Entre abadies, timpans i portals romànics: el viatge d’Arqueonet rere el Mestre de Cabestany

Els passats dies 30 i 31 d’octubre i 1 de novembre vaig fer un viatge amb Arqueonet, com a guia i professor d’història de l’art, acompanyant un grup de persones interessades a descobrir l’obra del Mestre de Cabestany. El viatge, plantejat sota el títol «Seguint el rastre del Mestre de Cabestany», ens va portar pel Rosselló, el Llenguadoc i el Vallespir, seguint alguns dels llocs on es conserva l’escultura atribuïda a aquest misteriós artista o taller romànic de la segona meitat del segle XII. L’objecti
u no era només veure peces singulars, sinó comprendre com un mateix llenguatge escultòric, caracteritzat per rostres triangulars, mans allargades, traços trepanats i ulls amatllats, es va difondre per un territori que abraçava el Rosselló, l’Aude, Catalunya, la Provença, Navarra i, fins i tot, la Toscana i el nord d’Itàlia.

El Mestre de Cabestany continua sent una de les grans enigmes de l’escultura romànica. Del seu autor no en sabem pràcticament res: ni el nom, ni la procedència exacta, ni la biografia. El nom, encunyat per Josep Gudiol el 1944 a partir del timpà de Cabestany, serveix per agrupar un conjunt d’obres d’extraordinària qualitat i d’un estil tan personal que, malgrat les discussions historiogràfiques, continua permetent parlar d’un mateix mestre o d’un taller molt unitari. Va ser precisament aquesta capacitat de crear imatges inquietants, expressives i plenes d’energia el que va fer que, quan el 1934 es va descobrir el timpà de Santa Maria dels Àngels de Cabestany, els investigadors comprenessin que tenien davant una personalitat artística excepcional. A partir d’aquell descobriment es va iniciar la recerca de les altres peces que avui s’atribueixen al mestre i que, disperses per tan diversos territoris, configuren un dels itineraris artístics més fascinants del romànic europeu.

Divendres, 30 d’octubre: de Barcelona a Cabestany i Carcassona

Vàrem sortir de Barcelona a les 7.30 del matí, des del carrer Pelai, amb destinació al Rosselló. El trajecte ens va permetre introduir el tema central del viatge: qui era el Mestre de Cabestany, quines obres se li atribueixen i per què la seva escultura resulta tan difícil de classificar dins del romànic del segle XII. No es tractava d’un artista convencional. La seva obra trenca molts dels esquemes que associem amb l’escultura romànica, especialment per la intensitat dels rostres, la deformació deliberada de les proporcions i una capacitat narrativa que converteix les pedres en autèntics relats plens de moviment, tensió i simbolisme.

La primera visita del viatge va ser el Centre d’Escultura Romànica Mestre de Cabestany, un museu didàctic que permet entendre la dimensió real d’aquesta producció artística. Allà vàrem poder veure rèpliques de moltes de les obres conservades en llocs allunyats entre si i seguir, d’una manera molt clara, la difusió del seu estil per Catalunya, el Rosselló, el sud de França, la Provença i Itàlia. La visita va ser especialment útil perquè va permetre al grup situar cada peça que després veuríem in situ dins d’un conjunt més ampli. El museu posa en valor un artista que, malgrat la qualitat indiscutible de la seva obra, continua sent poc conegut per al gran públic.

Després vàrem anar a l’església de Santa Maria dels Àngels de Cabestany, on es conserva el timpà que va donar nom al mestre. És l’obra més important del conjunt i, sens dubte, una de les peces més extraordinàries de l’escultura romànica europea. El relleu, exposat en una capella lateral del costat nord de l’església, presenta una composició densa, plena de figures i símbols, en què la narració avança amb una força visual remarcable. Davant d’ell és fàcil comprendre per què els especialistes van parlar immediatament d’un artista revolucionari: les formes no busquen la serenitat clàssica, sinó l’expressivitat, el moviment i una mena de fantasia que fa que cada detall convidi a mirar-lo una vegada i una altra.

Després de la visita vàrem dinar i, a la tarda, vàrem continuar el trajecte fins a Carcassona. Un cop feta l’entrada a l’hotel i instal·lats, el temps lliure va permetre conèixer la ciutat i, sobretot, passejar per la seva famosa ciutadella medieval. Carcassona, amb les seves muralles, les seves torres i el seu impressionant conjunt fortificat, va oferir un primer marc molt adequat per al viatge: una ciutat que conserva de manera especialment intensa la memòria medieval i que prepara el visitant per entrar en un territori ple d’abadies, esglésies i escultures romàniques. El sopar va ser lliure i cada participant va poder gaudir de l’ambient de la ciutat abans de descansar per afrontar la segona jornada.

