dissabte, 21 de novembre del 2026

Entre palaus, claustres i sepulcres reials: el viatge d’Arqueonet per la Navarra dels Evreux

Els passats dies 10 a 14 de novembre de 2026 vaig fer un viatge amb Arqueonet, com a guia i professor d’història de l’art, acompanyant un grup de persones interessades a descobrir l’esplendor del gòtic navarrès sota la dinastia dels Evreux. El viatge, plantejat sota el títol «Art gòtic i monarquia: el regne de Navarra sota la dinastia dels Evreux», ens va portar per Tudela, Fitero, Marcilla, Pamplona, Estella, Olite, Ujué, Roncesvalles i Sangüesa.
L’objectiu no era només visitar monuments singulars, sinó comprendre com el mecenatge de Carles III el Noble i de la seva cort va convertir Navarra, entre 1328 i 1425, en un dels grans focus de l’art gòtic europeu. El programa va permetre veure com arquitectura, escultura funerària, pintura i orfebreria van contribuir a construir la imatge d’una monarquia culta, refinada i plenament integrada en les corrents artístiques franceses i flamenques.

Dimarts, 10 de novembre: Tudela, Fitero i Marcilla

Vàrem sortir de Barcelona a les 7.30 del matí, des del carrer Pelai, amb destinació a Navarra. El trajecte ens va permetre introduir el tema central del viatge: la dinastia dels Evreux, el paper de Carles III el Noble com a mecenes i la manera com el gòtic es va adaptar al territori navarrès. La primera visita va ser la catedral de Santa Maria la Major de Tudela, un temple que combina elements romànics i gòtics i que conserva un notable claustre decorat amb capitells historiats. La visita va permetre entendre que el gòtic navarrès no apareix de manera abrupta, sinó com a resultat d’una llarga tradició constructiva i escultòrica que continua dialogant amb el romànic. Després de dinar, vàrem visitar el monestir de Santa Maria de la Oliva, integrada en un gran monestir cistercenc. El conjunt va oferir una pausa de gran interès per comprendre la dimensió monàstica del paisatge navarrès, abans de continuar cap a Marcilla. Allà vàrem conèixer el castell de Marcilla una fortalesa residencial del segle XV que conserva bona part de la seva estructura original. Més enllà de la seva funció defensiva, el monument va permetre parlar del paper representatiu de la noblesa navarresa i de la relació entre arquitectura militar i vida cortesana. Al vespre vàrem arribar a Pamplona, on ens vàrem instal·lar a l’hotel i vàrem gaudir d’una primera passejada lliure pel centre històric.


Dimecres, 11 de novembre: Pamplona i els seus barris

El dimecres vàrem dedicar la jornada a conèixer amb més profunditat la capital del regne. La visita va començar pel Burg de Sant Nicolau, amb un recorregut per la Calle Nueva, el carrer Zapateria i l’església de Sant Nicolau. Aquest barri, amb la seva pròpia identitat urbana i la seva forta personalitat, ens va permetre entendre com Pamplona no era una ciutat unitària, sinó el resultat de la coexistència de diversos burgs amb interessos, tradicions i espais propis. Tot seguit vàrem recórrer la Navarreria, passant per la plaça del Castillo, els carrers Tejeria, Sant Agustí i Caldereria, el carrer de la Curia, la Torre de la Tresoreria i les muralles. Aquesta ruta urbana va permetre veure com l’arquitectura civil, les institucions i les defenses van contribuir a configurar la imatge d’una ciutat capital, seu de poder i centre de vida cortesana. La visita a la catedral de Santa Maria la Real de Pamplona va ser sens dubte una de les grans atraccions del viatge. La nau central, esvelta i il·luminada pels vitralls policromats, mostra la influència del gòtic francès adaptada al gust local, mentre que el claustre, amb els seus arcs decorats i els capitells historiats, constitueix un dels espais més suggestius del monument. Però la gran sorpresa de la visita va ser el conjunt funerari dels Evreux, especialment el sepulcre de Carles III i la reina Leonor. Les figures jacents, executades amb una qualitat escultòrica excepcional, resumeixen molt bé l’ambició artística de la dinastia i la seva voluntat de projectar una imatge de grandesa i continuïtat dinàstica. La visita al Museu Catedralici no la varem poder realitzar per causa de la vaga geberal convocada aquell dia. Abans de dinar a l’hotel, vàrem continuar amb la visita guiada al Burg de San Cernin, passant pel Palau dels Reis de Navarra, la plaça Consistorial, la Casa de Juras, les restes de muralla de Belena de Portalapea, l’església de San Saturnino o San Cernin i la Càmara de Comptos. Aquest recorregut va permetre veure com l’urbanisme, el comerç i el poder eclesiàstic es van entrellaçar al llarg dels segles.
La tarda despres de dinar tampoc varem poder visitar el Museu de Navarra, per causa de la vaga general. Aquesta activitat es va substituir per una xerrada a la sala de l’hotel, titulada «L’art medieval a Navarra a través de les obres mestres del Museu de Navarra i del Museu de la Catedral de Pamplona (s. XIII–XVI)», que va ajudar a situar les obres vistes in situ dins d’un context més ampli i fer un recorregut virtual pel museu que no varem poder veure "in situ".


