Exposició sobre “El retaule de Sant Julià d’Argentona. La seva creació (1531) i la seva destrucció (1936)”

L’església parroquial de Sant Julià d’Argentona va acollir el divendres 16 de gener, a les sis de la tarda, la inauguració de l’exposició “El retaule de Sant Julià d’Argentona. La seva creació (1531) i la seva destrucció (1936)”, una mostra que recupera la memòria d’una de les obres més significatives del patrimoni artístic i espiritual de la vila. Organitzada pel Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell amb la col.laboració de la parròquia i comissariada per la Dra. Cristina Fontcuberta, la iniciativa proposa un recorregut històric i visual per la vida d’aquest retaule gòtic, des de la seva execució al segle XVI fins a la seva pèrdua durant la Guerra Civil.

L’acte inaugural va començar amb unes paraules de l’alcaldessa d’Argentona, Montse Capdevila, que va subratllar la importància de preservar i difondre la memòria patrimonial local com a eina de cohesió cultural i identitària. Va destacar la tasca del Centre d’Estudis i la col·laboració entre institucions per fer possible una mostra d’aquest nivell dins del marc incomparable de la parròquia. Tot seguit, el president del Centre d’Estudis Argentonins el Dr. Enric Subiñà, va remarcar el llarg treball de documentació i recerca que ha permès reconstruir, peça a peça, la història del retaule desaparegut, i va agrair l’esforç dels voluntaris i investigadors que hi han participat.

Per la seva banda, la comissària de l’exposició, Dra. Cristina Fontcuberta, va fer una intervenció centrada en el valor artístic, iconogràfic i devocional de l’obra, explicant el procés de creació del retaule el 1531 i contextualitzant la seva destrucció el 1936 dins dels convulsos esdeveniments de la Guerra Civil. La mostra es presenta com una reconstrucció històrica i simbòlica, amb fotografies, documents, i materials gràfics que permeten entendre l’abast cultural d’aquesta pèrdua patrimonial.

L’acte va tancar amb una actuació de la Coral Llaç d’Amistat, que va interpretar els goigs de Sant Julià, creant un moment d’intensa emoció col·lectiva dins del temple. El públic, nombrosament congregat, va rebre la interpretació amb un profund respecte i sentiment de pertinença, convertint la vetllada en un veritable homenatge a la memòria d’una obra desapareguda però encara viva en l’imaginari argentoní.

Amb aquesta exposició, el Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell reafirma la seva vocació de recerca, divulgació i preservació del patrimoni local, oferint als visitants l’oportunitat d’aprofundir en la història artística i espiritual d’Argentona i del seu patró, Sant Julià.

L’exposició es pot visitar fins al 15 de febrer de 2026 a l’església parroquial de Sant Julià. Els horaris són dilluns a dissabte de 11 a 13 h i de 18 a 20 h, i diumenges de 10 a 12 h, adaptats al programa de la Festa Major d’hivern de Sant Julià i respectant l’ordre litúrgic del temple.

Els estudis en que es basa la Dra. Fontcoberta estan poblicats a:

• Fontcuberta i Famadas, C. (2020). «Antioquia, Nuremberg, Argentona: una peculiar vida sense martiri de sant Julià i els models dürerians per al retaule de la vila (1531)». Matèria: Revista internacional d'art, (16-17), pp. 48-77.
• Fontcuberta i Famadas, C. (2025). «El retaule de Sant Julià d’Argentona: la seva creació (1531) i la seva destrucció (1936)». Fonts, Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell, núm. últim.

Publicació completa del meu article sobre la Seu de Manresa a la revista"Románico"

És un plaer anunciar que m'acaben de publicar la segona part de l'article Sancte Marie Civitatis Minorise. La genesi del edifici alt medieval (segles IX-XIII), a la prestigiosa revista Románico de l'associació Amigos del Románico. La primera part d'aquest estudi divulgatiut, que explora les etapes constructives inicials de la Seu de Manresa des dels seus orígens carolingis fins a les transformacions del segle XIII, va veure la llum al número 38 de la revista, corresponent al juny de 2024 (pàgines 24-31), on es van analitzar els fonaments històrics i arqueològics del temple com a nucli de la Civitatis Minorise, amb atenció a les fonts documentals i les evidències materials en època preromànica i carolingia, que revelen la seva evolució com a símbol religiós i urbà en el context medieval del Bages.