Dissabte, 31 d’octubre: Saint-Papoul, Rieux-Minervois i Lagrasse

El dissabte vàrem dedicar la jornada a tres de les parades més importants de l’itinerari: Saint-Papoul, Rieux-Minervois i Lagrasse. Després d’esmorzar i abandonar l’hotel, ens vàrem dirigir a l’abadia benedictina de Saint-Papoul, situada a l’Aude, a poca distància de Castelnaudary i Carcassona. El conjunt monàstic, amb el seu claustre i les seves dependències, ens va permetre entrar de ple en la cultura monàstica medieval. Però l’interès principal de la visita era la presència d’obres atribuïdes al Mestre de Cabestany a l'exterior de l’absis i a l’absidiola nord de l’església abacial. Els capitells i mènsules conservats són peces de gran qualitat, en què es reconeixen molts dels trets que defineixen l’estil del mestre: la intensitat de les mirades, la deformació expressiva dels cossos, la sofisticació dels plecs i una capacitat extraordinària per convertir la pedra en narració. Saint-Papoul ens va permetre comprendre que el Mestre de Cabestany no era només l’autor d’un timpà isolat, sinó l’artista d’un conjunt coherent d’obres que compartien un mateix univers formal i espiritual.

Tot seguit vàrem continuar cap a Rieux-Minervois, on ens esperava una de les esglésies més singulars del romànic francès: l’església de l’Assumpció. Es tracta d’un edifici de planta centralitzada, format per naus circulars, que el situa en relació amb altres grans exemples europeus d’arquitectura rotonda, com Sant Vital de Ravenna, la capella palatina d’Aquisgrà o Saint-Bénigne de Dijon. L’església és esmentada per primera vegada l’any 1096, quan l’arquebisbe de Narbona va morir a Rieux mentre venia a supervisar-ne la construcció. La visita a Rieux-Minervois va ser especialment interessant perquè l’edifici conserva nombroses escultures atribuïdes al Mestre de Cabestany. La relació entre l’arquitectura circular i la decoració escultòrica crea un espai de gran intensitat, en què la llum, el moviment del visitant i la presència de les imatges contribueixen a construir una experiència religiosa molt particular. No és una església convencional: la seva disposició obliga a girar la mirada, a recórrer l’espai i a descobrir progressivament les escenes i els personatges esculpits. Va ser un dels moments més memorables de la jornada.

Després de dinar, vàrem agafar l’autocar per anar a dinar a Lagrasse, on ens esperava una de les visites més importants del viatge: l’abadia de Santa Maria de Lagrasse. Situada en ple massís de les Corbières, és un dels grans monestirs benedictins del sud de França. Fundat al segle VIII, el monestir va viure una història molt complexa i, durant la Revolució Francesa, va ser venut com a bé nacional i dividit en dues parts. Una part va tornar a la vida religiosa i avui és ocupada per la comunitat de canonges regulars de la Mare de Déu, mentre que la part medieval del monestir va passar a mans públiques i es pot visitar museïtzada. La visita ens va permetre resseguir l’estructura del conjunt monàstic i comprendre la dimensió d’un dels grans centres religiosos medievals del territori. Però, un cop més, l’atracció principal era la relació amb el Mestre de Cabestany. A Lagrasse es conserven fragments d’un portal destruït de l’església abacial atribuïts al mestre, així com un petit museu dedicat a la seva obra. Les peces, tot i estar fragmentades i distribuides al museu i al cementiri, permeten apreciar la qualitat de l’escultura i la força del seu llenguatge. 

Després de la visita, vàrem fer una passejada per la vila medieval, que conserva una disposició urbana de bastida, típica de la baixa edat mitjana, amb una plaça central, l’antic pont sobre el riu Orbieu i restes de muralles amb portals. El conjunt, amb l'església gòtica, les seves cases antigues i el seu ambient ben conservat, va oferir un final molt adient per a una jornada molt intensa. De retorn a Carcassona, el sopar va ser lliure i l’allotjament a l’hotel va permetre descansar abans de l’últim dia del viatge.

