Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Orfebreria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Orfebreria. Mostrar tots els missatges

dissabte, 8 de juny de 2019

Surt publicat el treball sobre la creu processional de Dosrius en el quart volum de la revista «Duos Rios»

El passat 26 d’abril de 2019 es va presentar a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Dosrius, el quart número de la revista «Duos Rios». El volum, editat pel consistori amb la col·laboració de l’Arxiu Municipal de Dosrius (AMD) i de la Comissió Científica, inclou les 16 comunicacions presentades a la segona edició de les Jornades d’Estudis Locals Duos Rios i textos inèdits sobre la figura d’Esteve Albert i Corp i Manufactures Canyamars-La Tortuga. La presentació del volum de la revista, es va cloure amb la lectura musicada de diversos poemes escrits pels cèlebres Esteve Albert i Corp i Miquel Martí i Pol. 
Dels articles publicats l'únic que presenta temàtica medieval és el meu article sobre la creu gòtica parroquial de Dosrius. A la comunicació es presenta la documentació coneguda sobre aquesta peça i es compara amb altres creus processionals conservades a l'àrea del Maresme. 
La creu processional de la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius és una creu d'argent (98 x 48 cms) amb un perfil flordelisat i envoltada d'una sanefa de fulles de fosa i decorada en la part planes per uns motius estilitzats burinats. L'anvers hi ha la figura de Crist, el qual presenta un nimbe afegit en una reforma posterior. En aquesta reforma es devia canviar l'ordre de les figures de fosa que decoren els braços de la creu, ja que no respecten l'odre que la iconografia que apareix de forma usual en aquest tipus de creus. La magolla presenta una planta hexagonal composta per dues formes piramidals oposades unides per una vora burinada. La creu es troba en molt mal estat, ja que es troba molt ennegrida i bruta per l'acció de la pols i el fum i greix dels ciris. Algunes de les figures dels apòstols es presenten trencades i els hi falta el cap i el nimbe. 

Per a més informació: 

GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: «La creu processional gòtica de Dosrius. Un exemple de continuïtat de l’art gòtic en època del Renaixement». Duos Rios. Publicació de l’arxiu Municipal de Dosrius, núm.48 (Abril 2019), p.21-27. 


dissabte, 16 de febrer de 2019

Comunicació sobre la creu processional gòtica de Dosrius a la segona edició de Duos Rios

El passat dissabte 9 de febrer de 2019, a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Dosrius, a partir de les 17 h de la tarda, va tenir lloc la segona convocatòria de les Jornades d’Estudis Locals ‘Duos Rios’ amb 15 comunicacions presentades. 
Les Jornades d’Estudis Locals ‘Duos Rios’ estan impulsades per l’Ajuntament de la vila amb l’objectiu de fomentar el coneixement i la difusió dels diferents aspectes històrics, artístics, patrimonials, paisatgístics, socials i culturals del municipi. Les comunicacions que van integrar la convocatòria d’enguany es publicaran al número 4 de la revista ‘Duos Rios’ -editada per l’arxiu municipal- que es presentarà en el marc de la festa de Sant Jordi del 2019. 
En aquesta segona convocatòria el tema d’investigació tenia com a temàtica el municipi de Dosrius (Dosrius, Canyamars i El Far) i les comunicacions han pivotat sobre aspectes com la prehistòria, l’art, la història moderna i contemporània, la meteorologia, la natura, el medi ambient, el patrimoni o la figura d’Esteve Albert i Corp. 
Sobre temàtica medieval solament hi havia la meva comunicació sobre «La creu processional gòtica de Dosrius. Un exemple de continuïtat de l’art gòtic en època del Renaixement». 
La creu processional de la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius és una creu d’argent (98 x 48 cms.) amb un perfil flordelisat i envoltada d’una sanefa de fulles de fosa i decorada en la part plana per uns motius estilitzats burinats. A l’anvers hi ha la figura de Crist, el qual presenta un nimbe afegit en una reforma posterior. En aquesta reforma es devia canviar l’ordre de les figures de fosa que decoren els braços de la creu, ja que no respecten l’odre de la iconografia que apareix de forma usual en aquest tipus de creus. La magolla presenta una planta hexagonal composta per dues formes piramidals oposades, unides per una bora burinada. La creu es troba en molt mal estat, ja que es troba molt ennegrida i bruta per l’acció de la pols i el fum i greix dels ciris. Algunes de les figures dels apòstols es presenten trencades i els falta el cap i el nimbe. 
En la comunicació es va presentar la documentació coneguda i es va comparar amb altres creus processionals conservades a l’àrea del Maresme. 

Per a més informació:


dissabte, 19 de setembre de 2015

L’orfebreria de la parròquia d’Alella amb les armes dels Desplà.

