El Grup Arqueològic de Vilassar de Dalt. Tradició i innovació

L’any 2007 el Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt, va acollir un acte commemoratiu dels 60 aniversari del Grup Arqueològic. L'acte va estar presidit per l'alcalde, Llorenç Artigas i Planas, Marc Pons i Prats, representant de la Secció d’Arqueologia al Consell de Gestió del Museu Arxiu Municipal i Pau Ubach i Font, representant del Grup arqueològic de Vilassar de Dalt.
Aquesta entitat amb Pau Ubach, Jaume Ventura, Toni Serra, Joan Pujol, Josep Vilademunt, Salvador Grau, Josep Font, Dídac Marín,Salvador Xibillé, Ferran Sagristà, entre d’altres, van iniciar aquesta activitat a Vilassar de Dalt a partir de la relació existent amb les comissaries i grups especialitzats en l’arqueologia d’altres pobles de la comarca, com ara el Dr Serra Ràfols, Epifani de Fortuny (Baró d’Esponellà) o Marià Ribas. Fruit d’aquesta col·laboració no solament van realitzar tasques del patrimoni local de Vilassar de Dalt sinó que també van col·laborar en jaciments de pobles veïns.
A banda de l’activitat arqueològica, van ser els fundadors del Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt creat l'any 1949 pel mateix Jaume Ventura i Campins, llavors comissari local d'excavacions arqueològiques, com a espai per acollir el material que anaven recollint. L'Ajuntament de Vilassar de Dalt va acordar la creació del Museu Municipal l'any 1961; el 1962 la col·lecció arqueològica s'exposà a l'antic local dels Rajolers, a la plaça de la Vila, i el 1974 es traslladava a la masia de can Banús, seu actual del Museu.
Malgrat que la seva tasca principal es va centrar en el món prehistòric, d’època medieval van excavar la capella preromànica de Sant Salvador de Can Boquet (1981), la capella preromànica de Sant Andreu d’Òrrius (1981), les coves de Can Nadal amb testimonis eremítics i la necròpolis medieval prop de la Roca d’en Toni (1974). Actualment com a Secció d'Arqueologia del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, han obert el bloc “SECCIÓ D'ARQUEOLOGIA DE VILASSAR” on ens poden informar de totes les activitats que estan realitzant actualment en la protecció i divulgació del patrimoni arqueològic de Vilassar de Dalt.

Per a saber-ne més :

• UBACH, Pau: Memòries etno-arqueològiques. Vilassar de Dalt 1934-1993. 6000 anys d’història en el Maresme. L’Aixernador. Argentona, 1994 (El Montalt, 17).
• El fons arqueològic del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. Museu Arxiu de Vilassar de Dalt,Secció d’Arqueologia. Vilassar de Dalt, 2006.
• http://seccioarqueovilassar.blogspot.com/

Inauguració de la sala d'arqueologia del Museu Municipal a Can Banús (1974)Excavació de les tombes medievals de Can Boquet (1974)Treballs de restauració de la capella preromànica de Sant Salvador de Can Boquet (1981)Actes commemoratius dels 60 anys del Grup Arqueològic a Can Banús (2007)

Les cases de Puig i Cadafalch a Mataró i Argentona en perill !!!

Aquestes setmanes s’han engegat dues iniciatives per salvar el patrimoni maresmenc de Josep Puig i Cadafalch que està en perill de desaparèixer. No es tracta tant d’edificis de gran vàlua arquitectònica modernista sinó els edificis on ell va viure i va residir i per tant de valor sentimental.
El primer d’ells és la seva casa natal i familiar a Mataró, situada al Carreró núm.39. En aquesta casa va néixer el 17 d’octubre del 1867 i va ser adquirida per herència del seu avi Josep Puig i Feliu, mort el 1854, i després del seu pare, l’industrial Joan Puig i Bruguera. Aquesta casa va ser adquirida l'any passat per l'empresa Bomar 92 SL amb la intenció de restaurar l'edifici per convertir-lo en un habitatge unifamiliar. Degut al fet que solament la façana està catalogada, aquest immoble corre el perill de ser enderrocat. Un grup de veïns de Mataró i diverses entitats, a través del Moviment Educatiu del Maresme (MEM), han impulsat una campanya de recollida de signatures per demanar que es conservi i es rehabiliti la casa. L'objectiu de la campanya és pressionar el consistori perquè arribi a un acord amb els nous amos per convertir-la en un espai que serveixi per difondre la figura i l'obra de qui va ser un dels millors arquitectes del Modernisme, seguint els exemples de les cases museu de Domènech i Montaner a Canet de Mar o de Prat de la Riba a Castellterçol per citar-ne alguns exemples.

