L'escultor gòtic Jordi de Déu i la imatge de la Mare de Déu de Santa Maria de Mataró.

La imatge de la Mare de Déu de santa Maria de Mataró es conserva al Museu Arxiu de Santa Maria provinent de l’Arxiu Diocesà de Barcelona. Representa una imatge de la Mare de Déu amb l’infant en braços que deuria presidir el retaule major de la parròquia de Santa Maria de Mataró. Rosa Maria Terés va atribuir la imatge, en un estudi realitzat, a l’escultor Jordi de Déu. Es tractaria d’una obra realitzada en el seu últim període productiu datable entre el 1390 i el 1418, moment en que estava treballant en el cadirat del cor de la seu de Barcelona. 

La imatge de la Verge esta obrada en alabastre i segons les traces de pintura existents (blau i vermell) es pot afirmar que l’acabat era policromat. La Verge porta un vestit escotat i cenyit per un cinturó decorat amb relleus i el mantell que li cobreix des de les espatlles, li embolcalla els braços. El rostre de la Verge presenta els trets típics de l’escultura gòtica, lleugerament arrodonit amb un lleu somriure i una forma d’ulls peculiar que denota una clara influència francesa. Sobre del cap presenta una corona que descansa sense vel sobre una llarga cabellera. Un altre tret típic de les representacions gòtiques de la Verge és la suau corba que descriu el cos al sostenir el nen en braços. La figura, en general, es troba ben conservada i solament manté desperfectes en la ma de la Verge, el cap que es va trencar a l’alçada del coll i en el nas i finalment s’intueix un desaparegut ocell en la ma de l’infant 

Jordi de Déu va un escultor representatiu del gòtic internacional català. Va ser comprat com esclau per l'escultor Jaume Cascalls, amb el qual va treballar en les tombes reials del Monestir de Poblet des del 1363. Quan va morir Cascalls, Pere el Cerimoniós el va nomenar mestre major dels sepulcres reials l'any 1381. Unes de les obres més representatives d’ell van ser els retaules de Vallfogona de Riucorb (1385) i el retaule d'alabastre de Sant Llorenç a l'església de Santa Coloma de Queralt (1386) els quals mostren paral·lelismes amb la Merededéu de Mataró. A partir del 1390 es va traslladar a Barcelona, ja que el bisbe Ramon d'Escales li va encarregar varies imatges per decorar el cor de la catedral: unes imatges per a la paret i les escultures de l'Arcàngel Sant Gabriel i la Verge de la Anunciació per a l'escala. També se li atribueix l'encàrrec d'esculpir la part alta del claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll amb 50 capitells amb figures, 28 bases i 28 motllures. Una de les altres obres importants va ser la decoració escultòrica de la façana gòtica de l'Ajuntament de Barcelona, feta a l’entorn del 1400, la qual ja signa amb el cognom Jordi Joan, nom que va adoptar un cop assolida la llibertat. La relació d’aquest artista amb Mataró ara per ara, solament es pot explicar a partir de les accions del Bisbe Ramon d’Escales, el qual en aquelles mateixes dates ja va fer encarregar, segons documents conservats, un armari per guardar els ornaments per la parròquia de Mataró.

Bibliografia:

• BASERAN, Pere (2003). Jordi de Déu i l’italianisme en l’escultura gòtica catalana del segle XIV. Tarragona: Diputació de Tarragona. P.304-318. 
• BASERAN, Pere (2007). “Jordi de Déu, entre la tradició trescentista i l’estil internacional” a L’art gòtic a Catalunya. Escultura, vol.I. La configuració de l’estil. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
• TERÉS I TOMÀS, Ma. Rosa (1985). “L’escultor Jordi de Déu i la Mare de Déu del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró ” a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 24, (desembre, 1985), p.44-48.

Conferència a l'institut d'Estudis Catalans sobre «Josep Puig i Cadafalch: les arrels d’un home de la Renaixença».

