Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pobles: Sant Vicenç de Montalt. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pobles: Sant Vicenç de Montalt. Mostrar tots els missatges

divendres, 16 de desembre del 2011

La història medieval a Ràdio Sant Vicenç de Montalt

El passat dimecres 14 de desembre de 2011 vaig poder col.laborar amb Ràdio Sant Vicenç de Montalt  participant en el programa “La veu de la gent gran”. Fa unes setmanes que han començat a emetre una sèrie de programes dedicats a la història de Catalunya. El que hi vaig tenir el plaer de participar era el cinquè episodi de la sèrie i varem poder debatre en format tertúlia sobre la Baixa Edat Mitjana. La tertúlia va estar conduïda per Manel Parcerisa i, a part de la meva presència, va comptar amb la col·laboració de Josep Maria Castelltort, col·laborador habitual del programa en la preparació dels capítols i entusiasta de la història.
Malgrat que el programa inicialment estava previst que tractes de la baixa edat mitjana a Catalunya, es va arrencar cronològicament en el punt on ho van deixar en el programa anterior de la sèrie. Entre altres temes varem discutir i comentar sobre la formació comtats catalans en el s.X i  la seva independència dels Francs, la unió amb Aragó (1137), l’expansió mediterrània amb Jaume I i el fracàs de la via occitana (1213), la creació de les institucions catalanes (Corts Catalanes, el Consell de Cent, la Llotja de mar, el Consolat de mar...) i altres temes més anecdòtics i curiosos com les naus catalanes entre d’altres aspectes.
Com sempre el temps és implacable a la ràdio i mana ell i varem d’haver de deixar el tema a la mort del rei Martí l’Humà el 1410 sense descendència.
Va ser una bonica experiència que permet un cop més difondre i divulgar la nostra història d’una forma planera i senzilla per arribar a fer estimar i comprendre el nostre passat comú.

Per a més informació...
Sobre el programa:
Sobre la Ràdio Sant Vicenç:   www.radiosantvicenç.com.
Sobre el programa la "Veu de la gent gran": http://laveudelagentgran.wordpress.com/
 Josep Maria Castelltort (a l'esquerra), Manel Parcerisa (a la dreta) i jo mateix al final del programa.

dissabte, 20 de febrer del 2010

El castell de Montalt. Un castell per descobrir

El castell de Montalt estava situat al cim del Montalt (580 m. d’altitud sobre el nivell del mar). Aquest cim és el vèrtex que parteix els termes de Dosrius, Arenys de Munt, Sant Vicenç de Montalt i Sant Andreu de Llavaneres. Des del cim hi ha l’origen del torrent de Canyamars, afluent de la riera de Dosrius.
El 8 de desembre del 1016 en una venda que van fer Raimon i el seu germà Guitard, fills de Godfred de Toldell, d’un senyoriu i heretats que posseïen en el terme del castell de Montalt als cònjuges Arnust, anomenat Lupó i Riquelda, apareix esmentat per primer cop el castell. En el text es cita l’existència d’una torre en el cim del Montalt, “Quantum in ipsas afrontaciones includum sic vindimus vobis in ista hec omnia ipsa turre de Castro Monte Alto...”
L’existència del castell de Montalt ja no apareix més en la documentació conservada. En el 1042 en la venda que va efectuar Adaleis, esposa de Guillem de Castellvell, d’aquest senyoriu al seu fill Ramon, ja no es menciona el castell de Montalt, sinó el de Mata: “...in kastrum que dicunt Mata ubi dicunt Lavaneres”. En els límits de les terres venudes apareix “...de aquilonis vero in comitato gerundensis sive ad ipsa olzina comtali et vadit per montem nigro (Montnegre) et pergit ad Arens (Arenys) et vadit per torrente malo (Torrentbó) vel per ipsas kalles usque in littore mari”. Això indica que els territoris del castell de Montalt van ser dividits pel castell de Mata i el castell de Dosrius i la torre ja no deuria funcionar com a tal.
Segons Carreres Candi, els límits que hauria de tenir el castell de Montalt abans de la seva desaparició deurien de ser els següents: A llevant el mar, des de la desembocadura de la riera de Caldes fins a la riera d’Argentona o la de Cirera; pel sud des de la riera al turó de Cerdanyola seguint a l’altra banda de la carena fins la riera de Dosrius; a ponent des de la riera de Dosrius pel torrent de Rials fins a la serra del Corredor, i pel nord, des del Corredor seguint pel Torrent Mal (actualment Torrentbó) i la riera de Caldes d’Estrac fins al mar.
A nivell estratègic, el castell dominava el pas de la via Augusta per la depressió litoral i els passos de la zona de Llavaneres i Caldes vers la vall de Canyamars i el Vallès. A més el castell de Montalt dominava el límit oriental del comtat de Barcelona envers el comtat de Girona, separats per la riera de Caldes. Aquesta riera des del 1169, limitava també els territoris dels dos bisbats. Aquesta partió va ser aprovada i confirmada pel papa Alexandre III al bisbe Guillem de Torroja. A nivell jurisdiccional doncs, la part nord de la comarca actual del Maresme, pertanyia a nivell jurisdiccional al comtat de Girona i al vescomtat de Cabrera i a nivell religiós pertanyia aquest territori al Bisbat de Girona i adscrita a l’ardiaconat silvensis. La part sud pertanyia a nivell jurisdiccional al Comtat de Barcelona dins de la zona de l’Oficialat de Barcelona a accepció de Dosrius-Canyamars que va formar part des del 1324 al deganat del Vallès.
La curta existència del castell va fer que el coneixement de les restes materials del castell quedés en l’oblit. A finals del s.XIX, el record del castell de Montalt es va anar recuperant gràcies a l’estudi de la documentació esmentada, a l’auge de l’excursionisme i a la mentalitat historiogràfica de la renaixença i el modernisme de recuperar el coneixement de l’època medieval. A partir d’aquí, comencen a aparèixer descripcions de les restes del castell. L’any 1904, Carreres Candi, descriu les restes observades en una excursió al cim del Montalt :“ Examinat detingudament el cim del Mont –Alt , hi aparegueren senyals d’aquella antiquíssima construcció. Consisteixen en grans quantitats de pedres arrencada i apilotada, sense cap vestigi de que un temps s’hagués lligat amb calç”. Josep Cabanyes, en una excursió del 1926, descriu “...Avui dia al cim del Turó de Montalt encara s’hi poden veure restos de la construcció, que són grans quantitats de pedra apilotada sense senyals d’haver estat un altre temps ajustades amb calç”. Aquestes descripcions antigues són qüestionades més modernament per A. Pladevall, (1992) “...Les suposades ruïnes són en realitat un munt de pedres sense cap traça d’edifici o altre edificació”.
De fet vam poder constatar en una prospecció en superfície en el Montalt que les restes visibles, mostren l’evidència d’una torre en el cim del castell. Les restes són clarament visibles, malgrat la forta erosió a que ha estat sotmès el cim pels agents climàtics. L’existència d’aquesta torre ha estat ja publicada per Ferran del Campo: “La planta era allargada (nord sud) si atenem a la forma del cim on s’aixecava. A la part superior del cim hi ha un vèrtex geodèsic sobre les restes d’una torre quadrada, potser la principal o simplement de defensa del sector nord de la fortificació.” .
L’observació acurada de les restes permet observar, discrepant de F.del Campo que la torre en qüestió tindria una secció circular. L’aparell seria elaborat a partir de carreus irregulars de diferents mides, disposats de forma isòdoma, formant fileres més o menys regulars. En el parament sudest de l’edificació és conserva una alçada de 0’44 mts de la cara exterior de l’esmentada torre. El diàmetre exterior de la torre seria de 4’50 mts i el diàmetre interior de 2’70 mts. El gruix del mur seria de 0’90 mts. tal com varem presentar a les I Jornades d’Història i d’Arqueologia i Medieval del Maresme. L’arquitectura militar medieval
També a la falda nord del cim, es pot observar les restes de l’enderroc de la torre. En una distància d’uns 50 a 100 mts fins el cim hi ha una gran quantitat de carreus dispersos en superfície fruit de l’enderroc de la torre. Aquesta gran quantitat de carreus fa suposar que al menys una bona part de la base de la torre seria feta d’obra. Segons Carreres Candi, la torre estaria feta, a excepció dels fonaments de la mateixa seguint la tècnica del tapial. També a la mateixa cara nord, a uns 150 mts del cim es poden observar restes d’estructures d’una edificació, concretament d’una habitació de planta rectangular, que per l’aparell es podria relacionar amb el conjunt.
Malgrat aquestes evidències, l’existència de gran quantitat de brolla i sotabosc fa difícil de poder observar a nivell de prospecció superficial l’existència de més estructures de la fortificació. Recomanem una neteja de l’indret i una prospecció arqueològica per analitzar les restes que encara hi deuen quedar.
El castell de Montalt deu ser una fortificació que en els seus orígens podria ser carolíngia per tal d’assegurar el control del límit del comtat de Barcelona i el control de les principals vies de comunicació del Vallès i el Maresme. En el s.XI, quan el territori es comença a organitzar amb altres pautes d’assentament, amb la divisió del territori en castells feudals termenats controlant un domini jurisdiccional propi i la reculada de la zona de frontera amb risc a la marca del Llobregat, aquesta torre, deuria perdre el sentit. Seria en aquest moment, que el territori a controlar va ser repartit entre els castells de Dosrius i Mata.

BIBLIOGRAFIA
  • Pel text complert i referències documentals i arxivístiques : GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “Les restes del castell de Montalt” a I Jornades d’Història i d’Arqueologia i Medieval del Maresme. L’arquitectura militar medieval. Actes. Grup d’Història del Casal, Mataró, 2000, pàgs.93-96

divendres, 19 de juny del 2009

La Veracreu d’argent de Sant Vicenç de Montalt

La Veracreu és un objecte litúrgic que conté les relíquies d’un tros de fusta de la creu en que Jesús va ser crucificat. També s’anomena “Lignum Crucis”. Consisteix, moltes vegades, en dues estelles de fusta disposades en forma de creu dins d’una teca muntada dins un reliquiari, al centre d’una creu d’argent o obrada en altres metalls. La llegenda de la troballa de la creu de Crist l’expliquen diferents escriptors cristians, els quals coincideixen en dir, que santa Elena, la mare de l’emperador Constantí, es va traslladar a Jerusalem amb una delegació imperial desprès del Concili de Nicea, aproximadament entre el anys 325 i el 327. Des del s.IV hi ha constància de la devoció a la Veracreu gràcies a la difusió dels peregrins que anaven a Terra Santa i a Roma. A Catalunya, una de les relíquies famoses de la Veracreu es conservava a Santa Maria de Besalú, i va ser portada per Bernat de Tallaferro des de Roma el 1017 i regalada a la canònica el 1027 pel seu fill el comte Guillem.
El reliquiari de la Veracreu de Sant Vicenç de Montalt, manté forma d’una creu llatina amb tija i base de suport realitzada amb la tècnica de fosa. La creu, de 47 per 21 centímetres, acaba en els seus extrems per unes decoracions gòtiques lobulades i estrellades delimitada per una motllura corba que envolta tot el perímetre de la mateixa descrivint un espai interior decorat amb acanalaments. A les puntes de cada extrem es troba decorat per petits florons caragolats en els vèrtexs. En els angles del creuer apareixen també unes decoracions formades per un cordó recargolat en forma estrellada acabant també les puntes en els florons anteriorment descrits. En la intersecció dels braços de la creu apareix en una cara una teca circular amb les relíquies de la Veracreu envoltada per fulles calades de fosa. A l’altra cara, la teca manté una forma ovalada i de dimensions més grans presentant-se més austera sense la decoració vegetal.
El braç inferior de la creu es troba decorat en la tija d’unió amb el peu per un querubí. Sota d’ell es troba la magolla en forma de torreta de dos pisos de planta circular, en que el primer pis és d’una mida més petita que el pis inferior. A cada un dels pisos es reprodueix una microarquitectura amb elements classicistes (columnes toscanes sobre un estilobat i sobra d’elles un entaulament compost per un arquitrau, un fris i una cornisa), que delimiten unes petites capelletes tancades amb un arc de mig punt.
El peu, de planta ovalada, es troba constituït per quatre lòbuls grans i quatre de petits. Els grans es troben decorats per unes carteles que contenen en el seu interior un querubí. Els lòbuls petits es troben decorats per una decoració de cercles sobreposats. Per la tipologia i la ornamentació es pot datar a finals del segle XVI.
La creu apareix esmentada per primera vegada en les visites pastorals de l’any 1582. Sabem que per l’abril del 1868 es va portar a adobar al taller gravador de metalls de Jaume Reniu de Barcelona. La creu es va salvar de la destrucció del 1936-39 gràcies a la intervenció dels parroquians Josep Nogueres i Joan Abril que van empaquetar tots els objectes litúrgics en un cove i els van amagar al fons del pou de la rectoria.

Bibliografia
  • DALMASES, Núria de: Argenters i joiers a Catalunya. Destino. Barcelona, 1985.
  • DALMASES, Núria de: Orfebreria catalana medieval: Barcelona 1300-1500 (aproximació a l'estudi). 2 vols. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1992. (Monografies de la Secció Històric- Arqueològica, I/1 i I/2)
  • ESPRIU i FERNÀNDEZ, Carme: Una església per a un poble: Sant Vicenç de Montalt. Biblioteca La Muntala. Sant Vicenç de Montalt, 2003. Manuscrit inèdit.
  • GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: L’orfebreria i argenteria gòtica en el Maresme. Estat de la qüestió. Treball de curs de l'assignatura “Anàlisi de l'argenteria gòtica i l’esmaltaria gòtica en el món meridional” de la Dra. Núria de Dalmases dins el programa de doctorat “Art i Interdisciplinarietat” (1993-95). Mataró, agost del 1994 (Inèdit).
  • GRAUPERA, Joaquim: “Les veracreus gòtiques i del temps del renaixement al Maresme” a XXII Sessió d’Estudis Mataronins, 1 de desembre de 2007. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2008. Pàgs.79-95
  • MAS, Josep, Mn : La Cerimònia de mostrar la Vera Creu en la Catedral de Barcelona . Establiment tipogràfic de Eugeni Subirana. Barcelona, 1912