Diumenge, 1 de novembre: Saint-Hilaire, Limoux, Le Boulou i retorn

El diumenge, després d’esmorzar i deixar l’hotel, vàrem agafar l’autocar per dirigir-nos a l’abadia benedictina de Saint-Hilaire. Les primeres referències d’aquest lloc es situen al segle VI, prop de la tomba de sant Hilari de Carcassona, considerat el primer bisbe de la seu i vinculat als reis visigots. Inicialment dedicat a sant Sadurní, més endavant va adoptar l’advocació de sant Hilari, que ha arribat fins avui. La visita a Saint-Hilaire ens va permetre veure un dels conjunts monàstics més interessants de la zona i, sobretot, contemplar el famós sarcòfag de sant Sadurní o Serní. Es tracta d’un relleu esculpit en un únic bloc de marbre blanc dels Pirineus, atribuït al taller del Mestre de Cabestany. Les escenes que envolten l’altar expliquen la vida de sant Serní, primer bisbe de Tolosa al segle III, i constitueixen una peça de gran interès per entendre la difusió de l’estil del mestre més enllà dels grans timpans i portals. La qualitat de la talla, la composició de les escenes i la força expressiva de les figures confirmen, una vegada més, la importància d’aquest taller dins del panorama de l’escultura romànica europea.

Després de la visita, vàrem continuar cap a Limoux, on vàrem dinar. La pausa va permetre compartir impressions sobre tot el que havíem vist durant el viatge i preparar l’última parada del recorregut. A la tarda ens vàrem dirigir al Voló, una població situada a l’antic vescomtat de Castellnou, a la vall del Tec, dins del Vallespir i adscrita a França des del Tractat dels Pirineus de 1659. 

Tot i que l’església de Santa Maria del Voló és del segle XVII, conserva parts d'un portal romànic de marbre blanc atribuït al Mestre de Cabestany. El fris que decora el portal, amb escenes de la infància de Jesucrist, va servir per tancar el viatge amb una de les peces més representatives del mestre. Davant d’ella, vàrem poder repassar molts dels temes que havíem anat desenvolupant durant els tres dies: la qualitat excepcional de l’escultura, la difusió del taller per un territori molt ampli, la relació entre arquitectura i decoració escultòrica i la capacitat del romànic per crear imatges de gran força visual i espiritual. El portal del Voló a més, tenia un valor especial perquè ens situava de nou en territori català, just abans de retornar a Barcelona.

Per a mi, com a guia, va ser especialment gratificant compartir aquest recorregut i ajudar a llegir les peces dins del seu context. El Mestre de Cabestany ens va permetre veure que el romànic no era un art uniforme ni repetitiu, sinó un període ple de personalitats creatives capaces de proposar solucions sorprenents i de deixar una empremta que encara avui continua fascinant qui s’hi apropa. I, al costat d’aquesta descoberta artística, ens emportàvem també el record dels àpats compartits, de les converses durant els trajectes i de les passejades per Carcassona i Lagrasse: aquella part del viatge que transforma un itinerari cultural en una experiència col·lectiva.

Conferència «El temple gòtic de Santa Maria de Mataró. Amb motiu dels 500 anys de la seva consagració» al MASM

El passat dimarts 27 d’octubre de 2026 vaig impartir la conferència «El temple gòtic de Santa Maria de Mataró. Amb motiu dels 500 anys de la seva consagració», a la sala d’actes del Museu Arxiu de Santa Maria, al carrer de Beata Maria, 3, de Mataró. L’acte, organitzat per la Parròquia de Santa Maria i el Museu Arxiu de Santa Maria – Centre d’Estudis Locals de Mataró, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Mataró i Cultura Mataró, va comptar amb una gran afluència de públic. La commemoració del cinquè centenari de la consagració del temple, celebrada el 28 d’octubre de 1526, va oferir l’oportunitat de revisar la història d’un edifici que, malgrat les transformacions posteriors, constitueix una peça fonamental per comprendre l’evolució religiosa, artística i urbana de la ciutat. L'acte va ser presentat per Mn. Jaime Moyà, rector de la parròquia de Santa Maria i d'Albert Dresaire, Director-President del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró.

El punt de partida de la intervenció va ser l’acta de consagració, coneguda gràcies a la transcripció notarial que se’n va fer arran de la descoberta del document l’11 d’abril de 1679, publica a la revista Fulls 50 per Mn. Josep Colomer.. Durant el desmuntatge de l’altar major, en el context de les obres d’ampliació de l’església, es va localitzar sota l’ara una capseta de fusta que contenia un petit pergamí i diversos embolcalls amb relíquies. El text deixava constància que Joan Miralles, arquebisbe de Tessalònica i canonge d’Urgell, havia consagrat l’església i l’altar en honor de la Mare de Déu el diumenge 28 d’octubre de 1526, festivitat dels apòstols Simó i Judes, i que hi havia dipositat relíquies atribuïdes a santa Maria Magdalena. Aquest testimoni permet fixar una fita essencial en la història del temple, tot i que cal distingir la celebració litúrgica de la conclusió definitiva de totes les intervencions arquitectòniques i ornamentals.

