dissabte, 22 d’octubre del 2011

El remença Pere Joan Sala ataca Mataró (març de 1485)

Malgrat que la guerra civil catalana va acabar amb la signatura de la Capitulació de Pedralbes, el 24 d'octubre de 1472, alguns dels problemes que causaren la guerra van continuar sense solució, com la política respecte als pagesos de remença i l’abolició dels mals usos. En aquests moments encara estava vigent la Sentència lnterlocutòria del 14 de gener de 1455, en què el rei Alfons el magnànim donava la raó als pagesos i suspenia el dret dels senyors a cobrar els mals usos, fins que aquests s'avinguessin a respondre de la demanda presentada pels pagesos. Davant la pressió dels senyors per l’impagament per part dels pagesos dels tributs, el nou rei Ferran II va promulgar la constitució Com per lo Senyor (8 d'octubre de 1481) en què derogava la sentència interlocutòria d'Alfons el Magnànim i retornà als senyors els drets sobre remences. Però quan els procuradors senyorials van intentar d'aplicar l'acord de l'assemblea, els camperols van reaccionar violentament i van iniciar el que es coneix com al segona guerra remença (1483-1486).
Malgrat que el rei Ferran II va decidir pacificar el conflicte amb l’edició d’una nova concòrdia (Salvaguarda del 1483) amb la qual autoritzava el dret a reunió del Sindicat Remença i imposava uns talls per aconseguir la redempció dels mals usos, un grup de pagesos més radicals encapçalats per Pere Joan Sala, s'hi oposaren violentament. La primera acció de la nova guerra fou la desfeta d'una host reial a Mieres (22 de setembre de 1484) i posteriorment, un miler d'homes, després de derrotar la host del veguer de Barcelona Antoni Pere de Rocacrespa (Montornès, 4 de gener de 1485), van prendre la vila de Granollers (3 de febrer). 

Les hostilitats van afectar de ple les terres del baix Maresme a principis del 1485. El gener, la ciutat de Barcelona ja va avisar als mataronins, com a “carrer”, que es preparessin contra un possible atac dels remences i que no participessin a favor d’ells. La defensa de Mataró es va centrar altre cop al voltant de l’edifici fortificat de l’església parroquial i en l’organització d’una defensa pròpia capitanejada per Joan Seguí i el barceloní Antoni Malvet i l’ajut de les parròquies del baix maresme que s’organitzaren en sometent dirigit per Pere Ballot d’Argentona. L’atac de les tropes remences de Joan Sala es va produir el 18 de març amb un segon atac efectuat quatre dies després, els quals van provocar la rendició de la ciutat de Mataró. Les tropes reials i de la ciutat de Barcelona interceptaren i derrotaren el 24 de març a les tropes de Pere Joan Sala a Llerona després que aquests haguessin pres Granollers.
Aquesta guerra va tenir efectes negatius per a Mataró. En primer lloc, el fet de convertir-se la parròquia de Santa Maria de Mataró en un espai fortificat, va comportar seriosos danys a l’edifici. Un cop acabada la guerra, l’any 1488, quan Ferran II va resoldre a Saragossa sobre les reparacions que calia aplicar per la guerra a diversos llocs, va destinar , entre altres, “...a la vila de Matero per la obra de la iglesia quaranta lliures, a Joan Seguí de Matero cinc lliures i a Pere Seguí de Matero sis lliure i vuit sous.”. Els efectes destructors de les tropes de Sala a l’església també s’evidencien en el text corresponent a la deliberació del Consell de la Universitat de Mataró, del 13 d’abril del mateix any, en què el batlle Salvador Jofre s’esmenta que “...é stat conclòs e determinat que sien elegides personeas per fer vintè o quorantè o tayll la quantitat del qual (...) percehirà no puxe servir a neguns cosos sinó tant solament per la obre de la sglésia de la dita vila de Matheró la qual stà en molt grandíssim perill...” Mataró també va haver de participar en el pagament de les despeses militars, ja que la ciutat de Barcelona va imposar la contribució de 30 lliures per aquest concepte.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Conferència “Puig i Cadafalch: l'art i la història al servei de la reconstrucció nacional”

