes i les bandes laterals. Es pot suposar que en el pis superior de les campanes també deurien existir aquestes motllures que van ser destruïdes en la remodelació gòtica. Una de les mènsules que aguanten les dovelles de les arquacions llombardes del mur est, presenta una decoració grafitada amb forma de branca seca. D’aquesta decoració podem trobar paral·lels a la decoració del campanar de Sant Ponç de Corbera (Baix Llobregat) (Catalunya Romànica, vol.XX, pàg.347)
La importància d’aquest edifici rau en que és la única resta conservada al Baix Maresme d’arquacions llombardes com a decoració exterior d’edificis romànics. A l’Alt Maresme ens queden més testimonis, concretament a la parròquia de Sant Pere de Riu (Pineda), el monestir de Sant Pau a Sant Pol de Mar i l’església parroquial de Sant Genís de Palafolls. El campanar d’Alella eren visibles tres de les façanes del campanar des de l’exterior, tal com queda palès a partir de la pintura del segle XIX que representa la parròquia d’Alella. A partir d’aquesta pintura es pot observar que el campanar quedava exempt pel pas d’un carrer. Aquest pas va ser inutilitzat al construir-se la capella del Santíssim, a partir del 1886, gràcies a una permuta entre la Cúria i l’Ajuntament per obrir el carrer del rector Desplà en el lloc on antigament ocupava la sagristia. Actualment sols és visible de forma complerta la cara del campanar que dona a la plaça de l’Ajuntament, la resta queda tapada per diverses construccions.

BIBLIOGRAFIA:

• BORRAS, Agàpit i altres; Pla Especial de Protecció de Patrimoni de la Parròquia de Sant Feliu d’Alella. Ajuntament d’Alella. Alella,1988
• GALERA, Lluís; ARTÉS, Salvador: Notes històriques de la parròquia de Sant Feliu d’Alella. 2ª ed. . Ajuntament d’Alella. Alella, 1975. Pàgs. 27-37
• GRAUPERA, Joaquim: “El campanar romànic de Sant Feliu d’Alella” a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal-Mataró, núm. 49 (novembre-desembre, 1999). Pàgs. 28-29
• GRAUPERA, Joaquim : “L’arquitectura religiosa romànica al Baix Maresme” a Ipsa Arca, núm. 4 (desembre del 2000). Museu Arxiu Municipal. Vilassar de Dalt, 2000. Pàgs.13-23
• GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 1. La Comarcal edicions. Argentona, 2001. Pàgs. 114-117
• GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Monografies. Volum 2. La Comarcal edicions. Argentona, 2002. Pàgs.15-19
• GRAUPERA, Joaquim: “ La parròquia de sant Feliu a l’època romànica” a Revista Alella, núm.261 (desembre-gener 2003), pàgs.57-59
• MAS, Joseph: “La parròquia de Sant Feliu d’Alella” dins de Notes històriques del bisbat de Barcelona, vol.III. Soc.Gen d’arts gràfiques. Barcelona, 1909. Pàgs. 1-56
• ONTIVEROS, Núria: “Sant Feliu d’Alella” dins de Catalunya Romànica. Vol.XX- El Barcelonès, El Baix Llobregat, El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992 . Pàgs. 473
• Sobre la puesta en valor del campanario romànico de la iglesia de Sant Feliu de Alella. Universidad Politècnica de Catalunya. Càtedra Gaudí. XVII Curso de restauración y conservación de Monumentos y Ambientes. Barcelona, 1984-1985 (Inèdit)
• VELLVEHÍ, Jaume: “Sant Feliu d’Alella” a Catalunya Romànica. Vol.XX- El Barcelonès, El Baix Llobregat, El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992 . Pàgs. 473-474

La creu processional d'argent daurat de Mataró (1611)