A continuació, vaig situar l’edifici gòtic dins una perspectiva de llarga durada, que arrenca dels orígens cristians de l’antiga Iluro. Les restes funeràries i els materials arqueològics de l’antiguitat tardana permeten plantejar l’existència d’un primer espai de culte a l’entorn de l’àrea que havia ocupat el fòrum romà. La necròpoli, els fragments de mobiliari litúrgic i altres peces escultòriques constitueixen indicis rellevants per estudiar la cristianització d’aquest sector de la ciutat. Tanmateix, vaig remarcar la necessitat de diferenciar les evidències materials de les hipòtesis interpretatives: la localització i la configuració exactes d’aquell primer edifici, així com la seva continuïtat en els segles posteriors, continuen plantejant interrogants.

Aquesta prudència metodològica també és necessària per abordar les fases preromànica i romànica. La primera referència documental conservada a Mataró, sota el nom d’Alarona, correspon a l’any 949, mentre que l’església de Santa Maria apareix esmentada explícitament el 1008, en una permuta de terrenys del bisbe Aeci i els canonges de Barcelona amb el jutge Oruç. La documentació acredita l’existència de la institució eclesiàstica, però no permet reconstruir amb precisió l’arquitectura que l’acollia. En aquest sentit, vaig revisar les interpretacions formulades a partir de peces com la columneta de marbre que Lluís Ferrer i Clariana havia relacionat amb una possible finestra geminada preromànica. Pel que fa al temple anterior al gòtic, les notícies sobre els altars de Santa Maria, sant Esteve i sant Tiberi, juntament amb els llegats testamentaris i les fundacions de capellanies, permeten acostar-nos sobretot a la seva organització litúrgica i a les formes de sosteniment del culte.

Un dels eixos centrals de la conferència va ser l’explicació de les circumstàncies que van afavorir la renovació de l’església. Les visites pastorals baixmedievals documenten reparacions, necessitats de manteniment i l’ampliació de les advocacions. A aquestes mancances s’hi van afegir els efectes del terratrèmol de 1448, estudiats per Roser Salicrú i Lluch, que va provocar l’enderrocament d’una part del temple i va afectar greument el campanar. Les llicències per captar almoines, els privilegis destinats a facilitar el finançament de les obres i els acords fiscals posteriors mostren que la reconstrucció va esdevenir una preocupació col·lectiva sostinguda durant dècades.  La gènesi del temple gòtic, però, no es pot explicar únicament com una resposta als desperfectes de l’edifici anterior. Vaig relacionar-la també amb la consolidació de la Universitat de Mataró, les vicissituds de la incorporació a la jurisdicció reial i el protagonisme de les elits locals. La parròquia era, a més d’un espai de culte, un àmbit de representació comunitària i de reunió. La seva renovació s’inscriu en un procés més ampli de transformació dels edificis parroquials del Maresme durant el segle XVI, amb exemples com Sant Genís de Vilassar, Sant Julià d’Argentona o Sant Martí d’Arenys de Munt. Aquesta perspectiva permet entendre la construcció religiosa com una expressió de les aspiracions i de la capacitat organitzativa de les comunitats locals.

La documentació de les obres va permetre resseguir les principals fites del procés constructiu. L’any 1501, els jurats van contractar el mestre de cases Martí Bosch per preparar nou-cents carreus destinats a l’església; el 1509 es va encarregar a Pau Mateu, de Barcelona, la pedra per a dues arcades, el portal major i la testera. Les notícies sobre bastides, adquisició de calç i acumulació de materials es complementen amb les disposicions relatives a les desenes, una prestació personal dels veïns per contribuir als treballs. Igualment, vaig tractar la intervenció del mestre de cases Peris Absolut, procedent del ducat d’Orleans, documentat en un pagament de 1519 i vinculat també a les obres de Sant Julià d’Argentona. Aquest conjunt de dades evidencia la participació de diversos professionals i el paper dels organismes parroquials i municipals en l’impuls de la fàbrica.

