Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Arts de l'objecte. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Arts de l'objecte. Mostrar tots els missatges

diumenge, 1 de maig de 2016

«Els valors femenins medievals a partir de les advocacions i la seva iconografia a les parròquies del Baix Maresme» a la X Trobada de centres d'estudis d'Arenys de Munt

El passat dissabte 16 d'abril de 2016 vaig presentar la comunicació «Els valors femenins medievals a partir de les advocacions i la seva iconografia a les parròquies del Baix Maresme» dins el marc de la X Trobada d’entitats de recerca local i comarcal del Maresme, que enguany ha estat organitzada pel Col·lectiu per al Museu Arxiu d’Arenys de Munt, l'Ajuntament d'Arenys de Munt, l’Arxiu Comarcal del Maresme, l'Institut Ramon Muntaner i la CCEPC.
En aquesta ocasió, la trobada portava per títol “Dones amb història al Maresme”, i el seu objectiu va ser el d'acostar-se al món de la dona al llarg de la història a la comarca del Maresme, un tema força mal tractat per la historiografia fins fa ben poc. Es va voler reivindicar el paper de la dona, tan important, ara com abans, i donar a conèixer figures femenines en els diversos camps de la cultura (literatura, pintura, música, política,…). Al mateix temps, es pretenia donar a conèixer el col·lectiu femení en diverses iniciatives menystingudes durant tan de temps pel domini excloent dels valors masculins (treball a la llar, a les empreses, entitats, associacions, puntaires, trementinaires…).
La meva participació va consistir en el treball que portava per títol «Els valors femenins medievals a partir de les advocacions i la seva iconografia a les parròquies del Baix Maresme». 
A l’època medieval, l’esperit de la religió impregnava tots els aspectes de la vida d’una persona, des de les etapes del cicle vital (baptisme, matrimoni, mort) fins el calendari festiu anual (Nadal, Quaresma, Setmana Santa, etc.). La presència de la religió també era omnipresent en la vida d’una comunitat pagesa que d’entrada es trobava organitzada en parròquies i on les advocacions dels altars de les mateixes esdevenien protectors del col·lectiu (el sant titular de la parròquia, Sant Roc, Sant Sebastià...) i a vegades models de conducta o exempla a seguir. De fet, aquests relats hagiogràfics van ser concebuts com un instrument d’evangelització dirigits als sectors populars. Les obres d’art que decoraven les esglésies (escultures, retaules, frontals d’altar...) oferien visualment les històries d’aquests personatges sants, transformant-les en elements més propers a la realitat quotidiana.
Els sants, i en aquest cas santes, eren individus que havien assolit el goig celestial per la renúncia als béns terrenals i per això esdevenien exemples de virtut. Els valors transmesos eren generalment l’apostasia de les creences paganes en la conversió del sant o santa, l’afirmació pública de la fe, la superació de les temptacions, el triomf sobre la mort després de sotmetre’s a turments cruels, la penitència que comportava la superació del mateix pecat i la glorificació del personatge després de la seva mort en el moment que els patiments terrenals eren compensats per la visió eterna de Déu. Si debades aquests personatges es representaven de forma individualitzada en forma d’estàtua, en els retaules, es desplegaven relats hagiogràfics inspirats moltes vegades en la Legenda sanctorum (Llegenda àuria), redactada entre el 1253 i el 1270 per Iacopo da Varazze. La finalitat última d’aquestes històries eren que servissin de model i perquè els observadors de l’obra tinguessin aquests personatges com un exemple on emmirallar-se. 
A partir de les deixes que apareixen en la documentació testamentaria conservada d’època medieval també podem fer-nos una idea dels sants i santes que movien moltes vegades la pietat popular i despertaven una certa veneració. També a través de les visites pastorals podem testar el nombre d’altars d’una parròquia i les seves dedicacions. Si observem aquesta documentació veurem que el major nombre d’aquestes advocacions fan referència a sants masculins. Al baix Maresme, de cent advocacions documentades dels altars de parròquies i ermites solament vint-i-una fan referència a advocacions femenines. Podem admetre aquest fet com a un indicatiu de la poca importància que el gènere femení tenia per l’església cristiana catòlica. Aquesta visió misògina, venia estipulada per la influència de les idees aristotèliques, les textos bíblics, les consignes efectuades pels Pares de l’Església, les idees expressades a la Summa Theologica de Tomàs d’Aquino. Al llarg de l’edat mitjana les dones van estar sotmeses al marit i al senyor. Segons la classe a què pertanyien, visqueren en diferents estats de confort o de misèria, però solament en cassos excepcionals tingueren veu en el seu propi destí. Excloses dels estudis reglats i dels gremis, les seves tasques i funcions no eren reconegudes ni valorades. Fora del fet de parir fills, el seu paper era secundari i la seva participació en la vida privada i en la vida pública estava molt restringida.De fet ha calgut una nova mirada a la història per fer les visibles. Aquesta nova mirada, aportada per estudis més recents, ha permès rescatar de l’oblit no només dones excepcionals, sinó també tot de funcions i tasques que desenvolupaven les dones i que havien sigut obviades o invisibilitzades. 
L’objectiu d’aquest treball, però, no és aquest, sinó un de potser més modest, tot i que també important: Es tracta simplement de veure els valors i defectes que generalment s’atribuïen les dones en l’imaginari medieval, a través d’una anàlisi de les advocacions femenines presents en la nostra comarca per d’aquesta manera contribuir a esclarir que representava la dona en aquest imaginari. 
Públic assistent a Trobada [S.Cabrespina]
Moment de l'exposició de la comunicació [N.Gómez]

