Cristòfor Colom, un descobridor mataroní

Malgrat que la teoria del Colom català fa temps que es difon, s’ha publicat recentment en els mitjans de comunicació que el professor de la Saint Mary´s University de Maryland (Estats Units), Charles F. Merrill, ha assegurat que aquesta teoria és molt versemblant. Merrill, que ha invertit 18 anys en aquesta investigació, argumenta la catalanitat del descobridor a 'Colom of Catalonia. Origins of Christopher Columbus. Revealed (Demers Books)', que es publicarà l'any vinent.
Això doncs, aquesta informació demostra que la qüestió de l’origen i la procedència de l’almirall que adquirí “les índies” per a la corona castellana és encara un aspecte no resolt. Com tothom sobradament sap, hi ha qui li atribueix la pàtria genovesa, gallega, portuguesa, entre d’altres, però l’article que llegireu, per si no ho teníem prou complicat, explica com uns mataronins justificaven un Colom català i mataroní.
La polèmica es va presentar a la llum pública el dissabte 9 de maig del 1936 amb un article publicat al Diari de Mataró.
Sembla ser que, a finals del segle passat, l’arxiprest de Santa Maria, Dr. Roig, va trobar una partida de naixement d’un tal Cristòfor Colom, fill de Bartomeu Colom i Maria Cabot, ambdós naturals i habitants dels Genovesos, nat l’any 1441; i com a avis paterns tenia a Dídac Colom i Dolors de Mata.La data de naixement d’aquest Colom concorda d’entrada amb la data i l’edat de la mort d’en Colom el 1506 a l’edat de 65 anys. Aquesta troballa va venir acompanyada d’altres documents de l’Arxiu de Santa Maria de Mataró vinculats al mateix tema com són un contracte de terres de Bartolomé Colom, germà del descobridor i altres documents que relacionaven aquests personatges amb l’antiga masia dels Genovesos que ocupava el solar de l’actual Jutjat i l’Institut d’Ensenyament Mitjà “Damià Campeny”. La intenció del Dr. Roig era publicar un opuscle que recollís totes les investigacions efectuades al respecte, però la mort del Dr. Roig va provocar que l’afer restés en l’oblit.
Lluís Falguera, autor de l’article abans citat, va ressuscitar l’afer l’any 1936, entrevistant a tres antics amics del Dr. Roig que veieren els esmentats documents l’any 1917: la família del mestre Joan Bta. Parés, ja difunt el 1936, Joan Sala i Francesc Anglada.
Lluís Falguera afegeix una sèrie de detalls que també vinculen els primers viatges de Colom amb Mataró: Els emblemes de la Santa Maria eren la Creu de la Candelària, de Santa Maria de Mataró, i l’advocació a Sant Simó, protector dels mariners del Maresme i la visita que feu Colom al monestir de la Ràbida on hi havia el prior “adjuntorium Argentonae” argumenta que Cristòfor buscava l’amic frare d’Argentona. Com a conclusió de l’article Lluís Falguera demana la creació d’una comissió per tal d’investigar l’autenticitat i l’existència dels documents esmentats pel Dr. Roig.
El dimecres 13 de maig de 1936 el Diari de Mataró publicava una entrevista amb el Sr. Joan Sala, un dels tres personatges citats en l’anterior article del Sr. Falguera, que havia vist els documents del Dr. Roig. El Sr. Sala argumenta la hipòtesi del Colom mataroní amb els arguments de que ell fill de Colom es deia Dídac com l’avi que apareix en la partida de naixement del Dr. Sala i que les primeres badies descobertes a Amèrica per Colom porten els noms de Santa Maria i Sant Simó. És el mateix Joan Sala que en un tercer article sobre el tema publicat en el mateix diari local, el dia 20 de maig de 1936, denuncia la reacció que els dos articles anteriors van despertar als lectors mataronins: la rialla i la burla. L’article acaba dient: “...Si a Mataró no hi ha prou intel·ligents, ni nous savis, per a parlar d’ell (referint-se al Colom mataroní), al menys que no riguin, si no n’hi ha prou aquí els buscarem a fora; però riure no!”
Qui tingui humor i ganes que busqui, potser entre els llibres i les enciclopèdies hi hauran més pistes que ens parlin de què Cristòfor Colom era un capgròs mataroní que va obrir la porta als que un un futur es van convertir en els “indianos” del Maresme.

