50 anys de Premi Iluro

Aquest any, el Premi Iluro, ha celebrat els 50 anys de trajectòria. Aquesta premi esta sent impulsat per Caixa Laietana des de l’any 1959 i actualment s’ha consolidat dins el marc cultural català com un guardó que preserva i promociona el treball d’erudits i historiadors del Maresme. Al llarg dels anys, el jurat ha estat configurat per diverses persones de reconegut prestigi en el camp de la història i la cultura a nivell nacional. Entre aquest, hi han format part medievalistes de vàlua reconeguda, a banda de intel·lectuals d’altres especialitats, com Ramon d'Abadal i Vinyals, Miquel Coll i Alentorn, Manuel Mundó i Marcet i Antoni Pladevall i Font, entre d’altres.
Amb motiu d’aquest mig segle de celebració, la Caixa Laietana ha organitzat una exposició commemorativa, que es podrà visitar fins el 16 de novembre de 2008, a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana de la Plaça Santa Anna de Mataró. Aquesta mostra es va inaugurar coincidint amb el lliurament de la cinquantena convocatòria que enguany ha estat atorgada al treball Els viatges del capità Moreu de Joaquim Llovet, al que felicitem des d’aquí.
Dins el conjunt de treballs premiats podem trobar una colla de monografies que han tractat la temàtica medieval del Maresme des d’una perspectiva històrica o des de la perspectiva de la història de l’art, els quals han portat una gran quantitat de dades i noves perspectives al coneixement de l’edat mitjana maresmenca. Felicitem la iniciativa de la Caixa Laietana de mantenir aquest guardó, el qual, creiem que sn'haurien d’augmentar la quantitat del premi, ja que fa anys, que no s’ha actualitzat la seva dotació. També volem lloar la iniciativa de renovació i actualització de l'aspecte de la publicació, iniciada aquest any, amb un format més atractiu a nivell estètic i amb la inclusió del color en la portada i en les fotografies de l’interior. Esperem que aquest guardó segueixi dotant de nous treballs que ajudin a aprofundir en la història de la comarca del Maresme. Premi Iluro, per molts anys !!!

Treballs premiats amb el Premi Iluro de temàtica d’Història Medieval del Maresme:

• MADURELL i MARIMON, Josep Maria: L’art antic del Maresme (Del final del gòtic al barroc salomònic). Notes documentals. Caixa Estalvis Laietana, Mataró 1970, (Premi Iluro, 16).
• ALBERT, Esteve: D’Iluro a Mataró. El Maresme del s.V al s.XIII. Caixa d’estalvis Laietana; Ed.Dalmau. Mataró; Barcelona, 1973 (Premi Iluro, 20).
• RIBAS I BERTRAN, Marià: El Maresme en els primers segles del Cristianisme. Caixa d'Estalvis Laietana., Matar, 1975. (Premi Iluro, 24).
• CUADRADA, Coral: El Maresme medieval: habitat, economia i societat. Segles X-XIV. Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 1988. (Premi Iluro,42).
• BENITO i MONCLÚS, Pere: Les parròquies del Maresme a la baixa edat mitjana. una aproximació a les Visites Pastorals (1305-1447). Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 1992. (Premi Iluro, 47)
• ZAPATA i BUXENS, M. Assumpció: Les jurisdiccions locals en el pas de l’edat mitjana a l’edat moderna. Els batlles de sachs i els batlles reials a la baronia dels Desbosch. Caixa d’estalvis Laietana. Mataró, 1998. (Premi Iluro, 57)
• OLIVA i RICÓS, Benet: La petita noblesa del Maresme. Dues trajectòries: Des Bosch, Ferrer i Sala (s.XIV-XVII). Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 2002 . (premi Iluro,62)
• REIXACH PUIG, Ramon: Els pares de la república. El patriciat a la Catalunya Urbana Moderna. Mataró, s. XV-XVII. Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 2006 ( Premi Iluro,68).

Canyamars es va tranformar en una vila medieval amb la "Fira del Bosc Medieval"

