El sepulcre comtal de Ramon Borrell que es conservava a Alella

Dins les peces que s’havien aplegat a ca l’Ardiaca, els sarcòfags romans reaprofitats com a sepulcres comtals són les que han mogut més l’interès i han protagonitzat més l’atenció historiogràfica. Sembla que l’any 1422 es va produir l’enderroc de la galilea romànica de la catedral de Barcelona com a conseqüència de la construcció de la nau gòtica. Segons ha estudiat Francesca Español, aquests espais van ser utilitzats com a recinte funerari per ubicar-hi sarcòfags monumentals, que en el cas de la seu de Barcelona contindria les restes del comte Ramon Borrell (mort el 1017) i les despulles de la comtessa Sança de Castella, primera esposa de Ramon Berenguer I, morta entre el 1026 i el 1027. Un cop buits de del seu contingut i retirats per les obres van restar abandonats. Un d’ells, el de Sança és el que va anar a parar al pati de Ca l’Ardiaca i l’altra, el de Ramon Borrell és el que va anar a parar a la parròquia d’Alella. 

El primer dels sarcòfags, l’anomenat de La cacera dels Lleons per la seva iconografia, és el que es va quedar al pati de Ca l’Ardiaca i es trobava encastat a la paret en el pati del palau de l’ardiaca i feia la funció de font i d’abeurador. La primera descripció coneguda del mateix correspon a l’any 1786 quan Isidro Bosarte, en va deixar constància del seu pas pel palau de l’Ardiaca.  L’any 1788 un altre viatger, en torna a fer una descripció. No serà fins el 1847 que Antoni de Bofarull,  a part de descriure més restes antigues al pati a part dels sarcòfag, descriu la hipòtesi de Jeroni Pujades que l’esmentat sepulcre havia estat la tomba de Cneo Pompeyo. Aquest mateix autor ja havia discrepat anteriorment d’aquesta hipòtesi i proposava que hostatjava les restes de Ramon Berenguer I el vell. Actualment aquest sarcòfag es troba el fons del Museu d’Arqueologia de Catalunya. 

El sarcòfag amida 2,4 m de llarg, 0,76 m d’alt i 0,81 d’ample i va ser descrit per primera vegada en un catàleg l’any 1888 per Elies de Molins. És de marbre blanc i en la seva part frontal hi ha un relleu amb el tema de la cacera dels lleons. S’hi pot observar una sèrie de personatges que es poden identificar com esclaus i altres com a caçadors invoquen a la deessa Diana. Tothom apunta a una cronologia del s.III. 

Sarcòfag dels lleons Museu d’arqueologia de Catalunya  [Fot- Garriga, 1986,p.27]

El segon sarcòfag dels comtes, el que corresponia al comte Ramon Borrell, va ser portar per Lluis Desplà a la casa rectoral d’Alella. A l’igual que l’altre sepulcre va ser utilitzat com a pica d’un safareig o abeurador en el pati de la casa rectoral que aleshores comunicava amb un carrer entre les dues rieres i no tenia el pas tancat com ara. L’aigua hi queia per la boca d’un lleó de pedra que tenia gravada a l’esquena les armes de la família Desplà. Possiblement les obres de canalització d’aigües que hi ha documentades de la Torre dels Desplà fins la casa rectoral d’Alella del 3 de desembre de l’any 1502 deurien ser per aquesta finalitat. Les capitulacions van ser firmades per l’ardiaca Desplà i Vidal de Magench, mestre d’aigües del regne de França per les referides obres i conduccions d’aigua.