dissabte, 28 de febrer de 2015

El tinell de Can Bosc del Far (Dosrius)

Al terme de Dosrius hi ha la masia de Can Bosc . Aquesta gran masia es troba situada a la pista forestal que porta al santuari del Corredor, des de la carretera que va d'Argentona a Llinars del Vallès. Va ser propietat dels Bosc, que es troben documentats al lloc des del s.XIII. En els s.XIX i XX la propietat va passar als comtes de Bell-lloch i el 1977 a la Diputació de Barcelona.
Es tracta d’un edifici amb teulades a quatre vessants centrada per un pati conformat per tres façanes. En una de les que dona al pati hi ha un portal amb llinda de pedra granítica sobre la qual es pot llegir una inscripció amb la data 1565 i els mots "Jesús-Maria" que ens indica la data de la reforma de l’edifici. 
Al primer pis hi havia la Sala com a moltes masies post remença. En ella s’hi conservava el tinell situat sobre el forat d’escala que manava des la planta baixa al primer pis. En una fotografia del Bonet i Garí realitzada en una data imprecisa entre el 1913 i 1933,( Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya, fons estudi de la Masia Catalana) s’hi pot veure encara el tinell en molt mal estat. Bonet i Gari en el seu llibre sobre les masies del Maresme del 1983 el dibuixa en el seu lloc original però ens indica que en aquell moment es conservava ja al Museu de Mataró. D’aquest passà al fons del Museu de les Arts Decoratives i actualment es troba exposat a la segona planta del Museu del Disseny de Barcelona recentment inaugurat.
Es tracta d’un tinell molt senzill en la decoració i configurat amb un esglaonat de sis pisos o lleixes. Malgrat que les portes decorades amb cassetons i la decoració del guardapols superior ens indiquen una estètica renaixentista, a la part lateral hi han dos obertures de ventilació amb un arc conopial gòtic que ens remet a la hibridació dels estils gòtic i renaixentista típica del s.XVI català. En el fris de l’armari hi ha una inscripció que l’envolta on figura l’autor (Jaume Ro[i]g, 1574). Juntament amb els de Can Catà de Llavaneres i de Can Cabanyes d’Argentona configuren un veritable testimoni dels tinells del Maresme.

[NOTA: Voldria agrair les fotografies i la informació facilitada per Joan Manel Riera (Escola de Natura del Corredor) per a la realització d'aquest article.]

Per a més informació sobre els tinells: Els mobles tinells conservats en el Maresme
Dibuix del tinell realitzat per Lluís Bonet i Garí
 
[Les Masies del Maresme, 1983, CEC, p,443]
El tinell en la seva ubicació original.
 
[Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya, fons estudi d
e la Masia Catalana, AFCEC_EMC_X_5357)]
El tinell exposat al Museu del Disseny de Barcelona [Foto:Joan Manel Riera
Escola de Natura del Corredor]
Detall de la inscripció. [Foto:Joan Manel Riera
Escola de Natura del Corredor]
Detall de l'arc conopial. [Foto:Joan Manel Riera
Escola de Natura del Corredor]

dissabte, 2 de novembre de 2013

Els mobles tinells conservats en el Maresme

A les masies post-remences, l’escala, que dóna accés al primer pis, es troba tancada amb una porta i es decora moltes vegades amb un mirador o espiell circular que serveix per espiar l’entrada. Al pis superior, es troba la "Sala" que ocupa la part central de l’edifici per sobre del rebedor de la planta baixa. La “Sala” seria l’espai utilitzat a nivell habitual com a distribuïdor a les habitacions disposades en els espais laterals i, en les diades especials de celebració, s'hi realitzaven els àpats importants de la família entesa en sentit ampli. Just en l'espai que feia de sostre de l’escala, es situaria un tinell de fusta esglaonada que lluiria la vaixella important de la casa. A banda i banda de la Sala es disposarien les habitacions dels residents de la masia. Ocasionalment hi podrien aparèixer unes golfes per emmagatzemar estris i productes de la collita.
Segons l’Enciclopèdia Catalana, el tinell seria la lleixa o prestatge, per a tenir-hi plats, olles i altres atuells i per extensió seria el moble de luxe destinat a guardar i a exposar les vaixelles de les cases dels grans senyors. La situació d’aquest moble en la Sala, també fa que tot l'espai passi a denominar-se el Tinell, com passa al Palau Reial Major de Barcelona.
Segons els inventaris medievals, les parets del tinell es revestien de elements ornamentals com quadres pintats, tapissos historiats, domassos, draps de ras, sedes, taules, escons, bancs i cofres i arquetes per guardar objectes. A l’escena de la decapitació de Sant Joan Baptista del retaule de Pere Garcia de Benavarri, provinent de l’església  de San Joan de Lleida i ara conservat al MNAC, s'hi pot veure una Sala amb tota aquesta decoració i amb el seu tinell.
Al Maresme s’han conservat alguns tinells. Un dels que he pogut localitzar és a Can Catà de la Vall a Sant Andreu de Llavaneres. L’aspecte de la masia actual és fruit d’una reforma que es va fer en el segle XVII de la casa original de la primera meitat del segle XVI. Un altre que es conserva és el de Can Cabanyes d’Argentona, un dels grans casals que al segle XVI ja introduïren elements decoratius de l’art del renaixement. De forma descontextualitzada es conserva el tinell de Can Bosc de Dosrius.

Per a saber-ne més
  • GRAUPERA, Joaquim (2012). L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art.  Cap.6, pàg.224
  • PASCUAL MIRÓ, Eva (2005). “Els tinells, les taules i els seients” a L’art gòtic a Catalunya. Arts de l’objecte. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. P.320-321
  • PASCUAL MIRÓ, Eva (2008). “Tipologies del moble medieval a la Corona d’Aragó: evolució i pervivencia de les formes” a El moble medieval a la Corona d’Aragó. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, Museu de les Arts Decoratives. P.65
  • VINYOLES VIDAL, Ma Teresa  (2008).”L’ús de l’espai domèstic en època gòtica” a El moble medieval a la Corona d’Aragó. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, Museu de les Arts Decoratives. P.34
Pere Garcia de Benavarri: Escena de delbanquet d'Herodes.(1470 aprox.) MNAC

La Sala de Can Cabayes d'Argentona  [Fotografia: Josep Cabanyes (1905) CEC]

La Sala de Can Catà de la Vall (Sant Andreu de Llavaneres) [Fotografia: Joaquim Graupera, agost del 2008]

diumenge, 3 de febrer de 2013

Restituïda a Santa Maria de Mataró la lauda paleocristiana del s.V


Ahir, dissabte 2 de febrer de 2013 es va oficiar la cerimònia inaugural de la nova ubicació de la lauda sepulcral paleocristiana de Santa Maria de Mataró. Aquesta peça, datada al segle V i descoberta l'any 1958 per l'arqueòleg Marià Ribas, és important perquè documenta per primer cop l’existència del cristianisme a la nostra ciutat.
L’acte va estar presidit per l’alcalde  Joan Mora, el regidor de cultura Joaquim Fernàndez i el director del Museu Arxiu de Santa Maria Nicolau Guanyabens. També hi va ser present Àngels Solé, directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, que va ser l’entitat encarregada de restaurar-la.
Després dels diferents parlaments de les autoritats es va procedir a l’acte de benedicció de la peça i de la nova ubicació a càrrec del rector de la Parròquia de Santa Maria, Mn. Segimon Garcia, en el marc de la festa de la Mare de Déu de la Candelera que es celebrava aquest cap de setmana com a titular de la parròquia.
La lauda, que abans estava situada a la cripta de la capella dels Dolors, ocuparà a partir d’ara l'antic baptisteri de la basílica per poder ser exhibida al públic. El nou emplaçament, amb més garanties de conservació, farà la peça més visible i més accessible als visitants que la podran veure sempre que l’església estigui oberta a través d’una reixa i amb il·luminació contínua de 10 a 13 h i de 18 a 20,30 h o es podrà entrar a l’estança quan hi hagi visites guiades.

