Les veracreus del Maresme tornen a brillar: la meva recerca citada al darrer número de "Reliquiae Sanctorum in Catalonia"

Reliquiae Sanctorum in Catalonia és una publicació digital especialitzada en l’estudi, la difusió i la valorització de les relíquies i de la devoció als sants en els territoris de parla catalana. La revista, impulsada per l’historiador Joan Arimany Juventeny, té com a objectiu donar a conèixer peces reliquiàries, cultes locals, tradicions devocionals i estudis històrics relacionats amb aquest patrimoni religiós, combinant divulgació i recerca. Al llarg dels seus números ha anat consolidant un espai de referència per a investigadors i lectors interessats en aquest camp. 

Joan Arimany Juventeny és l’impulsor i responsable de la revista, i desenvolupa una tasca de recerca i divulgació centrada en la història religiosa, les relíquies i les devocions populars a Catalunya. La seva trajectòria es vincula especialment a l’estudi del patrimoni sacre i a la difusió cultural d’aquests temes des d’una perspectiva històrica i territorial. La seva feina ha contribuït a fer visible un àmbit sovint poc conegut però molt ric per comprendre la religiositat i la cultura material del país.

A la revista Reliquiae Sanctorum in Catalonia, en el número 28 corresponent al mes de març de 2026, apareix un escrit de caràcter divulgatiu dedicat a les relíquies de la Vera Creu al Maresme. El text s’inscriu dins l’interès de la revista per la devoció a les relíquies de sants i a les peces reliquiàries conservades a diferents territoris catalans, i posa especialment l’accent en la importància històrica, artística i devocional de les veracreus maresmenques.

L’article ofereix una síntesi prou completa de la presència d’aquestes relíquies a diverses parròquies del Maresme, tot subratllant que les veracreus van tenir un paper destacat en la vida religiosa local, sobretot entre la fi de l’edat mitjana i l’època moderna. En aquest sentit, el text assenyala l’existència d’almenys tres grans tipologies de veracreus al territori: d’una banda, les que conserven una decoració més medieval i una creu llatina; d’altra, les que presenten dos àngels situats a banda i banda de la magolla; i, finalment, les més riques i elaborades, amb escenes religioses i una estructura central més desenvolupada, de tipus cimbori.

El repàs que fa la revista inclou exemples concrets de diverses parròquies maresmenques, entre les quals figuren Sant Andreu de Llavaneres, Sant Vicenç de Montalt, Sant Cebrià de Tiana, Sant Martí de Teià, Sant Feliu de Cabrera, Sant Julià d’Argentona, Sant Genís de Vilassar i Sant Martí d’Arenys de Munt. També es destaca la cronologia d’aquest conjunt, que s’estén aproximadament des de finals del segle XV fins a inicis del XVII, cosa que permet entendre aquestes peces com a testimonis d’un moment molt significatiu de la religiositat i de la cultura material del territori.

Aquesta informació ha estat extreta del meu estudi publicat a:

Graupera i Graupera, Joaquim. «Les veracreus gòtiques i del temps del renaixement al Maresme». Sessió d’Estudis Mataronins, 2007, núm. 24, p. 79-96, https://raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/view/137212

  

La referència del meu treball serveix de base per a la classificació tipològica i per a la interpretació històrica que recull l’article de la revista. Vull agrair sincerament a Reliquiae Sanctorum in Catalonia la difusió d’aquest article i l’esment del meu estudi, perquè contribueix a donar-li visibilitat i a posar en valor aquesta recerca sobre el patrimoni religiós i artístic del Maresme.

De les runes d’ILURO a MATARÓ: la Dra.Coral Cuadrada i el debat reavivat per Ca la Madrona

La Dra. Coral Cuadrada va publicar a finals del 2025 un extens article dedicat als orígens medievals de Mataró i a la qüestió del seu nom, en un any especialment prolífic pel que fa a estudis sobre el Maresme medieval, tal com hem anat comentant en aquest mateix bloc. 

CUADRADA, Coral. (2025) "D'iluro a Matarone. L'enigma de Civitas Fracta". Anuari de Filologia Antiqua et Mediaevalia, 15 (2025), pp.71-98. 

La revifalla de la polèmica sobre el topònim CIVITAS FRACTA ha sorgit recentment a causa de la troballa de restes arqueològiques de l’antiguitat tardana a Ca la Madrona, motiu que ha dut l’autora a escriure aquesta contribució per abordar de manera sistemàtica el problema del topònim i la seva relació amb ILURO i amb el futur MATARÓ, situant-se en un debat llarg i controvertit dins la historiografia local i catalana.

