divendres, 16 de desembre de 2011

La història medieval a Ràdio Sant Vicenç de Montalt

El passat dimecres 14 de desembre de 2011 vaig poder col.laborar amb Ràdio Sant Vicenç de Montalt  participant en el programa “La veu de la gent gran”. Fa unes setmanes que han començat a emetre una sèrie de programes dedicats a la història de Catalunya. El que hi vaig tenir el plaer de participar era el cinquè episodi de la sèrie i varem poder debatre en format tertúlia sobre la Baixa Edat Mitjana. La tertúlia va estar conduïda per Manel Parcerisa i, a part de la meva presència, va comptar amb la col·laboració de Josep Maria Castelltort, col·laborador habitual del programa en la preparació dels capítols i entusiasta de la història.
Malgrat que el programa inicialment estava previst que tractes de la baixa edat mitjana a Catalunya, es va arrencar cronològicament en el punt on ho van deixar en el programa anterior de la sèrie. Entre altres temes varem discutir i comentar sobre la formació comtats catalans en el s.X i  la seva independència dels Francs, la unió amb Aragó (1137), l’expansió mediterrània amb Jaume I i el fracàs de la via occitana (1213), la creació de les institucions catalanes (Corts Catalanes, el Consell de Cent, la Llotja de mar, el Consolat de mar...) i altres temes més anecdòtics i curiosos com les naus catalanes entre d’altres aspectes.
Com sempre el temps és implacable a la ràdio i mana ell i varem d’haver de deixar el tema a la mort del rei Martí l’Humà el 1410 sense descendència.
Va ser una bonica experiència que permet un cop més difondre i divulgar la nostra història d’una forma planera i senzilla per arribar a fer estimar i comprendre el nostre passat comú.

Per a més informació...
Sobre el programa:
Sobre la Ràdio Sant Vicenç:   www.radiosantvicenç.com.
Sobre el programa la "Veu de la gent gran": http://laveudelagentgran.wordpress.com/
 Josep Maria Castelltort (a l'esquerra), Manel Parcerisa (a la dreta) i jo mateix al final del programa.

dimarts, 6 de desembre de 2011

Comunicació “La guerra civil catalana i el patrimoni arquitectònic (1462-1472)” a la V Trobada d'Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme.

El passat dissabte 3 de desembre de 2011 es va celebrar al Museu de Vilassar de Dalt, la V Trobada d'Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme. Enguany es va dedicar a la conflictivitat bèl·lica al Maresme, tractant diferents aspectes vinculats als diferents conflictes que han afectat a la zona en diversos moments històrics. La trobada va recollir 15 comunicacions d'entitats i grups de recerca pertanyents a les poblacions del Masnou, Alella, Vilassar de Mar, Vilassar de Dalt, Argentona, Mataró, Arenys de Munt, Arenys de Mar, Sant Cebrià de Vallalta, Calella i Pineda de Mar. 