El passat cap de setmana es va celebrar al poble de Canyamars (Dosrius) la Fira del Bosc Medieval.Seguint amb una tradició iniciada fa cinc anys, Canyamars dóna la benvinguda a la tardor d’una manera ben festiva tot recordant a la vegada, el moment històric en que el poble fou tristament conegut per un succés ben cruent. Durant la revolta dels remences, al segle XV, un home conegut com Joan de Canyamars va atemptar contra la vida del rei Ferran el Catòlic per reclamar respecte pels drets dels anomenats remences, pagesos subjectes al pagament del cens. Joan de Canyamars va aconseguir apropar-s’hi, quant baixava les escales de la Plaça del Rei de Barcelona, i descarregar-li un cop d’espasa, ferint-lo al coll. Capturat i empresonat, Joan de Canyamars fou esquarterat en públic i la població de Canyamars va perdre la seva independència, passant a formar part del municipi de Dosrius.La festa va començar el dissabte a la tarda amb un mercat medieval que va durar fins el diumenge i que es trobava situat a l'entorn de la plaça de l'església i del carrer Major. Allà s’hi van poder trobar unes 30 parades d’artesans fent demostracions del seu ofici: picapedrers, llauners, teixidors, fabricants de cotes de malla, fer pràctiques de tir amb arc, passejar amb rucs, passar por en el “Cau de les Bruixes” en el Pou del Glaç (edificació del segle XVII), jocs infantils tradicionals, o beure i menjar, tant a la taverna de l’associació ”La Colla del Piló”, que hi havia a la Plaça de l’Església, com en una “haima” islàmica on es servien exquisides pastes i té.Un dels moments destacats de la Festa fou el sopar medieval que organitza l’associació cultural “El Sot Del Gall”, del que enguany se’n feia la tercera edició. El pavelló municipal es va transformar per una nit en el poble d’en Joan de Canyamars, amb l’església, la ferreria, la taverna i, fins i tot, la seva casa amb la porta tapiada com a càstig i escarni.Al sopar hi va anar tothom qui volia vestit d’època, es menjà sense coberts i amb plats de fang la carn cuita a les graelles. I com en les festes als castells el sopar era animat amb música de trobadors, joglars, amb lluites amb espases i un espectacle de màgia i foc.
Aquesta Fira s'inclou dins dels actes de la campanya “Viu el parc” del Montnegre- Corredor", organitzada per la diputació de Barcelona i els ajuntaments del parc natural, per tal de promoure i donar a conèixer el parc i els diferents municipis que en formen part. Finalment, voldria agrair la col·laboració d’Enric Juhé i Cristina Martí per a la confecció d’aquest article.

Per a més informació:
http://cancanyamars.blogspot.com/2007/10/fira-medieval-canyamars.html

Bernat de Riudemeia, un argentoní a la conquesta de Mallorca (1229)

Durant la segona quinzena de novembre del 1228, un grup de prohoms catalans presidits pel rei Jaume I es van reunir a Tarragona durant un sopar ofert pel ciutadà de Barcelona i còmit de galeres, Pere Martell. Durant el sopar Jaume I li va demanar que li expliqués com era Mallorca i aquest li descrigué l'illa, doncs hi havia estat un parell de vegades. Finalitzat el sopar, els nobles exposaren al rei la voluntat de realitzar una campanya militar per conquerir l’illa.
Les Corts a Barcelona, el 23 de desembre de 1228, van donar el vist i plau d’aquesta conquesta després de tres dies de deliberacions on els tres braços acorden el projecte de l'expedició. Per això, es van comprometre a aportar homes, armes, diners, cavalls, embarcacions i demés necessari. Les Corts del Regne d'Aragó es van negar a participar en el finançament de dita empresa i solament van participar els nobles aragonesos formant part de les tropes del Rei d'Aragó.
El 5 de setembre de 1229, l'estol català va sortir de Salou, Cambrils i Tarragona i durant el trajecte van sofrir els efectes d'un temporal que els desvià havent de reconduir el pla d'atac i desembarcant a Santa Ponça on es va entrar en combat l'11 de setembre, acabant la batalla en una victòria l'endemà, el 12 de setembre a la batalla de Portopí. El 31 de desembre es va conquerir Madina Mayurqa (Palma) a Abū al-`lā Idrīs al-Mā'mūn ben al-Manṣūr, que va morir a la batalla. Els musulmans, desorganitzats, van facilitar l’ocupació de la resta de la illa durant l'any següent. Els pobladors musulmans van acabar fugint a Menorca, l'Àfrica o van ser esclavitzats, i el 1236 es va començar la repoblació amb pagesos de l’Empordà.
En aquesta conquesta hi va formar part Bernat de Riudemeia ( o Bernat d’Argentona) que, gràcies a la seva participació, va rebre, a canvi, la senyoria de Santa Ponça, a l’illa de Mallorca i en tornar va cedir diverses banderes perquè fossin penjades a l’església d’Argentona per evocar aquest fet; a més, l’any 1285, el mateix Bernat de Riudemeia va ser nomenat síndic de les valls de Banyalbatar, Sopena i Bulunyina de l’esmentada illa.
Les quatre grans cròniques no citen aquesta participació sinó que aquest fet el trobem referenciat per l’historiador Jerònim Zurita (Zaragoza, 1512 -1580) en el llibre Anales de la Corona de Aragón. “Fué el primero que saltó en tierra, segun en antiguas memòrias parece, un soldado, que se dezia Bernaldo de Ruydemeya, y llevava un pendon, y con el hizo señal a los de la armada para que le siguiessen. Este se llamo despues Bernaldo de Argentona, y fue muy valeroso capitan, a quien hizo el rey merced del termino de santa Ponça, para el y sus descendientes: y siguieron ( ....)”.Bernat de Riudemeia era originari de la masia de Can Riudemeia d’Argentona documentada des del s.XIII a la vall de la riera homònima.