La Creu processional d'argent daurat de Mataró va ser contractada pels jurats de la vila de Mataró, mossèn Joan Jofre i mossèn Antoni Major amb l'argenter barceloní Gabriel Ramon, el 7 de novembre de 1610, amb la condició de que la creu estigués acabada per la festivitat de la Mare de Déu d'Agost del 1611.
Malgrat conservar l'encàrrec abans esmentat que atribueix l'obra a l'argenter barceloní Gabriel Ramon, coneixem també un altre document datat dos dies desprès de l'anterior, és a dir, el 9 de novembre, en que Gabriel Ramon subencarrega dita creu a un altre argenter barceloní, Domènec Baró amb les mateixes condicions que l'anterior. Sempre però Gabriel Ramon apareixerà com a intermediari entre Domènec Baró i els jurats de la vila.
Entre les condicions imposades pels jurats, hi consten que la creu havia de ser feta a imatge de la que ja existia a la parròquia de Sant Just i Pastor de Barcelona (obrada per Salvador Verdera el 11 de gener de 1605). També es citen algunes dades econòmiques del seu cost i pes. La creu havia de pesar 50 marcs d'argent aproximadament (1 marc=230 grams.). Els jurats li varen pagar per obrar-la 7 lliures i 4 sous per marc per la plata i i 3 lliures per marc per la feina. Pel daurat 46 doblons. Els terminis dels pagaments s'estipularen s'aquesta manera, es pagarien 150 lliures, els dies de Carnestoltes, Sant Joan i Sant Miquel i per Tots Sants, desprès d'entregar la creu, la resta.
La creu és cisellada i de mig relleu amb els extrems flordelissats decorats amb uns caps de Serafí. Els plans es decoren amb foliacions geomètriques seguint una estètica classicista i en el perfil apareixen cresteries gòtiques. En els braços de la creu apareixen medallons amb imatges en relleu. El nus o magolla és de fanal decorat amb un fons arquitectònic gòtic (gàrgoles, dosserets, pinacles...) emmarcant unes capelletes amb la representació dels apòstols amb un atribut a les mans que l'identifica. Entre mig, en els contraforts s'hi representen uns Serafins amb els improperis de la passió. La creu conserva els punxons identificatius de l'argent, la data i l'orfebre.
A nivell iconogràfic, la creu manté dues cares. La primera on hi ha la figura central del Crist ressuscitat, apareixen en els medallons decoratius, les imatges de Santa Maria i Sant Juan en els braços, com a testimonis del Calvari, el pelicà i la resurrecció de Llàtzer com a símbols de la resurrecció al peu i capçalera de la creu. En la cara inversa, es centra amb la imatge de la Verge Maria i en els medallons apareixen els quatre evangelistes (Lluch, Marc, Mateu i Joan).
La creu es va salvar de la destrucció del 1936 i actualment es conserva a la Basílica de Santa Maria, exposada a la sala de síntesi del Museu Arxiu de Santa Maria. El seu estat de conservació es força bo.

BIBLIOGRAFIA

• FERRER i CLARIANA, Lluís.: Santa Maria de Mataró. La parròquia. El temple. Vol.1. Museu Arxiu Històric Arxiprestal. Mataró, 1968. (Obra de Sant Francesc, IV).- Pàgs.104-105
• GUDIOL,Josep: “Les creus d'argenteria a Catalunya”. a Anuari d'Estudis Catalans, vol.VI.- Barcelona, 1920.
• GRAUPERA, Joaquim: L'orfebreria i argenteria gòtica en el Maresme. Estat de la qüestió.- Treball inèdit. Mataró, 1994.-Pàg.12-14
• GRAUPERA, Joaquim: “La creu processional d'argent daurat de Mataró (s.XVII)” a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal-Mataró, Època II, Any I, núm.8 (setembre 1994), pàgs.s/n
• MADURELL,Josep Maria: L'art Antic al Maresme. Caixa d’Estalvis Laietana, Dalmau. Mataró,1970. (Premi Iluro) . Pàg. 80-82
• RIBAS,Marià: "La creu processional de Santa Maria de Mataró" a Bloc Mataroní (1926). Edició Facsímil. PMC, Altafulla. Mataró,1990.- Pàg.518-519

