Necrópolis de la Riera de Teià (El Masnou) (segle V-VII)

A Teià es va descobrir l'any 1993 una necròpolis datable a l'antiguitat tardana (Segles V al VII). El jaciment es trobava en el lloc on ara ocupa l’autoservei Caprabo S.A, entre el Masnou i Premià de Mar, prop de la carretera N-II en la confluència amb la riera de Teià. L‘excavació arqueològica va estar dirigida per L.Burés i N.Carreras. La planimetria va ser realitzada per F.Tió.

Les restes arqueològiques van començar a ser conegudes directament el 19 de març del 1975, a causa d’una extracció de terres a la riba esquerra de la riera de Teià, fet que va fer sortir a la llum la major part de les estructures del jaciment. Les restes que van poder ser salvades de la destrossa van ser recollides per membres de l’AECC de Premià. Aquests van denunciar, l’any 1980, la destrossa que patia el jaciment, fet que va portar al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya a aturar les obres i a realitzar unes excavacions arqueològiques que van durar des del 22 de novembre del 1990 fins el 12 de gener del 1991. Els directors de l’excavació van ser L.Burés, N.Carreres, J.C.Estrella i A. Marquès. F.Tió va portar tota la planimetria. La campanya arqueològica va detectar dos sectors del jaciment força diferenciats anomenats sector 1000 i sector 2000. El primer correspondria a les restes de la vil.lae romana. En aquest estudi ens interessa el segon sector que ocupava l’espai d’un antic hivernacle construït al costat sud del camí del Mig, a uns 10 mts sobre el nivell del mar. L’excavació arqueològica del sector posà al descobert una necròpolis de tombes de lloses amb els enterraments dipositats directament sobre el sòl i l’estructura d’una fonamentació de murs que deurien format part d’un edifici relacionat amb els enterraments esmentats. La relació d’aquestes restes amb les de la vil.lae no es van poder realitzar ja que l’acció dels rebaixos de terres efectuats per les excavadores va impossibilitar-ho, a més de l’acció continuada de l’explotació agrícola existent a la zona. Al llarg de l’excavació van proporcionar la localització d’un total de 13 enterraments sense elements ceràmics ni aixovar funerari pel que solament es va poder utilitzar com element de datació l’estructura de les tombes.

Les arqueòlogues que van treballar en el jaciment, Lurdes Burés i Núria Carreres, en el seu estudi publicat, van realitzar una classificació de les tombes en quatre tipologies. Desprès de buscar paral·lels en altres jaciments de la comarca d’època paleocristiana com la necròpolis de Ca la Madrona (Mataró), la necròpolis de la Riera de Mataró i del sector proper a la basílica de Santa Maria, i també d’altres de Catalunya, van poder datar la necròpolis com a posterior al s V per la manca de tombes amb forma de cabana d’imbrices i tegulae o bé de reaprofitament amfòric que caracteritza a aquests enterraments. La cronologia òptima per part de Burés i Carreres seria dels s.V al VII, es a dir d’època visigoda. Com a paral·lels citen les tombes mes tardanes de la necròpolis relacionades amb la basílica paleocristiana de l’amfiteatre de Tarragona.

Pel que fa a les restes de l’edifici amb el qual es podrien relacionar les tombes, donades les deficients condicions de conservació, es van reservar de donar paral·lels i una datació fiable. Malgrat tot, van atribuir l’ús de l’edifici a una zona de culte donada la seva suposada planta basilical i la seva proximitat a l’àrea de necròpolis, malgrat que no es van atrevir a afirmar-ho amb rotunditat. Segons les autores, l’edifici correspondria a una vil.lae cristianitzada com Torre Llauder (Mataró) o vil·la Fortunatus (Fraga) entre d’altres.

BIBLIOGRAFIA:

• BURÉS,Lurdes; CARRERES,Núria: “La vil.la i la necròpoli de la riera de Teià (El Masnou, Maresme)“ a Puig Castellar.Revista del Museu Torre Balldovina. Quarta època, núm.5 (setembre del 1993). Santa Coloma de Gramanet. Pàg.59-71
• GRAUPERA, Joaquim: "Fitxa - La necròpolis de Teià. (s.V-VI)" a Felibrejada. La revista del Grup d'Història del Casal, núm.91 (Octubre de 2009)
• MONTLLÓ, Jordi. Memòria mapa de patrimoni cultural del Masnou. Masnou: Oficina del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona); Ajuntament del Masnou; Actium Patrimoni Cultural, SL , 2010
• PREVOSTI, Marta: Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro. Caixa d’Estalvis Laietana; Dalmau. Mataró; Barcelona, 1981. (Premi Iluro, 33/34) 2 vols. Pàgs.85-101

Planta general de l'àrea d'enterrament (sector 2000).[BURÉS; CARRERAS, 1993,p.61]

Enterrament 2006.[BURÉS; CARRERAS, 1993, Fig.7 p.65]

Enterrament infantil 2026.[BURÉS; CARRERAS, 1993, Fig.12 p.66]

L’orfebreria de la parròquia d’Alella amb les armes dels Desplà.