La primera crònica que hi ha del sepulcre a Alella no la trobem fins la crònica de Pujades: “Muerto el príncipe preclarísimo Ramón Berenguer, fue enterrado con grande majestad y pompa y puesto en un famoso mausoleo o sepulcro de finísimo mármol en la capilla mayor de la catedral de Barcelona (murió el 27 de mayo de 1076) (...) más tarde (...) para dejar el presbiterio o capilla más desembarazada y espaciosa, debieron sacar el sepulcro (...) sacaron los huesos del conde de aquel grande sepulcro de mármol... quedó la sepultura o sepulcro de mármol fuera de su lugar, y rodando como suele suceder a veces las coses de poca estima y precio de acá por allá, vino a ser lanzado y echado de la iglesia y algún curioso que la debió estimar por ser de mármol fino la llevó al lugar de Alella del Obispado de Barcelona por la costa de Levante en su marina. Los que quieran verla, con caminar dos leguas desde Barcelona hacia Levante, lo hallaréis delante la casa del cura o rector sirviendo hoy de pila donde cahe continuamente el chorro de agua de una Fuente que allí salta enseñando y sirviendo hoy para lo que no fué hecha y mostrando verdaderamente lo que antes con estos versos latinos: 

“Marchio Raymundus Nulli Probitate Secundus 

Quem Lapis Iste Tegit Agarenos Marte Subjecit

At cuius Natum Semper Solvere Tributum

Huic Requies Detur, Moriturus Quisque Precetur.

Tengo por infalible y cierto que debió de llevar allí aquel sepulcro el arcediano mayor de la catedral de Barcelona Luis Desplá el cual juntamente con ser Arcediano fue cura o Rector de aquella Iglesia de San Félix de Alella, como antes del Concilio de Trento se `permitía, pues fue dicho Rector muy curioso y amigo de recoger lapidas y sepulcros en la casa de su dignidad de Barcelona” .

Còpia de la epigrafia de la làpida d’Alella  Per Miquel Carbonell- ACG: ms. 1492, fol.145.[Español, 2001a, p.174 ]

Còpia de la epigrafia de la làpida d’Alella

 Per Miquel Carbonell- ACG: ms. 1492, fol.145.[Español, 2001a, p.174 ]

La següent referència al sepulcre d’Alella va ser escrita durant el rectorat del Dr. Francesc Riu d’Alella (1694-1740) en una nota marginal comenta que el safareig que hi havia davant de la rectoria i que servia d’abeurador havia estat portat pel rector Lluís Desplà i atribueix el sarcòfag a la tomba de Ramon Berenguer IV.

Un altre document interessant en quan a la descripció del sepulcre d’Alella apareix en un plet que va tenir lloc en el rectorat de Josep Ignasi Llexis (1765-1772) a causa dels problemes que generava el subministrament d’aigua de les canalitzacions entre la rectoria i les veïnes casa Pujades i casa de les Quatre Torres efectuades el 1502. En la descripció es menta que “.. al tercer caño de agua ( que viene de las Cuatro Torres) lo está vomitando de día y de noche un león de piedra que se halla sentado más de doscientos y cincuenta años hace en la baranda de una grande balza o estanque de agua que allí ay de espaldas al huerto y de cara al frente de la rectoría, tan antiguo y viejo que ha perdido los ojos y los carrillos y de puro estarse al sol y al sereno y con los porrazos que le han dado unos y otros después de haber satisfecho la sed a muchos millares de persones y de bestias pero conserva todavía la melena, las garres y sus unes para defenderse de los que han pretendido y pretenden sacar-lo después de aver sido mas de dos centurias y media manantial público, perenne de agua. Y cuando la que tiene no le cabe en el cañón de Hierro que está mordiendo, la derrama por una obertura redonda artificial que tiene debajo del pescuezo. (...) 

11.- Otro sí : Que el león de que habla en el núm. antecedente tiene gravadas en las espaldas las armes de la casa Desplá, familia que fueron dueños de la casa y de toda el agua que afluye en las Cuatro Torres. En el año 1511 Lluís Desplá era rector de Alella, Canónigo y Arcediano mayor de la S(an)ta yglesia Catedral de Barcelona cuyo obispado renunció. A este atribuyen en las notes del archivo las obres del conducto de agua. (...) 