El passat dilluns 14 de novembre de 2011, dins el cicle L'art romànic a l'abast, vaig tenir el plaer de realitzar la conferència «Josep Puig i Cadafalch: les arrels d’un home de la Renaixença» a la sala Pere i Joan Coromines de l'IEC (carrer del Carme 47, Barcelona).L'acte va estar organitzat pels Amics de l'Art Romànic, filial de l'Institut d'Estudis Catalans.

El contingut va ser semblant al que vaig realitzar a Mataró el divendres dia 7 d'octubre de 2011 amb el títol “Puig i Cadafalch: l'art i la història al servei de la reconstrucció nacional”  en el marc del Open 48 Hores Puig i Cadafalch que es va tenir lloc per primera vegada. L'assistència també va ser nombrosa, entre 40 i 45 persones i va tenir una forta acollida.

Presentació de la conferència pel Dr. Joan Valero dels AAR,

Sortida de camp a les restes del monestir de Sant Pere des Bosch (o des Puig) de la Roca del Vallès.

Avui dissabte, un grup d’amics i col.laboradors del Grup d’Història del Casal hem fet una visita de camp a l’antic monestir de Sant Pere del Bosch, també conegut com monestir de Sant Pere des Puig, al terme de La Roca del Vallès prop de la masia de Can Santpere. El grup de treball ha estat integrat per Joan Carles Alay (Societat Catalana d’Arqueologia), Joan Francesc Clariana, Josep Vinyals i jo mateix del Grup d’Història del Casal de Mataró. L’objectiu però era trobar les restes del poblat ibèric de Can Sanpere conegut com el Poblat Blau.

Ja fa uns mesos, l’amic i col.laborador Francesc Costa  ens havia posat en coneixement de les restes d’aquest petit cenobi i em va passar també un petit article que havia recollit, escrit per mossèn Francesc Soler, el qual es conservava a la parròquia de Sant Sadurní de la Roca.

Aquest petit monestir, regentat per una petita comunitat de l’orde benedictina integrada per cinc monges el 1340,  depenia de Sant Pere de les Puel.les de Barcelona. Les primeres dades documentals que es recullen són del 1306. El monestir deguè entrar en decadència a principis del s.XV i les últimes dades conegudes són del 1513. Sembla que les restes visibles consisteixen en una sèrie de murs envoltats per la brolla del bosc i pels arbres que les han anat engolint. La part més interessant és una paret de dos metres d’alt que conserva la meitat d’un portal adovellat. Segons el text de mossèn Soler “... la iglesia está enterrada, no así la de fuera. A unos seis metros del muro de la capilla hay otra boca de la cisterna o galería. De lo que fue la iglesia no queda nada, ni tan siquiera el ara. E la única dovela que aún queda en pie, hay una pequeña capilla, no más grande de 30 centímetros de altura por unos 10 centímetros de fondo. Según se cree había una imagen de la Virgen María. (...). La parte del muro de mediodía, que aún se conserva en pie, tiene una altura de 4 metros. Detrás de él hay una terraza de unos 2 metros de ancho. En la parte baja del muro observamos una pequeña ventan que comunica las dos estancias.”

El Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de l’any 1893 ens dóna dades de la imatge, avui perduda, que es venerava a la capella: “La imatge és petita, tenint 28,5 centímetres d’alsada. La Verge té lo cap entregirat mirant al Nen Jesús, sentat en son bras esquerra. La base poligonal, és de vuit cares. Lo cos és curt i desproporcionat i los plechs de sos ropatges, treballats y amples. Al que sembla, pertant a la segona meitat del s. XV, i tot en ella acusa lo Renaixement”. 

Masia de Can Santpere (La Roca del Vallès)

Josep Vinyals, Joan Carles Alay, Joan Francesc Clariana i Joaquim Graupera

Nou article sobre l'art romànic al Maresme en el butlletí dels AAR del Bages.

En l'últim número del Butlletí d’Amics de l’Art Romànic del Bages [núm. 165 (juliol-setembre 2011), pàgs.3-18] m'han publicat un article sobre “L’arquitectura religiosa Romànica en el Baix Maresme (S.XI-XII)”. 