Dins del mobiliari litúrgic de l parròquia de Sant Feliu d'Alella, els Desplà van promoure l’adquisició de diverses peces d’orfebreria que adornaren com a comitents amb els seus emblemes heràldics. Aquestes peces no s’han conservat però en resten testimonis en les visites pastorals efectuades pels enviats episcopals.
En el s.XV, diverses visites pastorals efectuades els anys 1425 i 1446 ens descriuen diverses peces decorades amb les armes dels Desplà. Una d’aquestes era una creu d’argent daurada amb un valor de pes de quatre marcs amb cinc esmalts a la part del crucifix (un amb la creu vermella, un de la Verge Maria, un amb Sant Joan, un pelicà i l’altre amb l’escena de la resurrecció de Llàtzer) i a l’altra part amb cinc esmalts més (la imatge de Sant Feliu, Sant Esteve, Santa Susanna, Sant Joan Baptista i Sant Antoni). La creu també presentava una magolla amb les armes de la parròquia i la dels Desplà. També hi havia un calze d’argent daurat per dins i per fora amb la seva patena decorada amb tres esmalts al seu peu; un amb un crucifix, un altre amb la imatge de Sant Feliu i l’altre amb l’heràldica dels Desplà amb un pes de 2’5 marcs. També hi havia peces de roba com una capa pluvial verda amb brocats d’or amb l’emblema dels Desplà. 
En un altre inventari del 1668 apareixen també descrites algunes peces d’orfebreria donades per Lluis Desplà. Es tracta d’una creu processional de plata dorada decorada amb les armes dels Desplà-Oms; una custòdia de plata daurada per les professons de Corpus amb les armes del terme i de l’Ardiaca Desplà; una Vera Creu en la qual i ha el Lignum Crucis de plata daurada amb les armes del terme i de l’Ardiaca. En quant a les peces de roba es descriuen un pal.li per el faristol de vellut carmesí amb les armes de l’Ardiaca Desplà; un altre pal.li amb les armes de l’Ardiaca.
D’aquestes peces solament ens ha pervinguta nivell documental la referència d’una àpoca de 185 lliures i 10 sous firmada per Ferran Guerau argenter i els obrers de Sant Feliu d’Alella Tomas Soler i Pere Fornell pel valor d’una creu d’argent daurat.

Per a més informació:
  • GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2011): «Els Desplà com a promotors d’art» Treball premiat a la 1 edició de la "Beca de Recerca local d’Alella”. Manuscrit inèdit a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia d'Alella
Heràldica de la família Desplà : A.- Famíla Desplà; B.- Família Desplà-Oms; C.- Família Desplà-Gralla- Hostalric; d.- Família Gralla-Cavaller. [Procedència : Graupera, 2011, p.28]