Per a més informació :

Públic assistent a l'acte.  [Fot.Joaquim Graupera]
Públic assistent a l'acte.  [Fot.Joaquim Graupera]
Parlaments i benedicció de la lauda.  [Fot.Joaquim Graupera]
Parlaments i benedicció de la lauda.  [Fot.Joaquim Graupera]
Espai expositiu.  [Fot.Joaquim Graupera]

dimecres, 11 de juliol de 2012

Conferència "El castell de Vilassar de Dalt i els Desbosc com a promotors artístics" al Festival Vilazari 978


 Amb el títol FESTIVAL VILAZARI 978  tenen lloc a Vilassar de Dalt, entre els dies 6 i 22 del mes de juliol de 2012, tot un seguit d'actes per commemorar  la visita pública al castell, que es pretén que tinguin un caràcter anual. L’extens calendari d’activitats (fires, exposicions, tallers, conferències, visites guiades, gastronomia, lluites entre cavallers...) ofereixen l’oportunitat de poder-nos endinsar a l’ambient del Vilassar medieval.
He tingut el plaer de col.laborar en la conferència inaugural.  El divendres 6 de juliol, a les 20,30 h, va tenir lloc al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, la meva conferència de presentació amb el títol: "El castell de Vilassar de Dalt i els Desbosc com a promotors artístics".
Al llarg de la meva exposició vaig introduir el tema exposant com era la promoció artística a la baixa edat mitjana i també vaig desgranar els motius que van portar a la família Desbosc a actuar com a promotors artístics. Tot seguit, vaig anar comentant les obres que tenim documentades sobre els Desbosc. En quan a l'arquitectura civil i els espais residencials, els Desbosc van intervenir també en el seu palau a Barcelona, que estava situat entre el carrer ample i el de la Mercè fins les voltes d’en Guayta (actualment desaparegudes per l’obertura de Vila Laietana), però la part que vaig intentar exposar amb més detall va ser la relativa a les obres de reforma del castell de Vilassar. En quan a les capelles privatives i els espais funeraris es van anar descrivint les actuacions dels Desbosc a la capella de sant Andreu i les Onze Mil Verges de l’església del convent dels franciscans de Barcelona on hi tenien el vas funerari i a la capella de Sant Miquel i Sant Esteve de la parròquia de Santa Maria del Pi on encara hi figuren les seves armes heràldiques en un relleu de la volta. També tenien una capella privativa a la capella de Santa Maria de la parròquia de Sant Genis de Vilassar on hi tenien un escó per poder seguir els oficis litúrgics de forma privilegiada. En quan als objectes devocionals hi ha rastre de la promoció artística de peces d'orfebreria a les parròquies de la seva jurisdicció (Argentona, Vilassar ...)

Article de la conferència en pdf:

Programa de les activitats Festival Vilazari 978:
http://www.vilassardedalt.org/ARXIUS/2012/Documents/programa_vilazari.pdf


Fotografies dels actes Festival Vilazari 978:
La presentació va anar a càrrec del regidor de Cultura, Xavier Yelo; del regidor de Turisme, Benet Oliva; de dos dels organitzadors del festival Paula Lloret i Genís Viada, i de l'alcalde de Vilassar de Dalt, Xavier Godàs.
Moment de la conferència
Moment de la conferència
Públic assistent a l'acte
Públic assistent a l'acte

