Maresme Medieval: de juny 2008

dilluns, 30 de juny del 2008

Nou col.leccionable sobre la història de Clarà (Argentona)

El passat diumenge 29 de juny del 2008, es va celebrar l'aplec de Sant Pere de Clarà (Argentona). L'acte, que va començar a les 6'30 h. de la tarda va consistir en una celebració eucarística a la capella oficiada pel Mn. Josep Ma Vendrell, rector d'Òrrius. Acabat l'acte és van cantar els goigs de Sant Pere de Clarà. Desprès davant de la masia de Can Marc, Joaquim Graupera, en nom del Grup d'Història del Casal de Mataró, va presentar el nou col.leccionable que es lliurarà gratuïtament a cada un dels aplecs de Clarà. Aquest primer número està dedicat a l'origen del priorat. Per finalitzar l'acte es va celebrar una ballada de sardanes i es va servir un petit refrigeri de coca i vi moscatell. L'aplec de Clarà esta organitzat per la família Figueres propietaria de la finca

diumenge, 29 de juny del 2008

Possibilitat de visitar les pintures de l'església de Ravós de Terri (Pla de l'Estany)

Els amics Tura i Miquel de l’associació « Amics de Besalú i el seu Comtat » m’han enviat la notícia d’una activitat interessant per tal de fos publicada en aquest bloc.
El Consell Comarcal del Pla de l'Estany i l'Ajuntament de Cornellà de Terri han arribar a un acord per mostrar l'església de Ravós de Terri on hi ha unes pintures murals del segle XII-XIII, que fins ara no es podien veure. Les visites són guiades i les fan els dies 6 i 20 de juliol, el 3, 17 i 31 d'agost i 7 i 11 de setembre. Les hores també estan estipulades: a les 10, 11 i 12 del matí. No cal fer reserva i és gratuït. El lloc de trobada és davant de l'església de Ravós. Animeu-vos a anar-hi ja que si aquest any reben forces visites l'any vinent obriran més dies.
Poble del municipi de Cornellà del Terri (Pla de l'Estany), dins l'antic terme de Sant Andreu del Terri, es troba situat a la dreta del Terri. El castell de Ravós, que es troba ja esmentat en el s. XII, és actualment una masia amb un cos fortificat que conserva l’antiga capella d'origen romànic. Aquesta va ser reedificada al s. XVII i conserva actualment les funcions de parròquia sota l’advocació de Sant Cugat. El castell pertanyia al capítol de Girona i l'ardiaca de Girona detenia el títol de senyor de Ravós (Rogationibus).
Les pintures de l'església de Ravós es troben situades a l’absis de la capella romànica del castell i s’atribueixen al cercle del Mestre de Lluçà i, per tant, datables a la segona meitat del segle XIII. Aquestes es van redescobrir, a la dècada dels anys vint del segle passat, i la forta oposició dels veïns del poble i del Bisbat va impedir que se'ls enduguessin a un museu de Girona o Barcelona, com havia passat, per exemple, amb les pintures romàniques de la vall de Boí. En les pintures, s’hi representa un “Maiestas Domini” central, acompanyat del sol i la lluna, els evangelistes i una cort d'àngels. Les seves característiques que ja mostren trets gòtics, fa pensar que es van pintar més enllà del 1200.

Si voleu més informació, cal adreçar-se a:

Ajuntament de Cornellà de Terri (972 59 40 01)
Consell Comarcal del Pla de l'Estany (972 57 35 50).

Per saber-ne més:

Web - Art Medieval a Catalunya: Sant Cugat de Ravós del Terri
BUTINYÀ, Isabel; TUBERT, Anna: Escultura i pintura romàniques a la Vall del Terri. Consell Comarcal del Pla de l'Estany. Banyoles, 2007
NOGUERA MASSA, Antoni: Les pintures romàniques de Ravós del Terri. Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles. Banyoles, 1980 (Quaderns). Pàgs. 99-103
NOGUERA MASSA, Antoni : Obra dispersa del romànic gironí. Amics de Besalú i el seu Comtat. Besalú, 2005

dissabte, 28 de juny del 2008

Un nou molí protegit: el molí d'en Jordà (Santa Susanna)

