dimarts, 17 de novembre del 2026

A «Mataró al dia» de TVMataró: reivindicant els tresors medievals del Maresme

El dilluns 16 de novembre de 2026 vaig participar com a convidat al programa «Mataró al dia» de TV Mataró, amb motiu del Dia Mundial del Patrimoni. L’entrevista, realitzada als estudis de Bis Lligonya pel periodista Francesc Andrés, es va emetre dins del programa entre els minuts 14:30 i 25:00 de la gravació disponible a la pàgina web de la cadena.

La conversa es va centrar en una qüestió de fons: si el patrimoni del Maresme és prou conegut i prou divulgat. La meva intervenció va defensar que la comarca disposa d’un patrimoni extraordinàriament ric, però que la seva visibilitat pública continua sent desigual i, en alguns períodes històrics, clarament insuficient.
Vaig explicar que alguns dels períodes patrimonials més visibles del Maresme s’expliquen, en gran mesura, per la força econòmica de la comarca en diferents etapes. El llegat romà, l’art barroc, impulsat, en part, pels lligams comercials amb Amèrica, i el modernisme constitueixen alguns dels punts forts més reconeguts del territori. En el cas del modernisme, vaig subratllar el paper decisiu de l’arribada del ferrocarril i del desenvolupament de la indústria tèxtil, processos que van generar una burguesia local amb recursos i sensibilitat artística, la qual va invertir en arquitectura, arts decoratives i projectes urbans.
Tot i aquestes fortaleses, vaig manifestar que la meva principal preocupació se centra en el patrimoni medieval, que considero el gran desconegut de la comarca. Una part rellevant de les esglésies gòtiques del Maresme es conserva precisament perquè correspon a parròquies dels pobles de dalt, nuclis que no van disposar de suficients recursos per enderrocar, renovar o ampliar substancialment els seus temples al llarg dels segles posteriors. Aquesta aparent manca de transformació ha tingut, paradoxalment, un efecte conservador i ha permès que pervisquin estructures, espais i elements artístics d’època medieval que, en altres contextos, haurien pogut ser substituïts per intervencions posteriors.
Vaig remarcar també un factor territorial decisiu: molts d’aquests conjunts es troben allunyats dels principals eixos de comunicació, com l’autopista o el ferrocarril, i situats a la part de la serralada. Aquesta ubicació, tot i que ha contribuït a preservar-los, els fa menys accessibles i dificulta la seva incorporació als circuits habituals de visita cultural.
Durant l’entrevista, vaig destacar igualment la importància dels castells del Maresme, entre els quals vaig esmentar el castell de Vilassar de Dalt, un dels exemplars més rellevants de la comarca. L’edifici, situat en una posició elevada i integrat en el paisatge de la Serralada Litoral, conserva una notable importància històrica i documental; de fet, el seu arxiu patrimonial inclou més de 8.000 pergamins, centenars de lligalls i nombrosos manuscrits.
També vaig reclamar una major atenció per a un edifici de gran interès patrimonial i encara insuficientment conegut: la cartoixa de Montalegre, a Tiana. Es tracta d’un conjunt monàstic fundat al segle XV, amb una església gòtica construïda entre 1415 i 1463, claustres i cel·les disposades al voltant d’espais de vida contemplativa. És l’única cartoixa encara activa de Catalunya, una circumstància que reforça el seu valor històric, artístic i espiritual, tot i que la seva condició de monestir de clausura limita l’accés del públic.
Un altre aspecte central de la conversa va ser la basílica de Santa Maria de Mataró, que enguany ha commemorat els 500 anys de la consagració de la seva església gòtica, esdevinguda el 28 d’octubre de 1526. Vaig subratllar que, malgrat les transformacions posteriors del temple, l’interior conserva un patrimoni gòtic de gran valor que mereix una lectura més atenta per part de la ciutadania. En aquest sentit, vaig defensar la necessitat d’una restauració a fons de l’interior de Santa Maria, no només com una intervenció de manteniment arquitectònic, sinó com una oportunitat per posar en valor la seqüència històrica de l’edifici, millorar-ne la llegibilitat patrimonial i garantir la conservació d’un dels monuments religiosos més rellevants de Mataró. El projecte de rehabilitació del temple ja ha estat objecte d’informació pública, tot i que el seu desenvolupament continua avançant lentament.
La participació al programa em va permetre reivindicar una idea que considero essencial: el Maresme no ha de limitar la seva narrativa patrimonial als períodes més visibles o espectaculars. Juntament amb el llegat romà, barroc i modernista, cal reivindicar amb fermesa el patrimoni medieval, especialment les esglésies gòtiques, els castells i conjunts monàstics com Montalegre. L’experiència va ser molt enriquecedora i em va permetre contribuir a un debat públic necessari sobre la difusió, l’accessibilitat i la conservació del patrimoni. 
Agraeixo a TV Mataró, al programa «Mataró al dia» i a Francesc Andrés i a Carme Ruiz l’espai concedit per abordar aquestes qüestions des d’una perspectiva rigorosa, divulgativa i compromesa amb el territori.
Per veure el vídeo sencer: clicar aquí 


dilluns, 16 de novembre del 2026

La meva participació a "Històries de Mar i de Dalt " de Vilassar Ràdio: Sixena, un monestir on la fe, el poder i l’art es van creuar

El passat 11 de novembre vaig participar com a convidat al programa Històries de Mar i de Dalt de Vilassar Ràdio, una producció del Centre d’Estudis Vilassarencs coordinada i presentada per Núria Gómez. L’episodi, el número 139, es va titular El monestir de Sixena: història, art i poder i va ser gravat el 26 d’octubre. M’havien convidat arran de la meva participació en el llibre Sixena, les claus del conflicte, publicat per l’editorial Base.
Durant la conversa vam situar Sixena en el seu context històric i territorial. Vam parlar del paper del monestir en la repoblació i la posada en conreu d’una zona de frontera, així com de la seva funció funerària, especialment vinculada a membres de la reialesa. En aquest marc, vaig explicar la relació medieval entre les donacions a l’Església, l’enterrament en espais sagrats i la voluntat d’assegurar la salvació de l’ànima. També vam distingir les raons històriques de la fundació de les llegendes que atribueixen a la Mare de Déu la indicació del lloc on s’havia d’erigir el monestir, narratives que, juntament amb les relíquies, contribuïen a reforçar-ne el caràcter sagrat i a atreure pelegrins.
La situació de Sixena, en les rutes que enllacen Lleida, Montsó i Saragossa, i la riquesa del seu entorn natural —especialment l’aigua i els boscos— van ser altres dels temes tractats. Vaig explicar que la disponibilitat d’aigua i la humitat van ser decisives per a la vida del monestir, però que també han condicionat de manera negativa la conservació dels edificis, les pintures de la sala capitular i del patrimoni que ha arribat fins avui.
Una part important de l’entrevista es va centrar en la figura de la reina Sança i en la dimensió política i administrativa de Sixena. Vam recordar que la sala capitular no era només l’espai de reunió de la comunitat, sinó que també acollia audiències de la reina, fet que il·lustra el paper del monestir com a centre de poder. També vam parlar de la composició de la comunitat, formada per monges que havien professat, educandes i servidores, amb funcions i hàbits diferenciats.
Així mateix, vam situar Sixena en el marc de les relacions de la família reial amb Occitània i de l’ús dels matrimonis dinàstics com a instrument d’aliança entre cases reials. Vaig recordar el context de l’expansió de la Corona d’Aragó, la derrota de Pere el Catòlic a Muret i els interessos de França en aquell espai polític. També vam abordar els segells reials, alhora com a instruments de validació documental i com a imatges de poder, i la relació de Sança amb les corts europees en un moment de transformació dels castells en palaus.
Finalment, vam dedicar una bona part de la conversa al patrimoni artístic de Sixena, des dels orígens romànics fins a l’evolució cap al gòtic. Vaig repassar les pèrdues i destruccions patrimonials derivades d’episodis com la desamortització, la Guerra del Francès i la Guerra Civil, així com la dispersió de les col·leccions entre diversos museus. També vam parlar dels problemes actuals de conservació, especialment els causats per la humitat, i dels reptes que plantegen la restauració i la museïtzació del conjunt.
En acabar, vaig recomanar el llibre Sixena, les claus del conflicte, que recull articles sobre les pintures, la restauració, la iconografia i els aspectes jurídics del conflicte patrimonial vinculat al monestir. 

Si voleu escoltar el programa sencer, podeu accedir a l’àudio a través d’aquest enllaç: 


dilluns, 9 de novembre del 2026

Entre abadies, timpans i portals romànics: el viatge d’Arqueonet rere el Mestre de Cabestany

Els passats dies 30 i 31 d’octubre i 1 de novembre vaig fer un viatge amb Arqueonet, com a guia i professor d’història de l’art, acompanyant un grup de persones interessades a descobrir l’obra del Mestre de Cabestany. El viatge, plantejat sota el títol «Seguint el rastre del Mestre de Cabestany», ens va portar pel Rosselló, el Llenguadoc i el Vallespir, seguint alguns dels llocs on es conserva l’escultura atribuïda a aquest misteriós artista o taller romànic de la segona meitat del segle XII. L’objecti
u no era només veure peces singulars, sinó comprendre com un mateix llenguatge escultòric, caracteritzat per rostres triangulars, mans allargades, traços trepanats i ulls amatllats, es va difondre per un territori que abraçava el Rosselló, l’Aude, Catalunya, la Provença, Navarra i, fins i tot, la Toscana i el nord d’Itàlia.
El Mestre de Cabestany continua sent una de les grans enigmes de l’escultura romànica. Del seu autor no en sabem pràcticament res: ni el nom, ni la procedència exacta, ni la biografia. El nom, encunyat per Josep Gudiol el 1944 a partir del timpà de Cabestany, serveix per agrupar un conjunt d’obres d’extraordinària qualitat i d’un estil tan personal que, malgrat les discussions historiogràfiques, continua permetent parlar d’un mateix mestre o d’un taller molt unitari. Va ser precisament aquesta capacitat de crear imatges inquietants, expressives i plenes d’energia el que va fer que, quan el 1934 es va descobrir el timpà de Santa Maria dels Àngels de Cabestany, els investigadors comprenessin que tenien davant una personalitat artística excepcional. A partir d’aquell descobriment es va iniciar la recerca de les altres peces que avui s’atribueixen al mestre i que, disperses per tan diversos territoris, configuren un dels itineraris artístics més fascinants del romànic europeu.

Divendres, 30 d’octubre: de Barcelona a Cabestany i Carcassona

Vàrem sortir de Barcelona a les 7.30 del matí, des del carrer Pelai, amb destinació al Rosselló. El trajecte ens va permetre introduir el tema central del viatge: qui era el Mestre de Cabestany, quines obres se li atribueixen i per què la seva escultura resulta tan difícil de classificar dins del romànic del segle XII. No es tractava d’un artista convencional. La seva obra trenca molts dels esquemes que associem amb l’escultura romànica, especialment per la intensitat dels rostres, la deformació deliberada de les proporcions i una capacitat narrativa que converteix les pedres en autèntics relats plens de moviment, tensió i simbolisme.
La primera visita del viatge va ser el Centre d’Escultura Romànica Mestre de Cabestany, un museu didàctic que permet entendre la dimensió real d’aquesta producció artística. Allà vàrem poder veure rèpliques de moltes de les obres conservades en llocs allunyats entre si i seguir, d’una manera molt clara, la difusió del seu estil per Catalunya, el Rosselló, el sud de França, la Provença i Itàlia. La visita va ser especialment útil perquè va permetre al grup situar cada peça que després veuríem in situ dins d’un conjunt més ampli. El museu posa en valor un artista que, malgrat la qualitat indiscutible de la seva obra, continua sent poc conegut per al gran públic.


Després vàrem anar a l’església de Santa Maria dels Àngels de Cabestany, on es conserva el timpà que va donar nom al mestre. És l’obra més important del conjunt i, sens dubte, una de les peces més extraordinàries de l’escultura romànica europea. El relleu, exposat en una capella lateral del costat nord de l’església, presenta una composició densa, plena de figures i símbols, en què la narració avança amb una força visual remarcable. Davant d’ell és fàcil comprendre per què els especialistes van parlar immediatament d’un artista revolucionari: les formes no busquen la serenitat clàssica, sinó l’expressivitat, el moviment i una mena de fantasia que fa que cada detall convidi a mirar-lo una vegada i una altra.
Després de la visita vàrem dinar i, a la tarda, vàrem continuar el trajecte fins a Carcassona. Un cop feta l’entrada a l’hotel i instal·lats, el temps lliure va permetre conèixer la ciutat i, sobretot, passejar per la seva famosa ciutadella medieval. Carcassona, amb les seves muralles, les seves torres i el seu impressionant conjunt fortificat, va oferir un primer marc molt adequat per al viatge: una ciutat que conserva de manera especialment intensa la memòria medieval i que prepara el visitant per entrar en un territori ple d’abadies, esglésies i escultures romàniques. El sopar va ser lliure i cada participant va poder gaudir de l’ambient de la ciutat abans de descansar per afrontar la segona jornada.

Dissabte, 31 d’octubre: Saint-Papoul, Rieux-Minervois i Lagrasse

El dissabte vàrem dedicar la jornada a tres de les parades més importants de l’itinerari: Saint-Papoul, Rieux-Minervois i Lagrasse. Després d’esmorzar i abandonar l’hotel, ens vàrem dirigir a l’abadia benedictina de Saint-Papoul, situada a l’Aude, a poca distància de Castelnaudary i Carcassona. El conjunt monàstic, amb el seu claustre i les seves dependències, ens va permetre entrar de ple en la cultura monàstica medieval. Però l’interès principal de la visita era la presència d’obres atribuïdes al Mestre de Cabestany a l'exterior de l’absis i a l’absidiola nord de l’església abacial. Els capitells i mènsules conservats són peces de gran qualitat, en què es reconeixen molts dels trets que defineixen l’estil del mestre: la intensitat de les mirades, la deformació expressiva dels cossos, la sofisticació dels plecs i una capacitat extraordinària per convertir la pedra en narració. Saint-Papoul ens va permetre comprendre que el Mestre de Cabestany no era només l’autor d’un timpà isolat, sinó l’artista d’un conjunt coherent d’obres que compartien un mateix univers formal i espiritual.
Tot seguit vàrem continuar cap a Rieux-Minervois, on ens esperava una de les esglésies més singulars del romànic francès: l’església de l’Assumpció. Es tracta d’un edifici de planta centralitzada, format per naus circulars, que el situa en relació amb altres grans exemples europeus d’arquitectura rotonda, com Sant Vital de Ravenna, la capella palatina d’Aquisgrà o Saint-Bénigne de Dijon. L’església és esmentada per primera vegada l’any 1096, quan l’arquebisbe de Narbona va morir a Rieux mentre venia a supervisar-ne la construcció. La visita a Rieux-Minervois va ser especialment interessant perquè l’edifici conserva nombroses escultures atribuïdes al Mestre de Cabestany. La relació entre l’arquitectura circular i la decoració escultòrica crea un espai de gran intensitat, en què la llum, el moviment del visitant i la presència de les imatges contribueixen a construir una experiència religiosa molt particular. No és una església convencional: la seva disposició obliga a girar la mirada, a recórrer l’espai i a descobrir progressivament les escenes i els personatges esculpits. Va ser un dels moments més memorables de la jornada.
Després de dinar, vàrem agafar l’autocar per anar a dinar a Lagrasse, on ens esperava una de les visites més importants del viatge: l’abadia de Santa Maria de Lagrasse. Situada en ple massís de les Corbières, és un dels grans monestirs benedictins del sud de França. Fundat al segle VIII, el monestir va viure una història molt complexa i, durant la Revolució Francesa, va ser venut com a bé nacional i dividit en dues parts. Una part va tornar a la vida religiosa i avui és ocupada per la comunitat de canonges regulars de la Mare de Déu, mentre que la part medieval del monestir va passar a mans públiques i es pot visitar museïtzada. La visita ens va permetre resseguir l’estructura del conjunt monàstic i comprendre la dimensió d’un dels grans centres religiosos medievals del territori. Però, un cop més, l’atracció principal era la relació amb el Mestre de Cabestany. A Lagrasse es conserven fragments d’un portal destruït de l’església abacial atribuïts al mestre, així com un petit museu dedicat a la seva obra. Les peces, tot i estar fragmentades i distribuides al museu i al cementiri, permeten apreciar la qualitat de l’escultura i la força del seu llenguatge. 
Després de la visita, vàrem fer una passejada per la vila medieval, que conserva una disposició urbana de bastida, típica de la baixa edat mitjana, amb una plaça central, l’antic pont sobre el riu Orbieu i restes de muralles amb portals. El conjunt, amb l'església gòtica, les seves cases antigues i el seu ambient ben conservat, va oferir un final molt adient per a una jornada molt intensa. De retorn a Carcassona, el sopar va ser lliure i l’allotjament a l’hotel va permetre descansar abans de l’últim dia del viatge.

Diumenge, 1 de novembre: Saint-Hilaire, Limoux, Le Boulou i retorn

El diumenge, després d’esmorzar i deixar l’hotel, vàrem agafar l’autocar per dirigir-nos a l’abadia benedictina de Saint-Hilaire. Les primeres referències d’aquest lloc es situen al segle VI, prop de la tomba de sant Hilari de Carcassona, considerat el primer bisbe de la seu i vinculat als reis visigots. Inicialment dedicat a sant Sadurní, més endavant va adoptar l’advocació de sant Hilari, que ha arribat fins avui. La visita a Saint-Hilaire ens va permetre veure un dels conjunts monàstics més interessants de la zona i, sobretot, contemplar el famós sarcòfag de sant Sadurní o Serní. Es tracta d’un relleu esculpit en un únic bloc de marbre blanc dels Pirineus, atribuït al taller del Mestre de Cabestany. Les escenes que envolten l’altar expliquen la vida de sant Serní, primer bisbe de Tolosa al segle III, i constitueixen una peça de gran interès per entendre la difusió de l’estil del mestre més enllà dels grans timpans i portals. La qualitat de la talla, la composició de les escenes i la força expressiva de les figures confirmen, una vegada més, la importància d’aquest taller dins del panorama de l’escultura romànica europea.

Després de la visita, vàrem continuar cap a Limoux, on vàrem dinar. La pausa va permetre compartir impressions sobre tot el que havíem vist durant el viatge i preparar l’última parada del recorregut. A la tarda ens vàrem dirigir al Voló, una població situada a l’antic vescomtat de Castellnou, a la vall del Tec, dins del Vallespir i adscrita a França des del Tractat dels Pirineus de 1659. 
Tot i que l’església de Santa Maria del Voló és del segle XVII, conserva parts d'un portal romànic de marbre blanc atribuït al Mestre de Cabestany. El fris que decora el portal, amb escenes de la infància de Jesucrist, va servir per tancar el viatge amb una de les peces més representatives del mestre. Davant d’ella, vàrem poder repassar molts dels temes que havíem anat desenvolupant durant els tres dies: la qualitat excepcional de l’escultura, la difusió del taller per un territori molt ampli, la relació entre arquitectura i decoració escultòrica i la capacitat del romànic per crear imatges de gran força visual i espiritual. El portal del Voló a més, tenia un valor especial perquè ens situava de nou en territori català, just abans de retornar a Barcelona.
Per a mi, com a guia, va ser especialment gratificant compartir aquest recorregut i ajudar a llegir les peces dins del seu context. El Mestre de Cabestany ens va permetre veure que el romànic no era un art uniforme ni repetitiu, sinó un període ple de personalitats creatives capaces de proposar solucions sorprenents i de deixar una empremta que encara avui continua fascinant qui s’hi apropa. I, al costat d’aquesta descoberta artística, ens emportàvem també el record dels àpats compartits, de les converses durant els trajectes i de les passejades per Carcassona i Lagrasse: aquella part del viatge que transforma un itinerari cultural en una experiència col·lectiva.

dimecres, 28 d’octubre del 2026

Conferència «El temple gòtic de Santa Maria de Mataró. Amb motiu dels 500 anys de la seva consagració» al MASM

El passat dimarts 27 d’octubre de 2026 vaig impartir la conferència «El temple gòtic de Santa Maria de Mataró. Amb motiu dels 500 anys de la seva consagració», a la sala d’actes del Museu Arxiu de Santa Maria, al carrer de Beata Maria, 3, de Mataró. L’acte, organitzat per la Parròquia de Santa Maria i el Museu Arxiu de Santa Maria – Centre d’Estudis Locals de Mataró, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Mataró i Cultura Mataró, va comptar amb una gran afluència de públic. La commemoració del cinquè centenari de la consagració del temple, celebrada el 28 d’octubre de 1526, va oferir l’oportunitat de revisar la història d’un edifici que, malgrat les transformacions posteriors, constitueix una peça fonamental per comprendre l’evolució religiosa, artística i urbana de la ciutat. L'acte va ser presentat per Mn. Jaime Moyà, rector de la parròquia de Santa Maria i d'Albert Dresaire, Director-President del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró.
El punt de partida de la intervenció va ser l’acta de consagració, coneguda gràcies a la transcripció notarial que se’n va fer arran de la descoberta del document l’11 d’abril de 1679, publica a la revista Fulls 50 per Mn. Josep Colomer.. Durant el desmuntatge de l’altar major, en el context de les obres d’ampliació de l’església, es va localitzar sota l’ara una capseta de fusta que contenia un petit pergamí i diversos embolcalls amb relíquies. El text deixava constància que Joan Miralles, arquebisbe de Tessalònica i canonge d’Urgell, havia consagrat l’església i l’altar en honor de la Mare de Déu el diumenge 28 d’octubre de 1526, festivitat dels apòstols Simó i Judes, i que hi havia dipositat relíquies atribuïdes a santa Maria Magdalena. Aquest testimoni permet fixar una fita essencial en la història del temple, tot i que cal distingir la celebració litúrgica de la conclusió definitiva de totes les intervencions arquitectòniques i ornamentals.
A continuació, vaig situar l’edifici gòtic dins una perspectiva de llarga durada, que arrenca dels orígens cristians de l’antiga Iluro. Les restes funeràries i els materials arqueològics de l’antiguitat tardana permeten plantejar l’existència d’un primer espai de culte a l’entorn de l’àrea que havia ocupat el fòrum romà. La necròpoli, els fragments de mobiliari litúrgic i altres peces escultòriques constitueixen indicis rellevants per estudiar la cristianització d’aquest sector de la ciutat. Tanmateix, vaig remarcar la necessitat de diferenciar les evidències materials de les hipòtesis interpretatives: la localització i la configuració exactes d’aquell primer edifici, així com la seva continuïtat en els segles posteriors, continuen plantejant interrogants.
Aquesta prudència metodològica també és necessària per abordar les fases preromànica i romànica. La primera referència documental conservada a Mataró, sota el nom d’Alarona, correspon a l’any 949, mentre que l’església de Santa Maria apareix esmentada explícitament el 1008, en una permuta de terrenys del bisbe Aeci i els canonges de Barcelona amb el jutge Oruç. La documentació acredita l’existència de la institució eclesiàstica, però no permet reconstruir amb precisió l’arquitectura que l’acollia. En aquest sentit, vaig revisar les interpretacions formulades a partir de peces com la columneta de marbre que Lluís Ferrer i Clariana havia relacionat amb una possible finestra geminada preromànica. Pel que fa al temple anterior al gòtic, les notícies sobre els altars de Santa Maria, sant Esteve i sant Tiberi, juntament amb els llegats testamentaris i les fundacions de capellanies, permeten acostar-nos sobretot a la seva organització litúrgica i a les formes de sosteniment del culte.