BIBLIOGRAFIA

• FALGUERA, Lluís: "Lletra a la ciutat de Mataró. Cristòfor Colom, n’és fill? " a Diari de Mataró, any XIV, 9 de maig de 1936, núm. 3810.
• FALGUERA, Lluís: "Colom és fill de Mataró? Un interviu amb el Sr. Joan Sala" a Diari de Mataró, any XIV, 13 de maig de 1936, núm. 3813.
• FALGUERA Lluís: "Mataró negligent, Mataró riu!" a Diari de Mataró, any XIV, 20 de maig de 1936, núm. 3819
• GRAUPERA, Joaquim: Cristòfor Colom, el primer "indiano" del Maresme" a Butlletí del Grup d'Història del Casal, núm.5 (octubre 1992), pàgs.49-52
• GRAUPERA, Joaquim: Cristòfor Colom, el primer “indiano” del Maresme” a Butlletí del Centre d’Estudis Colombins, Any XIII, núm. 33 ( juliol 2004), pàgs.5-6

Maresme Medieval guanyador de la categoria societat del “II Premi Blocs del Maresme”

Ahir dissabte 24 d’octubre de 2009, a l'auditori de Can Comas de Pineda de Mar va tenir lloc la celebració del tercer aniversari de Diari Maresme. Durant aquest acte, es van fer públics els noms dels guanyadors del “II Premi Blocs del Maresme” i es va fer atorgament dels guardons. Aquests van ser lliurats per l'alcalde de Pineda de Mar, Xavier Amor; l'editor de Diari Maresme, Albert Lladó, el seu director, Ramon Texidó, el Secretari General de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta, Josep Ritort, i el cap de màrqueting i publicitat de Caixa Laietana, Joan Herrero. Al finalitzar l'acte, tots els assistents vam estar convidats a un piscolabis.
En el concurs hi havia quatre premis repartits en les mateixes categories que té el diari: Societat, Política, Cultura i Esports. De cada categoria, hi havia cinc finalistes escollits per membres d'aquest mitjà de comunicació i un jurat creat expressament per aquesta convocatòria. Del 21 de setembre a l'1 d’octubre de 2009, tothom que va voler, (un vot per IP) va poder votar, un sol cop, un bloc de cada categoria. En aquesta edició, a més, es va crear un nou premi: el 'Premi del Jurat' que va ser l'únic que es va decidir només amb els vots del membres de Diari Maresme i va ser lliurat per l'Alcalde de Pineda, Xavier Amor, al bloc Malgrat Confidencial de Noemí Guillén i Albert Serrano.
Aquest bloc, Maresme Medieval, va ser el guanyador de del Premi "Millor Bloc de Societat 2009" el qual va estar lliurat per l'editor de Diari Maresme, Albert Lladó, amb el 30,62% dels vots, pel seu valor històric i per l'aportació per a construir una memòria en comú que enforteixi el sentit de pertinença de la societat maresmenca". Al mateix premi optaven Maresmesfera ; El Roure ; Dóna, dona de Cabrera de Mar d'ones i Pàgina de Martí Rosselló. El passat 1 d’octubre es van concloure les votacions amb un total de 565 votants, un 40% més que l'any anterior.

Des d’aquí voldria agrair a totes aquelles persones que han votat aquest bloc, pel suport i el reconeixement de la feina feta que he anat obtenint de tots vosaltres i per la vostra fidelitat i constància en el seguiment del mateix. Crec que la meva modesta intenció de divulgar el passat medieval de la comarca s’ha demostrat que ha estat una proposta interessant, ben acollida i que ha agradat a força gent. Voldria agrair també el suport del Diari Maresme i felicitar-los per la iniciativa del premi i pels seu III aniversari.
MOLTES GRÀCIES A TOTHOM!!!
Quim Graupera

Per a més informació: http://diarimaresme.com/noticies/societat/ja-es-coneixen-els-noms-dels-blocs-guanyadors-dels-ii-premi-blocs-del-maresme-2009/

[Fotos: Sandra Cabrespina]

El Maresme musulmà (714-801 aprox)

Cap el 713-714, els musulmans trepitgen Catalunya i fins i tot arriben a l’alçada de Narbona. Sembla ser que les reaccions als musulmans per part dels hispanoromans i visigots van ser diferents. Per una banda, uns fugiren vers el territori franc (hispani), altres es van refugiar a les zones de muntanya, produint un acceleració de la tendència de l’antiguitat tardana del despoblament de les zones planes de les depressions litorals, prelitorals i la plana central de Catalunya.