La segona és la seva casa d’estiueig a Argentona. Aquesta es troba situada a la plaça de Vendre de la vila i és el resultat de la unió de quatre cases de cos, una d’elles enderrocada per fer-hi el pati. S'hi conserven reproduccions d'ornaments d’estètica neomedieval realitzades pel seu col·laborador Eusebi Arnau, com ara la Creu de Terme de Lloret, i diferents estatues de Sant Jordi que decoraven els edificis de Puig i Cadafalch. Les obres de la casa van començar el 1897 i van finalitzar el 1905, tal i com ens recorda una ceràmica del pati. Les ventades del passat 7 i 8 de gener de 2010 van produir importants desperfectes a l’immoble. Concretament van cedir alguns merlets de rajola de la part superior de l’edifici, i una peça de pedra, en forma cilíndrica, que coronava el merlet del xamfrà. A banda l'immoble pateix un estat global d’abandonament que fa que les humitats malmetin forces parts de l’edifici. Aquesta construcció està protegida en qualitat de Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) per Acord de Govern de la Generalitat de Catalunya de 27/07/93 (DOGC 15/09/93). Actualment el Grup Natura i el Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell (CEAJC) s’estan organitzant per la salvaguarda d’aquest patrimoni i han creat un fòrum d’opinió al facebook amb el títol "Salvem can Puig i Cadafalch d'Argentona".

Per la seva part el Grup d'Història del Casal de Mataró va dedicar el passat divendres 21 de gener un programa a Mataró Ràdio dins l'espai de tertúlia del Racó on hi van ser convidats, Manuel Cusachs, periodista i historiador, M. Àngels Mas, mestre i membre del MEM i Enric Subinyà, també historiador, per a parlar del tema.Des d’aquí els donem el nostre suport i esperem que aquestes iniciatives tinguin l’èxit que es mereixen.

Per a més informació:

• Grup d'Història del Casal: http://gruphistoria-mataro.entitats.mataro.cat/?go=1fac821b9c8b46ae764f03145f1dfa5e7aa43868831d63bbd87e3e0d77fc89ce94d420b120accfb57b19e73a1d7503ca041c90e81bfae248374581b05fc5def6d0d85e0c3d0dfec95c62d0dd1502427718748e7b3506d29a33085dde16db5bb267f58d46cbcbdebb3015a8bf4307d37faf873a493ec77842
• Grup Natura: http://naturamaresme.blogspot.com/2010/01/perque-estemdeixant-pedre-can-puig-i.html
• Centre d’Estudis Argentonins: http://cea.cat/blog/2010/01/12/can-puig-i-cadafalch-ens-cau/
• Capgros: http://www.capgros.com/noticies/detall.asp?id_noticia_portal=23144&sec=111&rss=1
• Proposta de CIU: http://www.ciu.cat/microsite_fitxa_noticies.php?ms_ID=8&news_ID=10658