Més sobre la destrucció de restes arqueològiques al Castell de Mata

El passat diumenge, 27 d'abril de 2008 vàrem publicar i donar a conèixer en aquest bloc, la notícia de la destrucció d'estrats arqueològics del castell medieval de Mata.
Per part del Grup d'Història del Casal, vàrem donar a conèixer els fets i vàrem dirigir a l’Ajuntament una instància informant i demanant detalls de la suposada omissió de la recerca arqueològica prèvia a la instal·lació de la torre. També amb l'edició digital del Diari Maresme del 23 de maig de 2008 es feien ressò de la notícia.
Segons publica avui Lluís Martínez al diari El Punt (edició Maresme) - dijous, 29 de maig de 2008, el regidor del govern local Francesc Teixidó (ERC) ha informat que l'estiu passat va arribar de la Diputació la sol·licitud per construir el nou punt de guaita i que de seguida es va donar l'autorització per la necessitat urgent de disposar de l'element. El regidor afirma a l'esmentat diari que «És cert que hauríem d'haver fet abans les prospeccions, però en aquell moment no ho vam fer». A més, puntualitza que la construcció, que es podria moure de lloc, no s'ha fet al damunt mateix de les restes, però sí en l'àmbit arqueològic, i que difícilment la torre haurà fet malbé el jaciment perquè «els fonaments no són gaire profunds» i s'ha encarregat a un arquitecte que ho comprovi i que determini els danys.
Pels entesos en arqueologia us publico una fotografia a la part superior d'aquesta noticia, on es pot observar la destrucció evident d'estrats arqueològics. A més, en l'esmentada notícia, s'informa que la torre construïda esta provista d'un orinari que segurament, a més de la fonamentació de la torre, presenta alguna canonada de desguàs que per fer-se ha d'haver malmès restes arqueològiques.
Ara per ara, al Grup d'Història del Casal no ha arribat cap comunicació oficial de l'Ajuntament amb la informació sol·licitada.

Creiem que aprofitant aquest fet caldria fer una recerca rigurosa i científica, com les que ens tenen acostumats l'Àrea d'Intervenció Arqueològica de l'Ajuntament de Mataró que permeti documentar a nivell arqueològic un castell que va ser destruït al s.XV i que representa una de les restes més emblemàtiques del Mataró medieval.

La capella preromànica de Sant cristòfol de Cabrils.

En el sector meridional del municipi, proper a Vilassar de Mar, es situa el veïnat del sant Crist de Cabrils que conserva la major part del patrimoni medieval del terme. El veïnat esta format per varies masies, com la de Ca n’Amat, Can Vives i Can Carbonell, i en el centre del mateix hi ha edificada la capella preromànica de Sant Cristòfol. El primer esment que trobem del temple es de l’any 1037 quan apareix en les afrontacions, d’un terreny posat en venda. En el 1395 s'esmenta que a la capella hi havia un donat, anomenat Pelegrí Catà, que va fer testament. Al llarg dels s.XIV i XV, són nombroses les referències en quan a donacions i deixes testamentàries per l’església de Sant Cristòfol. L'any 1778 va crear-se la nova parròquia de Cabrils segregant-la de Sant Genís de Vilassar. Així la església de Sant Cristòfol va passar a dependre de la parròquia de la Santa Creu de Cabrils. En el s. XX es creia que la seva construcció de la capella es podia datar en el s. XVIII, degut al seu aspecte abarrocat, però un estudi de Marià Ribas de l'any 1932, va donar a conèixer per primera vegada la història i descripció de l'edifici que va ser catalogat com a temple mossàrab. Aquest escrit, va portar a un estat d'opinió favorable a creure del màxim interès retornar-la al seu primitiu estat. Per aquest motiu es va crear, l'any 1949, una Junta de Restauració. Les obres es van efectuar l’any 1953 i van consistir en treure tot el que pertanyia a èpoques posteriors. L'església és molt interessant ja que representa un dels pocs edificis preromànics del segles IX i X de la comarca íntegrament i en bon estat de conservació. La nau és rectangular (8'80 x 2'95 mts) i s’encaixa amb un absis de planta quadrada (2'75 x 2'47 mts) unit per un arc triomfal en forma ultrapassada o de ferradura. A la volta es conserven les empremtes de l'encanyissat de la cintra. La porta primitiva d'ingrés estava situada al costat lateral dret i aparegué amagada pels arrebossats posteriors. La porta es tancava amb una gruixuda tranca de fusta corredissa que s'amagava dins la paret. Aquesta característica es pot relacionar amb el descobriment d'un hipogeu que comunicava la capella amb la masia de Can Vives construïda al seu costat. A la paret frontal de l'absis s'obria una de les finestres amb volta ultrapassada i que també havia estat aparedada. Conserva també l'empremta de l'encanyissat de les cintres. Una segona finestra estava situada a la paret lateral dreta de l'absis. En l'actual façana principal es conserva una finestra geminada, aguantada per una columneta romana. Com a paral·lels és podrien esmentar molts altres edificis preromànics, doncs les característiques tant en planta com en els elements d’alçat són força constants. Per una banda, en planta, retrobem aquesta estructura d’absis de planta trapezoïdal, amb forma de rectangle irregular, amb les obertures a llevant i a migdia com els casos dels absis de Sant Nicolau de Sabadell, Sant Martí de Joval (Solsonès), Sant Esteve de Caulès Vell (La Selva) tant sols per a citar-ne alguns exemples. En alçat, respon al model més difós d’esglésies pre-romàniques del s. X, com els casos de Baussitges (Alt Empordà), Sant Martí de Fenollar (Vallespir), entre d’altres.