Les pautes d’assentament a les planes i a les valls, s’abandonen i es tornen a utilitzar pautes d’assentament d’època ibèrica, als llocs fortificats de les carenes. Fins i tot, certs poblats ibèrics es reutilitzen (l’esquerda a Roda de Ter (Osona) o el cas del poblat ibèric d’Olèrdola al Penedès). Els camins preromans de muntanya es tornen també a reutilitzar.
La reacció als musulmans en les grans ciutats va ser la capitulació en alguns casos, com Barcelona i Girona, que van acceptar les noves autoritats islàmiques mentre que altres poblacions van resistir. Elx, Sagunt, Tarragona, Mataró i Empúries van plantar cara i foren destruïdes. En les zones rurals, els caps autòctons de les vil·les van signar tractats de capitulació, continuant sent amos de les terres i propietats. Si no volien convertir-se en muladís havien de pagar un impost (jízia) per continuar el culte cristià. Durant aquest període les terres van ser governades per valis.
La comarca del Maresme va esdevenir frontera amb els musulmans entre la capitulació de Girona, el 785 i l’ocupació de Barcelona del 801 per part dels francs. Segurament durant aquest curt període la població rural en les vil·les tardoromanes devia continuar i el nucli urbà d’Alarona, devia quedar abandonat. Possiblement, a nivell toponímic aquest abandonament ha quedat reflectit en la manca de continuïtat del topònim Alarona per designar aquest nucli de població concentrada i l’aparició del mot Civitas Fracta i Mataró com a nova forma per a designar-lo. Un topònim àrab que es conserva en la zona de Tordera és el de “riera d’Alfatà” per designar la riera de santa Susanna. Aquest mot prové de “al-hàtta” que significa “ el riu de l’escletxa” o “ riu del perill” segurament més propi per designar la Tordera que no per designar les petita riera de Santa Susanna.
Les tropes carolíngies segurament van pactar amb aquests nobles rurals desprès de la caiguda de Girona per tal que acceptessin el poder franc.
Les tropes carolíngies deurien pactar amb aquests nobles rurals desprès de la caiguda de Girona per tal d’acceptar el poder franc. Segons Balañà, “...amb la caiguda de Girona (785), que mantenia lligams estrets amb Barcelona ( de camins, entre altres), van començar els pactes amb les comunitats islàmiques pacíficament establertes (...)comunitats que no van marxar; ben al contrari, amb el pas del temps devien adaptar-se plenament a la nova situació (...) alguns grups d’habitants musulmans es van quedar al país, entre d’altres raons perquè aquest havia de mantenir una demografia productiva si es volien obtenir els excedents per subvencionar els avenços de la represa territorial.”

[Foto Agència Catalana de l'Aigua]

El riu Tordera al seu pas per Fogars [Foto exteta deHTTP://natura-tordera.blogspot.com ]

Bibliografia

• BALAÑÀ, Pere: “El maresme àrea de resistència andalusina de Barcelona” a III Jornades d’Història i d’Arqueologia Medieval del Maresme (octubre-novembre 2004). Grup d’Història del Casal. Mataró, 2006. pp. 61-66
• GRAUPERA, Joaquim : “Els orígens de les viles del Maresme en època medieval” a Roca de Xeix, núms.11-12-13 (setembre del 1996). El Masnou. Pàgs.113-114
• GRAUPERA, Joaquim : “El Baix Maresme durant el període carolingi. De la conquesta a l’organització del territori” a XVI Sessió d’Estudis Mataronins. 27 de novembre del 1999. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2000. Pàgs.75-88

El Castell de Burriac (Cabrera de Mar): alerta de degradació

David Farell i Garrigós (Coordinador de la Fundació Burriac i Membre de Natura i del Grup de Muntanya d'Argentona (GMA) em va informar a principis d’aquesta setmana sobre el procés de degradació del castell de Burriac. Ja fa 15 anys de la darrera restauració i malgrat que es va fer una intervenció important per consolidar les restes, el pas del temps i la gran afluència de visitants que accedeix al castell han contribuït a encetar un procés de degradació del monument que sembla que resulta imparable. Les fotografies que publiquem són fetes recentment pel company i amic Farell, el passat dia 12 d’octubre de 2009, i s’hi pot observar l’estat d’abandó en que es troba aquest símbol històric i paisatgístic, amb pintades, enderrocs, brutícia...
Com pot ser que un Bé Cultural protegit per llei, com ho és un castell medieval, pugui presentar aquest aspecte als nostres dies? Com podreu observar, la imatge que donen aquestes fotografies als visitants del castell més emblemàtic de la comarca és molt lamentable. Demanem des d’aquí una ràpida actuació.

Per a més informació:

- Fundació Burriac: http://www.fburriac.blogspot.com/

- Amics del Castell de Burriac: http://www.facebook.com/group.php?gid=31817392553

Foto 1. La bandera republicana acaba de substituir-ne una d’espanyola que hi havia fa uns dies. Es veu que ara començarem una “guerra de banderes” al pobre monòlit que ha aguantat estoicament des del 1980. Una llàstima.

Fotos 2 i 3. Pintades de spray a les muralles. Són molt difícils de netejar, degut a la porositat de la pedra granítica Foto 4. A sota d’aquest fals terra hi ha el paviment de la cisterna romana que vam trobar a les excavacions del 1993 d’opus signinum. Ni Carreres Candi ni Marià Ribas el coneixien. Sort que es va tapar, però mireu quina fila que fa aquest àmbit rebentat.Fotos 5 i 6. La paret s’esquerda sense remei i les pedres cauen posant en greu perill els visitants. Aquest mur afectat correspon a una reconstrucció feta en la restauració del 1994. Es veu que el ciment ja ha començat a degradar-se. Foto 7. Algú es va pensar que al cim del Castell de Burriac els brossaires recollirien les deixalles diàriament i van col·locar una paperera a dalt d’una muntanya sense saber que és més pràctic que els excursionistes s’emportin els pocs residus que generen. Aquesta pràctica solament provoca que posant-hi el contenidor, molts l’omplin a vessar.