En el mateix es sintetitza l'arquitectura religiosa romànica a la zona. En un primer apartat s'analitza el marc històric: La revolució feudal i les noves pautes d'organització del territori. A continuació s'analitzen les causes de la necessitat de renovació dels temples i la febre constructora del segle XI, atenent en la part central de l'article,  les característiques generals de l'arquitectura romànica al Baix Maresme. En aquest punt també s'analitza de forma aprofundida en la dificultat de classificar els edificis en el primer o segon romànic. Finalment es descriuen les característiques tècniques i formals dels edificis romànics del Baix Maresme tot incidint en la poca decoració conservada dels edificis.

Si voleu llegir l'article complert el podeu trobar a:

http://www.aarb.cat/publicacions/165.pdf 

El remença Pere Joan Sala ataca Mataró (març de 1485)

Malgrat que la guerra civil catalana va acabar amb la signatura de la Capitulació de Pedralbes, el 24 d'octubre de 1472, alguns dels problemes que causaren la guerra van continuar sense solució, com la política respecte als pagesos de remença i l’abolició dels mals usos. En aquests moments encara estava vigent la Sentència lnterlocutòria del 14 de gener de 1455, en què el rei Alfons el magnànim donava la raó als pagesos i suspenia el dret dels senyors a cobrar els mals usos, fins que aquests s'avinguessin a respondre de la demanda presentada pels pagesos. Davant la pressió dels senyors per l’impagament per part dels pagesos dels tributs, el nou rei Ferran II va promulgar la constitució Com per lo Senyor (8 d'octubre de 1481) en què derogava la sentència interlocutòria d'Alfons el Magnànim i retornà als senyors els drets sobre remences. Però quan els procuradors senyorials van intentar d'aplicar l'acord de l'assemblea, els camperols van reaccionar violentament i van iniciar el que es coneix com al segona guerra remença (1483-1486).
Malgrat que el rei Ferran II va decidir pacificar el conflicte amb l’edició d’una nova concòrdia (Salvaguarda del 1483) amb la qual autoritzava el dret a reunió del Sindicat Remença i imposava uns talls per aconseguir la redempció dels mals usos, un grup de pagesos més radicals encapçalats per Pere Joan Sala, s'hi oposaren violentament. La primera acció de la nova guerra fou la desfeta d'una host reial a Mieres (22 de setembre de 1484) i posteriorment, un miler d'homes, després de derrotar la host del veguer de Barcelona Antoni Pere de Rocacrespa (Montornès, 4 de gener de 1485), van prendre la vila de Granollers (3 de febrer). 
Les hostilitats van afectar de ple les terres del baix Maresme a principis del 1485. El gener, la ciutat de Barcelona ja va avisar als mataronins, com a “carrer”, que es preparessin contra un possible atac dels remences i que no participessin a favor d’ells. La defensa de Mataró es va centrar altre cop al voltant de l’edifici fortificat de l’església parroquial i en l’organització d’una defensa pròpia capitanejada per Joan Seguí i el barceloní Antoni Malvet i l’ajut de les parròquies del baix maresme que s’organitzaren en sometent dirigit per Pere Ballot d’Argentona. L’atac de les tropes remences de Joan Sala es va produir el 18 de març amb un segon atac efectuat quatre dies després, els quals van provocar la rendició de la ciutat de Mataró. Les tropes reials i de la ciutat de Barcelona interceptaren i derrotaren el 24 de març a les tropes de Pere Joan Sala a Llerona després que aquests haguessin pres Granollers.
Aquesta guerra va tenir efectes negatius per a Mataró. En primer lloc, el fet de convertir-se la parròquia de Santa Maria de Mataró en un espai fortificat, va comportar seriosos danys a l’edifici. Un cop acabada la guerra, l’any 1488, quan Ferran II va resoldre a Saragossa sobre les reparacions que calia aplicar per la guerra a diversos llocs, va destinar , entre altres, “...a la vila de Matero per la obra de la iglesia quaranta lliures, a Joan Seguí de Matero cinc lliures i a Pere Seguí de Matero sis lliure i vuit sous.”. Els efectes destructors de les tropes de Sala a l’església també s’evidencien en el text corresponent a la deliberació del Consell de la Universitat de Mataró, del 13 d’abril del mateix any, en què el batlle Salvador Jofre s’esmenta que “...é stat conclòs e determinat que sien elegides personeas per fer vintè o quorantè o tayll la quantitat del qual (...) percehirà no puxe servir a neguns cosos sinó tant solament per la obre de la sglésia de la dita vila de Matheró la qual stà en molt grandíssim perill...” Mataró també va haver de participar en el pagament de les despeses militars, ja que la ciutat de Barcelona va imposar la contribució de 30 lliures per aquest concepte.

