Crònica de l’entrevista a Ràdio Arenys: sants, naufragis i exvots del Maresme medieval

El passat 30 de juny de 2026 vaig participar en el programa Arran de Mar de Ràdio Arenys (91.2 FM) amb Eloi Leo Colomer, i vaig ser convidat per parlar de les advocacions marineres i dels sants protectors del Baix Maresme en època gòtica. El motiu de l’entrevista va ser la meva participació, amb una ponència sobre aquest mateix tema, en la XIX Trobada de Centres de Recerca del Maresme, celebrada a Sant Pol de Mar el dissabte 18 d'abril de 2026. Durant la conversa vam parlar de la relació entre les comunitats costaneres i les figures religioses a les quals s’encomanaven davant els perills de la navegació, la pesca i el comerç marítim. També vam repassar les principals traces artístiques i patrimonials d’aquestes devocions, com les capelles dedicades a sants mariners, les representacions de naufragis i 

els exvots —especialment les maquetes de vaixells i les pintures votives— que encara permeten reconstruir una part de la memòria marítima del Maresme medieval.

El mar ha estat, al llarg dels segles, una font de riquesa i de prosperitat per a les poblacions costaneres del Maresme. La pesca, el comerç i la navegació contribuïen al desenvolupament econòmic de les comunitats, però aquesta relació amb el mar també comportava riscos importants: temporals, naufragis, atacs de pirates i altres situacions que podien posar en perill la vida dels mariners i dels pescadors. Davant d’aquestes dificultats, les comunitats marítimes cercaven protecció en determinats sants i advocacions religioses. La invocació d’aquestes figures formava part de l’imaginari popular i oferia consol i esperança davant d’un entorn tan imprevisible com el marítim. Entre els principals sants vinculats a aquesta funció protectora hi ha Sant Nicolau, associat a diversos miracles de salvament de persones en perill al mar, i Sant Elm, tradicionalment representat amb elements relacionats amb la navegació. La recerca no es va centrar  únicament en la identificació d’aquestes advocacions, sinó també en les restes artístiques que han deixat al territori. En aquest sentit, un dels exemples més significatius és el de l’antiga església gòtica de Sant Genís de Vilassar de Dalt, desapareguda després de la Guerra Civil, que havia tingut una capella lateral dedicada a Sant Nicolau. D’aquest espai he pogut relacionar algunes taules gòtiques, que havien estat reutilitzades com a lleixa d'armari després que la capella canviés d’advocació i que segons el meu parer pertanyien a aquest lloc.

Al llarg de l’entrevista també es van esmentar altres espais de devoció vinculats, d’una manera més directa o indirecta, al món marítim, com les ermites de Sant Simó, a Mataró, o els altars de dedicats a Sant Elm o Telm. No totes aquestes figures poden ser considerades pròpiament sants mariners. Sant Elm, per exemple, té una relació iconogràfica més evident amb la navegació, mentre que Sant Simó o determinades advocacions marianes expressen una protecció més general, però igualment vinculada a les necessitats i les pregàries de les comunitats costaneres.

Tot i que avui la Mare de Déu del Carme és el gran referent de la gent de mar, el seu patronatge és molt recent en comparació amb el de Sant Nicolau i Sant Elm, que van dominar les costes catalanes des de l'Edat Mitjana. Durant segles, els navegants i pescadors es van encomanar a Sant Nicolau i, especialment a la Corona d'Aragó, a Sant Elm, qui donava nom a les confraries de mariners i al cèlebre fenomen lumínic dels vaixells. La devoció a la Verge del Carme no es va començar a estendre pel mar fins al segle XVIII, impulsada per l'almirall mallorquí Antoni Barceló, i no es va oficialitzar com a patrona de la Marina espanyola fins a l'any 1901, culminant així un relleu històric que va desplaçar els cultes mil·lenaris dels sants antics.

Un dels aspectes més destacats de la conversa va ser la importància dels exvots, com els conservats a la Sisa o a Sant Simó entre altres capelles. Aquestes peces, ofertes als sants o a les marededéus en agraïment per un favor rebut, constitueixen una font excepcional per conèixer les creences, els temors i les esperances de les persones que vivien del mar. Entre els exvots mariners hi havia pintures que representaven escenes de naufragis o de salvament, així com maquetes de vaixells que es penjaven a l’interior de les ermites i capelles. Aquestes representacions no tenien només una funció devocional, sinó que també ofereixen informació sobre les embarcacions, les pràctiques de navegació i la cultura material de cada període. Malauradament, una part important d’aquest patrimoni es va perdre durant la Guerra Civil o al llarg dels processos posteriors de transformació i desaparició d’alguns espais religiosos. Per això, els testimonis que encara es conserven tenen un valor especial, tant des del punt de vista religiós i antropològic com des de la perspectiva de la història de l’art i de la navegació. En aquest context, la coca de Mataró constitueix una peça especialment emblemàtica. Conservada actualment al Maritiem Museum (antigament Prins Hendrik) de Rotterdam, aquesta maqueta representa un tipus de vaixell atlàntic del segle XV i és considerada un dels exvots navals més antics i significatius que es coneixen. Tot i que tradicionalment s’ha relacionat amb Mataró, Pons Guri va plantejar la possibilitat que pogués procedir d’altres indrets del Maresme, com Calella. La manca d’inventaris i de testimonis documentals dificulta establir-ne amb total seguretat la procedència. Aquesta dificultat és habitual en el cas dels objectes artístics i devocionals que es podien traslladar amb facilitat. Amb el pas del temps, molts exvots van sortir dels seus llocs d’origen i van entrar en circuits d’antiquaris i col·leccionistes. Aquest fet ha complicat la reconstrucció de la seva trajectòria i obliga els investigadors a combinar fonts documentals, testimonis gràfics, estudis d’història de l’art i informació procedent d’arxius i col·leccions.

Durant el programa també vaig reivindicar la necessitat d’estudiar i donar a conèixer el patrimoni medieval del Maresme. Quan es parla de la història de la comarca, sovint es posa l’accent en el món ibèric i romà, en el modernisme o en el patrimoni industrial i contemporani. En canvi, l’època medieval ha quedat sovint en un segon pla, malgrat que ha deixat nombrosos testimonis arquitectònics, artístics i documentals.  La meva tasca de recerca consisteix, en bona part, a reconstruir aquesta història a partir de fragments dispersos. De vegades, una peça conservada en un museu, una referència en un document antic, una fotografia o el testimoni d’una persona gran poden aportar una dada essencial per completar el conjunt. És una feina que té una dimensió gairebé detectivesca i que exigeix paciència, capacitat de contrastar informacions i una mirada atenta envers les restes del passat. Les eines digitals han facilitat considerablement aquesta tasca. La consulta de catàlegs en línia, arxius digitalitzats i bases de dades permet localitzar documents i obres que abans només es podien consultar presencialment. En alguns casos, aquesta informació fa possible retrobar peces procedents de col·leccions desaparegudes o identificar manuscrits i objectes vinculats a famílies i institucions del Maresme. Aquesta recuperació no té només un interès erudit. Conèixer el patrimoni medieval permet entendre millor la configuració històrica de la comarca, interpretar moltes tradicions actuals i reforçar la consciència sobre la pròpia identitat. El passat no és una realitat desconnectada del present, sinó una part del procés que explica com s’han format les comunitats i els paisatges que avui reconeixem.

La participació a Arran de Mar va ser, per tant, una oportunitat per parlar dels sants mariners, dels exvots i de la religiositat vinculada al mar, però també per reivindicar una manera d’entendre la recerca històrica: recuperar les traces del passat, documentar-les i posar-les a l’abast de la societat perquè aquest patrimoni no es perdi i pugui continuar formant part de la memòria col·lectiva. Aqrair a Ràdio Arenys i en especial a l'Eloi Leo aquesta oportunitat.

Espero que us agradi l'audio que teniu a continuació de l'entrevista: Enllaç

Del Naranco a Valdediós: crònica d’un viatge per l’art preromànic asturià amb Arqueonet

Els passats 13 al 16 de juliol de 2026 vam fer el viatge amb Arqueonet a Astúries per descobrir de prop les essències de l’art preromànic asturià, una experiència que ens va portar a recórrer alguns dels seus monuments més excepcionals i a entendre amb més profunditat la seva relació amb la història i el paisatge. 

El primer dia vam començar al mont Naranco, on Santa Maria del Naranco —antic palau de Ramir I convertit en església— ens va rebre amb la seva silueta inconfusible; entrar-hi és percebre immediatament una combinació rara de monumentalitat i delicadesa: la planta de dos pisos, les galeries, les finestrals i la decoració esculpida resolen amb gran elegància una arquitectura destinada a projectar prestigi reial, i la seva posició sobre la falda del turó fa que l’obra es llegeixi també com una declaració paisatgística. A tocar, San Miguel de Lillo, encara parcialment dempeus, ens va permetre imaginar la complexitat del conjunt original: tot i la seva fragmentació, la qualitat del treball ornamental i les solucions estructurals ens parlen d’una ambició constructiva i simbòlica molt alta, pròpia d’un programa palatí que volia enllaçar la legitimitat dinàstica amb una estètica de poder. Baixant cap a la vall vam visitar San Pedro de Nora, una església rural d’aspecte senzill però sorprenentment expressiva; el seu interès rau en la manera com el llenguatge preromànic es projecta en un àmbit local —caps i capitells amb relleus, proporcions contingudes i una funcionalitat litúrgica molt clara—, cosa que ens ajuda a veure la diversitat del fenomen arquitectònic asturià més enllà dels grans monuments cortesans. Després d’un bon dinar típic, ens vam desplaçar a San Julián de Prados (Santullano), on la grandària de l’espai i, sobretot, el seu cicle pictòric mural ens van traslladar a una dimensió gairebé catalogadora: aquí l’art va ser vehicle de representació política i sacra, amb una iconografia i una policromia que cal apreciar amb calma perquè expliquen molt sobre els valors i les aspiracions del regne. Vam acabar la jornada a Santa Cristina de Lena, un temple petit però amb una concentració d’idees constructives notable; la cripta, l’arc de ferradura i la lectura espacial fan d’aquesta església un dels exemples més refinats d’innovació dins d’un llenguatge que sap conviure amb la tradició visigòtica i amb solucions autòctones.

El segon dia va tenir la seva ànima en el vessant més llegendari i en la ciutat d’Oviedo. Ens vam desplaçar primer cap a Covadonga, on la Santa Cova i la imatge de la Santina ofereixen una experiència que barreja història, devoció i paisatge de manera molt intensa; la cova —la tomba de Pelai, la Font dels Set Brolladors i l’entorn dels Picos de Europa— es percep com un lloc de memòria fundacional, amb un gran poder evocador que no cal analitzar per perdre la seva força, ans al contrari: s’entén millor des del sentiment i la imatge que des d’un discurs només acadèmic. La Col·legiata de Sant Fernando, amb la seva presència una mica més «institucional», ens va ajudar a lirar el lloc en el marc d’una devoció organitzada i de llarga tradició. De tornada, la parada a Cangas de Onís, primera capital del Regne d'Astúrias, va ser agradable per recuperar forces i sentir la presència humana i viva d’una localitat que sempre ha estat vinculada a la història asturiana, i a la tarda vam tornar a Oviedo per endinsar-nos en la Catedral de San Salvador; la Càmera Santa, amb el seu caràcter de tresor i relíquia, és un punt clau per entendre la projecció simbòlica de la monarquia asturiana i la seva capacitat d’articular una litúrgia de poder. Més enllà de la catedral, varem visitar Santa Maria del Rey Casto on hi ha la necròpoli de la nissaga dels reis d'Astúries. FInalment, la visió de San Tirso i de la Foncalada ens va permetre percebre el preromànic integrat en la vida urbana: San Tirso sosté la continuïtat del llenguatge religiós dins el teixit de la ciutat i la Foncalada, com a obra civil tan singular, ens recorda que aquesta cultura constructiva també es va atrevir amb projectes funcionals d’impacte simbòlic i pràctic.

L’últim dia vam fer una sortida més tranquil·la però igualment rica en matisos. Santa Maria de Bendones és un exemple molt clar de com el preromànic sap ser simple i alhora profund; la humilitat de l’església no impedeix que hi reconeguem els trets definidors de l’estil: arcs de ferradura, proporcions ben resoltes i un llenguatge escultòric contingut que serveix la litúrgia i la comunitat local. Per tancar el viatge vam visitar San Salvador de Valdediós, un monestir d’una gran serenitat formal que marca la transició cap a noves formes romàniques; el conjunt monàstic, la seva composició i la qualitat de les solucions constructives ofereixen una lectura molt clara de com l’art asturià va evolucionar sense trencar bruscament amb el seu passat, adaptant-se a noves necessitats i estètiques. 

