Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Arqueologia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Arqueologia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 13 de gener del 2019

Dues novetats editorials amb referències al Maresme medieval

A finals del 2018 es van publicar dos llibres de caràcter general amb referències al Maresme medieval. Un sobre els comtats de la Catalunya carolíngia i el segon sobre Santa Maria del Mar. 

Bolòs i Masclans, Jordi; Hurtado I Cuevas, Víctor (2018). Atles del comtat de Barcelona (801-993). Barcelona: Ed. Dalmau. (Col·lecció: Atles dels comtats de la Catalunya). El passat mes de novembre de 2018 es va publicar un nou volum de la col·lecció “Els Atles dels comtats de la Catalunya carolíngia” dedicada a l'estudi dels segles de domini carolingi als comtats catalans. En són els autors Jordi Bolòs i Víctor Hurtado i són publicats per l’editorial Rafael Dalmau, editor. Cada volum és dedicat a un comtat de la Catalunya carolíngia. De moment s'havien editat els volums dels comtats de Besalú, Empúries i Peralada, Girona, Osona, Manresa, Urgell, Rosselló, Conflent, Vallespir i Fenollet. 

Aquest darrer volum de la col·lecció centrat en el comtat de Barcelona entre el 801 i el 993, segueix el mateix esquema dels darrers llibres publicats. En ell apareix un mapa toponímic detallat (fet a escala 1:100.000) i un mapa dels dominis dels senyors laics i eclesiàstics (fet a la mateixa escala). A més, inclou una introducció sobre la història del comtat. Així mateix, cadascun d'aquests mapes, toponímics o de dominis, és acompanyat d'una sèrie de mapes complementaris. 

Amb relació al toponímic, hi ha uns mapes dels topònim preromans, dels creats en època romana, dels germànics, d'aquells que tenen un interès històric i de les advocacions de les esglésies. En relació al mapa de límits de dominis i demarcacions, hi ha diversos mapes centrats en representar els dominis dels comtes i vescomtes, dels principals senyors laics i de les demarcacions en què es dividia el territori. Així mateix, cada volum inclou un mapa on es representen els dominis del bisbe i dels principals monestirs que hi havia al territori, més algun mapa sobre les parròquies o sobre altres institucions eclesiàstiques. 
A part d'aquests dos grans blocs, hi ha un tercer conjunt de mapes dedicats a representar les realitats econòmiques: conreus, boscos, pastures i també vies, molins o mines. Cada volum també inclou uns mapes dedicats a la reconstrucció del paisatge històric d'algun territori més reduït i la representació de les principals ciutats o nuclis de població importants. El volum es clou amb un índex exhaustiu de tots els topònims documentats. 


Domenge Mesquida, Joan ; Vidal Franquet, Jacobo; BAGUÉ, Aleix (Fot) (2018). Santa Maria del Mar. Barcelona: Fundació Uriach.  Aquest llibre és una completa guia de Santa Maria del Mar, un dels edificis més emblemàtics de la ciutat de Barcelona. A l’obra es descriuen i estudien minuciosament, aspectes com els pactes per a la seva construcció, el finançament de l’obra, les seves característiques arquitectòniques o el mobiliari interior. 
La Fundació Uriach va decidir celebrar el seu 180 aniversari encarregant aquest volum als historiadors de l'art Joan Domenge i Jacobo Vidal. Les raons del perquè una farmacèutica dediqui diners i esforços a la publicació d’aquest volum es deu a que els seus orígens es centren a redós d’aquesta església. L’any 1838, en una petita drogueria, prop del Fossar de les Moreres i del desaparegut pont que unia l'església amb el Pla de Palau, s'ubicava l'establiment de Rafael Vilaclara on va entrar com a aprenent Joan Uriach. 
En el llibre s’esmenta, quan es parla del mobiliari litúrgic, el cadirat gòtic, que es creia desaparegut i que va ser localitzat per mi, amb referències a les restes conservades a la parròquia de la Santa Creu de Cabrils.
Per a més informació : 

diumenge, 22 de juliol del 2018

Visita a casa de Josep Maria Cuyàs i Padrós per consultes sobre la conquesta carolíngia al Maresme

El passat 10 de juliol de 2018 vaig tenir el privilegi de rebre a casa la visita de Josep Maria Padrós i Cuyàs per consultar diversos aspectes de la conquesta carolíngia al Maresme que jo vaig investigar. La raó és que ell vol continuar l’estudi que jo vaig realitzar a l’àrea de Badalona, Tiana i Santa Coloma de Gramenet. 
Josep Maria Padrós i Cuyàs va néixer a Badalona el 1933 i es va iniciar en el món de la història i l’arqueologia gràcies a l’entusiasme del seu oncle Josep Maria Cuyàs i Tolosa (Badalona, 1904-1992). Es va integrar en els anys 1953 i 1954 a les excavacions de Badalona participant en el descobriment de les termes romanes de Baetulo. Entre els anys 1954 i 1957 va ser director de les excavacions de Can Sentromà (Tiana) estudiant la vil·la romana allí existent. Com a secretari de la Comissaria d'Excavacions de la província de Barcelona, ​​dependent del Ministeri de Belles Arts, va col·laborar en la defensa del nostre patrimoni entre els anys 1955 i 1957. Va esdevenir el primer conservador del Museu de Badalona i en ​​va ser el seu director entre els anys 1971 i 1975. 
Ha publicat diversos treballs d'investigació històric-arqueològica en publicacions locals i en el "Butlletí" de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi del qual és membre. 
L’any 1970 va confeccionar i presentar a l'Ajuntament de Badalona el primer catàleg del Patrimoni monumental de Badalona i el 1961 va publicar «Com va néixer Tiana fa 2000 anys», Premi "Jocs Florals". I el 2006, «La Tiana desconeguda. Tresors de la Vall de Montalegre». 
Va ser elegit acadèmic corresponent per Badalona (Barcelona) de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el 21 de març de 1973, aprovant així la proposta en el seu dia presentada pels acadèmics de número Frederic Marès Deulovol, Frederic Mompou Dencausse i Antoni Vila Arrufat. 
L’any 2006 va publicar el llibre «La Tiana desconeguda: tresors de la vall de Montalegre» del qual em va obsequiar un volum dedicat amablement. 
Va ser una bona experiència poder conversar amb ell i aprendre del seu saber i contrastar opinions i punts foscos, en definitiva construint coneixement !