Joaquim Salarich (1816-1884), historiador de la Caldes d'Estrac medieval

Dins la historiografia medieval del Maresme, un dels autors a destacar és Joaquim Salarich i Verdaguer (Vic, 1816 - Caldes d'Estrac,1884). Tot i que va llicenciar-se en medicina l’any 1846 i va exercir la seva ciutat natal des del 1848, la seva formació humanista i catalanista va fer que col·laborés amb les publicacions “La Renaixença", "Lo Gay Saber" i "La Ilustració Catalana”. I va esdevenir cronista de la ciutat de Vic i va escriure també diverses monografies sobre la capital d’Osona: Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias (1854), Episcopologio Vicense (1864) i Calendari del Principat de Catalunya i guia de Vich (1865). De la seva biografia cal destacar també que era cosí germà de Mn. Jacint Verdaguer.
La seva relació amb el Maresme, concretament amb la població de Caldes d’Estrac, va començar degut a la seva malaltia. Per tal de buscar el guariment a l’asma que patia, es va allotjar des del 1880 a Caldes d’Estrac, a la casa d'una seva filla, Joaquima Salarich, casada amb el farmacèutic vigatà Ramon Spa i Torrent.(Camí Ral, 18), el qual era director de l'establiment d’uns reconeguts banys termals de la població. Per no abusar d’aquesta hospitalitat també s’hostatjà a la a la fonda Borràs de la vila.
Aprofitant la seva estada a Caldes no va cessar en la seva tasca intel·lectual i va publicar el llibre Apuntes para la historia de Caldas de Estrach (vulgo) Caldetas (1882), un inventari de la flora que, el 1894, dóna a conèixer a la revista barcelonina Crónica científica i dos opuscles més sobre els beneficis terapèutics de la hidrologia de la població: Caldetas. Apuntes sobre sus antiguos baños y sus celebradas aguas minerales (1881) i Los baños de mar y el balneario de Caldetas (1882). També va excavar en el poblat ibèric de la Torre dels Encantats, fet que comportà que alguns dels materials trobats es conservin en el Museu Episcopal de Vic.
D’aquests estudis voldria destacar els temes dedicats a la història medieval de Caldes en el llibre Apuntes para la historia de Caldas de Estrach, vulgo Caldetas, (Barcelona, 1882). El seu estil historiogràfic segueix les característiques de finals del s.XIX, utilitzant un llenguatge molt descriptiu i literari però hi comencem a trobar referències d’arxius i cites bibliogràfiques, descrivint amb notes a peu de pàgina la situació de les fonts utilitzades. Apareixen també transcripcions integres dels documents més importants en els apèndix i s’utilitzen il·lustracions amb dibuixos de plantes, alçats i detalls que ajuden a fer més atractiva i entenedora l’obra. La part més valuosa és la descripció de la creació de l’hospital de Caldes al llarg del s.XIII on permenoritza el procés de la seva creació amb una informació que encara avui dia és un referent a més de diverses llegendes de la Caldes medieval.

Bibliografia

• GRAUPERA, Joaquim : L’arquitectura religiosa al Maresme durant el preromànic i el romànic. Vol.1 La comarcal. Argentona, 2001. Pàgs.22-25
• LLANAS, Manel; ROIG, Bartomeu: "Figures i paisatges Caldencs, Joaquim Salarich i els Spa (amb Mossen Cinto entremig)" a Arts i lletres (http://www.artsilletres.org)
• LLANAS, Manel; ROIG, Bartomeu: "Figures i paisatges caldencs: Dr.Salarich, els Spa i mossèn Cinto” a Els tres micos de Caldes d’Estrac (http://escomar.bloc.cat/post/4806/71112)
• YLLA:CATALÀ, Miquel: "JoaquimSalarich i verdaguer, erudit metge, bon patrici, cronista de la ciutat” a Ausa, XI/110-111(1984). Patronat d’Estudis Ausonencs. pp.271-288 (http://www.raco.cat/index.php/ausa/article/view/38526/38400)

El patrimoni medieval del Maresme en les Jornades Europees del Patrimoni - 2009

Els propers 25, 26 i 27 de setembre de 2009 es celebraran a Catalunya les Jornades Europees del Patrimoni. Estan impulsades pel Consell d’Europa i el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat mitjançant el Museu d'Història de Catalunya i compten de nou amb el suport de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques, la Federació de Municipis de Catalunya, i la participació de 198 municipis. La idea és la de promocionar els diversos elements patrimonials que tenim més a prop i que a vegades, no valorem de forma suficient malgrat tenir-los a l’abast.
Aquest any Catalunya acull més de 400 activitats de tot tipus: exposicions, visites teatralitzades, balls i àpats d’època, conferències, concursos fotogràfics, rutes a peu... Diferents formes d’apropar-nos a la riquesa patrimonial del nostre país i descobrir llocs històrics, arquitectura monumental, jardins, arqueologia clàssica o museus, entre moltes altres possibilitats.
En el cas del Maresme, en aquesta 19a edició s'han apuntat una desena de municipis interessats en mostrar la seva riquesa patrimonial. Les ofertes són molt variades. Pels seguidors d’aquest bloc, que sou amants dels patrimoni medieval de la comarca, seleccionem les que tenen a veure amb aquesta temàtica.

