dissabte, 27 de març del 2010

Francesc Cabanyes i Prat i el “Bloc Mataroní” (1925-26)

Caps els anys 20 del s.XX es produeix un notable èxit editorial, per part del Diari de Mataró dirigit per Marçal Trilla, que es basa en la publicació d’articles de caràcter historiogràfic escrits per Francesc de Cabanyes. Aquest èxit és utilitzat per a publicar l’any 1925 l’anomenat Bloc Mataroní. El primer volum publicat, l’any 1925 a l’impremta Minerva de Mataró, recollia articles de Francesc de Cabanyes i poemes introductoris del mes per part de diversos poetes. Aquesta publicació consistia en un calendari de l’any, en forma de bloc, on en la pàgina del darrera del full de calendari, contenia unes referències a un fet històric que havia ocorregut Mataró i la comarca el mateix dia però en dates reculades.El segon volum publicat, l’any 1926, va seguir el mateix format de calendari però contenia articles de difusió històrica local de diferents pobles del Maresme. Aquests articles van ser escrits per Francesc Cabanyes, Josep Cabanyes, Marià Ribas i Joaquim Vilardebó.
L’ànima de les dues publicacions va ser Francesc Cabanyes i Prat (Mataró 1868 - Barcelona 1929) hereu de la família de Can Cabanyes d’Argentona. Treballava d’advocat a Mataró, va ser jutge municipal i president de la Cambra de la Propietat. Anys més tard es va traslladar a Barcelona per dedicar-se a la feina d’oficial de Finances de la Diputació de Barcelona. La seva relació amb la història, segurament es basa en el contacte amb el patrimoni documental propi de la família i el treball de camp realitzat a partir de l’excursionisme. Aquest aspecte, el trobem relacionat amb l’activitat de l’Agrupació Excursionista de Mataró (1898) de la qual ell també va ser-ne fundador juntament amb elseu germà Joan. La seva obra historiogràfica es útil perquè omple un buit historiogràfic des de la monografia de Josep Maria Pellicer i també per donar una visió molt documentada dels fets, a banda de reflectir un to popular i divulgatiu d’aspectes històrics concrets.
Per a saber-ne més:

  • Bloc mataroní.Una manera de fer història. Patronat Municipal de Cultura; Ed.Altafulla. Mataró 1990. (Col.lecció Caps de bou,16).
  • GUANYABENS,Nicolau; SALICRÚ,Manuel: “ La primera monografia sobre l’església de Santa Maria de Mataró” a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria., núm.50, (octubre del 1994).Pàgs.41-50
  • GRAUPERA I GRAUPERA, Joaquim : Mataró medieval. Art i arqueologia. 1/ Historiografia i llocs de culte. Grup d’Història del Casal. Mataró, 1996. (Col. Ramon Muntaner, 1).

divendres, 19 de març del 2010

El clima i les aigües en el Maresme Medieval

El Maresme és una zona de pluviositat mitjana, però que varia segons les estacions de l’any amb un règim de pluges típic mediterrani. Hi ha un màxim enregistrat pels mesos de tardor (més de 70 l/m2 aprox.), una segona màxima més reduïda per la primavera i la mínimes a l’estiu i a l’hivern (menys de 30 l/m2 aprox . ).
En quan a les temperatures solen ser suaus i benignes a causa de l’efecte amortidor del mar. Les mitjanes anuals són de 16’1ºC a Mataró i 13’8ºC a la Conreria. Les mitjanes de l’hivern solen fluctuar al voltant dels 6ºC i a l’estiu al voltant dels 25ºC, sense arribar a les fortes glaçades ni secades. Hom considera que hi ha tres elements que poden fer variar la temperatura i crear microclimes particulars: les inversions tèrmiques, les boires i l’orientació. Al Maresme, les inversions tèrmiques es produeixen al fons de les valls. L’orientació també és molt important, sempre al vessant nord, a l’obaga, les temperatures són més baixes que als vessants sud, solell.
Coral Cuadrada va afirmar en el seu Premi Iluro a l’estudiar el clima del Maresme, que en l'època medieval aquest deuria ser semblant a l’actual, ja que les dades documentals així ho afirmaven. Potser amb un xic més de pluviositat, deguda a la vegetació, sens dubte més abundant. Malgrat tot, hom admet que a l'etapa medieval hi va haver una etapa de clima suau, el que s'anomena Òptim Climàtic Medieval.
Els cursos fluvials de la comarca solen ser rieres i torrents curts, que a la major part de l’any solien estar secs. Les pluges torrencials convinades amb la pendent de les falles perpendiculars de la Serralada Litoral provoquen fortes rierades sobretot a la tardor i primavera.
Les rieres més grans d’aquest territori són les rieres d’Argentona, la d'Arenys-Vallalta i La Tordera, que apareix documentades des d'antic. En la confirmació de privilegis de Lluís ‘el quec ‘ a la Seu de Barcelona l’any 878 cita entre els béns dotats la capella de Sant Martí,cita “...iuxta rivo d’Argentona". El seu cabal no és perenne però en temps de pluges gràcies a la quantitat de rieres i torrents que té com a afluents, la seva corrent dura molts dies.
A part de les esmentades, hi ha les rieres de Tiana, d’Alella, de Teià, de Premià, de Vilassar, de Cabrera, de Cabrils, d’en Cintet, d’Agell, de Clarà, d’Órrius, de Dosrius, de Pins, de Riudemeia, de Lledó, de Cirera, de Valldeix o Sant Simó, de Mata, la de Llavaneres, de Catà, de Vall, el Balís, la de St. Vicenç, la de Caldes o Torrentbó, dels Oms, Sant Pol, Calella, Pineda, etc, de cabal més curt, i una gran quantitat de torrents.
Aquestes rieres van ser utilitzades a l’època medieval com a fites de partió de terrenys, com a nuclis d’atracció de població per l’aprofitament de l’aigua (poblacions, recs, molins...) i per vies de comunicació. Aquests dos últims elements fan que els senyors feudals intentessin controlar-les per fer valer els seus privilegis sobre la canalització de l’aigua, l’ús de les fonts i el control de les vies de comunicació.