Tal com vàrem comentar en la notícia del divendres 16 de maig del 2008, ( Els molins medievals del Maresme: una recerca que dóna fruits ) la recerca iniciada pels membres del Grup d’Història del Casal sobre els molins, ha propiciat un procés de recuperació de molts d’ells en alguns pobles del Maresme. A la notícia esmentada fèiem referència al molí medieval de can Marquès (segle XIV) que actualment ja es pot visitar gràcies a la recuperació i reconstrucció del mateix efectuada l’any 2003 per l'Associació “Salvem la Vall de la Riera de Pineda”. Més recentment, el passat mes de febrer de 2008, l'Ajuntament de Malgrat va aprovar d'adjudicar l'excavació arqueològica del Molí d'en Valeri o de la Sal. Aquesta serà l'actuació prèvia per a valorar una possible rehabilitació. L'edifici inclòs en el Catàleg del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Malgrat.
Aquesta setmana s’ha difós la notícia que l'Ajuntament de Santa Susanna ha aprovat la declaració de diversos elements de patrimoni arquitectònic del municipi com a Béns Culturals d'Interès Local (BCIL). Entre els edificis catalogats hi ha les restes del molí d'en Jordà, conegut també com a molí de la Taverna, que va ser estudiat per Joan Bou i Jaume Vellvehí, membres del Grup d'Història del Casal. El seu treball fou publicat l'any 2003 amb el títol Molrà el gra. Els molins de la Baixa Tordera i el cas del molí d'en Jordà que ara es protegeix no és la primera conseqüència en positiu d'aquell treball.
El molí d'en Jordà de Santa Susanna destaca sobretot per l'aqüeducte que conduïa l'aigua fins al molí, que conserva dues grans arcades que travessen el torrent del qual es subministra el molí forces metres més amunt. Cronològicament, cal situar-lo entre els segles XVII-XVIII.
Voldría felicitar la tasca realitzada pels companys del Grup d'Història del Casal, Joan Bou i Jaume Vellvehí, que amb el seu imprescindible inventari d'aquest tipus de construccions preindustrials a l'alt Maresme, han contribuït a posar en valor aquest patrimoni arquitectònic, històric i antropològic.

Bibliografia:

BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2002): Ruta per els Molins Medievals del Maresme. Excursió , diumenge 20 d’octubre del 2002. Grup d’Història del Casal. Mataró.
BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2003a). “Els molins medievals de l’Alt Maresme (ss. XI-XVI).”, a II Jornades d’Història i d’Arqueologia Medieval del Maresme (octubre-novembre 2001). Grup d’Història del Casal, Mataró. pp. 149-166.
BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2003b). Molrà el gra. Els molins de la baixa Tordera. La Comarcal edicions, Argentona. Pàgs.44-45
BOU, Joan; GRAUPERA, Joaquim; VELLVEHÍ, Jaume: (2007) “Els molins medievals i Moderns del Maresme” a III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sabadell. Del 18 al 21 de maig de 2006. Actes. ACRAM. Sabadell. Vol.I , pàgs. 165-183

dissabte, 21 de juny del 2008

Resposta de l'Ajuntament de Mataró al tema del Castell de Mata

Tal com vaig informar en notícies anteriors, el 20 de maig de 2008 amb els companys del Grup d’Història del Casal vàrem lliurar a l'Ajuntament de Mataró una instància dirigida a l'Alcalde del Consistori, interessant-nos per les afectacions arqueològiques que s’havien pogut produir per la construcció d'una torre de guaita forestal al cim del turó d'Onofre Arnau, al veïnat de Mata, de Mataró. En aquest escrit ens sol·licitàvem informació sobre quines mesures de protecció arqueològica s'havien adoptat abans de la construcció de la torre.
El passat dimarts 17 de juny de 2008 ens vàrem reunir a les dependències del Patronat de Cultura de l’Ajuntament de Mataró, el Sr. Joan Francesc Clariana, Vocal de Patrimoni del GHC, i jo mateix, com a vocal de la Secció d’Estudis Medievals del GHC, amb el Sr. Joaquim Garcia, arqueòleg municipal i Cap de l’ l’Àrea d’Intervenció Arqueològica de l’Ajuntament de Mataró.
A l’entrevista ens van informar que arran de la nostra posada en coneixement del fets, el 23 de maig de 2008, ell mateix juntament amb el Sr. Josep Antoni Cerdà, director de les úniques excavacions realitzades al jaciment durant els anys 1978-1982 i 1991, un arquitecte i un equip de topògrafs van realitzar una inspecció al turó amb la finalitat d'obtenir dades referents a la possible afectació arqueològica.
Un cop valorada la informació recollida i, en resposta al nostre escrit, en van fer saber les següents consideracions:

El fet de la afectació en un jaciment catalogat com a Bé d’Interès Local (Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró, de 11 de desembre de 2002 . Fitxa núm.9) va tenir lloc en no haver-se informat a l’Àrea d’Intervenció Arqueològica, sobre la construcció de l’esmentada torre de guaita forestal, per la qual cosa no es van efectuar intervencions arqueològiques prèvies o de control durant la seva instal·lació.
La nova torre de vigia construïda, situada en l'extrem nord del cim del turó, està construïda bàsicament amb fusta, amida uns 2 x 2 m de base i té una altura d'uns 6 m. Està fonamentada sobre una llosa o base quadrada de formigó que s'assenta directament sobre la roca, que en aquest punt aflora a la superfície i conforma una petita plataforma natural. Els quatre pilars de fusta que sostenen la torre estan subjectes a la base de formigó i, possiblement també, a la mateixa roca mitjançant unes espigues metàl·liques que les travessen. Per tant, no s'hi han excavat sabates de fonamentació. Les dades obtingudes durant la inspecció evidencia que l'afectació arqueològica al jaciment ha estat mínima.
El jaciment prèviament havia estat excavat de forma parcial per la Secció Arqueològica del Museu de Mataró els anys 1978 a 1982, en el vessant nord, i en el cim del turó l’any 1991. Les úniques estructures conegudes es van documentar l'any 1991 en trobar-se les restes d'un dipòsit rectangular de 3,5 m per 5 m que cal datar en època romanorepublicana, segurament segle I aC, i altres escassos trams de murs, molt malmesos, de difícil interpretació, potser d’època medieval. D'entrada, cal advertir que la torre no ha afectat les estructures arqueològiques localitzades l'any 1991, situant-se en bona part en l'indret on es van efectuar les excavacions dels anys 1978 a 1982, i per tant en una zona ja excavada on no s'hi havien trobat restes estructurals. La construcció de la torre només ha causat un mínim rebaix en un dels costats, que originàriament havia d'estar atalussat, tot seguint el pendent del turó. Aquest rebaix ha afectat la roca natural i un sediment de terres que la cobria. La potencia d'aquest sediment es d'uns 0,30 m i consisteix, segons s'aprecia en el tall deixat, en un farciment de terres i pedres envaït per nombroses arrels de la vegetació de l'indret. Segons el Sr. Joaquim Garcia, no s'hi ha localitzat cap resta de material arqueològic ni en el tall ni en superfície en les immediacions de la torre. Les obres han posat al descobert però, un petit tram - dos carreus - d'un mur de difícil interpretació i datació, que s'emmotlla a la plataforma natural i que no sembla tenir continuació. Aquesta estructura ha estat degudament documentada.
Finalment, segons el Sr. Joaquim Garcia, amb les dades que es disposen són suficients per fer una valoració de un lleu afectació arqueològica i per tant no es fa necessària una intervenció arqueològica per obtenir nova informació en aquest sentit.

Agraeixo personalment el tracte cordial i obert a col·laborar i donar informació per part del Sr. Joaquim Garcia, fet que no es donava des de feia molt de temps amb representants de la nostra entitat. Malgrat tot, ens hem de felicitar tots plegats de que la construcció de la torre s’hagi efectuat, per sort, en una zona on sembla que no ha afectat al jaciment. Esperem que en el futur no hi hagi cap altre error administratiu que ens porti novament a denunciar agressions contra el nostre patrimoni.

dissabte, 14 de juny del 2008

El tresoret d´Òrrius: un conjunt de monedes de l’època de Berenguer Ramon I (1018-1035)