dissabte, 18 de juliol de 2015

Un calze gòtic de plata procedent de ca l’Arquer d’Arenys de Munt

Sembla que els Arquer de la quadra de Gascons d’Arenys de Munt van poder reunir una col·lecció àmplia d’objectes litúrgics d’orfebreria (calzes, reliquiaris, etc). Aquest tresor es va anar dispersant al llarg dels segles, especialment després de la Guerra del Francès. Malgrat tot, se'n va conservar una petita part que romangué en mans dels descendents a la capella del mas i també algunes peces disperses es van anar conservant en col·leccions particulars i museus, com el Museu d’Art de Girona i el Museu Marès de Barcelona. Circula una llegenda poc versemblant de que l'origen d'aquest tresor formava part del tresor càtar ja que els Arquer provenien de la zona occitana.
La casa de subhastes Sedart (http://blog.setdart.com/caliz-cataluna-u-occitania-principios-del-siglo-xiv-lote-34003935/ ) va posar a subhasta el 2013 un calze gòtic de principis del segle XIV (21 x 14,5 cm.) procedent del mobiliari litúrgic dels Arquer.
La peça presenta un peu de perfil lobulat i esglaonat, el qual es troba decorat en el seu alçat amb una banda gravada a força de rombes. En ell hi figuren en els  seus lòbuls tres gravats repussats relacionats amb la Passió de Crist i a l'Eucaristia, coherent a la funcionalitat de la peça. En un d'ells veiem la creu acompanyada pels instruments de la Passió (tenalles, llança, esponja xopa de vinagre, etc.) i  situada sobre un terra rocós puntejat. En un altre lòbul veiem una túnica flanquejada per soldats fent referència a l'episodi en el qual els soldats li treuen la túnica a Crist i se la juguen als daus. Finalment, el tercer lòbul allotja la representació de la columna a la qual van lligar a Crist per la seva flagel·lació, acompanyada per dos fuets i envoltada per la soga amb què es va lligar a Crist.
Des del centre del peu arrenca el fust de la copa, que presenta una secció poligonal de set cares típicament gòtica en una certa gradació en alçat separada per motllures llises imitant estructures arquitectòniques. Tocant a la part del receptacle de la copa hi ha el nus o magolla amb la mateixa secció del peu. En la seva part superior, llisa, ostenta la inscripció “DEUS ARCUM SUUM TENDIT” (“Déu tensa el seu arc”) que identifica la peça amb el llinatge dels Arquer. El seu perfil està decorat amb xarxes de rombes gravades, mantenint una clara unitat estilística amb el peu i la resta del fust. Sobre aquest nus veiem un rodet de nou facetat, que dóna pas a la copa, llisa ja trencant amb l'uniforme facetat, si bé el manté en la subcopa, molt reduïda. Aquesta està formada per una corona de fulles, de les quals les més grans coincideixen amb els angles del facetat inferior.
Tal com vàrem descriure en l'altra notícia esmentada d'aquest bloc, la força de Gascons era una jurisdicció senyorial d’Arenys de Munt, vinculada al castell de Montpalau, del qual també n'eren castlans els Goscons, sota el domini dels Cabrera. Es troba situada a l’inici del camí de Vallalta, al veïnat de Goscons, al tram mig de la vall de Goscons i comprenia els actuals llocs de Goscons, Sacreu i Vallalta.
 Els Gascons es troben documentats a l’indret des del s.XI. El primogènit  de la nissaga, era tradicionalment anomenat Tomàs. El darrer Tomàs de Goscons va morir al darrer quart del s.XIII, i juntament amb la seva muller Ferrara van ser pares de Brunissenda l'última hereva que va portar el cognom. Aquesta, l’any 1266,  es va casar amb Pere d'Arquer que va portar un nou cognom a la jurisdicció. Els Arquer, Arquier o Arque sembla que provenien d’una família occitana que va emigrar fugint de la represàlia de la croada albigesa i buscant protecció dels comtes de Barcelona.
A la masia s’hi conserva un hipogeu amb una sala rodona amb set urnes i una creu càtara esculpida al centre, a vint metres de profunditat sota el celler. Una antiga llegenda popular diu que en aquesta força al segle XIII s’hi va amargar un important tresor càtar consistent en uns reliquiaris de gran valor i un suposat Sant Calze.
Per la cronologia aquest calze gòtic no podria pertànyer a un hipotètic tresor càtar del s.XIII.
.

divendres, 26 de febrer de 2010

La veracreu gòtica de Sant Andreu de Llavaneres

De la Veracreu de Sant Andreu de Llavaneres solament es conserva la part superior de la creu i es troba soldada en un peu incorporat en una reparació posterior. Es tracta d’una creu llatina de plata realitzada amb la tècnica de la fosa i correspondria al tipus 1 (Graupera,2008). A nivell tècnic es configura a partir d’un cordó que va definint els braços calats amb acabaments estrellats rematats per florons motllurats flordelisats. El quadrat central es divideix en quatre quarters calats també acabats amb una decoració flordelisada a les puntes. En una de les cares s’hi troba la teca en forma de creu que conté en el seu interior dos estelles de la Veracreu disposats de forma perpendicular dins una capseta de vidre.La creu te com a paral·lels directes una creu d’altar del Museu Diocesà de Lleida,(Museu Diocesà de Lleida: núm . inv. 588.) la Veracreu de Sant Esteve de Granollers (Martí, 1981. Pàg. 517, fot. pàg. 526 ) i la Veracreu de plata daurada de Sant Esteve de Palautordera .(Martí, 1981. Pàg. 517, fot. pàg. 526) A nivell documental coneixem que l’obra va ser realitzada per l’argenter Ramon Valls, segons consta en l’àpoca signada el 21 d’abril de 1490 i per la qual va percebre 24 lliures i 5 sous barcelonins.
L’autor, argenter Ramon Valls, era un argenter de Barcelona i el trobem documentat entre el 1478 i el 1508. De la seva vida familiar solament coneixem que era fill de Ramon Valls i Constança i que el seu fill, Joan el va succeir en l’obrador familiar. El 12 d'octubre del 1478 va firmar uns capítols amb els administradors de la Confraria de Sant Marc dels Sabaters de Barcelona per a la confecció d'una imatge del Sant protector.
Durant el 1483, tenim constància, segons pagaments del clavari municipal de Barcelona, que Valls es va dedicar a adobar uns canelobres i una canadella d'argent pel consistori. També el 1487 i el 1496 se’l tornà a contractar per adobar les vergues dels porrers de la ciutat de Barcelona. El 1485 torna a aparèixer documentalment actuant com a testimoni instrumental en un contracte d'arrendament entre el mestre argenter de Barcelona Pere Camps i Bernat Pelegrí. El 1494 va ser contractat per a realitzar un creu processional a Miralles (Barcelona) i l’any següent apareix com a administrador de la Confraria de Sant Llop. El final de la seva vida el podem datar entre el 1497 i el 1503, doncs en la primera va ordenar testament i en la segona, la seva muller, que ja figura com a vídua, va atorgar una àpoca a favor de fra Felip Alemany, tresorer i sagristà de Ripoll pel treball d'uns canelobres d'argent.

