divendres, 26 de desembre del 2008

Un interessant conjunt de campanars gòtics al Maresme i Vallès Oriental

En el procés d'elaboració de l'estudi que estic realitzant sobre l'art gòtic del Baix Maresme, em vaig adonar de la similitud entre un grup de campanars gòtics de la comarca que formaven un corpus estilístic fàcilment identificable. Aquest grup de campanars tenen una clara relació amb un altre grup de la comarca veïna del Vallès Oriental, que per la seva proximitat a l'àrea estudiada porten a pensar que van ser edificats per un mateix taller. Ens referim als campanars de Sant Pere de Premià i Sant Julià d'Argentona, al Baix Maresme, i els de Sant Sadurní de Collsabadell (Llinars del Vallès) i Santa Maria de Cardedeu, al Vallès Oriental. A banda d'aquests, trobem el campanar de Santa Maria de Corredor de la parròquia d'Alfar, que abans era ssufragània de la de Llinars (Vallès Oriental) i ara ho és de la de Dosrius (El Maresme), és a dir, a cavall de les dues comarques, i que manté una clara relació amb els campanars esmentats.

Aquest grup de campanars es poden atribuir a un mateix taller per diferents raons. En primer lloc, els quatre campanars van ser construïts en dates properes en un marge de 20 o 25 anys, entre 1559 i el 1582. També la distància geogràfica entre l'un i l'altre resulta molt propera, en un radi de 20 Km.
El més clar de tot és l'estructura quasi idèntica, com també les proporcions. Les torres solen ser de planta quadrada, i en la majoria dels casos, a excepció de Collsabadell, estan compostes de tres cossos realitzats tots ells amb pedra de fil granítica. El de baix és totalment llis, o a vegades es troba construït en un mur de reble. El cos central presenta dos finestrals apuntats en el mur nord i sud i un de sol als murs est i oest. La part més alta segueix la mateixa tècnica de construcció del cos anterior, i es decora amb quatre gàrgoles que representen figures animals als cantons. L'acabament de la torre es troba ornamentada amb quatre merlets per cara. Les plantes solen tenir una dimensió semblant, al voltant dels 5 metres per costat, i l'alçària dels tres cossos es troba relacionada al voltant dels 8-9 metres, 4 i 2 metres respectivament. Aquests trets estilístics ens evidencien l'obra d'un mateix taller.

L'atribució del taller és difícil d'establir ara per ara, fins que no es puguin trobar altres documents dels contractes de les esglésies estudiades. Solament tenim el mestre de cases Bertran Felip, de Barcelona, documentat a Argentona. Sobre ell, coneixem l'autoria d'altres obres dins la comarca del Vallès. El 1561 va signar un contracte" per realitzar l'ampliació de la capella de la Doma, l'antiga església parroquial de Sant Esteve de la Garriga (Vallès Oriental) pel preu de 220 lliures barceloneses.". El campanar del Corredor, malgrat semblar-se estèticament als altres, presenta també una tècnica més senzilla en les motllures gòtiques dels finestrals de la torre, que desapareixen per passar a ser arcs simplement adovellats. A banda d'això, les gàrgoles, en comptes de representar animals, són simples tubs de pedra.

Bibliografia
  • GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “Notes sobre un conjunt de campanars gòtics del Baix Maresme i el Vallès Oriental” a Simposi “El campanar de la Seu Vella de Lleida. Els campanars gòtics a la Corona d’Aragó”. Lleida 25 al 27 d’octubre de 2001. Amics de la seu Vella. Lleida [en premsa]
  • GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “Notes sobre un conjunt de campanars gòtics del Baix Maresme i el Vallès Oriental” a XVIII Sessió d’Estudis Mataronins, 24 de novembre de 2001. Cominicacions presentades. Museu-Arxiu de Santa Maria; Patronat Municipal de Cultura. Mataró, 2001. Pàgs.73-84

Per a llegir-ne el text complert:

http://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/view/112862/140535

dissabte, 20 de desembre del 2008

Les neules medievals de Mataró

Avui en dia, la Neula s'ha convertit en un referent del Nadal català. Des de fa uns anys la pastisseria Casa Graupera s.l. "Mestres Neulers" ha tornat a fer les neules medievals fetes a mà. Aquest mestres artesans han recuperat la tècnica i la forma medieval de la neula a mà, però són llises sense l’ornamentació que la caracteritzava. Per adaptar-les al nostre gust contemporani, també en realitzen una variant amb una capa de xocolata.
L’origen de la neula ve de lluny. Malgrat que els egipcis i romans ja ofrenaven uns dolços plans i rodons als déus, la primera vegada que apareixen documentades les neules als Països Catalans, és a l’època medieval. A l’alta edat mitjana eren considerades un dolç exquisit, ja que per la seva realització s’hi afegia mel i tota mena d’espècies a la recepta i a més a més, es feien amb formes cada cop més sofisticades i fins i tot decorades amb gravats. És per això que les neules solien formar part dels postres dels grans àpats dels nobles i reis catalans al llarg de tota l’època medieval. En aquest sentit, Carme Batlle i Teresa Vinyoles publiquen una dita del segle XV que mostra el valor que llavors es donava a les neules: “Gran meravella verament, de les neules amb piment”. El piment era una beguda feta amb una base de vi negre molt especiat i molt estimat en aquelles èpoques i que Arnau de Vilanova, en el llibre Regiment de Sanitat, en dona les receptes.
Les neules medievals eren planes i no pas enrotllades. De fet, això explicaria l’origen etimològic del nom, que vindria del romà nebula, que no vol dir altra cosa que núvol, boira, cosa lleugera. No és fins al segle XVII que la neula s’enrotlla, com la coneixem actualment, i és llavors quan passa a ser un dolç d’ús quotidià i molt famós en les cafeteries que comencen a obrir-se a la Barcelona moderna i es tornarà a popularitzar per la Renaixença. És a partir de llavors, quan les neules es fan pels carrers i comencen a sortir les varietats amb xocolata, les fetes amb forma de ventall, entre altres.
Tenim documentades varies ocasions en que figuren les neules en diversos àpats de l'edat mitjana. En el dinar de Nadal de l'any 1267, Jaume I hi va convidar mes d'un centenar de comensals, i com a llevant de taula, o sigui per postres, amb ametlles i pinyons, es van servir neules. Anys més tard, el 1288, l'escriptor i filòsof Ramon Llull també va parlar de les neules a la seva obra "El llibre de les Meravelles". També, el dia 1 d'agost del 1381, el fill de Pere III, el príncep Joan, Duc de Girona, llavors Governador de Catalunya i que poc desprès esdevindria Rei, amb la seva esposa Violant de Bar, emprengueren un viatge de Tarragona a Girona. El dissabte, dia 7, dinaren a Cardedeu i pernoctaren a Sant Celoni. Segons els comptes de l'escrivà de ració per postres, van menjar mel i neules. D’aquestes en consumiren una lliura i onze unces, que costaren 7 sous. (ACA: Registre del Rei Joan, nº 1)

Per tal de fer les neules s’utilitzaven els neulers dels quals se n’han conservat uns quants, dels quals podem destacar els exposats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i al Museu Episcopal de Vic. Són una mena de premsa en forma de tenalla a la platina de la qual, s'hi dipositava una cullerada de pasta, que era premsada i cuita per la premsa un cop calenta. Les planxes eren circulars per diferenciar-les dels ostiers que eren quadrangulars. A nivell decoratiu presenten uns esquemes establerts: en una de les cares hi ha una escena decorativa, sovint vegetal, envoltada per una orla i en l’altra cara, hi ha un motiu ornamental envoltat per una inscripció.
Felicitem a la Casa Graupera de Mataró per haver recuperat aquesta menja tant tradicional.
Bibliografia:
  • AA. VV.: Del rebost a la taula. Cuina i menjar a la barcelona gòtica. Museo d’Història de la Ciutat; Electa. Barcelona, 1995
  • AMENÓS Lluïsa “Hostiers i neulers medievals del Museu Episcopal de Vic” a Quaderns del Museu Episcopal de Vic. I. 2005
  • AMENÓS, Lluïsa: “Els objectes d’ús litúrgic i ús domèstic” a L’art gòtic a Catalunya. Arts de l’objecte. Enciclopedia Catalana. Barcelona, 2008. Pàgs.149-156
  • BATLLE, Carme;. VINYOLES ,Teresa: Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques. Rafael Dalmau, Editor Barcelona, 2002.
  • COMES, Pere: Els torrons i les neules. Cardedeu, 1999 ahttp://www.cardedeu.org/firadenadal/els_torrons_i_les_neules.htm#02
  • RUIZ i CALONGE, Joan: Retaule de la vida medieval.Textos catalans coetanis. Barcanova Educació. Barcelona,1990.(Sèrie Major,1)
  • VINYOLES,T. “Alimentació i ritme del temps a la Catalunya Medieval” a Primer col·loqui d'Història de l'alimentació a la Corona d'Aragó. Lleida,1995, pp.134-138.

divendres, 12 de desembre del 2008

La conquesta carolíngia del Maresme (s.IX)