El passat divendres dia 7 d'octubre de 2011 vaig tenir el plaer de fer una conferència sobre Puig i Cadafalch en el marc del Open 48 Hores Puig i Cadafalch que s’ha celebrat enguany per primera vegada. La conferència es va fer a la casa Coll i Regàs, una joia d'aquest arquitecte que tenim a Mataró, i concretament en una sala molt acollidora, decorada amb un impressionant conjunt de pintures d'Eduard Alcoy. Van presentar la conferència la regidora d'Urbanisme, Sra. Montserrat Rodríguez i la Sra. Mariona Gallifa, cap de secció de Patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Mataró. L’assistència a l’acte va ser molt nombrosa. 
Quan em van proposar fer una conferència sobre un personatge tan actiu i polifacètic com va ser Puig, el primer que un pensa, és, ...i per on començo?. En aquest cas vaig decidir començar pels seus inicis i la seva etapa de formació, perquè potser és la part més inèdita i a l'hora és el que dóna més sentit al conjunt de la seva vida i obra. En aquesta conferència, doncs, vaig voler endinsar-me en l'esperit de recuperació nacional que amarava l’època de la Renaixença i que rebien directament les idees de nació que s’estenien per Europa, especialment d'Alemanya després de la unificació. A partir d’aquí vam resseguir com aquestes influències arribaven al Puig estudiant, a través dels seus mestres i dels seus companys i com es confegia la idea de la necessitat de crear un art nacional. Tal com Puig conclou, això només es podia fer a través del seu estudi i de la recuperació del art tradicional de la nació, en concret l'art medieval. Aquesta idea és la que dóna sentit a la figura de Puig, com a historiador de l'art català medieval, restaurador i arquitecte, tot amarant-la d'un clar sentit polític. 

La conferència va acabar recollint l'obra d’aquest gran home de la renaixença, que ens va deixar entre altres coses el primer estudi detallat del nostre romànic, diverses restauracions, que ara poden ser criticades però que eren un reflex de l'esperit de l’època, un exemple del que en restauració s'estava fent en aquell moment a Europa, i que van si més no permetre que ens arribes molt més del que sense ell hauríem tingut, i finalment les seves obres arquitectòniques, que és on tot el coneixement del passat es sintetitza en una obra pròpia i moderna.
Presentació de la conferència a càrrec de la regidora d'Urbanisme, Sra. Montserrat Rodríguez i de la Sra. Mariona Gallifa, cap de secció de Patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Mataró
Un moment de la conferència
Públic assistent a l'acte
Públic assistent a l'acte