12.- Otro sí , (...) el león de piedra que hablamos en el núm. Antecedente descarga el agua que despide por la boca en una pila de mármol blanco que hay en la baranda del estanque de agua del huerto de la misma Rectoría de Alella, la cual pila es tan vieja y remendada como el mismo león que de día y de noche lo está llenando y a mas de ser tradición en Alella lo refiere el Dr. Riu citando a Pujades que la mencionada pila de mármol és la misma que fue enterrado Ramón Berenguer Conde IV de Barcelona y que la trasladó a dicho lugar de Alella el mencionado Luís Desplá anyo 1511. Es verdad. (…)

14.- otro sí: Que desta parte (…) el agua que mana el león de piedra que ay y se alla en el huerto de la Rto. De Alella ha servido y sirve de fuente pública y perenne donde satisfacen su sed a todas horas todo género de personas grandes y pequeñas los del pueblo y fuera de el levándosela los del vecindario a cántaros con jarras possales y sirviendo la pila de agua mencionada en el núm. 12 de abrevadero público donde muy a menudo se ven juntas para beber en él muchas reguas de machos, muchas vacas y bueyes aguardando su vez para beber por no aber juntos en el sin los demás animales que pasando por el camino real de Alella visitan la referida fuente de Alella tan conocida y celebrada. Se justificará y es verdad”.

No hi ha cap més notícia de la font i del safareig a partir de les hores. L’any 1880 en una excursió a Alella, a la Roca i a Santa Quiteria efectuada entre el 19 i 30 de març, la crònica ens comenta que van preguntar al Sr. Olivo de la parròquia sobre la font i la que els hi van ensenyar no era la que comentava la crònica de Pujades: “li fou mostrada una molt Antigua por lo rector en un safareig de l’hort dient que era l’única que ell coneixia des d’un nombre molt respectable d’anys, mes no podia ésser la que servi de sepulcre, puix és de pedra i no de marbre i no té cap senyal de la inscripció que ens diu Pujades”.

Salvador Artés especula que possiblement el sepulcre va ser enretirat del lloc durant el rectorat de Salustio Romero Palacios (1773-1780) ja que durant aquest període Alella va patir unes fortes riuades que van afectar negativament a la confluència de les rieres de Coma Clara i Coma Fosca provocant moltes destrosses i danys materials. Ja hem esmentat que aquest rector va fer moltes modificacions a la rectoria i deuria també renovar la font que com han descrit els cronistes estava en mal estat. Salvador Artés i Lluís Galera van realitzar alguns sondejos arqueològics en el pati l’any 1957 però van resultar negatius.

Per a més referències

• GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2012) La família Desplà-Gralla com a promotors d'art (s.XIV-XVI). Treball premiat per la  Beca de Recerca Local d’Alella 2012. Alella: Biblioteca d'Alella, p.137-140

Can Ballot (Argentona), una altra masia en mal estat !!!

El mas Ballot d’Argentona (El Maresme), popularment conegut com a can Ballot Gallifa, es troba situat en el nucli urbà, al Passatge Gallifa Ballot núm. 2. Es tracta d’una gran masia que té cinc cóssos en l’edificació principal, amb pis i golfes. En la planta baixa hi ha dos cóssos més a cada un dels laterals (el de la dreta havia estat una capella), i un edifici al darrera on hi ha els cups del celler. Això la converteix en la masia més gran d’Argentona, i una de les més grans de Catalunya, amb uns 1750 metres construïts, conservant la configuració que tenia al segle XVIII, sense cap afegitó posterior. Està catalogada com del grup VI de la classificació de Camps i Arboix. L’arquitecte Lluís Bonet i Garí en la seva obra “Les masies del Maresme”, diu d’ella que «després d’admirar l’aspecte arquitectònic de les façanes de la casa pairal dels Ballot amb els cóssos de mides extraordinaris i el teulat a quatre vessants, creguí necessari de conèixer qui eren els pagesos que la construïren». La descriu com «una casa molt important, de teulada a quatre vessants, amb l’additiment de les dues terrasses laterals del celler, i el dels cups a la part posterior. La part principal de l’edifici té tres cóssos de major amplada que els de les cases normals, amb gran sala d’entrada als baixos, i la del primer pis, que tenen 15 m de llargada per 5,43 m d’amplada, cosa que ens diu com és la categoria de l’obra». El mas es troba documentat des del segle XIII, concretament del 1256, i pensem que fou edificat inicialment per la família Feliu, passant als Ametller el 1402, i d’aquests a Francesc Coll el 1619. Jaume Ballot, que procedia del veïnat del Cros, la va comprar el 1637, essent propietat dels seus descendents fins a inicis del segle XXI.