La conquesta de Barcelona es va iniciar a partir de l’acord pres en una gran assemblea celebrada a Tolosa de Llenguadoc i presidida per Lluís el Piadós a la primavera de l’any 800. La decisió última però va ser presa per Carlemany i els preparatius van ser duts a terme per Bigo, gendre de l’emperador. Sembla ser que l’exèrcit va estar format per tres cossos: un dirigit per Lluís el Piadós, es va situar al Rosselló; el segon dirigit pel comte Rostany de Girona, assetjà Barcelona; i el tercer amb el comandament del duc Guillem de Tolosa i el comte Ademar de Narbona es va dirigir més al sud per aturar possibles reforços musulmans que pugessin venir. Aquestes tropes musulmanes de reforç, davant la presència d’aquestes tropes carolíngies, sembla que es van aturar a Saragossa i davant la presència de tropes franques van retrocedir. Aquest fet va fer possible que les tropes de Guillem i Ademar es presentessin a Barcelona per reforçar el setge. Malgrat les contradiccions de les fonts sembla ser que la ciutat va ser presa el Dissabte Sant d’aquell any, és a dir, el 4 d’abril de l’any 801. La temptativa de fer baixar la frontera vers l’Ebre va fracassà vers l’any 809 i la frontera sud del comtat s’estabilitzà immediatament al sud del Llobregat durant gairebé dos segles.Segons aquestes dades, el Maresme es va convertit en zona fronterera entre l’imperi carolingi i el poder musulmà des de 785 fins el 801 aproximadament. És durant aquest període, sobre tot, des de l’any 800, que la zona compresa per l’actual Maresme patirà les incursions bèl·liques per la conquesta de Barcelona .


La hipòtesi més raonable és que les tropes carolíngies de Tolosa i Narbona devien utilitzar l’antiga Via Augusta per arribar a Barcelona, passant per Girona, on es devien afegir-se les tropes del comte Rostany. Es probable que les tropes es dividissin en els dos brancals de la Via Augusta, uns pel pas del Vallès i altres pel Maresme, fins arribar a Barcelona.La situació a nivell topogràfic de diverses esglésies dedicades a advocacions franques (Sant Martí, Sant Vicenç i Sant Genis) demostra, malgrat tot, que la via utilitzada pel trasllat de les tropes i els seus diferents assentaments en el pas pel Maresme deuria ser el Camí dels Contrabandistes. Aquest és un camí conegut des de l’època ibèrica i que té un recorregut pel territori del Baix Maresme que circula en el seu primer tram, seguint actualment la carretera de Mata passant des de Sant Cebrià de Vallalta a Sant Martí d’Arenys de Munt, Sant Vicenç de Montalt, i Llavaneres. A partir d’aquí es converteix actualment en camí sorrenc i passa per Sant Martí de Mata, Sant Sadurní de Valldeix, Figuera Major, Argentona prop de Sant Jaume de Traià i Sant Martí de la Pujada, les Brolles de l’Abril prop del castell de Burriac, la Carena de Sant Mateu, prop de Vilassar i Premià fins Can Sentromà de Tiana i a partir d’aquí entraria al Pla de Barcelona.

Per a llegir-ne el text complert:
  • GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “El Baix Maresme durant el període carolingi. De la conquesta a l’organització del territori” dins XVI Sessió d’Estudis Mataronins. 27 de novembre del 1999. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria; Patronat Municipal de Cultura. Mataró, 2000. Pàgs.75-88

Bibliografia complementària:

  • GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim : L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 1. La Comarcal edicions. Argentona, 2001
  • GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “L’organització de l’espai i models de poblament del Baix Maresme” dins L’organització de l’espai i models de poblament. III Jornades de Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Actes. Del 20 d’octubre al 7 de novembre de 2001. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2003. Pàgs.23-40

divendres, 5 de desembre del 2008

La presència de l'arc ultrapassat o de ferradura al Maresme

La Catalunya del segle VIII al segle X estava sotmesa a un procés de canvi constant, en què diverses cultures conflueixen i hi deixen petjada. El fet queda ben palès en l'estudi de l'estil de l'època, el preromànic, anomenat durant molt de temps, i de manera indistinta, art visigot, art carolingi o art mossàrab, fins que a partir d'un debat organitzat pel Grup d'Amics de l'Art Romànic de Barcelona, filial de l'Institut d'Estudis Catalans, es fixà i s'acceptà el terme pre-romànic per a definir l'art autòcton català dels segles VIII i IX.
Un aspecte problemàtic de l'art pre-romànic a Catalunya és la presència de l'anomenat art ultrapassat, o de ferradura, de possible influència mossàrab o califal cordovesa, que es troba tant en les plantes dels edificis, com en elements estructurals i en obertures. Aquesta forma arquitectònica va ésser anomenada de ferradura en base a criteris visuals o estètics, sense considerar la seva funció. Per això, per a definir-la, considerem més correcta l'expressió d'arc ultrapassat, ja que el seu traçat
"ultrapassa" la mitja circumferència i, per tant, la línia d'imposta és més avall del centre.
Examinant els estudis realitzats pels diferents historiadors de l'art que han incidit en el tema, podem destacar quatre criteris bàsics o quatre conjunts teòrics per explicar l’origen de la presència d’aquest arc a Catalunya. Un grup d’historiadors, entre els que s’hi pot comptar Gómez Moreno i Puig i Cadafalch opinaven que l’origen d’aquest arc a Catalunya es deu a l’arribada de comunitats mossàrabs, és a dir, un conjunt de nuclis cristians exiliats, expulsats de la Còrdova islàmica.
La segona teoria, defensada per Fèlix Hernández, interpreta la presència de l’arc ultrapassat a Catalunya com a influència de l’art musulmà de forma directa. La tercera, argumentada per Joel Pijoan, manté l’origen en època visigoda i per tant serien restes de la pervivència goda. Per acabar, la última d’elles defensa un origen tardo-romà local i estaria defensada per Mn. Eduard Junyent.
L'arc ultrapassat al Maresme ens ha pervingut en l’estructura dels arcs triomfals que separen la nau del presbiteri, com el cas de Sant Cristòfol de Cabrils , o en l’estructura de les finestres, com el cas de la capella de Sant Salvador de Vilassar de Dalt o també en l’anterior capella mencionada. El seu origen sembla correspondre més a la teoria defensada per Junyent i per tant un origen autòcton derivat de les tècniques constructives emprades.