Bibliografia

• Buron, Vicenç: Esglèsies Romàniques Catalanes. Guía, Artestudi Edicions, 1980, pág. 205
• Barral, Xavier: L'art pre-romànic a Catalunya, ed.62, Barcelona 1981, pàg.251.
• Ferrer i Clariana, Lluís: "Advocació i evolució històrica del temple de Sant Cristòfor", a La capella pre-romànica de Sant Cristòfor de Cabrils, Mataró 1960, pàg 16-35, (Obra de Sant Francesc, I).
• Ferrer i Clariana, Lluís: La capella pre-romànica de Sant Cristòfor de Cabrils, Mataró 1963, pàg. 10-13, (Obra de Sant Francesc II) .
• Graupera, Joaquim: “Sant Cristòfol de Cabrils” a Catalunya romànica. Vol.XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992.Pàgs. 483-485
• Graupera, Joaquim : L'arquitectura religiosa prerromànica i romànica en el Baix Maresme. Vol.II. Monografies, La Comarcal Edicions, 2002, pags. 46-50
• Pladevall, Antoni : Catalunya Romànica. Guies comarcals, vol. 18, Enciclopèdia Catalana, 2002, pág. 153
• Prevosti, Marta: "Sobre l’església pre-romànica de sant Cristòfor de Cabrils", a Muntanya, núm.719, Barcelona març 1982, pàg. 38-40.
• Ribas, Marià: "Característiques de la capella i com s'ha fet la restauració", a La capella pre-romànica de Sant Cristòfor de Cabrils. Mataró,1960, pàg 5-15, (Obra de Sant Francesc, I)

Visita comentada al Romànic del Maresme

El passat dissabte 24 de maig de 2008, vaig acompanyar com a guia, la visita pel romànic del Maresme organitzada per l'associació “Amigos del románico”. Es van poder visitar les esglésies de Sant Martí de Montgat, Sant Cristòfol de Cabrils, Sant Pau de Sant Pol de Mar i desprès de dinar als 4 rellotges es va poder seguir la visita a Sant Pere de Clarà, Sant Andreu d'Òrrius i Sant Bartomeu de Cabanyes (Òrrrius). "Amigos del Romànico” va néixer a partir de l’esforç de cinc persones de diferent perfil però unides per l’estudi del romànic (Andrés Ortega Alonso (Pamplona,1947); Jaime Cobreros Aguirre (Rentería, 1942); José Manuel Torralba (Madrid, 1954); Juan Antonio Olañeta Molina (Zaragoza, 1965) i David de la Garma Ramírez (Madrid, 1965). La seva acció s’ha centrat en la divulgació del romànic a l’estat espanyol utilitzat una pàgina web com a mitjà principal des de l’octubre de 2004. La finalitat és la divulgació, el coneixement i la conservació del patrimoni romànic de l’Estat Espanyol i qualsevol iniciativa que comporti del desenvolupament cultural a l’entorn del romànic.
A Catalunya, hi ha una delegació territorial encapçalada per Esteve Garcia Antoñana, que compta amb el suport de Juan Antonio Olañeta i Xavier Bravo entre d’altres. D’aquests, cal destacar també la pàgina web de Juan Antonio Olañeta sobre els claustres, galeries porticades, porxades i crismons i la pàgina web de Montse Estela sobre el Romànic Català.
Em va donar la impressió de ser una associació molt activa, que units pel romànic, sap trobar un equilibri entre una dimensió divulgadora i una dimensió científica a les trobades i per sobre de tot, s’assoleix un ambient amical i de companyerisme que és molt necessari per tal de que una entitat funcioni. Desitgem que aquesta associació tingui molt de futur i continuïtat.