En conjunt, aquests tres dies van ser una suma d’impressions, lectures i descobriments: vam constatar la riquesa d’un patrimoni que enllaça poder polític, devoció i territori, i vam poder apreciar tant l’esplendor palatí com la sinceritat rural d’una cultura arquitectònica única. 

Seguint les petjades del Mestre de Cabestany: del MNAC a Occitània, un cicle d'activitats organitzat amb Arqueonet

En el marc de l’exposició Sant Pere de Rodes i el Mestre de Cabestany: la construcció d’un mite, presentada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), vaig tenir l’oportunitat de conduir per a Arqueonet un programa d’activitats destinat a aprofundir en la figura del Mestre de Cabestany i en el context històric i artístic que va fer possible la seva obra. L’objectiu era establir un pont entre les peces reunides a l’exposició i els espais patrimonials vinculats a aquest escultor excepcional, seguint les seves petjades des de Catalunya fins al Rosselló.

El dissabte 9 de maig de 2026 va tenir lloc la primera activitat, una visita comentada a l’exposició del MNAC. Al llarg del recorregut vaig poder explicar als assistents les claus interpretatives de la mostra, contextualitzant les obres exposades i les darreres aportacions historiogràfiques sobre el Mestre de Cabestany. Vam analitzar conjuntament els fragments escultòrics conservats, els documents històrics i els elements arquitectònics que permeten reconstruir la trajectòria d’aquest taller escultòric del segle XII. Una atenció especial es va dedicar als fragments procedents de la desapareguda portalada de Sant Pere de Rodes, una de les obres més emblemàtiques atribuïdes al mestre, que actualment es troben dispersos entre diversos museus i col·leccions. La visita va permetre reflexionar sobre la construcció del mite del Mestre de Cabestany i sobre la importància que la seva producció va tenir en la difusió dels llenguatges artístics romànics a banda i banda dels Pirineus.

El dissabte 16 de maig de 2026 vam dur a terme la sortida titulada De Sant Pere de Rodes a Sant Andreu de Sureda. Sortida al cor del romànic primitiu. La jornada es va iniciar al monestir de Sant Andreu de Sureda, al Rosselló, on vaig explicar les característiques arquitectòniques i escultòriques d’aquest important centre monàstic, considerat un dels testimonis més destacats de les primeres manifestacions del romànic català. La visita va permetre analitzar els elements que comparteix amb altres edificis del mateix període i entendre el context cultural i artístic que va precedir la consolidació dels models romànics posteriors. Després ens vam desplaçar al monestir de Sant Pere de Rodes, una de les grans joies del patrimoni medieval català, on varem dinar. 

La visita a aquest conjunt monumental va permetre aprofundir en la seva evolució històrica i arquitectònica, així com en la relació directa que manté amb l’exposició del MNAC a través de la seva desapareguda portalada, atribuïda al Mestre de Cabestany. Davant de l’edifici vaig poder explicar als participants la ubicació original d’aquesta obra extraordinària i la importància que va tenir dins del programa iconogràfic del monestir. La contemplació directa de l’espai va facilitar la comprensió de les dimensions i l’impacte visual que devia tenir la portalada abans de la seva desaparició, complementant perfectament els continguts treballats durant la visita a l’exposició. Voldria agraïr les fotografies de Ma. Àngels Puertas.

Com a cloenda d’aquest cicle d’activitats, del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 2026 organitzaré per a Arqueonet el viatge d’autor Carcassona, rastrejant el Mestre de Cabestany, una proposta que permetrà completar sobre el terreny el recorregut iniciat al MNAC i continuat entre el Rosselló i l’Empordà. Aquest viatge ens portarà als principals centres occitans vinculats a l’activitat del mestre i del seu taller, visitant alguns dels conjunts escultòrics més significatius que se li atribueixen. Entre els espais previstos hi ha el Centre d’Escultura Romànica Mestre de Cabestany i el timpà de l’església de Santa Maria dels Àngels de Cabestany, l’abadia de Saint-Papoul, l’església de l’Assumpció de Rieux-Minervois, l’abadia de Sainte-Marie de Lagrasse i l’abadia benedictina de Saint-Hilaire, on es conserven peces tan destacades com el sarcòfag de Sant Sernin i la portada del Boló. El viatge tindrà com a base la ciutat emmurallada de Carcassona i oferirà l’oportunitat de seguir les petjades del Mestre de Cabestany en aquells indrets on la seva empremta artística es conserva encara amb més força, completant així una visió integral de la seva producció i de la seva extraordinària influència en l’escultura romànica mediterrània.

Aquest programa d’activitats esdevé una magnífica oportunitat per relacionar directament la recerca històrica amb l’experiència del patrimoni sobre el terreny. La combinació entre la visita a l’exposició, la sortida patrimonial i el futur viatge a Occitània ofereix una visió global del context en què va treballar el Mestre de Cabestany i permet als participants aproximar-se amb una mirada més completa a una de les figures més rellevants i enigmàtiques de l’escultura romànica medieval.

1526-2026: mig mil·lenni del nou temple gòtic de Dosrius

El passat diumenge 10 de maig de 2026 va tenir lloc a l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius un acte commemoratiu dedicat al cinquè centenari del contracte de construcció del nou temple gòtic. La jornada va combinar litúrgia, evocació patrimonial i divulgació històrica, i va articular-se al voltant d’una idea central: la del temple com a fruit d’una decisió col·lectiva i com a expressió material de la comunitat parroquial.

L’obertura institucional de la conferència va anar a càrrec del mossèn de Dosrius, Jaume Abril, que va acollir la commemoració a la parròquia; de l’alcaldessa de la vila, Sílvia Garrido; i de Josep Puig Pla, president del Centre d’Estudis Esteve Albert de Dosrius. Les seves intervencions van donar al conjunt una lectura compartida, entre el reconeixement del valor religiós de l’església i la reivindicació del seu significat històric i identitari dins la vida local.

Pel que fa a la meva xerrada, el nucli de la intervenció va ser l’anàlisi del procés constructiu de l’església gòtica a partir del contracte de 1526.

Vaig partir de la signatura d’aquest document entre els síndics de la parròquia i el mestre de cases de Barcelona Tomàs Barça, i vaig situar-lo dins un context més ampli de renovació dels temples parroquials que, entre els segles XV i XVI, afectà diversos nuclis del Maresme.

Aquest marc general va permetre entendre que la reforma de Dosrius no fou un fet aïllat, sinó una resposta coherent a transformacions litúrgiques, socials i representatives pròpies de l’època.

L’exposició va remarcar sobretot la importància de la documentació notarial com a via per reconstruir amb precisió la història material de l’edifici.

El contracte no només fixa unes condicions tècniques, sinó que revela la manera com la parròquia concebia l’obra, la supervisava i la dotava de sentit.

En aquest sentit, vaig insistir que la construcció del temple expressa una voluntat de permanència, però també una forma de representació comunitària i d’afirmació simbòlica.

Des d’un punt de vista arquitectònic, vaig desenvolupar els principals aspectes definits en el text contractual: la configuració de la nau, el creuer, les capelles, el portal, les finestres, el paviment i els acabats de pedra picada.

També vaig destacar el paper dels promotors locals, la funció dels síndics i la relació entre decisió col·lectiva i execució tècnica.

La lectura del temple permet entendre’l no sols com una obra d’arquitectura, sinó com un instrument de memòria, de fe i d’identitat cívica.

FInalment vaig feu un breu repàs de la iconografia de les claus de volta i de les diferents mènsules intenta buscar un sentit a la ubicació concreta de les imatges.

En síntesi, la intervenció va voler mostrar que el nou temple de Dosrius és el resultat d’un projecte històric conscient, sostingut per una comunitat que volia redefinir el seu espai sagrat i, al mateix temps, projectar-hi la seva continuïtat.

Aquesta dimensió explica que l’edifici pugui ser llegit avui com a patrimoni arquitectònic, font documental i símbol de la història local.

Per acabar voldria agraìr l'organització de l'acte i l'acompanyament de Maritxell Dominich (arxivera municipal de Dosrius) i els membres del Centre d'Estudis Esteve Albert, Ma Àngels Jubany, Neus Alsina i Josep Ramis. També agraìr les seves fotografies de l'acte, així com les de Núria Gómez i Sandra Cabrespina.