Bibliografia
GRAUPERA I GRAUPERA, Joaquim : “L’arc ultrapassat en el pre-romànic del Maresme” a Fulls del Museu-Arxiu de Santa Maria”, núm.31. Museu-Arxiu de Santa Maria. Mataró, abril 1988. Pàgs.3-9.
Per la consulta del text complert:
http://www.raco.cat/index.php/FullsMASMM/article/viewFile/115791/146391

dissabte, 29 de novembre del 2008

La col•lecció de ceràmica medieval del Museu del Càntir d’Argentona

Amb motiu del 25è aniversari de la Festa del Càntir, l'any 1975, es va obrir a Argentona el primer museu monogràfic sobre càntirs. El museu va ser instal·lat en un edifici d'estil gòtic tardà donat a l'Ajuntament pels fills de Joan Rectoret i el contingut inicial va estar format per la donació del seu impulsor, en Jaume Clavell. La nova seu actual va ser inaugurada l’any 2000, just al davant de l’estatge antic.
Dins dels 2.300 exemplars aproximats que conté el Museu, destaquem aquí la col·lecció de càntirs medievals que es troben situats en dues vitrines del tercer pis del Museu.
El càntir és un recipient ceràmic per emmagatzemar i beure líquids (especialment aigua), més estret de la base que de dalt, amb un broc petit per beure'n, el galet, i un broc més ample per a omplir-lo del tot i sovint dotat d’un peu per a reposar-lo. La majoria solen ser fets de terrissa ja que permet la conservació de l’aigua fresca.
En època alt medieval, el càntir com a forma ceràmica va desaparèixer pràcticament de la península i solament s’han conservat alguns de factura islàmica almohade (aprox. entre 1146-1228). El càntir pròpiament dit, apareix en territori català, a partir de la conquesta carolíngia com una de les peces ceràmiques característiques d’aquest territori. Molts dels que ens han pervingut pertanyen a l’etapa baix medieval (s.XIV i XV) i la majoria d’ells van ser utilitzats en la construcció dels carcanyols de les voltes ja que disminueixen el pes a suportar i mantenen l’espai ocupat per material. Molts dels càntirs medievals són de terrissa vermella amb la part superior envernissada en verd però també podem trobar càntirs de terra negra o fumada realitzats seguint la tècnica de cocció reductora.
En la primera de les vitrines, apareixen tres “canteretes” islàmiques que estan exposades com a dipòsit del Museu de la Ceràmica de Barcelona ( Num. Inv.- 1598; 1608 i 1607). Una d’elles va ser fabricada a Manises (València) entre els s. XIV i XV.

En la segona vitrina s’exposen 6 peces, també com a dipòsit de l’esmentat museu (Num.Inv. 264,1561,252, 1590, 1551 i 1553). Aquest segon conjunt es composa per una varietat de peces provinents de les voltes de l’església gòtica del Pi, de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona i del convent de Carmelites Calçats de Barcelona. Les formes exposades són bàsicament càntirs a més d’una gerra i un poal. El Poal és un càntir d’un broc amb nansa que era utilitzat per treure aigua dels pous. La majoria de peces van ser obrades a Barcelona entre els s. XIV i XV.

diumenge, 23 de novembre del 2008

El patrimoni medieval a la II Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme

El dissabte 22 de novembre de 2008 es va celebrar al Saló de Pedra del Capítol d’Argentona la II Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme amb la voluntat d’aplegar les diverses entitats que estan treballant a la comarca per la investigació, conservació del patrimoni del Maresme.
Aquesta II trobada va estar organitzada pel Centre d’Estudis Argentonins “Jaume Clavell”, el Centre d’Estudis de Sant Cebrià, l’Arxiu Comarcal del Maresme, la Coordinadora de Centres de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner. També hi ha col·laborat el Centre d’Estudis Vilassarencs, el Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, el Grup d’Història del Casal, el Patronat Municipal del Masnou, la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, les associacions Arrels Cultura i Arts i Lletres de Caldes d’Estrac. Desprès de la presentació de l'acte pels organitzadors el Dr.Jaume Dantí de la Universitat de Barcelona va presentar la conferència El patrimoni: responsabilitat pública i factor d'identitat. Després d'una pausa es van presentar les diferents cominicacions. Després d'un dinar conjunt es va realitzar una visita comentada al museu del cantir.
Entre les comunicacions presentades en destaquem quatre que tracten el tema del Maresme medieval:
- Joan Bou, Jaume Vellvehí i jo mateix vàrem presentar El procés de catalogació i estudi dels molins medievals i moderns del Maresme. En ella es presentaven les activitats d’aquest grup de treball de la secció d'Estudis Medievals del Grup d'Història del Casal centrat en l’estudi dels molins medievals de la comarca i que ja hem explicat en anteriors notícies de Maresme Medieval.