Per a més informació:

  • CUADRADA, Coral: El Maresme medieval: habitat, economia i societat. Segles X-XIV. Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 1988. (Premi Iluro,42).
  • CUADRADA, Coral: “El marc històric” a a Catalunya romànica. Vol.XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992. Pàgs.435-466
  • GRAUPERA, Joaquim: “L’organització de l’espai en el Maresme medieval.” a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal-Mataró, núm.10 (novembre 1994). Pàgs.3-9
  • Fotos: Joan Miquel

divendres, 12 de març del 2010

El Maresme Medieval en un llibre

Autors: Joaquim Graupera i Anton Briansó (Fotògraf)
Títol: Catalunya Medieval - Els pobles medievals de Barcelona – El Maresme
Editorial: March Editor
Ciutat/ Any: El Vendrell, 2007
Idioma: Català
Enquadernació: Encuad. en tela

ISBN: 8496638022
Pàgines: 140
Preu: 34 €
El Maresme és una comarca trinxada per autopistes i urbanitzacions, però amb un patrimoni ric que sovint passa desapercebut i que, per tant, cal reivindicar. Aquest ha estat un dels principals objectius que s’ha marcat Joaquim Graupera, historiador mataroní, a l’hora d’editar “El Maresme medieval” (March Editor) juntament amb el fotògraf reusenc Antoni Briansó. Es tracta d’un recull de l’ampli numero de vestigis medievals que existeixen a la comarca.
“Està pensat en part com un llibre de viatge” explica Graupera, que presenta tots els pobles de la comarca ordenats alfabèticament, nombrant tots els vestigis que s’hi poden visitar, i acompanyats per una fitxa tècnica del mateix municipi. Un llibre, per tant, que serà molt útil per als lectors que pensin en una escapada de cap de setmana, però que també es postula com un rigorós estudi del patrimoni medieval maresmenc. “Vull mostrar una faceta de la comarca que passa inadvertida” assegura l’autor. Segons ell, vivim en una comarca “de pas”, afectada per una “gran pressió urbanística” que sovint amaga els bens culturals entre autopistes i urbanitzacions. Però entre cotxes i cases adossades sorgeixen joies com la Cartoixa de Montalegre (Tiana), el Monestir de Santa Maria de Roca Rossa (Tordera) o el Castell de Vilassar de Dalt.
A part dels monuments més evidents, Graupera destaca a “El Maresme medieval” el patrimoni en forma de masies i parròquies desperdigades per la comarca. “Hi ha masies que són veritables joies, algunes molt ben conservades pels seus propietaris però altres estan pràcticament abandonades i que cal rehabilitar, ja sigui com a equipaments públics o per al turisme rural”. Graupera aposta per reivindicar tot aquest patrimoni, amb una senyalització en condicions i uns accessos menys difícils que avui en dia. “S’ha de buscar l’equilibri entre el progrés i la conservació dels nostres valors arquitectònics –explica l’autor-. No vull creure que avançar és destruir el què tenim. La nostra comarca ja ha patit prou en aquest sentit, així que hem de fer l’esforç per salvaguardar el patrimoni que ens queda”. Bon treball fotogràfic
L’autor ha volgut destacar la feina feta pel fotògraf, Toni Briançó. “Ha tingut una gran sensibilitat a l’hora de captar els edificis” diu Graupera. “Un bon exemple és l’església de Sant Martí de Montgat. Està enmig de dos autopistes, però ell ha estat capaç d’isolar l’edifici de les carreteres i urbanitzacions. Així, li dóna molt més valor”.