Bibliografia sobre el pas de les tropes carolíngies al Maresme




dilluns, 7 de desembre del 2015

A la descoberta de les arrels medievals de Sant Andreu de l'Arboceda (Pineda de Mar)

L’any 2013 l’Ajuntament de Pineda de Mar i l’Associació Amics Escoltes del Montnegre van signar un conveni de col•laboració per restaurar l’ermita de Sant Andreu de l’Arboceda i el seu entorn.
L’ermita es troba situada dins el Parc del Montnegre-Corredor, en el terme municipal de Pineda de Mar, malgrat que s’hi accedeix per Calella. La primera referència històrica data de l’any 1079 i formava part de la parròquia de Santa Maria. Des del segle XIX, l’ermita es troba en estat d’abandonament. Actualment es conserva la façana, el campanar, les parets principals i les ruïnes d’un antic mas annex.
Amb el conveni signat, l'Ajuntament de Pineda i l'Associació Amics Escoltes del Montnegre han desenvolupat una campanya de documentació i d’excavacions arqueològiques en diverses campanyes per posteriorment restaurar l’ermita, i convertir-la en un punt d’interès per a la recuperació del patrimoni històric i natural, tot habilitant una sala annexa com a espai de refugi i d'educació ambiental per a grups excursionistes.
Ara per ara, ja ham iniciat dues campanyes d’excavació programades. El primer camp d’arqueologia es va fer a principis de setembre d’aquest any i l’entitat el valora com un èxit tant de feina feta com d’ambient creat entre els participants voluntaris.
 Aquest pont de desembre han organitzat unes noves jornades de treball que es centraran sobretot en estudiar l’absis que hi havia a la paret est de l’ermita. Avui he pogut  realitzar una visita ràpida convidat per Aniol Noguera i Pere Badalló de l’Associació Amics Escoltes del Montnegre i pel director de les excavacions, l’arqueòleg Josep Font de l’empresa ACTIUM PATRIMONI CULTURAL SL d’Alella. A tots ells els hi agraeixo les seves explicacions i la seva atenció oferta.
Tot apunta a que es tracta d’una ermita d’origen preromànic, malgrat que la primera documentació l’esmenta al s.XI. Va ser molt refeta en el temps, fet que dificulta la seva interpretació. Esperem que les diferents campanyes arqueològiques ens donin molta més llum pel coneixement de la història de l’edifici i la masia ermitana annexa.

Per a més informació del projecte:

Vista de la façana de la capella. [Procedència imatge - http://demarcacions.escoltesiguies.cat/]
Imatges del procés d’excavació del mas annex a Sant Andreu
 [Procedència imatge - www.radiocalella.cat]

Imatges del procés d’excavació del mas annex a Sant Andreu
 [Procedència imatge - www.radiocalella.cat]

Imatges del procés d’excavació del mas annex a Sant Andreu
 [Procedència imatge - www.radiocalella.cat]

dissabte, 26 de setembre del 2015

Necrópolis de la Riera de Teià (El Masnou) (segle V-VII)