Dijous, 12 de novembre: Roncesvalles, Burguete i Sangüesa

El dijous vàrem sortir cap a Roncesvalles, enclavament llegendari del Pirineu vinculat a la batalla de Carlemany i punt clau del Camí de Sant Jaume. El conjunt canònic, amb l’església de Santa Maria, el claustre i la capella de Sant Agustí, on reposa el rei Sanç VII el Fort, ofereix una síntesi molt potent entre història, devoció i memòria del pelegrinatge. També vàrem admirar la imatge de la Verge de Roncesvalles, la capella del Esperit Sant, coneguda com el «Silo de Carlemany», i la capella de Santiago. Els espais museístics, amb peces d’orfebreria, pintura i objectes vinculats a la ruta jacobeu, van permetre tancar la visita amb una visió més àmplia de la importància d’aquest lloc dins de la cultura medieval europea.
Abans de dinar a Burguete, vàrem visitar el cementiri del poble, un espai que, més enllà de la seva funció funerària, permet reflexionar sobre la relació entre memòria, paisatge i identitat local i descriure la costum medieval d'enterrar els difunts amb esteles funeràries. Tot seguit, desprès de dinar, vàrem marxar cap a Sangüesa, l’última parada del recorregut d’aquesta jornada. A Sangüesa vàrem conèixer la monumental portada de Santa Maria la Real, obra mestra del gòtic-navarrès per la seva riquesa escultòrica. La seva densitat iconogràfica va permetre repassar molts dels temes desenvolupats durant el viatge: la qualitat de la talla, la relació entre arquitectura i decoració i la capacitat del gòtic per convertir la façana en un veritable relat visual. Tot seguit vàrem veure, per fora, el Palau del Príncep de Viana, residència vinculada a la noblesa reial i avui seu d’una biblioteca municipal.