Entrevista de Vern Bueno a la Revista "Capgros" (18/04/2007). Pel text complert a http://www.capgros.com/noticies/detall.asp?id_noticia_portal=13343

Web Anton Briansó fotògraf: http://www.antonbrianso.com/

Per comandes:
ROBAFAVES Carrer nou, 9 08301 Mataró (Barcelona) Tel. 93 790 55 82 Fax 93 790 65 96
robafaves@robafaves.com
March Editors: fsanchez@marcheditor.com

divendres, 5 de març del 2010

La fundació Noguera, una font de recursos

Des de l'inici de la seva activitat professional a Barcelona i al llarg de tota la seva vida, Raimon Noguera va esmerçar molts esforços, temps i diners a mostrar i demostrar l'enorme valor històric dels fons notarials antics. Com a notari, però també com a historiador, arxiver i humanista, Noguera tenia ple convenciment de que aquests documents constitueixen les principals fonts per a conèixer la formació i l'evolució del dret català al llarg dels segles. La culminació de la seva tasca en favor de la preservació, l'estudi i la divulgació d'aquest patrimoni, va ser, sens dubte, la constitució de la Fundació Noguera. Des que la va crear, l'any 1976, l'activitat de l'entitat mai no s'ha aturat. La Fundació treballa sempre en estret contacte amb la junta del Col·legi de Notaris de Catalunya, que acull la seva seu. La trajectòria i projecció de la Fundació Noguera han rebut el reconeixement institucional, essent-li atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l'any 2000.
La Fundació realitza un seguit d'activitats d'impuls i de difusió de la recerca sobre el patrimoni documental antic, en especial l'esdevingut de l'activitat notarial, en els àmbits del dret públic i del dret privat. Entre els objectius cal destacar la publicació de les fonts per a la història del dret i de les institucions catalanes.
Pel que fa al Maresme, a la seva web podem consultar la versió en pdf de diversos index dels llibres publicats i altres que indirectament hi podrem trobar informació sobre la història medieval de la comarca. D'aquests cal destacar:
Crec que iniciatives d'aquesta mena faciliten la cerca i la investigació.

divendres, 26 de febrer del 2010

La veracreu gòtica de Sant Andreu de Llavaneres

De la Veracreu de Sant Andreu de Llavaneres solament es conserva la part superior de la creu i es troba soldada en un peu incorporat en una reparació posterior. Es tracta d’una creu llatina de plata realitzada amb la tècnica de la fosa i correspondria al tipus 1 (Graupera,2008). A nivell tècnic es configura a partir d’un cordó que va definint els braços calats amb acabaments estrellats rematats per florons motllurats flordelisats. El quadrat central es divideix en quatre quarters calats també acabats amb una decoració flordelisada a les puntes. En una de les cares s’hi troba la teca en forma de creu que conté en el seu interior dos estelles de la Veracreu disposats de forma perpendicular dins una capseta de vidre.La creu te com a paral·lels directes una creu d’altar del Museu Diocesà de Lleida,(Museu Diocesà de Lleida: núm . inv. 588.) la Veracreu de Sant Esteve de Granollers (Martí, 1981. Pàg. 517, fot. pàg. 526 ) i la Veracreu de plata daurada de Sant Esteve de Palautordera .(Martí, 1981. Pàg. 517, fot. pàg. 526) A nivell documental coneixem que l’obra va ser realitzada per l’argenter Ramon Valls, segons consta en l’àpoca signada el 21 d’abril de 1490 i per la qual va percebre 24 lliures i 5 sous barcelonins.
L’autor, argenter Ramon Valls, era un argenter de Barcelona i el trobem documentat entre el 1478 i el 1508. De la seva vida familiar solament coneixem que era fill de Ramon Valls i Constança i que el seu fill, Joan el va succeir en l’obrador familiar. El 12 d'octubre del 1478 va firmar uns capítols amb els administradors de la Confraria de Sant Marc dels Sabaters de Barcelona per a la confecció d'una imatge del Sant protector.
Durant el 1483, tenim constància, segons pagaments del clavari municipal de Barcelona, que Valls es va dedicar a adobar uns canelobres i una canadella d'argent pel consistori. També el 1487 i el 1496 se’l tornà a contractar per adobar les vergues dels porrers de la ciutat de Barcelona. El 1485 torna a aparèixer documentalment actuant com a testimoni instrumental en un contracte d'arrendament entre el mestre argenter de Barcelona Pere Camps i Bernat Pelegrí. El 1494 va ser contractat per a realitzar un creu processional a Miralles (Barcelona) i l’any següent apareix com a administrador de la Confraria de Sant Llop. El final de la seva vida el podem datar entre el 1497 i el 1503, doncs en la primera va ordenar testament i en la segona, la seva muller, que ja figura com a vídua, va atorgar una àpoca a favor de fra Felip Alemany, tresorer i sagristà de Ripoll pel treball d'uns canelobres d'argent.

Per a referències bibliogràfiques i documentals:

dissabte, 20 de febrer del 2010

El castell de Montalt. Un castell per descobrir

El castell de Montalt estava situat al cim del Montalt (580 m. d’altitud sobre el nivell del mar). Aquest cim és el vèrtex que parteix els termes de Dosrius, Arenys de Munt, Sant Vicenç de Montalt i Sant Andreu de Llavaneres. Des del cim hi ha l’origen del torrent de Canyamars, afluent de la riera de Dosrius.
El 8 de desembre del 1016 en una venda que van fer Raimon i el seu germà Guitard, fills de Godfred de Toldell, d’un senyoriu i heretats que posseïen en el terme del castell de Montalt als cònjuges Arnust, anomenat Lupó i Riquelda, apareix esmentat per primer cop el castell. En el text es cita l’existència d’una torre en el cim del Montalt, “Quantum in ipsas afrontaciones includum sic vindimus vobis in ista hec omnia ipsa turre de Castro Monte Alto...”
L’existència del castell de Montalt ja no apareix més en la documentació conservada. En el 1042 en la venda que va efectuar Adaleis, esposa de Guillem de Castellvell, d’aquest senyoriu al seu fill Ramon, ja no es menciona el castell de Montalt, sinó el de Mata: “...in kastrum que dicunt Mata ubi dicunt Lavaneres”. En els límits de les terres venudes apareix “...de aquilonis vero in comitato gerundensis sive ad ipsa olzina comtali et vadit per montem nigro (Montnegre) et pergit ad Arens (Arenys) et vadit per torrente malo (Torrentbó) vel per ipsas kalles usque in littore mari”. Això indica que els territoris del castell de Montalt van ser dividits pel castell de Mata i el castell de Dosrius i la torre ja no deuria funcionar com a tal.
Segons Carreres Candi, els límits que hauria de tenir el castell de Montalt abans de la seva desaparició deurien de ser els següents: A llevant el mar, des de la desembocadura de la riera de Caldes fins a la riera d’Argentona o la de Cirera; pel sud des de la riera al turó de Cerdanyola seguint a l’altra banda de la carena fins la riera de Dosrius; a ponent des de la riera de Dosrius pel torrent de Rials fins a la serra del Corredor, i pel nord, des del Corredor seguint pel Torrent Mal (actualment Torrentbó) i la riera de Caldes d’Estrac fins al mar.
A nivell estratègic, el castell dominava el pas de la via Augusta per la depressió litoral i els passos de la zona de Llavaneres i Caldes vers la vall de Canyamars i el Vallès. A més el castell de Montalt dominava el límit oriental del comtat de Barcelona envers el comtat de Girona, separats per la riera de Caldes. Aquesta riera des del 1169, limitava també els territoris dels dos bisbats. Aquesta partió va ser aprovada i confirmada pel papa Alexandre III al bisbe Guillem de Torroja. A nivell jurisdiccional doncs, la part nord de la comarca actual del Maresme, pertanyia a nivell jurisdiccional al comtat de Girona i al vescomtat de Cabrera i a nivell religiós pertanyia aquest territori al Bisbat de Girona i adscrita a l’ardiaconat silvensis. La part sud pertanyia a nivell jurisdiccional al Comtat de Barcelona dins de la zona de l’Oficialat de Barcelona a accepció de Dosrius-Canyamars que va formar part des del 1324 al deganat del Vallès.
La curta existència del castell va fer que el coneixement de les restes materials del castell quedés en l’oblit. A finals del s.XIX, el record del castell de Montalt es va anar recuperant gràcies a l’estudi de la documentació esmentada, a l’auge de l’excursionisme i a la mentalitat historiogràfica de la renaixença i el modernisme de recuperar el coneixement de l’època medieval. A partir d’aquí, comencen a aparèixer descripcions de les restes del castell. L’any 1904, Carreres Candi, descriu les restes observades en una excursió al cim del Montalt :“ Examinat detingudament el cim del Mont –Alt , hi aparegueren senyals d’aquella antiquíssima construcció. Consisteixen en grans quantitats de pedres arrencada i apilotada, sense cap vestigi de que un temps s’hagués lligat amb calç”. Josep Cabanyes, en una excursió del 1926, descriu “...Avui dia al cim del Turó de Montalt encara s’hi poden veure restos de la construcció, que són grans quantitats de pedra apilotada sense senyals d’haver estat un altre temps ajustades amb calç”. Aquestes descripcions antigues són qüestionades més modernament per A. Pladevall, (1992) “...Les suposades ruïnes són en realitat un munt de pedres sense cap traça d’edifici o altre edificació”.
De fet vam poder constatar en una prospecció en superfície en el Montalt que les restes visibles, mostren l’evidència d’una torre en el cim del castell. Les restes són clarament visibles, malgrat la forta erosió a que ha estat sotmès el cim pels agents climàtics. L’existència d’aquesta torre ha estat ja publicada per Ferran del Campo: “La planta era allargada (nord sud) si atenem a la forma del cim on s’aixecava. A la part superior del cim hi ha un vèrtex geodèsic sobre les restes d’una torre quadrada, potser la principal o simplement de defensa del sector nord de la fortificació.” .
L’observació acurada de les restes permet observar, discrepant de F.del Campo que la torre en qüestió tindria una secció circular. L’aparell seria elaborat a partir de carreus irregulars de diferents mides, disposats de forma isòdoma, formant fileres més o menys regulars. En el parament sudest de l’edificació és conserva una alçada de 0’44 mts de la cara exterior de l’esmentada torre. El diàmetre exterior de la torre seria de 4’50 mts i el diàmetre interior de 2’70 mts. El gruix del mur seria de 0’90 mts. tal com varem presentar a les I Jornades d’Història i d’Arqueologia i Medieval del Maresme. L’arquitectura militar medieval
També a la falda nord del cim, es pot observar les restes de l’enderroc de la torre. En una distància d’uns 50 a 100 mts fins el cim hi ha una gran quantitat de carreus dispersos en superfície fruit de l’enderroc de la torre. Aquesta gran quantitat de carreus fa suposar que al menys una bona part de la base de la torre seria feta d’obra. Segons Carreres Candi, la torre estaria feta, a excepció dels fonaments de la mateixa seguint la tècnica del tapial. També a la mateixa cara nord, a uns 150 mts del cim es poden observar restes d’estructures d’una edificació, concretament d’una habitació de planta rectangular, que per l’aparell es podria relacionar amb el conjunt.
Malgrat aquestes evidències, l’existència de gran quantitat de brolla i sotabosc fa difícil de poder observar a nivell de prospecció superficial l’existència de més estructures de la fortificació. Recomanem una neteja de l’indret i una prospecció arqueològica per analitzar les restes que encara hi deuen quedar.
El castell de Montalt deu ser una fortificació que en els seus orígens podria ser carolíngia per tal d’assegurar el control del límit del comtat de Barcelona i el control de les principals vies de comunicació del Vallès i el Maresme. En el s.XI, quan el territori es comença a organitzar amb altres pautes d’assentament, amb la divisió del territori en castells feudals termenats controlant un domini jurisdiccional propi i la reculada de la zona de frontera amb risc a la marca del Llobregat, aquesta torre, deuria perdre el sentit. Seria en aquest moment, que el territori a controlar va ser repartit entre els castells de Dosrius i Mata.