Ara, la segona part —que aprofundeix en les fases constructives posteriors, les influències estilístiques i el paper de la Seu en la consolidació de la identitat manresana durant els segles XI i XII— acaba de sortir publicada al número 41 (II semestre del 2025, pàgines 16-21), completant així el treball i posant a disposició de la comunitat acadèmica i aficionada una visió divulgativa sobre aquest edifici emblemàtic. 

L'origen d'aquest article es remunta a una conferència que vaig impartir el 10 d'octubre de 2022 a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), dins del cicle organitzat pels Amics de l'Art Romànic de l'IEC per commemorar els 700 anys de la Seu de Manresa. Aquesta intervenció, que va congregar especialistes i amants del romànic, va servir de base per a l'elaboració de l'estudi, adaptant el discurs oral a un format editorial rigorós que incorpora noves dades arqueològiques, anàlisis comparatives amb altres temples del romànic català i una reinterpretació de bibliografia existent relacionada amb Manresa com a centre emergent. A més, el mateix contingut en català ha estat publicat recentment com al Butlletí d'Amics de l'Art Romànic del Bages, num. 207 (maig-agost 2025), p. 3-19, ampliant així l'abast de la difusió en l'àmbit local i acadèmic català. Aquesta versió en català va ressonar també en una nova conferència efectuada el 14 de maig de 2025 a la Sala de les Voltes de la Seu de Manresa, organitzada pels Amics del Romànic del Bages, on vaig poder aprofundir en els detalls amb el públic assistent en un entorn emblemàtic.

Aquesta publicació reforça la difusió del coneixement sobre la seu de Manresa romànica a nivell hispà, que la majoria de vegades es veu eclipsada per l'emblemàtic edifici gòtic de Berenguer de Montagut. El fet de publicar-ho a la revista Románico, com a publicació de referència en els estudis romànics hispànics, amb el seu enfocament en l'arqueologia, l'arquitectura i la iconografia, ofereix una plataforma ideal per a treballs com aquest, que no només il·luminen aspectes poc explorats de la Seu —com la seva gènesi com a basílica urbana en un context de conquesta carolingia i feudalisme— sinó que també conviden a futures investigacions interdisciplinàries. 

De la mateixa manera, la versió al Butlletí d'Amics de l'Art Romànic del Bages assegura una presència arrelada al territori, fomentant el diàleg entre la recerca científica i la comunitat bagesana. És un privilegi veure reconegut aquest esforç en revistes i actes d'aquest prestigi, accessible tant per als especialistes com per als lectors interessats en la història viva del nostre llegat cultural, i convida tothom a consultar els números disponibles per gaudir d'aquesta immersió en la Manresa altmedieval.

Un important nou estudi de la Dra. Coral Cuadrada sobre el poblament al Baix Maresme (del baix imperi a l’alta edat mitjana).

Al Maresme, amb una tradició historiogràfica extensa, sempre ha apassionat el pas de l’antiguitat tardana al món medieval, amb una llarga llista d’estudis que van des de Pellicer i Pagès (1888) i Ribas i Bertran (1975), Prevosti (1981), Cuadrada (1988), el primer volum de la meva pròpia tesi de llicenciatura (publicat el 2001) i altres articles meus (1994-2009), Járrega (1997), Cerdà (1992-2000), Clariana i Járrega (1994-2000), Revilla (2021) i altres obres fonamentals com el Premi Iluro de Bonamusa (2011). De fet, aquest interès em va portar a organitzar les II Jornades d’Història i Arqueologia del Maresme l’any 2001, tractant precisament l’organització de l’espai i models de poblament, i l’any 2004 les III Jornades dedicades al pas de l’antiguitat tardana al món medieval, de Constantí a Carlemany. 

Coral Cuadrada posa al dia aquest tema de gran fortuna historiogràfica amb el seu nou article:

CUADRADA, C. (2025). El poblament al Baix Maresme (del baix imperi a l’alta edat mitjana). Butlletí Arqueològic de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, vol. V, núm. 47, pp. 243–284.