Divendres, 13 de novembre: Olite i Ujué

El divendres vàrem sortir cap a Olite, antiga residència predilecta dels reis navarresos. El Palau Reial va ser sens dubte una de les grans atraccions del viatge: un dels conjunts gòtics civils més espectaculars d’Europa, amb torres de planta octogonal, galeries d’arcs delicats, patis interiors i una abundància de detalls heràldics que evoquen la magnificència de la cort de Carles III. La visita va permetre imaginar el palau no només com una residència, sinó com un centre de poder, cultura i representació. Les reformes impulsades pels Evreux el van transformar en un espai comparable als grans castells francesos, amb sales decorades, capelles privades i jardins que reflecteixen el refinament de la vida monàrquica del segle XIV. La visita també ens va permetre reflexionart sobre els criteris de restauració historicistes difosos a partir de l'obra de Violet-le-duc a FRança en el s.XIX. Tot just al costat, vàrem visitar l’església de Santa Maria la Real, el portal escultòric de la qual constitueix una de les peces més rellevants del gòtic navarrès. El programa iconogràfic, amb escenes de l’Apocalipsi i figures apostòliques, combina el missatge religiós amb referències al poder reial i confirma la intensitat del mecenatge de la dinastia. 
Després de dinar a Olite, vàrem pujar a Ujué, un poble elevat sobre un turó que domina la plana de la Ribera navarresa. Allà vàrem visitar el santuari-fortalesa de Santa Maria, un dels conjunts romànic-gòtics més singulars del regne. Les muralles, l’interior auster i el rosetó gòtic expliquen molt bé la fusió entre devoció mariana i funció defensiva, tan pròpia d’una frontera en moviment durant l’època dels Evreux. La passejada pel nucli antic d’Ujué, amb els seus carrers empedrats i les seves cases nobles, va oferir un final molt adequat per a una jornada dedicada a la relació entre arquitectura, paisatge i poder. De retorn a Pamplona, el temps lliure va permetre gaudir del barri vell abans de descansar.


Dissabte, 14 de novembre: Estella i retorn

El dissabte, després d’esmorzar i deixar l’hotel, vàrem marxar cap a Estella, coneguda com la «Toledo del nord» per la seva riquesa monumental i per la seva vinculació amb el Camí de Sant Jaume. La ciutat, nascuda al voltant d’aquesta ruta de pelegrinatge, conserva un conjunt notable d’edificis gòtics que testimonien la seva importància comercial, religiosa i política durant la Baixa Edat Mitjana. 
La ruta urbana per Estella, sota una pluja que ens va permetre fer el recorregut dignament,  ens va portar pel Palau dels Reis de Navarra, el carrer de Sant Nicolau, l’església de San Pedro de la Rúa, el carrer Rua, l’església del Sant Sepulcre, el pont Picudo o de la Càrcel, el carrer Julio Ruiz de Alda, l’església de Sant Miquel i els carrers Zapateria i Mayor. Aquest recorregut va permetre veure com l’urbanisme, el comerç i el poder eclesiàstic es van entrellaçar al llarg dels segles. 
Després de dinar a Marcilla, vàrem emprendre el retorn cap a Barcelona. El viatge es tancava, així, amb la sensació d’haver recorregut un territori on el gòtic no és només un estil, sinó una manera concreta de construir poder, devoció, memòria i identitat.

Per a mi, com a guia, va ser especialment gratificant compartir aquest recorregut i ajudar a llegir els monuments dins del seu context. La Navarra dels Evreux ens va permetre veure que el gòtic no era un art uniforme ni repetitiu, sinó un període ple de personalitats creatives capaces de proposar solucions sorprenents i de deixar una empremta que encara avui continua fascinant qui s’hi apropa.
I, al costat d’aquesta descoberta artística, ens emportàvem també el record dels àpats compartits, de les converses durant els trajectes i de les passejades per Pamplona, Olite, Estella i Roncesvalles: aquella part del viatge que transforma un itinerari cultural en una experiència col·lectiva.

dimarts, 17 de novembre del 2026

A «Mataró al dia» de TVMataró: reivindicant els tresors medievals del Maresme

El dilluns 16 de novembre de 2026 vaig participar com a convidat al programa «Mataró al dia» de TV Mataró, amb motiu del Dia Mundial del Patrimoni. L’entrevista, realitzada als estudis de Bis Lligonya pel periodista Francesc Andrés, es va emetre dins del programa entre els minuts 14:30 i 25:00 de la gravació disponible a la pàgina web de la cadena.