Dins del mobiliari litúrgic de l parròquia de Sant Feliu d'Alella, els Desplà van promoure l’adquisició de diverses peces d’orfebreria que adornaren com a comitents amb els seus emblemes heràldics. Aquestes peces no s’han conservat però en resten testimonis en les visites pastorals efectuades pels enviats episcopals.

En el s.XV, diverses visites pastorals efectuades els anys 1425 i 1446 ens descriuen diverses peces decorades amb les armes dels Desplà. Una d’aquestes era una creu d’argent daurada amb un valor de pes de quatre marcs amb cinc esmalts a la part del crucifix (un amb la creu vermella, un de la Verge Maria, un amb Sant Joan, un pelicà i l’altre amb l’escena de la resurrecció de Llàtzer) i a l’altra part amb cinc esmalts més (la imatge de Sant Feliu, Sant Esteve, Santa Susanna, Sant Joan Baptista i Sant Antoni). La creu també presentava una magolla amb les armes de la parròquia i la dels Desplà. També hi havia un calze d’argent daurat per dins i per fora amb la seva patena decorada amb tres esmalts al seu peu; un amb un crucifix, un altre amb la imatge de Sant Feliu i l’altre amb l’heràldica dels Desplà amb un pes de 2’5 marcs. També hi havia peces de roba com una capa pluvial verda amb brocats d’or amb l’emblema dels Desplà. 

En un altre inventari del 1668 apareixen també descrites algunes peces d’orfebreria donades per Lluis Desplà. Es tracta d’una creu processional de plata dorada decorada amb les armes dels Desplà-Oms; una custòdia de plata daurada per les professons de Corpus amb les armes del terme i de l’Ardiaca Desplà; una Vera Creu en la qual i ha el Lignum Crucis de plata daurada amb les armes del terme i de l’Ardiaca. En quant a les peces de roba es descriuen un pal.li per el faristol de vellut carmesí amb les armes de l’Ardiaca Desplà; un altre pal.li amb les armes de l’Ardiaca.

D’aquestes peces solament ens ha pervinguta nivell documental la referència d’una àpoca de 185 lliures i 10 sous firmada per Ferran Guerau argenter i els obrers de Sant Feliu d’Alella Tomas Soler i Pere Fornell pel valor d’una creu d’argent daurat.

Per a més informació:

• GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2011): «Els Desplà com a promotors d’art» Treball premiat a la 1 edició de la "Beca de Recerca local d’Alella”. Manuscrit inèdit a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia d'Alella

Heràldica de la família Desplà : A.- Famíla Desplà; B.- Família Desplà-Oms; C.- Família Desplà-Gralla- Hostalric; d.- Família Gralla-Cavaller. [Procedència : Graupera, 2011, p.28]

Les propietats del monestir de Sant Pere de Rodes al Maresme

Les primeres notícies sobre Sant Pere de Rodes les trobem l'any 878, en un precepte del rei Lluís II el Tartamut, on és citat com a cel·la monàstica depenent del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Però la primera referència explícita de l'existència d'una comunitat monàstica és del 902 quan l'església i els monjos reben la donació d'una vinya. 

El 944 per un precepte del rei Lluís IV va obtenir la independència i el seu primer abat fou Hildesind (947-991), fill del prior Tassi, el gran impulsor del monestir en aquesta etapa junt als comtes emporitans. El 1022 l'església fou consagrada, i encara que parcialment modificada amb posterioritat és la que ha arribat fins avui.

De la documentació d'aquests temps inicials del monestir tenim referències de la presència del cenobi de Sant Pere de Rodes al Maresme. La primera notícia és de l'any 974 en la butlla del papa Benet VI confirmant-li les possessions, entre les que trobem al comtat de Girona hi ha l'església de Santa Maria a Blanes i la vila de Fogars amb l'església de Sant Cebrià "et villam Felgari com Ecclesia sancti Cypriani...". I al comtat de Barcelona esmenta també una propietat a Agell. L'any 982 el rei Lotari confirmava en un precepte les possessions del monestir del document anterior. Sembla que hi haurien hagut altres propietats en la baixa Tordera entre les que hi podria haver l'església de Sant Esteve. A més, tradicionalment, s'ha identificat una església de Sant Genís de Pineda que apareix en els dos documents com a Sant Genís de Palafolls, identificació que no deixa d'oferir seriosos dubtes.

Aquestes possessions al Maresme degueren ser poc duradores: es van confirmar sobre el paper però no degueren fer-se prou efectives doncs entre els segles XI i XII aquestes propietats i drets figuren en mans del monestir de Sant Salvador de Breda. I no deixa de ser curiós que entre aquests béns de Breda hi figuri també Sant Genis de Palafolls cosa que ens remunta a la possible i antiga propietat de Rodes.