Per a referències bibliogràfiques i documentals:

divendres, 19 de juny de 2009

La Veracreu d’argent de Sant Vicenç de Montalt

La Veracreu és un objecte litúrgic que conté les relíquies d’un tros de fusta de la creu en que Jesús va ser crucificat. També s’anomena “Lignum Crucis”. Consisteix, moltes vegades, en dues estelles de fusta disposades en forma de creu dins d’una teca muntada dins un reliquiari, al centre d’una creu d’argent o obrada en altres metalls. La llegenda de la troballa de la creu de Crist l’expliquen diferents escriptors cristians, els quals coincideixen en dir, que santa Elena, la mare de l’emperador Constantí, es va traslladar a Jerusalem amb una delegació imperial desprès del Concili de Nicea, aproximadament entre el anys 325 i el 327. Des del s.IV hi ha constància de la devoció a la Veracreu gràcies a la difusió dels peregrins que anaven a Terra Santa i a Roma. A Catalunya, una de les relíquies famoses de la Veracreu es conservava a Santa Maria de Besalú, i va ser portada per Bernat de Tallaferro des de Roma el 1017 i regalada a la canònica el 1027 pel seu fill el comte Guillem.
El reliquiari de la Veracreu de Sant Vicenç de Montalt, manté forma d’una creu llatina amb tija i base de suport realitzada amb la tècnica de fosa. La creu, de 47 per 21 centímetres, acaba en els seus extrems per unes decoracions gòtiques lobulades i estrellades delimitada per una motllura corba que envolta tot el perímetre de la mateixa descrivint un espai interior decorat amb acanalaments. A les puntes de cada extrem es troba decorat per petits florons caragolats en els vèrtexs. En els angles del creuer apareixen també unes decoracions formades per un cordó recargolat en forma estrellada acabant també les puntes en els florons anteriorment descrits. En la intersecció dels braços de la creu apareix en una cara una teca circular amb les relíquies de la Veracreu envoltada per fulles calades de fosa. A l’altra cara, la teca manté una forma ovalada i de dimensions més grans presentant-se més austera sense la decoració vegetal.
El braç inferior de la creu es troba decorat en la tija d’unió amb el peu per un querubí. Sota d’ell es troba la magolla en forma de torreta de dos pisos de planta circular, en que el primer pis és d’una mida més petita que el pis inferior. A cada un dels pisos es reprodueix una microarquitectura amb elements classicistes (columnes toscanes sobre un estilobat i sobra d’elles un entaulament compost per un arquitrau, un fris i una cornisa), que delimiten unes petites capelletes tancades amb un arc de mig punt.
El peu, de planta ovalada, es troba constituït per quatre lòbuls grans i quatre de petits. Els grans es troben decorats per unes carteles que contenen en el seu interior un querubí. Els lòbuls petits es troben decorats per una decoració de cercles sobreposats. Per la tipologia i la ornamentació es pot datar a finals del segle XVI.
La creu apareix esmentada per primera vegada en les visites pastorals de l’any 1582. Sabem que per l’abril del 1868 es va portar a adobar al taller gravador de metalls de Jaume Reniu de Barcelona. La creu es va salvar de la destrucció del 1936-39 gràcies a la intervenció dels parroquians Josep Nogueres i Joan Abril que van empaquetar tots els objectes litúrgics en un cove i els van amagar al fons del pou de la rectoria.

Bibliografia
  • DALMASES, Núria de: Argenters i joiers a Catalunya. Destino. Barcelona, 1985.
  • DALMASES, Núria de: Orfebreria catalana medieval: Barcelona 1300-1500 (aproximació a l'estudi). 2 vols. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1992. (Monografies de la Secció Històric- Arqueològica, I/1 i I/2)
  • ESPRIU i FERNÀNDEZ, Carme: Una església per a un poble: Sant Vicenç de Montalt. Biblioteca La Muntala. Sant Vicenç de Montalt, 2003. Manuscrit inèdit.
  • GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: L’orfebreria i argenteria gòtica en el Maresme. Estat de la qüestió. Treball de curs de l'assignatura “Anàlisi de l'argenteria gòtica i l’esmaltaria gòtica en el món meridional” de la Dra. Núria de Dalmases dins el programa de doctorat “Art i Interdisciplinarietat” (1993-95). Mataró, agost del 1994 (Inèdit).
  • GRAUPERA, Joaquim: “Les veracreus gòtiques i del temps del renaixement al Maresme” a XXII Sessió d’Estudis Mataronins, 1 de desembre de 2007. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2008. Pàgs.79-95
  • MAS, Josep, Mn : La Cerimònia de mostrar la Vera Creu en la Catedral de Barcelona . Establiment tipogràfic de Eugeni Subirana. Barcelona, 1912

divendres, 6 de març de 2009

"L'orfebreria gòtica al Maresme". Una conferència a l'Institut d'Estudis Catalans