- La segona comunicació amb el títol Patrimoni de Roca-rossa va ser presentat per Mercè Torrelles del Cercle d’Història de Tordera. En aquesta comunicació va explicar totes les actuacions realitzades per aquesta entitat per tal d’aconseguir la recuperació d’aquest monestir medieval, les quals s’han intensificat durant aquest 2008.

- La tercera comunicació presentada per Francesc Vila de l’Associació Arrels Cultura de Caldes d’Estrac portava eltítol de El poblat iber del Puig Castellar, entorn de la torre dels Encantats. De nou anys ençà, aquesta associació ha desenvolupat una sèrie d’intervencions i d’accions amb un únic objectiu clarament definit: aconseguir que l’espai natural del turó, amb la torre medieval dels Encantats i el seu subsòl que conté el jaciment iber –considerat com el més important després del de Burriac–, esdevinguin de titularitat pública, per tal de permetre’n l’excavació exhaustiva, l’estudi, el coneixement, la difusió i la gestió.

- Finalment, M. Àngels Jubany en representació de l’equip de l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Dosrius va presentar l’ Inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius. 2004-2005 on s’inclouen els diversos elements del patrimoni medieval del municipi entre d’altres ( el castell, capelles, edificis parroquials, masies, espais urbans, etc.).

Creiem que aquesta iniciativa amb voluntat de continuïtat (les properes es celebraran a Vilassar de Mar) és una bona oportunitat per compartir, entre tots els que defensem el valor del patrimoni de la nostra comarca, les diferents experiències portades a terme. Felicitem als organitzadors i desitgem una llarga durada a aquesta iniciativa. Al trascurs de l'acte es va lliurar un llibre on recollia les comunicacions presentades.

divendres, 14 de novembre del 2008

Exposició “La missió arqueològica del 1907 als Pirineus” a Premià de Mar

Ahir dijous 13 de novembre el Museu de l’Estampació de Premià de Mar va inaugurar l’exposició temporal “La missió arqueològica del 1907 als Pirineus” sobre l’expedició arqueològica que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va fer a la Vall d’Aran i a l’Alta Ribagorça el 1907. L´acte va estar presidit per l'alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch, i el nou responsable de “la Caixa” a la zona del Maresme Sud, Sr.Miquel Abril.
La mostra, organitzada per l’Obra Social de “la Caixa”, amb la col·laboració de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic i el Museu de Premià, recull tota la informació coneguda d’aquest important esdeveniment, que constitueix una de les fites cabdals en la presa de consciència de la importància del patrimoni històric, artístic i cultural de Catalunya. L’exposició es podrà veure del 13 de novembre al 26 de desembre de 2008 de dimarts a divendres, d’11 a 14h i dijous tarda, de 16 a 19h al Museu de l’Estampació de Premià de Mar. Carrer Joan XXIII, 2-8 08330 Premià de Mar.
L’exposició, una mostra principalment fotogràfica, commemora el centenari de l’expedició que l’Institut d’Estudis Catalans va organitzar als Pirineus l’any 1907, i que significà l’inici de l’estudi científic de l’art romànic català. A l’exposició es presenten els dos quaderns de notes i dibuixos que va realitzar Puig i Cadafalch, el director de la missió, amb gran quantitat de plantes, seccions i detalls d’edificis i els apunts que mossèn Gudiol –conservador del Museu Episcopal de Vic- va prendre per redactar una memòria dels objectes artístics, així com una selecció de les 250 fotografies fetes per Adolf Mas i extractes d’altres textos. L'expedició va sortir de Barcelona el 30 d'agost de 1907 amb l'objectiu d'explorar la part alta dels afluents del riu Noguera Ribagorçana, visitar edificis religiosos i civils, aixecar-ne els plànols, documentar els elements arquitectònics i les obres d'art, i fer-ne fotografies. Al llarg de dues setmanes, els científics van visitar la Vall Luishon, la Vall d'Aran, la vall de Boí, la Noguera i la vall d'Isàvena.