diumenge, 11 de setembre del 2011

30 anys de la descoberta del Tresoret d'Òrrius


Enguany, els Amics del Pessebre Vivent d’Òrrius, amb la col·laboració del Grup d’Història del Casal i la Secció d’Arqueològica del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, han organitzat una sèrie d’activitats per conmemorar la troballa fa 30 anys del Tresoret d’Òrrius, una col·lecció de monedes única encunyades en època de Ramon Berenguer I (1018-1035). El divendres 9 de setembre, a les 8 del vespre vaig tenir el plaer d'iniciar les activitats amb una conferència que va servir per  donar una idea de la situació  d’Òrrius en l’època de les monedes del Tresoret, i sobre l’art de l’època i la seva pervivència a Òrrius. Després d’unes emocionades paraules del Sr. Pau Ubach, que havia estat al capdavant de les excavacions originals que van donar origen a la troballa, es va passar a la inauguració  de l’exposició. Aquesta mitjançant una sèrie de plafons i d’objectes exposats, recull la informació conservada sobre el Tresoret i la seva troballa.   Més tard, els Ministrers del Sabre amb Pol Ducable van fer un concert de música medieval amb instruments de l’època. Entre cada una de les peces interpretades van anar explicat, de forma molt didàctica l’essència de cada instrument i la seva història.
L’endemà, dissabte dia 10, es va fer una visita a les ermites de Sant Pere de Clarà, Sant Bartomeu de Cabanyes, i la capella preromànica de l’església de Sant Andreu.  La visita va estar guiada per l’historiador local, Josep Ma. Roqué, el qual va fer algunes precisions sobre el paisatge d’Òrrius a l’alta edat mitjana i va aventurar una hipòtesi sobre les raons de l’amagatall del Tresoret a principis del s.XI. Al vespre, el poble d’Òrrius va poder saber del valor real del seu Tresoret de la mà del Sr. Miquel Crusafont, President de la Societat Catalana de Numismàtica. Va destacar que el seu valor no es tant crematístic sinó de la informació que donar sobre emissions comtals de Ramon Berenguer I inèdites fins el moment. Finalment es van concloure molt animadament el dia en una plaça engalanada, amb un sopar medieval a base de mongetes del ganxet i botifarra d’Òrrius,  que va deixar molt content a tothom.
Les activitat van tenir molt bona resposta i molta gent del poble les va gaudir amb alegria i legítim orgull.  El diumenge 11 de setembre es van fer les activitats pròpies de la diada i queda pendent per cloure les activitats commemoratives, una visita al MNAC que es farà en data 2 d’Octubre per tal de veure les monedes en directe.
Conferència d'en Joaquim Graupera "Òrrius (990-1035), una vila entre dues èpoques"
Conferència d'en Joaquim Graupera "Òrrius (990-1035), una vila entre dues èpoques"
Pau Ubach recordant el moment de la troballa
Concert pedagògic d’instruments musicals medievals catalans amb els Ministrers del Sabre.
Visita guiada i comentada a les ermites de Sant Pere de Clarà, Sant Bartomeu de Cabanyes i la capella del Roser de l’església de Sant Andreu, a càrrec del historiador local sr. Josep Ma. Roqué.
Visita guiada i comentada a Sant Pere de Clarà,  a càrrec de Joaquim Graupera
Josep Ma Roqué explicant Sant Andreu d'Òrrius 
El Sr. M.Crusafont durant la conferència sobre el tresoret d'Òrrius.
Sopar Medieval
Sopar Medieval
Detall de l'exposició

divendres, 29 de juliol del 2011

Joan Rubió i la restauració de la capella de Sant Pere de Clarà (Argentona, 1920)

El final del culte a l’església de Clarà es pot datar el 1713, quan l’església va ser profanada i es va retirar la potestat de celebrar-hi l’eucaristia “...quia dicitur ecclesia fuit polluta, amplius in ea non fuit missa celebrata...” i en el 1752, la capella encara constava abandonada i ruïnosa i feia trenta anys que no tenia culte. El 1877, en una memòria d’excursió de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques, s’esmenta que en el temple hi havien dues velles imatges de fusta de Maria i de Jesús en la creu que havien estat cremades feia poc pels seus amos per evitar profanacions. 
Carreras Candi, en el 1891, descriu l’ús que tenia en aquells moments l’edifici : “al present convertida en corral hont s’hi crían barrejats porchs y gallines. Junt á ella poden observarse molts fonaments de parets, ran de terra, que assenyalam la planta de la primitiva mansió hont habitaren los monjos benedictins...”. 
La restauració de l’edifici al culte es va realitzar l’any 1920 a instàncies del propietari Jaume Figueres. La tasca va ser encarregada a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver. Aquest arquitecte va néixer a Reus (Baix Camp) el 24 d’abril del 1870, fill de Jaume Rubió i Almirall i Bonaventura Ballvé i Tarrats. La seva trajectòria acadèmica s’inicià a l’obtenir el títol de batxillerat l'any 1885 i va rebre finalment la seva titulació d'arquitecte el 1893. 
Entre els seus mestres a l'Escola d'Arquitectes hi trobem Domènech i Montaner, Joaquim Bassegoda, Francesc de P. del Villar entre altres altres. Un cop obtingut el títol d'arquitecte, començà a treballar al taller d'Antoni Gaudí, del que va ser deixeble i ajudant entre 1893 i 1905 a la Sagrada Família, a la Casa Batlló i al Parc Güell, fet que se’l porta a considerar com un dels últims representants del Modernisme i destaca com a sintetitzador de les idees arquitectòniques de Gaudí. Rubió considerava que els dissenys i estructures de Gaudí eren la solució als problemes que plantejava l'eclecticisme durant el seu predomini al segle XIX. Va ser l'arquitecte de la Diputació de Barcelona i gràcies a aquest càrrec va participar en nombrosos projectes com per exemple la reforma de la Casa dels Canonges (Generalitat de Catalunya), amb la construcció del pont neogòtic que uneix el Palau amb la casa dels Canonges, al carrer del Bisbe, que contribueix a donar caràcter a l'anomenat "Barri Gòtic". 
La seva particular visió del que havia de ser la Ciutat Vella està resumida en l'obra Taber Mons Barcinonensis (1927). També va escriure una monografia sobre la catedral de Mallorca (1912). Va guanyar dos cops el Concurs anual d'edificis artístics (premi municipal al millor edifici barceloní) els anys 1913, per la Casa Roviralta, i 1917, per la Torre dels Pardals, avui desapareguda. L'obra de Rubió i Bellver és molt important i és present per tot Catalunya i a l'illa de Mallorca. Els seus edificis més interessants són: la Casa Macari Golferichs (1901), la Casa Roviralta - El Frare Blanc - (1903), els seus edificis de l'Escola Industrial (Actualment Universitat, Col·legi Ramon Llull al Carrer Urgell de Barcelona) (1912), i l'Asil del Sant Crist d'Igualada. A l’igual que altres arquitectes del moment de tots coneguts, també s’interessà per participar en la vida política fet que el va portar, l'any 1905 a ser elegit regidor de la ciutat de Barcelona. Fou militant de la Lliga Regionalista i coŀlaborà amb la Mancomunitat de Catalunya. Fou president del Cercle Artístic de Sant Lluc en dues ocasions (1904-1906 i 1912-1914). És l'avi dels arquitectes barcelonins Ignasi de Solà-Morales i Rubió i Manuel de Solà-Morales i Rubió. Rubió va morir a Barcelona el 30 de novembre de 1952. 
Bibliografia i referències: 
Dibuix de Joaquim Renart