En aquest article, revisa críticament la continuïtat poblacional al Baix Maresme des del baix Imperi fins a l’alta edat mitjana, matisant la seva antiga tesi amb noves dades arqueològiques (INVARQUE, excavacions recents) i documentals inèdites. En el mateix, ofereix una síntesi exhaustiva i crítica sobre el poblament del Baix Maresme des del baix Imperi romà fins a l’alta edat mitjana, amb especial atenció al pas d’Iluro (ciutat romana de Mataró) a Civitas Fracta i la configuració del castell i parròquia medievals. L’autora revisa la seva pròpia tesi doctoral, publicada al Premi Iluro anys enrere (1988), sobre un “poblament continuat sense fissures”, matisant-la amb les noves dades arqueològiques per concloure que es donà una continuïtat amb ruptures, trasllats poblacionals i fases de crisi, particularment un trencament general al segle V que afectà l’àrea urbana més que els assentaments rurals.

​Cuadrada combina una recopilació sistemàtica de dades arqueològiques —preses de l’INVARQUE, memòries d’excavacions del CALAIX i estudis recents— amb anàlisi diplomàtica de documentació inèdita (pergamins comtals, capitulars monàstics) i toponímia (Onomasticon Cataloniæ), centrant-se en el territori d’Iluro i els futurs termes dels castells de Mataró, Burriac i Vilassar. 

Des del segle III dC, Iluro presenta un disseny urbà ortogonal amb fòrum, macellum, termes i necròpolis extramurs a l’alt Imperi, però al baix Imperi aquestes es desplacen intramurs, com a la zona de Santa Maria, senyal d’una ruralització i cristianització progressiva. Les vil·les rurals i capelles primitives (Santa Anastàsia a Premià, Sant Cristòfol i Sant Crist a Cabrils, Santa Margarida a Cabrera, Sant Pere de Clarà, Sant Sebastià i Sant Miquel del Cros a Argentona, Sant Cugat de Traià) mostren cronologies fins al 476 dC, amb necròpolis tardoantigues i possibles basíliques privades, però un fre al segle V que suggereix migracions o retrocés.

Al nucli urbà, les insulae s’amortitzen massivament entre els segles V-VI, amb un hiatus estratigràfic del VII al XII, explicat per crisis econòmiques (segle III), invasions bàrbares (sueus, vàndals, alans), epidèmies (pesta del 570), inestabilitat visigòtica i arribada musulmana (segle VIII), tot i una vitalitat relativa als segles IV-V. Jaciments clau com Santa Maria revelen una basílica paleocristiana del segle VI sobre l’antic fòrum, amb sitges (III-VI), necròpolis intramurs (V-VII) i una “pre-sagrera” com jo vaig indicar; Torre Llauder manté seqüència continuada del I aC al VII dC, amb reocupació visigòtica (sitges, fons de cabana, necròpolis) i ceràmica grisa/espatulada; mentre Ca la Madrona documenta una extensa necròpolis tardoantiga (més de 300 tombes, moltes infantils, tipus “preantropomorfs”), singular en rituals funeraris.

​Les principals aportacions de l’article radiquen en aquesta periodització fina —crisi urbana i replegament (III-V), vitalitat rural (IV-V), ruralització profunda (V-VII), hiatus (VII-IX) i represa (X-XIII)— que desmunta l’“edat fosca” absoluta i alinea el Maresme amb tendències regionals (Camp de Tarragona, Baix Montseny). 

L’autora argumenta ruptures però no un col·lapse total, amb trasllats cap a vil·les rurals i un paisatge sagrat articulat per l’església, influït per pirateria sarraïna (IX-X) i ràzzies com la d’Al-Mansur (985). 

En la segona part, destaca els mecanismes repobladors: monestirs com Sant Pau del Mar (amb alous a Llavaneres, Vilassar, Teià, Premià) i franqueses comtals (Montcada, Vallès, Maresme), liderades per magnats i transferides a llinatges feudals (La Roca, Catedral de Barcelona), amb toponímia com Cerdanyola o “ses cominals” com a indicis d’artigatge antic. L’arrencada demogràfica real no arriba fins als anys 30 del segle XIII, post-conquesta de Balears, quan el Baix Maresme deixa d’ésser frontera marítima. 

Així, l’estudi ofereix una posta al dia força documentada i innovadora, fent dialogar l’arqueologia amb la història per il·luminar incògnites com Civitas Fracta i el procés d’ocupació altmedieval, que encara manté forces incògnites. 

Sens dubte una nova gran aportació pel coneixement de la nostra història medieval a càrrec l'apreciada Dra. Coral Cuardada!