Sopeira. Pont Alt.
Adolf Mas © Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Exposició La missió arqueològica del 1907 als Pirineus. Obra Social ”la Caixa”.
Port de Caldes.
Adolf Mas © Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic. Exposició La missió arqueològica del 1907 als Pirineus. Obra Social ”la Caixa"
Eril la Vall. Església de Santa Eulàlia.
Davallament, segle XIII. Imatge d'un sant bisbe, segle XV. .
Adolf Mas © Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Exposició La missió arqueològica del 1907 als Pirineus. Obra Social ”la Caixa"
Camí d'Areny a Roda d’Isàvena.
Adolf Mas © Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Exposició La missió arqueològica del 1907 als Pirineus. Obra Social ”la Caixa”.

dissabte, 8 de novembre del 2008

Apel•les Mestres un dibuixant del patrimoni medieval de Caldes d’Estrac

A la memòria de l'amic i col.laborador Bartomeu Roig i Badia

Apel·les Mestres i Oñós va néixer a Barcelona, al carrer de Sant Felip Neri, el 29 d'octubre de 1854. Era fill de l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas, que, entre moltes altres obres a Barcelona, com el Liceu i la façana de la catedral, va projectar a Caldes d'Estrac, la casa de Claudi López Bru, segon marquès de Comillas, inaugurada el 1883 en el passeig dels anglesos.
Aquest fet explica l'origen dels lligams d'Apel·les Mestres amb la vila de Caldes. Apel·les va estudiar a l'Escola de Llotja de Barcelona, i es va fer popular com a il·lustrador, col·laborant en un bon nombre de revistes i per diverses editorials, com ara la “Montaner y Simón”, on arriba a ser director artístic. També va utilitzar la seva activitat creadora per il·lustrar llibres infantils i pel disseny de col·leccions de cromos, com els que es lliuraven amb la xocolata Amatller. A banda d’això va ser un reconegut literat i cançoner modernista. Va morir en una data significativa, el 19 de juliol de 1936 just en el moment de començar la guerra civil fet que va fer retardar el seu enterrament.
A Caldes hi va passar llargues estades estiuenques entre els anys 1885 i 1897 i va aprofitar-les per realitzar diversos dibuixos que il·lustraven la seva obra literària amb els quals ambienta molts dels seus poemes i escrits. Molt d’aquest material es conserva inèdit a l'arxiu Antoni Graupera, avui conservat al fons local de la Biblioteca Can Milans.
Aquest polifacètic autor va ser objecte d’una exposició, organitzada per l’ajuntament de Caldes d'Estrac i l'associació cultural caldenca “Arts i Lletres” amb motiu del 150è aniversari del seu naixement, la qual restà oberta de l'1 al 10 d'octubre de 2004. També li van dedicar l’article 150è aniversari del naixement d'Apel·les Mestres, publicat a la revista 3viles l'octubre de 2004.
Tal com hem explicat alguns dels seus dibuixos estan inspirats a Caldes d’Estrac, com el que ens ocupa en aquest article Es tracta d’un dibuix on hi apareix la imatge d’un ase que esta parlant amb un gos. La finestra descrita al detall és una finestra gòtica real que encara es conserva a la casa número 1 del carrer de l’Església. Es tracta d’una finestra d’arc conopial realitzada amb pedra de Montjuïc amb els gravats d’unes tisores i un clau a la banda esquerra i una creu a la banda dreta. Les mènsules es troben decorades amb dos animals i en l’intradós amb dos personatges. La factura de la peça és molt tosca i esquemàtica escapant del realisme i evidenciant un artífex poc destre. Apel·les Mestres en el dibuix distribueix els motius decoratius que en alguns casos no corresponen en la seva ubicació amb l’original.
Un altre aspecte que apareix en el dibuix és el conegut capitell romànic de marbre blanc que es conserva reutilitzat dins l’església com a pica d’aigua beneitera. Aquest capitell és la peça més interessant conservada a Caldes i que procedeix dels tallers rossellonesos que treballaven a finals del romànic com el cas del mestre de Cabestany. Com podem veure els dibuixos d’Apel·les Mestres són un testimoni del patrimoni medieval de Caldes que si hagués estat el cas de que aquests objectes no ens haguessin arribat serien un dels pocs elements gràfics que tindríem dels mateixos.


Per a més informació:

divendres, 31 d’octubre del 2008

50 anys de Premi Iluro

Aquest any, el Premi Iluro, ha celebrat els 50 anys de trajectòria. Aquesta premi esta sent impulsat per Caixa Laietana des de l’any 1959 i actualment s’ha consolidat dins el marc cultural català com un guardó que preserva i promociona el treball d’erudits i historiadors del Maresme. Al llarg dels anys, el jurat ha estat configurat per diverses persones de reconegut prestigi en el camp de la història i la cultura a nivell nacional. Entre aquest, hi han format part medievalistes de vàlua reconeguda, a banda de intel·lectuals d’altres especialitats, com Ramon d'Abadal i Vinyals, Miquel Coll i Alentorn, Manuel Mundó i Marcet i Antoni Pladevall i Font, entre d’altres.
Amb motiu d’aquest mig segle de celebració, la Caixa Laietana ha organitzat una exposició commemorativa, que es podrà visitar fins el 16 de novembre de 2008, a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana de la Plaça Santa Anna de Mataró. Aquesta mostra es va inaugurar coincidint amb el lliurament de la cinquantena convocatòria que enguany ha estat atorgada al treball Els viatges del capità Moreu de Joaquim Llovet, al que felicitem des d’aquí.
Dins el conjunt de treballs premiats podem trobar una colla de monografies que han tractat la temàtica medieval del Maresme des d’una perspectiva històrica o des de la perspectiva de la història de l’art, els quals han portat una gran quantitat de dades i noves perspectives al coneixement de l’edat mitjana maresmenca. Felicitem la iniciativa de la Caixa Laietana de mantenir aquest guardó, el qual, creiem que sn'haurien d’augmentar la quantitat del premi, ja que fa anys, que no s’ha actualitzat la seva dotació. També volem lloar la iniciativa de renovació i actualització de l'aspecte de la publicació, iniciada aquest any, amb un format més atractiu a nivell estètic i amb la inclusió del color en la portada i en les fotografies de l’interior. Esperem que aquest guardó segueixi dotant de nous treballs que ajudin a aprofundir en la història de la comarca del Maresme. Premi Iluro, per molts anys !!!