dilluns, 18 de juliol del 2011

El campanar gòtic de Premià de Dalt

Sant Pere de Premià o Premià de Dalt és un municipi del Maresme, separat del Vallès Oriental per la serralada de Marina (Sant Mateu, 499 m) i drenat per la riera de Premià, que desguasa directament a la mar, dins l’actual terme de Premià de Mar. L’església parroquial de Sant Pere és esmentada ja el 961; l’actual edifici és obra del s XVI i fou restaurat després del 1939.
A la llinda del portal del campanar des del cor de l’Església, hi ha una inscripció que documenta la realització de la porta d’accés al campanar des del cor: “HIS (símbol) XPS ANY 1582”.
Sembla ser que el campanar no es va acabar en el moment de construir l’església ja que el 22 de febrer del 1612, vist que el campanar anys feia que era començat i no podia acabar-se per falta de diners los jurats van anomenar procuradors per recol·lectar diners per dita obra.
Per altra banda s’ha conservat una àpoca del 12 d’abril del 1613, signada  per Joan Salvador, mestre de cases de Mataró i els jurats de Premià Salvador Manent i Miquel Cisa per els treballs en l’obra del pinacle del campanar.
El campanar  de Premià es troba situat al mur nord de l’església al costat esquerra de la façana. Sota d’ell hi ha una capella coberta amb volta de creueria. La torre, de planta quadrada, està composta de tres cossos, construïts tots ells de pedra de fil granítica: el de baix és totalment llis. El cos central, presenta un finestral apuntat a llevant i ponent i dos als laterals restants. La part més alta, seguint la mateixa tècnica de construcció del cos anterior, és decorada amb 4 gàrgoles als cantons amb forma de lleons. L’acabament de la torre es troba ornamentada amb 4 merlets per cara, que actualment resten tapats per una arrebossat modern,a sobre del qual hi ha el pinacle que sostenta les campanes petites. La planta té 5’20 m. per costat i l’alçaria aproximada dels tres cossos relacionats és de 12 m., 4 m i 2 m. respectivament. L’alçada total del campanar aproximadament és de 18 m. L’accés al campanar es realitza per una escala interior de la torre que parteix del cor, on la llinda de la qual conserva l’esmentada inscripció.
Bibliografia:


divendres, 1 de juliol del 2011

Aplec de Sant Pere de Clarà - 2011

El passat diumenge 26 de juny de 2011 va tenir lloc, com cada festivitat de Sant Pere,a l'ermita de Sant Pere de Clarà l'aplec anual. L'acte, organitzat per la família Figueras propietària del mas, va començar amb una celebració eucarística a la capella de l'antic Priorat, oficiada pel Mn. Josep Ma Vendrell, rector d'Òrrius. Acabat l'acte es van cantar els goigs de Sant Pere de Clarà. Seguidament davant de la masia de Can Marc, vaig presentar el quart col•leccionable, sobre la història del Priorat, com a col•laboració del Grup d'Història del Casal de Mataró a l'aplec. Tot seguit, ballada de sardanes acompanyada d’un petit refrigeri de coca i vi moscatell. L'acte va estar molt concorregut i amb una amplia participació.
El quart col•leccionable tracta sobre l’etapa en què la capella va dependre de l’abadia de Cluny i del monestir de Sant Pere de Caserres (1080-1359). Aquesta unió, s’ha d’entendre dins el moviment que hi ha a partir del Concili de Girona del 1068, en temps del legat papal Hug Candi, en què alguns dels monestirs catalans s’uneixen amb abadies estrangeres per tal d’evitar la intromissió dels feudals en les possessions monacals i evitar la decadència espiritual. Dins aquest moviment, el monestir osonenc de Sant Pere de Casserres va ser unit també a Cluny pels comtes de Cardona i esdevingué l’administrador de les possessions de Cluny a Catalunya. En la documentació de Casserres hi apareixen esmentats els priors de Clarà des del 1196.
L'abadia de Cluny és una abadia benedictina de la localitat de Cluny, situada en el departament de Saona i Loira, a la regió de Borgonya, en el centre-est de França. Va ser fundada en una reserva forestal de cacera el 2 de setembre de l'any 909 per Guillem I, duc d'Aquitània, comte d'Alvèrnia, el qual va instal•lar allà a l'abat Bernó de Baume, i va posar l'abadia sota l'autoritat immediata del Papa Sergi III. L'abadia i la seva constel•lació de dependències es van convertir aviat en un model de tipus de vida religiós al segle XI. La influència de Cluny i d’aquesta reforma cluniacenca es va estendre des de la segona meitat del segle X fins a principis del segle XII.
El priorat de Clarà, en aquesta etapa, devia tenir una comunitat petita, ja que la categoria de priorat es donava quan la comunitat no disposava dels dotze monjos necessaris per considerar-se abadia. Cluny, exercia el control de les seves possessions a Catalunya enviant regularment, dos priors visitadors. Consta que, en la visita del 1234, a Casserres solament hi havien 6 monjos i es considerava el prior de Clarà com un d’ells; d’igual manera, en la visita del 1277 van declarar que aquest monestir osonenc tenia solament 7 monjos i estava carregat de deutes i entre els béns posseïts i declarats hi continuava apareixent la possessió de Clarà.