L’article s’articula a partir d’una revisió crítica de les principals fonts tardoantigues i altmedievals on apareixen els noms vinculats a l’àrea mataronina, sobretot ILURO/ILURONE, MATARONE i la mateixa CIVITAS FRACTA. La Dra. Cuadrada examina la transmissió manuscrita d’aquests topònims, n’analitza les variants gràfiques i les possibles errades de còpia, i posa en relleu com han estat llegits, reinterpretats i a vegades forçats per la historiografia entre el segle XIX i l’actualitat. Aquest treball filològic i diplomàtic va acompanyat d’una atenta consideració de les dades arqueològiques relatives a la ciutat romana d’ILURO i a la seva continuïtat o discontinuïtat durant l’Antiguitat tardana, amb l’objectiu de veure si el registre material permet d’imaginar una “ciutat trencada” o parcialment destruïda que pugui justificar la denominació de CIVITAS FRACTA.​

Un dels punts forts de l’estudi és la manera com contrasta les diferents hipòtesis que han volgut situar CIVITAS FRACTA en altres punts del litoral català. Cuadrada dissecciona els arguments que donaven suport a aquestes localitzacions alternatives i en mostra les febleses, tant des del punt de vista filològic com geogràfic i documental. A més, dedica una atenció específica a la semàntica de l’expressió CIVITAS FRACTA en contextos medievals diversos, explorant-ne els usos en relació amb ciutats arrasades, muralles enderrocades o nuclis urbans degradats, per tal d’aclarir quin abast podia tenir aplicada al cas concret del nucli hereu d’ILURO.​

A partir d’aquest doble treball, sobre textos i sobre context, la Dra. Cuagrada formula la seva tesi principal: CIVITAS FRACTA no seria el nom d’un indret diferent, sinó una manera descriptiva, circumstancial, de referir-se a la mateixa comunitat urbana que, al llarg dels segles, passa de la ILURO romana a les formes medievals de MATARONE/MATARÓ. En aquesta perspectiva, CIVITAS FRACTA representa un “moment” en la trajectòria urbana i nominal de MATARÓ, relacionat amb una fase de crisi o transformació, però inscrit dins una línia de continuïtat d’ocupació i d’articulació territorial. L’evolució posterior de la documentació, que tendeix a consolidar les formes derivades de MATARONE, reforça aquesta lectura integradora.​

Des d’un punt de vista historiogràfic, l’aportació de Cuadrada és doble. D’una banda, neteja el debat de lectures que absolutitzaven el terme FRACTA com si fos un topònim autònom, sense considerar prou la seva naturalesa qualificativa en el llenguatge documental. De l’altra, ofereix una síntesi ordenada d’un tema que havia estat tractat sovint de manera fragmentària, indicant quines interpretacions resulten avui insostenibles i assenyalant les línies de recerca que convindria aprofundir, especialment pel que fa a noves aportacions arqueològiques i a una crítica textual encara més fina. 

En conjunt, l’article esdevé una peça de referència per entendre la seqüència ILURO – CIVITAS FRACTA – MATARONE i per fonamentar, amb arguments sòlids, la identificació de CIVITAS FRACTA amb el MATARÓ altmedieval.​

És gratificant veure com la Dra. Cuadrada cita els meus articles i opinions en la seva anàlisi, un gest que reconeix i dona valor al treball que he estat duent a terme en aquest camp, contribuint així a un diàleg acadèmic viu i constructiu sobre la història del Maresme, fet que agraeixo profundament.

 

Viatge amb Arqueonet al Torí barroc: palaus, devoció i eternitat sabauda

Del divendres 13 al dilluns 16 de febrer de 2026, va tenir lloc La Ruta de les Cúpules: Llum, Espai i Espiritualitat al Barroc de Torí, organitzada per Arqueonet i amb la meva intervenció com a guia. Aquesta immersió en el Barroc torinès ens va endur a descobrir com la llum, les cúpules i la devoció teixeixen una ciutat única, en un viatge ple d’emoció i descobertes compartides. Aquesta sortida s'enmarcava dins del curs El multivers de l’art Barroc: crisi i esplendor en un món en transformació (1600-1750), que vaig impartir a Arqueonet el passat mes de desembre del 2025.

Divendres: el primer contacte:  Vam sortir de Barcelona amb el sol postrim començant a caure, i el vol curt ens va dipositar a Torí just quan els fanals començaven a encendre’s. El conductor ens esperava amb el cartell d’Arqueonet, i el trajecte fins al Turin Palace Hotel va ser com un pròleg visual: carrers rectes, palaus il·luminats i aquella sensació de ciutat pensada per impressionar. Ja a l’hotel, al cor del quadrilàter noble, vam desfilar maletes i expectatives abans d’un son profund, preparats per l’endemà.

