divendres, 26 de febrer del 2010

La veracreu gòtica de Sant Andreu de Llavaneres

De la Veracreu de Sant Andreu de Llavaneres solament es conserva la part superior de la creu i es troba soldada en un peu incorporat en una reparació posterior. Es tracta d’una creu llatina de plata realitzada amb la tècnica de la fosa i correspondria al tipus 1 (Graupera,2008). A nivell tècnic es configura a partir d’un cordó que va definint els braços calats amb acabaments estrellats rematats per florons motllurats flordelisats. El quadrat central es divideix en quatre quarters calats també acabats amb una decoració flordelisada a les puntes. En una de les cares s’hi troba la teca en forma de creu que conté en el seu interior dos estelles de la Veracreu disposats de forma perpendicular dins una capseta de vidre.La creu te com a paral·lels directes una creu d’altar del Museu Diocesà de Lleida,(Museu Diocesà de Lleida: núm . inv. 588.) la Veracreu de Sant Esteve de Granollers (Martí, 1981. Pàg. 517, fot. pàg. 526 ) i la Veracreu de plata daurada de Sant Esteve de Palautordera .(Martí, 1981. Pàg. 517, fot. pàg. 526) A nivell documental coneixem que l’obra va ser realitzada per l’argenter Ramon Valls, segons consta en l’àpoca signada el 21 d’abril de 1490 i per la qual va percebre 24 lliures i 5 sous barcelonins.
L’autor, argenter Ramon Valls, era un argenter de Barcelona i el trobem documentat entre el 1478 i el 1508. De la seva vida familiar solament coneixem que era fill de Ramon Valls i Constança i que el seu fill, Joan el va succeir en l’obrador familiar. El 12 d'octubre del 1478 va firmar uns capítols amb els administradors de la Confraria de Sant Marc dels Sabaters de Barcelona per a la confecció d'una imatge del Sant protector.
Durant el 1483, tenim constància, segons pagaments del clavari municipal de Barcelona, que Valls es va dedicar a adobar uns canelobres i una canadella d'argent pel consistori. També el 1487 i el 1496 se’l tornà a contractar per adobar les vergues dels porrers de la ciutat de Barcelona. El 1485 torna a aparèixer documentalment actuant com a testimoni instrumental en un contracte d'arrendament entre el mestre argenter de Barcelona Pere Camps i Bernat Pelegrí. El 1494 va ser contractat per a realitzar un creu processional a Miralles (Barcelona) i l’any següent apareix com a administrador de la Confraria de Sant Llop. El final de la seva vida el podem datar entre el 1497 i el 1503, doncs en la primera va ordenar testament i en la segona, la seva muller, que ja figura com a vídua, va atorgar una àpoca a favor de fra Felip Alemany, tresorer i sagristà de Ripoll pel treball d'uns canelobres d'argent.

Per a referències bibliogràfiques i documentals:

dissabte, 20 de febrer del 2010

El castell de Montalt. Un castell per descobrir

El castell de Montalt estava situat al cim del Montalt (580 m. d’altitud sobre el nivell del mar). Aquest cim és el vèrtex que parteix els termes de Dosrius, Arenys de Munt, Sant Vicenç de Montalt i Sant Andreu de Llavaneres. Des del cim hi ha l’origen del torrent de Canyamars, afluent de la riera de Dosrius.
El 8 de desembre del 1016 en una venda que van fer Raimon i el seu germà Guitard, fills de Godfred de Toldell, d’un senyoriu i heretats que posseïen en el terme del castell de Montalt als cònjuges Arnust, anomenat Lupó i Riquelda, apareix esmentat per primer cop el castell. En el text es cita l’existència d’una torre en el cim del Montalt, “Quantum in ipsas afrontaciones includum sic vindimus vobis in ista hec omnia ipsa turre de Castro Monte Alto...”
L’existència del castell de Montalt ja no apareix més en la documentació conservada. En el 1042 en la venda que va efectuar Adaleis, esposa de Guillem de Castellvell, d’aquest senyoriu al seu fill Ramon, ja no es menciona el castell de Montalt, sinó el de Mata: “...in kastrum que dicunt Mata ubi dicunt Lavaneres”. En els límits de les terres venudes apareix “...de aquilonis vero in comitato gerundensis sive ad ipsa olzina comtali et vadit per montem nigro (Montnegre) et pergit ad Arens (Arenys) et vadit per torrente malo (Torrentbó) vel per ipsas kalles usque in littore mari”. Això indica que els territoris del castell de Montalt van ser dividits pel castell de Mata i el castell de Dosrius i la torre ja no deuria funcionar com a tal.
Segons Carreres Candi, els límits que hauria de tenir el castell de Montalt abans de la seva desaparició deurien de ser els següents: A llevant el mar, des de la desembocadura de la riera de Caldes fins a la riera d’Argentona o la de Cirera; pel sud des de la riera al turó de Cerdanyola seguint a l’altra banda de la carena fins la riera de Dosrius; a ponent des de la riera de Dosrius pel torrent de Rials fins a la serra del Corredor, i pel nord, des del Corredor seguint pel Torrent Mal (actualment Torrentbó) i la riera de Caldes d’Estrac fins al mar.
A nivell estratègic, el castell dominava el pas de la via Augusta per la depressió litoral i els passos de la zona de Llavaneres i Caldes vers la vall de Canyamars i el Vallès. A més el castell de Montalt dominava el límit oriental del comtat de Barcelona envers el comtat de Girona, separats per la riera de Caldes. Aquesta riera des del 1169, limitava també els territoris dels dos bisbats. Aquesta partió va ser aprovada i confirmada pel papa Alexandre III al bisbe Guillem de Torroja. A nivell jurisdiccional doncs, la part nord de la comarca actual del Maresme, pertanyia a nivell jurisdiccional al comtat de Girona i al vescomtat de Cabrera i a nivell religiós pertanyia aquest territori al Bisbat de Girona i adscrita a l’ardiaconat silvensis. La part sud pertanyia a nivell jurisdiccional al Comtat de Barcelona dins de la zona de l’Oficialat de Barcelona a accepció de Dosrius-Canyamars que va formar part des del 1324 al deganat del Vallès.
La curta existència del castell va fer que el coneixement de les restes materials del castell quedés en l’oblit. A finals del s.XIX, el record del castell de Montalt es va anar recuperant gràcies a l’estudi de la documentació esmentada, a l’auge de l’excursionisme i a la mentalitat historiogràfica de la renaixença i el modernisme de recuperar el coneixement de l’època medieval. A partir d’aquí, comencen a aparèixer descripcions de les restes del castell. L’any 1904, Carreres Candi, descriu les restes observades en una excursió al cim del Montalt :“ Examinat detingudament el cim del Mont –Alt , hi aparegueren senyals d’aquella antiquíssima construcció. Consisteixen en grans quantitats de pedres arrencada i apilotada, sense cap vestigi de que un temps s’hagués lligat amb calç”. Josep Cabanyes, en una excursió del 1926, descriu “...Avui dia al cim del Turó de Montalt encara s’hi poden veure restos de la construcció, que són grans quantitats de pedra apilotada sense senyals d’haver estat un altre temps ajustades amb calç”. Aquestes descripcions antigues són qüestionades més modernament per A. Pladevall, (1992) “...Les suposades ruïnes són en realitat un munt de pedres sense cap traça d’edifici o altre edificació”.
De fet vam poder constatar en una prospecció en superfície en el Montalt que les restes visibles, mostren l’evidència d’una torre en el cim del castell. Les restes són clarament visibles, malgrat la forta erosió a que ha estat sotmès el cim pels agents climàtics. L’existència d’aquesta torre ha estat ja publicada per Ferran del Campo: “La planta era allargada (nord sud) si atenem a la forma del cim on s’aixecava. A la part superior del cim hi ha un vèrtex geodèsic sobre les restes d’una torre quadrada, potser la principal o simplement de defensa del sector nord de la fortificació.” .
L’observació acurada de les restes permet observar, discrepant de F.del Campo que la torre en qüestió tindria una secció circular. L’aparell seria elaborat a partir de carreus irregulars de diferents mides, disposats de forma isòdoma, formant fileres més o menys regulars. En el parament sudest de l’edificació és conserva una alçada de 0’44 mts de la cara exterior de l’esmentada torre. El diàmetre exterior de la torre seria de 4’50 mts i el diàmetre interior de 2’70 mts. El gruix del mur seria de 0’90 mts. tal com varem presentar a les I Jornades d’Història i d’Arqueologia i Medieval del Maresme. L’arquitectura militar medieval
També a la falda nord del cim, es pot observar les restes de l’enderroc de la torre. En una distància d’uns 50 a 100 mts fins el cim hi ha una gran quantitat de carreus dispersos en superfície fruit de l’enderroc de la torre. Aquesta gran quantitat de carreus fa suposar que al menys una bona part de la base de la torre seria feta d’obra. Segons Carreres Candi, la torre estaria feta, a excepció dels fonaments de la mateixa seguint la tècnica del tapial. També a la mateixa cara nord, a uns 150 mts del cim es poden observar restes d’estructures d’una edificació, concretament d’una habitació de planta rectangular, que per l’aparell es podria relacionar amb el conjunt.
Malgrat aquestes evidències, l’existència de gran quantitat de brolla i sotabosc fa difícil de poder observar a nivell de prospecció superficial l’existència de més estructures de la fortificació. Recomanem una neteja de l’indret i una prospecció arqueològica per analitzar les restes que encara hi deuen quedar.
El castell de Montalt deu ser una fortificació que en els seus orígens podria ser carolíngia per tal d’assegurar el control del límit del comtat de Barcelona i el control de les principals vies de comunicació del Vallès i el Maresme. En el s.XI, quan el territori es comença a organitzar amb altres pautes d’assentament, amb la divisió del territori en castells feudals termenats controlant un domini jurisdiccional propi i la reculada de la zona de frontera amb risc a la marca del Llobregat, aquesta torre, deuria perdre el sentit. Seria en aquest moment, que el territori a controlar va ser repartit entre els castells de Dosrius i Mata.