dissabte, 11 de juny del 2011

25 anys del Grup d'Història del Casal de Mataró

El passat dijous 9 de juny de 2011 es va celebrar al Saló de Plens de l’Ajuntament de Mataró l’acte institucional per celebrar el 25è aniversari del Grup d’Història del Casal de Mataró.
Com a president del grup, vaig fer un repàs dels 25 anys d’història de l’entitat, recalcant els valors que han caracteritzat l'associació des dels seus inicis, com ara el treball en equip, la voluntat ferma de fer país i crear lligams, la innovació, el voluntarisme i la divulgació i el rigor. Vaig fer esment de la reproducció de l'estendard de Ripoll, obra de Josep Puig i Cadafalch, que es va destruir durant la Guerra Civil, ja que aquest projecte reeixit encarna tots aquests valors.
A l’acte també hi va intervenir l'historiador Joan Giménez, que va destacar l’interès per part dels mataronins a estudiar la seva pròpia història. Per Joan Giménez, els vint-i-cinc anys del Grup d'Història del Casal demostren la maduresa d'un col•lectiu de gent que ha jugat fort en la recerca de noves vies de divulgació tot creant activitats innovadores i sovint inèdites a la ciutat, destacant que un dels puntals de l'entitat ha estat la difusió pionera que s'ha fet de continguts a través de la xarxa d'internet.
Per la seva banda, la Dra. Francesca Español, professora titular de la Universitat de Barcelona, en la seva conferència va destacar la faceta restauradora de Puig, a voltes discutit en aquest aspecte, ja que va intervenir en molts edificis de forma agressiva desproveint-los d’altres elements afegits en estils i períodes posteriors a l’època medieval, però com va comentar aquella era en aquell moment la posició més moderna i acceptada en aquest camp. També en va destacar el voluntarisme i l’altruisme, posant-lo en relació amb els valors del Grup.
L’acte va concloure amb el parlament de l’Il.lm. Sr. Alcalde de Mataró que va fer referència als canvis soferts a Mataró en aquests 25 anys d’història. Per ell va ser una acte també emotiu, ja que era l’últim acte que presidia al Saló de Sessions com Alcalde.
El Grup d’Història del Casal ha tingut en la seva etapa més recent un paper important en la investigació de la història medieval de la comarca i en la defensa del seu patrimoni. Des de que es va crear la Secció d’Estudis Medievals de l’Entitat s’han organitzat les Jornades Patrimoni Arqueologia Medieval Maresme que enguany va celebrar la seva cinquena edició. També s’han creat grups d’investigació sobre els molins i els monestirs medievals, els quals han presentat els resultats de la seva recerca en diversos congressos i jornades a nivell nacional. També s’ha fet una bona feina per divulgar el patrimoni medieval de la comarca en diverses publicacions i en l’organització de conferències, cursos i visites comentades.
Felicitar doncs al col•lectiu del Grup d’Història del Casal pels seus 25 anys d’Història.

dissabte, 28 de maig del 2011

Aprovació provisional del Catàleg del Patrimoni arquitectònic, arqueològic, paisatgístic i ambiental d’Argentona

En el transcurs del Ple Ordinari de l’Ajuntament d’Argentona del passat 16 de maig de 2011 es va aprovar provisionalment el Pla Especial i el Catàleg del Patrimoni arquitectònic, arqueològic, paisatgístic i ambiental d’Argentona. Aquest ha estat un dels objectius i una reivindicació històrica del Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell (CEAJC) des de la seva fundació. Aquesta aprovació era molt esperada pels defensors del patrimoni argentoní ja que van rebre múltiples promeses de la seva aprovació en les legislatures del 1999 al 2003 i especialment des 2003 al 2007, que van ser incomplertes.
Aquest catàleg ha estat elaborat a nivell tècnic per l’equip Taller d’Arquitectura i Territori format per l’arquitecte José González Baschwitz, la biòloga Cristina Prats González i jo mateix coma historiador i historiador de l’art.
El Catàleg incorpora tots els elements arquitectònics ja catalogats des del 1987 (uns 80), als quals s’han sumat uns 140 edificis i construccions més. En total presenta 154 elements arquitectònics en sòl urbà i 85 en sòl no urbà. Pel què fa als espais arqueològics s’han protegit 119, que segons els membres del CEAJC, situa a Argentona com un dels termes amb més protecció arqueològica del país. Respecte als conjunts, o sigui, carrers amb protecció ambiental (fesomia), se n’ha catalogat 31, la gran majoria en el nucli antic. Els elements naturals i paisatgístics incorporen 31 arbres, 18 arbredes, 7 camins i 55 fonts i mines.
Patrimonialment el catàleg ve avalat per les regidories de Patrimoni i Sostenibilitat, i per la Comissió Territorial de Patrimoni Cultural de la Generalitat. A nivell normatiu hi ha certes discrepàncies entre els juristes de l’ajuntament i els de l’equip redactor, discrepàncies que quedaran resoltes per la Generalitat cara a l’aprovació definitiva, prevista per abans d’acabar l’any.
Ens sumem al membres del CEAJC en l’agraïment "...a l’equip de govern que hagi apostat clarament pel Patrimoni, fet que va permetre fa uns anys la creació del Consell Municipal del Patrimoni i la redacció d’aquest catàleg, i especialment la seva responsabilitat en l’aprovació provisional, que sinó s’hagués portat a terme després de la inicial de finals de desembre de 2010, hagués pogut significar la desaparició de molts dels elements un cop s’hagués acabat la suspensió de llicències que actualment està vigent.
"