BIBLIOGRAFIA

• BONET i GARÍ, Lluís: Les masies del Maresme. Montblanc - Martín; CEC. Barcelona, 1983. Pàg.169-171
• CABANYES, Josep: “En Bernat Riudemeia en la conquesta de Mallorca” a Bloc Mataroní (1926). Publicat en edició facsímil a Bloc Mataroní. Una manera de fer història. PMC; ed. Altafulla. Mataró, 1990 (Col.Caps de Bou, 16). Pàgs. 477-478.
• CARRERAS CANDI, Francesc: Argentona històrica. La Renaixença. Bercelona, 1891. 2ª Ed. facsímil. Ajuntament d’Argentona; La Juliana. Argentona, 1982. Pàgs. 70-71
• GRAUPERA, Joaquim; BRIANSÓ, Anton (fotògraf): El Maresme medieval. March Editors. Vallbona de les Monges, 2007. (Catalunya Medieval. Els pobles medievals de Barcelona). Pàg.30
• SUBIÑÀ i COLL, Enric: “ Bernat de Riudemeia, el cavaller i l’escola” a Fonts. Butlletí del Centre d’Estudis Argentonins, núm.35 ( juliol, 2008), pàgs.7-9

Els castells del Maresme, protagonistes d'una nova pàgina web.

Des de fa unes setmanes es pot consultar una nova pàgina web "castells medievals "que tracta la temàtica de les fortificacions medievals a Catalunya. Malgrat que la pàgina web encara està en construcció ja son consultables les comarques de l'Alt Penedès, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Garraf, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental.

Sobre la comarca del Maresme ja es troben disponibles les consultes del castell de Burriac (Cabrera de Mar), el castell de Santa Florentina de Canet de Mar, el castell de Dosrius, el castell de Mata (Mataró), el castell de Montgat, el castell de Palafolls, el castell de Montpalau a Pineda, el castell de Premià de Dalt, el castell de Sant Vicenç de Montalt, el castell de Vilassar de Dalt i el castell de Sa Creu de localització incerta.

L'autor d'aquesta pàgina web és Jesús Roig Grau. Va néixer a Badalona (Barcelona) l'any 1968. Als 8 anys es va traslladar a Barcelona, fins que per circumstàncies de la vida vaig acabar a Mataró, on viu actualment. Malgrat que va realitzar estudis d'enginyeria, i va acabar els estudis de Telecomunicacions, és un fanàtic de l'estudi dels castells i les fortificacions de l'Edat Mitjana . Des de 2005 forma part del Grup d’Història del Casal de Mataró, on de tant en tant col·labora en la revista Felibrejada. Ha publicat el llibre Les fortificacions medievals del Maresme, que enguany ha editat ja la segona edició.

Calella del Maresme, una vila nova baix medieval

La població de Calella té un origen clarament medieval. Es trobava, a nivell eclesiàstic, dins el terme parroquial de Santa Maria de Pineda i depenia a nivell jurisdiccional, del terme del castell de Montpalau dins el vescomtat de Cabrera, al costat sud del comtat i bisbat de Girona. La vila es va desenvolupar en una zona costanera situada a redós d’un promontori anomenat Caput Asperum o Capaspre (on avui s’aixeca el far) amb una petita cala d’on derivarà el nom de la població i en la que desembocava una riera també anomenada de Capaspre.
A mitjans del segle XI, ja es troba en aquest indret un veïnat de pescadors, amb una torre de defensa i es va construir una ermita, prop del “Camí Fondo”, dedicada a Sant Quirze i un altra dedicada a Sant Elm. L’any 1327, el rei Jaume II atorgarà a Bernat de Cabrera un privilegi per tal de poder celebrar mercat en els dominis del Castell de Montpalau tots els dimecres i una fira durant 10 dies consecutius un cop l’any. Bernat II, fill de l’anterior i hereu de la jurisdicció, triarà l’esmentada plana de Calella per ubicar aquest futur mercat. Aquesta planura presentava d’antuvi unes condicions favorables, ja que al estar prop del pas de la via francígena (l’antiga Via Augusta romana) i tenir bones comunicacions per mar, esdevenia una zona òptima per ser escollida per desenvolupar aquestes tasques comercials.

Per tal de promoure el nou establiment, l’any 1328 Bernat II va atorgar una carta de poblament especificant les els drets i deures dels nous pobladors. Aquests, sota el règim de l’enfiteusi, esdevindran exempts del pagament de diferents censos i mals usos al castell de Montpalau i els que fossin de remença esdevindrien també lliures, a més d’altres privilegis. El document estipula, de la mateixa manera, els cossos de les cases, els quals seran de 4.096 pams quadrats. D’aquesta manera va néixer la població a partir dels habitatges que s’aniran construint al voltant del forum o mercadal de Calella. L’any 1338, Bernat II va confirmar els esmentats privilegis.
El creixement de la importància d’aquest nucli urbà va fer possible que la batllia de Montpalau s’hi traslladés l’any 1400 i va esdevenir a més, d’aquesta manera, el centre administratiu de la zona. No serà fins l’any 1527 que aconseguirà la independència parroquial de Pineda. El dret a poder gaudir d’un consell municipal propi no l’assolirà fins l’any 1600 i molts anys més tard, l’any 1925, li serà reconegut el títol de ciutat per Alfons XIII .
El nucli antic manté les característiques de les viles noves baix medievals amb carrers rectilinis i perpendiculars recordant el traçat hipodàmic clàssic a partir de la plaça central o mercadal. Malgrat la moderna transformació de la ciutat, gràcies als beneficis del turisme, alguns edificis del nucli antic, prop de la plaça de l’ajuntament i de l’edifici parroquial, han conservat alguns elements medievals. Cal destacar Can Salvador de la Plaça (actualment Can Palmada) construït en ple segle XIV, segons testa una finestra geminada gòtica i unes mènsules que sostenien un matacà defensiu en una cantonada. Era l’antiga llar de la nissaga Salvador, que durant els s. XVII i XVIII esdevindran cèlebres i reputats botànics, metges i farmacèutics amb fama internacional. També Can Galceran (actualment Can Giol) esdevé una edificació del segle XIV, amb porta adovellada i que encara conserva el matacà de defensa a la façana. Altres cases amb finestres gòtiques són Can Bartrina i Can Sivilla.
A les afores de la població, en un camí que es desvia de la carretera d’Horsavinyà hi ha el Mas Salvador, amb una estructura de dos cossos, amb planta baixa situada a nivells diferents. La façana conserva finestres gòtiques amb detalls esculpits i un matacà que defensa la porta.