Treballs premiats amb el Premi Iluro de temàtica d’Història Medieval del Maresme:
  • MADURELL i MARIMON, Josep Maria: L’art antic del Maresme (Del final del gòtic al barroc salomònic). Notes documentals. Caixa Estalvis Laietana, Mataró 1970, (Premi Iluro, 16).
  • ALBERT, Esteve: D’Iluro a Mataró. El Maresme del s.V al s.XIII. Caixa d’estalvis Laietana; Ed.Dalmau. Mataró; Barcelona, 1973 (Premi Iluro, 20).
  • RIBAS I BERTRAN, Marià: El Maresme en els primers segles del Cristianisme. Caixa d'Estalvis Laietana., Matar, 1975. (Premi Iluro, 24).
  • CUADRADA, Coral: El Maresme medieval: habitat, economia i societat. Segles X-XIV. Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 1988. (Premi Iluro,42).
  • BENITO i MONCLÚS, Pere: Les parròquies del Maresme a la baixa edat mitjana. una aproximació a les Visites Pastorals (1305-1447). Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 1992. (Premi Iluro, 47)
  • ZAPATA i BUXENS, M. Assumpció: Les jurisdiccions locals en el pas de l’edat mitjana a l’edat moderna. Els batlles de sachs i els batlles reials a la baronia dels Desbosch. Caixa d’estalvis Laietana. Mataró, 1998. (Premi Iluro, 57)
  • OLIVA i RICÓS, Benet: La petita noblesa del Maresme. Dues trajectòries: Des Bosch, Ferrer i Sala (s.XIV-XVII). Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 2002 . (premi Iluro,62)
  • REIXACH PUIG, Ramon: Els pares de la república. El patriciat a la Catalunya Urbana Moderna. Mataró, s. XV-XVII. Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 2006 ( Premi Iluro,68).

divendres, 24 d’octubre del 2008

Canyamars es va tranformar en una vila medieval amb la "Fira del Bosc Medieval"

El passat cap de setmana es va celebrar al poble de Canyamars (Dosrius) la Fira del Bosc Medieval.Seguint amb una tradició iniciada fa cinc anys, Canyamars dóna la benvinguda a la tardor d’una manera ben festiva tot recordant a la vegada, el moment històric en que el poble fou tristament conegut per un succés ben cruent. Durant la revolta dels remences, al segle XV, un home conegut com Joan de Canyamars va atemptar contra la vida del rei Ferran el Catòlic per reclamar respecte pels drets dels anomenats remences, pagesos subjectes al pagament del cens. Joan de Canyamars va aconseguir apropar-s’hi, quant baixava les escales de la Plaça del Rei de Barcelona, i descarregar-li un cop d’espasa, ferint-lo al coll. Capturat i empresonat, Joan de Canyamars fou esquarterat en públic i la població de Canyamars va perdre la seva independència, passant a formar part del municipi de Dosrius.La festa va començar el dissabte a la tarda amb un mercat medieval que va durar fins el diumenge i que es trobava situat a l'entorn de la plaça de l'església i del carrer Major. Allà s’hi van poder trobar unes 30 parades d’artesans fent demostracions del seu ofici: picapedrers, llauners, teixidors, fabricants de cotes de malla, fer pràctiques de tir amb arc, passejar amb rucs, passar por en el “Cau de les Bruixes” en el Pou del Glaç (edificació del segle XVII), jocs infantils tradicionals, o beure i menjar, tant a la taverna de l’associació ”La Colla del Piló”, que hi havia a la Plaça de l’Església, com en una “haima” islàmica on es servien exquisides pastes i té.Un dels moments destacats de la Festa fou el sopar medieval que organitza l’associació cultural “El Sot Del Gall”, del que enguany se’n feia la tercera edició. El pavelló municipal es va transformar per una nit en el poble d’en Joan de Canyamars, amb l’església, la ferreria, la taverna i, fins i tot, la seva casa amb la porta tapiada com a càstig i escarni.Al sopar hi va anar tothom qui volia vestit d’època, es menjà sense coberts i amb plats de fang la carn cuita a les graelles. I com en les festes als castells el sopar era animat amb música de trobadors, joglars, amb lluites amb espases i un espectacle de màgia i foc.
Aquesta Fira s'inclou dins dels actes de la campanya “Viu el parc” del Montnegre- Corredor", organitzada per la diputació de Barcelona i els ajuntaments del parc natural, per tal de promoure i donar a conèixer el parc i els diferents municipis que en formen part. Finalment, voldria agrair la col·laboració d’Enric Juhé i Cristina Martí per a la confecció d’aquest article.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Bernat de Riudemeia, un argentoní a la conquesta de Mallorca (1229)