Un altre bloc de la intervenció es va dedicar a les dificultats de reconstruir la planta i l’alçat d’un temple profundament transformat. Vaig contrastar el projecte de fortificació de Benedito de Setara de 1549 amb la cartografia posterior i amb les propostes de restitució elaborades per Joan Cabañes i Prats, Marià Ribas, Lluís Ferrer i Clariana, Manuel Salicrú i altres investigadors. Les excavacions de la capella de Sant Josep de 1998 i les intervencions dirigides per Roser Pou a la nau central el 2007 aporten elements indispensables per valorar aquestes hipòtesis. La comparació entre documents, restes arqueològiques i estructures conservades permet precisar les propostes, però també reconèixer-ne els límits. Cal tenir present, a més, que durant la segona meitat del segle XVI el temple va experimentar una nova fase d’ampliació amb l’obertura de capelles laterals entre els contraforts.

Finalment, vaig abordar les transformacions de l’època moderna i les restes que mantenen viva la memòria material de l’edifici gòtic. Les ampliacions del segle XVII, vinculades inicialment a fra Josep de la Concepció i, posteriorment, al projecte d’Ercole Turelli, van alterar-ne substancialment la configuració, tot incorporant estructures precedents i reutilitzant materials. Les reformes contemporànies també van comportar pèrdues, com la supressió de les creueries gòtiques del cor durant les obres de 1886-1904. Malgrat aquestes alteracions, les claus de volta, les mènsules i altres elements escultòrics permeten acostar-nos al llenguatge artístic del temple desaparegut. Entre les peces comentades va destacar la imatge de la Mare de Déu dita «l’Antiga», atribuïda a Jordi de Déu i datada entorn de 1400, testimoni de la riquesa artística de Santa Maria anterior a la renovació del segle XVI.

La commemoració va servir, així, per presentar el temple gòtic no com una realitat aïllada, sinó com una etapa decisiva d’una història arquitectònica i comunitària construïda al llarg dels segles.

Torí: quatre dies descobrint l’art i el poder dels Savoia amb Arqueonet

Els passats dies 9, 10, 11 i 12 d’octubre vaig fer un viatge a Torí amb Arqueonet, com a guia i professor d’història de l’art, acompanyant un grup de 16 persones. L’objectiu del viatge era descobrir la promoció artística del barroc impulsada per la dinastia dels Savoia i comprendre com aquesta família va utilitzar l’arquitectura, les arts i la transformació urbana per expressar el seu poder i donar projecció a la seva capital. El recorregut, plantejat sota el títol «La Ruta de les Cúpules: llum, espai i espiritualitat al barroc de Torí», ens va permetre relacionar palaus, esglésies, col·leccions i residències cortesanes dins d’un mateix relat històric. Van ser quatre dies intensos, en què les visites culturals es van combinar amb el plaer de passejar per la ciutat i gaudir de la seva gastronomia. Torí va agradar molt al grup, tant pel patrimoni que vàrem veure com per l’ambient dels carrers i els moments compartits al voltant de la taula. Més enllà dels monuments, el viatge ens va permetre descobrir una ciutat que convidava a caminar, observar i assaborir-la amb calma.

Divendres, 9 d’octubre: sortida de Barcelona i primer contacte amb Torí

Vàrem sortir de l’aeroport de Barcelona el divendres 9 d’octubre amb destinació a Torí. Començava així un viatge que tenia com a fil conductor la relació entre art i poder: no es tractava només de visitar edificis singulars, sinó d’entendre per què havien estat construïts, quina imatge volien transmetre i quin paper havien tingut en el projecte polític dels Savoia. L’arribada i el trasllat a l’hotel ens van oferir un primer contacte amb l’ambient de la capital piemontesa. La ciutat seria, durant els dies següents, el nostre principal objecte d’estudi: un escenari en què les residències de la cort, els temples i els espais urbans ens ajudarien a resseguir l’ambició d’una dinastia que va fer de la promoció artística un instrument de prestigi. Les obres de Guarino Guarini i Filippo Juvarra ocuparien un lloc especialment destacat en aquest recorregut. Aquest primer dia va servir també per començar a compartir impressions i situar les visites que ens esperaven. Des del principi, vaig voler que el viatge combinés les explicacions històriques amb l’observació directa dels edificis: mirar les façanes, entendre els espais i descobrir com la llum i la decoració contribuïen a construir el llenguatge del barroc.

Dissabte, 10 d’octubre: poder i devoció al cor de la ciutat

El dissabte vàrem dedicar la jornada a les esglésies i als espais cortesans del centre de Torí. El recorregut ens havia de permetre observar dues dimensions estretament relacionades de la promoció artística: la representació del poder polític i l’expressió de la devoció religiosa. 

