El tema de la Nativitat en la mènsula gòtica de la parròquia de Sant Genís de Vilassar de Dalt

El dia 22 de setembre del 1511 van començar les obres d'ampliació de la parròquia de Sant Genís de Vilassar i el dia següent es va firmar el contracte entre el Comú de la Vila i el mestre de cases Bartomeu Rossi de Girona i Pere Capvern. Finalment, el 20 de juny de 1518, es va signar una àpoca als mestres esmentats i a Bartomeu Rossi (fill) pel pagament total del preu fet de la construcció d'aquest nou temple parroquial de Sant Genis de Vilassar. Aquesta esglèsia va ser va ser incendiada l'any 1936 i es va haver d'enderrocar l'any 1941. D'aquest temple solament es conserven alguns elements decoratius com la mènsula esmentada que es conserven en el pati de la rectoria.

El tema del Naixement de Jesús, que s'hi troba representat es troba descrit amb forces detalls en l'evangeli de Mateu (Mt 1,18-25): "S'esdevingué aquells dies que va sortir un edicte de Cèsar August manant que es fes el cens de tot l'imperi. Aquest cens fou el primer que es va fer essent Quirini governador de Síria. I tothom anava a empadronar-se, cadascú a la seva localitat. També Josep va pujar des del poble de Natzaret, de Galilea, a la Judea, al poble de David, que s'anomena Betlem, ja que pertanyia al casal i a la família de David, a empadronar-se juntament amb Maria, la seva muller, que estava encinta. Mentre eren allà se li va complir el temps del part, i va infantar el seu fill primogènit. L'embolcallà i l'ajagué en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a l'hostal. " .

En la mènsula, realitzada en pedra de gres de Montjuïc i força malmesa, s'hi pot observar la imatge de Josep, la Verge, l'Infant i el cap del bou i la mula amb la menjadora.

Mènsula que representa la nativitat procedent de la parròquia gòtica de Sant Genís de Vilassar de Dalt

L'església romànica de Sant Pere de Riu o de Pineda

La parròquia de Sant Pere de Riu, pertanyia jurídicament al temple del Castell de Montpalau. El topònim fa referència a la seva situació dins la vall de Pineda o de Riu. El topònim Riu apareix relacionat a la família dels Riu, documentada des del s.XIII a la zona. La noticia més antiga que es conserva referida a la parròquia de Sant Pere de Pineda data del 18 de maig de 1185, en un establiment fet per Guillem de Marata amb el consentiment de la seva família a favor de Maria de Cànoves i els seus descendents d'un mas i unes terres situades al pla de Riudalfatà (actualment Santa Susana). Segons el Cartulari de Santa Maria de Roca Rossa i seguint la documentació conservada, es coneixen vàries famílies establertes al veïnat de Sant Pere: en Pere Martí i Pere Martorell (1207), en Guillem Cornell (1214), entre d’altres. En el 1221, coneixem l’existència de Pere de Riu i la seva germana Dolça de Riu, casada amb Ros de Pineda els quals tenien un fill anomenat Otó i el 1248, en el mas de Riu hi consta que hi residia en Bernat de Riu.
A l’època baix medieval, la parròquia va passar a mans del monestir de Sant Salvador de Breda segons una Butlla Papal de Innocenci IV (1246) i el domini directe de les propietats que estaven dins el terme parroquial, estava en mans de la casa aloera de la família Ros de Pineda i del Monestir de Sant Salvador de Breda. El terme parroquial comprenia aleshores les terres del pla amb la sufragània de Santa Maria de Pineda i Santa Susanna. El 1362 va passar a dependre de la Seu de Girona com totes les parròquies del terme.
L’església guarda bàsicament l’estructura romànica d’una sola nau amb una capella sota el campanar i un absis de planta semicircular i una decoració a l’exterior amb arquacions llombardes.
L’època d'auge de la parròquia es pot centrar en el s.XVIII, quan la població bàsicament pagesa, comptabilitza 91 habitants distribuïts en 18 masos. La riquesa del moment i l'augment de la població de la parròquia va obligar a fer obres d’ampliació de l’església romànica per engrandir-la i incorporar nous altars, segons consta en la visita pastoral del 28 de maig de 1743. Consta que l’església romànica tenia un altar major dedicat a Sant Pere i un altar lateral dedicat a Sant Llop, possiblement en la capella situada sota de l'estructura del campanar, totes dues en molt bon estat. El visitador va autoritzar en primer lloc a retirar el retaule de l'altar major per tal d’engrandir el presbiteri; en segon lloc, els autoritza a obrir un portal nou sota el cor, que hauria de tenir unes reixes per poder entrar aire per tal d’assecar la humitat existent a l'església. S’esmenta especialment el problema de la humitat ja que perjudicava els daurats de les robes i del retaule. Segons la inscripció de la dovella del portal, aquestes obres es van acabar el 1744. Juntament amb la porta també es va autoritzar l'enderrocament del cor, l’enrajolament de nou de la nau i la obertura d’una finestra circular a la façana que va destruir la doble finestra romànica existent. En el lloc on hi havia la antiga porta romànica, a la paret de migdia, es va donar permís per construir-hi una capella dedicada a Nostra Senyora del Roser, la qual hauria de contenir la imatge del Sant Crist que estava situada amb anterioritat a la paret lateral. També‚ s'autoritza que l’emblanquiment de la nau i la construcció d’una sagristia lateral amb entrada de del presbiteri. Aquesta construcció va provocar l’anul·lació d’una de les tres finestres romàniques de l'absis romànic. Pel finançament d'aquestes reformes els pagesos del veïnat havien de contribuir en mà d'obra i donatius.
A partir del s.XIX, Sant Pere de Riu va formar part, juntament amb Vallmanya, del Municipi de Horsavinyà i anys després van integrar-se al municipi de Tordera.
Els fets de juliol de 1936 van produir el saqueig i la crema de l’església juntament amb la rectoria. Malgrat tot, l’església va retornar al culte després de la guerra però va ser finalment abandonada l'any 1968 desprès de la mort de l’últim rector Mossèn Lluís Seguer. La església i la masia van ser ocupades per una agrupació de caçadors que va ocasionar el seu deteriorament.
L’aspecte actual de l’església i la seva restauració es deuen al rector de Pineda, Mossèn J.M. Gispert que a part de la restauració de l’església ha convertit la rectoria en casa de colònies, amb l'ajut del Bisbat de Girona, de la Generalitat de Catalunya (campanya de Camps de Treball de l'Estiu 1984) i de la parròquia de Santa Maria de Pineda. Malgrat a l'actualitat el veïnat pertany administrativament a Tordera com a Municipi Agregat, la parròquia de Sant Pere de Riu depèn eclesiàsticament de Santa Maria de Pineda.

BIBLIOGRAFIA

• AA.VV.: L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera). Museu Comarcal del Maresme; Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme. Mataró 1992. (El Maresme romànic, III).
• GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “Sant Pere de Riu” a Catalunya romànica. Vol.XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992.

La Vilanova de Palafolls o Malgrat de Mar

El terme actual de Malgrat de Mar pertanyia durant l’edat mitjana als termes del veí Castell de Palafolls, que formava part del vescomtat de Cabrera dins del Comtat de Girona. Aquestes terres estaven ocupades, abans del s. XIV, per una sèrie de masos i molins dependents de l’esmentat castell. Entre ells cal destacar la masia fortificada de Mas Palomeres, documentada des l’any 1288. Dels molins fariners, hi ha constància documental, des de l’any 1195, del Molí de Mar del qual no ens han arribat restes visibles. En canvi, d’un segon molí, el conegut com el molí del Pont o Molí Vell, s’han conservat vestigis del que podria ser la bassa. Aquest apareix documentat des del 1448 i es troba situat en un indret del poble que era conegut com el Pla del Molí. A la part baixa del terme prop del mar, i a la riba dreta de la riera de Palafolls, s’hi va instal·lar un barri mariner integrat per una sèrie de cases sota la protecció d’un turó que domina la vila pel nord i on els senyors de Palafolls hi van edificar una torre de defensa, actualment encara conservada.
Aquest primitiu nucli agrícola i mariner va anar creixent rebent alguns privilegis per part dels senyors del castell com ara els coneguts de 1336 i 1345. Amb els quals, rebé també el privilegi de tenir batlle propi que va recaure per primer cop en la persona de Bernat Estornell.
Les dificultats d’habitar la zona, degut als perills de corsaris i a les crisi agrícoles baix medievals, van obligar a Guillem de Palafolls d’atorgar una carta de poblament, l’any 1373, amb la qual facilitava l’arribada de nous pobladors a la zona, mercès a la concessió de diferents privilegis, i especificava els drets i deures dels nous habitants. Aquest nou poble s’anomenarà Vilanova de Palafolls ja que el nom de Malgrat no s’emprarà fins el s.XIX amb un origen del topònim encara ara molt discutit. Anys més tard, el 1403, Bernat IV de Cabrera va atorgar unes ordinacions sobre al pesca i el comerç del peix per protegir i regular aquesta activitat econòmica.
El nucli urbà segueix l’esquema urbanístic de les viles noves baix medievals amb carrers rectes i perpendiculars amb una plaça central. Dels edificis baix medievals, es conserva l’ Hospital Vell, fundat per Hug Descolomer l’any 1441 a partir de la donació dels seus béns per la construcció d’aquest hospital destinat als pobres i malalts. La seva construcció amb una capella gòtica annexa es va realitzar sobre una antiga masia preexistent. Entre les cases del poble, cal esmentar la casa senyorial fortificada de Can Clapers o Desclapers (actualment edifici de la Cooperativa), construïda a la fi del segle XVI en la qual han aparegut restes arqueològiques en la seva última restauració.

[Fotografies: Pobles de Catalunya - Malgrat de Mar]
Bibliografia: GRAUPERA, Joaquim; BRIANÇÓ, Toni (fotògraf): El Maresme medieval. March Editors. Vallbona de les Monges, 2007

"Speculum Hospitale". Una nou bloc sobre hospitals medievals de la Corona d'Aragó

Des del 25 d'octubre de 2009 s'ha editat un nou bloc sobre els hospitals medievals de la Corona d'Aragó: Speculum hospitale . L'autora és Teresa Huguet , doctora en Farmàcia i estudiant de la Llicenciatura d'Història a la Facultat de Geografia i Història de la UB. Actualment esta treballant com a investigadora postdoctoral en una institució pública de recerca dedicada a les Humanitats i concretament en un projecte sobre la història de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona en el segle XV; tasca que compagina amb la col·laboració en la catalogació del seu fons documental. Pertany també a la International Network for the History of Hospitals amb responsabilitats com a vocal en la seva Junta directiva. Entre els seus altres interessos figuren la història de la medicina i de la terapèutica baixmedieval i de la primera època moderna així com dels espais on aquestes pràctiques i sabers es desenvolupen.

Tal com diu ella en la pàginca de ben vinguda:"... Animada, tanmateix, per iniciatives reeixides que des d'aquí i des de més enllà de les nostres fronteres i amb mitjans sovint humils estan posant en valor hospitals –que esvaïts o no dels nostres paisatges, haurien d'importar als historiadors dels nostres dies– des de camps com la Història, l'Art, l'Arqueologia, la Toponímia, l'Arxivística, etc., començo un bloc que sense aspiracions grandiloqüents, però amb una clara vocació interdisciplinària i alliberadora, pretén tractar i donar a conèixer temes relacionats amb els antics hospitals de la Corona d'Aragó com ara notícies històriques, informació sobre els seus fons documentals, sobre els seus arxius, sobre els seus historiadors, sobre trobades nacionals i internacionals dedicades als hospitals o bé a temes relacionats i fins i tot sobre projectes de reconstrucció virtual d'espais d'aquest tipus, entre d'altres coses."

El bloc es complementa amb un complert llistat d'enllaços de molt interès.
Voldria felicitar des d'aquí aquesta iniciativa i convidar-vos a fer-li un seguiment, que de ben segur ser`interessant.

Les creus de terme del Maresme. Objecte de la conferència a Ca l'Arenas

El passat dijous 19 de novembre de 2009 vaig ser convidat per realitzar una conferència al Museu de Ca l’Arenas. Centre d’Art del Museu de Mataró. L’acte va estar organitzat per l’associació Amics de Ca l’Arenas i va ser presentat per Nico Guanyabens. En la primera part de la conferència vaig plantejar el concepte de creu de terme. Malgrat que s’utilitza aquest concepte per designar-les, no totes les creus conservades tenien aquesta funció, ja que podien ser creus de cementiri, creus de camins, de comunidors etc. Aquest fet, fa que se les anomeni també creus monumentals o creus de pedra, termes també qüestionables ja que no totes tenen la presència d’escultures, i a més moltes d’elles estan obrades en ferro. Albert Bastardes va proposar el terme de creus al vent, per superar aquest atzucac, però el terme proposat no va fer gaire fortuna i se les segueix anomenant creus de terme.
En una segona part de la xerrada vaig repassar les creus documentades i conservades del Maresme, analitzant a priori, els materials i la iconografia. Les creus van estar ordenades per la seva cronologia i estil (gòtic, renaixentistes i neogòtiques), analitzant una per una els diferents aspectes tant formals com conceptuals i iconogràfics. De les conservades destacar d’època gòtica les d’Alella, Teià i Masnou, de les del renaixement la de Mataró i de les neogòtiques les obrades per Puig i Cadafalch i Domènech i Muntaner sobretot a Canet de Mar.
Al final hi va haver un torn de preguntes on es va veure clar que la gent coneix aquests bocins de patrimoni del passat ja que formen part d’un paisatge quotidià i molta gent les tenia identificades plenament per haver-les vist alguna vegada. Malauradament, la guerra civil del 1936-39 va fer que moltes d’elles es destruïssin i no arribessin a nosaltres, fet que va empobrir el nostre antic ric patrimoni.

"La funció funerària dels monestirs medievals del Maresme ". Comunicació presentada a les III Jornades de Recerca Local i Comarcal del Maresme

El passar dissabte 14 de novembre de 2009 es va celebrar a l'edifici de la Biblioteca Ernest Lluch les III Jornades de Recerca Local i Comarcal del Maresme. En aquestes Jornades que tractaven sobre el tema del patrimoni funerari del Maresme, Joan Bou, Jaume Vellvehí i Joaquim Graupera van presentar una comunicació sobre la funció funerària dels monestirs medievals del Maresme, centrant-se ens els casos del priorat de Sant Pere de Clarà (Argentona) i el cas de Santa Maria de Roca Rossa a Tordera.
Fa uns anys es va constituir un grup de recerca sobre els monestirs medievals que integrava al Centre d'Estudis Argentonins “Jaume Clavell”, el Cercle d'Història de Tordera i el Grup d'Història del Casal de Mataró. Es va elaborar un projecte inicial d'investigació que contemplava l'estudi de fons documentals, l’anàlisi de restes conservades i intervencions arqueològiques. El projecte però no va acabar d'arrencar i la recerca s'ha anat desenvolupant a partir de l'interès concret en els monestirs de Sant Pere de Clarà a Argentona i Santa Maria de Roca Rossa a Tordera, i de forma puntual i individualment per membres de cada una de les entitats esmentades. En motiu però de la celebració de les IV Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme, que organitza periòdicament el Grup d'Història del Casal, i que en aquella ocasió es dedicaren als monestirs medievals; membres del Grup d'Història van constituir-se en equip de recerca que volia aprofundir en diferents aspectes d'aquestes dues institucions medievals, un d'ells, precisament, la seva funció funerària.
En la primera part de la comunicació es va analitzar la funció funerària dels monestirs catalans com un element mimètic per part de la noblesa local de la tradició emprada per les grans cases nobiliars d’enterrar en elements privatius vinculats a grans monestirs. En la segona part de la comunicació s’analitzen els dos casos documentats al Maresme: priorat de Sant Pere de Clarà (Argentona) i el cas de Santa Maria de Roca Rossa a Tordera.
En el primer es conserven tres sarcòfags, un “in situ” i altres dos que decoren la façana de la parroquial d’Argentona, situats en aquest lloc en una restauració efectuada per Josep Puig i Cadafalcha principis del s.XX. Aquests sarcòfags serveixen per documentar les darrers obres en l’edifici del Priorat duram el segle XIV. En el segons cas, es documenten els diversos enterraments evidents en la canònica. Malgrat tot s’evidencia que aquest monestir mai va assolir la funció funerària d'una família concreta. Sí que va ser, en canvi, el centre de la devoció dels habitants de la zona i de personatges rellevants en tenir-lo en consideració oferint la seva protecció amb donacions i deixes testamentàries, però sense una adscripció familiar i concreta, com probablement testimonia l'existència de la confraria de Santa Maria amb nombrosos beneficis i aniversaris.
Com s'evidencia en aquest treball, es tracta de dos casos diferents que donen dos models diferents de l'ús cementirial d'ambdós monestirs. El cas de Sant Pere de Clarà, per exemple, un petit cenobi benedictí que en un moment donat va ser adoptat com a recinte funerari pels Sant Vicenç. Hi tenien una relació i un interès per raó d'influència en el territori. Malgrat tot, es veu molt clar que la proximitat amb Barcelona fa que, com element de prestigi, es busqui enterrar en monestirs i esglésies de la capital, abans que en petits recintes monàstics de la zona del Maresme. En canvi, en el cas de Santa Maria de Roca Rossa, una altra petita comunitat, de canonges agustins però, els nobles locals es limiten a seguir les passes del seu superior, el vescomte de Cabrera, que funda el monestir torderenc i els Fogars, els propietaris de l'alou fundacional, consenteixen en la donació probablement, més per raó d'obediència, que no pas per interès personal. Com a element en comú, aquests aristòcrates locals voldran emular els seus senyors superiors per raó de prestigi i intentaran ser enterrats en llocs propers a aquests: els Sant Vicenç i els Desbosc a Barcelona i els Falgars i Palafolls al monestir de Sant Salvador de Breda.

"Premi Iluro 50 anys d'Història" un nou llibre sobre la historiografia del Maresme

El passat divendres 30 d’octubre de 2009 es va emetre el veredicte del Premi Iluro 2009 que va recaure amb un treball que porta per títol “Els orígens del catolicisme contemporani a Mataró” de l’historiador mataroní Ramon Reixach. També va ser guardonat l’historiador d’Arenys de Munt Francesc Forn amb un accèssit i el dret a publicar l’obra: "Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva (castell de Montpalau i castell de Palafolls). La defensa, l’atac i el rescat davant de les incursions dels corsaris turcs i algerians. "

L’acte va estar presidit per l’honorable president de la Generalitat de Catalunya, Sr. José Montilla, el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació Sr. Joan Manuel Tresserras, l’alcalde de Mataró, Sr Joan Antoni Baron i el president de la Caixa Sr. Jaume Boter de Palau. En el mateix, l’historiador Joan Giménez va realitzar una conferència glossant el 50 anys del Premi i va presentar de forma oral una síntesi del llibre que s’ha publicat en motiu de l’efemèride, del qual ell n’és l’autor juntament amb Pere Tió amb les fotografies de Ramon Manent. En l’acte també van intervenir el representant del jurat el Dr Antoni Pladevall.
Aquest llibre de 237 pàgines, es troba dividit en tres parts: “Els antecedents del premi Iluro” on es descriu l’evolució de la historiografia mataronina des dels seus inicis fins l’actualitat; un segon apartat que porta el títol d’ “Un pont entre el que vàrem ser i el que som” on es descriu la història de Mataró i del Maresme agafant com a referència les aportacions dels diferents premis iluro al llarg d’aquests 50 anys i finalment un l’últim capítol amb el títol “ Cinquanta anys reconstruint vint segles d’història” on es repassa la història del certamen des dels seus inicis fins l’actualitat amb una sèrie d’annexos complementaris amb un resum de cada un dels llibres de la col·lecció, la composició dels diferents jurats del premi i una biografia breu de cada un dels autors guardonats.
El llibre, amb una acurada edició i molt bones fotografies, crec que esdevindrà un referent per la consulta sobre la història de Mataró. Un dels mèrits dels autors és el de haver sabut trobar un equilibri entre l’erudició i la divulgació, abordant un tema de forma excepcional i que d’entrada es podia haver presentat d’una forma molt menys amena i entenedora pel gran públic. Si algun defecte es pot trobar en aquest volum, que costa trobar-lo, és el de tractar els temes presentats des d’un enfocament excessivament mataroní. Crec que hagués estat més coherent i encertat haver donat un to molt més comarcal, com de fet el Premi Iluro també pretén i aconsegueix. A tall d’exemple, hi trobo a faltar alguna referència a la figura de l’historiador Josep Maria Pons i Guri (Arenys de Mar, 1909 - 2005). Per altra banda, la historiografia més contemporània es planteja reduïda a les figures de merescut reconeixement i vàlua (Marià Ribas, Lluís Ferrer i Clariana i Joaquim Llovet). Crec que hagués faltat un enfocament semblant al que s’utilitza per descriure la historiografia de finals del s.XIX. Una de les característica de la nostra comarca és la riquesa i la pluralitat de la producció historiogràfica i la presència avui dia d’una quantitat notable de historiadors locals i centres d’estudis repartits en moltes de les poblacions de la comarca. Estant d’acord que la seva tasca és a vegades de qualitat diversa, moltes vegades justificable per la desigual distribució dels recursos, opino que mereixerien una més gran consideració, ja que mantenen viu l’esperit de recerca dels historiadors del s.XIX als quals tanta atenció es dedica en el llibre.
Per acabar recomanar sens dubte aquest llibre a tothom i espero que es converteixi en una lectura obligada per tots els que estimen la nostra història. Fotos Albert Canalejo (Capgròs)// Tot Mataró// Tribuna del Maresme
Per a més informació sobre l'acte:

http://www.capgros.com/noticies/detall.asp?id_noticia_portal=22622&sec=110
http://www.totmataro.cat/portal//index.php?option=com_content&task=view&id=88861&Itemid=38

Cristòfor Colom, un descobridor mataroní

Malgrat que la teoria del Colom català fa temps que es difon, s’ha publicat recentment en els mitjans de comunicació que el professor de la Saint Mary´s University de Maryland (Estats Units), Charles F. Merrill, ha assegurat que aquesta teoria és molt versemblant. Merrill, que ha invertit 18 anys en aquesta investigació, argumenta la catalanitat del descobridor a 'Colom of Catalonia. Origins of Christopher Columbus. Revealed (Demers Books)', que es publicarà l'any vinent.
Això doncs, aquesta informació demostra que la qüestió de l’origen i la procedència de l’almirall que adquirí “les índies” per a la corona castellana és encara un aspecte no resolt. Com tothom sobradament sap, hi ha qui li atribueix la pàtria genovesa, gallega, portuguesa, entre d’altres, però l’article que llegireu, per si no ho teníem prou complicat, explica com uns mataronins justificaven un Colom català i mataroní.
La polèmica es va presentar a la llum pública el dissabte 9 de maig del 1936 amb un article publicat al Diari de Mataró.
Sembla ser que, a finals del segle passat, l’arxiprest de Santa Maria, Dr. Roig, va trobar una partida de naixement d’un tal Cristòfor Colom, fill de Bartomeu Colom i Maria Cabot, ambdós naturals i habitants dels Genovesos, nat l’any 1441; i com a avis paterns tenia a Dídac Colom i Dolors de Mata.La data de naixement d’aquest Colom concorda d’entrada amb la data i l’edat de la mort d’en Colom el 1506 a l’edat de 65 anys. Aquesta troballa va venir acompanyada d’altres documents de l’Arxiu de Santa Maria de Mataró vinculats al mateix tema com són un contracte de terres de Bartolomé Colom, germà del descobridor i altres documents que relacionaven aquests personatges amb l’antiga masia dels Genovesos que ocupava el solar de l’actual Jutjat i l’Institut d’Ensenyament Mitjà “Damià Campeny”. La intenció del Dr. Roig era publicar un opuscle que recollís totes les investigacions efectuades al respecte, però la mort del Dr. Roig va provocar que l’afer restés en l’oblit.
Lluís Falguera, autor de l’article abans citat, va ressuscitar l’afer l’any 1936, entrevistant a tres antics amics del Dr. Roig que veieren els esmentats documents l’any 1917: la família del mestre Joan Bta. Parés, ja difunt el 1936, Joan Sala i Francesc Anglada.
Lluís Falguera afegeix una sèrie de detalls que també vinculen els primers viatges de Colom amb Mataró: Els emblemes de la Santa Maria eren la Creu de la Candelària, de Santa Maria de Mataró, i l’advocació a Sant Simó, protector dels mariners del Maresme i la visita que feu Colom al monestir de la Ràbida on hi havia el prior “adjuntorium Argentonae” argumenta que Cristòfor buscava l’amic frare d’Argentona. Com a conclusió de l’article Lluís Falguera demana la creació d’una comissió per tal d’investigar l’autenticitat i l’existència dels documents esmentats pel Dr. Roig.
El dimecres 13 de maig de 1936 el Diari de Mataró publicava una entrevista amb el Sr. Joan Sala, un dels tres personatges citats en l’anterior article del Sr. Falguera, que havia vist els documents del Dr. Roig. El Sr. Sala argumenta la hipòtesi del Colom mataroní amb els arguments de que ell fill de Colom es deia Dídac com l’avi que apareix en la partida de naixement del Dr. Sala i que les primeres badies descobertes a Amèrica per Colom porten els noms de Santa Maria i Sant Simó. És el mateix Joan Sala que en un tercer article sobre el tema publicat en el mateix diari local, el dia 20 de maig de 1936, denuncia la reacció que els dos articles anteriors van despertar als lectors mataronins: la rialla i la burla. L’article acaba dient: “...Si a Mataró no hi ha prou intel·ligents, ni nous savis, per a parlar d’ell (referint-se al Colom mataroní), al menys que no riguin, si no n’hi ha prou aquí els buscarem a fora; però riure no!”
Qui tingui humor i ganes que busqui, potser entre els llibres i les enciclopèdies hi hauran més pistes que ens parlin de què Cristòfor Colom era un capgròs mataroní que va obrir la porta als que un un futur es van convertir en els “indianos” del Maresme.

BIBLIOGRAFIA

• FALGUERA, Lluís: "Lletra a la ciutat de Mataró. Cristòfor Colom, n’és fill? " a Diari de Mataró, any XIV, 9 de maig de 1936, núm. 3810.
• FALGUERA, Lluís: "Colom és fill de Mataró? Un interviu amb el Sr. Joan Sala" a Diari de Mataró, any XIV, 13 de maig de 1936, núm. 3813.
• FALGUERA Lluís: "Mataró negligent, Mataró riu!" a Diari de Mataró, any XIV, 20 de maig de 1936, núm. 3819
• GRAUPERA, Joaquim: Cristòfor Colom, el primer "indiano" del Maresme" a Butlletí del Grup d'Història del Casal, núm.5 (octubre 1992), pàgs.49-52
• GRAUPERA, Joaquim: Cristòfor Colom, el primer “indiano” del Maresme” a Butlletí del Centre d’Estudis Colombins, Any XIII, núm. 33 ( juliol 2004), pàgs.5-6

Maresme Medieval guanyador de la categoria societat del “II Premi Blocs del Maresme”

Ahir dissabte 24 d’octubre de 2009, a l'auditori de Can Comas de Pineda de Mar va tenir lloc la celebració del tercer aniversari de Diari Maresme. Durant aquest acte, es van fer públics els noms dels guanyadors del “II Premi Blocs del Maresme” i es va fer atorgament dels guardons. Aquests van ser lliurats per l'alcalde de Pineda de Mar, Xavier Amor; l'editor de Diari Maresme, Albert Lladó, el seu director, Ramon Texidó, el Secretari General de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta, Josep Ritort, i el cap de màrqueting i publicitat de Caixa Laietana, Joan Herrero. Al finalitzar l'acte, tots els assistents vam estar convidats a un piscolabis.
En el concurs hi havia quatre premis repartits en les mateixes categories que té el diari: Societat, Política, Cultura i Esports. De cada categoria, hi havia cinc finalistes escollits per membres d'aquest mitjà de comunicació i un jurat creat expressament per aquesta convocatòria. Del 21 de setembre a l'1 d’octubre de 2009, tothom que va voler, (un vot per IP) va poder votar, un sol cop, un bloc de cada categoria. En aquesta edició, a més, es va crear un nou premi: el 'Premi del Jurat' que va ser l'únic que es va decidir només amb els vots del membres de Diari Maresme i va ser lliurat per l'Alcalde de Pineda, Xavier Amor, al bloc Malgrat Confidencial de Noemí Guillén i Albert Serrano.
Aquest bloc, Maresme Medieval, va ser el guanyador de del Premi "Millor Bloc de Societat 2009" el qual va estar lliurat per l'editor de Diari Maresme, Albert Lladó, amb el 30,62% dels vots, pel seu valor històric i per l'aportació per a construir una memòria en comú que enforteixi el sentit de pertinença de la societat maresmenca". Al mateix premi optaven Maresmesfera ; El Roure ; Dóna, dona de Cabrera de Mar d'ones i Pàgina de Martí Rosselló. El passat 1 d’octubre es van concloure les votacions amb un total de 565 votants, un 40% més que l'any anterior.

Des d’aquí voldria agrair a totes aquelles persones que han votat aquest bloc, pel suport i el reconeixement de la feina feta que he anat obtenint de tots vosaltres i per la vostra fidelitat i constància en el seguiment del mateix. Crec que la meva modesta intenció de divulgar el passat medieval de la comarca s’ha demostrat que ha estat una proposta interessant, ben acollida i que ha agradat a força gent. Voldria agrair també el suport del Diari Maresme i felicitar-los per la iniciativa del premi i pels seu III aniversari.
MOLTES GRÀCIES A TOTHOM!!!
Quim Graupera

Per a més informació: http://diarimaresme.com/noticies/societat/ja-es-coneixen-els-noms-dels-blocs-guanyadors-dels-ii-premi-blocs-del-maresme-2009/

[Fotos: Sandra Cabrespina]

El Maresme musulmà (714-801 aprox)

Cap el 713-714, els musulmans trepitgen Catalunya i fins i tot arriben a l’alçada de Narbona. Sembla ser que les reaccions als musulmans per part dels hispanoromans i visigots van ser diferents. Per una banda, uns fugiren vers el territori franc (hispani), altres es van refugiar a les zones de muntanya, produint un acceleració de la tendència de l’antiguitat tardana del despoblament de les zones planes de les depressions litorals, prelitorals i la plana central de Catalunya.

Les pautes d’assentament a les planes i a les valls, s’abandonen i es tornen a utilitzar pautes d’assentament d’època ibèrica, als llocs fortificats de les carenes. Fins i tot, certs poblats ibèrics es reutilitzen (l’esquerda a Roda de Ter (Osona) o el cas del poblat ibèric d’Olèrdola al Penedès). Els camins preromans de muntanya es tornen també a reutilitzar.
La reacció als musulmans en les grans ciutats va ser la capitulació en alguns casos, com Barcelona i Girona, que van acceptar les noves autoritats islàmiques mentre que altres poblacions van resistir. Elx, Sagunt, Tarragona, Mataró i Empúries van plantar cara i foren destruïdes. En les zones rurals, els caps autòctons de les vil·les van signar tractats de capitulació, continuant sent amos de les terres i propietats. Si no volien convertir-se en muladís havien de pagar un impost (jízia) per continuar el culte cristià. Durant aquest període les terres van ser governades per valis.
La comarca del Maresme va esdevenir frontera amb els musulmans entre la capitulació de Girona, el 785 i l’ocupació de Barcelona del 801 per part dels francs. Segurament durant aquest curt període la població rural en les vil·les tardoromanes devia continuar i el nucli urbà d’Alarona, devia quedar abandonat. Possiblement, a nivell toponímic aquest abandonament ha quedat reflectit en la manca de continuïtat del topònim Alarona per designar aquest nucli de població concentrada i l’aparició del mot Civitas Fracta i Mataró com a nova forma per a designar-lo. Un topònim àrab que es conserva en la zona de Tordera és el de “riera d’Alfatà” per designar la riera de santa Susanna. Aquest mot prové de “al-hàtta” que significa “ el riu de l’escletxa” o “ riu del perill” segurament més propi per designar la Tordera que no per designar les petita riera de Santa Susanna.
Les tropes carolíngies segurament van pactar amb aquests nobles rurals desprès de la caiguda de Girona per tal que acceptessin el poder franc.
Les tropes carolíngies deurien pactar amb aquests nobles rurals desprès de la caiguda de Girona per tal d’acceptar el poder franc. Segons Balañà, “...amb la caiguda de Girona (785), que mantenia lligams estrets amb Barcelona ( de camins, entre altres), van començar els pactes amb les comunitats islàmiques pacíficament establertes (...)comunitats que no van marxar; ben al contrari, amb el pas del temps devien adaptar-se plenament a la nova situació (...) alguns grups d’habitants musulmans es van quedar al país, entre d’altres raons perquè aquest havia de mantenir una demografia productiva si es volien obtenir els excedents per subvencionar els avenços de la represa territorial.”

[Foto Agència Catalana de l'Aigua]

El riu Tordera al seu pas per Fogars [Foto exteta deHTTP://natura-tordera.blogspot.com ]

Bibliografia

• BALAÑÀ, Pere: “El maresme àrea de resistència andalusina de Barcelona” a III Jornades d’Història i d’Arqueologia Medieval del Maresme (octubre-novembre 2004). Grup d’Història del Casal. Mataró, 2006. pp. 61-66
• GRAUPERA, Joaquim : “Els orígens de les viles del Maresme en època medieval” a Roca de Xeix, núms.11-12-13 (setembre del 1996). El Masnou. Pàgs.113-114
• GRAUPERA, Joaquim : “El Baix Maresme durant el període carolingi. De la conquesta a l’organització del territori” a XVI Sessió d’Estudis Mataronins. 27 de novembre del 1999. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2000. Pàgs.75-88

El Castell de Burriac (Cabrera de Mar): alerta de degradació

David Farell i Garrigós (Coordinador de la Fundació Burriac i Membre de Natura i del Grup de Muntanya d'Argentona (GMA) em va informar a principis d’aquesta setmana sobre el procés de degradació del castell de Burriac. Ja fa 15 anys de la darrera restauració i malgrat que es va fer una intervenció important per consolidar les restes, el pas del temps i la gran afluència de visitants que accedeix al castell han contribuït a encetar un procés de degradació del monument que sembla que resulta imparable. Les fotografies que publiquem són fetes recentment pel company i amic Farell, el passat dia 12 d’octubre de 2009, i s’hi pot observar l’estat d’abandó en que es troba aquest símbol històric i paisatgístic, amb pintades, enderrocs, brutícia...
Com pot ser que un Bé Cultural protegit per llei, com ho és un castell medieval, pugui presentar aquest aspecte als nostres dies? Com podreu observar, la imatge que donen aquestes fotografies als visitants del castell més emblemàtic de la comarca és molt lamentable. Demanem des d’aquí una ràpida actuació.

Per a més informació:

- Fundació Burriac: http://www.fburriac.blogspot.com/

- Amics del Castell de Burriac: http://www.facebook.com/group.php?gid=31817392553

Foto 1. La bandera republicana acaba de substituir-ne una d’espanyola que hi havia fa uns dies. Es veu que ara començarem una “guerra de banderes” al pobre monòlit que ha aguantat estoicament des del 1980. Una llàstima.

Fotos 2 i 3. Pintades de spray a les muralles. Són molt difícils de netejar, degut a la porositat de la pedra granítica Foto 4. A sota d’aquest fals terra hi ha el paviment de la cisterna romana que vam trobar a les excavacions del 1993 d’opus signinum. Ni Carreres Candi ni Marià Ribas el coneixien. Sort que es va tapar, però mireu quina fila que fa aquest àmbit rebentat.Fotos 5 i 6. La paret s’esquerda sense remei i les pedres cauen posant en greu perill els visitants. Aquest mur afectat correspon a una reconstrucció feta en la restauració del 1994. Es veu que el ciment ja ha començat a degradar-se. Foto 7. Algú es va pensar que al cim del Castell de Burriac els brossaires recollirien les deixalles diàriament i van col·locar una paperera a dalt d’una muntanya sense saber que és més pràctic que els excursionistes s’emportin els pocs residus que generen. Aquesta pràctica solament provoca que posant-hi el contenidor, molts l’omplin a vessar.