En canvi molt més tardana és la notícia d'una peça de terra a Sant Martí d'Arenys que Bartomeu Fortuny ven a Ponç Tria l'any 1334 i que és tinguda sota domini directe del monestir de Sant Pere de Rodes.

Per a més informació: 

GRAUPERA I GRAUPERA,Joaquim; VELLVEHÍ I ALTIMIRA, Jaume (2011). "Les propietats dels monestirs catalans en el Maresme". Revista Felibrejada. Els monestirs medievals. IV Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme, núm. 93 (2011). Mataró: Grup d’Història del Casal. 

Entra en vigor el nou catàleg de Patrimoni d'Argentona

Aquest dissabte 1 d’agost de 2015 va entrar en vigor el Pla especial i Catàleg del patrimoni arquitectònic, arqueològic, paisatgístic i ambiental d’Argentona després que el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya ha comunicat aquest divendres la seva aprovació definitiva.
Es posa així punt i final a un llarguíssim procés d’esmenes, al.legacions i texts refosos que finalment culmina amb l’aprovació d’aquest document que recull al voltant de 240 elements arquitectònics, i més d'un centenar de béns arqueològics i elements naturals i paisatgístics. El treball, elaborat a nivell tècnic per l’equip Taller d’Arquitectura i Territori, format per l’arquitecte José González Baschwitz, la biòloga Cristina Prats González i jo mateix com a historiador i historiador de l’art, ha comptat amb el suport de tècnics municipals, el Consell de Patrimoni, així com entitats  i moltes persones que de manera desinteressada han volgut contribuir a posar en valor el patrimoni local.

Aquest catàleg permetrà a partir d’ara tutel.lar totes les llicències de béns catalogats arquitectònics o paisatgístics del municipi. L’Ajuntament d’Argentona i la regidoria de Patrimoni es feliciten per aquesta fita i fan extensiu el seu agraïment a tots els qui han fet possible l’elaboració i aprovació del Catàleg de Patrimoni d’Argentona. Per a més informació :http://argentona.cat/32741

Les esglésies gòtiques del Maresme presents al Curs d’Estiu de la Universitat de Lleida del 2015

Dimarts dia 21 de juliol de 2015 de 12 a 14h. al Centre Cultural Les Monges, de la Seu d’Urgell i dins del marc del Curs “L’Artista Medieval II” organitzat per la Universitat de Lleida i Amics de l’Art Romànic de l’Institut d’Estudis Catalans vaig poder presentar una comunicació que té per protagonistes les esglésies gòtiques de la comarca del Maresme. 

Amb el títol “Lligats pel contracte: límits i condicionants creatius de l’artista medieval”, vaig analitzar quins condicionants van establir els promotors d’aquestes esglésies sobre els artífex i mestres d’obres per tal que aquests s’ajustessin al màxim al seu projecte. 

En el s. XVI el Maresme va veure un esclat constructiu de renovació dels edificis parroquials. Es van aterrar els vells edificis romànics per substituir-los pels gòtics. Era necessari perquè els romànics s’havien quedat petits per a la població, però també va ser una oportunitat perquè els nous promotors, els incipients ajuntaments, fessin una demostració del seu poder amb aquestes edificacions que s’adaptaven a les noves modes. Aquests promotors van procurar controlar al màxim les noves construccions amb contractes molt detallats dels que ara podem extreure informació, com per exemple els models utilitzats, d’on s’extreien els material, els pagaments, etc. 

En el marc d'aquest curs de la UdL vaig poder participar també en la visita guiada al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell on vaig presentar un resum de la història del Museu i del sentit i ordenació museogràfica de la col·lecció medieval exposada.

Per consultar el programa general del curs: premeu aquí.

Obertura del Curs d'Estiu de la UdL a càrrec dels Dr. Francesc Fité i Francesca Español

Presentació de la meva comunicació a càrrec de la Dra.Francesca Español.

Presentació de la meva comunicació “Lligats pel contracte: límits i condicionants creatius de l’artista medieval”

 Visita comentada al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell

 Visita comentada al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell

Alumnes participants en el curs.

Un calze gòtic de plata procedent de ca l’Arquer d’Arenys de Munt

Sembla que els Arquer de la quadra de Gascons d’Arenys de Munt van poder reunir una col·lecció àmplia d’objectes litúrgics d’orfebreria (calzes, reliquiaris, etc). Aquest tresor es va anar dispersant al llarg dels segles, especialment després de la Guerra del Francès. Malgrat tot, se'n va conservar una petita part que romangué en mans dels descendents a la capella del mas i també algunes peces disperses es van anar conservant en col·leccions particulars i museus, com el Museu d’Art de Girona i el Museu Marès de Barcelona. Circula una llegenda poc versemblant de que l'origen d'aquest tresor formava part del tresor càtar ja que els Arquer provenien de la zona occitana.

La casa de subhastes Sedart (http://blog.setdart.com/caliz-cataluna-u-occitania-principios-del-siglo-xiv-lote-34003935/ ) va posar a subhasta el 2013 un calze gòtic de principis del segle XIV (21 x 14,5 cm.) procedent del mobiliari litúrgic dels Arquer.

La peça presenta un peu de perfil lobulat i esglaonat, el qual es troba decorat en el seu alçat amb una banda gravada a força de rombes. En ell hi figuren en els  seus lòbuls tres gravats repussats relacionats amb la Passió de Crist i a l'Eucaristia, coherent a la funcionalitat de la peça. En un d'ells veiem la creu acompanyada pels instruments de la Passió (tenalles, llança, esponja xopa de vinagre, etc.) i  situada sobre un terra rocós puntejat. En un altre lòbul veiem una túnica flanquejada per soldats fent referència a l'episodi en el qual els soldats li treuen la túnica a Crist i se la juguen als daus. Finalment, el tercer lòbul allotja la representació de la columna a la qual van lligar a Crist per la seva flagel·lació, acompanyada per dos fuets i envoltada per la soga amb què es va lligar a Crist.

Des del centre del peu arrenca el fust de la copa, que presenta una secció poligonal de set cares típicament gòtica en una certa gradació en alçat separada per motllures llises imitant estructures arquitectòniques. Tocant a la part del receptacle de la copa hi ha el nus o magolla amb la mateixa secció del peu. En la seva part superior, llisa, ostenta la inscripció “DEUS ARCUM SUUM TENDIT” (“Déu tensa el seu arc”) que identifica la peça amb el llinatge dels Arquer. El seu perfil està decorat amb xarxes de rombes gravades, mantenint una clara unitat estilística amb el peu i la resta del fust. Sobre aquest nus veiem un rodet de nou facetat, que dóna pas a la copa, llisa ja trencant amb l'uniforme facetat, si bé el manté en la subcopa, molt reduïda. Aquesta està formada per una corona de fulles, de les quals les més grans coincideixen amb els angles del facetat inferior.

Tal com vàrem descriure en l'altra notícia esmentada d'aquest bloc, la força de Gascons era una jurisdicció senyorial d’Arenys de Munt, vinculada al castell de Montpalau, del qual també n'eren castlans els Goscons, sota el domini dels Cabrera. Es troba situada a l’inici del camí de Vallalta, al veïnat de Goscons, al tram mig de la vall de Goscons i comprenia els actuals llocs de Goscons, Sacreu i Vallalta.

 Els Gascons es troben documentats a l’indret des del s.XI. El primogènit  de la nissaga, era tradicionalment anomenat Tomàs. El darrer Tomàs de Goscons va morir al darrer quart del s.XIII, i juntament amb la seva muller Ferrara van ser pares de Brunissenda l'última hereva que va portar el cognom. Aquesta, l’any 1266,  es va casar amb Pere d'Arquer que va portar un nou cognom a la jurisdicció. Els Arquer, Arquier o Arque sembla que provenien d’una família occitana que va emigrar fugint de la represàlia de la croada albigesa i buscant protecció dels comtes de Barcelona.

A la masia s’hi conserva un hipogeu amb una sala rodona amb set urnes i una creu càtara esculpida al centre, a vint metres de profunditat sota el celler. Una antiga llegenda popular diu que en aquesta força al segle XIII s’hi va amargar un important tresor càtar consistent en uns reliquiaris de gran valor i un suposat Sant Calze.

Per la cronologia aquest calze gòtic no podria pertànyer a un hipotètic tresor càtar del s.XIII.
.

" De romà a Romànic. L'art de l'antiguitat tardana al Maresme " al programa El Racó de Mataró Ràdio (89.3 fm)

El passat dijous 9 de juliolde 2015 vaig ser convidat al programa 315 de "El Racó" de Mataró Ràdio (89.3 fm) per parlar de « De romà a Romànic. L'art de l'antiguitat tardana al Maresme». El programa, organitzat pel Grup d'Història del Casal, va estar dirigit per la Sandra Cabrespina i la Núria Gómez, a la part tècnica hi va participar en Carles Capella.

Durant l'antiguitat tardana, va viure's una completa transformació de les bases polítiques i socials de l'Imperi romà i es comenen a establir-se les bases del que serà l'etapa medieval. En aquesta etapa es segur que el topònim d’Iluro va evolucionar en Ilurona/Alarona. Aquesta evolució es detecta en altres llocs a partir del s.VI.A mitjans del s.V es detecten també una sèrie de remodelacions en el perímetre urbà d’Iluro, que ens permet parlar de dues trames urbanístiques diferents. Durant la segona meitat del s.VI encara podem parlar d’una ciutat plenament activa amb evidències que demostren que el nucli habitat encara no havia desaparegut del tot i encara hi ha una activitat comercial important envers altres centres productors de la mediterrània.

Pel que fa a l’àrea rural d’Iluro, l’evolució d’aquesta etapa és menys coneguda. A partir de la segona meitat del s. IV i principis del s. V es produeix una ruralització de moltes vil·les i s’entreveu l’inici d’una situació prefeudal, amb vincles de dependència dels propietaris i els pagesos. A partir del s.VI al VII hi ha una generalització de la fundació de capelles cristianes a les explotacions rurals. Sembla ser que les vil·les, a finals del període visigot, pateixen la crisi econòmica i s’inicia un procés de decadència. Aquesta evolució rural també comportarà com a conseqüència la decadència d’aquestes capelles rurals i es legisla sobre l’obligatorietat dels propietaris a destinar un terç de les almoines a refer els desperfectes de les capelles i estipula que si una capella no hi ha sacerdot propi que s’encomani a un sacerdot veí perquè no es perdi el culte. 

No sabrem mai l’evolució que prendria l’art durant el període visigot, ja que la invasió musulmana va provocar una ruptura dins l’evolució d’aquestes formes, una dispersió de la població i una acceleració d’aquesta inèrcia, durant el període visigot, d’autarquia rural de la societat.

Cap el 713-714, els musulmans trepitgen Catalunya i fins i tot arriben a l’alçada de Narbona. Sembla ser que les reaccions als musulmans per part dels hispanoromans i visigots van ser diferents. Per una banda, uns fugiren vers el territori franc (hispani), altres es van refugiar a les zones de muntanya, produint un acceleració de la tendència de l’antiguitat tardana del despoblament de les zones planes de les depressions litorals, prelitorals i la plana central de Catalunya. La comarca del Maresme va esdevenir frontera amb els musulmans entre la capitulació de Girona, el 785 i l’ocupació de Barcelona del 801 per part dels francs. 

Segurament durant aquest curt període la població rural en les vil·les tardoromanes devia continuar i el nucli urbà d’Alarona, devia quedar abandonat. Possiblement, a nivell toponímic aquest abandonament ha quedat reflectit en la manca de continuïtat del topònim Alarona per designar aquest nucli de població concentrada i l’aparició del mot Civitas Fracta i Mataró com a nova forma per a designar-lo.

Les tropes carolíngies segurament van pactar amb aquests nobles rurals desprès de la caiguda de Girona per tal que acceptessin el poder franc.Durant el període comprès entre la conquesta de Barcelona pels francs, l’any 801, i la independència formal dels comtats de la Catalunya Vella respecte el poder franc, al voltant de l’any 1000, es produeix a la Catalunya Vella i també en el Maresme, una repoblació i reorganització del territori, en base a les parròquies i monestirs, per tal de fer efectiva l’ocupació franca, que portarà indirectament a un augment de l’activitat constructiva en l’estil que anomenem preromànic.

Per escolta-ho en MP3:  Descarrega’l / Durada de la gravació: 59,26 minuts (27 Mb).

Ca l’Arquer i la quadra de Goscons a Arenys de Munt.

La força de Goscons era una jurisdicció senyorial d’Arenys de Munt, vinculada al castell de Montpalau, del qual també n'eren castlans els Goscons, sota el domini dels Cabrera. Es troba situada a l’inici del camí de Vallalta, al veïnat de Goscons, al tram mig de la vall de Goscons i comprenia els actuals llocs de Goscons, Sacreu i Vallalta.

A les obres de restauració de mitjans del s.XX s’hi va trobar evidències arqueològiques de què sota la masia hi ha restes d’una la vil.la romana del Baix Imperi, que dominava el pas que unia la Via Augusta amb l'interior. 

Els Goscons es troben documentats a l’indret des del s.XI. El primogènit de la nissaga, era tradicionalment anomenat Tomàs. El darrer Tomàs de Goscons va morir al darrer quart del s.XIII, i juntament amb la seva muller Ferrara van ser pares de Brunissenda l'última hereva que va portar el cognom. Aquesta, l’any 1266, es va casar amb Pere d'Arquer que va portar un nou cognom a la jurisdicció. Els Arquer, Arquier o Arque sembla que provenien d’una família occitana que va emigrar fugint de la represàlia de la croada albigesa i buscant la protecció dels comtes de Barcelona.

El centre de la quadra de Goscons hi ha la masia de ca l’Arquer. Aquesta casa forta fins a la guerra del francès es composava d’un edifici central protegit per espitlleres i matacans i flanquejat per dues torres rodones de les quals, degut a la seva destrucció al s.XVIII, únicament en resten els fonaments. La casa presenta, actualment, una planta quadrada amb teulada a quatre aigües i consta de baixos, dos pisos i golfes. El portal és adovellat i al damunt hi ha una important finestra coronella obrada amb capitells seriats de pedra de Girona. La resta de finestres, moltes amb espitllera, són tardo gòtiques d’arc conopial amb carasses i blasons a les mènsules. Al recinte jussà de la casa s’aplegaven la capella d’estil romànic sota l’advocació de la Mare de Déu de Goscons també desapareguda i altres edificacions annexes al voltant del pati central, encerclat per una muralla a dos nivells tancada per un gran portaló blasonat i protegit per un gran matacà emmerletat.

Després d’un llarg període de deteriorament, a mitjans segle XX, la casa va ser restaurada i en el decurs de les obres va ser quan van aparèixer les restes arqueològiques d’època romana, que hem esmenat. Actualment fa funcions de casa de colònies. El seu aspecte anterior es pot observar en un exvot conservat a l'Arxiu Diocesà.

A la masia s’hi conserva un hipogeu amb una sala rodona amb set urnes i una creu càtara esculpida al centre, a vint metres de profunditat sota el celler. Una antiga llegenda popular diu que en aquesta força al segle XIII s’hi va amargar un important tresor càtar consistent en uns reliquiaris de gran valor i un suposat Sant Calze.

Sembla que els Arquer van poder reunir una col·lecció àmplia d’objectes litúrgics d’orfebreria (calzes, reliquiaris, etc). Aquest tresor es va anar dispersant també al llarg dels segles, especialment després de la Guerra del Francès, menys una petita part que romangué en mans dels descendents a la capella del mas. Algunes peces disperses s’han conservat en col·leccions particulars i museus, com El Museu d’Art de Girona i el Museu Marès de Barcelona. 

Des de finals del segle XVII, els Arquer tenien també casal al carrer Lledó de Barcelona vora l'església de Sant Just i Pastor.

[Procedència fotografies:  http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=3032 i http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0519664.xml i https://www.facebook.com/pages/Mas-Arquer/1423998717848285?fref=ts  ]

Bibliografia

• ARMENGOL, Josep Maria (1988). Fulls informatiu del romànic. Arenys de Munt: Ed,Mun
• ARTIGAS, Buron, Vicenç (1981). Esglésies Romàniques Catalanes. Barcelona: Artestudi Edicions.
• BONET i GARí, L. (1983). Les masies del Maresme. Barcelona: Montblanc; CEC
• PONS GURI J.M. (1983). Inventari dels pergamins del arxiu històric Fidel Fita d’Arenys de Mar. Barcelona: Generalitat de Catalunya
• PONS GURI J.M. (1944). Un siglo de arte religioso en San Martín de Arenys. Arenys de Mar: Tip. J. Tatjé

Aplec de sant Pere de Clarà - 2015 i vuitè col·lacionable sobre la història del priorat.

La passada tarda del diumenge 28 de juny de 2015 va tenir lloc a l'ermita de Sant Pere de Clarà l'aplec anual. L'acte, organitzat per la família Figueras propietària del mas, va començar amb una celebració eucarística a la capella de l'antic Priorat. Acabat l'acte es van cantar els goigs de Sant Pere de Clarà. Tot seguit vaig tenir el plaer de presentar el vuitè col·leccionable de la història del priorat que es reparteix gratuïtament als assistents (també el podeu descarregar en pdf a l’enllaç que hi ha al final d’aquest article). Al mateix temps que la gent podia ballar unes sardanes, hom va poder degustar coca acompanyada de moscatell.

Aquest vuitè opusclet tracta de l'abandonament del culte al priorat El final del culte a l’església de Clarà es pot situar a l’any 1713, quan l’església va ser profanada i es va retirar la potestat de celebrar-hi l’eucaristia “...quia dicitur ecclesia fuit polluta, amplius in ea non fuit missa celebrata...”. L’any 1752, la capella ja es descriu com abandonada i ruïnosa amb uns trenta anys sense culte. 

EL mobiliari litúrgic que contenia es va anar dispersant i perdent. Alguns dels sarcòfags van ser utilitzats l’any 1906 per Puig i Cadafalch per decorar la façana de l’església parroquial de Sant Julià d’Argentona. En la memòria de la visita de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques efectuada l’any 1877, s’esmenta que la masia annexa encara conservava tres velles imatges de fusta que van ser cremades per evitar la seva profanació. Ho explica així: “—Com que va venir un dia lo Sr. Bisbe y va treuren la benediccció, portaren aquí lo Sant Pere, un Sant Crist y una Mare de Deu que'la teniam peraqui mal endrassats, y havent passat després mossen Jaume lo [rector d' Orrius, ho va veure y va dir: Que 'n feu de aixó á n’aqui, no veyeu (que algun mosso ó vosaltres mateixos pot pecarhi, y son tan vells y mal fets aquesta Mare de Deu y aquest Cristi... lo millor que podeu fer es cremarho que ni vos fará nosa ni tampoch ningú podrà pecarhi; y ho varem cremar.” 

El dibuixant i membre de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques Eudald Canivell i Masbernat (Barcelona, 1858 - 1928) en una de les visites al priorat l’any 1877 va realitzar diversos dibuixos que mostren de forma gràfica i nítida l’aspecte d’abandonament del conjunt.

Per aconseguir els fulls col·lacionables (en pdf):

Col.lecionable Núm.1 (2008): Els orígens del Priorat de Clarà
Col.lecionable Núm.2 (2009): La dependència del monestir de Sant Cugat del Vallès (985-1025)
Col.lecionable Núm.3 (2010): La dependència dels senyors de Burriac (1025-1080)
Col.lecionable Núm.4 (2011): La dependència de l'abadia de Cluny i de Sant Pere de Casserres (1080-1359)
Col.lecionable Núm.5 (2012): La crisi del priorat (s.XIV-XV)
Col.leccionable Núm.6 (2013): La dissolució de la comunitat en el s.XVI.
Col.leccionable Núm.7 (2014); La unió amb la diòcesi de Solsona (1592-1713)

Col.leccionable Núm.8 (2015); L'abandonament del culte (1713-1920)

Desprès de la sortida de l'ofici

Pilar Figueras durant la presentació de l'acte .

Moment de la presentació del vuitè col.leccionable

Moment de la degustació de la coca i el vi moscatell.

Moment de la degustació de la coca i el vi moscatell.

Ballada de sardanes

Puig i Cadafalch com a historiador de l'art a Mataró Ràdio

El passat dijous 4 de juny de 2015 vaig ser convidat al programa "L'hora de la gent gran" a càrrec dels membres Consell Municipal de la Gent Gran per tractar el tema de Puig i Cadafalch en la seva vessant d'historiador de l'art. 

Aquest programa, en format d'entrevista tertúlia, forma part d'un cicle que dediquen a la figura de Puig tractant a més les seves vessants de polític i arquitecte.

L'entrevista va ser conduïda pel periodista Manuel Roca Cuadrada i la pedagoga Assumpta Itxart . 

Puig, profund coneixedor de l’art medieval català, és autor d’obres tan importants com L’arquitectura romànica a Catalunya (1909-18, amb A. de Falguera i J. Goday), La geografia i els orígens del primer art romànic (1930), La place de la Catalogne dans la géographie et la chronologie du premier art roman (1932), L’architecture gothique civile en Catalogne (1935) i L’escultura romànica a Catalunya (1949). 

Fou professor de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1901-02) i dels Estudis Universitaris Catalans (1905). Donà cursos a les universitats de la Sorbona (1925), Harvard i Cornell (1926) i a l’Institut d’Art et Archéologie de la Universitat de París gràcies a la Fundació Cambó (1930). 

Presentà comunicacions al Congrés Arqueològic de França a Carcassona-Perpinyà (1906), als internacionals d’història de l’art de París (1921) i Roma (1922) i als d’estudis bizantins de Bucarest (1924) i Belgrad (1927). 

Fou doctor honoris causa de les universitats de Freiburg (1923), París (1930) i Tolosa (1949).

Per escoltar l'entrevista: Àudio del programa

L'equip del programa de l'Hora de la Gent Gran

Francesc Carreras Candi i la seva contribució a l'excursionisme científic, nou article de la revista Lambard

El passat dilluns 25 de maig de 2015, es va presentar a la sala Pere i Joan Coromines del’IEC (carrer del Carme, 47, de Barcelona)el volum XXIV de la revista Lambard. Estudis d’art medieval de l'Associació Amics de l'Art Romànic corresponent al curs 2012- 2013. L'acte va ser presentat per la Dra. Francesca Español que va presentar a continuació una conferència sobre el culte a les relíquies en època medieval.

En aquesta revista ha publicat un article meu sobre «Francesc Carreras Candi: la seva contribució a l'excursionisme científic i a la descoberta del patrimoni medieval».

Aquest article recull el contingut de la conferència que vaig realitzar dins el cicle  «L’excursionisme científic i la descoberta de l’art medieval. Centenari de Mn. Antoni M. Alcover» a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans el 18 de Març del 2013 i que vaig repetir el 6 de maig de 2013 a la sala d’actes del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i finalment a Argentona a l'edifici de pedra el 12 de setembre de 2013 organitzada aquesta vegada pel Centre d'Estudis Argentonins.

Parlar de la figura de Francesc Carreras Candi es fa difícil d’entrada per la diversitat de temes en els quals va excel·lir. Aquest article pretén destacar la seva contribució a l’excursionisme científic. Amb la Renaixença i els primers passos del Catalanisme polític es va inaugurar la recuperació del coneixement del passat de Catalunya a tots nivells (el folklore, la llengua , la història, els costums, etc.) amb l’objectiu de redescobrir el passat per conèixer les pròpies característiques com a poble. Amb aquest objectiu hi va contribuir sens dubte l’aparició de l’excursionisme científic. Carreras Candi com a historiador i documentalista es preocupà de trepitjar i analitzar “in situ” tots els llocs que estudiava, sobretot castells medievals. Per això, emprà i difongué l’excursionisme científic no solament en la pràctica sinó formant part dels òrgans de gestió de les principals entitats excursionistes de Catalunya des del seu inici.