Vàrem iniciar la jornada a la Piazza San Carlo, amb les esglésies de San Carlo Borromeo i Santa Cristina. El conjunt ens ajudava a posar en relació els edificis amb l’espai urbà: la ciutat barroca es construïa també a través de les places, les perspectives i el diàleg entre arquitectura religiosa i vida ciutadana. L'urbanisme de la ciutat va ser un continuador de la trama urbana de la Torinno romana. Varem continuar remarcant el vessant cortesà de la ciutat. Vàrem observar l’exterior del Palazzo Chiablese i entrar a la Real Chiesa di San Lorenzo, una de les obres més destacades de Guarini. La seva cúpula ens va permetre centrar l’atenció en la geometria, l’estructura i la llum, elements fonamentals per entendre la singularitat d’aquesta arquitectura. Era una visita especialment adequada al fil conductor de la nostra «Ruta de les Cúpules». EL final d'aquesta passejada del matí ens va portar també davant del Palazzo Madama i del Palazzo Carignano. El primer ens va permetre parlar del protagonisme de les dones de la dinastia i de la intervenció de Juvarra; el segon, amb la seva original façana de maó, ens va acostar de nou al llenguatge arquitectònic de Guarini i a un edifici que també tindria un paper rellevant en la història política italiana.

Abans de dinar, vàrem fer una petita pausa perquè cada un pogués tastar el vermut típic de Torí, un dels costums més estimats de la ciutat. Va ser un bon moment per relaxar-nos, compartir impressions sobre les visites del matí i entrar encara més en l’ambient torinès. La pausa per fer  dinar va ser un moment per descansar i comentar el que havíem vist. La gastronomia va tenir un paper important al llarg del viatge i va ser un dels aspectes que més va agradar als participants: els àpats també formaven part de la descoberta de Torí i de la convivència del grup.

Desprès de dinar varem continuar cap a l’església del Santo Sudario i l’antic Ospedale dei Pazzerelli. Aquests espais ens van permetre ampliar la mirada més enllà dels grans palaus i abordar la relació entre devoció, beneficència i prestigi social. La vinculació amb el Sant Sudari introduïa, a més, un dels temes que retrobaríem l'última dia al conjunt del Palau Reial. Vàrem completar el recorregut del dia amb l’església de la Madonna del Carmine, una altra de les visites previstes per aprofundir en l’arquitectura religiosa torinesa i l'interessant edifici del santuari de la Consolata, on les intervencions de Guarino Guarini i Filippo Juvarra ens van donar l’oportunitat de parlar de la construcció dels espais barrocs i del paper de la llum en l’experiència religiosa i el paper de les reiuies i els ex-vots. L’articulació de l’interior i la riquesa decorativa ens ajudaven a comprendre que, en aquesta arquitectura, l’espai no és només un contenidor, sinó una part essencial del missatge que es vol transmetre.

Diumenge, 11 d’octubre: Superga, la memòria dinàstica i la residència de Stupinigi

El diumenge vàrem dedicar a visitar la basílica de Superga. La visita iniciava el recorregut amb un edifici que reunia tres dels grans temes del viatge: la fe, la representació del poder i la memòria dels Savoia. Encarregada per Víctor Amadeu II i projectada per Filippo Juvarra entre 1717 i 1731, la basílica estava vinculada a l’acció de gràcies per la victòria sobre els francesos durant el setge de Torí de 1706. La seva situació elevada ens permetia relacionar el monument amb la ciutat que havíem recorregut durant el dia anterior. La cúpula, la monumentalitat del conjunt i la presència de les tombes dinàstiques donaven a Superga un significat que anava més enllà de l’arquitectura religiosa: era també un espai de commemoració i de continuïtat del llinatge.

Després de dinar ens vàrem desplaçar a la Palazzina di Caccia di Stupinigi. Aquesta residència, promoguda per Víctor Amadeu II i projectada per Filippo Juvarra a partir de 1729, ens va mostrar una altra cara de la vida cortesana: la caça, les celebracions i l’oci aristocràtic. La seva funció era diferent de la del Palau Reial, però compartia la mateixa voluntat de magnificència. El gran saló central el·líptic, l’organització dels espais i la riquesa dels interiors ens van permetre comentar la integració de les arts pròpia d’aquestes residències. Arquitectura, pintura, mobiliari i objectes decoratius participaven d’un mateix projecte de refinament. La decoració mitològica vinculada a Diana, deessa de la caça, reforçava el sentit de l’edifici i la seva relació amb l’activitat per a la qual havia estat concebut.