BIBLIOGRAFIA
  • Pel text complert i referències documentals i arxivístiques : GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “Les restes del castell de Montalt” a I Jornades d’Història i d’Arqueologia i Medieval del Maresme. L’arquitectura militar medieval. Actes. Grup d’Història del Casal, Mataró, 2000, pàgs.93-96

diumenge, 14 de febrer del 2010

Conferència sobre el tema “El rei Martí i els banys” a l'Institut d'Estudis Catalans

El passat dilluns 8 de febrer de 2010 a la sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans vaig realitzar una conferència sobre el tema El rei Martí i els banys” dins el cicle de conferències organitzat per l’associació Amics de l’Art Romànic en motiu del 6è centenari de la mort del rei Martí l’Humà. L'acte va ser presentat per la Sra Guadalupe Miras,vocal de la junta de de l'entitat.
L’excusa per tractar el tema dels banys en l’època medieval va ser la visita que rei Martí va efectuar a les termes de la Garriga l’any 1400 per curar-se d’unes febres quartanes que havia contret a la ciutat de Saragossa. A l’inici de la xerrada vaig exposar tot el periple que el va portar a La Garriga i les característiques de la seva estada i que es pot resseguir a partir de la seva correspondència personal i dels documents emesos en aquell període. La resta de la conferència vaig explicar l’estat de la qüestió sobre l’ús de les aigües des del punt de vista medicinal a l’edat mitjana. Aquest ús ha deixat petja en una sèrie d’edificis com els Hammams, (documentats a varies ciutats i que ens han pervingut els de Girona, Palma i València com a més importants) i els balnearis d’aigua calenta com els de Caldes de Malavella, Caldes de Montbui, Caldes d’Estrach entre altres. D’ells a part de descriure’n els testimonis es van paral·lelitzar amb les termes romanes ja que seguien el mateix esquema de funcionament. Els balnearis terapèutics van donar peu a l’edat mitjana, a la fundació de cases hospitalàries dedicades a la curació de malalts sota patrocini reial i municipal. En la conferència també vaig esmentar els miqbé o bans rituals jueus, que malgrat no tenien la mateixa funció que els anteriors, el fet de disposar d’una estructura de piscina pel bany en va semblar oportú d’incloure’ls.
A la comarca del Maresme, els banys de Caldes d’Estrach van ser important a la baixa edat mitjana ja que el rei Jaume II va acudir també a utilitzar-los per curar les seves dolències.

divendres, 29 de gener del 2010

El Grup Arqueològic de Vilassar de Dalt. Tradició i innovació

L’any 2007 el Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt, va acollir un acte commemoratiu dels 60 aniversari del Grup Arqueològic. L'acte va estar presidit per l'alcalde, Llorenç Artigas i Planas, Marc Pons i Prats, representant de la Secció d’Arqueologia al Consell de Gestió del Museu Arxiu Municipal i Pau Ubach i Font, representant del Grup arqueològic de Vilassar de Dalt.
Aquesta entitat amb Pau Ubach, Jaume Ventura, Toni Serra, Joan Pujol, Josep Vilademunt, Salvador Grau, Josep Font, Dídac Marín,Salvador Xibillé, Ferran Sagristà, entre d’altres, van iniciar aquesta activitat a Vilassar de Dalt a partir de la relació existent amb les comissaries i grups especialitzats en l’arqueologia d’altres pobles de la comarca, com ara el Dr Serra Ràfols, Epifani de Fortuny (Baró d’Esponellà) o Marià Ribas. Fruit d’aquesta col·laboració no solament van realitzar tasques del patrimoni local de Vilassar de Dalt sinó que també van col·laborar en jaciments de pobles veïns.
A banda de l’activitat arqueològica, van ser els fundadors del Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt creat l'any 1949 pel mateix Jaume Ventura i Campins, llavors comissari local d'excavacions arqueològiques, com a espai per acollir el material que anaven recollint. L'Ajuntament de Vilassar de Dalt va acordar la creació del Museu Municipal l'any 1961; el 1962 la col·lecció arqueològica s'exposà a l'antic local dels Rajolers, a la plaça de la Vila, i el 1974 es traslladava a la masia de can Banús, seu actual del Museu.
Malgrat que la seva tasca principal es va centrar en el món prehistòric, d’època medieval van excavar la capella preromànica de Sant Salvador de Can Boquet (1981), la capella preromànica de Sant Andreu d’Òrrius (1981), les coves de Can Nadal amb testimonis eremítics i la necròpolis medieval prop de la Roca d’en Toni (1974). Actualment com a Secció d'Arqueologia del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, han obert el bloc “SECCIÓ D'ARQUEOLOGIA DE VILASSAR” on ens poden informar de totes les activitats que estan realitzant actualment en la protecció i divulgació del patrimoni arqueològic de Vilassar de Dalt.
Per a saber-ne més :
  • UBACH, Pau: Memòries etno-arqueològiques. Vilassar de Dalt 1934-1993. 6000 anys d’història en el Maresme. L’Aixernador. Argentona, 1994 (El Montalt, 17).
  • El fons arqueològic del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. Museu Arxiu de Vilassar de Dalt,Secció d’Arqueologia. Vilassar de Dalt, 2006.

Inauguració de la sala d'arqueologia del Museu Municipal a Can Banús (1974)Excavació de les tombes medievals de Can Boquet (1974)Treballs de restauració de la capella preromànica de Sant Salvador de Can Boquet (1981)Actes commemoratius dels 60 anys del Grup Arqueològic a Can Banús (2007)

dissabte, 23 de gener del 2010

Les cases de Puig i Cadafalch a Mataró i Argentona en perill !!!

Aquestes setmanes s’han engegat dues iniciatives per salvar el patrimoni maresmenc de Josep Puig i Cadafalch que està en perill de desaparèixer. No es tracta tant d’edificis de gran vàlua arquitectònica modernista sinó els edificis on ell va viure i va residir i per tant de valor sentimental.
El primer d’ells és la seva casa natal i familiar a Mataró, situada al Carreró núm.39. En aquesta casa va néixer el 17 d’octubre del 1867 i va ser adquirida per herència del seu avi Josep Puig i Feliu, mort el 1854, i després del seu pare, l’industrial Joan Puig i Bruguera. Aquesta casa va ser adquirida l'any passat per l'empresa Bomar 92 SL amb la intenció de restaurar l'edifici per convertir-lo en un habitatge unifamiliar. Degut al fet que solament la façana està catalogada, aquest immoble corre el perill de ser enderrocat. Un grup de veïns de Mataró i diverses entitats, a través del Moviment Educatiu del Maresme (MEM), han impulsat una campanya de recollida de signatures per demanar que es conservi i es rehabiliti la casa. L'objectiu de la campanya és pressionar el consistori perquè arribi a un acord amb els nous amos per convertir-la en un espai que serveixi per difondre la figura i l'obra de qui va ser un dels millors arquitectes del Modernisme, seguint els exemples de les cases museu de Domènech i Montaner a Canet de Mar o de Prat de la Riba a Castellterçol per citar-ne alguns exemples.


La segona és la seva casa d’estiueig a Argentona. Aquesta es troba situada a la plaça de Vendre de la vila i és el resultat de la unió de quatre cases de cos, una d’elles enderrocada per fer-hi el pati. S'hi conserven reproduccions d'ornaments d’estètica neomedieval realitzades pel seu col·laborador Eusebi Arnau, com ara la Creu de Terme de Lloret, i diferents estatues de Sant Jordi que decoraven els edificis de Puig i Cadafalch. Les obres de la casa van començar el 1897 i van finalitzar el 1905, tal i com ens recorda una ceràmica del pati. Les ventades del passat 7 i 8 de gener de 2010 van produir importants desperfectes a l’immoble. Concretament van cedir alguns merlets de rajola de la part superior de l’edifici, i una peça de pedra, en forma cilíndrica, que coronava el merlet del xamfrà. A banda l'immoble pateix un estat global d’abandonament que fa que les humitats malmetin forces parts de l’edifici. Aquesta construcció està protegida en qualitat de Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) per Acord de Govern de la Generalitat de Catalunya de 27/07/93 (DOGC 15/09/93). Actualment el Grup Natura i el Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell (CEAJC) s’estan organitzant per la salvaguarda d’aquest patrimoni i han creat un fòrum d’opinió al facebook amb el títol "Salvem can Puig i Cadafalch d'Argentona".


Per la seva part el Grup d'Història del Casal de Mataró va dedicar el passat divendres 21 de gener un programa a Mataró Ràdio dins l'espai de tertúlia del Racó on hi van ser convidats, Manuel Cusachs, periodista i historiador, M. Àngels Mas, mestre i membre del MEM i Enric Subinyà, també historiador, per a parlar del tema.Des d’aquí els donem el nostre suport i esperem que aquestes iniciatives tinguin l’èxit que es mereixen.