BIBLIOGRAFIA
  • Pel text complert i referències documentals i arxivístiques : GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “Les restes del castell de Montalt” a I Jornades d’Història i d’Arqueologia i Medieval del Maresme. L’arquitectura militar medieval. Actes. Grup d’Història del Casal, Mataró, 2000, pàgs.93-96

diumenge, 14 de febrer del 2010

Conferència sobre el tema “El rei Martí i els banys” a l'Institut d'Estudis Catalans

El passat dilluns 8 de febrer de 2010 a la sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans vaig realitzar una conferència sobre el tema El rei Martí i els banys” dins el cicle de conferències organitzat per l’associació Amics de l’Art Romànic en motiu del 6è centenari de la mort del rei Martí l’Humà. L'acte va ser presentat per la Sra Guadalupe Miras,vocal de la junta de de l'entitat.
L’excusa per tractar el tema dels banys en l’època medieval va ser la visita que rei Martí va efectuar a les termes de la Garriga l’any 1400 per curar-se d’unes febres quartanes que havia contret a la ciutat de Saragossa. A l’inici de la xerrada vaig exposar tot el periple que el va portar a La Garriga i les característiques de la seva estada i que es pot resseguir a partir de la seva correspondència personal i dels documents emesos en aquell període. La resta de la conferència vaig explicar l’estat de la qüestió sobre l’ús de les aigües des del punt de vista medicinal a l’edat mitjana. Aquest ús ha deixat petja en una sèrie d’edificis com els Hammams, (documentats a varies ciutats i que ens han pervingut els de Girona, Palma i València com a més importants) i els balnearis d’aigua calenta com els de Caldes de Malavella, Caldes de Montbui, Caldes d’Estrach entre altres. D’ells a part de descriure’n els testimonis es van paral·lelitzar amb les termes romanes ja que seguien el mateix esquema de funcionament. Els balnearis terapèutics van donar peu a l’edat mitjana, a la fundació de cases hospitalàries dedicades a la curació de malalts sota patrocini reial i municipal. En la conferència també vaig esmentar els miqbé o bans rituals jueus, que malgrat no tenien la mateixa funció que els anteriors, el fet de disposar d’una estructura de piscina pel bany en va semblar oportú d’incloure’ls.
A la comarca del Maresme, els banys de Caldes d’Estrach van ser important a la baixa edat mitjana ja que el rei Jaume II va acudir també a utilitzar-los per curar les seves dolències.