En tornar al centre de Torí, el temps lliure va permetre continuar gaudint de la ciutat d’una manera més personal. Les passejades i els moments de lleure complementaven les visites guiades i donaven espai a una de les experiències que més va valorar el grup: l’ambient dels carrers.

Dilluns, 12 d’octubre: La magnificència de la cort al Palau Reial i el retorn

El matí del darrer dia  va servir per visitar el Palau Reial i el conjunt dels Museus Reials. La visita al Palau Reial ens va situar al centre de la representació política i cerimonial dels Savoia. Les sales, la decoració i el mobiliari ens permetien comprendre com una residència cortesana expressava jerarquies, prestigi i continuïtat dinàstica. El recorregut continuava per l’Armeria Reial, amb la seva col·lecció d’armes i armadures. Un dels punts centrals del matí va ser la capella del Sant Sudari, la Cappella della Sindone, projectada per Guarino Guarini. La visita ens va permetre reprendre el tema de la vinculació entre devoció i poder dinàstic i, sobretot, observar una arquitectura en què l’ascens de la mirada i el tractament de la llum tenen una importància decisiva. La capella constituïa una nova oportunitat per comparar les solucions de Guarini amb les que havíem vist a San Lorenzo.

A la Galleria Sabauda, l’atenció es va desplaçar de l’arquitectura al col·leccionisme. Les obres d’art reunides al llarg del temps ens ajudaven a entendre una altra dimensió del prestigi de la cort: la possessió i l’exhibició de pintura. El programa incloïa obres de mestres com Van Dyck, Rubens, Mantegna, Veronese, Orazio Gentileschi i Guido Reni, dins d’un recorregut que connectava la col·lecció amb els interessos artístics i les relacions culturals dels Savoia. El conjunt museístic ens oferia també una perspectiva més àmplia de la història del territori, a través de les col·leccions arqueològiques i del Museu d’Antiguitats, mentre que els Jardins Reials completaven la relació entre el palau i el seu entorn.  Aquesta última visita ens va permetre posar en comú moltes de les idees del viatge. 

Al llarg de quatre dies havíem vist com la promoció artística dels Savoia adoptava formes diverses: el palau com a escenari de govern i representació; l’església com a espai de devoció; la col·lecció com a expressió de prestigi; la residència de caça com a lloc de sociabilitat cortesana, i el panteó com a instrument de memòria. Amb aquest últim contacte amb el centre de Torí, ens vàrem dirigir a l’aeroport per tornar a Barcelona. Acabàvem així un viatge molt ben rebut pels 16 participants, que van gaudir tant de les visites com de la gastronomia i de l’ambient de la ciutat.

Per a mi, com a guia, va ser especialment gratificant compartir aquest recorregut i ajudar a llegir els monuments dins del seu context. Torí ens va permetre veure que el barroc dels Savoia no era només una suma d’obres esplèndides, sinó un projecte de ciutat i de representació dinàstica. I, al costat d’aquesta descoberta artística, ens emportàvem també el record dels àpats, de les converses i de les passejades compartides: aquella part del viatge que transforma un itinerari cultural en una experiència col·lectiva.

[Fotografies : Anna Maristany; Emmanuel Serrano 👌]

Descobrim el secret de les formes de Gaudí en una conferència a Premià de Dalt

El passat divendres 2 d’octubre de 2026, vaig oferir una conferència titulada «Gaudí i el secret de les formes» al Casal de la Gent Gran de Premià de Dalt, situat al carrer de Sant Crist, número 2. L’acte, organitzat per l’Associació Gent Gran de Premià de Dalt i obert a tothom, va comptar amb una nombrosa assistència.

Durant la conferència, vaig estructurar la meva intervenció en tres grans blocs. En primer lloc, vaig analitzar els referents artístics i culturals que van contribuir al naixement del Modernisme. Vaig parlar de la influència del Romanticisme i de la recuperació de les arrels medievals, del desenvolupament dels nacionalismes europeus i de la importància de la Renaixença catalana en la reivindicació de la història, la llengua, el patrimoni i les tradicions pròpies.