Conferència “Puig i Cadafalch: l'art i la història al servei de la reconstrucció nacional”

El passat divendres dia 7 d'octubre de 2011 vaig tenir el plaer de fer una conferència sobre Puig i Cadafalch en el marc del Open 48 Hores Puig i Cadafalch que s’ha celebrat enguany per primera vegada. La conferència es va fer a la casa Coll i Regàs, una joia d'aquest arquitecte que tenim a Mataró, i concretament en una sala molt acollidora, decorada amb un impressionant conjunt de pintures d'Eduard Alcoy. Van presentar la conferència la regidora d'Urbanisme, Sra. Montserrat Rodríguez i la Sra. Mariona Gallifa, cap de secció de Patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Mataró. L’assistència a l’acte va ser molt nombrosa. 

Quan em van proposar fer una conferència sobre un personatge tan actiu i polifacètic com va ser Puig, el primer que un pensa, és, ...i per on començo?. En aquest cas vaig decidir començar pels seus inicis i la seva etapa de formació, perquè potser és la part més inèdita i a l'hora és el que dóna més sentit al conjunt de la seva vida i obra. En aquesta conferència, doncs, vaig voler endinsar-me en l'esperit de recuperació nacional que amarava l’època de la Renaixença i que rebien directament les idees de nació que s’estenien per Europa, especialment d'Alemanya després de la unificació. A partir d’aquí vam resseguir com aquestes influències arribaven al Puig estudiant, a través dels seus mestres i dels seus companys i com es confegia la idea de la necessitat de crear un art nacional. Tal com Puig conclou, això només es podia fer a través del seu estudi i de la recuperació del art tradicional de la nació, en concret l'art medieval. Aquesta idea és la que dóna sentit a la figura de Puig, com a historiador de l'art català medieval, restaurador i arquitecte, tot amarant-la d'un clar sentit polític. 

La conferència va acabar recollint l'obra d’aquest gran home de la renaixença, que ens va deixar entre altres coses el primer estudi detallat del nostre romànic, diverses restauracions, que ara poden ser criticades però que eren un reflex de l'esperit de l’època, un exemple del que en restauració s'estava fent en aquell moment a Europa, i que van si més no permetre que ens arribes molt més del que sense ell hauríem tingut, i finalment les seves obres arquitectòniques, que és on tot el coneixement del passat es sintetitza en una obra pròpia i moderna.

Presentació de la conferència a càrrec de la regidora d'Urbanisme, Sra. Montserrat Rodríguez i de la Sra. Mariona Gallifa, cap de secció de Patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Mataró

Un moment de la conferència

Públic assistent a l'acte

Públic assistent a l'acte

30 anys de la descoberta del Tresoret d'Òrrius

Enguany, els Amics del Pessebre Vivent d’Òrrius, amb la col·laboració del Grup d’Història del Casal i la Secció d’Arqueològica del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, han organitzat una sèrie d’activitats per conmemorar la troballa fa 30 anys del Tresoret d’Òrrius, una col·lecció de monedes única encunyades en època de Ramon Berenguer I (1018-1035). El divendres 9 de setembre, a les 8 del vespre vaig tenir el plaer d'iniciar les activitats amb una conferència que va servir per  donar una idea de la situació  d’Òrrius en l’època de les monedes del Tresoret, i sobre l’art de l’època i la seva pervivència a Òrrius. Després d’unes emocionades paraules del Sr. Pau Ubach, que havia estat al capdavant de les excavacions originals que van donar origen a la troballa, es va passar a la inauguració  de l’exposició. Aquesta mitjançant una sèrie de plafons i d’objectes exposats, recull la informació conservada sobre el Tresoret i la seva troballa.   Més tard, els Ministrers del Sabre amb Pol Ducable van fer un concert de música medieval amb instruments de l’època. Entre cada una de les peces interpretades van anar explicat, de forma molt didàctica l’essència de cada instrument i la seva història.