El dilluns 2 de març de 2009, a la sala Pere Coromines de l'Institut d'Estudis Catalans, vaig tenir el plaer d'impartir la conferència "L'orfebreria gòtica al Maresme". Aquest acte va estar organitzat per la filial Amics de l'Art Romànic. Després d'una petita introducció sobre els condicionants que presenta un estudi com aquest(documentació utilitzada, peces conservades, zona estudiada...) , es va anar presentant l'estat de la qüestió sobre aquest tema. En primer lloc es va començar parlant dels artífexs, el quals majoritàriament pertanyien al gremi barceloní fins la creació del Col·legi d'Argenters de Mataró el 1772. Al llarg del s.XV i XVI tenim documentats uns 14 argenters que van obrar peces de tot tipus al Maresme: Ramon Valls, Francesc Guardiola, Ferran Guerau, entre d'altres. Seguidament es va tractar el tema dels promotors i les fases de producció, acabant amb una descripció de la tipologies de peces conservades: bordons, píxides o copons, ostensoris, portapaus, reliquiaris, veracreus i creus processionals. Al llarg de la conferència també es va fer referència a les peces documentades però no conservades.

Bibliografia:

  • GRAUPERA, Joaquim: L’orfebreria i argenteria gòtica en el Maresme. Estat de la qüestió. Treball de curs de l'assignatura “Anàlisi de l'argenteria gòtica i l’esmaltaria gòtica en el món meridional” de la Dra. Núria de Dalmases dins el programa de doctorat “Art i Interdisciplinarietat” (1993-95). Mataró, agost del 1994 (Inèdit).
  • GRAUPERA, Joaquim: “La creu processional d'argent daurat de Mataró (s.XVII)” a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal-Mataró, Època II, Any I, núm.8 (setembre 1994), pàgs.s/n
  • GRAUPERA, Joaquim: “ Baixa Edat Mitjana - Fitxa 2: Custòdia gòtica de la parròquia de Sant Julià d’Argentona (Maresme)” a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal-Mataró, Època II, Any I, núm 15( abril 1995) s/n
  • GRAUPERA, Joaquim: “Els Desbosch, promotors d’obres d’art en temps del gòtic” a XXII Sessió d’Estudis Mataronins, 19 de novembre de 2005.Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2006. Pàgs.71-92
  • GRAUPERA, Joaquim: “La creu processional de Teià” a Teià . Butlletí parroquial, any XLV, núm.530 ( 04/XI/2007).
  • GRAUPERA, Joaquim: “Les veracreus gòtiques i del temps del renaixement al Maresme” a XXII Sessió d’Estudis Mataronins, 1 de desembre de 2007. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2008. Pàgs.79-95