Per a mes informació:

MODEL DE FITXA

diumenge, 22 de maig del 2011

La nova remodelació del Museu de Mataró

El passat 24 de març de 2001, l’alcalde, Joan Antoni Baron, i el president de l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC), Sergi Penedès, van inaugurar les obres de reforma del Museu de Mataró a l’antic edifici de Can Serra (El Carreró, 17). El Museu havía estat tancat al públic des del mes de febrer del 2010 i les obres es van iniciar el passat mes de setembre. Els treballs els ha portat a terme l’empresa G-56, SA. La inversió total, finançada pel Fons Estatal per a l’Ocupació i la Sostenibilitat Local (FEOSL), ha estat de 365.000 €, malgrat que estaba presupostada amb 327.880 €. Aquest import engloba les obres executades, la redacció del projecte i la direcció d’obra.
Com que l’edifici de Can Serra es troba protegit pel Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic i Ambiental de Mataró amb catalogació A i declarat com a Bé Cultural d’Interès Local, la intervenció s’ha vist limitada a la planta baixa en la reforma del vestíbul i zona de recepció de visitants que ha canviat d’ubicació, en el canvi de paviment i la substitució dels batents de les finestres de la façana, de forma un pèl desencertada pel meu gust.
La reforma més important el podem trobar en les sales d’exposicions de la sala de síntesi dedicades a la història de la ciutat, en el que s’ha renovat un discurs museogràfic que no es tocava des de la inauguració del Museu Comarcal del Maresme des de l’abril del 1983. La planta baixa continua sent l’àrea d’acolliment dotada de sales d’exposicions temporals i tallers didàctics. A la mateixa s’han incorporat uns plafons al vestíbul per informar els usuaris sobre la història de l’immoble i sobre els serveis que ofereix el museu i les extensions que en depenen. Crec que amb la reforma s’ha vist “amagada” una de les mènsules gòtiques del Palau del Cabrera de Blanes que decoraven el vestíbul. La planta primera amb el títol “Iluro, ciutat romana”, repassa la historia de la Iluro romana. Aquest espai s’ha convertit en l’eix temàtic que ha agafat més relleu del Museu. A la sala noble de la planta primera s’informa dels nous projectes museogràfics i d’investigació que s’estan desenvolupant pels equips del museu. Per acabar, la planta segona: “Mataró, Ciutat Mediterrània” s’ha convertit en l’eix temàtic dedicat a la història medieval, moderna i contemporània de la ciutat.
Crec que podem trobar com element positiu d’aquesta remodelació que s’ha ampliat moltíssim l’àrea dedicada a la part romana. Aquesta incorpora afortunadament una major selecció d’objectes de les col•leccions procedents d’excavacions arqueològiques realitzades en la nostra ciutat darrerament per l’ex-Àrea d’Intervenció Arqueològica, i que fins ara no es mostraven en el museu.
La part negativa és la reducció del discurs de les altres etapes de la historia de Mataró que han vist disminuïda la seva temàtica i superfície. Afortunadament, la ciutat de Mataró compta amb un nodrit grup d’historiadors que segueixen investigant les diferents etapes de la història de la ciutat i de la comarca malgrat que no siguin equips de recerca de la pròpia institució museística. Com hem dit, en tot allò referent a les etapes no romanes, aquests discurs pràcticament no ha variat ni ha incorporat noves dades. Tot el contrari, crec que ha vist reduïda la superfície expositiva. En aquest sentit, la part de la historia medieval de Mataró mostra menys objectes que abans i menys text explicatiu. Ja no podem gaudir de la creu de volta gòtica amb el símbol heràldic del carreratge de Barcelona i ens hem de conformar amb menys capitells exposats, a tall d’exemple.
Sembla que la reforma intenti presentar un aperitiu, sembla que un 10 %, del que serà la nova ubicació final a “Can Marfà” com a futura seu del Museu de Mataró.

Per a més informació: