Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Necròpolis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Necròpolis. Mostrar tots els missatges

dilluns, 16 de maig de 2016

Els Fontanals i els Bramona, promotors d'art a Cabrera i Agell medievals.

Durant el s.XV la casa forta de Cabrera i Agell va passar per diferents mans i va ser força temps propietat d’Arnau de Fontanals (militar i cirurgià del rei Alfons el Magnànim). D’aquest va passar a Miquel Bramona, rector del poble el qual la va vendre a Joan d’Argentona qui la va comprar el dia 31 de juliol del 1459. Aquest va confessar als síndics i parroquians de Cabrera que ho va adquirir en nom dels habitants fins que aquests li pugessin retornar els diners per tal de redimir-se de dita jurisdicció. Miquel Bramona serà també canonge de la Seu de Barcelona i procurador de l’obra.
La Domus de Cabrera o d’Agell es trobava situada prop del casc urbà, en el mas actualment conegut com a Can Dalmases, Can Ros o Can Vilardaga. La finca, ocupa el triangle marcat ara pels carrers de Mn.Cinto Verdaguer, Torrent de Ca l’Ignasi i Carrer Jaume I. La casa de Cabrera va ser anomenada també casa d’Agell i finalment Casa del Terme. A nivell jurisdiccional, controlava una quadra dins la jurisdicció del castell de Burriac. En el moment present aquest edifici no conserva cap vestigi de l’època medieval, ja que es va reformar totalment en estil barroc, el 1676, segons la grafia de la façana. 
Com a promotors a Cabrera els tenim documentats en la construcció d’una capella funerària dedicada a sant Miquel dins l’església parroquial de Sant Feliu. La capella va ser edificada a partir de l’any 1454, tal com indica el testament d’Arnau de Fontanals, el qual va dotar el benefici eclesiàstic de la capella i va ordenar la seva construcció.
Les obres van ser dirigides pels mermessors testamentaris i van ser realitzades pel mestre de cases Jaume Ros. L’import de les obres i la làpida de l’altar va ascendir a 44 sous tal com ho acredita un rebut conservat amb data del 10 de juny del 1462. Tal com hem dit, aquesta capella esdevindrà el mausoleu familiar de la Casa de Cabrera. En el testament de Miquel Bramona següent senyor de la casa de Cabrera especifica que, en cas de morir a Cabrera, voldrà ser enterrat “...a la parroquia de Sant Feliu de Cabrera, de la qual jo so rector e senyor de la casa de Cabrera, vull sia soterrat en lo carner que en dins la dita sglesia davant l’altar de monsenyor sent Miquel, alla hon jau lo cos de mossen Arnau de Fontanals, cavaller e de madona Isabel, muller sua, cosina germana mia”
En el testament també especifica que, en cas de morir a Barcelona, sigui enterrat al carner que tenien al claustre de la catedral “ ...qui es a la porta del claustre com hom ix de la seu devant la capella de Sant Jordi”. Aquesta capella i sepulcre no s’han conservat, ja que estaven edificats en l’anterior església romànica que va ser aterrada en construir l’actual edifici gòtic de l’any 1540. Del sepulcre solament sabem, a partir de l’esmentat testament que tenia esculpits els emblemes heràldics“... senyam sive bandera et clipeum ac alia arma”.

Casa de Cabrera, coneguda actualment com Cal Conde [Fot. Ajuntament de Cabrera de Mar]
Bibliografia: 
  • GRAUPERA, Joaquim (2012). L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art.  Cap. II ,p. 66-67.  Per a consultes en pdf: Tesis en xarxa

dissabte, 26 de setembre de 2015

Necrópolis de la Riera de Teià (El Masnou) (segle V-VII)

A Teià es va descobrir l'any 1993 una necròpolis datable a l'antiguitat tardana (Segles V al VII). El jaciment es trobava en el lloc on ara ocupa l’autoservei Caprabo S.A, entre el Masnou i Premià de Mar, prop de la carretera N-II en la confluència amb la riera de Teià. L‘excavació arqueològica va estar dirigida per L.Burés i N.Carreras. La planimetria va ser realitzada per F.Tió.
Les restes arqueològiques van començar a ser conegudes directament el 19 de març del 1975, a causa d’una extracció de terres a la riba esquerra de la riera de Teià, fet que va fer sortir a la llum la major part de les estructures del jaciment. Les restes que van poder ser salvades de la destrossa van ser recollides per membres de l’AECC de Premià. Aquests van denunciar, l’any 1980, la destrossa que patia el jaciment, fet que va portar al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya a aturar les obres i a realitzar unes excavacions arqueològiques que van durar des del 22 de novembre del 1990 fins el 12 de gener del 1991. Els directors de l’excavació van ser L.Burés, N.Carreres, J.C.Estrella i A. Marquès. F.Tió va portar tota la planimetria. La campanya arqueològica va detectar dos sectors del jaciment força diferenciats anomenats sector 1000 i sector 2000. El primer correspondria a les restes de la vil.lae romana. En aquest estudi ens interessa el segon sector que ocupava l’espai d’un antic hivernacle construït al costat sud del camí del Mig, a uns 10 mts sobre el nivell del mar. L’excavació arqueològica del sector posà al descobert una necròpolis de tombes de lloses amb els enterraments dipositats directament sobre el sòl i l’estructura d’una fonamentació de murs que deurien format part d’un edifici relacionat amb els enterraments esmentats. La relació d’aquestes restes amb les de la vil.lae no es van poder realitzar ja que l’acció dels rebaixos de terres efectuats per les excavadores va impossibilitar-ho, a més de l’acció continuada de l’explotació agrícola existent a la zona. Al llarg de l’excavació van proporcionar la localització d’un total de 13 enterraments sense elements ceràmics ni aixovar funerari pel que solament es va poder utilitzar com element de datació l’estructura de les tombes.
Les arqueòlogues que van treballar en el jaciment, Lurdes Burés i Núria Carreres, en el seu estudi publicat, van realitzar una classificació de les tombes en quatre tipologies. Desprès de buscar paral·lels en altres jaciments de la comarca d’època paleocristiana com la necròpolis de Ca la Madrona (Mataró), la necròpolis de la Riera de Mataró i del sector proper a la basílica de Santa Maria, i també d’altres de Catalunya, van poder datar la necròpolis com a posterior al s V per la manca de tombes amb forma de cabana d’imbrices i tegulae o bé de reaprofitament amfòric que caracteritza a aquests enterraments. La cronologia òptima per part de Burés i Carreres seria dels s.V al VII, es a dir d’època visigoda. Com a paral·lels citen les tombes mes tardanes de la necròpolis relacionades amb la basílica paleocristiana de l’amfiteatre de Tarragona.
Pel que fa a les restes de l’edifici amb el qual es podrien relacionar les tombes, donades les deficients condicions de conservació, es van reservar de donar paral·lels i una datació fiable. Malgrat tot, van atribuir l’ús de l’edifici a una zona de culte donada la seva suposada planta basilical i la seva proximitat a l’àrea de necròpolis, malgrat que no es van atrevir a afirmar-ho amb rotunditat. Segons les autores, l’edifici correspondria a una vil.lae cristianitzada com Torre Llauder (Mataró) o vil·la Fortunatus (Fraga) entre d’altres.

BIBLIOGRAFIA:
  • BURÉS,Lurdes; CARRERES,Núria: “La vil.la i la necròpoli de la riera de Teià (El Masnou, Maresme)“ a Puig Castellar.Revista del Museu Torre Balldovina. Quarta època, núm.5 (setembre del 1993). Santa Coloma de Gramanet. Pàg.59-71
  • GRAUPERA, Joaquim: "Fitxa - La necròpolis de Teià. (s.V-VI)" a Felibrejada. La revista del Grup d'Història del Casal, núm.91 (Octubre de 2009)
  • MONTLLÓ, Jordi. Memòria mapa de patrimoni cultural del Masnou. Masnou: Oficina del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona); Ajuntament del Masnou; Actium Patrimoni Cultural, SL , 2010
  • PREVOSTI, Marta: Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro. Caixa d’Estalvis Laietana; Dalmau. Mataró; Barcelona, 1981. (Premi Iluro, 33/34) 2 vols. Pàgs.85-101
Planta general de l'àrea d'enterrament (sector 2000).[BURÉS; CARRERAS, 1993,p.61]
Enterrament 2006.[BURÉS; CARRERAS, 1993, Fig.7 p.65]
Enterrament infantil 2026.[BURÉS; CARRERAS, 1993, Fig.12 p.66]

divendres, 31 de gener de 2014

El sepulcre comtal de Ramon Borrell que es conservava a Alella

Dins les peces que s’havien aplegat a ca l’Ardiaca, els sarcòfags romans reaprofitats com a sepulcres comtals són les que han mogut més l’interès i han protagonitzat més l’atenció historiogràfica. Sembla que l’any 1422 es va produir l’enderroc de la galilea romànica de la catedral de Barcelona com a conseqüència de la construcció de la nau gòtica. Segons ha estudiat Francesca Español, aquests espais van ser utilitzats com a recinte funerari per ubicar-hi sarcòfags monumentals, que en el cas de la seu de Barcelona contindria les restes del comte Ramon Borrell (mort el 1017) i les despulles de la comtessa Sança de Castella, primera esposa de Ramon Berenguer I, morta entre el 1026 i el 1027. Un cop buits de del seu contingut i retirats per les obres van restar abandonats. Un d’ells, el de Sança és el que va anar a parar al pati de Ca l’Ardiaca i l’altra, el de Ramon Borrell és el que va anar a parar a la parròquia d’Alella. 

El primer dels sarcòfags, l’anomenat de La cacera dels Lleons per la seva iconografia, és el que es va quedar al pati de Ca l’Ardiaca i es trobava encastat a la paret en el pati del palau de l’ardiaca i feia la funció de font i d’abeurador. La primera descripció coneguda del mateix correspon a l’any 1786 quan Isidro Bosarte, en va deixar constància del seu pas pel palau de l’Ardiaca.  L’any 1788 un altre viatger, en torna a fer una descripció. No serà fins el 1847 que Antoni de Bofarull,  a part de descriure més restes antigues al pati a part dels sarcòfag, descriu la hipòtesi de Jeroni Pujades que l’esmentat sepulcre havia estat la tomba de Cneo Pompeyo. Aquest mateix autor ja havia discrepat anteriorment d’aquesta hipòtesi i proposava que hostatjava les restes de Ramon Berenguer I el vell. Actualment aquest sarcòfag es troba el fons del Museu d’Arqueologia de Catalunya. 
El sarcòfag amida 2,4 m de llarg, 0,76 m d’alt i 0,81 d’ample i va ser descrit per primera vegada en un catàleg l’any 1888 per Elies de Molins. És de marbre blanc i en la seva part frontal hi ha un relleu amb el tema de la cacera dels lleons. S’hi pot observar una sèrie de personatges que es poden identificar com esclaus i altres com a caçadors invoquen a la deessa Diana. Tothom apunta a una cronologia del s.III. 
Sarcòfag dels lleons Museu d’arqueologia de Catalunya  [Fot- Garriga, 1986,p.27]

El segon sarcòfag dels comtes, el que corresponia al comte Ramon Borrell, va ser portar per Lluis Desplà a la casa rectoral d’Alella. A l’igual que l’altre sepulcre va ser utilitzat com a pica d’un safareig o abeurador en el pati de la casa rectoral que aleshores comunicava amb un carrer entre les dues rieres i no tenia el pas tancat com ara. L’aigua hi queia per la boca d’un lleó de pedra que tenia gravada a l’esquena les armes de la família Desplà. Possiblement les obres de canalització d’aigües que hi ha documentades de la Torre dels Desplà fins la casa rectoral d’Alella del 3 de desembre de l’any 1502 deurien ser per aquesta finalitat. Les capitulacions van ser firmades per l’ardiaca Desplà i Vidal de Magench, mestre d’aigües del regne de França per les referides obres i conduccions d’aigua.

La primera crònica que hi ha del sepulcre a Alella no la trobem fins la crònica de Pujades: “Muerto el príncipe preclarísimo Ramón Berenguer, fue enterrado con grande majestad y pompa y puesto en un famoso mausoleo o sepulcro de finísimo mármol en la capilla mayor de la catedral de Barcelona (murió el 27 de mayo de 1076) (...) más tarde (...) para dejar el presbiterio o capilla más desembarazada y espaciosa, debieron sacar el sepulcro (...) sacaron los huesos del conde de aquel grande sepulcro de mármol... quedó la sepultura o sepulcro de mármol fuera de su lugar, y rodando como suele suceder a veces las coses de poca estima y precio de acá por allá, vino a ser lanzado y echado de la iglesia y algún curioso que la debió estimar por ser de mármol fino la llevó al lugar de Alella del Obispado de Barcelona por la costa de Levante en su marina. Los que quieran verla, con caminar dos leguas desde Barcelona hacia Levante, lo hallaréis delante la casa del cura o rector sirviendo hoy de pila donde cahe continuamente el chorro de agua de una Fuente que allí salta enseñando y sirviendo hoy para lo que no fué hecha y mostrando verdaderamente lo que antes con estos versos latinos: 

“Marchio Raymundus Nulli Probitate Secundus 
Quem Lapis Iste Tegit Agarenos Marte Subjecit
At cuius Natum Semper Solvere Tributum
Huic Requies Detur, Moriturus Quisque Precetur.

Tengo por infalible y cierto que debió de llevar allí aquel sepulcro el arcediano mayor de la catedral de Barcelona Luis Desplá el cual juntamente con ser Arcediano fue cura o Rector de aquella Iglesia de San Félix de Alella, como antes del Concilio de Trento se `permitía, pues fue dicho Rector muy curioso y amigo de recoger lapidas y sepulcros en la casa de su dignidad de Barcelona” .

Còpia de la epigrafia de la làpida d’Alella
 Per Miquel Carbonell- ACG: ms. 1492, fol.145.[Español, 2001a, p.174 ]
La següent referència al sepulcre d’Alella va ser escrita durant el rectorat del Dr. Francesc Riu d’Alella (1694-1740) en una nota marginal comenta que el safareig que hi havia davant de la rectoria i que servia d’abeurador havia estat portat pel rector Lluís Desplà i atribueix el sarcòfag a la tomba de Ramon Berenguer IV.
Un altre document interessant en quan a la descripció del sepulcre d’Alella apareix en un plet que va tenir lloc en el rectorat de Josep Ignasi Llexis (1765-1772) a causa dels problemes que generava el subministrament d’aigua de les canalitzacions entre la rectoria i les veïnes casa Pujades i casa de les Quatre Torres efectuades el 1502. En la descripció es menta que “.. al tercer caño de agua ( que viene de las Cuatro Torres) lo está vomitando de día y de noche un león de piedra que se halla sentado más de doscientos y cincuenta años hace en la baranda de una grande balza o estanque de agua que allí ay de espaldas al huerto y de cara al frente de la rectoría, tan antiguo y viejo que ha perdido los ojos y los carrillos y de puro estarse al sol y al sereno y con los porrazos que le han dado unos y otros después de haber satisfecho la sed a muchos millares de persones y de bestias pero conserva todavía la melena, las garres y sus unes para defenderse de los que han pretendido y pretenden sacar-lo después de aver sido mas de dos centurias y media manantial público, perenne de agua. Y cuando la que tiene no le cabe en el cañón de Hierro que está mordiendo, la derrama por una obertura redonda artificial que tiene debajo del pescuezo. (...) 
11.- Otro sí : Que el león de que habla en el núm. antecedente tiene gravadas en las espaldas las armes de la casa Desplá, familia que fueron dueños de la casa y de toda el agua que afluye en las Cuatro Torres. En el año 1511 Lluís Desplá era rector de Alella, Canónigo y Arcediano mayor de la S(an)ta yglesia Catedral de Barcelona cuyo obispado renunció. A este atribuyen en las notes del archivo las obres del conducto de agua. (...) 
12.- Otro sí , (...) el león de piedra que hablamos en el núm. Antecedente descarga el agua que despide por la boca en una pila de mármol blanco que hay en la baranda del estanque de agua del huerto de la misma Rectoría de Alella, la cual pila es tan vieja y remendada como el mismo león que de día y de noche lo está llenando y a mas de ser tradición en Alella lo refiere el Dr. Riu citando a Pujades que la mencionada pila de mármol és la misma que fue enterrado Ramón Berenguer Conde IV de Barcelona y que la trasladó a dicho lugar de Alella el mencionado Luís Desplá anyo 1511. Es verdad. (…)
14.- otro sí: Que desta parte (…) el agua que mana el león de piedra que ay y se alla en el huerto de la Rto. De Alella ha servido y sirve de fuente pública y perenne donde satisfacen su sed a todas horas todo género de personas grandes y pequeñas los del pueblo y fuera de el levándosela los del vecindario a cántaros con jarras possales y sirviendo la pila de agua mencionada en el núm. 12 de abrevadero público donde muy a menudo se ven juntas para beber en él muchas reguas de machos, muchas vacas y bueyes aguardando su vez para beber por no aber juntos en el sin los demás animales que pasando por el camino real de Alella visitan la referida fuente de Alella tan conocida y celebrada. Se justificará y es verdad”.
No hi ha cap més notícia de la font i del safareig a partir de les hores. L’any 1880 en una excursió a Alella, a la Roca i a Santa Quiteria efectuada entre el 19 i 30 de març, la crònica ens comenta que van preguntar al Sr. Olivo de la parròquia sobre la font i la que els hi van ensenyar no era la que comentava la crònica de Pujades: “li fou mostrada una molt Antigua por lo rector en un safareig de l’hort dient que era l’única que ell coneixia des d’un nombre molt respectable d’anys, mes no podia ésser la que servi de sepulcre, puix és de pedra i no de marbre i no té cap senyal de la inscripció que ens diu Pujades”.
Salvador Artés especula que possiblement el sepulcre va ser enretirat del lloc durant el rectorat de Salustio Romero Palacios (1773-1780) ja que durant aquest període Alella va patir unes fortes riuades que van afectar negativament a la confluència de les rieres de Coma Clara i Coma Fosca provocant moltes destrosses i danys materials. Ja hem esmentat que aquest rector va fer moltes modificacions a la rectoria i deuria també renovar la font que com han descrit els cronistes estava en mal estat. Salvador Artés i Lluís Galera van realitzar alguns sondejos arqueològics en el pati l’any 1957 però van resultar negatius.


Per a més referències
  • GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2012) La família Desplà-Gralla com a promotors d'art (s.XIV-XVI). Treball premiat per la  Beca de Recerca Local d’Alella 2012. Alella: Biblioteca d'Alella, p.137-140

diumenge, 3 de febrer de 2013

Restituïda a Santa Maria de Mataró la lauda paleocristiana del s.V


Ahir, dissabte 2 de febrer de 2013 es va oficiar la cerimònia inaugural de la nova ubicació de la lauda sepulcral paleocristiana de Santa Maria de Mataró. Aquesta peça, datada al segle V i descoberta l'any 1958 per l'arqueòleg Marià Ribas, és important perquè documenta per primer cop l’existència del cristianisme a la nostra ciutat.
L’acte va estar presidit per l’alcalde  Joan Mora, el regidor de cultura Joaquim Fernàndez i el director del Museu Arxiu de Santa Maria Nicolau Guanyabens. També hi va ser present Àngels Solé, directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, que va ser l’entitat encarregada de restaurar-la.
Després dels diferents parlaments de les autoritats es va procedir a l’acte de benedicció de la peça i de la nova ubicació a càrrec del rector de la Parròquia de Santa Maria, Mn. Segimon Garcia, en el marc de la festa de la Mare de Déu de la Candelera que es celebrava aquest cap de setmana com a titular de la parròquia.
La lauda, que abans estava situada a la cripta de la capella dels Dolors, ocuparà a partir d’ara l'antic baptisteri de la basílica per poder ser exhibida al públic. El nou emplaçament, amb més garanties de conservació, farà la peça més visible i més accessible als visitants que la podran veure sempre que l’església estigui oberta a través d’una reixa i amb il·luminació contínua de 10 a 13 h i de 18 a 20,30 h o es podrà entrar a l’estança quan hi hagi visites guiades.

Per a més informació :

Públic assistent a l'acte.  [Fot.Joaquim Graupera]
Públic assistent a l'acte.  [Fot.Joaquim Graupera]
Parlaments i benedicció de la lauda.  [Fot.Joaquim Graupera]
Parlaments i benedicció de la lauda.  [Fot.Joaquim Graupera]
Espai expositiu.  [Fot.Joaquim Graupera]

dissabte, 12 de maig de 2012

Restauració de la lauda sepulcral paleocristiana del MASM

El passat dijous dia 10 de maig de 2012 a les 19.30h, va tenir lloc a l'Estatge del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró la conferència "La lauda sepulcral paleocristiana. Història i procés de restauració", a càrrec de Manel Salicrú membre del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, Joan Escudé i Voravit Roonthiva del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, responsables de la restauració de la mateixa.

L’acte, que va ser presentat per l’actual president del MASM Nicolau Guanyabens, forma part del programa d’activitats per commemorar els 30 anys del Centre de Restauració del Béns Mobles de Catalunya.
Manuel Salicrú en el seu parlament inicial va detallar la història i les diverses vicissituds de l’obra des de la seva descoberta el mes d’abril de 1959 fins l’actualitat. La lauda va ser trobada per l’equip de Marià Ribas en el moment de l’excavació de la necròpolis paleocristiana de la plaça de la façana de Santa Maria de Mataró. La lauda des de la seva troballa va passar a formar part de la col·lecció del Museu de Mataró i va romandre exposada en el sotaescala de la planta baixa d’aquest museu fins que va ser traslladada a la cripta dels Dolors pel novembre de 1975 on restà fins aquesta restauració. El projecte preveu que un cop retorni des de Sant Cugat sigui instal·lada de forma definitiva en l’antic baptisteri de la basílica (la capella que hi ha sota el campanar).
La restauració ha estat finançada gràcies a un conveni que va ser signat el passat 22 de desembre de 2011 per la parròquia de Santa Maria de Mataró, la Caixa Laietana i l’Ajuntament de Mataró. Al marge del conveni, es va rebre una subvenció directa de 14.300 € del Deparatment de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Els responsables de la restauració van continuar la xerrada indicant la dificultat i la problemàtica de la restauració. La peça estava instal·lada sobre un suport modern de fustes i totxana lligat amb ciment. Aquest suport va anar malmeten la peça ja que la humitat excessiva de la cripta dels Dolors perjudicava les condicions de conservació a més de les sals que aportava el contacte amb el ciment. La peça també va patir un deteriorament per l’excessiu pes del suport de la capa superficial d’Opus Signinum que caracteritza la peça. Els restauradors també van haver de netejar la pols acumulada i treure les restes de restauracions prèvies que no s’havien fet amb la forma i els material correctes.

Celebrem aquesta iniciativa i esperem el seu retorn a Mataró, ja que aquesta lauda sepulcral del s.V és un dels elements patrimonials de Mataró amb més importància.

Nicolau Guanyabens en el moment de la presentació
Manuel Salicrú en la seva intervenció

Parlament de Voravit Roonthiva del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

divendres, 29 de gener de 2010

El Grup Arqueològic de Vilassar de Dalt. Tradició i innovació

L’any 2007 el Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt, va acollir un acte commemoratiu dels 60 aniversari del Grup Arqueològic. L'acte va estar presidit per l'alcalde, Llorenç Artigas i Planas, Marc Pons i Prats, representant de la Secció d’Arqueologia al Consell de Gestió del Museu Arxiu Municipal i Pau Ubach i Font, representant del Grup arqueològic de Vilassar de Dalt.
Aquesta entitat amb Pau Ubach, Jaume Ventura, Toni Serra, Joan Pujol, Josep Vilademunt, Salvador Grau, Josep Font, Dídac Marín,Salvador Xibillé, Ferran Sagristà, entre d’altres, van iniciar aquesta activitat a Vilassar de Dalt a partir de la relació existent amb les comissaries i grups especialitzats en l’arqueologia d’altres pobles de la comarca, com ara el Dr Serra Ràfols, Epifani de Fortuny (Baró d’Esponellà) o Marià Ribas. Fruit d’aquesta col·laboració no solament van realitzar tasques del patrimoni local de Vilassar de Dalt sinó que també van col·laborar en jaciments de pobles veïns.
A banda de l’activitat arqueològica, van ser els fundadors del Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt creat l'any 1949 pel mateix Jaume Ventura i Campins, llavors comissari local d'excavacions arqueològiques, com a espai per acollir el material que anaven recollint. L'Ajuntament de Vilassar de Dalt va acordar la creació del Museu Municipal l'any 1961; el 1962 la col·lecció arqueològica s'exposà a l'antic local dels Rajolers, a la plaça de la Vila, i el 1974 es traslladava a la masia de can Banús, seu actual del Museu.
Malgrat que la seva tasca principal es va centrar en el món prehistòric, d’època medieval van excavar la capella preromànica de Sant Salvador de Can Boquet (1981), la capella preromànica de Sant Andreu d’Òrrius (1981), les coves de Can Nadal amb testimonis eremítics i la necròpolis medieval prop de la Roca d’en Toni (1974). Actualment com a Secció d'Arqueologia del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, han obert el bloc “SECCIÓ D'ARQUEOLOGIA DE VILASSAR” on ens poden informar de totes les activitats que estan realitzant actualment en la protecció i divulgació del patrimoni arqueològic de Vilassar de Dalt.
Per a saber-ne més :
  • UBACH, Pau: Memòries etno-arqueològiques. Vilassar de Dalt 1934-1993. 6000 anys d’història en el Maresme. L’Aixernador. Argentona, 1994 (El Montalt, 17).
  • El fons arqueològic del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. Museu Arxiu de Vilassar de Dalt,Secció d’Arqueologia. Vilassar de Dalt, 2006.

Inauguració de la sala d'arqueologia del Museu Municipal a Can Banús (1974)Excavació de les tombes medievals de Can Boquet (1974)Treballs de restauració de la capella preromànica de Sant Salvador de Can Boquet (1981)Actes commemoratius dels 60 anys del Grup Arqueològic a Can Banús (2007)

diumenge, 15 de novembre de 2009

"La funció funerària dels monestirs medievals del Maresme ". Comunicació presentada a les III Jornades de Recerca Local i Comarcal del Maresme

El passar dissabte 14 de novembre de 2009 es va celebrar a l'edifici de la Biblioteca Ernest Lluch les III Jornades de Recerca Local i Comarcal del Maresme. En aquestes Jornades que tractaven sobre el tema del patrimoni funerari del Maresme, Joan Bou, Jaume Vellvehí i Joaquim Graupera van presentar una comunicació sobre la funció funerària dels monestirs medievals del Maresme, centrant-se ens els casos del priorat de Sant Pere de Clarà (Argentona) i el cas de Santa Maria de Roca Rossa a Tordera.
Fa uns anys es va constituir un grup de recerca sobre els monestirs medievals que integrava al Centre d'Estudis Argentonins “Jaume Clavell”, el Cercle d'Història de Tordera i el Grup d'Història del Casal de Mataró. Es va elaborar un projecte inicial d'investigació que contemplava l'estudi de fons documentals, l’anàlisi de restes conservades i intervencions arqueològiques. El projecte però no va acabar d'arrencar i la recerca s'ha anat desenvolupant a partir de l'interès concret en els monestirs de Sant Pere de Clarà a Argentona i Santa Maria de Roca Rossa a Tordera, i de forma puntual i individualment per membres de cada una de les entitats esmentades. En motiu però de la celebració de les IV Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme, que organitza periòdicament el Grup d'Història del Casal, i que en aquella ocasió es dedicaren als monestirs medievals; membres del Grup d'Història van constituir-se en equip de recerca que volia aprofundir en diferents aspectes d'aquestes dues institucions medievals, un d'ells, precisament, la seva funció funerària.
En la primera part de la comunicació es va analitzar la funció funerària dels monestirs catalans com un element mimètic per part de la noblesa local de la tradició emprada per les grans cases nobiliars d’enterrar en elements privatius vinculats a grans monestirs. En la segona part de la comunicació s’analitzen els dos casos documentats al Maresme: priorat de Sant Pere de Clarà (Argentona) i el cas de Santa Maria de Roca Rossa a Tordera.
En el primer es conserven tres sarcòfags, un “in situ” i altres dos que decoren la façana de la parroquial d’Argentona, situats en aquest lloc en una restauració efectuada per Josep Puig i Cadafalcha principis del s.XX. Aquests sarcòfags serveixen per documentar les darrers obres en l’edifici del Priorat duram el segle XIV. En el segons cas, es documenten els diversos enterraments evidents en la canònica. Malgrat tot s’evidencia que aquest monestir mai va assolir la funció funerària d'una família concreta. Sí que va ser, en canvi, el centre de la devoció dels habitants de la zona i de personatges rellevants en tenir-lo en consideració oferint la seva protecció amb donacions i deixes testamentàries, però sense una adscripció familiar i concreta, com probablement testimonia l'existència de la confraria de Santa Maria amb nombrosos beneficis i aniversaris.
Com s'evidencia en aquest treball, es tracta de dos casos diferents que donen dos models diferents de l'ús cementirial d'ambdós monestirs. El cas de Sant Pere de Clarà, per exemple, un petit cenobi benedictí que en un moment donat va ser adoptat com a recinte funerari pels Sant Vicenç. Hi tenien una relació i un interès per raó d'influència en el territori. Malgrat tot, es veu molt clar que la proximitat amb Barcelona fa que, com element de prestigi, es busqui enterrar en monestirs i esglésies de la capital, abans que en petits recintes monàstics de la zona del Maresme. En canvi, en el cas de Santa Maria de Roca Rossa, una altra petita comunitat, de canonges agustins però, els nobles locals es limiten a seguir les passes del seu superior, el vescomte de Cabrera, que funda el monestir torderenc i els Fogars, els propietaris de l'alou fundacional, consenteixen en la donació probablement, més per raó d'obediència, que no pas per interès personal. Com a element en comú, aquests aristòcrates locals voldran emular els seus senyors superiors per raó de prestigi i intentaran ser enterrats en llocs propers a aquests: els Sant Vicenç i els Desbosc a Barcelona i els Falgars i Palafolls al monestir de Sant Salvador de Breda.

divendres, 17 d’abril de 2009

Argentona, ciutat romana ? !!!!

En el setmanari gratuït “El Tot Mataró i Maresme” [any XXVII, núm 1382, (Del 17 al 23 d’abril de 2009)], d’aquesta setmana, en la pàgina que correspon a la secció “Tot Argentona” hi podem trobar la notícia titulada “L’antiguitat d’Argentona podria remuntar-se al Segle VI d.C. “. Notícia que també podeu consultar en la versió digital del setmanari,
En ella, Enric Subiñà (vice-president del “Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell”) dona a conèixer la informació facilitada per l'arqueòleg territorial sobre els resultats de les excavacions arqueològiques.efectuades en el solar de Cal Guardià entre els mesos de març a maig del passat 2006. La dada interessant és que situa la necròpolis de Cal Guardià en una cronologia que va des del s.VI al s.VII, és a dir en l’etapa visigoda, en comptes dels s.IX –X tal com apuntaven les primeres evidències que es van difondre en la taula rodona efectuada a Argentona el 19 de Juny del 2006 pels arqueòlegs que van fer-se càrrec de les excavacions (Daniel Vàzquez (CODEX, Sccl) i Marta Pujol (Fac. de Ciències de UAB) i en la qual, jo també vaig tenir el plaer de participar.
El que m’ha estranyat és que al final de l’escrit hi apareix el següent, i ho cito textualment : “D’aquesta manera Argentona entra a formar part del grup de poblacions d’origen romà com Iluro (Mataró), Egara (Terrassa) o Baetulo (Badalona).”
Crec que aquesta informació s’ha de puntualitzar per no caure en un greu error. En cap cas crec que Argentona fos un municipi romà com les ciutats esmentades, ja que el més probable és que l’origen d’Argentona sigui el d’un vil.la romana de l’àrea rural d’Iluro que durant l’activitat tardana deuria anar agafant importància pel procés de ruralització que pateix el Baix Imperi i per la situació en la via de comunicació que manava d’Iluro al Vallès per Parpers (la coneguda com Via Sèrgia). Aquesta vil.la deuria reunir diferents pobladors fins evolucionar en època carolíngia vers el terme parroquial de Sant Julià amb el que es coneix com una vila de sagrera.. En cap cas es pot pretendre que Argentona s’hi pugui trobar un tramat urbà amb un “cardo maximus”, un “decumanus màximus” i un fòrum central com els coneguts exemples d’urbanisme romà.
De fet, aquesta evolució de vil.la a parròquia de sagrera entre en la normalitat, ja que en altres indrets de la comarca hi ha la mateixa evolució segons testo en la meva tesi de llicenciatura fa anys publicada i també en la meva comunicació de les segones Jornades d’Història i d’Arqueologia i Medieval del Maresme.
Suposo que l’article intenta equiparar Argentona amb les ciutats citades de Terrassa, Mataró o Badalona, en el fet de que a partir d’ara les intervencions en matèria urbanística en el centre històric d’Argentona hauran de comptar en una prospecció arqueològica inicial abans de fer-se cap intervenció en el terreny per tal de verificar si hi ha restes arqueològiques prèvies que donin més dades sobre l’origen de la vila. Si és això, enhorabona !!!
Voldria afegir per acabar que una necròpolis semblant a la d’Argentona es va trobar al paratge de Ca la Madrona a Mataró amb una cronologia semblant i associada a la capella preromànica d’origen paleocristià de Santa Cecília.
Bibliografia
  • ARMENTANO, Núria; CARRASCAL, Susana; FADRIQUE, Taïs; PUJOL, Marta “Informe antropològic de l’excavació de les restes de Cal Guardià (Argentona)” a Fonts. Butlletí del Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell, núm.27, (juliol 2006). Pàgs. 11- 13.
  • CLARIANA,J.F.: “Necròpoli de Ca la Madrona” a Catalunya Romànica, vol.XX. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992, pàg.49
  • FARELL, David; LLADÓ, Francesc; LLADÓ, Julià; SUBIÑÀ, Enric. “Dictamen sobre Cal Guardià” a Fonts. Butlletí del Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell, núm. 014 (Abril 2003) pàg.12
  • GARCIA i ROSSELLÓ, Joaquim; CERDÀ i MELLADO, J.A.: “ Una necròpoli tardo-romana a Ca la Madrona (Mataró - El Maresme)” a VI Sessió d’Estudis Mataronins. 15 d’abril del 1989. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 1990. Pàgs.7-22
  • GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 1. La Comarcal edicions. Argentona, 2001. Pàgs.57-66
  • GRAUPERA, Joaquim: “L’organització de l’espai i models de poblament al Baix Maresme” a II Jornades d’Història i d’Arqueologia i Medieval del Maresme. L’organització de l’espai i models de poblament. Actes . Del 20 d’octubre al 10 de novembre de 2001. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2003. Pàgs.23-40
  • GRAUPERA, Joaquim: “ Santa Cecília de Valldeix” a L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 2. Monografies La Comarcal edicions. Argentona, 2002. Pàgs.87-88
  • GRAUPERA, Joaquim “La necròpolis de Can Guardià (Argentona)” a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal-Mataró, núm. 78 (abril-juny, 2006), pàg.3-4
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...