divendres, 6 de febrer de 2009

La creu processional de Teià

Dins l’orfebreria dels s.XV i XVI, les creus processionals són una de les peces més abundants a Catalunya i moltes d’elles, les tenim documentades i conservades, aquest és el cas de la creu de la parròquia de Teià. Aquesta està obrada amb argent daurat i presenta un perfil flordelisat amb una magolla que la uneix a la tija.
La creu presenta una ànima de fusta que es troba recoberta per una planxa metàl·lica decorada amb motius repussats i cisellats i amb incrustacions d’elements de fosa. Aquests motius presenten fulles de cards en la superfície dels braços, escardots de fosa en el perfil i fullatge en la superfície flordelisada de l’acabament dels braços. En els extrems de la creu i en la intersecció apareixen també una sèrie de figures de fosa amb una iconografia relacionada amb el simbolisme de la creu, els evangelistes i l’advocació del sant titular de la parròquia.
A l’anvers, hi trobem en el creuer la imatge de Crist crucificat, representat amb uns trets iconogràfics que es van imposant des d’època gòtica. Crist, clavat amb tres claus a la creu, va vestit solament amb el perizonium i ens mostra el cos nu amb les senyals de la passió. També en aquesta part de la creu, apareixen el pelicà a la part superior i la figura d’Adam en la part inferior. La figura d'Adam es representa amb les mans alçades en actitud de pregària vers els peus de Crist, implorant els fruits que han de redimir el seu primer pecat i els pecats de tota la nissaga humana. El pelicà també representa simbòlicament la figura de Crist. Hi ha diverses versions sobre el seu simbolisme. Una d’elles és la que parla de què sentia un amor tant fort pels seus fills, que en cas que passessin fam, s’obria el ventre amb el seu propi bec per alimentar-los i una altra, ens diu què, amb les seves llàgrimes ressusciten les seves cries mortes. El simbolisme de totes aquestes imatges hi és, doncs, ben clar: la Majestat redemptora i la Humanitat pecadora. En els braços horitzontals d’aquest costat de la creu hi figuren les imatges de dos evangelistes com a testimonis de la mort de Crist: l’evangelista sant Marc, a l’esquerra, es troba assegut sobre un faristol i escrivint l’evangeli, el qual es troba decorat a la part baixa per la testa d’un lleó, la seva representació simbòlica en el tetramorf. A la part dreta, hi ha l’evangelista Sant Lluc, amb la mateixa actitud que l’anterior i representat simbòlicament amb el cap d’un brau.
Al revers, hi figura en la part central la imatge de Sant Martí representat amb la indumentària de bisbe el qual es troba beneint amb la dreta i sostenint el bàcul amb l’esquerra. Un plafó quadrat amb la intersecció inclou de forma cisellada un nimbe decorat amb quatre pètals. Aquest representa el sant titular de la parròquia. Aquest va néixer a Sabària a Panònia vers el 316 i va morir el 397. Va ser soldat, ermità i fundador de varis cenobis i finalment bisbe de Tours a partir del 371. Va ser la figura més important de la cristianització de les Gàl·lies i la seva vida va ser molt coneguda a partir de l’activitat evangelitzadora de Sulspici Sever. En els braç horitzontal de la creu hi apareixen els dos evangelistes restants, disposats de la mateixa manera que a l’altra cara de la creu. A la part esquerra, hi ha l’evangelista sant Joan amb una àliga com a representació simbòlica i a la dreta, sant Mateu amb un àngel decorant el faristol. A la part superior d’aquesta part de la creu hi figura la imatge de sant Joan amb actitud de dolor davant la mort de Crist i sostenint l’evangeli amb la mà esquerra i la part inferior hi figura la imatge de la Verge Dolorosa. Aquests dos personatges també apareixen de forma freqüent en les creus com a testimonis de la mort de Crist.
Sota de la creu hi ha una magolla o nus. Aquesta part representa el punt de sosteniment amb la tija de fusta que calia per tal de ser portada en una processó. El nus, intenta simular una microarquitectura i és utilitzat ja en l’argenteria catalana del s.XV i molt utilitzada en les creus del s. XVI. Esta formada per una base hexagonal en forma de balcó amb uns florons en els xamfrans i decorada amb una senefa geomètrica. Sota d’aquesta part, apareixen uns motius arquitectònics simulant petits finestrals lobulats amb arc apuntat com si fossin vitralls cecs, a sota dels quals, ja hi ha la part d’acoblament amb la tija de fusta per a ser portada.
A nivell documental, coneixem el contracte, datat el 13 de novembre de 1521 i signat per Pere Fontanils i Joan Llaurador, síndics de la parròquia amb l’argenter barceloní Pere Sumes. A partir d’una àpoca conservada el 2 de juny de l’any següent, sabem que va cobrar 118 lliures i 13 sous per l’or, l’argent i la feina de realització.
Aquesta creu es força coneguda i estudiada arran de la seva presència en l’exposició de creus del Ir. Congrés d’Art Cristià celebrat a Barcelona el novembre de 1913, amb el número d’inventari 177. Mn Josep Gudiol, en el seu estudi sobre les creus processionals de Catalunya, que va fer com a complement a l’exposció hi va observar paral·lels amb les creus de Cardona i de sant Pere de Vilamajor. Núria de Dalmases en la seva tesi doctoral, l’analitza a partir d’unes fotografies antigues conservades a l’Arxiu Mas de Barcelona, creient-la desapareguda. Interpreta per l’ornamentació que la creu va ser obrada en dues etapes: la creu pròpiament dita, obrada al primer quart del s.XV amb una relació directa amb la creu de Cardona, documentada l’any 1420 i realitzada per l’argenter barceloní Marc Olzina, i la magolla que va ser feta a l’entorn del 1530-1550.

Bibliografia


  • DALMASES, Núria de: Orfebreria catalana medieval: Barcelona 1300-1500 (aproximació a l'estudi). 2 vols. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1992. (Monografies de la Secció Històric- Arqueològica, I/1 i I/2)
  • GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: L’orfebreria i argenteria gòtica en el Maresme. Estat de la qüestió. Treball de curs de l'assignatura “Anàlisi de l'argenteria gòtica i l’esmaltaria gòtica en el món meridional” de la Dra. Núria de Dalmases dins el programa de doctorat “Art i Interdisciplinarietat” (1993-95). Mataró, agost del 1994 (Inèdit).
  • GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “El culte a Sant Martí de Tours en el Maresme durant el pre-romànic i el romànic” a VIII sessió d’estudis mataronins. 19 d’octubre del 1991. Comunicacions presentades. MASM; PMC. Mataró, 1992. Pàgs.27-36
  • GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “La creu processional d'argent daurat de Mataró (s.XVII)” a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal-Mataró, Època II, Any I, núm.8 (setembre 1994), pàgs.s/n
  • GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “La creu processional de Teià” a Teià . Butlletí parroquial, any XLV, núm.530 ( 04/XI/2007).
  • GUDIOL i CUNILL, Josep, Pvre.: “Les creus d'argenteria a Catalunya” a Anuari d'Estudis Catalans, vol. VI. Barcelona, 1920.
  • GUDIOL i CUNIL, Josep. Pvre.: Nocions d'arqueologia sagrada catalana. 2 vols. 2a. ed.. ed - Imp. Balmesiana, Vic 1931 - 2 vols.
  • MADURELL i MARIMON, Josep Maria: L’art antic del Maresme (Del final del gòtic al barroc salomònic). Notes documentals. Caixa Estalvis Laietana, Mataró 1970, (Premi Iluro, 16).

dilluns, 2 de juny de 2008

La creu processional d'argent daurat de Mataró (1611)

La Creu processional d'argent daurat de Mataró va ser contractada pels jurats de la vila de Mataró, mossèn Joan Jofre i mossèn Antoni Major amb l'argenter barceloní Gabriel Ramon, el 7 de novembre de 1610, amb la condició de que la creu estigués acabada per la festivitat de la Mare de Déu d'Agost del 1611.
Malgrat conservar l'encàrrec abans esmentat que atribueix l'obra a l'argenter barceloní Gabriel Ramon, coneixem també un altre document datat dos dies desprès de l'anterior, és a dir, el 9 de novembre, en que Gabriel Ramon subencarrega dita creu a un altre argenter barceloní, Domènec Baró amb les mateixes condicions que l'anterior. Sempre però Gabriel Ramon apareixerà com a intermediari entre Domènec Baró i els jurats de la vila.
Entre les condicions imposades pels jurats, hi consten que la creu havia de ser feta a imatge de la que ja existia a la parròquia de Sant Just i Pastor de Barcelona (obrada per Salvador Verdera el 11 de gener de 1605). També es citen algunes dades econòmiques del seu cost i pes. La creu havia de pesar 50 marcs d'argent aproximadament (1 marc=230 grams.). Els jurats li varen pagar per obrar-la 7 lliures i 4 sous per marc per la plata i i 3 lliures per marc per la feina. Pel daurat 46 doblons. Els terminis dels pagaments s'estipularen s'aquesta manera, es pagarien 150 lliures, els dies de Carnestoltes, Sant Joan i Sant Miquel i per Tots Sants, desprès d'entregar la creu, la resta.
La creu és cisellada i de mig relleu amb els extrems flordelissats decorats amb uns caps de Serafí. Els plans es decoren amb foliacions geomètriques seguint una estètica classicista i en el perfil apareixen cresteries gòtiques. En els braços de la creu apareixen medallons amb imatges en relleu. El nus o magolla és de fanal decorat amb un fons arquitectònic gòtic (gàrgoles, dosserets, pinacles...) emmarcant unes capelletes amb la representació dels apòstols amb un atribut a les mans que l'identifica. Entre mig, en els contraforts s'hi representen uns Serafins amb els improperis de la passió. La creu conserva els punxons identificatius de l'argent, la data i l'orfebre.
A nivell iconogràfic, la creu manté dues cares. La primera on hi ha la figura central del Crist ressuscitat, apareixen en els medallons decoratius, les imatges de Santa Maria i Sant Juan en els braços, com a testimonis del Calvari, el pelicà i la resurrecció de Llàtzer com a símbols de la resurrecció al peu i capçalera de la creu. En la cara inversa, es centra amb la imatge de la Verge Maria i en els medallons apareixen els quatre evangelistes (Lluch, Marc, Mateu i Joan).
La creu es va salvar de la destrucció del 1936 i actualment es conserva a la Basílica de Santa Maria, exposada a la sala de síntesi del Museu Arxiu de Santa Maria. El seu estat de conservació es força bo.
BIBLIOGRAFIA
  • FERRER i CLARIANA, Lluís.: Santa Maria de Mataró. La parròquia. El temple. Vol.1. Museu Arxiu Històric Arxiprestal. Mataró, 1968. (Obra de Sant Francesc, IV).- Pàgs.104-105
  • GUDIOL,Josep: “Les creus d'argenteria a Catalunya”. a Anuari d'Estudis Catalans, vol.VI.- Barcelona, 1920.
  • GRAUPERA, Joaquim: L'orfebreria i argenteria gòtica en el Maresme. Estat de la qüestió.- Treball inèdit. Mataró, 1994.-Pàg.12-14
  • GRAUPERA, Joaquim: “La creu processional d'argent daurat de Mataró (s.XVII)” a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal-Mataró, Època II, Any I, núm.8 (setembre 1994), pàgs.s/n
  • MADURELL,Josep Maria: L'art Antic al Maresme. Caixa d’Estalvis Laietana, Dalmau. Mataró,1970. (Premi Iluro) . Pàg. 80-82
  • RIBAS,Marià: "La creu processional de Santa Maria de Mataró" a Bloc Mataroní (1926). Edició Facsímil. PMC, Altafulla. Mataró,1990.- Pàg.518-519


diumenge, 13 d’abril de 2008

La custòdia gòtica de Sant Julià d’Argentona (s.XV) desapareix durant la Guerra del Francès (1808)

