dissabte, 23 de gener del 2010

Les cases de Puig i Cadafalch a Mataró i Argentona en perill !!!

Aquestes setmanes s’han engegat dues iniciatives per salvar el patrimoni maresmenc de Josep Puig i Cadafalch que està en perill de desaparèixer. No es tracta tant d’edificis de gran vàlua arquitectònica modernista sinó els edificis on ell va viure i va residir i per tant de valor sentimental.
El primer d’ells és la seva casa natal i familiar a Mataró, situada al Carreró núm.39. En aquesta casa va néixer el 17 d’octubre del 1867 i va ser adquirida per herència del seu avi Josep Puig i Feliu, mort el 1854, i després del seu pare, l’industrial Joan Puig i Bruguera. Aquesta casa va ser adquirida l'any passat per l'empresa Bomar 92 SL amb la intenció de restaurar l'edifici per convertir-lo en un habitatge unifamiliar. Degut al fet que solament la façana està catalogada, aquest immoble corre el perill de ser enderrocat. Un grup de veïns de Mataró i diverses entitats, a través del Moviment Educatiu del Maresme (MEM), han impulsat una campanya de recollida de signatures per demanar que es conservi i es rehabiliti la casa. L'objectiu de la campanya és pressionar el consistori perquè arribi a un acord amb els nous amos per convertir-la en un espai que serveixi per difondre la figura i l'obra de qui va ser un dels millors arquitectes del Modernisme, seguint els exemples de les cases museu de Domènech i Montaner a Canet de Mar o de Prat de la Riba a Castellterçol per citar-ne alguns exemples.


La segona és la seva casa d’estiueig a Argentona. Aquesta es troba situada a la plaça de Vendre de la vila i és el resultat de la unió de quatre cases de cos, una d’elles enderrocada per fer-hi el pati. S'hi conserven reproduccions d'ornaments d’estètica neomedieval realitzades pel seu col·laborador Eusebi Arnau, com ara la Creu de Terme de Lloret, i diferents estatues de Sant Jordi que decoraven els edificis de Puig i Cadafalch. Les obres de la casa van començar el 1897 i van finalitzar el 1905, tal i com ens recorda una ceràmica del pati. Les ventades del passat 7 i 8 de gener de 2010 van produir importants desperfectes a l’immoble. Concretament van cedir alguns merlets de rajola de la part superior de l’edifici, i una peça de pedra, en forma cilíndrica, que coronava el merlet del xamfrà. A banda l'immoble pateix un estat global d’abandonament que fa que les humitats malmetin forces parts de l’edifici. Aquesta construcció està protegida en qualitat de Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) per Acord de Govern de la Generalitat de Catalunya de 27/07/93 (DOGC 15/09/93). Actualment el Grup Natura i el Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell (CEAJC) s’estan organitzant per la salvaguarda d’aquest patrimoni i han creat un fòrum d’opinió al facebook amb el títol "Salvem can Puig i Cadafalch d'Argentona".


Per la seva part el Grup d'Història del Casal de Mataró va dedicar el passat divendres 21 de gener un programa a Mataró Ràdio dins l'espai de tertúlia del Racó on hi van ser convidats, Manuel Cusachs, periodista i historiador, M. Àngels Mas, mestre i membre del MEM i Enric Subinyà, també historiador, per a parlar del tema.Des d’aquí els donem el nostre suport i esperem que aquestes iniciatives tinguin l’èxit que es mereixen.

Per a més informació:

divendres, 15 de gener del 2010

Santa Susanna medieval

El terme de Santa Susanna apareix en la documentació com a Vall o Riera d’Alfatà, des de l’any 1021 i que actualment s’anomena de Santa Susanna o de Miralles. Aquest topònim originari evidencia l’origen musulmà i es degué establir durant la ocupació sarraïna.
Aquesta zona pertanyia a diferents jurisdiccions tant a nivell civil com eclesiàstic. A nivell civil, la riera dividia el terme i els masos de la banda dreta pertanyien a la jurisdicció del castell de Montpalau, sota la senyoria del vescomte de Cabrera, amb la notaria a Pineda i els pagesos de la banda esquerra pertanyien al terme del castell de Palafolls amb notaria a la Vilanova de Palafolls, o sigui, a Malgrat. També a nivell eclesiàstic, hi havia doble jurisdicció: els veïns de la part alta de la riera pertanyien a la parròquia de Sant Pere de Riu (avui de Tordera) i els de la part baixa eren de la parròquia de Santa Maria de Pineda. La constitució de municipi propi no es va aconseguir fins l'any 1860.
A partir del s.XI, els diferents masos es van anar establint de forma dispersa en la zona de la serralada, en la vall de la riera que queda entre el turó de Montagut i el turó de la Guàrdia, ja que la plana era més insegura, malgrat que paulatinament van anar ocupant-se en la zona coneguda com el Pla de Balasch.
Les masies que han conservat elements medievals cal destacar can Bonet d'Avall, amb una torre de planta quadrangular, que segurament va ser construïda a finals del segle XV. La torre del mas Poch (actualment Can Ratés) de forma cilíndrica amb arcades cegues i acabada amb merlets. Està adossada en un angle de la masia, a la façana de la qual hi ha un escut heràldic en la dovella central. El més destacat del conjunt és el desnivell d’almenys tres metres, entre el mas i les dependències annexes. A Can Planas es conserven les finestres gòtiques, de la mateixa manera que a Can Torrents, que a més presenta una garita cilíndrica en el angle de l’edifici A la part de la costa, el perill de pirateria va provocar que moltes de les masies estiguessin defensades per una torre de planta cilíndrica com les torres del mas Galter, la del Pla de la torre i la torre d'en Xirau. La torre Montagut, com el cas esmentat de can Bonet, és de planta quadrangular però en aquest cas no ha estat restaurada.
Aquests masos es van anar erigint al voltant de la capella de Santa Susanna que és la que va acabar per donar nom a la població i es troba edificada entre can Ratés i can Bonet. No es coneix l’existència de l’ermita en època romànica però si el topònim de santa susannae que apareix documentat des del 1189. La capella va ser refeta al s.XVI i pertanyia a la família Ponç i desprès passà als barons de Ratés i als d’Aymar. Desprès de la independència parroquial de Malgrat l’any 1952, en un emplaçament diferent, es va construir la nova parròquia, erigida sota la mateixa advocació, sense haver de derruir l’antiga que ha estat recentment restaurada.
Capella de Sant Susanna
Mas Gualter
Mas Ratés

Bibliografia : GRAUPERA, Joaquim; BRIANÇÓ, Toni (fotògraf): El Maresme medieval. March Editors. Vallbona de les Monges, 2007

Fotografies: Pobles de Catalunya: http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=082613

diumenge, 20 de desembre del 2009

El tema de la Nativitat en la mènsula gòtica de la parròquia de Sant Genís de Vilassar de Dalt

El dia 22 de setembre del 1511 van començar les obres d'ampliació de la parròquia de Sant Genís de Vilassar i el dia següent es va firmar el contracte entre el Comú de la Vila i el mestre de cases Bartomeu Rossi de Girona i Pere Capvern. Finalment, el 20 de juny de 1518, es va signar una àpoca als mestres esmentats i a Bartomeu Rossi (fill) pel pagament total del preu fet de la construcció d'aquest nou temple parroquial de Sant Genis de Vilassar. Aquesta esglèsia va ser va ser incendiada l'any 1936 i es va haver d'enderrocar l'any 1941. D'aquest temple solament es conserven alguns elements decoratius com la mènsula esmentada que es conserven en el pati de la rectoria.
El tema del Naixement de Jesús, que s'hi troba representat es troba descrit amb forces detalls en l'evangeli de Mateu (Mt 1,18-25): "S'esdevingué aquells dies que va sortir un edicte de Cèsar August manant que es fes el cens de tot l'imperi. Aquest cens fou el primer que es va fer essent Quirini governador de Síria. I tothom anava a empadronar-se, cadascú a la seva localitat. També Josep va pujar des del poble de Natzaret, de Galilea, a la Judea, al poble de David, que s'anomena Betlem, ja que pertanyia al casal i a la família de David, a empadronar-se juntament amb Maria, la seva muller, que estava encinta. Mentre eren allà se li va complir el temps del part, i va infantar el seu fill primogènit. L'embolcallà i l'ajagué en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a l'hostal. " .
En la mènsula, realitzada en pedra de gres de Montjuïc i força malmesa, s'hi pot observar la imatge de Josep, la Verge, l'Infant i el cap del bou i la mula amb la menjadora.
Mènsula que representa la nativitat procedent de la parròquia gòtica de Sant Genís de Vilassar de Dalt

dissabte, 12 de desembre del 2009

L'església romànica de Sant Pere de Riu o de Pineda

La parròquia de Sant Pere de Riu, pertanyia jurídicament al temple del Castell de Montpalau. El topònim fa referència a la seva situació dins la vall de Pineda o de Riu. El topònim Riu apareix relacionat a la família dels Riu, documentada des del s.XIII a la zona. La noticia més antiga que es conserva referida a la parròquia de Sant Pere de Pineda data del 18 de maig de 1185, en un establiment fet per Guillem de Marata amb el consentiment de la seva família a favor de Maria de Cànoves i els seus descendents d'un mas i unes terres situades al pla de Riudalfatà (actualment Santa Susana). Segons el Cartulari de Santa Maria de Roca Rossa i seguint la documentació conservada, es coneixen vàries famílies establertes al veïnat de Sant Pere: en Pere Martí i Pere Martorell (1207), en Guillem Cornell (1214), entre d’altres. En el 1221, coneixem l’existència de Pere de Riu i la seva germana Dolça de Riu, casada amb Ros de Pineda els quals tenien un fill anomenat Otó i el 1248, en el mas de Riu hi consta que hi residia en Bernat de Riu.
A l’època baix medieval, la parròquia va passar a mans del monestir de Sant Salvador de Breda segons una Butlla Papal de Innocenci IV (1246) i el domini directe de les propietats que estaven dins el terme parroquial, estava en mans de la casa aloera de la família Ros de Pineda i del Monestir de Sant Salvador de Breda. El terme parroquial comprenia aleshores les terres del pla amb la sufragània de Santa Maria de Pineda i Santa Susanna. El 1362 va passar a dependre de la Seu de Girona com totes les parròquies del terme.
L’església guarda bàsicament l’estructura romànica d’una sola nau amb una capella sota el campanar i un absis de planta semicircular i una decoració a l’exterior amb arquacions llombardes.
L’època d'auge de la parròquia es pot centrar en el s.XVIII, quan la població bàsicament pagesa, comptabilitza 91 habitants distribuïts en 18 masos. La riquesa del moment i l'augment de la població de la parròquia va obligar a fer obres d’ampliació de l’església romànica per engrandir-la i incorporar nous altars, segons consta en la visita pastoral del 28 de maig de 1743. Consta que l’església romànica tenia un altar major dedicat a Sant Pere i un altar lateral dedicat a Sant Llop, possiblement en la capella situada sota de l'estructura del campanar, totes dues en molt bon estat. El visitador va autoritzar en primer lloc a retirar el retaule de l'altar major per tal d’engrandir el presbiteri; en segon lloc, els autoritza a obrir un portal nou sota el cor, que hauria de tenir unes reixes per poder entrar aire per tal d’assecar la humitat existent a l'església. S’esmenta especialment el problema de la humitat ja que perjudicava els daurats de les robes i del retaule. Segons la inscripció de la dovella del portal, aquestes obres es van acabar el 1744. Juntament amb la porta també es va autoritzar l'enderrocament del cor, l’enrajolament de nou de la nau i la obertura d’una finestra circular a la façana que va destruir la doble finestra romànica existent. En el lloc on hi havia la antiga porta romànica, a la paret de migdia, es va donar permís per construir-hi una capella dedicada a Nostra Senyora del Roser, la qual hauria de contenir la imatge del Sant Crist que estava situada amb anterioritat a la paret lateral. També‚ s'autoritza que l’emblanquiment de la nau i la construcció d’una sagristia lateral amb entrada de del presbiteri. Aquesta construcció va provocar l’anul·lació d’una de les tres finestres romàniques de l'absis romànic. Pel finançament d'aquestes reformes els pagesos del veïnat havien de contribuir en mà d'obra i donatius.
A partir del s.XIX, Sant Pere de Riu va formar part, juntament amb Vallmanya, del Municipi de Horsavinyà i anys després van integrar-se al municipi de Tordera.
Els fets de juliol de 1936 van produir el saqueig i la crema de l’església juntament amb la rectoria. Malgrat tot, l’església va retornar al culte després de la guerra però va ser finalment abandonada l'any 1968 desprès de la mort de l’últim rector Mossèn Lluís Seguer. La església i la masia van ser ocupades per una agrupació de caçadors que va ocasionar el seu deteriorament.
L’aspecte actual de l’església i la seva restauració es deuen al rector de Pineda, Mossèn J.M. Gispert que a part de la restauració de l’església ha convertit la rectoria en casa de colònies, amb l'ajut del Bisbat de Girona, de la Generalitat de Catalunya (campanya de Camps de Treball de l'Estiu 1984) i de la parròquia de Santa Maria de Pineda. Malgrat a l'actualitat el veïnat pertany administrativament a Tordera com a Municipi Agregat, la parròquia de Sant Pere de Riu depèn eclesiàsticament de Santa Maria de Pineda.


BIBLIOGRAFIA
  • AA.VV.: L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera). Museu Comarcal del Maresme; Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme. Mataró 1992. (El Maresme romànic, III).
  • GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “Sant Pere de Riu” a Catalunya romànica. Vol.XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992.