Santa Susanna medieval

El terme de Santa Susanna apareix en la documentació com a Vall o Riera d’Alfatà, des de l’any 1021 i que actualment s’anomena de Santa Susanna o de Miralles. Aquest topònim originari evidencia l’origen musulmà i es degué establir durant la ocupació sarraïna.
Aquesta zona pertanyia a diferents jurisdiccions tant a nivell civil com eclesiàstic. A nivell civil, la riera dividia el terme i els masos de la banda dreta pertanyien a la jurisdicció del castell de Montpalau, sota la senyoria del vescomte de Cabrera, amb la notaria a Pineda i els pagesos de la banda esquerra pertanyien al terme del castell de Palafolls amb notaria a la Vilanova de Palafolls, o sigui, a Malgrat. També a nivell eclesiàstic, hi havia doble jurisdicció: els veïns de la part alta de la riera pertanyien a la parròquia de Sant Pere de Riu (avui de Tordera) i els de la part baixa eren de la parròquia de Santa Maria de Pineda. La constitució de municipi propi no es va aconseguir fins l'any 1860.
A partir del s.XI, els diferents masos es van anar establint de forma dispersa en la zona de la serralada, en la vall de la riera que queda entre el turó de Montagut i el turó de la Guàrdia, ja que la plana era més insegura, malgrat que paulatinament van anar ocupant-se en la zona coneguda com el Pla de Balasch.
Les masies que han conservat elements medievals cal destacar can Bonet d'Avall, amb una torre de planta quadrangular, que segurament va ser construïda a finals del segle XV. La torre del mas Poch (actualment Can Ratés) de forma cilíndrica amb arcades cegues i acabada amb merlets. Està adossada en un angle de la masia, a la façana de la qual hi ha un escut heràldic en la dovella central. El més destacat del conjunt és el desnivell d’almenys tres metres, entre el mas i les dependències annexes. A Can Planas es conserven les finestres gòtiques, de la mateixa manera que a Can Torrents, que a més presenta una garita cilíndrica en el angle de l’edifici A la part de la costa, el perill de pirateria va provocar que moltes de les masies estiguessin defensades per una torre de planta cilíndrica com les torres del mas Galter, la del Pla de la torre i la torre d'en Xirau. La torre Montagut, com el cas esmentat de can Bonet, és de planta quadrangular però en aquest cas no ha estat restaurada.
Aquests masos es van anar erigint al voltant de la capella de Santa Susanna que és la que va acabar per donar nom a la població i es troba edificada entre can Ratés i can Bonet. No es coneix l’existència de l’ermita en època romànica però si el topònim de santa susannae que apareix documentat des del 1189. La capella va ser refeta al s.XVI i pertanyia a la família Ponç i desprès passà als barons de Ratés i als d’Aymar. Desprès de la independència parroquial de Malgrat l’any 1952, en un emplaçament diferent, es va construir la nova parròquia, erigida sota la mateixa advocació, sense haver de derruir l’antiga que ha estat recentment restaurada.

Capella de Sant Susanna

Mas Gualter

Mas Ratés

Bibliografia : GRAUPERA, Joaquim; BRIANÇÓ, Toni (fotògraf): El Maresme medieval. March Editors. Vallbona de les Monges, 2007

Fotografies: Pobles de Catalunya: http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=082613

El tema de la Nativitat en la mènsula gòtica de la parròquia de Sant Genís de Vilassar de Dalt

El dia 22 de setembre del 1511 van començar les obres d'ampliació de la parròquia de Sant Genís de Vilassar i el dia següent es va firmar el contracte entre el Comú de la Vila i el mestre de cases Bartomeu Rossi de Girona i Pere Capvern. Finalment, el 20 de juny de 1518, es va signar una àpoca als mestres esmentats i a Bartomeu Rossi (fill) pel pagament total del preu fet de la construcció d'aquest nou temple parroquial de Sant Genis de Vilassar. Aquesta esglèsia va ser va ser incendiada l'any 1936 i es va haver d'enderrocar l'any 1941. D'aquest temple solament es conserven alguns elements decoratius com la mènsula esmentada que es conserven en el pati de la rectoria.

El tema del Naixement de Jesús, que s'hi troba representat es troba descrit amb forces detalls en l'evangeli de Mateu (Mt 1,18-25): "S'esdevingué aquells dies que va sortir un edicte de Cèsar August manant que es fes el cens de tot l'imperi. Aquest cens fou el primer que es va fer essent Quirini governador de Síria. I tothom anava a empadronar-se, cadascú a la seva localitat. També Josep va pujar des del poble de Natzaret, de Galilea, a la Judea, al poble de David, que s'anomena Betlem, ja que pertanyia al casal i a la família de David, a empadronar-se juntament amb Maria, la seva muller, que estava encinta. Mentre eren allà se li va complir el temps del part, i va infantar el seu fill primogènit. L'embolcallà i l'ajagué en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a l'hostal. " .

En la mènsula, realitzada en pedra de gres de Montjuïc i força malmesa, s'hi pot observar la imatge de Josep, la Verge, l'Infant i el cap del bou i la mula amb la menjadora.

Mènsula que representa la nativitat procedent de la parròquia gòtica de Sant Genís de Vilassar de Dalt

L'església romànica de Sant Pere de Riu o de Pineda

La parròquia de Sant Pere de Riu, pertanyia jurídicament al temple del Castell de Montpalau. El topònim fa referència a la seva situació dins la vall de Pineda o de Riu. El topònim Riu apareix relacionat a la família dels Riu, documentada des del s.XIII a la zona. La noticia més antiga que es conserva referida a la parròquia de Sant Pere de Pineda data del 18 de maig de 1185, en un establiment fet per Guillem de Marata amb el consentiment de la seva família a favor de Maria de Cànoves i els seus descendents d'un mas i unes terres situades al pla de Riudalfatà (actualment Santa Susana). Segons el Cartulari de Santa Maria de Roca Rossa i seguint la documentació conservada, es coneixen vàries famílies establertes al veïnat de Sant Pere: en Pere Martí i Pere Martorell (1207), en Guillem Cornell (1214), entre d’altres. En el 1221, coneixem l’existència de Pere de Riu i la seva germana Dolça de Riu, casada amb Ros de Pineda els quals tenien un fill anomenat Otó i el 1248, en el mas de Riu hi consta que hi residia en Bernat de Riu.
A l’època baix medieval, la parròquia va passar a mans del monestir de Sant Salvador de Breda segons una Butlla Papal de Innocenci IV (1246) i el domini directe de les propietats que estaven dins el terme parroquial, estava en mans de la casa aloera de la família Ros de Pineda i del Monestir de Sant Salvador de Breda. El terme parroquial comprenia aleshores les terres del pla amb la sufragània de Santa Maria de Pineda i Santa Susanna. El 1362 va passar a dependre de la Seu de Girona com totes les parròquies del terme.
L’església guarda bàsicament l’estructura romànica d’una sola nau amb una capella sota el campanar i un absis de planta semicircular i una decoració a l’exterior amb arquacions llombardes.
L’època d'auge de la parròquia es pot centrar en el s.XVIII, quan la població bàsicament pagesa, comptabilitza 91 habitants distribuïts en 18 masos. La riquesa del moment i l'augment de la població de la parròquia va obligar a fer obres d’ampliació de l’església romànica per engrandir-la i incorporar nous altars, segons consta en la visita pastoral del 28 de maig de 1743. Consta que l’església romànica tenia un altar major dedicat a Sant Pere i un altar lateral dedicat a Sant Llop, possiblement en la capella situada sota de l'estructura del campanar, totes dues en molt bon estat. El visitador va autoritzar en primer lloc a retirar el retaule de l'altar major per tal d’engrandir el presbiteri; en segon lloc, els autoritza a obrir un portal nou sota el cor, que hauria de tenir unes reixes per poder entrar aire per tal d’assecar la humitat existent a l'església. S’esmenta especialment el problema de la humitat ja que perjudicava els daurats de les robes i del retaule. Segons la inscripció de la dovella del portal, aquestes obres es van acabar el 1744. Juntament amb la porta també es va autoritzar l'enderrocament del cor, l’enrajolament de nou de la nau i la obertura d’una finestra circular a la façana que va destruir la doble finestra romànica existent. En el lloc on hi havia la antiga porta romànica, a la paret de migdia, es va donar permís per construir-hi una capella dedicada a Nostra Senyora del Roser, la qual hauria de contenir la imatge del Sant Crist que estava situada amb anterioritat a la paret lateral. També‚ s'autoritza que l’emblanquiment de la nau i la construcció d’una sagristia lateral amb entrada de del presbiteri. Aquesta construcció va provocar l’anul·lació d’una de les tres finestres romàniques de l'absis romànic. Pel finançament d'aquestes reformes els pagesos del veïnat havien de contribuir en mà d'obra i donatius.
A partir del s.XIX, Sant Pere de Riu va formar part, juntament amb Vallmanya, del Municipi de Horsavinyà i anys després van integrar-se al municipi de Tordera.
Els fets de juliol de 1936 van produir el saqueig i la crema de l’església juntament amb la rectoria. Malgrat tot, l’església va retornar al culte després de la guerra però va ser finalment abandonada l'any 1968 desprès de la mort de l’últim rector Mossèn Lluís Seguer. La església i la masia van ser ocupades per una agrupació de caçadors que va ocasionar el seu deteriorament.
L’aspecte actual de l’església i la seva restauració es deuen al rector de Pineda, Mossèn J.M. Gispert que a part de la restauració de l’església ha convertit la rectoria en casa de colònies, amb l'ajut del Bisbat de Girona, de la Generalitat de Catalunya (campanya de Camps de Treball de l'Estiu 1984) i de la parròquia de Santa Maria de Pineda. Malgrat a l'actualitat el veïnat pertany administrativament a Tordera com a Municipi Agregat, la parròquia de Sant Pere de Riu depèn eclesiàsticament de Santa Maria de Pineda.

BIBLIOGRAFIA

• AA.VV.: L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera). Museu Comarcal del Maresme; Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme. Mataró 1992. (El Maresme romànic, III).
• GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “Sant Pere de Riu” a Catalunya romànica. Vol.XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992.

La Vilanova de Palafolls o Malgrat de Mar

El terme actual de Malgrat de Mar pertanyia durant l’edat mitjana als termes del veí Castell de Palafolls, que formava part del vescomtat de Cabrera dins del Comtat de Girona. Aquestes terres estaven ocupades, abans del s. XIV, per una sèrie de masos i molins dependents de l’esmentat castell. Entre ells cal destacar la masia fortificada de Mas Palomeres, documentada des l’any 1288. Dels molins fariners, hi ha constància documental, des de l’any 1195, del Molí de Mar del qual no ens han arribat restes visibles. En canvi, d’un segon molí, el conegut com el molí del Pont o Molí Vell, s’han conservat vestigis del que podria ser la bassa. Aquest apareix documentat des del 1448 i es troba situat en un indret del poble que era conegut com el Pla del Molí. A la part baixa del terme prop del mar, i a la riba dreta de la riera de Palafolls, s’hi va instal·lar un barri mariner integrat per una sèrie de cases sota la protecció d’un turó que domina la vila pel nord i on els senyors de Palafolls hi van edificar una torre de defensa, actualment encara conservada.
Aquest primitiu nucli agrícola i mariner va anar creixent rebent alguns privilegis per part dels senyors del castell com ara els coneguts de 1336 i 1345. Amb els quals, rebé també el privilegi de tenir batlle propi que va recaure per primer cop en la persona de Bernat Estornell.
Les dificultats d’habitar la zona, degut als perills de corsaris i a les crisi agrícoles baix medievals, van obligar a Guillem de Palafolls d’atorgar una carta de poblament, l’any 1373, amb la qual facilitava l’arribada de nous pobladors a la zona, mercès a la concessió de diferents privilegis, i especificava els drets i deures dels nous habitants. Aquest nou poble s’anomenarà Vilanova de Palafolls ja que el nom de Malgrat no s’emprarà fins el s.XIX amb un origen del topònim encara ara molt discutit. Anys més tard, el 1403, Bernat IV de Cabrera va atorgar unes ordinacions sobre al pesca i el comerç del peix per protegir i regular aquesta activitat econòmica.
El nucli urbà segueix l’esquema urbanístic de les viles noves baix medievals amb carrers rectes i perpendiculars amb una plaça central. Dels edificis baix medievals, es conserva l’ Hospital Vell, fundat per Hug Descolomer l’any 1441 a partir de la donació dels seus béns per la construcció d’aquest hospital destinat als pobres i malalts. La seva construcció amb una capella gòtica annexa es va realitzar sobre una antiga masia preexistent. Entre les cases del poble, cal esmentar la casa senyorial fortificada de Can Clapers o Desclapers (actualment edifici de la Cooperativa), construïda a la fi del segle XVI en la qual han aparegut restes arqueològiques en la seva última restauració.

[Fotografies: Pobles de Catalunya - Malgrat de Mar]
Bibliografia: GRAUPERA, Joaquim; BRIANÇÓ, Toni (fotògraf): El Maresme medieval. March Editors. Vallbona de les Monges, 2007

"Speculum Hospitale". Una nou bloc sobre hospitals medievals de la Corona d'Aragó

Des del 25 d'octubre de 2009 s'ha editat un nou bloc sobre els hospitals medievals de la Corona d'Aragó: Speculum hospitale . L'autora és Teresa Huguet , doctora en Farmàcia i estudiant de la Llicenciatura d'Història a la Facultat de Geografia i Història de la UB. Actualment esta treballant com a investigadora postdoctoral en una institució pública de recerca dedicada a les Humanitats i concretament en un projecte sobre la història de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona en el segle XV; tasca que compagina amb la col·laboració en la catalogació del seu fons documental. Pertany també a la International Network for the History of Hospitals amb responsabilitats com a vocal en la seva Junta directiva. Entre els seus altres interessos figuren la història de la medicina i de la terapèutica baixmedieval i de la primera època moderna així com dels espais on aquestes pràctiques i sabers es desenvolupen.

Tal com diu ella en la pàginca de ben vinguda:"... Animada, tanmateix, per iniciatives reeixides que des d'aquí i des de més enllà de les nostres fronteres i amb mitjans sovint humils estan posant en valor hospitals –que esvaïts o no dels nostres paisatges, haurien d'importar als historiadors dels nostres dies– des de camps com la Història, l'Art, l'Arqueologia, la Toponímia, l'Arxivística, etc., començo un bloc que sense aspiracions grandiloqüents, però amb una clara vocació interdisciplinària i alliberadora, pretén tractar i donar a conèixer temes relacionats amb els antics hospitals de la Corona d'Aragó com ara notícies històriques, informació sobre els seus fons documentals, sobre els seus arxius, sobre els seus historiadors, sobre trobades nacionals i internacionals dedicades als hospitals o bé a temes relacionats i fins i tot sobre projectes de reconstrucció virtual d'espais d'aquest tipus, entre d'altres coses."

El bloc es complementa amb un complert llistat d'enllaços de molt interès.
Voldria felicitar des d'aquí aquesta iniciativa i convidar-vos a fer-li un seguiment, que de ben segur ser`interessant.

Les creus de terme del Maresme. Objecte de la conferència a Ca l'Arenas

El passat dijous 19 de novembre de 2009 vaig ser convidat per realitzar una conferència al Museu de Ca l’Arenas. Centre d’Art del Museu de Mataró. L’acte va estar organitzat per l’associació Amics de Ca l’Arenas i va ser presentat per Nico Guanyabens. En la primera part de la conferència vaig plantejar el concepte de creu de terme. Malgrat que s’utilitza aquest concepte per designar-les, no totes les creus conservades tenien aquesta funció, ja que podien ser creus de cementiri, creus de camins, de comunidors etc. Aquest fet, fa que se les anomeni també creus monumentals o creus de pedra, termes també qüestionables ja que no totes tenen la presència d’escultures, i a més moltes d’elles estan obrades en ferro. Albert Bastardes va proposar el terme de creus al vent, per superar aquest atzucac, però el terme proposat no va fer gaire fortuna i se les segueix anomenant creus de terme.
En una segona part de la xerrada vaig repassar les creus documentades i conservades del Maresme, analitzant a priori, els materials i la iconografia. Les creus van estar ordenades per la seva cronologia i estil (gòtic, renaixentistes i neogòtiques), analitzant una per una els diferents aspectes tant formals com conceptuals i iconogràfics. De les conservades destacar d’època gòtica les d’Alella, Teià i Masnou, de les del renaixement la de Mataró i de les neogòtiques les obrades per Puig i Cadafalch i Domènech i Muntaner sobretot a Canet de Mar.
Al final hi va haver un torn de preguntes on es va veure clar que la gent coneix aquests bocins de patrimoni del passat ja que formen part d’un paisatge quotidià i molta gent les tenia identificades plenament per haver-les vist alguna vegada. Malauradament, la guerra civil del 1936-39 va fer que moltes d’elles es destruïssin i no arribessin a nosaltres, fet que va empobrir el nostre antic ric patrimoni.

"La funció funerària dels monestirs medievals del Maresme ". Comunicació presentada a les III Jornades de Recerca Local i Comarcal del Maresme

El passar dissabte 14 de novembre de 2009 es va celebrar a l'edifici de la Biblioteca Ernest Lluch les III Jornades de Recerca Local i Comarcal del Maresme. En aquestes Jornades que tractaven sobre el tema del patrimoni funerari del Maresme, Joan Bou, Jaume Vellvehí i Joaquim Graupera van presentar una comunicació sobre la funció funerària dels monestirs medievals del Maresme, centrant-se ens els casos del priorat de Sant Pere de Clarà (Argentona) i el cas de Santa Maria de Roca Rossa a Tordera.
Fa uns anys es va constituir un grup de recerca sobre els monestirs medievals que integrava al Centre d'Estudis Argentonins “Jaume Clavell”, el Cercle d'Història de Tordera i el Grup d'Història del Casal de Mataró. Es va elaborar un projecte inicial d'investigació que contemplava l'estudi de fons documentals, l’anàlisi de restes conservades i intervencions arqueològiques. El projecte però no va acabar d'arrencar i la recerca s'ha anat desenvolupant a partir de l'interès concret en els monestirs de Sant Pere de Clarà a Argentona i Santa Maria de Roca Rossa a Tordera, i de forma puntual i individualment per membres de cada una de les entitats esmentades. En motiu però de la celebració de les IV Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme, que organitza periòdicament el Grup d'Història del Casal, i que en aquella ocasió es dedicaren als monestirs medievals; membres del Grup d'Història van constituir-se en equip de recerca que volia aprofundir en diferents aspectes d'aquestes dues institucions medievals, un d'ells, precisament, la seva funció funerària.
En la primera part de la comunicació es va analitzar la funció funerària dels monestirs catalans com un element mimètic per part de la noblesa local de la tradició emprada per les grans cases nobiliars d’enterrar en elements privatius vinculats a grans monestirs. En la segona part de la comunicació s’analitzen els dos casos documentats al Maresme: priorat de Sant Pere de Clarà (Argentona) i el cas de Santa Maria de Roca Rossa a Tordera.
En el primer es conserven tres sarcòfags, un “in situ” i altres dos que decoren la façana de la parroquial d’Argentona, situats en aquest lloc en una restauració efectuada per Josep Puig i Cadafalcha principis del s.XX. Aquests sarcòfags serveixen per documentar les darrers obres en l’edifici del Priorat duram el segle XIV. En el segons cas, es documenten els diversos enterraments evidents en la canònica. Malgrat tot s’evidencia que aquest monestir mai va assolir la funció funerària d'una família concreta. Sí que va ser, en canvi, el centre de la devoció dels habitants de la zona i de personatges rellevants en tenir-lo en consideració oferint la seva protecció amb donacions i deixes testamentàries, però sense una adscripció familiar i concreta, com probablement testimonia l'existència de la confraria de Santa Maria amb nombrosos beneficis i aniversaris.
Com s'evidencia en aquest treball, es tracta de dos casos diferents que donen dos models diferents de l'ús cementirial d'ambdós monestirs. El cas de Sant Pere de Clarà, per exemple, un petit cenobi benedictí que en un moment donat va ser adoptat com a recinte funerari pels Sant Vicenç. Hi tenien una relació i un interès per raó d'influència en el territori. Malgrat tot, es veu molt clar que la proximitat amb Barcelona fa que, com element de prestigi, es busqui enterrar en monestirs i esglésies de la capital, abans que en petits recintes monàstics de la zona del Maresme. En canvi, en el cas de Santa Maria de Roca Rossa, una altra petita comunitat, de canonges agustins però, els nobles locals es limiten a seguir les passes del seu superior, el vescomte de Cabrera, que funda el monestir torderenc i els Fogars, els propietaris de l'alou fundacional, consenteixen en la donació probablement, més per raó d'obediència, que no pas per interès personal. Com a element en comú, aquests aristòcrates locals voldran emular els seus senyors superiors per raó de prestigi i intentaran ser enterrats en llocs propers a aquests: els Sant Vicenç i els Desbosc a Barcelona i els Falgars i Palafolls al monestir de Sant Salvador de Breda.

"Premi Iluro 50 anys d'Història" un nou llibre sobre la historiografia del Maresme

El passat divendres 30 d’octubre de 2009 es va emetre el veredicte del Premi Iluro 2009 que va recaure amb un treball que porta per títol “Els orígens del catolicisme contemporani a Mataró” de l’historiador mataroní Ramon Reixach. També va ser guardonat l’historiador d’Arenys de Munt Francesc Forn amb un accèssit i el dret a publicar l’obra: "Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva (castell de Montpalau i castell de Palafolls). La defensa, l’atac i el rescat davant de les incursions dels corsaris turcs i algerians. "

L’acte va estar presidit per l’honorable president de la Generalitat de Catalunya, Sr. José Montilla, el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació Sr. Joan Manuel Tresserras, l’alcalde de Mataró, Sr Joan Antoni Baron i el president de la Caixa Sr. Jaume Boter de Palau. En el mateix, l’historiador Joan Giménez va realitzar una conferència glossant el 50 anys del Premi i va presentar de forma oral una síntesi del llibre que s’ha publicat en motiu de l’efemèride, del qual ell n’és l’autor juntament amb Pere Tió amb les fotografies de Ramon Manent. En l’acte també van intervenir el representant del jurat el Dr Antoni Pladevall.
Aquest llibre de 237 pàgines, es troba dividit en tres parts: “Els antecedents del premi Iluro” on es descriu l’evolució de la historiografia mataronina des dels seus inicis fins l’actualitat; un segon apartat que porta el títol d’ “Un pont entre el que vàrem ser i el que som” on es descriu la història de Mataró i del Maresme agafant com a referència les aportacions dels diferents premis iluro al llarg d’aquests 50 anys i finalment un l’últim capítol amb el títol “ Cinquanta anys reconstruint vint segles d’història” on es repassa la història del certamen des dels seus inicis fins l’actualitat amb una sèrie d’annexos complementaris amb un resum de cada un dels llibres de la col·lecció, la composició dels diferents jurats del premi i una biografia breu de cada un dels autors guardonats.
El llibre, amb una acurada edició i molt bones fotografies, crec que esdevindrà un referent per la consulta sobre la història de Mataró. Un dels mèrits dels autors és el de haver sabut trobar un equilibri entre l’erudició i la divulgació, abordant un tema de forma excepcional i que d’entrada es podia haver presentat d’una forma molt menys amena i entenedora pel gran públic. Si algun defecte es pot trobar en aquest volum, que costa trobar-lo, és el de tractar els temes presentats des d’un enfocament excessivament mataroní. Crec que hagués estat més coherent i encertat haver donat un to molt més comarcal, com de fet el Premi Iluro també pretén i aconsegueix. A tall d’exemple, hi trobo a faltar alguna referència a la figura de l’historiador Josep Maria Pons i Guri (Arenys de Mar, 1909 - 2005). Per altra banda, la historiografia més contemporània es planteja reduïda a les figures de merescut reconeixement i vàlua (Marià Ribas, Lluís Ferrer i Clariana i Joaquim Llovet). Crec que hagués faltat un enfocament semblant al que s’utilitza per descriure la historiografia de finals del s.XIX. Una de les característica de la nostra comarca és la riquesa i la pluralitat de la producció historiogràfica i la presència avui dia d’una quantitat notable de historiadors locals i centres d’estudis repartits en moltes de les poblacions de la comarca. Estant d’acord que la seva tasca és a vegades de qualitat diversa, moltes vegades justificable per la desigual distribució dels recursos, opino que mereixerien una més gran consideració, ja que mantenen viu l’esperit de recerca dels historiadors del s.XIX als quals tanta atenció es dedica en el llibre.
Per acabar recomanar sens dubte aquest llibre a tothom i espero que es converteixi en una lectura obligada per tots els que estimen la nostra història. Fotos Albert Canalejo (Capgròs)// Tot Mataró// Tribuna del Maresme
Per a més informació sobre l'acte:

http://www.capgros.com/noticies/detall.asp?id_noticia_portal=22622&sec=110
http://www.totmataro.cat/portal//index.php?option=com_content&task=view&id=88861&Itemid=38