Aquesta masia està declarada BCIL, inclosa en el PGOUM d’Argentona del 1987. En l’actual Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic d’Argentona, del qual es va aprovar el Text Refòs en el Ple Ordinari del passat 13 de gener i està pendent de l’aprovació definitiva, la cataloga amb nivell integral, atenent a què la masia encara conserva la majoria de la seva configuració des del segle XVIII, amb portals i finestres de pedra en el seu interior i exterior. L’entrada, mitjançant un portal de pedra rectangular, és una gran estança amb 4 portals de pedra que dóna a les diferents habitacions, coberta amb arcs rebaixats, i un gran portal de pedra al fons, on hi ha inscrita la data 1759, que dóna al celler. Aquest és cobert d’arcs rebaixats d’obra. Destaca la primera cambra de l’esquerra de l’entrada que conserva un gran rentamans de granit, i la segona cambra, amb funcions actualment de cuina, té els sostre amb arcs rebaixats. Pel què fa al pis, hi ha una gran sala, de gran amplària i alçada, amb sis portals de pedra als laterals i un al fons, tot cobert amb bigues de fusta. De les golfes tan sols destaca el seu bigam amb gran encavalcades. En l’exterior es conserva un gran safareig i l’entrada de la mina que abastia d’aigua a la masia.

Recordem que la Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català insta la propietat, en el seu article 25.1, al deure de preservació i manteniment, en els següents termes: “Els propietaris, titulars d’altres drets reals i posseïdors de béns culturals d’interès nacional o béns catalogats els han de preservar i mantenir per assegurar la integritat de llur valor cultural. L’ús a què es destinin aquests béns ha de garantir-ne sempre la conservació“.

Aquesta masia, després de ser venuda per els descendents de la família Ballot fa uns 10 anys, porta temps a la venda, tancada i “abandonada”. A finals del 2009 fou embargada i s’adjudicà en subhasta a Caixa Catalunya, la principal creditora de l’aleshores propietari. Actualment pertany a la Sociedad de Gestión de Activos Procedentes de la Reestructuración Bancaria (Sareb), que té molts dels immobles que eren de Catalunya Banc, successor de Caixa Catalunya. Actualment té les portes de la planta baixa “tapiades”, excepte la principal, que té tot el terra de rajola aixecat. L’alarma ha saltat quan darrerament l’Entita Natura ha tingut coneixement de què ha caigut una part important de la teulada de la part sud (veure foto), d’una superfície aproximada d’uns 100 m2, fet que provoca que l’aigua de pluja entri dins la casa, impregnant unes parets que són de tàpia, provocant un procés de deteriorament que si no s’atura pot provocar el col·lapse de la resta de la teulada i de les parets mestres amb la possibilitat d’enfonsament d’una part de la masia.