Dissabte: el Barroc en moviment: L’esmorzar al Turin Palace ens va donar energies per caminar fins a la Piazza San Carlo, on les esglésies bessones —San Carlo Borromeo i Santa Cristina— ens van rebre com un duet arquitectònic perfecte, amb les seves façanes que juguen amb la llum com actors en un escenari. Vam passar pel Palazzo Carignano, amb la seva façana vibrant, i el Palazzo Madama, que ens va fer saltar del romà al barroc en un sol edifici. El Teatro Regio i el Palazzo Chiablese van afegir notes de grandesa cortesana, fins que la Real Chiesa di San Lorenzo, amb el seu interior il·luminat per finestres invisibles, ens va fer oblidar el temps. Després d’un dinar còmode al Savurè —pasta al punt i bons riures—, vam reprendre amb la Chiesa del Santo Sudario i el museu de la Santa Síndone, espais íntims plens de misteri. El santuari della Consolata i la Chiesa del Carmine van tancar la jornada amb una devoció popular que ens va abraçar, sota cúpules que semblaven capturar l’essència mateixa del cel torinès. El vespre lliure va ser per sopars espontanis i passejades porticades.

Diumenge: de Stupinigi al cor reial: L’autocar ens va portar a Stupinigi, on la Palazzina di Caccia es va alçar com un somni de caça i poder, amb salons que narren històries de Savoia en cada fressat i mirall. La guia en espanyol va fer viu cada detall, i el retorn a Torí, amb dinar al Raffaello, va preparar el terreny per al Palau Reial: apartaments dinàstics, armeria i la Cappella della Sindone, on la cúpula sembla un focus diví. La Galleria Sabauda i el Museu d’Antiguitats van oferir un respir artístic, i els Jardins Reials, amb la seva verdor ordenada, van ser el contrapunt perfecte abans del temps lliure, amb cafès i places que conviden a quedar-s’hi.

Dilluns: Superga i el comiat altiu: Amb maletes al bus, vam pujar a Superga, coronella sobre la ciutat, on les cúpules i les tombes reials van cloure el cercle: des d’allà, Torí es veu com el gran teatre que hem recorregut. La baixada a l’aeroport, un dinar ràpid i el vol de tornada van tenir gust de promoció d’amics, amb la promesa implícita de tornar a aquesta ciutat que, en només quatre dies, ens va fer sentir viatgers i descobridors.

Així, l’objectiu del viatge es va acomplir plenament: contemplar el Barroc de Torí des de la perspectiva de la Casa de Savoia com a grans promotors, revelant el sentit profund

d’aquest art —palaus imponents, esglésies devocionals i espais que preserven la seva memòria i poder visible en aquestes promocions artístiques, culminant en les tombes que perpetuen la memòria del llinatge sabauda.

Nova actualització del Diccionari d’Historiadors de l’Art Català, Valencià i Balear

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha publicat la dissetena edició del Diccionari d’Historiadors de l’Art Català, Valencià i Balear (DHAC), una obra col·lectiva de referència dedicada a recollir i difondre les trajectòries dels principals historiadors, crítics i teòrics de l’art de l’àmbit catalanoparlant.

Aquesta nova edició incorpora 13 fitxes biogràfiques noves i l’actualització de 141 fitxes existents, amb l’objectiu d’oferir una informació més completa i actualitzada sobre els investigadors i les seves línies de treball. D’aquesta manera, el Diccionari continua ampliant i enriquint el seu contingut, mantenint-se com un recurs imprescindible per al coneixement de la historiografia artística catalana, valenciana i balear.

En aquesta actualització s’ha revisat i completat la meva fitxa biogràfica, en la qual ja constava des de fa uns anys, com a historiador de l’art. S'hi ha actualitzat l'esbós biogràfic i acadèmic on s’hi destaquen les principals àrees de recerca que han marcat la meva trajectòria professional i d'investigació. Em fa especialment il·lusió ser-hi present, ja que representa un reconeixement a meva tasca investigadora desenvolupada al llarg dels anys, i renova la meva voluntat de continuar contribuint a l’estudi i difusió del patrimoni artístic del nostre país.

El Diccionari d’Historiadors de l’Art Català, Valencià i Balear és un projecte que evoluciona de manera constant gràcies al treball de l’equip del Departament de Ciències Històriques-Arqueologia de l’IEC i a les aportacions d’investigadors col·laboradors. La seva finalitat és oferir una visió global i rigorosa dels autors que han configurat l’estudi de la història de l’art als territoris de parla catalana, fent visible el seu llegat intel·lectual i científic.

Podeu consultar la nova edició del DHAC al portal en línia de l’Institut d’Estudis Catalans: https://dhacvb.iec.cat/fitxa/?wdt_var1=784