La conversa es va centrar en una qüestió de fons: si el patrimoni del Maresme és prou conegut i prou divulgat. La meva intervenció va defensar que la comarca disposa d’un patrimoni extraordinàriament ric, però que la seva visibilitat pública continua sent desigual i, en alguns períodes històrics, clarament insuficient.
Vaig explicar que alguns dels períodes patrimonials més visibles del Maresme s’expliquen, en gran mesura, per la força econòmica de la comarca en diferents etapes. El llegat romà, l’art barroc, impulsat, en part, pels lligams comercials amb Amèrica, i el modernisme constitueixen alguns dels punts forts més reconeguts del territori. En el cas del modernisme, vaig subratllar el paper decisiu de l’arribada del ferrocarril i del desenvolupament de la indústria tèxtil, processos que van generar una burguesia local amb recursos i sensibilitat artística, la qual va invertir en arquitectura, arts decoratives i projectes urbans.
Tot i aquestes fortaleses, vaig manifestar que la meva principal preocupació se centra en el patrimoni medieval, que considero el gran desconegut de la comarca. Una part rellevant de les esglésies gòtiques del Maresme es conserva precisament perquè correspon a parròquies dels pobles de dalt, nuclis que no van disposar de suficients recursos per enderrocar, renovar o ampliar substancialment els seus temples al llarg dels segles posteriors. Aquesta aparent manca de transformació ha tingut, paradoxalment, un efecte conservador i ha permès que pervisquin estructures, espais i elements artístics d’època medieval que, en altres contextos, haurien pogut ser substituïts per intervencions posteriors.
Vaig remarcar també un factor territorial decisiu: molts d’aquests conjunts es troben allunyats dels principals eixos de comunicació, com l’autopista o el ferrocarril, i situats a la part de la serralada. Aquesta ubicació, tot i que ha contribuït a preservar-los, els fa menys accessibles i dificulta la seva incorporació als circuits habituals de visita cultural.
Durant l’entrevista, vaig destacar igualment la importància dels castells del Maresme, entre els quals vaig esmentar el castell de Vilassar de Dalt, un dels exemplars més rellevants de la comarca. L’edifici, situat en una posició elevada i integrat en el paisatge de la Serralada Litoral, conserva una notable importància històrica i documental; de fet, el seu arxiu patrimonial inclou més de 8.000 pergamins, centenars de lligalls i nombrosos manuscrits.
També vaig reclamar una major atenció per a un edifici de gran interès patrimonial i encara insuficientment conegut: la cartoixa de Montalegre, a Tiana. Es tracta d’un conjunt monàstic fundat al segle XV, amb una església gòtica construïda entre 1415 i 1463, claustres i cel·les disposades al voltant d’espais de vida contemplativa. És l’única cartoixa encara activa de Catalunya, una circumstància que reforça el seu valor històric, artístic i espiritual, tot i que la seva condició de monestir de clausura limita l’accés del públic.
Un altre aspecte central de la conversa va ser la basílica de Santa Maria de Mataró, que enguany ha commemorat els 500 anys de la consagració de la seva església gòtica, esdevinguda el 28 d’octubre de 1526. Vaig subratllar que, malgrat les transformacions posteriors del temple, l’interior conserva un patrimoni gòtic de gran valor que mereix una lectura més atenta per part de la ciutadania. En aquest sentit, vaig defensar la necessitat d’una restauració a fons de l’interior de Santa Maria, no només com una intervenció de manteniment arquitectònic, sinó com una oportunitat per posar en valor la seqüència històrica de l’edifici, millorar-ne la llegibilitat patrimonial i garantir la conservació d’un dels monuments religiosos més rellevants de Mataró. El projecte de rehabilitació del temple ja ha estat objecte d’informació pública, tot i que el seu desenvolupament continua avançant lentament.
La participació al programa em va permetre reivindicar una idea que considero essencial: el Maresme no ha de limitar la seva narrativa patrimonial als períodes més visibles o espectaculars. Juntament amb el llegat romà, barroc i modernista, cal reivindicar amb fermesa el patrimoni medieval, especialment les esglésies gòtiques, els castells i conjunts monàstics com Montalegre. L’experiència va ser molt enriquecedora i em va permetre contribuir a un debat públic necessari sobre la difusió, l’accessibilitat i la conservació del patrimoni. 
Agraeixo a TV Mataró, al programa «Mataró al dia» i a Francesc Andrés i a Carme Ruiz l’espai concedit per abordar aquestes qüestions des d’una perspectiva rigorosa, divulgativa i compromesa amb el territori.
Per veure el vídeo sencer: clicar aquí 


dilluns, 16 de novembre del 2026

La meva participació a "Històries de Mar i de Dalt " de Vilassar Ràdio: Sixena, un monestir on la fe, el poder i l’art es van creuar

El passat 11 de novembre vaig participar com a convidat al programa Històries de Mar i de Dalt de Vilassar Ràdio, una producció del Centre d’Estudis Vilassarencs coordinada i presentada per Núria Gómez. L’episodi, el número 139, es va titular El monestir de Sixena: història, art i poder i va ser gravat el 26 d’octubre. M’havien convidat arran de la meva participació en el llibre Sixena, les claus del conflicte, publicat per l’editorial Base.
Durant la conversa vam situar Sixena en el seu context històric i territorial. Vam parlar del paper del monestir en la repoblació i la posada en conreu d’una zona de frontera, així com de la seva funció funerària, especialment vinculada a membres de la reialesa. En aquest marc, vaig explicar la relació medieval entre les donacions a l’Església, l’enterrament en espais sagrats i la voluntat d’assegurar la salvació de l’ànima. També vam distingir les raons històriques de la fundació de les llegendes que atribueixen a la Mare de Déu la indicació del lloc on s’havia d’erigir el monestir, narratives que, juntament amb les relíquies, contribuïen a reforçar-ne el caràcter sagrat i a atreure pelegrins.
La situació de Sixena, en les rutes que enllacen Lleida, Montsó i Saragossa, i la riquesa del seu entorn natural —especialment l’aigua i els boscos— van ser altres dels temes tractats. Vaig explicar que la disponibilitat d’aigua i la humitat van ser decisives per a la vida del monestir, però que també han condicionat de manera negativa la conservació dels edificis, les pintures de la sala capitular i del patrimoni que ha arribat fins avui.
Una part important de l’entrevista es va centrar en la figura de la reina Sança i en la dimensió política i administrativa de Sixena. Vam recordar que la sala capitular no era només l’espai de reunió de la comunitat, sinó que també acollia audiències de la reina, fet que il·lustra el paper del monestir com a centre de poder. També vam parlar de la composició de la comunitat, formada per monges que havien professat, educandes i servidores, amb funcions i hàbits diferenciats.
Així mateix, vam situar Sixena en el marc de les relacions de la família reial amb Occitània i de l’ús dels matrimonis dinàstics com a instrument d’aliança entre cases reials. Vaig recordar el context de l’expansió de la Corona d’Aragó, la derrota de Pere el Catòlic a Muret i els interessos de França en aquell espai polític. També vam abordar els segells reials, alhora com a instruments de validació documental i com a imatges de poder, i la relació de Sança amb les corts europees en un moment de transformació dels castells en palaus.
Finalment, vam dedicar una bona part de la conversa al patrimoni artístic de Sixena, des dels orígens romànics fins a l’evolució cap al gòtic. Vaig repassar les pèrdues i destruccions patrimonials derivades d’episodis com la desamortització, la Guerra del Francès i la Guerra Civil, així com la dispersió de les col·leccions entre diversos museus. També vam parlar dels problemes actuals de conservació, especialment els causats per la humitat, i dels reptes que plantegen la restauració i la museïtzació del conjunt.
En acabar, vaig recomanar el llibre Sixena, les claus del conflicte, que recull articles sobre les pintures, la restauració, la iconografia i els aspectes jurídics del conflicte patrimonial vinculat al monestir. 

Si voleu escoltar el programa sencer, podeu accedir a l’àudio a través d’aquest enllaç: 


dilluns, 9 de novembre del 2026

Entre abadies, timpans i portals romànics: el viatge d’Arqueonet rere el Mestre de Cabestany

Els passats dies 30 i 31 d’octubre i 1 de novembre vaig fer un viatge amb Arqueonet, com a guia i professor d’història de l’art, acompanyant un grup de persones interessades a descobrir l’obra del Mestre de Cabestany. El viatge, plantejat sota el títol «Seguint el rastre del Mestre de Cabestany», ens va portar pel Rosselló, el Llenguadoc i el Vallespir, seguint alguns dels llocs on es conserva l’escultura atribuïda a aquest misteriós artista o taller romànic de la segona meitat del segle XII. L’objecti
u no era només veure peces singulars, sinó comprendre com un mateix llenguatge escultòric, caracteritzat per rostres triangulars, mans allargades, traços trepanats i ulls amatllats, es va difondre per un territori que abraçava el Rosselló, l’Aude, Catalunya, la Provença, Navarra i, fins i tot, la Toscana i el nord d’Itàlia.
El Mestre de Cabestany continua sent una de les grans enigmes de l’escultura romànica. Del seu autor no en sabem pràcticament res: ni el nom, ni la procedència exacta, ni la biografia. El nom, encunyat per Josep Gudiol el 1944 a partir del timpà de Cabestany, serveix per agrupar un conjunt d’obres d’extraordinària qualitat i d’un estil tan personal que, malgrat les discussions historiogràfiques, continua permetent parlar d’un mateix mestre o d’un taller molt unitari. Va ser precisament aquesta capacitat de crear imatges inquietants, expressives i plenes d’energia el que va fer que, quan el 1934 es va descobrir el timpà de Santa Maria dels Àngels de Cabestany, els investigadors comprenessin que tenien davant una personalitat artística excepcional. A partir d’aquell descobriment es va iniciar la recerca de les altres peces que avui s’atribueixen al mestre i que, disperses per tan diversos territoris, configuren un dels itineraris artístics més fascinants del romànic europeu.

Divendres, 30 d’octubre: de Barcelona a Cabestany i Carcassona

Vàrem sortir de Barcelona a les 7.30 del matí, des del carrer Pelai, amb destinació al Rosselló. El trajecte ens va permetre introduir el tema central del viatge: qui era el Mestre de Cabestany, quines obres se li atribueixen i per què la seva escultura resulta tan difícil de classificar dins del romànic del segle XII. No es tractava d’un artista convencional. La seva obra trenca molts dels esquemes que associem amb l’escultura romànica, especialment per la intensitat dels rostres, la deformació deliberada de les proporcions i una capacitat narrativa que converteix les pedres en autèntics relats plens de moviment, tensió i simbolisme.
La primera visita del viatge va ser el Centre d’Escultura Romànica Mestre de Cabestany, un museu didàctic que permet entendre la dimensió real d’aquesta producció artística. Allà vàrem poder veure rèpliques de moltes de les obres conservades en llocs allunyats entre si i seguir, d’una manera molt clara, la difusió del seu estil per Catalunya, el Rosselló, el sud de França, la Provença i Itàlia. La visita va ser especialment útil perquè va permetre al grup situar cada peça que després veuríem in situ dins d’un conjunt més ampli. El museu posa en valor un artista que, malgrat la qualitat indiscutible de la seva obra, continua sent poc conegut per al gran públic.


Després vàrem anar a l’església de Santa Maria dels Àngels de Cabestany, on es conserva el timpà que va donar nom al mestre. És l’obra més important del conjunt i, sens dubte, una de les peces més extraordinàries de l’escultura romànica europea. El relleu, exposat en una capella lateral del costat nord de l’església, presenta una composició densa, plena de figures i símbols, en què la narració avança amb una força visual remarcable. Davant d’ell és fàcil comprendre per què els especialistes van parlar immediatament d’un artista revolucionari: les formes no busquen la serenitat clàssica, sinó l’expressivitat, el moviment i una mena de fantasia que fa que cada detall convidi a mirar-lo una vegada i una altra.
Després de la visita vàrem dinar i, a la tarda, vàrem continuar el trajecte fins a Carcassona. Un cop feta l’entrada a l’hotel i instal·lats, el temps lliure va permetre conèixer la ciutat i, sobretot, passejar per la seva famosa ciutadella medieval. Carcassona, amb les seves muralles, les seves torres i el seu impressionant conjunt fortificat, va oferir un primer marc molt adequat per al viatge: una ciutat que conserva de manera especialment intensa la memòria medieval i que prepara el visitant per entrar en un territori ple d’abadies, esglésies i escultures romàniques. El sopar va ser lliure i cada participant va poder gaudir de l’ambient de la ciutat abans de descansar per afrontar la segona jornada.

Dissabte, 31 d’octubre: Saint-Papoul, Rieux-Minervois i Lagrasse

El dissabte vàrem dedicar la jornada a tres de les parades més importants de l’itinerari: Saint-Papoul, Rieux-Minervois i Lagrasse. Després d’esmorzar i abandonar l’hotel, ens vàrem dirigir a l’abadia benedictina de Saint-Papoul, situada a l’Aude, a poca distància de Castelnaudary i Carcassona. El conjunt monàstic, amb el seu claustre i les seves dependències, ens va permetre entrar de ple en la cultura monàstica medieval. Però l’interès principal de la visita era la presència d’obres atribuïdes al Mestre de Cabestany a l'exterior de l’absis i a l’absidiola nord de l’església abacial. Els capitells i mènsules conservats són peces de gran qualitat, en què es reconeixen molts dels trets que defineixen l’estil del mestre: la intensitat de les mirades, la deformació expressiva dels cossos, la sofisticació dels plecs i una capacitat extraordinària per convertir la pedra en narració. Saint-Papoul ens va permetre comprendre que el Mestre de Cabestany no era només l’autor d’un timpà isolat, sinó l’artista d’un conjunt coherent d’obres que compartien un mateix univers formal i espiritual.
Tot seguit vàrem continuar cap a Rieux-Minervois, on ens esperava una de les esglésies més singulars del romànic francès: l’església de l’Assumpció. Es tracta d’un edifici de planta centralitzada, format per naus circulars, que el situa en relació amb altres grans exemples europeus d’arquitectura rotonda, com Sant Vital de Ravenna, la capella palatina d’Aquisgrà o Saint-Bénigne de Dijon. L’església és esmentada per primera vegada l’any 1096, quan l’arquebisbe de Narbona va morir a Rieux mentre venia a supervisar-ne la construcció. La visita a Rieux-Minervois va ser especialment interessant perquè l’edifici conserva nombroses escultures atribuïdes al Mestre de Cabestany. La relació entre l’arquitectura circular i la decoració escultòrica crea un espai de gran intensitat, en què la llum, el moviment del visitant i la presència de les imatges contribueixen a construir una experiència religiosa molt particular. No és una església convencional: la seva disposició obliga a girar la mirada, a recórrer l’espai i a descobrir progressivament les escenes i els personatges esculpits. Va ser un dels moments més memorables de la jornada.
Després de dinar, vàrem agafar l’autocar per anar a dinar a Lagrasse, on ens esperava una de les visites més importants del viatge: l’abadia de Santa Maria de Lagrasse. Situada en ple massís de les Corbières, és un dels grans monestirs benedictins del sud de França. Fundat al segle VIII, el monestir va viure una història molt complexa i, durant la Revolució Francesa, va ser venut com a bé nacional i dividit en dues parts. Una part va tornar a la vida religiosa i avui és ocupada per la comunitat de canonges regulars de la Mare de Déu, mentre que la part medieval del monestir va passar a mans públiques i es pot visitar museïtzada. La visita ens va permetre resseguir l’estructura del conjunt monàstic i comprendre la dimensió d’un dels grans centres religiosos medievals del territori. Però, un cop més, l’atracció principal era la relació amb el Mestre de Cabestany. A Lagrasse es conserven fragments d’un portal destruït de l’església abacial atribuïts al mestre, així com un petit museu dedicat a la seva obra. Les peces, tot i estar fragmentades i distribuides al museu i al cementiri, permeten apreciar la qualitat de l’escultura i la força del seu llenguatge. 
Després de la visita, vàrem fer una passejada per la vila medieval, que conserva una disposició urbana de bastida, típica de la baixa edat mitjana, amb una plaça central, l’antic pont sobre el riu Orbieu i restes de muralles amb portals. El conjunt, amb l'església gòtica, les seves cases antigues i el seu ambient ben conservat, va oferir un final molt adient per a una jornada molt intensa. De retorn a Carcassona, el sopar va ser lliure i l’allotjament a l’hotel va permetre descansar abans de l’últim dia del viatge.

Diumenge, 1 de novembre: Saint-Hilaire, Limoux, Le Boulou i retorn

El diumenge, després d’esmorzar i deixar l’hotel, vàrem agafar l’autocar per dirigir-nos a l’abadia benedictina de Saint-Hilaire. Les primeres referències d’aquest lloc es situen al segle VI, prop de la tomba de sant Hilari de Carcassona, considerat el primer bisbe de la seu i vinculat als reis visigots. Inicialment dedicat a sant Sadurní, més endavant va adoptar l’advocació de sant Hilari, que ha arribat fins avui. La visita a Saint-Hilaire ens va permetre veure un dels conjunts monàstics més interessants de la zona i, sobretot, contemplar el famós sarcòfag de sant Sadurní o Serní. Es tracta d’un relleu esculpit en un únic bloc de marbre blanc dels Pirineus, atribuït al taller del Mestre de Cabestany. Les escenes que envolten l’altar expliquen la vida de sant Serní, primer bisbe de Tolosa al segle III, i constitueixen una peça de gran interès per entendre la difusió de l’estil del mestre més enllà dels grans timpans i portals. La qualitat de la talla, la composició de les escenes i la força expressiva de les figures confirmen, una vegada més, la importància d’aquest taller dins del panorama de l’escultura romànica europea.

Després de la visita, vàrem continuar cap a Limoux, on vàrem dinar. La pausa va permetre compartir impressions sobre tot el que havíem vist durant el viatge i preparar l’última parada del recorregut. A la tarda ens vàrem dirigir al Voló, una població situada a l’antic vescomtat de Castellnou, a la vall del Tec, dins del Vallespir i adscrita a França des del Tractat dels Pirineus de 1659. 
Tot i que l’església de Santa Maria del Voló és del segle XVII, conserva parts d'un portal romànic de marbre blanc atribuït al Mestre de Cabestany. El fris que decora el portal, amb escenes de la infància de Jesucrist, va servir per tancar el viatge amb una de les peces més representatives del mestre. Davant d’ella, vàrem poder repassar molts dels temes que havíem anat desenvolupant durant els tres dies: la qualitat excepcional de l’escultura, la difusió del taller per un territori molt ampli, la relació entre arquitectura i decoració escultòrica i la capacitat del romànic per crear imatges de gran força visual i espiritual. El portal del Voló a més, tenia un valor especial perquè ens situava de nou en territori català, just abans de retornar a Barcelona.
Per a mi, com a guia, va ser especialment gratificant compartir aquest recorregut i ajudar a llegir les peces dins del seu context. El Mestre de Cabestany ens va permetre veure que el romànic no era un art uniforme ni repetitiu, sinó un període ple de personalitats creatives capaces de proposar solucions sorprenents i de deixar una empremta que encara avui continua fascinant qui s’hi apropa. I, al costat d’aquesta descoberta artística, ens emportàvem també el record dels àpats compartits, de les converses durant els trajectes i de les passejades per Carcassona i Lagrasse: aquella part del viatge que transforma un itinerari cultural en una experiència col·lectiva.