El Centre d’Estudis Argentonins va presentar una instància el passat divendres 17 de gener de 2014 on es denuncia la situació i es demana al consistori que examini la masia in situ per part de l’arquitecte municipal i que s’obligui, amb caràcter d’urgència, al propietari a restituir la teulada caiguda, assegurar la resta de la coberta, i solucionar possibles danys que es puguin observar i que poguessin perjudicar l’estabilitat de la masia, en virtut d’ordre d’execució que permet l’article 197 del Decret Legislatiu 1/2010 del Text Refós de la Llei d’Urbanisme de Catalunya (TRLUC). També que es recordi al propietari l’obligació que en té del seu manteniment i conservació tal i com obliga l’article 25.1 de la llei 9/93 i el mencionat article 197 de la TRLUC. En cas que en un termini no superior al que hagi determinat l’Ajuntament a l’ordre d’execució el propietari no hagués començat o, en el seu cas, realitzat aquestes obres, demanem que sigui l’Ajuntament d’Argentona qui les efectuï amb caràcter subsidiari o bé imposi multes coercitives al propietari en virtut de l’article 197.4 del TRLUC.

Un cop apareguda la notícia en la premsa l’alcalde d’Argentona ha manifestat a la radio, textualment, que “des que vam començar a veure que es comencava a deteriorar, inclús abans de què comencés lo de la teulada, ja vam requerir quan encara era propietat de Caixa Catalunya directament, hem fet varis requeriments i amencaces de multa per què l’arreglin”. Malgrat aquestes paraules de l’alcalde, el Centre d’Estudis Argentonins, com a membre del Consell del Patrimoni, no té coneixement que s’hagi fet cap requeriment formal a la propietat, entenent per formal un requeriment escrit on se’ls hi demani que s’arregli la teulada, amb un termini clar per presentar el projecte corresponent, tal i com la llei obliga a fer quan es té coneixement d’un fet com aquest en un bé protegit. A tal efecte hem demanat que se’ns informi de la data en què es va fer el requeriment a la propietat.

Per a saber-ne més:

• http://www.lavanguardia.com/local/maresme/20140119/54399278514/argentona-lucha-degradacion-masia-ballot-protegido-s-xiv.HTML
• http://cea.cat/blog/2014/01/21/can-ballot-una-altra-masia-en-mal-estat/ 

NOTA

Voldria agrair al amics del Centre d'Estudis Argentonins "Jaume Clavell" (CEA) en particular a la persona del seu president Enric Subiñà per tal de permetrem reproduir aquest text i les imatges.

El castell de Dosrius a la Baixa Edat Mitjana

El castell de Dosrius es troba situat en un puig de la serra del Corredor de 295 mts. d'altitud sobre el nivell del mar al nord del nucli de la població i on desemboquen les rieres de Rials i Canyamars. El terme del castell de Dosrius es crea a partir d’una divisió del terme jurisdiccional del castell de Montalt. El lloc on es situa el castell de Dosrius és un promontori des d’on es domina a nivell visual les vies de comunicació naturals entre el Maresme i el Vallès per la zona de Cardedeu i Llinars. Aquest punt estratègic ja era utilitzat pels ibers i romans segons demostren diverses troballes arqueològiques.

Originalment el castell depenia del Priorat de Sant Pere de Casserres, però en el s.XIV, el refús per part de Guilleuma de Montcada a prestar homenatge al bisbat de Vic pel senyoriu de Torelló, va encetar una lluita feudal que va afectar al Maresme, concretament entre els cadells de Mataró i Burriac, sota el poder de Guilleuma i els nyerros de Dosrius dependent de Casserres i del Bisbat de Vic. Durant aquest període, la castlania del castell de Dosrius estaria en mans de la família Cartellà. 

El 1361 es produeix l’amollonament dels castells de Dosrius i Burriac possiblement per aclarir les disputes territorials d’ambdós. Per una part va signar Pere Desbosch, senyor dels castells de Vilassar i Burriac i per altre banda “venerabilem Berengarium de dorrius, docmicellum, dominum Castri de dorrius, et venerabilem et religiosum fratem Petrum de matarone, priorem monasterii de Casserras, dominum superiorem alodiarum et directum eiusdem Castri de dorrius”. 