Per a més informació:

divendres, 15 de gener del 2010

Santa Susanna medieval

El terme de Santa Susanna apareix en la documentació com a Vall o Riera d’Alfatà, des de l’any 1021 i que actualment s’anomena de Santa Susanna o de Miralles. Aquest topònim originari evidencia l’origen musulmà i es degué establir durant la ocupació sarraïna.
Aquesta zona pertanyia a diferents jurisdiccions tant a nivell civil com eclesiàstic. A nivell civil, la riera dividia el terme i els masos de la banda dreta pertanyien a la jurisdicció del castell de Montpalau, sota la senyoria del vescomte de Cabrera, amb la notaria a Pineda i els pagesos de la banda esquerra pertanyien al terme del castell de Palafolls amb notaria a la Vilanova de Palafolls, o sigui, a Malgrat. També a nivell eclesiàstic, hi havia doble jurisdicció: els veïns de la part alta de la riera pertanyien a la parròquia de Sant Pere de Riu (avui de Tordera) i els de la part baixa eren de la parròquia de Santa Maria de Pineda. La constitució de municipi propi no es va aconseguir fins l'any 1860.
A partir del s.XI, els diferents masos es van anar establint de forma dispersa en la zona de la serralada, en la vall de la riera que queda entre el turó de Montagut i el turó de la Guàrdia, ja que la plana era més insegura, malgrat que paulatinament van anar ocupant-se en la zona coneguda com el Pla de Balasch.
Les masies que han conservat elements medievals cal destacar can Bonet d'Avall, amb una torre de planta quadrangular, que segurament va ser construïda a finals del segle XV. La torre del mas Poch (actualment Can Ratés) de forma cilíndrica amb arcades cegues i acabada amb merlets. Està adossada en un angle de la masia, a la façana de la qual hi ha un escut heràldic en la dovella central. El més destacat del conjunt és el desnivell d’almenys tres metres, entre el mas i les dependències annexes. A Can Planas es conserven les finestres gòtiques, de la mateixa manera que a Can Torrents, que a més presenta una garita cilíndrica en el angle de l’edifici A la part de la costa, el perill de pirateria va provocar que moltes de les masies estiguessin defensades per una torre de planta cilíndrica com les torres del mas Galter, la del Pla de la torre i la torre d'en Xirau. La torre Montagut, com el cas esmentat de can Bonet, és de planta quadrangular però en aquest cas no ha estat restaurada.
Aquests masos es van anar erigint al voltant de la capella de Santa Susanna que és la que va acabar per donar nom a la població i es troba edificada entre can Ratés i can Bonet. No es coneix l’existència de l’ermita en època romànica però si el topònim de santa susannae que apareix documentat des del 1189. La capella va ser refeta al s.XVI i pertanyia a la família Ponç i desprès passà als barons de Ratés i als d’Aymar. Desprès de la independència parroquial de Malgrat l’any 1952, en un emplaçament diferent, es va construir la nova parròquia, erigida sota la mateixa advocació, sense haver de derruir l’antiga que ha estat recentment restaurada.
Capella de Sant Susanna
Mas Gualter
Mas Ratés

Bibliografia : GRAUPERA, Joaquim; BRIANÇÓ, Toni (fotògraf): El Maresme medieval. March Editors. Vallbona de les Monges, 2007

Fotografies: Pobles de Catalunya: http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=082613

diumenge, 20 de desembre del 2009

El tema de la Nativitat en la mènsula gòtica de la parròquia de Sant Genís de Vilassar de Dalt

El dia 22 de setembre del 1511 van començar les obres d'ampliació de la parròquia de Sant Genís de Vilassar i el dia següent es va firmar el contracte entre el Comú de la Vila i el mestre de cases Bartomeu Rossi de Girona i Pere Capvern. Finalment, el 20 de juny de 1518, es va signar una àpoca als mestres esmentats i a Bartomeu Rossi (fill) pel pagament total del preu fet de la construcció d'aquest nou temple parroquial de Sant Genis de Vilassar. Aquesta esglèsia va ser va ser incendiada l'any 1936 i es va haver d'enderrocar l'any 1941. D'aquest temple solament es conserven alguns elements decoratius com la mènsula esmentada que es conserven en el pati de la rectoria.
El tema del Naixement de Jesús, que s'hi troba representat es troba descrit amb forces detalls en l'evangeli de Mateu (Mt 1,18-25): "S'esdevingué aquells dies que va sortir un edicte de Cèsar August manant que es fes el cens de tot l'imperi. Aquest cens fou el primer que es va fer essent Quirini governador de Síria. I tothom anava a empadronar-se, cadascú a la seva localitat. També Josep va pujar des del poble de Natzaret, de Galilea, a la Judea, al poble de David, que s'anomena Betlem, ja que pertanyia al casal i a la família de David, a empadronar-se juntament amb Maria, la seva muller, que estava encinta. Mentre eren allà se li va complir el temps del part, i va infantar el seu fill primogènit. L'embolcallà i l'ajagué en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a l'hostal. " .
En la mènsula, realitzada en pedra de gres de Montjuïc i força malmesa, s'hi pot observar la imatge de Josep, la Verge, l'Infant i el cap del bou i la mula amb la menjadora.
Mènsula que representa la nativitat procedent de la parròquia gòtica de Sant Genís de Vilassar de Dalt