• Arenys de Mar: ofereix una visita guiada a l'exposició Un pioner de l'arqueologia: Josep M. Pons i Guri i la torre dels Encantats, al Museu Marés de la Punta, i un taller sobre els ibers dirigit als infants.
• Cabrils: s’organitza un itinerari per les masies més importants del poble que son un testimoni del passat agrícola. Moltes d’elles tenen finestrals gòtics com el cas de Can Amat, Ca l’Abella o Can Tolrà.
• El Masnou: s'ofereixen dues activitats i una d’elles és una passejada pel cementiri a la recerca dels vestigis d'arquitectes, artistes i escultors destacats que van treballar al Masnou sota encàrrec de famílies importants, fet que ja vàrem tractar en una edició passada del bloc i on hi podem trobar la creu de terme gòtica.
• Palafolls: s’ofereix una visita de les dues torres de defensa del segle XVI, una d’elles força interessant Can Valldejuli. A més a la població es poden visitar les restes del castell des d'on podem contemplar una formidable vista degut a la seva posició estratègica.

Crec que és una bona oportunitat per descobrir aquell patrimoni que tenim a prop i que a vegades no el fruïm prou. Aprofiteu-ho !!!

Maresme Medieval finalista del II Premi de Blocs del Maresme

El proper 24 d'octubre Diari Maresme celebra el seu segon aniversari i, per compartir aquesta data han organitzat el II Premi Blocs del Maresme, que es triaran per votació popular.
Des d'avui, dia 21 de setembre, i fins l'1 d'octubre podreu votar els finalistes en cadascuna de les quatre categories: Societat, Cultura, Política i Esports.

A la categoria de Societat hi podeu trobar com a finalista aquest bloc:

Maresme Medieval.

Tots aquells que en sou seguidors us animaria a participar-hi i votar-lo com a favorit.
A aquells que ho feu, gràcies per la vostra col·laboració i seguiment.

Animeu-vos a participar !!!

(Voteu des d’aquí)

Exposició “La missió arqueològica del 1907 als Pirineus”, una altra oportunitat perduda

El passat dijous 17 de setembre de 2009, es va inaugurar l’exposició “La missió arqueològica del 1907 als Pirineus” al Museu de Mataró. Com passa altres cops, la manca de coordinació de l’agenda cultural de l’IMAC va fer que coincidís amb la obertura de la col·lectiva Sant Lluc a l’Ateneu de Caixa Laietana, fet que va provocar que l’acte passés una mica desapercebut.
Com ja hem informat anteriorment en aquest bloc, aquesta mostra, realitzada conjuntament per L'Obra Social La Caixa i la Fundació Institut Ametller d'Art Hispànic, descriu l'expedició enviada l'any 1907 a la Vall d'Aran i a l'Alta Ribagorça per l'Institut d'Estudis Catalans amb l'objectiu de recollir informació sobre l'arquitectura romànica, els béns mobles d'interès i els costums jurídics d'uns territoris que en aquells moments eren de difícil accés.
Aquesta mostra no es la primera vegada que visita les terres del Maresme ja que s’havia exhibit prèviament a finals del 2008 en els locals del Museu de l’Estampació de Premià de Mar de la qual em van fer una petita crònica.
Tal com vàrem avançar en aquell moment, en l’esmentada expedició hi van participar dos mataronins, Josep Puig i Cadafalch i Josep Goday i Casals, tots dos arquitectes modernistes – noucentistes, historiadors i teòrics brillants del romànic català, la vàlua dels quals ja vàrem destacar.
Esperava, que aprofitant el fet de portar aquesta mostra a Mataró, el Museu Municipal dedicaria algun espai a ampliar la relació d’aquests membres de l’expedició amb la nostra ciutat, a més de tenir en compte que un d’ells, Josep Puig i Cadafalch, com a membre de l'Associació Artístic Arqueològica Mataronesa va col·laborar en la creació d’aquesta mateixa institució (Museu de Mataró) l’any 1894. Crec que amb el personal que disposa el Museu i la tradició que hi ha en l’estudi de l’art medieval en la mateixa ( Secció Amics de l’Art Romànic), hi hauria gent amb les capacitats necessàries per tal de fer aquest annex de l’exposició o bé per organitzar un cicle de conferències dedicada a aquest tema.
Un cop més lamentablement es desaprofiten oportunitats. Sembla que ens limitem a anar programant exposicions itinerants llogades a altres entitats, mentre que la ciutat disposa d’un ampli patrimoni que moltes vegades es difon molt poc i d’una gran tradició historiogràfica desaprofitada. Enyorem una etapa passada en que el Museu era un espai obert per fer xerrades, col·loquis, tertúlies i altres activitats sobre la nostra història i el nostre patrimoni i on tots hi érem benvinguts.
Malgrat aquesta crítica, us recomano de forma entusiasta que no deixeu de visitar la mostra, que restarà oberta fins el diumenge 18 d’octubre de 2009, ja que presenta una interessant informació, ben plantejada en la forma i en el fons.