SI us voleu baixar l'article en pdf:

• GRAUPERA, Joaquim (2013).«Francesc Carreras Candi: la seva contribució a l'excursionisme científic i a la descoberta del patrimoni medieval» a Lambard. Estudis d’art medieval. Volum XXIV (2012- 2013). Institut d’Estudis Catalans. Amics de l’Art Romànic. Barcelona, 2011. Pàgs.67-90

Conferència sobre el vi del Maresme al llarg de la història al Museu Arxiu de Calella

Durant el cap de setmana del 16 al 17 de maig de 2015 es va celebrar el Dia Internacional dels Museus (DIM). A Calella, centenars de persones van poder participar en les diferents activitats organitzades i en les jornades de portes obertes, amb entrada gratuïta, al Museu-Arxiu Municipal de Calella Josep M. Codina i Bagué i diumenge també al Centre d’Interpretació del FAR i al Refugi Antiaeri del Parc Dalmau.

El dissabte 16 per la tarda, el Museu-Arxiu Municipal de Calella Josep M. Codina i Bagué, va oferir una visita familiar comentada i al vespre, la nit del Museu va consistir en un tast de vi, amb una xerrada oferta per mi mateix sobre el procediment d'elaboració del vi a la Mediterrània i concretament al Maresme, i el tast de vins grecs i catalans organitzat pel Celler d’en Pau de Calella conjuntament amb la somelier Elisabet Jaime del Celler Parés Baltà de Pacs del Penedès, a la qual van assistir una cinquantena de participants. L’acte va estar acompanyat per música amb viu de Núria Grima i Carles Geli.

Vaig plantejar la xerrada com un viatge des dels origens del vi a la zona del Proper Orient fins l'arribada a casa nostra fent esment de les primeres evidències arqueològiques que situen l'origen de 'elaboració del vi a l'època ibèrica del Penedès. EL viatge va continuar amb unes petites pinzellades sobre la relació de la nostra comarca amb el vi des de l'època romana fins l'actualitat. Aspectes com el vi laietà, la documentació carolíngia que ens parla de vinyes en propietat, la dieta del monjos de Roca Rossa (Tordera), el comerç amb Amèrica, l'evolució de les masies amb la construcció de cellers fins l'arribada de la fil·loxera van ser alguns dels aspectes tractats.

Vull agrair la rebuda dels calellencs assistents i l'agraïment a Arqueonet i a la direcció del Museu Arxiu de Calella per aquesta oportunitat i bona companyia.

Per a més informació: http://www.calella.cat/actualitat/noticies/gran-acollida-del-dia-internacional-dels-museus-2015-a-calella

Públic assistent a la conferència

Carme Torm, Directora del Museu Arxiu de Calella en el moment de la presentació de la xerrada

A dalt i a Baix. Exposició sobre els hipogeus i les cases de cós de Mataró

El passat dissabte 9 de maig de 2015, a les 18 h es va inaugurar a Can Palauet l’exposició “A dalt i a baix. Les cases de cós i els hipogeus a Mataró”, on es mostren els resultats dels recents treballs de documentació i de recerca d’aquests elements de patrimoni arquitectònic.

La casa de cós és essencialment un habitatge unifamiliar de planta baixa, pis i golfes, d’uns cinc metres d’amplada, amb dues façanes i construït habitualment amb tàpia. A Mataró es va configurar a principi del segle XVII i va perdurar, amb variables, durant tres segles fins a la primera dècada del segle XX. Va esdevenir així un dels elements característics del paisatge urbà de la ciutat.

Els hipogeus són unes construccions subterrànies excavades en època moderna (segles XVI-XVIII), que consten d’una entrada esglaonada, un passadís i una cambra final. A Mataró també se’ls coneix popularment com a grutes o fresqueres, i fins al moment se n’han documentat més d’una seixantena.

L’exposició organitzada per l’Ajuntament de Mataró ha estat coordinada per Mariona Gallifa i Joaquim Garcia

A l’exposició s’hi poden veure diferents elements com ara la reconstrucció d’una casa de cós teòrica amb un hipotètic hipogeu a sota i un mapa de la distribució d’hipogeus a Catalunya. En aquest s’exemplifica que Mataró és la ciutat que té més hipogeus comptabilitzats. Hi ha també un mapa de la ciutat amb la ubicació d’aquests elements patrimonials i les imatges i fitxes d’alguns d’aquests.

Un dels elements destacats de l’exposició és el dietari de l’arqueòleg Marià Ribas, que va ser el primer en estudiar els hipogeus a Mataró. S’exposen també elements relacionats amb les cases de cós com ara decoracions de façanes, tàpies, serigrafiats i panys de portes, entre d’altres. La mostra s’acompanya de la visualització d’un hipogeu existent al sota de les sales d’exposicions de Can Palauet.

Per a saber-ne més : 

• SUBIÑÀ, Enric (2010 ). “Els hipogeus al Maresme. El cas d’Argentona” a XXVI Sessió d’Estudis Mataronins 2009. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria. P. 71-91
• BENITO I MONCLÚS, Pere. (2014) «“Grutes” dans un pays sans grottes: les aménagements souterrains des maisons paysannes dans la région de Barcelone du Moyen Âge à nos jours», Habitat troglodytique et sites rupestres au Moyen Âge. A Vivre sous terres. Rennes: Presses Universitaries .p.189-210