diumenge, 22 de maig de 2011

La nova remodelació del Museu de Mataró

El passat 24 de març de 2001, l’alcalde, Joan Antoni Baron, i el president de l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC), Sergi Penedès, van inaugurar les obres de reforma del Museu de Mataró a l’antic edifici de Can Serra (El Carreró, 17). El Museu havía estat tancat al públic des del mes de febrer del 2010 i les obres es van iniciar el passat mes de setembre. Els treballs els ha portat a terme l’empresa G-56, SA. La inversió total, finançada pel Fons Estatal per a l’Ocupació i la Sostenibilitat Local (FEOSL), ha estat de 365.000 €, malgrat que estaba presupostada amb 327.880 €. Aquest import engloba les obres executades, la redacció del projecte i la direcció d’obra.
Com que l’edifici de Can Serra es troba protegit pel Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic i Ambiental de Mataró amb catalogació A i declarat com a Bé Cultural d’Interès Local, la intervenció s’ha vist limitada a la planta baixa en la reforma del vestíbul i zona de recepció de visitants que ha canviat d’ubicació, en el canvi de paviment i la substitució dels batents de les finestres de la façana, de forma un pèl desencertada pel meu gust.
La reforma més important el podem trobar en les sales d’exposicions de la sala de síntesi dedicades a la història de la ciutat, en el que s’ha renovat un discurs museogràfic que no es tocava des de la inauguració del Museu Comarcal del Maresme des de l’abril del 1983. La planta baixa continua sent l’àrea d’acolliment dotada de sales d’exposicions temporals i tallers didàctics. A la mateixa s’han incorporat uns plafons al vestíbul per informar els usuaris sobre la història de l’immoble i sobre els serveis que ofereix el museu i les extensions que en depenen. Crec que amb la reforma s’ha vist “amagada” una de les mènsules gòtiques del Palau del Cabrera de Blanes que decoraven el vestíbul. La planta primera amb el títol “Iluro, ciutat romana”, repassa la historia de la Iluro romana. Aquest espai s’ha convertit en l’eix temàtic que ha agafat més relleu del Museu. A la sala noble de la planta primera s’informa dels nous projectes museogràfics i d’investigació que s’estan desenvolupant pels equips del museu. Per acabar, la planta segona: “Mataró, Ciutat Mediterrània” s’ha convertit en l’eix temàtic dedicat a la història medieval, moderna i contemporània de la ciutat.
Crec que podem trobar com element positiu d’aquesta remodelació que s’ha ampliat moltíssim l’àrea dedicada a la part romana. Aquesta incorpora afortunadament una major selecció d’objectes de les col•leccions procedents d’excavacions arqueològiques realitzades en la nostra ciutat darrerament per l’ex-Àrea d’Intervenció Arqueològica, i que fins ara no es mostraven en el museu.
La part negativa és la reducció del discurs de les altres etapes de la historia de Mataró que han vist disminuïda la seva temàtica i superfície. Afortunadament, la ciutat de Mataró compta amb un nodrit grup d’historiadors que segueixen investigant les diferents etapes de la història de la ciutat i de la comarca malgrat que no siguin equips de recerca de la pròpia institució museística. Com hem dit, en tot allò referent a les etapes no romanes, aquests discurs pràcticament no ha variat ni ha incorporat noves dades. Tot el contrari, crec que ha vist reduïda la superfície expositiva. En aquest sentit, la part de la historia medieval de Mataró mostra menys objectes que abans i menys text explicatiu. Ja no podem gaudir de la creu de volta gòtica amb el símbol heràldic del carreratge de Barcelona i ens hem de conformar amb menys capitells exposats, a tall d’exemple.
Sembla que la reforma intenti presentar un aperitiu, sembla que un 10 %, del que serà la nova ubicació final a “Can Marfà” com a futura seu del Museu de Mataró.

Per a més informació:

dissabte, 11 de desembre de 2010

La col•lecció de peces medievals al Museu d’Arenys de Mar

El Museu d’Arenys de Mar té el seu origen en l’antic Museu Fidel Fita. Una mostra de la història i el patrimoni d'Arenys que es remunta a l'any 1917, quan un grup de persones de la vila preocupades pel patrimoni del poble decideix reunir objectes de valor històric i donar-los a conèixer. La voluntat per desenvolupar un museu, però, té moltes dificultats, fet que porta a la crisi d’aquesta iniciativa. L'any 1953 la Diputació Provincial de Barcelona i l'Ajuntament d'Arenys de Mar signen un conveni per a l'adaptació d'un local del poble com a museu i biblioteca. Amb el temps, per problemes d'espai, el fons s’emmagatzema i algunes peces es retornen als seus propietaris. El Museu d’Arenys de Mar va obrir les portes de nou el 13 de març de 1983 amb motiu de la cessió per part de la Generalitat de Catalunya de la col•lecció de puntes Frederic Marès i Deulovol, que aquest va donar en dipòsit amb la condició que fos exposada a Arenys de Mar sota el nom de Museu Marès de la Punta.
L'any 1998, el Museu es va ampliar amb la donació del fons de minerals de Joaquim Mollfulleda i Borrell, que es va ubicar en un edifici adjunt sota el nom de Museu Mollfulleda de Mineralogia. Avui en dia, el Museu disposa de dos seccions: el Museu Marès de la Punta on també es troba un espai dedicat a la història d'Arenys de Mar on s’exposa una part representativa del Fons Fidel Fita i el Museu Mollfulleda de Mineralogia.
Els objectes d’època medieval conservats en el museu, a part de les puntes de la col•lecció Marés, provenen la majoria dels objectes recollits per Josep Maria Pons Guri al llarg de la seves activitats com a investigador. En els anys 1949-1950 i 1957 Josep Ma. Pons i Guri es va fer càrrec de les excavacions arqueològiques al poblat ibèric de la Torre dels Encantats. Les troballes que s’hi van fer van ser l’inici del Museu Municipal Fidel Fita, inaugurat l’any 1957 en les actuals dependències municipals. Tot i que el Museu va tancar les seves portes l’any 1977, gràcies a la incansable tasca de Josep Maria Pons i Guri, els seus fons, d’altra banda ben variats, van continuar ampliant-se.
En la pàgina web del Museu, s’hi pot veure una exhaustiva feina de catalogació del fons que es pot consultar en la mateixa pàgina web. Els objectes es presenten catalogats per categories (Categoria de puntes i teixits : indumentària, complements...), classificació del Fons Fidel Fita (arqueologia, nàutica, imagineria religiosa...),etc.
Entre els objectes medievals més desacatats són la col•lecció de rajoles medievals, les puntes, objectes ceràmics provinents de derelictes trobats per pescadors de la zona (Arenys, Llavaneres...) i objectes aïllats que alguns d’ells presenten una singular importància com una campana del segle XIV (Núm. Reg. 3788) provinent de Sant Pere de Riu (Tordera); una Mare de Déu gòtica del s.XIV (Núm. Reg. 9955) de procedència desconeguda o un fragment del retaule de Sant Martí d’Arenys de Munt (Núm. Reg. 3805) obra de Jaume Safont, que representa un cap de vedell en pedra de color gris, procedent del retaule de l'altar major de l'Església de Sant Martí d'Arenys de Munt destruït el juliol de 1936.

Per qui li interessi accedir a la web del Museu i al fons complert inventariat:

ALGUNS MODELS DE FIXES DE L'INVENTARI



divendres, 30 de gener de 2009

Una rèplica de la Coca de Mataró a l’exposició “Un mar de lleis. De Jaume I a Lepant”

A la capella de Santa Àgata del Palau Reial Major (a la Plaça del Rei de Barcelona) es pot visitar fins el proper 4 de febrer l’exposició Un mar de lleis. De Jaume I a Lepant”.
L’objecte de l’exposició es mostrar el context històric, polític i comercial de la Mediterrània entre els segles XIII i XVI, marcats per les tensions i conflictes entre les dues riberes, però també per un constant intercanvi comercial. Per tal de regular aquesta pràctica comercial, van sorgir diverses normes que, en l’àmbit català, van quedar recollides dins del Llibre de Consolat de Mar.
En aquesta exposició es mostra una rèplica de la “Coca de Mataró”, un ex-vot mariner considerat dels més antics d'Europa i construït al segle XV, probablement el 1450. Es creu que originàriament, es trobava a l'ermita de Sant Simó de Mataró, on va romandre fins el 1920 quan aparegué al mercat d'antiguitats de Munic. Poc després, el 1929, es va subhastar en els Estats Units i fou adquirit per un antiquari alemany que el va fer arribar a les mans d'un reconegut milionari holandès qui, finalment, el deixà en dipòsit al Maritime Museum Prins Hendrik de Rotterdam en el qual es conserva en dipòsit.
Segons alguns autors, la "Coca" procediria de Calella, lloc des d'on per causes desconegudes aniria a parar a Mataró. Representa una gran nau comercial que s'ha vingut identificant com les "coques" nòrdiques. Aquest tipus de vaixell era emprat en tasques comercials per anglesos i normands en el període que abraça els segles XII i principis del XIV, moment en què es substituí per un nou model: l'hulk. Documentalment, hi ha constància de coques nòrdiques a la Mediterrània en documents del segle XIII. Un dels motius que ha encetat més polèmica ha estat la seva arboradura. Les diverses opinions a l'entorn de si el vaixell fou d'un sol pal originàriament, o si n'arborà dos, major i messana, i fins i tot tres si és que tenia trinquet, no han pogut concretar-se en un sentit o en un altre. El primer autor que va publicar el resultat d'un estudi acurat de l'exvot fou Culver, que ho féu quan la Coca encara arborava els tres pals. Ell mateix apuntà la possibilitat de què el seu constructor ho fes amb només un pal central donat que els altres dos eren més rústecs i no semblaven construïts per les mateixes mans. Amb tot però, altres autors com Nouhuys, Winter o Landstrom defensen posicions que van des dels tres pals fins a la més generalitzada de major i messana. Abans de què la Coca passés a mans de l'acabalat holandès, se li van desmuntar els dos pals de proa i popa deixant-li només el central, aspecte amb el qual es conserva fins avui.
Bibliografia:

dissabte, 20 de desembre de 2008

Les neules medievals de Mataró

Avui en dia, la Neula s'ha convertit en un referent del Nadal català. Des de fa uns anys la pastisseria Casa Graupera s.l. "Mestres Neulers" ha tornat a fer les neules medievals fetes a mà. Aquest mestres artesans han recuperat la tècnica i la forma medieval de la neula a mà, però són llises sense l’ornamentació que la caracteritzava. Per adaptar-les al nostre gust contemporani, també en realitzen una variant amb una capa de xocolata.
L’origen de la neula ve de lluny. Malgrat que els egipcis i romans ja ofrenaven uns dolços plans i rodons als déus, la primera vegada que apareixen documentades les neules als Països Catalans, és a l’època medieval. A l’alta edat mitjana eren considerades un dolç exquisit, ja que per la seva realització s’hi afegia mel i tota mena d’espècies a la recepta i a més a més, es feien amb formes cada cop més sofisticades i fins i tot decorades amb gravats. És per això que les neules solien formar part dels postres dels grans àpats dels nobles i reis catalans al llarg de tota l’època medieval. En aquest sentit, Carme Batlle i Teresa Vinyoles publiquen una dita del segle XV que mostra el valor que llavors es donava a les neules: “Gran meravella verament, de les neules amb piment”. El piment era una beguda feta amb una base de vi negre molt especiat i molt estimat en aquelles èpoques i que Arnau de Vilanova, en el llibre Regiment de Sanitat, en dona les receptes.
Les neules medievals eren planes i no pas enrotllades. De fet, això explicaria l’origen etimològic del nom, que vindria del romà nebula, que no vol dir altra cosa que núvol, boira, cosa lleugera. No és fins al segle XVII que la neula s’enrotlla, com la coneixem actualment, i és llavors quan passa a ser un dolç d’ús quotidià i molt famós en les cafeteries que comencen a obrir-se a la Barcelona moderna i es tornarà a popularitzar per la Renaixença. És a partir de llavors, quan les neules es fan pels carrers i comencen a sortir les varietats amb xocolata, les fetes amb forma de ventall, entre altres.
Tenim documentades varies ocasions en que figuren les neules en diversos àpats de l'edat mitjana. En el dinar de Nadal de l'any 1267, Jaume I hi va convidar mes d'un centenar de comensals, i com a llevant de taula, o sigui per postres, amb ametlles i pinyons, es van servir neules. Anys més tard, el 1288, l'escriptor i filòsof Ramon Llull també va parlar de les neules a la seva obra "El llibre de les Meravelles". També, el dia 1 d'agost del 1381, el fill de Pere III, el príncep Joan, Duc de Girona, llavors Governador de Catalunya i que poc desprès esdevindria Rei, amb la seva esposa Violant de Bar, emprengueren un viatge de Tarragona a Girona. El dissabte, dia 7, dinaren a Cardedeu i pernoctaren a Sant Celoni. Segons els comptes de l'escrivà de ració per postres, van menjar mel i neules. D’aquestes en consumiren una lliura i onze unces, que costaren 7 sous. (ACA: Registre del Rei Joan, nº 1)

Per tal de fer les neules s’utilitzaven els neulers dels quals se n’han conservat uns quants, dels quals podem destacar els exposats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i al Museu Episcopal de Vic. Són una mena de premsa en forma de tenalla a la platina de la qual, s'hi dipositava una cullerada de pasta, que era premsada i cuita per la premsa un cop calenta. Les planxes eren circulars per diferenciar-les dels ostiers que eren quadrangulars. A nivell decoratiu presenten uns esquemes establerts: en una de les cares hi ha una escena decorativa, sovint vegetal, envoltada per una orla i en l’altra cara, hi ha un motiu ornamental envoltat per una inscripció.
Felicitem a la Casa Graupera de Mataró per haver recuperat aquesta menja tant tradicional.
Bibliografia:
  • AA. VV.: Del rebost a la taula. Cuina i menjar a la barcelona gòtica. Museo d’Història de la Ciutat; Electa. Barcelona, 1995
  • AMENÓS Lluïsa “Hostiers i neulers medievals del Museu Episcopal de Vic” a Quaderns del Museu Episcopal de Vic. I. 2005
  • AMENÓS, Lluïsa: “Els objectes d’ús litúrgic i ús domèstic” a L’art gòtic a Catalunya. Arts de l’objecte. Enciclopedia Catalana. Barcelona, 2008. Pàgs.149-156
  • BATLLE, Carme;. VINYOLES ,Teresa: Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques. Rafael Dalmau, Editor Barcelona, 2002.
  • COMES, Pere: Els torrons i les neules. Cardedeu, 1999 ahttp://www.cardedeu.org/firadenadal/els_torrons_i_les_neules.htm#02
  • RUIZ i CALONGE, Joan: Retaule de la vida medieval.Textos catalans coetanis. Barcanova Educació. Barcelona,1990.(Sèrie Major,1)
  • VINYOLES,T. “Alimentació i ritme del temps a la Catalunya Medieval” a Primer col·loqui d'Història de l'alimentació a la Corona d'Aragó. Lleida,1995, pp.134-138.

dissabte, 29 de novembre de 2008

La col•lecció de ceràmica medieval del Museu del Càntir d’Argentona

Amb motiu del 25è aniversari de la Festa del Càntir, l'any 1975, es va obrir a Argentona el primer museu monogràfic sobre càntirs. El museu va ser instal·lat en un edifici d'estil gòtic tardà donat a l'Ajuntament pels fills de Joan Rectoret i el contingut inicial va estar format per la donació del seu impulsor, en Jaume Clavell. La nova seu actual va ser inaugurada l’any 2000, just al davant de l’estatge antic.
Dins dels 2.300 exemplars aproximats que conté el Museu, destaquem aquí la col·lecció de càntirs medievals que es troben situats en dues vitrines del tercer pis del Museu.
El càntir és un recipient ceràmic per emmagatzemar i beure líquids (especialment aigua), més estret de la base que de dalt, amb un broc petit per beure'n, el galet, i un broc més ample per a omplir-lo del tot i sovint dotat d’un peu per a reposar-lo. La majoria solen ser fets de terrissa ja que permet la conservació de l’aigua fresca.
En època alt medieval, el càntir com a forma ceràmica va desaparèixer pràcticament de la península i solament s’han conservat alguns de factura islàmica almohade (aprox. entre 1146-1228). El càntir pròpiament dit, apareix en territori català, a partir de la conquesta carolíngia com una de les peces ceràmiques característiques d’aquest territori. Molts dels que ens han pervingut pertanyen a l’etapa baix medieval (s.XIV i XV) i la majoria d’ells van ser utilitzats en la construcció dels carcanyols de les voltes ja que disminueixen el pes a suportar i mantenen l’espai ocupat per material. Molts dels càntirs medievals són de terrissa vermella amb la part superior envernissada en verd però també podem trobar càntirs de terra negra o fumada realitzats seguint la tècnica de cocció reductora.
En la primera de les vitrines, apareixen tres “canteretes” islàmiques que estan exposades com a dipòsit del Museu de la Ceràmica de Barcelona ( Num. Inv.- 1598; 1608 i 1607). Una d’elles va ser fabricada a Manises (València) entre els s. XIV i XV.

En la segona vitrina s’exposen 6 peces, també com a dipòsit de l’esmentat museu (Num.Inv. 264,1561,252, 1590, 1551 i 1553). Aquest segon conjunt es composa per una varietat de peces provinents de les voltes de l’església gòtica del Pi, de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona i del convent de Carmelites Calçats de Barcelona. Les formes exposades són bàsicament càntirs a més d’una gerra i un poal. El Poal és un càntir d’un broc amb nansa que era utilitzat per treure aigua dels pous. La majoria de peces van ser obrades a Barcelona entre els s. XIV i XV.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...