Per veure més fotos de la sortida:

• Fotos de Esteve Garcia Antoñana
• Fotos del Grup d'Història del Casal-Mataró

Els molins medievals del Maresme: una recerca que dóna fruits

Coincidint amb les primeres Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme, que es van celebrar per l’octubre del 1999, es va presentar la nova secció d’Història medieval del Grup d’Història del Casal. A banda de la divulgació del patrimoni medieval, els integrants d’aquesta secció es va posar com objectiu fomentar la recerca d’aquest període. Es per això que es va posar en funcionament un equip de recerca sobre els molins medievals de la comarca. En primer lloc, l’objectiu principal va ser el de fer una recerca i inventari dels molins documentats i conservats (totalment o parcialment) existents al Maresme.
Des dels seus inicis, aquest equip de recerca va estar format per Joan Bou, Joaquim Graupera i Jaume Vellvehí.
Gràcies a la feina realitzada, s’han anat publicant diferents articles en diferents revistes, congressos i jornades. També ha esperonat a altres grups de recerca a intervenir en els molins documentats. D’aquesta manera, es va restaurar l’any 2002, el molí de Can Marquès de Pineda de Mar, el qual és troba situat a la riba de la riera de Pineda. La construcció del mateix data del segle XIV i va estar restaurat per la plataforma "Salvem la Vall de la Riera de Pineda". De la mateixa manera, el passat mes de febrer de 2008, l'Ajuntament de Malgrat va aprovar d'adjudicar l'excavació arqueològica en el Molí d'en Valeri o de la Sal. Aquesta serà la primera actuació i servirà per a fer la proposta general d'intervenció per a poder valorar una possible rehabilitació. El molí està situat en el carrer Zenòbia Camprubí, prop de la carretera N-II i fou comprat per l'Ajuntament el 1998. L'edifici és protegit per estar inclòs en el Catàleg del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Malgrat.
Des del punt de vista divulgador, s’han celebrat diverses tertúlies, excursions i visites comentades. El dissabte 19 d’octubre de 2002, es va fer la tertúlia Els molins medievals del Maresme a l’Ateneu Clavé de Tordera. Aquest acte va estar organitzat conjuntament per la Secció d’Història Medieval del Cercle d’Història de Tordera i la Secció d’Història Medieval del Grup d’Història del Casal de Mataró. També, organitzat per la Secció d’Història Medieval del Grup d’Història del Casal de Mataró, el diumenge 20 d’octubre del 2002 es va fer la Ruta per els Molins Medievals del Maresme, comentada per Joan Bou i Jaume Vellvehí i el diumenge 20 de novembre del 2005, es va fer l’Excursió pels Molins Medievals de l’Alt Maresme, amb els comentaris de Joan Bou i Jaume Vellvehí
Esperem que aquesta recerca continuï donat més fruits i contribueixi a valorar més un patrimoni que cada vegada costa més de preservar degut a la creixent pressió urbanística.

BIBLIOGRAFIA

• BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2002): Ruta per els Molins Medievals del Maresme. Excursió , diumenge 20 d’octubre del 2002. Grup d’Història del Casal. Mataró.
• BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2003a). “Els molins medievals de l’Alt Maresme (ss. XI-XVI).”, a II Jornades d’Història i d’Arqueologia Medieval del Maresme (octubre-novembre 2001). Grup d’Història del Casal, Mataró. pp. 149-166.
• BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2003b). Molrà el gra. Els molins de la baixa Tordera. La Comarcal edicions, Argentona.
• BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2004). “Molí de les Nogueres, Can Cànovas o d’en Pallofa, Sant Pere de Riu. Tordera (segles XV-XVI)”, a Felibrejada, Butlletí del Grup d’Història del Casal, octubre-desembre 2004, núm.72. Grup d’Història del Casal, Mataró. pp.3-24.
• BOU, Joan; GRAUPERA, Joaquim; VELLVEHÍ, Jaume: (2007) “Els molins medievals i Moderns del Maresme” a III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sabadell. Del 18 al 21 de maig de 2006. Actes. ACRAM. Sabadell. Vol.I , pàgs. 165-183
• GRAUPERA, Joaquim: (2001)” Els molins medievals d’Argentona” a Felibrejada,Butlletí del Grup d’Història del Casal, núm. 55. Grup d’Història del Casal. Mataró. Pàg. 8-12
• GRAUPERA, Joaquim: (2002) “Els molins medievals d’Argentona” a Fonts. Butlletí del Centre d’Estudis Argentonins “Jaume Clavell", núm.11 (juliol 2002), pàgs.19-26
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume. (2004). “Els molins del terme del Castell de Dosrius” a Duos Rios. Núm I, abril 2004. Arxiu Municipal de Dosrius. Ajuntament de Dosrius, Dosrius. pp.29-35.
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume. (2001a). “Els molins medievals de Dosrius” a Felibrejada, Butlletí del Grup d’Història del Casal, gener-febrer 2001, núm. 55. Grup d’Història del Casal, Mataró. pp.13-15.
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume. (2001b). “Molí del Castell. Dosrius (ss. XIII-XV)” a Felibrejada, Butlletí del Grup d’Història del Casal, gener-febrer 2001, núm. 55. Grup d’Història del Casal, Mataró. pp.27-28.