La capella romànica de Sant Mateu de Premià

La capella es troba situada al cim de la serra de Sant Mateu, al punt més alt de la carena (495 mts d’altitud) i prop del mas de Can Riera. A l’època medieval es trobava sota la jurisdicció de la domus de Premià i dels castells de Vilassar i Burriac. A nivell religiós depenia de la parròquia de Sant Pere de Premià.
La capella apareix documentada a partir del 30 de setembre del 993 quan Borrell empenyorà al bisbe Vives, les propietats situades en lo terme de Vilazar (Vilassar) dins el terme del bisbat de Barcelona. Aquesta propietat afrontava a tramuntana amb la serra que va per Sant Mateu cap el Mogent. El mateix topònim, apareix també el 28 de maig del 995 en un altre afrontació per a anomenar la serralada i en el 3 de maig del 1057 per a designar una riera (...areneo de Sancti Mathei).
Sembla que la capella formava part d’un mas segons podem deduir en una relació d’alous feta el 1070 on consta “...petiam que est iuxta casa de Sancti Matei”. La capella sempre surt esmentada al llarg del s.XI i XII en les afrontacions de venda de peces de terra, així trobem el 29 de març del 1075, una venda de terra que afronta a tramuntana amb l’església de Sant Mateu apòstol i en un altre del 13 de març del 1143 en que Gaucefret de Santa Coloma i la seva muller Guila ofereixen a l’altar de Sant Silvestre de la catedral de Barcelona una peça de terra situada a Viastrel dins el terme de la parròquia de Sant Pere de Premià, aquesta peça de terra afronta a migdia amb un alou de Sant Mateu.
El 3 de febrer del 1148 es documenta la primera capella quan Ramon Seniarius “presbiter Sant Mathei” que es reconeix com a deutor del canonge barceloní Guillem Rotlan, amb la quantitat de nou maravedis per l’empenyorament d’unes finques de Vilassar, Premià i Teià.
La primera noticia de la capella la trobem en la visita pastoral del 28 de maig del 1498 en que consta com a desbastada i destruïda, en la qual no es pot fer missa i es demana la reconstrucció. Anys més tard, en la visita del 6 d’octubre del 1508 consta que pertanyia al priorat de Sant Miquel del Fay. Segurament en aquesta etapa ja existien donats en la casa i la capella, malgrat que no coneguem els seus noms. No passa així, en temps més tardans, en que la documentació ens parla dels donats com el cas d’Andreu Bastida, natural Creixac del bisbat de Coors (Fr.), que el 1578, llega 25 lliures per l’obra de la capella, cosa que a més ens documenta una altre reparació.
L’any 1949 es van fer obres de restauració de la capella pels seus propietaris, que va consistir en canviar l’arrebossat interior i van fer algunes cates a l’absis i als murs per a veure si hi havia pintures amb resultats negatius.
L’església és de nau rectangular (6’50 x 5’25 metres), que en planta sembla que va patir un escurçament, en el s. XVI, que motiva una planta actual quadrada. La capella esta adossada a una masia pel mur del sud. La capella es troba orientada al est esbiaixada uns 5 graus al nord.
La façana actual no pertany a l’etapa romànica i permet datar el moment de l’escurçament de la nau. L’absis és de planta semicircular amb finestra central de doble biaix i arc de mig punt. La volta de la nau és de mig punt i la de l’absis és de quart d’esfera ambdues amb cobertes de teules. A la nau hi ha un banc paral·lel al mur d’obra que actua com a reforç de la fonamentació.
L’aparell permet veure en el mur de tramuntana diferents etapes . A la part baixa s’observa un fonament de carreus ben alineats i tallats a fil que ens situaria la capella dins l’art romànic amb una cronologia del s.XII. A l’alçada de dos metres i mig s’observa un fris mensulat llis que decora tot el perímetre del temple i a partir d’aquí hi ha un metre més de mur fins arribar al sostre amb un aparell diferent. Aquest testimoni ens documenta un enrunament de la volta i la reparació de la mateixa en el s.XVI.
Com hem vist, la capella de Sant Mateu deu tenir un origen als ss.IX-X a l’igual que una gran part de les capelles de la comarca. Es molt probable que el culte de la mateixa fos més antic i es remuntés a l’època visigòtica. Aquesta església deuria subsistir fins la construcció de la capella actual al s.XII. Aquesta capella es deuria abandonar a finals de l’època medieval i deuria patir un procés d’enrunament que deuria afectar principalment al sostre i al mur de tramuntana, que com ja hem vist era el més afectat. Camprubí creu que el testimoni d’obres del 1578, data l’escurçament de la nau .
Bibliografia

• CAMPRUBÍ, Fèlix: “Sant Mateu de Premià” a Full informatiu del Romànic, núm.23 (setembre 1980). Artestudi. Barcelona, 1980.
• FÀBREGA, Àngel: “Origenes del culto a San Mateo en España” a Annalecta Sacra Tarraconensia, voll.XXIX. Balesiana. Barcelona, 1957. Pàgs 3-24
• GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Monografies. Volum 2. La Comarcal edicions. Argentona, 2002 .Pàgs.59-61

La capella de la Mare de Déu de Lorita a Sant Andreu de Llavaneres

La capella de la Mare de Déu de Lorita es troba en el terme de Sant Andreu de Llavaneres a dalt d’un turó prop de la masia de Can Lloreda i forma part d’aquesta propietat. La primera referència coneguda de la capella es troba en una visita pastoral del 1601, en que es citen les capelles de la parròquia de Llavaneres com les de Sant Pere del Morrell, la de Sant Sebastià i la “capella de Sant Jacint i Sant Antoni, construïda en lo terme in districti de la casa de Antoni Loreda, pagès”
L’any 1605 en el testament de Baltasar Ramis, pagès de Santa Agnès de Malanyanes, indicava que va cobrar d’Antoni Lloreda, la quantitat de 16 lliures per tal de fer un pou al costat d’una ermita.Per les visites pastorals sabem que l’ermita posseïa des del 18 d’octubre del 1698 un breu del papa Innocenci XII durador per set anys pel qual es concedia indulgència als pelegrins de l’ermita en el dia del 8 de setembre. A partir d’aquí s’inicia un aplec que s’abandona en el s.XIX. L’ermita estava administrada pel Comú o Ajuntament de Llavaneres i estava regentada per un ermità o donat que vivia a la casa del costat de l’ermita.
Aquesta masia va estar en propietat de la família Lloreda fins el 1783 en que la última hereva, la va llegar a la consagració de Sant Felip Neri de Barcelona.El 7 de maig del 1805, Francesc Colom, doctor en medicina de Barcelona, va comprar la finca del mas Lloreda per 90.220 lliures. La intenció del Sr. Colom era la de considerar privada l’ermita i hi va prohibir l’accés al poble. Aquest fet va portar un plet entre el doctor i el comú del poble que es va aturar per la Guerra del Francès però va continuar un cop acabada la guerra. El 16 de març del 1816, l’Ajuntament de Llavaneres va escriure al bisbat de Barcelona per demanar permís per a celebrar-hi missa.
El 9 de maig del 1821 en mans del notari Magí Berdós es conserva la compra legal del Mas Lloreda per part de Francesc Colom i el 5 de juliol del 1827, aquest escriu al bisbat perquè denegui l’autorització de l’existència d’un ermità. En aquell moment, l’ermità era Francesc Graupera que hi vivia amb la seva dona, tres fills i un altre home. El doctor Colom va demanar també, la supressió perpètua del títol de donat o ermità de l’ermita de Lorita. No va agradar gaire a la població de Llavaneres que el doctor Colom els hi prohibís l’accés i la devoció a la Verge de Lorita i van dedicar unes dècimes al doctor per haber-los privat de poder visitar una capella pública, demostrant així la seva indignació.

Les dècimes diuen així:
“Tenint alas de Culom
hats bolat a Llavaneras
Encenent novas teyeras
al despich de tot lo mon.
Si tens vergonya Culom
te aconsello que a
la malalt
deslliurant hi pots del mal
fotis el camp de presa
pues ya
saps non interesa
lo soroll de ton tabal.
Que lo poble hats disgustat
y la Verge de Lurita
ho sap la tia Julita
y la pusma del beynat
yt diem de veritat
los behins de Llevaneras
y malas manyas de obrar
totas vindran a pasar
fins las nostras ratoneras”

El 9 de març del 1826 l’autoritat eclesiàstica prohibeix definitivament la celebració de la missa a la capella i també l’aplec . A més, en data del 12 de juliol del 1828, el Bisbat va autoritzar el trasllat del retaule i la imatge de la Verge a la parròquia de Llavaneres al costat de l’altar de Sant Joan. El 31 d’agost del 1828, el “Gobierno Militar y político de la Ciudad de Mataró” comunica a l’Ajuntament de Llavaneres que han perdut el plet i el 17 de setembre del 1829 es redacta el plet definitiu de l’adjudicació de l’ermita a Francesc Colom L’ajuntament va lliurar les claus al propietari el 10 d’octubre del mateix any.
En un relat d’una excursió efectuada el dia 3 de maig del 1885, s'explica que “…seguirem pujant suaument y als 6 minuts arrivabam á un grandiós casal que trovarem tancat, d' aspecte antich, sense cap ordre arquitectónich, que es lo Santuari de la Mare de Deu de Lorita, de ell res puch dir, perque, res vegí y lo guía molt práctich de la encontrada, no 'm pogué dar altre noticia; sino que fa molt temps que está tancat y que no s' hi diu misa, ni en ell te lloch cap aplech y que 's suposa que fou un convent de Templaris; lo que si puchasegurar, que de Lorita qual altitut escassament arrivará á 400 metres, tirant molt llarch; 's gosa de un panorama encisador y dilatat de la costa de Llevant, vegent sota meteix á vol d' aucell, la important y alegre vila de Llavaneras”

Actualment la capella esta quasi en runes. L’edifici és d’una sola nau amb una capella lateral i sagristia a la banda esquerra. Adjunt a la capella, en el mur dret, hi ha el mas annex de l’ermità o donat. La nau és de 14’50 mts de llarg per 6 mts d’ample i els portals i angles són de pedra picada. Mn. Fortià Solà en la seva descripció de l’ermita, ens descriu el retaule i un hipogeu o pas soterrani des de la capella fins el mas Lloreda que ja era impracticable abans del 1936. El frontal de rajola de l’altar es conservava a la masia de Can Lloreda.

Bibliografia

• BONET i GARÍ, Lluís: Les masies del Maresme. Estudi de les masies, elements defensius, ermites i molins. Montblanc; Martín,CEC. Barcelona,1983.Pàgs.34-35
• BARTRÉS, Gaspar; MANAU, Ferran: Recull històric de Sant Andreu de Llavaneres. Llavaneres, 1986. Pàgs.107-108
• GRAUPERA, Joaquim: “Visita guiada a l’ermita de la Mare de Déu de Lorita de Llavaneres” a Aplec de Can Bruguera dels Planells. Mataró. 31 d’agost del 1997. Associació Cultural dels Planells. Grup d'Història del Casal. Mataró, 1997
• GRAUPERA, Joaquim: “L’ermita de la Mare de Déu de Lorita de Llavaneres” a Revista Capgros núm.285 (del 21 al 31 d’agost del 1997) pàg.2
• OSONA, Arthur : “ Excursió a Lorita, Serra y Turó de Montal, Corredor y Montnegre” a Butlletí de Centre Excursionista de Catalunya .- Any II, núm.5 (abril-juny 1892) pàgs.13-25
• SOLÀ, Fortià: Sant Andreu de Llavaneres. Caixa d’Estalvis de Mataró. Mataró,1968. Pàgs. 108-110

Les masies de Can Franquesa i Can Cisa de Premià de Dalt

El dissabte 18 de juliol del 2009 vàrem poder visitar les masies de Can Franquesa i de la Cisa de Premià de Dalt, gràcies a l’oferiment de realitzar una visita guiada pels companys de la Societat Cultural Sant Jaume de la població. En la visita, hi vàrem assistir alguns membres de la junta del Grup d’Història del Casal de Mataró i va estar conduïda i comentada pel restaurador d’art Josep Xarrié, Daniel Iglesies de la Societat Cultural Sant Jaume i Valerià Pujol , antic masover i arxiver del Mas Cisa, als quals els hi agraeixo molt sincerament l’atenció oferta.

Eva Ma.Llobet, Fiona Vellvehí i Marta Gómez al pis superior de la torre de Can Franquesa.

Josep Ma. Xarrié, Valerià Pujol, Sandra Cabrespina, Quim Graupera i Daniel Iglesies al pou del Mas Cisa.

La torre de Can Franquesa es troba situada prop de l’Ajuntament, en l’actual casc urbà. La torre consta de baixos, dues plantes i el mirador amb un matacà al pis superior i, a sota, una finestra amb llinda gòtica. El mas torre primitiu es va veure reformat el 1560 i ampliat en el s.XVIII (en el rellotge de sol hi figura la data de 1787), amb altres dos cossos perpendiculars, i la torre va quedar situada a l'angle. En el fogatge de 1497 ja hi apareix esmentada. L'any 1592 era propietat de Vicenç Franquesa, que fundà un benefici per a l'altar de Santa Maria del Roser de la parròquia de Sant Pere de Premià. Actualment és la seu de la Societat Cultural Sant Jaume, que recentment ha celebrat el seu centenari com a entitat. Com a element interessant en el segon pis de la torre s'hi conserven, a banda de les espitlleres, unes pintures d'unes galeres del s.XVI, segurament descrivint algun atac turc. La masia de can Cisa és una masia originalment de tipus basilical, altrament dita clàssica, que s’ha anat ampliant en diversos cossos. La primera ampliació, com a moltes masies, va consistir en la construcció del celler perpendicular a les tres naus de la masia original a la part del darrera, segurament en el s.XVI o principis del s.XVII. La masia encara conserva una portada gòtica i diversos finestrals gòtics d’art conopial decorats amb lobulacions. La masia es troba documentada en aquest indret des dels s.XIII amb documents relacionats amb les possessions de la Pia Almoina en el Maresme. Els altres afegits van anar-se incorporant en els segles moderns fins als últims vestigis que evidencien uns elements defensius que es poden remuntar a les guerres carlines. Actualment en aquest mas s’hi realitza per nadal el pessebre vivent de Premià de Dalt, del qual Valerià Pujol n'és un entusiasta col·laborador.