Barroc acadèmic a Mataró: la meva ponència sobre Santa Anna publicada a les actes de les II Jornades

La II Jornada de Recerca de l’Escola Pia de Catalunya es va celebrar al Cafè Nou de Mataró (c. de la Riera, 119) el dissabte 15 de març de 2025, amb la participació d’una cinquantena de persones entre professorat, investigadors i membres de la comunitat escolàpia interessats en la història de l’orde i dels seus col·legis. L’esdeveniment, que va transcórrer durant el matí i la tarda, va centrar-se en la història de l’Escola Pia a Catalunya, amb especial atenció al col·legi i l’església de Santa Anna de Mataró, a través de ponències que van abastar des dels orígens de la xarxa escolar fins a aspectes de sociabilitat, religiositat i memòria local. En aquest context es va presentar la meva comunicació sobre la construcció de l’església de Santa Anna, que ha estat publicada dins el volum d’actes de la jornada, 

GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim. (2025) "La construcció de l’església de Santa Anna de l’Escola Pia, un exemple del darrer barroc acadèmic (1737-1789". PUIGVENTÓS LÓPEZ, Eduard. (ed.). Actes de la II Jornada de Recerca de l’Escola Pia de Catalunya. Mataró, 15 de març de 2025. Barcelona: Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya. (Col·lecció l’Estilet, núm. 3), pp. 99–131.

ACTES DISPONIBLES A: PUBLICACIÓ EN PDF 

El meu article reconstrueix, a partir de documentació municipal, notarial i de l'arxiu escolapi, el procés fundacional de l’Escola Pia de Mataró i les capitulacions de 1737 amb l’Ajuntament, que van establir l’advocació a Santa Anna per a l'església, les condicions econòmiques per a la manutenció dels religiosos i l’ús provisional de cases llogades com el Mesón del Pardal o la Sínia d’en Ramis abans de la construcció del conjunt definitiu. Es detallen la compra dels terrenys prop del portal de Barcelona el 1739, la col·locació de la primera pedra i les fases constructives del col·legi i la primitiva capella, amb especial atenció als usos docents, litúrgics i als inventaris que permeten reconstruir l’espai interior, les imatges i els altars del primer temple.

Entre les principals aportacions destaca l’anàlisi d’un projecte arquitectònic setcentista conservat (en còpia) a l’Arxiu Provincial i que ja havia difós previament, que revela una nau única amb capelles laterals intercomunicades, creuer amb cúpula i una solució inspirada en models jesuítics contrareformistes com l’església del Gesù de Roma, posant Santa Anna com un exemple madur de darrer barroc acadèmic català en paral·lelisme amb temples com Betlem o la Mercè de Barcelona i altres esglésies escolàpies. 

També s'identifica el germà operari Josep Guàrdia com a figura clau en la talla de pedra de la portada i bases columnàries, amb hipòtesis sobre l’autoria teòrica de la façana (possiblement Josep Morató i Codina o mestres vinculats a la catedral de Vic i Santa Maria de Mataró), així com el programa de retaules —amb l’altar major de Salvador Gurri— i les donacions de famílies i confraries.

L’estudi tanca amb la pervivència del conjunt litúrgic i escultòric fins a la Guerra Civil de 1936-1939, documentant el saqueig del temple, la destrucció de retaules, imatges exteriors i elements com l’estàtua de Sant Josep Calassanç a la cantonada —substituïda posteriorment—, i la reconfiguració de l’espai, oferint així un recorregut complet des dels orígens barrocs fins a la memòria contemporània del lloc. 

Entre les hipòtesis proposades destaca l’existència d’una cripta sota la capella del Santíssim (o del Sacrament) al transsepte del costat de l’Evangeli, prevista en el projecte original de l’església com a absis semiesfèric amb accés des de la sagristia i disposició de nínxols per a sepultures, segons la planimetria conservada a l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia (c. 50 núm. 12) i un pla posterior de les aules del final del segle XVIII que mostra la seva estructura. Aquesta hipòtesi es recolza en el dret de sepultura concedit als escolapis des del 1737, en els nombrosos enterraments documentats al Llibre de Cosas Notables (1739-1829) —tant de religiosos com de benefactors laics—, en el trasllat de restes de l’antiga església el 1789 i en el testament de Francesc Gemmir Llauder i Gelabert (1775), que demana una sepultura interna “en forma” a la nova capella del Sacrament.