Els límits entre els dos castells expressats en el document van des del terreny de Spinalbs (Espinal) dalt de la carena on començava també el terme de la Roca, es dirigia cap una gran pedra a la riera d'Argentona, continuant pel camí carrerer fins el torrent de Luertet. Per altre torrent anava al puig ça fernera i a les planes del seu cim dirigint-se pel de Luertet fins un tercer cim dit Campa del Moyó fins trobar la carretera de Cardedeu a Argentona. A frec del peu del seu marge, passava la divisòria, baixant per dessota el puig ça farnera a l’anomenat Cap Ferrer o d’en Fonollet d’on descendia el torrent de la Romeguera i riera de Dosrius. Travessada aquesta, entrava al camp dit Apart, envers el puig ces Moyols i al de la Cugulera, passant per una planura vulgarment anomenada la Travesera i s’adreçava cap el cim del turó d’en Martí i travessant altre pla, arribava on fineix el terme de Dosrius per a continuar el del Castell de Mataró. 

El 1381 Guillem de Cartellà, senyor de Dosrius i feudetari del prior de Casserres va emparar certs homes que qüestionaven amb el senyor Desbosch. Aquest va decidir de perseguir-los i el senyor de Dosrius va arribar a enviar una carta de desafiament. Els Cartellà van detentar el càrrec de senyors útils del castell fins l’any 1437, en que la pubilla Elisabet de Cartellà es va casar amb Galceran de Montserrat de Sentmenat, senyor del castell de Santa Fe, iniciant la dinastia Sentmenat a Dosrius. Aquests van continuar exercint el càrrec de castlans però el 1453 van comprar al Prior del monestir de Casserres el domini directe i alodial del castell i la baronia de Dosrius.

Malgrat que el castell ha estat estudiat a nivell històric, manca un estudi a fons de l’estructura del mateix i una excavació arqueològica acurada per tal de poder establir la seva planta, estructura i dimensions. Sobre el castell no tenim documentades ni a nivell documental ni arqueològic, reformes ni modificacions en el mateix. Les restes presenten un estat de runa notable i resten mig amagades per la vegetació, fet que fa difícil l'observació de la planta en la seva totalitat. 

Es poc probable que el castell tingués únicament una torre forta, ja que la part més definida és una torre quadrada, en el cim del turó, orientada d’est a oest (16,5 x 10,7 mts) amb paret d’un mts. d’ample. Les parets resten visibles a nivell de fonamentació a excepció de la paret nord que s’aixeca uns metres. En aquesta són visibles dues fileres d’espitlleres, les de la filada superior centrades al mig de l’espai de la filada inferior. L’aparell està fet amb carreus de mida variada intentant fer fileres força irregulars unides amb morter de calç. La torre devia tenir dues plantes més a banda de la baixa, fet que ve indicat per l’existència d’espitlleres a la part superior i forats on anaven recolzades les bigues de fusta divisòries dels pisos. A la paret oest, es conserven dues espitlleres més, una de les qual resta sencera d’uns 39 cms. Potser disposava en la part baixa d’aquest cim fortificat d’un recinte Jussà i les estructures visibles entre els matolls, serien possiblement dependències del castell que van anar essent reutilitzades com a habitatge dels masovers que administraven i conreaven les terres properes al castell fins a finals del s. XIX. Malgrat tot, seria del tot necessària una prospecció a fons i una neteja de la vegetació per tal de poder veure les estructures d’una forma més clara.

Per a més informació:

• GRAUPERA, Joaquim (2012). L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art.p. 57-59. Per a consultes en pdf: Tesis en xarxa

Castell de Dosrius. Aspecte del castell a partir d’una pintura del s. XIX, propietat de F. Fàbregas i Rigola (Dosrius)  [Font: ALSINA - JUVANY, 1995, pàg.20] 

Castell de Dosrius. Restes del castell a principis del s.XX .[AHCB: Pobles de Catalunya. Fons Mas, format petit, Capsa 2] 

Planta de la torre del Castell de Dosrius [DIbuix: E. Juhé, Catalunya Romànica, vol.XX, p.489]

Restes del castell [Fotografies: J.Graupera]

Restes del castell [Fotografies: J.Graupera]