A Teià es va descobrir l'any 1993 una necròpolis datable a l'antiguitat tardana (Segles V al VII). El jaciment es trobava en el lloc on ara ocupa l’autoservei Caprabo S.A, entre el Masnou i Premià de Mar, prop de la carretera N-II en la confluència amb la riera de Teià. L‘excavació arqueològica va estar dirigida per L.Burés i N.Carreras. La planimetria va ser realitzada per F.Tió.
Les restes arqueològiques van començar a ser conegudes directament el 19 de març del 1975, a causa d’una extracció de terres a la riba esquerra de la riera de Teià, fet que va fer sortir a la llum la major part de les estructures del jaciment. Les restes que van poder ser salvades de la destrossa van ser recollides per membres de l’AECC de Premià. Aquests van denunciar, l’any 1980, la destrossa que patia el jaciment, fet que va portar al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya a aturar les obres i a realitzar unes excavacions arqueològiques que van durar des del 22 de novembre del 1990 fins el 12 de gener del 1991. Els directors de l’excavació van ser L.Burés, N.Carreres, J.C.Estrella i A. Marquès. F.Tió va portar tota la planimetria. La campanya arqueològica va detectar dos sectors del jaciment força diferenciats anomenats sector 1000 i sector 2000. El primer correspondria a les restes de la vil.lae romana. En aquest estudi ens interessa el segon sector que ocupava l’espai d’un antic hivernacle construït al costat sud del camí del Mig, a uns 10 mts sobre el nivell del mar. L’excavació arqueològica del sector posà al descobert una necròpolis de tombes de lloses amb els enterraments dipositats directament sobre el sòl i l’estructura d’una fonamentació de murs que deurien format part d’un edifici relacionat amb els enterraments esmentats. La relació d’aquestes restes amb les de la vil.lae no es van poder realitzar ja que l’acció dels rebaixos de terres efectuats per les excavadores va impossibilitar-ho, a més de l’acció continuada de l’explotació agrícola existent a la zona. Al llarg de l’excavació van proporcionar la localització d’un total de 13 enterraments sense elements ceràmics ni aixovar funerari pel que solament es va poder utilitzar com element de datació l’estructura de les tombes.
Les arqueòlogues que van treballar en el jaciment, Lurdes Burés i Núria Carreres, en el seu estudi publicat, van realitzar una classificació de les tombes en quatre tipologies. Desprès de buscar paral·lels en altres jaciments de la comarca d’època paleocristiana com la necròpolis de Ca la Madrona (Mataró), la necròpolis de la Riera de Mataró i del sector proper a la basílica de Santa Maria, i també d’altres de Catalunya, van poder datar la necròpolis com a posterior al s V per la manca de tombes amb forma de cabana d’imbrices i tegulae o bé de reaprofitament amfòric que caracteritza a aquests enterraments. La cronologia òptima per part de Burés i Carreres seria dels s.V al VII, es a dir d’època visigoda. Com a paral·lels citen les tombes mes tardanes de la necròpolis relacionades amb la basílica paleocristiana de l’amfiteatre de Tarragona.
Pel que fa a les restes de l’edifici amb el qual es podrien relacionar les tombes, donades les deficients condicions de conservació, es van reservar de donar paral·lels i una datació fiable. Malgrat tot, van atribuir l’ús de l’edifici a una zona de culte donada la seva suposada planta basilical i la seva proximitat a l’àrea de necròpolis, malgrat que no es van atrevir a afirmar-ho amb rotunditat. Segons les autores, l’edifici correspondria a una vil.lae cristianitzada com Torre Llauder (Mataró) o vil·la Fortunatus (Fraga) entre d’altres.

BIBLIOGRAFIA:
  • BURÉS,Lurdes; CARRERES,Núria: “La vil.la i la necròpoli de la riera de Teià (El Masnou, Maresme)“ a Puig Castellar.Revista del Museu Torre Balldovina. Quarta època, núm.5 (setembre del 1993). Santa Coloma de Gramanet. Pàg.59-71
  • GRAUPERA, Joaquim: "Fitxa - La necròpolis de Teià. (s.V-VI)" a Felibrejada. La revista del Grup d'Història del Casal, núm.91 (Octubre de 2009)
  • MONTLLÓ, Jordi. Memòria mapa de patrimoni cultural del Masnou. Masnou: Oficina del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona); Ajuntament del Masnou; Actium Patrimoni Cultural, SL , 2010
  • PREVOSTI, Marta: Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro. Caixa d’Estalvis Laietana; Dalmau. Mataró; Barcelona, 1981. (Premi Iluro, 33/34) 2 vols. Pàgs.85-101
Planta general de l'àrea d'enterrament (sector 2000).[BURÉS; CARRERAS, 1993,p.61]
Enterrament 2006.[BURÉS; CARRERAS, 1993, Fig.7 p.65]
Enterrament infantil 2026.[BURÉS; CARRERAS, 1993, Fig.12 p.66]

dimarts, 14 de juliol del 2015

" De romà a Romànic. L'art de l'antiguitat tardana al Maresme " al programa El Racó de Mataró Ràdio (89.3 fm)

El passat dijous 9 de juliolde 2015 vaig ser convidat al programa 315 de "El Racó" de Mataró Ràdio (89.3 fm) per parlar de « De romà a Romànic. L'art de l'antiguitat tardana al Maresme». El programa, organitzat pel Grup d'Història del Casal, va estar dirigit per la Sandra Cabrespina i la Núria Gómez, a la part tècnica hi va participar en Carles Capella.
Durant l'antiguitat tardana, va viure's una completa transformació de les bases polítiques i socials de l'Imperi romà i es comenen a establir-se les bases del que serà l'etapa medieval. En aquesta etapa es segur que el topònim d’Iluro va evolucionar en Ilurona/Alarona. Aquesta evolució es detecta en altres llocs a partir del s.VI.A mitjans del s.V es detecten també una sèrie de remodelacions en el perímetre urbà d’Iluro, que ens permet parlar de dues trames urbanístiques diferents. Durant la segona meitat del s.VI encara podem parlar d’una ciutat plenament activa amb evidències que demostren que el nucli habitat encara no havia desaparegut del tot i encara hi ha una activitat comercial important envers altres centres productors de la mediterrània.
Pel que fa a l’àrea rural d’Iluro, l’evolució d’aquesta etapa és menys coneguda. A partir de la segona meitat del s. IV i principis del s. V es produeix una ruralització de moltes vil·les i s’entreveu l’inici d’una situació prefeudal, amb vincles de dependència dels propietaris i els pagesos. A partir del s.VI al VII hi ha una generalització de la fundació de capelles cristianes a les explotacions rurals. Sembla ser que les vil·les, a finals del període visigot, pateixen la crisi econòmica i s’inicia un procés de decadència. Aquesta evolució rural també comportarà com a conseqüència la decadència d’aquestes capelles rurals i es legisla sobre l’obligatorietat dels propietaris a destinar un terç de les almoines a refer els desperfectes de les capelles i estipula que si una capella no hi ha sacerdot propi que s’encomani a un sacerdot veí perquè no es perdi el culte. 
No sabrem mai l’evolució que prendria l’art durant el període visigot, ja que la invasió musulmana va provocar una ruptura dins l’evolució d’aquestes formes, una dispersió de la població i una acceleració d’aquesta inèrcia, durant el període visigot, d’autarquia rural de la societat.
Cap el 713-714, els musulmans trepitgen Catalunya i fins i tot arriben a l’alçada de Narbona. Sembla ser que les reaccions als musulmans per part dels hispanoromans i visigots van ser diferents. Per una banda, uns fugiren vers el territori franc (hispani), altres es van refugiar a les zones de muntanya, produint un acceleració de la tendència de l’antiguitat tardana del despoblament de les zones planes de les depressions litorals, prelitorals i la plana central de Catalunya. La comarca del Maresme va esdevenir frontera amb els musulmans entre la capitulació de Girona, el 785 i l’ocupació de Barcelona del 801 per part dels francs. 
Segurament durant aquest curt període la població rural en les vil·les tardoromanes devia continuar i el nucli urbà d’Alarona, devia quedar abandonat. Possiblement, a nivell toponímic aquest abandonament ha quedat reflectit en la manca de continuïtat del topònim Alarona per designar aquest nucli de població concentrada i l’aparició del mot Civitas Fracta i Mataró com a nova forma per a designar-lo.
Les tropes carolíngies segurament van pactar amb aquests nobles rurals desprès de la caiguda de Girona per tal que acceptessin el poder franc.Durant el període comprès entre la conquesta de Barcelona pels francs, l’any 801, i la independència formal dels comtats de la Catalunya Vella respecte el poder franc, al voltant de l’any 1000, es produeix a la Catalunya Vella i també en el Maresme, una repoblació i reorganització del territori, en base a les parròquies i monestirs, per tal de fer efectiva l’ocupació franca, que portarà indirectament a un augment de l’activitat constructiva en l’estil que anomenem preromànic.

Per escolta-ho en MP3:  Descarrega’l Durada de la gravació: 59,26 minuts (27 Mb).



dimecres, 26 de març del 2014

Conferència de Ramon Coll a Cabrils sobre «Les llegendes de Montcabrer. La muntanya màgica»

El passat dissabte 22 de març es va presentar al Museu-col·lecció Municipal de Cabrils la conferència «Les llegendes de Montcabrer. La muntanya màgica», a càrrec de l’arqueòleg Ramon Coll Monteagudo. 
En la presentació, Laura Bosch, historiadora i gerent del Museu, va destacar el currículum del conferenciant i la seva llarga trajectòria en l’estudi de la muntanya des d’una perspectiva arqueològica, històrica però també antropològica i la seva relació i influència amb els pobles que l’envolten: Argentona, Cabrera i Cabrils.
Ramon Coll va començar fent una petita explicació de les diferències entre mite, llegenda, rondalla i faula. Tot seguit va anar desgranant cada llegenda, les seves versions i la interpretació proposada.
Per entendre l’origen d’aquesta densitat sobre bruixes, bones dones, dimonis i altres éssers fantàstics, en Ramon ens va fer recular a la prehistòria, però sobretot a l’època ibèrica (ss. VI – I aC) on Montcabrer va esdevenir un santuari de culte.
La instal·lació de la creu, que documentalment es pot retrocedir al 1567, està relacionada amb aquest santuari com un acte de cristianitzar un lloc pagà i, per tant, origen de malvestats i tempestes.
La publicació del seu treball podrà servir per determinar si Montcabrer, tants anys oblidat, era conegut per Claudi Ptolomeu quan el va anomenar Promontori Lunari, que ens va deixar senyalat en la seva obra Geographia Hyphégesis.

[Nota: Voldria agrair a Laura Bosch la redacció d'aquest article]

Laura Bosch durant la presentació de la conferència de Ramon Coll [Fotografia cedida per Laura Bosch]

Ramon Coll durant la conferència [Fotografia cedida per Laura Bosch]
Públic assistent a la conferència [Fotografia cedida per Laura Bosch]

dissabte, 3 d’agost del 2013

Presentació del llibre «L’ermita de Sant Pere de Romeguera. Orígens de Canet de Mar» a càrrec del Centre d’Estudis Canetencs.

El passat 30 de juny de 2013 es va presentar el llibre «L’ermita de Sant Pere de Romeguera. Orígens de Canet de Mar» a l’Aula Magna del Centre de Recerca i Transferència de Tecnologia Tèxtil (CRTTT - Escola de Teixits) de Canet de Mar. L’acte hi van intervenir Carles Sàiz, Raquel Pérez, Gemma Martí, Sergi Alcalde i Maite Carbonell i va estar organitzat pel Centre d'Estudis Canetencs, Edicions “els 2 Pins” i Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Canet de Mar.
Com vàrem explicar en un article anterior sobre les excavacions a l’ermita de Sant Pere, el llibre presenta els resultats i les conclusions d’aquella recerca arqueològica. El Centre d’Estudis Canetencs va guanyar, fa un any, la VII Beca Raimon Bonal i de Falgàs amb l’objectiu de localitzar les restes de l’ermita de Sant Pere de Romeguera i poder documentar l’origen alt medieval de Canet de Mar.
En el treball publicat es pot seguir l’origen medieval de la població on l’ermita de Sant Pere de Romeguera i la casa forta de Canet tenen un paper important en la vertebració del territori.
En època alt medieval, la vall dels Canet depenia de la parròquia de Sant Iscle de Vallalta però com que el nucli de la Vall de Canet quedava lluny de la sagrera parroquial, l’ermita de Sant Pere de Romeguera deuria satisfer les funcions espirituals bàsiques als vilatans del barri de Canet. Per la seva banda, segons Carles Sáiz, un dels autors del treball, “...en un origen, la Casa forta de Canet era un petit mas que anys després es va fortificar amb una torre de planta rectangular, és el que es coneix com e model de mas-torre del segle XII- i posteriorment es completà amb una força o recinte emmurallat...”
Sobre les etapes de l’ermita, es pot afirmar a partir de la recerca feta per l’equip de CEC, que la referència documental més antiga sobre aquest edifici data de l’any 994 i apareix esmentada sota l’advocació de Sant Feliu. No serà fins a finals de segle XIII o a inicis del XIV que es produeix un canvi i apareix el topònim de Sant Pere de Canet per designar-la.
El pas següent va tenir lloc l’any 1461 quan els habitants de la vall van demanar permís al bisbe de Girona per erigir una nova església, que es va erigir davant l’actual Santuari de la Misericòrdia. No sabem quan temps es va tardar a construir la nova església, però un cop acabada va substituir la primitiva de Sant Pere. L’ermita de Romeguera encara restava dempeus al segle XVII va començar a funcionar com a dependències agrícoles del Mas Vendrell. A partir del segle XVII s’inicià un procés de degradació que es perllongà durant el segle XVIII fins a pràcticament desaparèixer a finals del segle XIX. Malgrat l’intent de la família Montaner de reconstruir l’ermita l’any 1911, les obres no van començar mai i el poc que quedava, una paret de pedra mig enrunada, va ser totalment mutilada el 1947. 
Fa no encara nou mesos, quan el Centre d’Estudis Canetencs va localitzar les seves restes de la construcció i l’han rescatat de l’oblit.

Per a més informació:
Carles Sàiz, Raquel Pérez, Gemma Martí, Sergi Alcalde i Maite Carbonell.     Fotos: Alfons Viñas 
Públic assistent a l'acte. Fotos: Alfons Viñas 

diumenge, 3 de febrer del 2013

Restituïda a Santa Maria de Mataró la lauda paleocristiana del s.V


Ahir, dissabte 2 de febrer de 2013 es va oficiar la cerimònia inaugural de la nova ubicació de la lauda sepulcral paleocristiana de Santa Maria de Mataró. Aquesta peça, datada al segle V i descoberta l'any 1958 per l'arqueòleg Marià Ribas, és important perquè documenta per primer cop l’existència del cristianisme a la nostra ciutat.
L’acte va estar presidit per l’alcalde  Joan Mora, el regidor de cultura Joaquim Fernàndez i el director del Museu Arxiu de Santa Maria Nicolau Guanyabens. També hi va ser present Àngels Solé, directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, que va ser l’entitat encarregada de restaurar-la.
Després dels diferents parlaments de les autoritats es va procedir a l’acte de benedicció de la peça i de la nova ubicació a càrrec del rector de la Parròquia de Santa Maria, Mn. Segimon Garcia, en el marc de la festa de la Mare de Déu de la Candelera que es celebrava aquest cap de setmana com a titular de la parròquia.
La lauda, que abans estava situada a la cripta de la capella dels Dolors, ocuparà a partir d’ara l'antic baptisteri de la basílica per poder ser exhibida al públic. El nou emplaçament, amb més garanties de conservació, farà la peça més visible i més accessible als visitants que la podran veure sempre que l’església estigui oberta a través d’una reixa i amb il·luminació contínua de 10 a 13 h i de 18 a 20,30 h o es podrà entrar a l’estança quan hi hagi visites guiades.

Per a més informació :

Públic assistent a l'acte.  [Fot.Joaquim Graupera]
Públic assistent a l'acte.  [Fot.Joaquim Graupera]
Parlaments i benedicció de la lauda.  [Fot.Joaquim Graupera]
Parlaments i benedicció de la lauda.  [Fot.Joaquim Graupera]
Espai expositiu.  [Fot.Joaquim Graupera]

dilluns, 10 de desembre del 2012

Ha mort el professor d’història medieval i arqueòleg Dr.Iñaki Padilla

El passat divendres 7 de desembre de 2012 va morir de forma sobtada a Vilanova i la Geltrú el Dr. Jose Ignacio Padilla Lapuente, professor titular del Departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de Barcelona. 

Va realitzar la seva tesi doctoral sota la direcció de Manuel Riu Riu, dedicada a l'estudi de la ceràmica medieval de Catalunya, la seva carrera acadèmica havia estat centrada en la investigació i docència sobre el període medieval. Es va centrar en l’estudi de la ceràmica, les fortificacions, les necròpolis, l'organització de l'espai i les estructura del poblament en diverses àrees de Catalunya i altres territoris del nord de la Península Ibèrica, sobretot Burgos i el País Basc. Era director del Grup de Recerca d'Arqueologia Medieval i postmedieval de la Universitat de Barcelona (GRAMP-UB). Va treballar també sobre les fortaleses d'Ausa Gaztelu a Zaldibia o Mendikute (Albiztur) ambdues al País Basc, les seves anàlisis sobre les necròpolis lligades i integrades amb el poblament a la província de Burgos, l'alt Arlanza i la capçalera del Duero, destacant sobretot el jaciment de Cuyacabras, a més de molts treballs i línies de recerca que duia a terme. 

Al Maresme va excavar la parròquia de Sant Andreu d’Òrrius. L'any 1981, el rector, Mossèn Joan Capell i Gorina, va realitzar unes obres de restauració de la Capella de Nostra Senyora del Roser, en les mateixes, un cop tret l’arrebossat que amagaven la construcció, va quedar al descobert l’aparell dels murs que portava a pensar que aquella capella era el vestigi de la primitiva església medieval. El projecte de reforma va consistir en realitzar un buidat de la junta de les pedres i una reforma de l’enllosat. En el procés de realitzar la nova pavimentació es va descobrir un mausoleu de la Família Conill i un tresor de monedes comtals de Billó encunyades en temps de Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I. Aquesta troballa va arribar a coneixements del Sr.Pau Ubach del Grup Arqueològic del Museu Municipal de Vilassar de Dalt, el qual va notificar la troballa al Dr.Manuel Riu del Departament de Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. 
La troballa i el fet de coincidir amb les obres de remodelació del temple va portar a iniciar una campanya d’excavacions. La Direcció General del Patrimoni Cultural va dictaminar una resolució en data del 27 de gener de 1982, en la qual feia càrrec de les excavacions al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. La Direcció Tècnica de l’excavació va ser encarregada a J.I.Padilla i Lapuente. La campanya d’excavacions va ser feta entre el 28 de gener al 22 de febrer de 1982 i publicada més tard. En l’equip d’arqueòlegs hi vàrem participar Maria Josep Castillo i jo mateix, ja que ens va proposar de col·laborar-hi quan el teníem de professor de primer curs de la facultat. 
El passat 2011, els Amics del Pessebre Vivent d’Òrrius, amb la col·laboració del Grup d’Història del Casal i la Secció d’Arqueològica del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, vàrem organitzar una sèrie d’activitats per commemorar la troballa fa 30 anys del Tresoret d’Òrrius, una col·lecció de monedes única encunyades en època de Ramon Berenguer I (1018-1035). Ens vàrem posar en contacte amb ell per convidar-lo a les activitats, a les quals, molt amablement per motius professionals, va declinar la seva assistència. 
Des d’aquí, pretenem que aquest article sigui el nostre tribut a la seva persona i donem el nostre sentit condol a la seva família i amics. 

Bibliografia de Iñaki Padilla relacionada amb  el Maresme: 
  • PADILLA LAPUENTE,J.I.: “El hallazgo de un tesorillo de moneda condal de fines de siglo XI, en Òrrius (Barcelona). Nuevos tipos inéditos atribuibles a Berenguer Ramon II (1076-1096) a Acta historica et archaeologica mediaevalia, núm.2. Dep.Història Medieval; Ins. d’Història Medieval. Barcelona, 1981. Pàgs.231-241 
  • PADILLA LAPUENTE,J.I. : Les excavacions a l’església de Sant Andreu d’Órrius. Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1983.p.11-55

divendres, 7 de desembre del 2012

Localitzades les restes de la capella de Sant Pere de Romeguera de Canet


El diumenge 2 de desembre de 2012 es van mostrar en públic les restes arqueològiques de l’antiga església de Sant Pere de Canet.  Les excavacions han anat a càrrec del Centre d’Estudis  Canetencs i han estat  finançades a partir de la VII Beca d’Investigació Local Raimon Bonal i de   Falgàs, que convoca biennalment  l’Ajuntament de Canet de Mar i que els va ser adjudicada el passat  juliol de 2012.
Els treballs han consistit en la localització de la capella, la recopilació de les dades conegudes sobre la mateixa i en la prospecció preventiva de les restes (del 26 de setembre al 10 d’¡octubre). El projecte, que ha estat dirigit per Carles Sáiz, ha comptat amb la participació de Raquel Pérez Badia i Maite Carbonell Martínez (arqueòlogues), Sergi Alcalde Vila (arquitecte tècnic i enginyer d'edificació), Gemma Martí Rey (restauradora de béns) i Sònia Alarcón (geòloga). Joaquim Pera Isern, director del Departament d'Història Antiga i Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona els hi ha assessorat el projecte a més de Xavier Mas, Jordi Soler, Antoni Cruanyes, Francesc Verdura i Joan Ballart.
La capella es troba documentada des de finals del s.X (entre el 980 i el 994) sota l’advocació de Sant Feliu de Pineda o de la Vall. Aquesta depenia de la jurisdicció parroquial de Sant Iscle de Vallalta que va ser consagrada el 1090. Durant tota l’edat mitjana va dotar de serveis religiosos a la població dispersa de la vall, disseminada en una colla de masies (la casa forta de Canet,  Can Catà, Can Vendrell, Can Giol…). A principis del s.XIV es documenta, per raons encara poc clares, un canvi d’advocació i passarà a denominar-se Sant Pere de Romeguera (1313). A finals del segle XV, el 1461, la capella va perdre les funcions parroquials, que es van traspassar a la nova església de Sant Pere i Sant Pau, davant mateix de l’actual Santuari de la Misericòrdia, i va començar un llarg procés de degradació i d'oblit. L’any 1687 els jurats de Canet van obrir un llarg litigi amb els propietaris al voler traslladar la campana de Sant Pere a la Torre de Mar o de la Generalitat.
Ramon de Montaner i Vila, propietari del Castell de Santa Florentina va impulsar l’any 1911 un intent de reedificació de l’ermita on es va celebrar una important cerimònia de col·locació de la primera pedra que va tenir un ressò en la premsa nacional. L’intent però, no va anar a més.
Durant la postguerra, el 1947, es van extreure molts elements de pedra per al seu reaprofitament fins a no deixar cap evidència avui visible de l’antiga ermita de Sant Pere.
En la prospecció han aparegut, les restes d’un mur perimetral de més d’un metre de gruix que ha estat interpretat com un mur de contenció per donar estabilitat a la construcció. A banda de les rases de fonamentació, s’han trobat també gran quantitat d’elements ceràmics medievals, restes de material constructiu i una moneda barcelonina del 1615. La troballa de fragments d’ossos humans ha obert la hipòtesi de l’existència d’un cementiri dins la sagrera.
A partir d’ara comença la segona fase del projecte amb la documentació i inventari de tot el material per portar a terme la memòria de l’excavació i tot seguit redactar el treball final que es preveu publicar a mitjans del 2013.
Felicitem des d’aquí als companys del CEC per la feina feta i els encoratgem a seguir endavant amb la recerca i la revalorització del patrimoni medieval de la comarca.

Per a més informació
L'equip del CEC durant les excavacions [Foto: Carles Sáiz]
L'equip del CEC durant les excavacions [Foto: Carles Sáiz]
Moment de la Matinal per difondre les restes [Foto: Quim Graupera]
Cata de fonamentació dels murs de la capella [Foto: Quim Graupera]
Restes visibles dels murs de contenció de la capella [Foto: Quim Graupera]

diumenge, 25 de novembre del 2012

L’estat actual de la recerca i de la difusió del patrimoni arqueològic de la comarca a Mataró Ràdio


El passat dijous 15 de novembre de 2012 en el programa "El Racó" de Mataró Ràdio (89.3 FM) vaig tenir el plaer de ser convidat pel Museu de Mataró per participar juntament amb Joaquim Garcia (Arqueòleg Municipal de Mataró) i Albert Martín  (Arqueòleg Municipal de Cabrera de Mar) en una tertúlia radiofònica sobre “L’estat actual de la recerca i de la difusió del patrimoni arqueològic a la comarca”.
El programa va ser una de les col·laboracions del Grup d’Història del Casal en la programació dels 50 anys de Torre Llauder organitzat pel Museu i va estar conduit per Sandra Cabrespina, Núria Gómez i Joan Francesc Clariana del Grup d'Història del Casal amb Carles Capella a la part tècnica.
Al llarg del programa es va anar debatent sobre el passat, el present i el futur de l’arqueologia a la nostra comarca. La meva intervenció va anar dirigida sobre tot, com a coordinador de les Jornades d’història i arqueologia del Maresme a valorar el pes de l’arqueologia medieval a la comarca.
L’arqueologia medieval va ser molt important en els anys 50 i 60 del segle XX a mans de l’equip de Marià Ribas amb col·laboració de Lluís Ferrer i Clariana i l’Obra de Sant Francesc. Es va excavar i documentar moltes de les capelles del Maresme (Sant Martí de Mata, Sant Cugat de Traià d’Argentona, Sant Cristòfol de Cabrils, entre altres). Actualment el balanç de la recerca arqueològica és irregular. L’arquitectura militar és força coneguda a partir de la excavació de Burriac, Montpalau i Palafolls.  Hi ha moltes mancances en l’arquitectura civil sobre tot en les masies i són força coneguts els espais de treball com els molins, sobretot a partir del projecte d’investigació iniciat des del Grup d’Història del Casal. Caldria també aprofundir molt més en els monestirs especialment a Clarà i Roca Rossa (Tordera).
Durant el programa també es va criticar molt la gran quantitat d’excavacions d’urgència que s’han fet darrerament que ha portat a no poder realitzar l’estudi de l’ingent quantitat de materials que han aportat les mateixes. També es va comentar negativament que aquestes excavacions, pel fet del seu caràcter urgent no van poder ser realitzades per especialistes sinó que podia assignar una excavació de restes medievals a un arqueòleg especialitzat en prehistòria depenen de la disponibilitat d’arqueòlegs en un moment donat i es va fer notar la preeminència de les àrees d’interès en el món iberoromà.
Pel que fa a la professionalització de l’arqueologia, crec que, si bé ha estat positiva en general, ha fet desaparèixer tot una colla d’arqueòlegs amateurs i voluntaris, i ha matat una concepció molt més democràtica, participativa i voluntarista dels museus i de l’arqueologia patrimonialitzant el saber. Sembla que ara que la crisi econòmica apreta hi ha la intenció de recórrer altre cop a aquests voluntaris, per tal de que facin aquesta ingent feina de classificació, neteja i estudi d’aquests materials arqueològics acumulats. Això si sense cobrar i essent dirigits pels arqueòlegs professionals que aquests si que cobraran la feina !!! ... i a sobre els hi haurem de donar les gràcies per deixar-nos-ho compartir !!!

Per escoltar el programa:
http://www.ivoox.com/2012-11-15-el-raco-audios-mp3_rf_1576413_1.htm

Joaquim Garcia (Arqueòleg Municipal de Mataró),  Albert Martín  (Arqueòleg Municipal de Cabrera de Mar) i Joaquim Graupera (coordinador de les Jornades d’història i arqueologia del Maresme.

dissabte, 12 de maig del 2012

Restauració de la lauda sepulcral paleocristiana del MASM

El passat dijous dia 10 de maig de 2012 a les 19.30h, va tenir lloc a l'Estatge del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró la conferència "La lauda sepulcral paleocristiana. Història i procés de restauració", a càrrec de Manel Salicrú membre del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, Joan Escudé i Voravit Roonthiva del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, responsables de la restauració de la mateixa.

L’acte, que va ser presentat per l’actual president del MASM Nicolau Guanyabens, forma part del programa d’activitats per commemorar els 30 anys del Centre de Restauració del Béns Mobles de Catalunya.
Manuel Salicrú en el seu parlament inicial va detallar la història i les diverses vicissituds de l’obra des de la seva descoberta el mes d’abril de 1959 fins l’actualitat. La lauda va ser trobada per l’equip de Marià Ribas en el moment de l’excavació de la necròpolis paleocristiana de la plaça de la façana de Santa Maria de Mataró. La lauda des de la seva troballa va passar a formar part de la col·lecció del Museu de Mataró i va romandre exposada en el sotaescala de la planta baixa d’aquest museu fins que va ser traslladada a la cripta dels Dolors pel novembre de 1975 on restà fins aquesta restauració. El projecte preveu que un cop retorni des de Sant Cugat sigui instal·lada de forma definitiva en l’antic baptisteri de la basílica (la capella que hi ha sota el campanar).
La restauració ha estat finançada gràcies a un conveni que va ser signat el passat 22 de desembre de 2011 per la parròquia de Santa Maria de Mataró, la Caixa Laietana i l’Ajuntament de Mataró. Al marge del conveni, es va rebre una subvenció directa de 14.300 € del Deparatment de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Els responsables de la restauració van continuar la xerrada indicant la dificultat i la problemàtica de la restauració. La peça estava instal·lada sobre un suport modern de fustes i totxana lligat amb ciment. Aquest suport va anar malmeten la peça ja que la humitat excessiva de la cripta dels Dolors perjudicava les condicions de conservació a més de les sals que aportava el contacte amb el ciment. La peça també va patir un deteriorament per l’excessiu pes del suport de la capa superficial d’Opus Signinum que caracteritza la peça. Els restauradors també van haver de netejar la pols acumulada i treure les restes de restauracions prèvies que no s’havien fet amb la forma i els material correctes.

Celebrem aquesta iniciativa i esperem el seu retorn a Mataró, ja que aquesta lauda sepulcral del s.V és un dels elements patrimonials de Mataró amb més importància.

Nicolau Guanyabens en el moment de la presentació
Manuel Salicrú en la seva intervenció

Parlament de Voravit Roonthiva del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

diumenge, 4 de desembre del 2011

Conferència sobre el Tresoret d'Òrrius al Museu de Vilassar de Dalt

El passat divendres 2 de desembre de 2011, vaig realitzar la conferència inaugural de l'exposició sobre el Tresoret d'Òrrius al Museu de Vilassar de Dalt. La mostra inaugurada està exposada des del 27 de novembre i clourà l'onze de desembre de 2011. Al llarg de la conferència vaig exposar les circumstancies en que es va fer l'excavació arqueològica, les característiques del conjunt del tresoret, el context històric a Catalunya i al Maresme i les restes que ens queden de l'Òrrius alt-medieval.
LA xerrada va estar presentada pel bon amic Marc Pons de la secció d'arqueologia del Museu de Vilassar de Dalt i a part del públic assistent vaig comptar amb la valuosa companyia dels Amics del Pessebre Vivent d'Òrrius, d'en Josep Maria Roqué i del Sr. Pau Ubach de Vilassar de Dalt, uns dels artífex d'aquesta mostra. Amb aquesta conferència i exposició a VIlassar clouen els actes per commemorar els 30 anys de la troballa del tresoret que van organitzar els Amics del Pessebre Vivent. Ha estat una meravellosa experiència de col.laboració entre les tres entitats i una oportunitat per conèixer i compartir la nostra història amb gent engrescada i implicada en la salvaguarda del nostre patrimoni.
Presentació de l'exposició per Marc Pons.
Presentació de l'exposició per Marc Pons.
Públic assistent a l'acte
Un moment de la conferència
L'exposició sobre el tresoret d'Òrrius.