Bibliografia

GRAUPERA, Joaquim i BRIANSÓ, Anton (fotògraf): El Maresme medieval . March Editors. Vallbona de les Monges, 2007

Josep Puig i Cadafalch i Josep Goday, dos mataronins a la recerca del romànic

Acabat de formar l’Institut d’Estudis catalans l’any 1907, es va iniciar un dels projectes que tindria més transcendència per l’estudi del romànic. Entre l’agost i el setembre del mateix any, es va constituir una missió en terres pirinenques limítrofes amb l’Aragó dirigida per J. Puig i Cadafalch. En la missió hi van participar prestigioses personalitats, entre elles el conservador del Museu Episcopal de Vic Josep Gudiol, al costat de Josep Puig i Cadafalch, Guillem M. de Brocà, Josep Goday i Adolf Mas.

El passat 2007 al Museu Diocesà de Vic es va inaugurar l’exposició “

'Gilabertus. Un viatge decisiu a la descoberta del romànic'. Que describia aquest viatge i el seu significat.Segons figurava en la presentació de l’exposició, “De Tolosa els expedicionaris s'enfilaren a l'alt Pirineu per la vall de la Garona i visitaren la Vall d'Aran, per passar a la Vall de Boí i a la Ribagorça. En aquestes contrades documentaren a fons els temples antics i el mobiliari que contenien en fotografies, croquis i notes, els originals dels quals també es presenten a l’exposició, alguns d’ells de forma inèdita. La informació que obtingueren ha estat determinant per la reconeixença històrica de l'art romànic català i europeu, especialment pel que fa a la pintura mural i a l'escultura en talla, de la qual el MEV conserva el Davallament d’Erill, un del conjunts més importants de l’escultura romànica europea del s.XII”Dos dels protagonistes d’aquesta missió eren mataronins Josep Puig i Cadafalch (Mataró 1867 - Barcelona 1956) i Josep Goday i Casals (Mataró, 1882- Barcelona1936). Josep Puig i Cadafalch es va titular com a arquitecte el 1891 i va esdevenir l’autor d'una producció inicial molt destacada, formada per les cases dels Quatre Gats de Barcelona (1895-1896), el Cros d'Argentona (1898-1899) i les barcelonines Amatller i Macaya (1898-1900), la del baró de Quadras (1902-1904), can Serra (1902-1907) o la de les Punxes (1903-1905). D'estudiant es va integrar a la política catalanista i fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista (1901-1905). El 1883 va encetar les recerques d'arqueologia monumental, centrades en l'art romànic i els seus precedents. El 1906 va emprendre la restauració de les esglésies de Sant Pere de Terrassa, simultàniament a la del temple de Sant Martí Sarroca. L'estudi que el va projectar internacionalment fins a fer-lo una autoritat europea fou L'arquitectura romànica a Catalunya, en col·laboració amb A. de Falguera i J. Goday. Membre fundador de l'Institut d'Estudis Catalans creat el 1907, fou l'impulsor la missió pirinenca realitzada aquell mateix any, en què també fou elegit diputat a les corts espanyoles per la Solidaritat Catalana. Josep Goday i Casals es va llicenciar com a arquitecte l’any 1905 i es va formar com a deixeble de Puig i van construir junts, l’any 1909 l'església neogòtica del Cor de Maria a Buenos Aires. També va col·laborar amb ell com a professor ajudant a la seva càtedra d'Història de l'Art i també va col·laborar amb Puig i Cadafalch i amb Antoni de Falguera en la redacció i publicació del llibre L'arquitectura romànica a Catalunya (1909-1919). A banda d'aquest treball i la seva participació en categoria d'agregat a la missió pirinenca de 1907, no es va dedicar més als camps de la història de l'art ni de l'arqueologia.Com podem observar des del Maresme a principis del s.XX, segurament amb l'empenta investigadora iniciada per l'Associació Artístic Arqueològica Mataronina van aparèixer estudiosos de l’art medieval amb una reconeguda trajectòria professional.

30 anys d'Amics de l'Art Romànic del Museu de Mataró

Aquest any ha fet 30 anys de l’existència de l’associació Grup d’Amics de l’Art Romànic del Museu de Mataró. Aquesta secció es va incorporar com un grup independent que va buscar aixopluc i cobertura dins l’àmbit del Museu de Mataró i com a conseqüència d’això, en la Fira Comercial de Mataró del 1978, aquest grup es va presentar ja com a secció del mateix i també es va vincular a l’entitat homònima, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Els fundadors van ser Josep Maria Bosch, Josep Maria Altimira i Joan Picanyol i amb el temps s’hi van incorporar Joan Francesc Clariana, Àngel Torrelles de Tordera, Josep Xaubet, Carles Marfà, Ignasi Cruzate, Carme Espriu, Anna Fàbregas, Ma Rosa Climent, Olga Estevan, Miquel Coll, Jaume Vellvehí, Eva Ma Llovet, Montse Galí, Núria Ontiveros, Enric Juhé, Cristina Martí i jo mateix (perdoneu si em descuido algú).
En la seva curta existència l’entitat va presentar diverses exposicions fotogràfiques dels principals edificis romànics de la comarca. En el decurs de la Fira de Mostres de Mataró van presentar una exposició i un audiovisual sobre el romànic al Maresme que va repetir-se a Tordera, entre el desembre del 1978 i el gener del 1979 i Argentona, del febrer al març del 1979. També van organitzar juntament amb la Secció Arqueològica la celebració del Vè Centenari de l’alliberament feudal del Maresme l’any 1980. Fruit de la seva activitat van editar diferents llibres i opuscles, com la Guia del romànic al Maresme (1982) i una col·lecció d’opuscles amb el títol genèric de Maresme romànic, amb tres títols publicats, l’opuscle sobre Iniciació a l’art romànic del Maresme (1980 i reeditat el 1987), La capella pre-romànica de Sant Jaume de Traià (1992) i una tercer sobre l’església romànica de Sant Pere de Riu (1993). També van presentar diverses comunicacions a la Sessió d’estudis Mataronins i a la 1a. trobada d’arqueologia de Cabrera aquest mateix any. Membres d’aquest equip vàrem col·laborar amb la redacció del volum XX de la Catalunya Romànica publicat per Enciclopèdia Catalana.
Un altra tasca divulgadora va ser la d’organitzar rutes comentades pel romànic català: El romànic del Ripollès (1987); El romànic del Solsonès (1988); El romànic del Rosselló (1989); El romànic d’Osona (1990) i El romànic de la Selva (1991). Una altra faceta important va ser la de salvament del patrimoni romànic de la comarca, aconseguint la incoació d’expedient de Monument Històrico- artístic a diferents edificis entre ells els Monestir de Roca-Rossa (Tordera) i actuant en els edificis per evitar la ruïna de les restes conservades com el cas de Sant Jaume de Traià, El mateix monestir de Roca –Rossa, entre d’altres. L’últim projecte va ser la confecció d’un documental sobre el romànic del Maresme en pel·lícula de súper 8 i una conferència sobre el salvament del romànic arran de la construcció del pantà de Rialb (1993).
També amb la col·laboració de la Delegació de Joventut de l’Ajuntament de Mataró es van organitzar tres camps de treball dirigits a joves de 15 a 20 anys per actuar contra la degradació de la capella de Sant Jaume de Traià (Argentona).
Voldria destacar d’aquesta entitat, la feina divulgadora i de recollida d’informació amb la creació d’un fons fotogràfic important de les obres romàniques del Maresme, moltes fotos de les quals són actualment un testimoni de l’estat dels edificis en els anys 80 i 90 del s.XX. També va contribuir a la creació d’una biblioteca especialitzada en art romànic que suposo que es pot consultar encara en el Museu de Mataró. Finalment va ser la plataforma de formació d’una gran part dels investigadors de l’art medieval de la comarca del Maresme.
Lamento profundament la manca de suport que la majoria de vegades vàrem recollir per part de la direcció del Museu de Mataró (abans Museu Comarcal del Maresme) que va provocar, a la llarga, la dissolució per desmotivació i cansament d’aquest grup d’investigadors els quals han seguit treballant incansablement per l’estudi, la conservació i la divulgació del nostre patrimoni medieval, molts d'ells des del Grup d’Història del Casal de Mataró. Amb la inadequada política portada pel museu envers les seccions, crec que es va perdre la oportunitat de convertir aquesta institució en un lloc viu de cultura i no en un centre asèptic com s’ha anat convertint. Es va dinamitar un concepte de museu on la participació ciutadana (ara que això està tant de moda !!!) era el seu fonament i es va matar un centre d’associacionisme i voluntariat , que malgrat les mancances en la preparació de certs membres (ja que no tots van passar per la Facultat de Geografia i Història de la Universitat), es podia haver corregit amb cursos de formació interns.
Per tant, Grup d’Amics de l’Art Romànic, feliç aniversari !!!!

Bibliografia publicada:

• Guia del romànic de la comarca del Maresme . Museu Comarcal del Maresme. Mataró, 1982
• AA.VV.: Iniciació a l’art romànic de la comarca. 2ª ed.. Museu Comarcal del Maresme. Mataró, 1987. (Maresme Romànic, I)
• GRAUPERA I GRAUPERA, Joaquim : La capella pre-romànica de Sant Jaume de Traià (Argentona). Museu Comarcal del Maresme; Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme. Mataró 1989. (El Maresme romànic, II).
• AA.VV.: L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera). Museu Comarcal del Maresme; Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme. Mataró 1992. (El Maresme romànic, III).
• AA.VV.: “ Nota sobre el capitell romànic de Sant Martí d’Arenys de Munt” a IX Sessió d’Estudis Mataronins. 28 de novembre del 1992. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 1993. Pàgs.87-92
• AA.VV.: “Notes sobre la perduració de les sitges com a sistema d’emmagatzemar collites en el Maresme” a X Sessió d’Estudis Mataronins. 20 de novembre del 1993. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 1994. Pàgs.109-114
• AA.VV.: “Notes sobre un conjunt d’edificis religiosos del s.XI conservats a la comarca del Maresme” a I Jornades d’Arqueologia de Cabrera de Mar i del Maresme. 16 de març del 1996. Cabrera de Mar. Publicades a Ilturo, núm.1 (1998). Grup d’Arqueologia de Cabrera de Mar, 2000 . Pàgs.81-84

Membres d' Amics de l'Art Romànic del Maresme a Serrabona (Sortida al Rosselló, 1989)

Miquel Coll durant les tasques de consolidació de Sant Jaume de Traià ( 1988)

Jaume Vellvehí, Joaquim Graupera i Carles Marfà en la presentació de l'opuscle sobre sant Jaume de Traià al Museu Comarcal del Maresme (gener de 1990)

Membres d'Amics de l'Art Romànic del Maresme a Besalú (Sortida a la Garrotxa, 1991)

Una obra sobre el gòtic civil català publicada a Mataró el 1935.

Malgrat que a Josep Puig i Cadafalch, se'l recorda bàsicament com a historiador del romànic, va fer també algunes incursions a l'estudi de l'art gòtic català. Durant la IIa República Espanyola, concretament l’any 1935, es va publicar a Mataró un llibre sobre el gòtic civil català, L’architecture Gothique Civile en Catalogne. El seu contingut va difondre les conferències efectuades l’any 1934 per la Fundation per l’étude de l’art et la civilisation de la Catalogne, realitzades a l’Institut d’art et archéologie de la Universitat de Paris.
El llibre, escrit totalment en francès, manté en la tapa la referència de la seva publicació a Paris per l’editorial Henri Laurens, però a la portada interior apareix la referència de la impressió en els tallers de la Impremta Minerva, situada al carrer de Barcelona número 13 de Mataró.
Aquesta publicació va ser promoguda pel director de la Institució organitzadora M. Pierre Lavedan i va estar subvencionada per la Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Catalans i la Societat d'Atracció de Foresters amb una important dotació econòmica de Francesc Cambó.
La impressió d’aquesta obra a Mataró és deu òbviament a la tasca de Josep Puig i Cadafalch, fill de la ciutat i coautor del llibre juntament amb Ricardo Filangieri di Candida Gonzaga, Adolf Florensa i Ferrer, Guillem Forteza Pinya, César Martinell i Brunet i Jordi Rubió Balaguer. Molts d’ells arquitectes i col·laboradors culturals de la Generalitat Republicana i de l’Institut d’Estudis Catalans.
El contingut del llibre repassa en els diferents capítols els temes principals de l’arquitectura civil gòtica catalana: els ajuntaments, les drassanes, les llotges, els hospitals, els banys públics, la decoració de les habitacions, la casa particular, els castells, les viles i la composició estructural dels edificis. Cada capítol, escrit per un autor diferent, conté una bibliografia al final i es troba il·lustrat per diferents dibuixos i plantes dels principals edificis referenciats. Al final del llibre hi ha unes làmines de fotografies.
Puig i Cadafalch i va escriure els capítols referents a la Maison particulière (I) (p.94-105) i Les Villes (p.126-137). En el llibre també hi ha referències diferents edificis gòtics del Maresme, com el castell de Vilassar (p.109-110), Can Verboom de Premià de Dalt (làm.XXIII), i Can Gaetà o Gaietano de Tiana (p.95), en aquest cas hi ha la col·laboració del deixeble de Puig i Cadafalch, l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, que anys més tard publicaria una monografia sobre les masies del Maresme.

Bibliografia

• GRAUPERA, Joaquim: "Josep Puig i Cadafalch, com a historiador de l’Art Medieval i arqueòleg" a Felibrejada. Revista del Grup d'Història del Casal-Mataró, núm. 37 ( juliol 1997), pàg. 9-13.

La Creu de terme gòtica de Can Quintana de Pineda de Mar

Al carrer Major núm. 62 de Pineda, al pati de Can Quintana, es conserva una creu de terme gòtica del s.XIV obrada amb pedra granítica.
La creu presenta en una de les cares, la imatge del Sant Crist crucificat acompanyat de la Mare de Déu, en el braç esquerra, i de la imatge de Sant Joan Evangelista al costat dret de la mateixa. A l’altre costat hi figura la Mare de Déu amb el Nen acompanyats de dos àngels amb filacteris a cada braç de la creu. La part superior apareix decorada amb elements vegetals. A la Macolla, de planta octavada, hi figuren imatges de diversos sants i màrtirs en que dos d’ells sostenen un escut heràldic.
Aquesta peça es conserva gairebé intacta gràcies al fet que la família Quintana va tenir cura d'amagar-la i restaurar-la un cop acabada la guerra.
La creu de terme són creus monumentals, habitualment de pedra, que s'ubicaven prop de l'entrada de les poblacions o monestirs o vora els camins. Acostumaven a estar decorades amb els temes descrits i s’alçaven sobre un pedestal o base poligonal amb graons. L'origen de les creus de terme és incert però es creu delimitaven els termes de les poblacions. Sempre es situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població en qüestió.

Biblioteca de Catalunya : Fons Salvany SaP16601, Any 1914

Fotografia: Quim Graupera

Fotografia : Pobles de Catalunya

Les espases Vilardella i Tisó, les Excalibur catalanes

Hi moltes llegendes, com la del Sant Graal o Excalibur, que atribueixen a certs objectes el poder del triomf i la victòria. A la veïna ciutat de Sant Celoni (Vallès Oriental) hi ha la llegenda de Soler de Vilardell. Aquesta llegenda explica que a prop de Sant Celoni, hi vivia un drac que tenia espantada la gent de la comarca, i els viatgers que passaven pel camí reial de Barcelona a Girona, tot resseguint la Tordera entre el Montseny i el Montnegre. Un dia, Sant Martí, amb aparença d’un pobre que demanava caritat, va anar al Castell de Vilardell, que estava a la part baixa dels boscos del Montnegre. Quan en Soler, el cavaller i senyor de Vilardell, va sortir amb el pa i l’almoina, ja no hi havia ningú, però es va trobar una espasa com no n’havia vist mai cap.
La va provar amb un roure monumental i amb una roca, i els va partir sense cap esforç, llavors va encomanar-se a Déu i va decidir que mataria el drac.
De bon matí, es va guarnir la seva millor armadura, va protegir el seu cavall i va empunyar l’espasa de virtut. Acompanyat d’amics i fidels va anar a cercar el drac al seu cau.
El drac amenaçador va sortir llançat contra la seva pròpia imatge reflectida a l’escut, moment que va aprofitar en Soler de Vilardell per travessar la seva gruixuda pell amb l’espasa.
Va alçar el braç victoriós tot clamant davant del poble que l’observava:

Braç de virtut,

espasa de cavaller,

has mig partit la roca

i el drac, també.

En aquell moment d’emocions es va equivocar al recitar el conjur màgic que era:

Espasa de virtut,

braç de cavaller,

has mig partit la roca

i el drac, també.

Va donar més importància al braç que a l’espasa de virtut, per això, l’espasa el desprotegí, i quan la sang regalimant li tocà la pell, l’emmetzinà i caigué mort. Sembla que hi ha una polèmica sobre quina és l’espasa de la llegenda que a l’igual que l’ Excalibur, és una espasa de virtut que fa invencible al seu posseïdor, la màgia de les espases sagrades era reconeguda i temuda pels adversaris. Aquesta espasa té una història gloriosa vinculada a la dinastia comtal catalana, hi ha qui fins i tot la relaciona amb el llegendari Otger Cathaló, que la transmeté a Guifré el Pilós i als seus descendents, fins a Jaume II el dissortat.
Segons una de les opinions, l’espasa de la llegenda, anomenada "Espasa Vilardella" es la que es conserva al Museu Militar de París (Musée de l’Armée).

Per altres, l’espasa esmentada és l’espasa dita Tisó, i que es conserva al Museo de l’Exèrcit de Madrid.
Es tracta de l’antiga espasa dels primers comtes d'Urgell que ell havia heretat dels seus avantpassats. El comte de Barcelona Berenguer Ramon II “ el fratricida” (assassí del seu germà Ramon Berenguer II Cap d'Estopa) va perdre a mans de Rodrigo Diaz de Vivar “el Cid” a la batalla de Tevar (prop de Morella). Sembla que el Cid, abans de morir, la va cedir a la seva filla Maria esposa de Ramon Berenguer III "el Gran" que la rebé en dot pel seu casament amb Maria. L’espasa va pasar als templers de Montsó desprès de la mort de Pere “el catòlic” i va ser usada per Jaime I a la conquista de Burriana (1233). "...haviem nos auyta una espasa de Montsó que havia nom Tisó, que era molt bona e aventurosa a aquells qui la portaven, e volguem-la més levar que la llança..." (Llibre dels Feyts)
Pere III "el Cerimoniós" torna a parlar d'ella (i no de la Colada) juntament amb l'espasa Vilardella (o de Sant Martí) i, al seu testament de 1370, ens diu que era a l'Armeria Reial: "... et quinque enses quorum unus vocatur Sancti Martini alius de Vilardello alius Tison...".
Així seguí durant els Trastàmares fins a Ferran II "el Catòlic" que, molt generós ell, la regalà a un castellà (el marquès de Falces) la família del qual la conservà durant generacions al seu palau (al Palau de Marcilla) fins que, a la guerra civil, després del saqueig de la casa d'aquest noble castellà, va caure en mans del govern republicà que va tractar de vendre- la a Rússia. La dita espasa va estar al Castell de Figueres empaquetada i llesta per ser tramesa a Rússia i allà va caure en mans dels franquistes que la retornaren als nobles castellans aquests que, de retruc, la deixaren en dipòsit al Museo de l'Ejercito de Madrid. Al Museo del Ejercito la van tenir exposada 60 anys etiquetada, com no podia ser d'una altra manera, com "la Tizona, espada del Cid". Pel que sembla és més important que fos del Cid uns pocs anys que no pas que hagués sigut durant segles i segles i ja originàriament l'espasa dels comtes de Barcelona...

La masia gòtica de Ca l’Oriach o Uriach (Teià)

La masia es troba a la riba dreta de la part alta de la riera de Teià. Es tracta d’una casa amb la teulada a dues vessants i consta de planta baixa i pis amb dos cossos paral·lels a la façana. L’entrada es troba situada a la dreta de l’entrada amb un mirador rectangular. A l’esquerra hi ha la sala-menjador que havia tingut un rentamans. El cos posterior fa les funcions de celler. L’entrada junt amb la part posterior esta coberta amb bigues perpendiculars a la façana amb una jàssera de fusta a continuació del mur que separa els dos cossos. En la planta del pis, on hi ha les habitacions, els embigats es recolzen en el mur interior que separa els dos cossos. La façana presenta un portal de punt rodó amb una finestra gòtica adintellada, en el primer pis, que es troba decorada amb una motllura que en la part central insinua un arc conopial. Segons Cristòfor Ferrer la masia apareix documentada des de 1269 però sense constar el nom dels propietaris. A la baixa edat mitjana el mas era feudatari de Sant Miquel del Fai al qual hi pagava un cens. La família Oriach apareix esmentada per primer cop en el s.XVI. Posteriorment, per successius matrimonis, va passar a la família Botey, als Sabater i als Ramentol.
Aquesta masia es troba classificada per Bonet i Gari com a pertanyent al tipus II. Aquest grup es diferencia al presentar les crugies perpendiculars a la façana en la qual apareix un frontó triangular. Segons la classificació de Moner per la distribució dels espais es podria classificar com una masia de dos cossos. Aquesta tipologia s’ha anat definint a partir de les intervencions arqueològiques dels darrers anys. Consistiria en un mas exempt de dos cossos de planta rectangular o quadrada i dividida internament en dos espais. Pot disposar de dos pisos superiors (pis i golfes) o un de sol. La seva distribució interna es semblant la mas-torre. Les diferents plantes estarien separades per trespols de fusta fet que deixava passar l’escalfor dels animals. La teulada duria ser a dues vessants. Moltes vegades es poden confondre amb els masos torre, però es tractaria de construccions més senzilles. Aquestes construccions no serien anteriors al s.XIV i la majoria corresponen al s.XV o i es poden allargar fins el s.XVI-XVIII. Podríem citar com exemples el Mas de Viladordis (Sant Fruitós de Bages), el citat mas de la Posada a Calella, el mas Vilar a Olesa de Montserrat; el mas Torre del Senyor a Torrelles de Llobregat i el mas situat al costat de la capella de Sant Julià de les Alzinetes de Jorba i Can Fonolleda a Palafolls.
Bibliografia

• [Balada, Jordi]: Calendari 1991. Masies de Teià I. Ajuntament de Teià. Teià, 1990, Full del mes de setembre.
• BONET i GARÍ, Lluís: Les masies del Maresme. Montblanc-Martín; Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1983.Pàg. 239-241
• FERRER, Cristòfol: Notes històriques i tradicionals de la vila de Teià. Departament de l’Arxiu Històric de Teià. Argentona, 1978
• FERRER I MALLOL, Maria Teresa: Els privilegis de Teià. El retorn a la jurisdicció reial (1505). Dalmau. Barcelona, 2006. (Episodis de la història, 344-345)
• MONER CODINA, Jeroni: “ L’origen de la masia clàssica” a L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura III: Dels palaus a les masies. Enciclopèdia catalana. Barcelona, 2003. Pàgs. 246-247

Conferència a Tordera sobre "L'Art Medieval a l'Alt Maresme "

El passat divendres 22 d'agost de 2008, vaig estar a Tordera, al centre Clavé, convidat pels Cercle d'Història de Tordera, amics i col.laboradors del Grup d'Història del Casal. A la conferència "L'art medieval a l'Alt Maresme" hi van assistir una cinquantena de persones i va estar presentada per l'historiador de Tordera Josep Viñoles. Al llarg de la conferència vaig oferir una panoràmica de l'estat de conservació dels principals elements de patrimoni medieval de la comarca nord, des del món paleocristià fins a la baixa Edat mitjana. Es va fer referència a elements constructius (masies, castells, molins, esglésies...) i l'art de la imatge (escultura, pintura i orfebreria). Al final de l'acte la presidenta del Cercle d'Història de Tordera, Mercè Torrelles, em va lliurar uns obsequis de part de l'entitat, els quals agraeixo. Finalment es va celebrar un sopar medieval al restaurant Can Caselles, on un actor local va representar el paper del propietari de la casa, el qual va amenitzat el sopar explicat anècdotes de la història de la família Caselles.