La primera vegada que aquesta custòdia apareix esmentada és en una visita pastoral del 25 de setembre de l’any 1421. Sabem que va ser ofrenada a la parròquia per Miquel Desbosch, senyor dels castells de Burriac i de Vilassar (1389-1429). Per tant, pot ser datada entre finals del s.XIV i principis del s.XV. Coneixem el seu aspecte a partir d’un brodat de la bandera del Centre Parroquial d’Argentona, la fotografia de la qual va ser publicada en el llibre de Jaume Clavell, Argentona història i records (1990). La peça també apareix descrita en la visita pastoral del 25 de setembre del 1421: “Custòdia d’argent daurada per dinç i per fóra en forma de Monument i amb vuit esmalts en el cos, a quins cuatre hi ha les armes del honorable Miquel Desbosch, senyor del castell de Vilassar i en altres dos castells. Al peu de dita custòrdia hi ha cuatre semblants esmalts amb forma de castells. Al peu de dita custódia hi ha cuatre semblants esmalts amb forma de botó. Dos àngels d’argent, amb el cos i ales daurats al costat de dita custódia a, amb un espigó d’argent, amb pua i sobre, un crucifix d’argent” (Arxiu Diocesà de Barcelona: Visites pastorals, vol..14, fol. 342 ).
La custòdia formava part del mobiliari litúrgic que bastia l’altar de les esglésies gòtiques. Les custòdies o ostentoris tenien la funció de guardar les sagrades formes o feien la funció de viàtic. A partir del s.XIV apareix la festa del “Corpus Christi”, que consisteix en una festa religiosa d’exaltació del cos eucarístic de Crist. L’hòstia consegrada es portava de forma triomfant en el centre de la processó en aquesta diada. A Barcelona tenim constancia que aquesta processó es va efectuar per primera vegada el 1320 la qual va ser copiada per moltes poblacions catalanes.
La custòdia d’Argentona pot ser classificada segons la tipologia catalogada per Núria de Dalmases com un Copó-ostentori dels s.XIV-XV. Aquesta tipologia apareixen com evolució de les píxides o arquetes de la reserva eucarística i dels copons per guardar les sagrades formes dins el sagrari. La caixa imitava la foma d’un sepulcre gòtic en miniatura com a representació simbòlica del sepulcre del cos de Crist. Per recalcar aquesta simbologia parteixen del dues branques amb un àngels portant elements relacionats a la mort i passió de Crist. Com a paral.lel a la custòdia d’Argentona podem citar el copó- ostentori de la Seu d’Urgell i el de Tortosa (1420).
Segons la documentació, la peça va ser restaurada per ordre del visitador el 26 d’octubre del 1586 (A.D.B.: Visites pastorals, vol.48, fol.202). El 1621 s’ordena de reparar el baldonet de la custódia. Sembla ser que la peça es podia haver pogut perdre segons J.Clavell durant la Guerra del Francés del 1808, quan les tropes napoleòniques imposen als pobles catalans un subsidi en espècies. Consta a partir de la documentació estudiada que Argentona no va poder satisfer la quatitat estipulada i va entregar la plata de l’església en dipòsit (8/VII/1808) i no va ser tornada al final de l’ocupació francesa.

Bibliografia:

  • CLAVELL i NOGUERAS; Jaume: Programa de la Festa del Corpus. Argentona, 1955
  • CLAVELL i NOGUERAS; Jaume: Programa de la Festa Major de Sant Domènec. Argentona, 1968
  • CLAVELL i NOGUERAS; Jaume: “Les custòdies o mostrances de la parròquia de Sant Julià d’Argentona” a Argentona, història i records. Ajuntament d’Argentona. Argentona, 1990. Pàgs.177-181
  • DALMASES, Núria de: Orfebreria catalana medieval: Barcelona 1300-1500 (aproximació a l’estudi).- 2 vol..- IEC. Barcelona, 1992.- (Monografies de la Secció Històrico-arqueològica, I/1 i I/2)
  • GRAUPERA, Joaquim: “ Baixa Edat Mitjana - Fitxa 2: Custòdia gòtica de la parròquia de Sant Julià d’Argentona (Maresme)” a Felibrejada, núm 15( abril 1995). Grup d’Història del Casal. Mataró, 1995
  • GRAUPERA, Joaquim: “Els Desbosch, promotors d’obres d’art en temps del gòtic” a XXII Sessió d’Estudis Mataronins, 19 de novembre de 2005.Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2006. Pàgs.71-92
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...