Durant la segona quinzena de novembre del 1228, un grup de prohoms catalans presidits pel rei Jaume I es van reunir a Tarragona durant un sopar ofert pel ciutadà de Barcelona i còmit de galeres, Pere Martell. Durant el sopar Jaume I li va demanar que li expliqués com era Mallorca i aquest li descrigué l'illa, doncs hi havia estat un parell de vegades. Finalitzat el sopar, els nobles exposaren al rei la voluntat de realitzar una campanya militar per conquerir l’illa.
Les Corts a Barcelona, el 23 de desembre de 1228, van donar el vist i plau d’aquesta conquesta després de tres dies de deliberacions on els tres braços acorden el projecte de l'expedició. Per això, es van comprometre a aportar homes, armes, diners, cavalls, embarcacions i demés necessari. Les Corts del Regne d'Aragó es van negar a participar en el finançament de dita empresa i solament van participar els nobles aragonesos formant part de les tropes del Rei d'Aragó.
El 5 de setembre de 1229, l'estol català va sortir de Salou, Cambrils i Tarragona i durant el trajecte van sofrir els efectes d'un temporal que els desvià havent de reconduir el pla d'atac i desembarcant a Santa Ponça on es va entrar en combat l'11 de setembre, acabant la batalla en una victòria l'endemà, el 12 de setembre a la batalla de Portopí. El 31 de desembre es va conquerir Madina Mayurqa (Palma) a Abū al-`lā Idrīs al-Mā'mūn ben al-Manṣūr, que va morir a la batalla. Els musulmans, desorganitzats, van facilitar l’ocupació de la resta de la illa durant l'any següent. Els pobladors musulmans van acabar fugint a Menorca, l'Àfrica o van ser esclavitzats, i el 1236 es va començar la repoblació amb pagesos de l’Empordà.
En aquesta conquesta hi va formar part Bernat de Riudemeia ( o Bernat d’Argentona) que, gràcies a la seva participació, va rebre, a canvi, la senyoria de Santa Ponça, a l’illa de Mallorca i en tornar va cedir diverses banderes perquè fossin penjades a l’església d’Argentona per evocar aquest fet; a més, l’any 1285, el mateix Bernat de Riudemeia va ser nomenat síndic de les valls de Banyalbatar, Sopena i Bulunyina de l’esmentada illa.
Les quatre grans cròniques no citen aquesta participació sinó que aquest fet el trobem referenciat per l’historiador Jerònim Zurita (Zaragoza, 1512 -1580) en el llibre Anales de la Corona de Aragón. “Fué el primero que saltó en tierra, segun en antiguas memòrias parece, un soldado, que se dezia Bernaldo de Ruydemeya, y llevava un pendon, y con el hizo señal a los de la armada para que le siguiessen. Este se llamo despues Bernaldo de Argentona, y fue muy valeroso capitan, a quien hizo el rey merced del termino de santa Ponça, para el y sus descendientes: y siguieron ( ....)”.Bernat de Riudemeia era originari de la masia de Can Riudemeia d’Argentona documentada des del s.XIII a la vall de la riera homònima.
BIBLIOGRAFIA
  • BONET i GARÍ, Lluís: Les masies del Maresme. Montblanc - Martín; CEC. Barcelona, 1983. Pàg.169-171
  • CABANYES, Josep: “En Bernat Riudemeia en la conquesta de Mallorca” a Bloc Mataroní (1926). Publicat en edició facsímil a Bloc Mataroní. Una manera de fer història. PMC; ed. Altafulla. Mataró, 1990 (Col.Caps de Bou, 16). Pàgs. 477-478.
  • CARRERAS CANDI, Francesc: Argentona històrica. La Renaixença. Bercelona, 1891. 2ª Ed. facsímil. Ajuntament d’Argentona; La Juliana. Argentona, 1982. Pàgs. 70-71
  • GRAUPERA, Joaquim; BRIANSÓ, Anton (fotògraf): El Maresme medieval. March Editors. Vallbona de les Monges, 2007. (Catalunya Medieval. Els pobles medievals de Barcelona). Pàg.30
  • SUBIÑÀ i COLL, Enric: “ Bernat de Riudemeia, el cavaller i l’escola” a Fonts. Butlletí del Centre d’Estudis Argentonins, núm.35 ( juliol, 2008), pàgs.7-9