La Torre de Canet de Mar estava situada a la part marítima del terme parroquial de Sant Iscle de Vallalta que a partir de 1579 es constituiria en terme parroquial propi al voltant de l’església de Sant Pere de Romeguera.
El seu aspecte el podem reconstruir a partir de fotografies de principis de segle XX i a partir d’uns plànols realitzats per Lluís Domènech i Montaner realitzats el 6 d’octubre de 1907 en el projecte de restauració. Es tractava d’una gran torre circular d’uns 11 metres d’alçada i 9’93 mts. de diàmetre interior, amb dos torres menors adossades de 1’85 mts. de diàmetre intern. Estava construïda amb un mur de carreus regulars fins a mitja alçada amb 1 metre i mig de gruix. A partir d'aquí es transformava amb un mur de reble elaborat amb gran pedres granítiques irregulars, morter de calç i pedruscall amb maons trencats. Presentava dos pisos amb coberta cupulada amb poques obertures per facilitar-ne la defensa i com a únic ornament una cornisa exterior obrada al cim. Les torres que flanquejaven la porta estaven coronades amb merlets. Era semblant a la torre d’Arenys de Mar construïda a partir del 1551.
Segons Ainaud, Català Roca i altres, aquesta torre va ser construïda en època medieval, concretament l’any 1335, durant la guerra dels Dos Peres (1356-1375) i per ordre de la Diputació del general i d'aquí ve el seu nom. Aquesta va enfrontar la Corona d'Aragó i el Regne de Castella; i en certa mesura va ser també un conflicte personal entre els respectius monarques Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel, i va ser un dels episodis de la primera guerra civil castellana. L’any 2010, Francesc Forn, en el seu premi Iluro, documenta la seva construcció a partir de l’any 1554. Els terrenys adquirits per la seva edificació eren propietat de Salvador Cabanyes i es va dedicar la recaptació d’un impost – el vintè- per sufragar les despeses i que delmaren la capacitat econòmica dels canetencs que protestaren a Hostalric. Les obres de la torre es van concloure el 1562 amb la dotació fins i tot d’un canó de bronze. En la documentació localitzada per Francesc Forn apareix una partida per la construcció d’un pont de fusta fet que porta a pensar en un fossat que envoltava la torre. Aquestes torres en el s.XVI eren servides per quatre homes ; dos a peu (els guaites) i dos a cavall (ela avisadors). Un campanar d’espadanya a la part superior servia per avisar d’atac turc a la població.
Quan es constituir el Comú municipal independent de Vallalta, va utilitzar les dependències de la torre com a lloc de reunions. L’any 1619 es va fundar a Canet la Confraria de Sant Elm que també s’allotjà a la torre i s’hi va afegir una petita capella al seu interior.
L’any 1910 el consistori presidit per l’alcalde Josep Garcia i Soler va incoar expedient per declarar la Torre de Mar Monument d’Interès Local a proposta del regidor Dr Serra i es va decidir restaurar-la. El projecte de restauració de la Torre s’havia iniciat anys abans, el 1907 per l’arquitecte modernista vinculat amb Canet Lluís Domènech i Montaner. Aquest projecte, no solament proposava la restauració dels murs i dependències de l’edifici, sinó que també incloïa l’enderroc d’algunes cases veïnes a més de l’adquisició municipal d’uns horts propers per tal d’urbanitzar l’espai amb una plaça pública. El projecte finalment va ser aprovat per la Comissió Delegada de Conservació de Monuments de Canet de Mar l’any 1914 i s’ha conservat solament a l’arxiu de l’arquitecte. El posterior canvi de consistori amb l’alcaldia de Salvador Busquets (1910-1920) va canviar d’intencions de l’Ajuntament i es van proposar demolir la torre. Domènech i Montaner, va utilitzar els seus contactes polítics a Barcelona per aconseguir que la torre fos declarada monument nacional per impedir-ne la seva demolició fet que s’assoli amb la Reial Ordre de l’any 1921. Finalment l’any 1937 la Torre es va demolir en època que la guerra civil espanyola.
Per a més informació
- AINAUD DE LASARTE, Josep Maria; [et al.] (1982): Les Torres de moros. Canet de Mar: Ed.Cannetum. (Cannetum ; 2). Pp.69.
- BONET i GARÍ, Lluís (1983): Les masies del Maresme. Barcelona: Montblanc; Martín Centre Excursionista de Catalunya.
- CATALÀ ROCA, Pere (1987): De cara a la mediterrània. Les torres del Litoral català. Barcelona: Ed.Dalmau. (Col.Nissaga; 7).
- CATALÀ ROCA, Pere (1990): «Comentari marginal» a Castells Catalans, vol. I. 2a ed. Barcelona: Ed. Dalmau. Pp.720-746.
- CATALÀ ROCA, Pere (1990): Comentaris a Castells Catalans. Barcelona: Ed. Dalmau. (Col.Nissaga, 11).
- FORN SALVÀ, Francesc (2010): Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva (Castell de Montpalau i castell de Palafolls). La defensa, l’atac i el rescat davant de les incursions dels corsaris turcs i algerians). Accèssit Premi Iluro, 2009. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana. (Premi Iluro; 73). Pp.132- 134.
.jpg)
Com a historiador, ha publicat diversos articles de temàtica variada sobre la història d’Argentona dels quals en aquest bloc destacaria els de temàtica medieval com ara “Argentonins en la conquesta de Mallorca” i “Argentonins a la Guerra Civil del segle XV”. També és coautor d’altres estudis amb temàtica medieval com la “Carta Arqueològica d’Argentona”, “Les Masies d’Argentona” i “La capella de Sant Sebastià”. 
.JPG)
.JPG)
+(Large).JPG)
.JPG)