Un dels eixos centrals de la conferència va ser l’explicació de les circumstàncies que van afavorir la renovació de l’església. Les visites pastorals baixmedievals documenten reparacions, necessitats de manteniment i l’ampliació de les advocacions. A aquestes mancances s’hi van afegir els efectes del terratrèmol de 1448, estudiats per Roser Salicrú i Lluch, que va provocar l’enderrocament d’una part del temple i va afectar greument el campanar. Les llicències per captar almoines, els privilegis destinats a facilitar el finançament de les obres i els acords fiscals posteriors mostren que la reconstrucció va esdevenir una preocupació col·lectiva sostinguda durant dècades.  La gènesi del temple gòtic, però, no es pot explicar únicament com una resposta als desperfectes de l’edifici anterior. Vaig relacionar-la també amb la consolidació de la Universitat de Mataró, les vicissituds de la incorporació a la jurisdicció reial i el protagonisme de les elits locals. La parròquia era, a més d’un espai de culte, un àmbit de representació comunitària i de reunió. La seva renovació s’inscriu en un procés més ampli de transformació dels edificis parroquials del Maresme durant el segle XVI, amb exemples com Sant Genís de Vilassar, Sant Julià d’Argentona o Sant Martí d’Arenys de Munt. Aquesta perspectiva permet entendre la construcció religiosa com una expressió de les aspiracions i de la capacitat organitzativa de les comunitats locals.
La documentació de les obres va permetre resseguir les principals fites del procés constructiu. L’any 1501, els jurats van contractar el mestre de cases Martí Bosch per preparar nou-cents carreus destinats a l’església; el 1509 es va encarregar a Pau Mateu, de Barcelona, la pedra per a dues arcades, el portal major i la testera. Les notícies sobre bastides, adquisició de calç i acumulació de materials es complementen amb les disposicions relatives a les desenes, una prestació personal dels veïns per contribuir als treballs. Igualment, vaig tractar la intervenció del mestre de cases Peris Absolut, procedent del ducat d’Orleans, documentat en un pagament de 1519 i vinculat també a les obres de Sant Julià d’Argentona. Aquest conjunt de dades evidencia la participació de diversos professionals i el paper dels organismes parroquials i municipals en l’impuls de la fàbrica.
Un altre bloc de la intervenció es va dedicar a les dificultats de reconstruir la planta i l’alçat d’un temple profundament transformat. Vaig contrastar el projecte de fortificació de Benedito de Setara de 1549 amb la cartografia posterior i amb les propostes de restitució elaborades per Joan Cabañes i Prats, Marià Ribas, Lluís Ferrer i Clariana, Manuel Salicrú i altres investigadors. Les excavacions de la capella de Sant Josep de 1998 i les intervencions dirigides per Roser Pou a la nau central el 2007 aporten elements indispensables per valorar aquestes hipòtesis. La comparació entre documents, restes arqueològiques i estructures conservades permet precisar les propostes, però també reconèixer-ne els límits. Cal tenir present, a més, que durant la segona meitat del segle XVI el temple va experimentar una nova fase d’ampliació amb l’obertura de capelles laterals entre els contraforts.
Finalment, vaig abordar les transformacions de l’època moderna i les restes que mantenen viva la memòria material de l’edifici gòtic. Les ampliacions del segle XVII, vinculades inicialment a fra Josep de la Concepció i, posteriorment, al projecte d’Ercole Turelli, van alterar-ne substancialment la configuració, tot incorporant estructures precedents i reutilitzant materials. Les reformes contemporànies també van comportar pèrdues, com la supressió de les creueries gòtiques del cor durant les obres de 1886-1904. Malgrat aquestes alteracions, les claus de volta, les mènsules i altres elements escultòrics permeten acostar-nos al llenguatge artístic del temple desaparegut. Entre les peces comentades va destacar la imatge de la Mare de Déu dita «l’Antiga», atribuïda a Jordi de Déu i datada entorn de 1400, testimoni de la riquesa artística de Santa Maria anterior a la renovació del segle XVI.
La commemoració va servir, així, per presentar el temple gòtic no com una realitat aïllada, sinó com una etapa decisiva d’una història arquitectònica i comunitària construïda al llarg dels segles.