També vaig abordar l’arquitectura historicista i els diversos estils de recuperació del passat, com el neogòtic, el neoromànic, el neorenaixentista o el neoàrab, així com les reflexions d’arquitectes i pensadors com Augustus Pugin, John Ruskin, Eugène Viollet-le-Duc i Victor Hugo. En aquest context, vaig destacar el paper d’Elies Rogent i la recuperació del monestir de Ripoll com a exemples de la valoració del patrimoni medieval català.  A continuació, vaig explicar el rebuig a la uniformització de l’arquitectura industrial del ferro i la reivindicació dels oficis artesanals, especialment a través del moviment Arts & Crafts. Les idees de John Ruskin i William Morris em van permetre presentar la defensa del treball artesanal, la creativitat i la integració entre arquitectura, decoració i arts aplicades. Finalment, vaig exposar la influència de l’Art Nouveau europeu, un moviment caracteritzat per l’ús de la línia corba, l’asimetria, la inspiració en la natura i la voluntat de convertir l’edifici en una obra d’art total.

En aquest punt, vaig explicar que bona part d’aquestes influències (l’historicisme, la recuperació de les formes medievals, el rebuig de la uniformització provocada per l’arquitectura industrial del ferro i la reivindicació dels oficis artesanals) li van arribar a Gaudí a través dels seus professors i mestres durant la seva formació a l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona. Entre les figures que més van influir en la seva formació vaig destacar Elies Rogent i Amat, director de l’Escola d’Arquitectura i catedràtic, que defensava l’estudi de l’arquitectura medieval i recomanava el coneixement de les teories d’Eugène Viollet-le-Duc. També vaig parlar de Francesc de Paula del Villar i Lozano, arquitecte amb qui Gaudí va treballar com a delineant durant els seus estudis i que va ser el primer responsable del projecte de la Sagrada Família, i de Josep Fontserè i Mestre, amb qui va col·laborar professionalment i que va participar en projectes com la Cascada Monumental del parc de la Ciutadella.

El segon bloc el vaig dedicar a Gaudí com a artista modernista amb un llenguatge propi. Vaig explicar les seves investigacions sobre la geometria i les estructures, especialment l’ús de les maquetes funiculars i dels arcs catenaris, que li permetien trobar solucions constructives basades en l’equilibri i la natura. També vaig comentar les formes orgàniques presents en la seva arquitectura, la utilització de materials com la pedra, el ferro, la ceràmica i el trencadís, i la seva manera de treballar la llum i l’espai.  En aquest apartat, vaig insistir en la concepció gaudiniana de l’arquitectura com una síntesi d’arts, en què fusteria, vitralls, ceràmica, escultura i forja formen part d’un mateix projecte. Igualment, vaig dedicar una atenció especial a la seva profunda religiositat i a la relació entre fe, natura i arquitectura. Per a Gaudí, la construcció podia convertir-se en una forma de pregària, especialment en obres com la Sagrada Família, la cripta de la Colònia Güell o el Col·legi de les Teresianes.

En el tercer bloc, vaig presentar una semblança biogràfica de Gaudí i un recorregut pels seus principals encàrrecs. Vaig repassar els seus orígens a Riudoms i Reus, la seva formació a l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona i la influència dels professors que el van acompanyar durant aquesta etapa. A continuació, vaig presentar les diferents etapes de la seva trajectòria professional: els primers encàrrecs industrials i socials, com la Cooperativa Obrera Mataronense, els fanals de la plaça Reial o la Casa Vicens; el cicle d’obres relacionades amb Eusebi Güell, amb els Pavellons Güell, el Palau Güell, el Park Güell i la cripta de la Colònia Güell; i les grans cases de pisos i espais urbans de la seva maduresa, com la Casa Calvet, la Torre Bellesguard, la Casa Batlló i la Casa Milà. A la part final, vaig centrar-me en la dimensió religiosa de la seva obra i en la Sagrada Família, concebuda com la culminació del seu llenguatge arquitectònic i com una síntesi de fe, geometria, natura, llum i estructura. Amb aquest recorregut, vaig voler mostrar que les formes de Gaudí no són fruit de la simple fantasia, sinó el resultat d’una investigació constant sobre la natura, la construcció i el sentit simbòlic de l’arquitectura.

Vull agrair molt especialment al Casal de la Gent Gran de Premià de Dalt la seva invitació i la confiança per acollir aquesta conferència. L’acte va ser un èxit de participació, ja que la sala es va omplir completament i el públic va seguir la sessió amb molt d’interès.

Finalment, després de la conferència, i amb l’agradable assistència de l’arquitecte Agapit Borràs, vam mantenir una petita tertúlia amb el president de l’associació, Sabí Rom, en què vam poder continuar conversant sobre Gaudí, l’arquitectura i la importància de divulgar el patrimoni cultural.