L’endemà, dissabte dia 10, es va fer una visita a les ermites de Sant Pere de Clarà, Sant Bartomeu de Cabanyes, i la capella preromànica de l’església de Sant Andreu.  La visita va estar guiada per l’historiador local, Josep Ma. Roqué, el qual va fer algunes precisions sobre el paisatge d’Òrrius a l’alta edat mitjana i va aventurar una hipòtesi sobre les raons de l’amagatall del Tresoret a principis del s.XI. Al vespre, el poble d’Òrrius va poder saber del valor real del seu Tresoret de la mà del Sr. Miquel Crusafont, President de la Societat Catalana de Numismàtica. Va destacar que el seu valor no es tant crematístic sinó de la informació que donar sobre emissions comtals de Ramon Berenguer I inèdites fins el moment. Finalment es van concloure molt animadament el dia en una plaça engalanada, amb un sopar medieval a base de mongetes del ganxet i botifarra d’Òrrius,  que va deixar molt content a tothom.

Les activitat van tenir molt bona resposta i molta gent del poble les va gaudir amb alegria i legítim orgull.  El diumenge 11 de setembre es van fer les activitats pròpies de la diada i queda pendent per cloure les activitats commemoratives, una visita al MNAC que es farà en data 2 d’Octubre per tal de veure les monedes en directe.

Conferència d'en Joaquim Graupera "Òrrius (990-1035), una vila entre dues èpoques"

Conferència d'en Joaquim Graupera "Òrrius (990-1035), una vila entre dues èpoques"

Pau Ubach recordant el moment de la troballa

Concert pedagògic d’instruments musicals medievals catalans amb els Ministrers del Sabre.

Visita guiada i comentada a les ermites de Sant Pere de Clarà, Sant Bartomeu de Cabanyes i la capella del Roser de l’església de Sant Andreu, a càrrec del historiador local sr. Josep Ma. Roqué.

Visita guiada i comentada a Sant Pere de Clarà,  a càrrec de Joaquim Graupera

Josep Ma Roqué explicant Sant Andreu d'Òrrius 

El Sr. M.Crusafont durant la conferència sobre el tresoret d'Òrrius.

Sopar Medieval

Sopar Medieval

Detall de l'exposició

Joan Rubió i la restauració de la capella de Sant Pere de Clarà (Argentona, 1920)

El final del culte a l’església de Clarà es pot datar el 1713, quan l’església va ser profanada i es va retirar la potestat de celebrar-hi l’eucaristia “...quia dicitur ecclesia fuit polluta, amplius in ea non fuit missa celebrata...” i en el 1752, la capella encara constava abandonada i ruïnosa i feia trenta anys que no tenia culte. El 1877, en una memòria d’excursió de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques, s’esmenta que en el temple hi havien dues velles imatges de fusta de Maria i de Jesús en la creu que havien estat cremades feia poc pels seus amos per evitar profanacions. 

Carreras Candi, en el 1891, descriu l’ús que tenia en aquells moments l’edifici : “al present convertida en corral hont s’hi crían barrejats porchs y gallines. Junt á ella poden observarse molts fonaments de parets, ran de terra, que assenyalam la planta de la primitiva mansió hont habitaren los monjos benedictins...”. 

La restauració de l’edifici al culte es va realitzar l’any 1920 a instàncies del propietari Jaume Figueres. La tasca va ser encarregada a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver. Aquest arquitecte va néixer a Reus (Baix Camp) el 24 d’abril del 1870, fill de Jaume Rubió i Almirall i Bonaventura Ballvé i Tarrats. La seva trajectòria acadèmica s’inicià a l’obtenir el títol de batxillerat l'any 1885 i va rebre finalment la seva titulació d'arquitecte el 1893. 

Entre els seus mestres a l'Escola d'Arquitectes hi trobem Domènech i Montaner, Joaquim Bassegoda, Francesc de P. del Villar entre altres altres. Un cop obtingut el títol d'arquitecte, començà a treballar al taller d'Antoni Gaudí, del que va ser deixeble i ajudant entre 1893 i 1905 a la Sagrada Família, a la Casa Batlló i al Parc Güell, fet que se’l porta a considerar com un dels últims representants del Modernisme i destaca com a sintetitzador de les idees arquitectòniques de Gaudí. Rubió considerava que els dissenys i estructures de Gaudí eren la solució als problemes que plantejava l'eclecticisme durant el seu predomini al segle XIX. Va ser l'arquitecte de la Diputació de Barcelona i gràcies a aquest càrrec va participar en nombrosos projectes com per exemple la reforma de la Casa dels Canonges (Generalitat de Catalunya), amb la construcció del pont neogòtic que uneix el Palau amb la casa dels Canonges, al carrer del Bisbe, que contribueix a donar caràcter a l'anomenat "Barri Gòtic". 

La seva particular visió del que havia de ser la Ciutat Vella està resumida en l'obra Taber Mons Barcinonensis (1927). També va escriure una monografia sobre la catedral de Mallorca (1912). Va guanyar dos cops el Concurs anual d'edificis artístics (premi municipal al millor edifici barceloní) els anys 1913, per la Casa Roviralta, i 1917, per la Torre dels Pardals, avui desapareguda. L'obra de Rubió i Bellver és molt important i és present per tot Catalunya i a l'illa de Mallorca. Els seus edificis més interessants són: la Casa Macari Golferichs (1901), la Casa Roviralta - El Frare Blanc - (1903), els seus edificis de l'Escola Industrial (Actualment Universitat, Col·legi Ramon Llull al Carrer Urgell de Barcelona) (1912), i l'Asil del Sant Crist d'Igualada. A l’igual que altres arquitectes del moment de tots coneguts, també s’interessà per participar en la vida política fet que el va portar, l'any 1905 a ser elegit regidor de la ciutat de Barcelona. Fou militant de la Lliga Regionalista i coŀlaborà amb la Mancomunitat de Catalunya. Fou president del Cercle Artístic de Sant Lluc en dues ocasions (1904-1906 i 1912-1914). És l'avi dels arquitectes barcelonins Ignasi de Solà-Morales i Rubió i Manuel de Solà-Morales i Rubió. Rubió va morir a Barcelona el 30 de novembre de 1952. 

Bibliografia i referències: 

• GRAUPERA, Joaquim : L’arquitectura religiosa al Maresme durant el preromànic i el romànic. Vol.II. Monografies. La comarcal. Argentona, 2002. Pàg.99 
• GRAUPERA, Joaquim: “Els monestirs del Maresme. Una visió de conjunt” a Felibrejada 93. IV Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Els monestirs medievals. Actes. Del 10 al 24 de novembre de 2007. Grup d’Història del Casal de Mataró. Mataró, 2011
• SOLA MORALES I RUBIO, Manuel de: Joan Rubio i Bellver: arquitecte modernista Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Barcelona ,2008. 
• http://www.gaudiallgaudi.com/CA450.htm 
• http://arquicatalana.blogspot.com/2010/04/joan-rubio-i-bellver.html 

Dibuix de Joaquim Renart

El campanar gòtic de Premià de Dalt

Sant Pere de Premià o Premià de Dalt és un municipi del Maresme, separat del Vallès Oriental per la serralada de Marina (Sant Mateu, 499 m) i drenat per la riera de Premià, que desguasa directament a la mar, dins l’actual terme de Premià de Mar. L’església parroquial de Sant Pere és esmentada ja el 961; l’actual edifici és obra del s XVI i fou restaurat després del 1939.

A la llinda del portal del campanar des del cor de l’Església, hi ha una inscripció que documenta la realització de la porta d’accés al campanar des del cor: “HIS (símbol) XPS ANY 1582”.

Sembla ser que el campanar no es va acabar en el moment de construir l’església ja que el 22 de febrer del 1612, vist que el campanar anys feia que era començat i no podia acabar-se per falta de diners los jurats van anomenar procuradors per recol·lectar diners per dita obra.

Per altra banda s’ha conservat una àpoca del 12 d’abril del 1613, signada  per Joan Salvador, mestre de cases de Mataró i els jurats de Premià Salvador Manent i Miquel Cisa per els treballs en l’obra del pinacle del campanar.

El campanar  de Premià es troba situat al mur nord de l’església al costat esquerra de la façana. Sota d’ell hi ha una capella coberta amb volta de creueria. La torre, de planta quadrada, està composta de tres cossos, construïts tots ells de pedra de fil granítica: el de baix és totalment llis. El cos central, presenta un finestral apuntat a llevant i ponent i dos als laterals restants. La part més alta, seguint la mateixa tècnica de construcció del cos anterior, és decorada amb 4 gàrgoles als cantons amb forma de lleons. L’acabament de la torre es troba ornamentada amb 4 merlets per cara, que actualment resten tapats per una arrebossat modern,a sobre del qual hi ha el pinacle que sostenta les campanes petites. La planta té 5’20 m. per costat i l’alçaria aproximada dels tres cossos relacionats és de 12 m., 4 m i 2 m. respectivament. L’alçada total del campanar aproximadament és de 18 m. L’accés al campanar es realitza per una escala interior de la torre que parteix del cor, on la llinda de la qual conserva l’esmentada inscripció.

Forma conjunt amb els campanars d'Argentona, Cardedeu, Collsabadell i el Corredor.

Bibliografia:

• GRAUPERA, Joaquim: “Notes sobre un conjunt de campanars gòtics del Baix Maresme i el Vallès Oriental” a Simposi El campanar de la seu vella de Lleida. Els campanars gòtics a la Corona d’Aragó. 25, 26 i 27 d’octubre de 2001. Associació d’Amics de la Seu Vella de Lleida. Lleida, 2001 [En premsa].
• GRAUPERA, Joaquim: “Notes sobre un conjunt de campanars gòtics del Baix Maresme i el Vallès Oriental” a XVIII Sessió d’Estudis Mataronins, 24 de novembre de 2001. Comunicacions presentades. Museu-Arxiu de Santa Maria; Patronat Municipal de Cultura. Mataró, 2002.Pàgs.71-84.
• GRAUPERA, Joaquim:  “Joan Salvador Garriga. Un arquitecte gòtic en temps de Renaixement” a XXI Sessió d’Estudis Mataronins, 27 de novembre de 2004. Pàgs.209-231.

Aplec de Sant Pere de Clarà - 2011

El passat diumenge 26 de juny de 2011 va tenir lloc, com cada festivitat de Sant Pere,a l'ermita de Sant Pere de Clarà l'aplec anual. L'acte, organitzat per la família Figueras propietària del mas, va començar amb una celebració eucarística a la capella de l'antic Priorat, oficiada pel Mn. Josep Ma Vendrell, rector d'Òrrius. Acabat l'acte es van cantar els goigs de Sant Pere de Clarà. Seguidament davant de la masia de Can Marc, vaig presentar el quart col•leccionable, sobre la història del Priorat, com a col•laboració del Grup d'Història del Casal de Mataró a l'aplec. Tot seguit, ballada de sardanes acompanyada d’un petit refrigeri de coca i vi moscatell. L'acte va estar molt concorregut i amb una amplia participació.

El quart col•leccionable tracta sobre l’etapa en què la capella va dependre de l’abadia de Cluny i del monestir de Sant Pere de Caserres (1080-1359). Aquesta unió, s’ha d’entendre dins el moviment que hi ha a partir del Concili de Girona del 1068, en temps del legat papal Hug Candi, en què alguns dels monestirs catalans s’uneixen amb abadies estrangeres per tal d’evitar la intromissió dels feudals en les possessions monacals i evitar la decadència espiritual. Dins aquest moviment, el monestir osonenc de Sant Pere de Casserres va ser unit també a Cluny pels comtes de Cardona i esdevingué l’administrador de les possessions de Cluny a Catalunya. En la documentació de Casserres hi apareixen esmentats els priors de Clarà des del 1196.

L'abadia de Cluny és una abadia benedictina de la localitat de Cluny, situada en el departament de Saona i Loira, a la regió de Borgonya, en el centre-est de França. Va ser fundada en una reserva forestal de cacera el 2 de setembre de l'any 909 per Guillem I, duc d'Aquitània, comte d'Alvèrnia, el qual va instal•lar allà a l'abat Bernó de Baume, i va posar l'abadia sota l'autoritat immediata del Papa Sergi III. L'abadia i la seva constel•lació de dependències es van convertir aviat en un model de tipus de vida religiós al segle XI. La influència de Cluny i d’aquesta reforma cluniacenca es va estendre des de la segona meitat del segle X fins a principis del segle XII.

El priorat de Clarà, en aquesta etapa, devia tenir una comunitat petita, ja que la categoria de priorat es donava quan la comunitat no disposava dels dotze monjos necessaris per considerar-se abadia. Cluny, exercia el control de les seves possessions a Catalunya enviant regularment, dos priors visitadors. Consta que, en la visita del 1234, a Casserres solament hi havien 6 monjos i es considerava el prior de Clarà com un d’ells; d’igual manera, en la visita del 1277 van declarar que aquest monestir osonenc tenia solament 7 monjos i estava carregat de deutes i entre els béns posseïts i declarats hi continuava apareixent la possessió de Clarà.

25 anys del Grup d'Història del Casal de Mataró

El passat dijous 9 de juny de 2011 es va celebrar al Saló de Plens de l’Ajuntament de Mataró l’acte institucional per celebrar el 25è aniversari del Grup d’Història del Casal de Mataró.
Com a president del grup, vaig fer un repàs dels 25 anys d’història de l’entitat, recalcant els valors que han caracteritzat l'associació des dels seus inicis, com ara el treball en equip, la voluntat ferma de fer país i crear lligams, la innovació, el voluntarisme i la divulgació i el rigor. Vaig fer esment de la reproducció de l'estendard de Ripoll, obra de Josep Puig i Cadafalch, que es va destruir durant la Guerra Civil, ja que aquest projecte reeixit encarna tots aquests valors.

A l’acte també hi va intervenir l'historiador Joan Giménez, que va destacar l’interès per part dels mataronins a estudiar la seva pròpia història. Per Joan Giménez, els vint-i-cinc anys del Grup d'Història del Casal demostren la maduresa d'un col•lectiu de gent que ha jugat fort en la recerca de noves vies de divulgació tot creant activitats innovadores i sovint inèdites a la ciutat, destacant que un dels puntals de l'entitat ha estat la difusió pionera que s'ha fet de continguts a través de la xarxa d'internet.

Per la seva banda, la Dra. Francesca Español, professora titular de la Universitat de Barcelona, en la seva conferència va destacar la faceta restauradora de Puig, a voltes discutit en aquest aspecte, ja que va intervenir en molts edificis de forma agressiva desproveint-los d’altres elements afegits en estils i períodes posteriors a l’època medieval, però com va comentar aquella era en aquell moment la posició més moderna i acceptada en aquest camp. També en va destacar el voluntarisme i l’altruisme, posant-lo en relació amb els valors del Grup.
L’acte va concloure amb el parlament de l’Il.lm. Sr. Alcalde de Mataró que va fer referència als canvis soferts a Mataró en aquests 25 anys d’història. Per ell va ser una acte també emotiu, ja que era l’últim acte que presidia al Saló de Sessions com Alcalde.

El Grup d’Història del Casal ha tingut en la seva etapa més recent un paper important en la investigació de la història medieval de la comarca i en la defensa del seu patrimoni. Des de que es va crear la Secció d’Estudis Medievals de l’Entitat s’han organitzat les Jornades Patrimoni Arqueologia Medieval Maresme que enguany va celebrar la seva cinquena edició. També s’han creat grups d’investigació sobre els molins i els monestirs medievals, els quals han presentat els resultats de la seva recerca en diversos congressos i jornades a nivell nacional. També s’ha fet una bona feina per divulgar el patrimoni medieval de la comarca en diverses publicacions i en l’organització de conferències, cursos i visites comentades.
Felicitar doncs al col•lectiu del Grup d’Història del Casal pels seus 25 anys d’Història.