dissabte, 12 de desembre del 2009

L'església romànica de Sant Pere de Riu o de Pineda

La parròquia de Sant Pere de Riu, pertanyia jurídicament al temple del Castell de Montpalau. El topònim fa referència a la seva situació dins la vall de Pineda o de Riu. El topònim Riu apareix relacionat a la família dels Riu, documentada des del s.XIII a la zona. La noticia més antiga que es conserva referida a la parròquia de Sant Pere de Pineda data del 18 de maig de 1185, en un establiment fet per Guillem de Marata amb el consentiment de la seva família a favor de Maria de Cànoves i els seus descendents d'un mas i unes terres situades al pla de Riudalfatà (actualment Santa Susana). Segons el Cartulari de Santa Maria de Roca Rossa i seguint la documentació conservada, es coneixen vàries famílies establertes al veïnat de Sant Pere: en Pere Martí i Pere Martorell (1207), en Guillem Cornell (1214), entre d’altres. En el 1221, coneixem l’existència de Pere de Riu i la seva germana Dolça de Riu, casada amb Ros de Pineda els quals tenien un fill anomenat Otó i el 1248, en el mas de Riu hi consta que hi residia en Bernat de Riu.
A l’època baix medieval, la parròquia va passar a mans del monestir de Sant Salvador de Breda segons una Butlla Papal de Innocenci IV (1246) i el domini directe de les propietats que estaven dins el terme parroquial, estava en mans de la casa aloera de la família Ros de Pineda i del Monestir de Sant Salvador de Breda. El terme parroquial comprenia aleshores les terres del pla amb la sufragània de Santa Maria de Pineda i Santa Susanna. El 1362 va passar a dependre de la Seu de Girona com totes les parròquies del terme.
L’església guarda bàsicament l’estructura romànica d’una sola nau amb una capella sota el campanar i un absis de planta semicircular i una decoració a l’exterior amb arquacions llombardes.
L’època d'auge de la parròquia es pot centrar en el s.XVIII, quan la població bàsicament pagesa, comptabilitza 91 habitants distribuïts en 18 masos. La riquesa del moment i l'augment de la població de la parròquia va obligar a fer obres d’ampliació de l’església romànica per engrandir-la i incorporar nous altars, segons consta en la visita pastoral del 28 de maig de 1743. Consta que l’església romànica tenia un altar major dedicat a Sant Pere i un altar lateral dedicat a Sant Llop, possiblement en la capella situada sota de l'estructura del campanar, totes dues en molt bon estat. El visitador va autoritzar en primer lloc a retirar el retaule de l'altar major per tal d’engrandir el presbiteri; en segon lloc, els autoritza a obrir un portal nou sota el cor, que hauria de tenir unes reixes per poder entrar aire per tal d’assecar la humitat existent a l'església. S’esmenta especialment el problema de la humitat ja que perjudicava els daurats de les robes i del retaule. Segons la inscripció de la dovella del portal, aquestes obres es van acabar el 1744. Juntament amb la porta també es va autoritzar l'enderrocament del cor, l’enrajolament de nou de la nau i la obertura d’una finestra circular a la façana que va destruir la doble finestra romànica existent. En el lloc on hi havia la antiga porta romànica, a la paret de migdia, es va donar permís per construir-hi una capella dedicada a Nostra Senyora del Roser, la qual hauria de contenir la imatge del Sant Crist que estava situada amb anterioritat a la paret lateral. També‚ s'autoritza que l’emblanquiment de la nau i la construcció d’una sagristia lateral amb entrada de del presbiteri. Aquesta construcció va provocar l’anul·lació d’una de les tres finestres romàniques de l'absis romànic. Pel finançament d'aquestes reformes els pagesos del veïnat havien de contribuir en mà d'obra i donatius.
A partir del s.XIX, Sant Pere de Riu va formar part, juntament amb Vallmanya, del Municipi de Horsavinyà i anys després van integrar-se al municipi de Tordera.
Els fets de juliol de 1936 van produir el saqueig i la crema de l’església juntament amb la rectoria. Malgrat tot, l’església va retornar al culte després de la guerra però va ser finalment abandonada l'any 1968 desprès de la mort de l’últim rector Mossèn Lluís Seguer. La església i la masia van ser ocupades per una agrupació de caçadors que va ocasionar el seu deteriorament.
L’aspecte actual de l’església i la seva restauració es deuen al rector de Pineda, Mossèn J.M. Gispert que a part de la restauració de l’església ha convertit la rectoria en casa de colònies, amb l'ajut del Bisbat de Girona, de la Generalitat de Catalunya (campanya de Camps de Treball de l'Estiu 1984) i de la parròquia de Santa Maria de Pineda. Malgrat a l'actualitat el veïnat pertany administrativament a Tordera com a Municipi Agregat, la parròquia de Sant Pere de Riu depèn eclesiàsticament de Santa Maria de Pineda.


BIBLIOGRAFIA
  • AA.VV.: L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera). Museu Comarcal del Maresme; Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme. Mataró 1992. (El Maresme romànic, III).
  • GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “Sant Pere de Riu” a Catalunya romànica. Vol.XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992.