En el 1981, el Rector Mossèn Joan Capell i Gorina va realitzar unes obres de restauració de la Capella de Nostra Senyora del Roser de la parròquia de l’església de Sant Andreu d’Òrrius. En les mateixes, un cop tret l’arrebossat que amagaven la construcció, va quedar al descobert l’aparell dels murs que portava a pensar que aquella capella era l’antic absis del primitiu edifici preromànic. El projecte de reforma va consistir en realitzar un buidat de la junta de les pedres i una reforma de l’enllosat. La inutilització del enllosat existent i el procés de realitzar la nova pavimentació va permetre descobrir l'antic ossari de la família Conill i un tresor de monedes comtals de billó acunyades en temps de Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I.
Aquesta troballa va arribar en coneixements del Sr. Pau Ubach del Grup Arqueològic del Museu Municipal de Vilassar de Dalt, el qual va notificar-ho al Dr. Manuel Riu del Departament de Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. La troballa del tresoret i el fet de coincidir amb les obres de remodelació del temple va portar a iniciar una campanya d’excavacions. La Direcció General del Patrimoni Cultural va dictaminar una resolució en data del 27 de gener de 1982, en la qual feia càrrec de les excavacions al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. La Direcció Tècnica de l’excavació va ser encarregada a J.I. Padilla i Lapuente. La campanya d’excavacions va ser feta entre el 28 de gener al 22 de febrer de 1982 i publicada més tard.
L’anomenat “Tresoret d’Òrrius” esta composat per 216 diners d’argent o de billó ric, que estan acunyades amb algunes tipologies monetàries desconegudes fins el moment de la troballa. Sembla que el conjunt va ser amagat entre el 1032 i el 1041, per tal de protegir-les davant d’un atac o ràtzia aprofitant la seguretat de la sagrera parroquial.
Les monedes d’Òrrius es poden classificar en tres grups:

El primer conjunt, compost per 211 peces, es poden atribuir a l’època de Berenguer Ramon I (1018-1035) i es poden datar a l’entorn del 1035 com a darrera emissió del comte. Mostren a l’anvers un bust amb el cap cobert per un mocador i una diadema de perles i amb la mà alçada. Porta la inscripció BARCHINONA CIV. En el revers hi ha una creu amb braços iguals amb la inscripció B-E_G_CO (Berengarius comes).
El segon grup presenta una tipologia inèdita fins el moment. Es tracta d’una peça, molt malmesa, que presenta en l’anvers una roseta de set pètals dins de cercles i la llegenda [...]NGER CO[...] que s’ha interpretat com a part de la inscripció de Berengarius comes. Al revers hi ha una creu amb la inscripció [...]CINON [..] corresponent a Barchinona. Es tracta d’una emissió del Rosselló del comte Guislabert (991-1013).
L’últim grup correspon a 4 diners episcopals de Girona. A l’anvers mostren el bust d’estètica bizantina de la Mare de Déu i la inscripció S.M (Sancta Maria). En el revers hi ha un arbre o flor amb la llegenda CIVITAS GIRVNDA. Sembla que aquest tipus va ser acunyat prop de l’any 1030.

Actualment aquest conjunt es mostra exposat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a la col·lecció de numismàtica (MNAC/GNC 302276-302473).

BIBLIOGRAFIA

BALAGUER, Anna M.; CRUSAFONT I SABATER, M.: “Troballa de diners comtals a Orrius (Maresme)” a L’arqueologia a Catalunya avui, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1982, pàg.180.
BALAGUER, Anna M.; CRUSAFONT I SABATER, M.: "Estudi preliminar de la troballa de monedes comtals." a Les excavacions a l’església de Sant Andreu d’Órrius. Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1983. Pàg.59-104.
CAMPO, Marta; ESTRADA-RIUS, Albert; CLUA, Maria: Guia numismàtica. MNAC. Barcelona, 2004. Pàg.78-80
F.X.C: “Un importante hallazgo en la iglesia parroquial de Orrius (Barcelona)” a Gaceta Numismàtica, núm.64, Barcelona, març de 1982 , pàg.31-32
GRAUPERA GRAUPERA,Joaquim: “Sant Andreu d’Órrius” a Catalunya Romànica, vol.XX. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992. Pàgs. 499-501
PADILLA LA PUENTE,J.I.: “El hallazgo de un tesorillo de moneda condal de fines de siglo XI, en Òrrius (Barcelona). Nuevos tipos inéditos atribuibles a Berenguer Ramon II (1076-1096) a Acta historica et archaeologica mediaevalia, núm.2. Dep.Història Medieval; Ins. d’Història Medieval. Barcelona, 1981. Pàgs.231-241
UBACH, Pau: Memòries etno-arqueològiques. Vilassar de Dalt 1934-1993. 6000 anys d’història en el Maresme. L’Aixernador. Argentona, 1994 (El Montalt, 17). Pàgs.211-216