Noves aportacions sobre l'esglèsia gòtica de Santa Maria de Mataró

Ahir dijous 8 de maig del 2008 a les vuit del vespre, a l'estatge del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró es va presentar el dinovè volum de la revista "LAMBARD. Estudis d'art medieval" L'acte va ser presidit pel Dr. Joan Ferran Cabestany i Fort, delegat de l'IEC d'Amics de l'Art Romànic, la Sra. Núria Gómez i Borrell, presidenta del Grup d'Història del Casal i del Sr. Manuel Salicrú i Puig, director del Museu Arxiu de Santa Maria. Va intervenir la Dra. Roser Salicrú i Lluch, Científica Titular del Departament d'Estudis Medievals de la Institució Milà i Fontanals del CSIC. L'acte va formar part de la col.laboració del Grup d'Història del Casal en motiu de la celebració del mil.lenari de la parròquia de Santa Maria de Mataró (1008-2008).
En aquest volum he publicat un article sobre l'església gòtica de Santa Maria de Mataró. En aquest article hi destacaria vàries aportacions:

• S'actualitzen les dades conegudes sobre l'esglèsia gòtica de Santa Maria de Mataró que des de la publicació de Lluís Ferrer i Clariana (1968-1971) no s'havia actualitzat de forma exhaustiva.
• A partir dels vestigis conservats, la documentació i a les representacions gràfiques que han arribat a nosaltres, es proposa una planta del temple gòtic inèdita desprès de descartar certs errors en els models proposats en anterioritat per altres historiadors. Aquesta tenia una planta basilical de tres naus amb sis capelles laterals.També es proposa com a paral.lel proper a aquesta estructura de temple, l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries pel que fa a la planta basilical però sense una girola en el presbiteri.
• Es presenta un inventari exhaustiu de les diferents restes conservades del temple: l’estructura del cor, l’amplada i la llargada de la nau gòtica i les capelles laterals encara conservades; el portal de l’església reutilitzat com a punt d’accés des del carrer a la capella del Sagrament; l’estructura perimetral nervada de la rosassa de la façana, 4 claus de volta; algunes nerviacions de les voltes de creueria i l'estructura del campanar fins l'alçada de les gàrgoles.
• Finalment es dona una interpretació iconogràfica de les gàrgoles del campanar. Encara visibles tenim la representació del lleó (Sant Marc) al xamfrà sud-oest i l’àliga (Sant Joan) a l’angle sud-est. Dins la coberta de la façana del s.XIX (xamfrà nord-est) ha quedat amagat, encara que es pot visitar, la representació del brau (Sant Lluc) i la representació de l’àngel (Sant Mateu) en el xamfrà nord-est va quedar destruïda per la construcció de l’escala d’accés al campanar barroc (Pot donar-se el cas també que estigui empotrada sota l’escala. Sigui com sigui, és un element a investigar).

Per a saber-ne més...

• GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: "El Temple gòtic de Santa Maria de Mataró" a Lambard. Estudis d’art medieval. Volum XIX (2006- 2007). Institut d’Estudis Catalans. Amics de l’Art Romànic. Barcelona, 2007. Pàgs.97-126
• Sobre el volum XIX de Lambard: http://publicacions.iec.cat/PopulaFitxa.do?moduleName=revistes_cientifiques&subModuleName=&idColleccio=53
• Sobre la presentació: http://www.iecat.net/institucio/societats/AmicsArtRomanic/activitats/preslambardxix.htm

Sant Martí de Montgat, una capella romànica que es va salvar de l'expansió urbanística

La capella de Sant Martí de Montgat es troba situada al barri marítim de Tiana, avui Montgat, dins els terrenys de la finca de Can Galceran, que formava part de la hisenda de Can Ribas. La capella es va poder salvat d’una intensa activitat urbanística en la zona on estava situada i actualment es troba al costat d’unes pistes d’un club de tenis entre l’autopista A-19 i la pota nord de les rondes (B-40), un paisatge molt allunyat al que tenia en època medieval. En aquella etapa, depenia de la parròquia de Tiana a nivell eclesiàstic i estava situada dins una gran propietat del terme de Tiana, anomenada Monesteriolo, la qual era propietat del monestir de Sant Cugat del Vallès.
Marià Ribas i Marta Prevosti li atribueixen un origen relacionat amb una vil·la romana ja que prop d’ella s’hi van trobar abundants materials romans, alguns dels quals van ser reaprofitats en el mur, com una mola de molí, alguns carreus i altres materials.
La capella, apareix documentada per primer cop el 18 de març del 1026, quan una dona, Ega, dóna al monestir de Sant Cugat del Vallès una peça de terra que li prové del seu pare “et ipsa eclessia qui ibi est fundata Sancti Martini, qui mi advenit...”. Aquesta finca afrontava a tramuntana amb la muntanya de “Tizana” (Tiana); a llevant amb l’ “areneo de vila Elela” (la riera d’Alella); a migdia amb les ones del mar i a ponent amb un sorral.
L’any 1098, aquesta capella apareix documentada amb la doble advocació de Sant Martí i Sant Romà de "Monte Gato” (Montgat), quan el papa Urbà II confirma les possessions del cenobi de Sant Cugat. De la mateixa manera, el papa Calixt II, l’any 1120, al confirmar un altre cop les possessions del cenobi la torna a citar. Segons Madoz, en el 1849, “del citado barrio (Mongat) hácia el N., una capilla ruinosa, titulada de Sant Martin de Tours, con un pequeño cementerio en donde se dió sepultura á los cadáveres hasta el año 1814...”.
La capella de Sant Martí és de nau única de planta rectangular (6’50 x 5,50 mts), amb un absis semicircular en la capçalera que s’uneix a la nau mitjançant un arc triomfal de mig punt. La coberta és de volta de canó i l’absis esta cobert per una volta de quart d’esfera.
Diferents historiadors han identificat aquesta capella amb la desapareguda de Santa Susanna que apareix en les afrontacions de l’acta de consagració de l’església de Tiana, el 1104 (Galera-Artés, 1975). Aquest fet va ser descartat recentment, ja que la capella de Sant Martí apareix esmentada abans, el 1026 i també en la confirmació del 1098 apareix documentada juntament amb Sant Romà de Tiana. (Vellvehí-Graupera, 1997).

Bibliografia

• GALERA, Lluís; ARTÉS, Salvador: Notes històriques de la parròquia de Sant Feliu d’Alella. 2ª ed. Ajuntament d’Alella. Alella, 1975
• PLADEVALL, Antoni: “La capella de Sant Martí” a Catalunya Romànica. Vol.XX- El Barcelonès, El Baix Llobregat, El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992, pàgs Pàg. 498
• PREVOSTI, Marta: Cronologia i poblament a l’àrea rural de Baetulo. Museu de Badalona; Ajuntament de Badalona. Badalona, 1981.
• RIBAS I BERTRAN, Marià: El Maresme en els primers segles del Cristianisme. Caixa d'Estalvis Laietana., Matar, 1975. (Premi Iluro, 24).
• VELLVEHÍ, Jaume; GRAUPERA, Joaquim: “Notes sobre la localització de les capelles romàniques de Sant Martí de Montgat i Santa Susanna d’Alella” a XIII Sessió d’Estudis Mataronins, 28 de novembre de 1996, Comunicacions presentades. Museu-Arxiu de Santa Maria; Patronat Municipal de Cultura. Mataró, 1997. Pàgs.79-97