dissabte, 7 de juny del 2008

El campanar romànic d'Alella

L’església parroquial de Sant Feliu d’Alella apareix documentada per primer cop l’any 993. Segurament, per la forma de construcció amb arquacions llombardes i la tècnica de tallar els carreus, l’edifici romànic va ser bastit durant el s.XI o principis del s.XII i va ser engrandit en època gòtica des del 14 de juny del 1459 i fins el maig del 1463.
El campanar, un dels testimonis conservats d'època romànica, té una estructura de planta quadrada. En alçat presenta quatre pisos amb una alçada total de 20 mts. La decoració exterior és de lesenes laterals i quatre arcs llombards a l’alçada del segon pis que emmarquen una finestra adovellada d’arc de mig de punt. Aquesta decoració és repeteix en les façanes del campanar de l’est, al sud i a l’oest.
La decoració romànica en el pis superior va ser destruïda per l’ampliació dels finestrals de les campanes i per la reforma del campanar en època gòtica. En l’interior, la planta baixa resta ocupada per la capella gòtica de Santa Susanna i Sant Esteve, darrerament de la Verge del Roser. L’actual accés al campanar es produeix des del primer pis on s’entra a partir de la galeria de l’església des del cor. Aquesta planta s’hi troben quatre espitlleres tapiades a accepció de la cara nord. Al segon nivell, hi han finestres adovellades d’arc de mig punt. El tercer pis, on hi han actualment les campanes és el que presenta més modificacions de l’estructura romànica, doncs els finestrals es van mutilar a l’alçada de la línia d’imposta per donar pas a un eixamplament de l’obertura de l’arc que presenta una tipologia apuntada i que coincideix amb la reforma gòtica datada per la campana del 1496 i que deurien concloure les remodelacions efectuades a finals del s.XV.
L’aparell és de carreus de pedra granítica molt irregulars escodejats i col·locats a la manera isòdoma i en alguns indrets de forma psudo-isòdoma. Els carreus estan units amb morter de calç amb gruixos considerables en alguns indrets. Les dovelles de les arcades llombardes tenen el treball de la pedra més acurat desbastats a cops de maceta i descansen amb mènsules de secció triangular.
La única decoració present en el campanar són les arquacions llombardes i les bandes laterals. Es pot suposar que en el pis superior de les campanes també deurien existir aquestes motllures que van ser destruïdes en la remodelació gòtica. Una de les mènsules que aguanten les dovelles de les arquacions llombardes del mur est, presenta una decoració grafitada amb forma de branca seca. D’aquesta decoració podem trobar paral·lels a la decoració del campanar de Sant Ponç de Corbera (Baix Llobregat) (Catalunya Romànica, vol.XX, pàg.347)
La importància d’aquest edifici rau en que és la única resta conservada al Baix Maresme d’arquacions llombardes com a decoració exterior d’edificis romànics. A l’Alt Maresme ens queden més testimonis, concretament a la parròquia de Sant Pere de Riu (Pineda), el monestir de Sant Pau a Sant Pol de Mar i l’església parroquial de Sant Genís de Palafolls. El campanar d’Alella eren visibles tres de les façanes del campanar des de l’exterior, tal com queda palès a partir de la pintura del segle XIX que representa la parròquia d’Alella. A partir d’aquesta pintura es pot observar que el campanar quedava exempt pel pas d’un carrer. Aquest pas va ser inutilitzat al construir-se la capella del Santíssim, a partir del 1886, gràcies a una permuta entre la Cúria i l’Ajuntament per obrir el carrer del rector Desplà en el lloc on antigament ocupava la sagristia. Actualment sols és visible de forma complerta la cara del campanar que dona a la plaça de l’Ajuntament, la resta queda tapada per diverses construccions.

BIBLIOGRAFIA:

BORRAS, Agàpit i altres; Pla Especial de Protecció de Patrimoni de la Parròquia de Sant Feliu d’Alella. Ajuntament d’Alella. Alella,1988
GALERA, Lluís; ARTÉS, Salvador: Notes històriques de la parròquia de Sant Feliu d’Alella. 2ª ed. . Ajuntament d’Alella. Alella, 1975. Pàgs. 27-37
GRAUPERA, Joaquim: “El campanar romànic de Sant Feliu d’Alella” a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal-Mataró, núm. 49 (novembre-desembre, 1999). Pàgs. 28-29
GRAUPERA, Joaquim : “L’arquitectura religiosa romànica al Baix Maresme” a Ipsa Arca, núm. 4 (desembre del 2000). Museu Arxiu Municipal. Vilassar de Dalt, 2000. Pàgs.13-23
GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 1. La Comarcal edicions. Argentona, 2001. Pàgs. 114-117
GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Monografies. Volum 2. La Comarcal edicions. Argentona, 2002. Pàgs.15-19
GRAUPERA, Joaquim: “ La parròquia de sant Feliu a l’època romànica” a Revista Alella, núm.261 (desembre-gener 2003), pàgs.57-59
MAS, Joseph: “La parròquia de Sant Feliu d’Alella” dins de Notes històriques del bisbat de Barcelona, vol.III. Soc.Gen d’arts gràfiques. Barcelona, 1909. Pàgs. 1-56
ONTIVEROS, Núria: “Sant Feliu d’Alella” dins de Catalunya Romànica. Vol.XX- El Barcelonès, El Baix Llobregat, El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992 . Pàgs. 473
Sobre la puesta en valor del campanario romànico de la iglesia de Sant Feliu de Alella. Universidad Politècnica de Catalunya. Càtedra Gaudí. XVII Curso de restauración y conservación de Monumentos y Ambientes. Barcelona, 1984-1985 (Inèdit)
VELLVEHÍ, Jaume: “Sant Feliu d’Alella” a Catalunya Romànica. Vol.XX- El Barcelonès, El Baix Llobregat, El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992 . Pàgs. 473-474

dilluns, 2 de juny del 2008

La creu processional d'argent daurat de Mataró (1611)

La Creu processional d'argent daurat de Mataró va ser contractada pels jurats de la vila de Mataró, mossèn Joan Jofre i mossèn Antoni Major amb l'argenter barceloní Gabriel Ramon, el 7 de novembre de 1610, amb la condició de que la creu estigués acabada per la festivitat de la Mare de Déu d'Agost del 1611.
Malgrat conservar l'encàrrec abans esmentat que atribueix l'obra a l'argenter barceloní Gabriel Ramon, coneixem també un altre document datat dos dies desprès de l'anterior, és a dir, el 9 de novembre, en que Gabriel Ramon subencarrega dita creu a un altre argenter barceloní, Domènec Baró amb les mateixes condicions que l'anterior. Sempre però Gabriel Ramon apareixerà com a intermediari entre Domènec Baró i els jurats de la vila.
Entre les condicions imposades pels jurats, hi consten que la creu havia de ser feta a imatge de la que ja existia a la parròquia de Sant Just i Pastor de Barcelona (obrada per Salvador Verdera el 11 de gener de 1605). També es citen algunes dades econòmiques del seu cost i pes. La creu havia de pesar 50 marcs d'argent aproximadament (1 marc=230 grams.). Els jurats li varen pagar per obrar-la 7 lliures i 4 sous per marc per la plata i i 3 lliures per marc per la feina. Pel daurat 46 doblons. Els terminis dels pagaments s'estipularen s'aquesta manera, es pagarien 150 lliures, els dies de Carnestoltes, Sant Joan i Sant Miquel i per Tots Sants, desprès d'entregar la creu, la resta.
La creu és cisellada i de mig relleu amb els extrems flordelissats decorats amb uns caps de Serafí. Els plans es decoren amb foliacions geomètriques seguint una estètica classicista i en el perfil apareixen cresteries gòtiques. En els braços de la creu apareixen medallons amb imatges en relleu. El nus o magolla és de fanal decorat amb un fons arquitectònic gòtic (gàrgoles, dosserets, pinacles...) emmarcant unes capelletes amb la representació dels apòstols amb un atribut a les mans que l'identifica. Entre mig, en els contraforts s'hi representen uns Serafins amb els improperis de la passió. La creu conserva els punxons identificatius de l'argent, la data i l'orfebre.
A nivell iconogràfic, la creu manté dues cares. La primera on hi ha la figura central del Crist ressuscitat, apareixen en els medallons decoratius, les imatges de Santa Maria i Sant Juan en els braços, com a testimonis del Calvari, el pelicà i la resurrecció de Llàtzer com a símbols de la resurrecció al peu i capçalera de la creu. En la cara inversa, es centra amb la imatge de la Verge Maria i en els medallons apareixen els quatre evangelistes (Lluch, Marc, Mateu i Joan).
La creu es va salvar de la destrucció del 1936 i actualment es conserva a la Basílica de Santa Maria, exposada a la sala de síntesi del Museu Arxiu de Santa Maria. El seu estat de conservació es força bo.