La V Trobada d'Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme, va estar organitzada pel Grup de Recerca “La Filferrada”, el Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, l'Arxiu Comarcal de Mataró, la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l'Institut Ramon Muntaner, amb la col·laboració del Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell, del Centre d’Estudis Vilassarencs, Centre d’Estudis Sant Cebrià i del Grup d’Història del Casal de Mataró. Amb el suport de l’Ajuntament de Vilassar de Dalt i el Consell Comarcal del Maresme. L’acte es va emmarcar dins els actes programats pel Grup de Recerca “la Filferrada” i per l'Ajuntament de Vilassar de Dalt en motiu de la celebració del 75è aniversari de la Guerra Civil i Revolució al Maresme. 
Com a coordinador de la Secció d’Estudis Medievals del Grup d’Història del Casal vaig presentar la comunicació “La guerra civil catalana i el patrimoni arquitectònic (1462-1472)” elaborada conjuntament amb en Joan Bou Pla, Joan Bou Illa i Jaume Vellvehí. La comunicació es presentava dividida en dues parts, fent referència a l’evolució del conflicte a les dues zones de la comarca: la que depenia del comtat de Barcelona i la que pertanyia al vescomtat dels Cabrera dins el comtat de Girona. Al llarg de l’estudi i de la descripció dels fets, es va posar en evidència que aquestes dues realitats de la comarca van patir el conflicte de forma diferent. Al final de la comunicació es van descriure els records que la guerra va deixar en el patrimoni, principalment en les reformes dels diferents castells (Palafolls, Montpalau, Burriac...) i en la fortificació d’algunes viles i monestirs com el de Sant Pol. A Tordera encara es segueix la tradició de la cursa del cós que prové d’aquesta etapa.
Parlament inaugural de les jornades a càrrec de Xavier Godàs (Alcalde de Vilassar de Dalt);
 Gonzalo Berger (President de La Filferrada) i Josep Santesmases (President de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana).
Lectura de la comunicació "La guerra civil catalana i el patrimoni arquitectònic (1492-1472) per part de Joaquim Graupera en representació del Grup d'Història del Casal de Mataró.
Lectura de la comunicació "La guerra civil catalana i el patrimoni arquitectònic (1492-1472) per part de Joaquim Graupera en representació del Grup d'Història del Casal de Mataró.

diumenge, 4 de desembre de 2011

Conferència sobre el Tresoret d'Òrrius al Museu de Vilassar de Dalt

El passat divendres 2 de desembre de 2011, vaig realitzar la conferència inaugural de l'exposició sobre el Tresoret d'Òrrius al Museu de Vilassar de Dalt. La mostra inaugurada està exposada des del 27 de novembre i clourà l'onze de desembre de 2011. Al llarg de la conferència vaig exposar les circumstancies en que es va fer l'excavació arqueològica, les característiques del conjunt del tresoret, el context històric a Catalunya i al Maresme i les restes que ens queden de l'Òrrius alt-medieval.
LA xerrada va estar presentada pel bon amic Marc Pons de la secció d'arqueologia del Museu de Vilassar de Dalt i a part del públic assistent vaig comptar amb la valuosa companyia dels Amics del Pessebre Vivent d'Òrrius, d'en Josep Maria Roqué i del Sr. Pau Ubach de Vilassar de Dalt, uns dels artífex d'aquesta mostra. Amb aquesta conferència i exposició a VIlassar clouen els actes per commemorar els 30 anys de la troballa del tresoret que van organitzar els Amics del Pessebre Vivent. Ha estat una meravellosa experiència de col.laboració entre les tres entitats i una oportunitat per conèixer i compartir la nostra història amb gent engrescada i implicada en la salvaguarda del nostre patrimoni.
Presentació de l'exposició per Marc Pons.
Presentació de l'exposició per Marc Pons.
Públic assistent a l'acte
Un moment de la conferència
L'exposició sobre el tresoret d'Òrrius.

dissabte, 26 de novembre de 2011

L'escultor gòtic Jordi de Déu i la imatge de la Mare de Déu de Santa Maria de Mataró.

La imatge de la Mare de Déu de santa Maria de Mataró es conserva al Museu Arxiu de Santa Maria provinent de l’Arxiu Diocesà de Barcelona. Representa una imatge de la Mare de Déu amb l’infant en braços que deuria presidir el retaule major de la parròquia de Santa Maria de Mataró. Rosa Maria Terés va atribuir la imatge, en un estudi realitzat, a l’escultor Jordi de Déu. Es tractaria d’una obra realitzada en el seu últim període productiu datable entre el 1390 i el 1418, moment en que estava treballant en el cadirat del cor de la seu de Barcelona. 
La imatge de la Verge esta obrada en alabastre i segons les traces de pintura existents (blau i vermell) es pot afirmar que l’acabat era policromat. La Verge porta un vestit escotat i cenyit per un cinturó decorat amb relleus i el mantell que li cobreix des de les espatlles, li embolcalla els braços. El rostre de la Verge presenta els trets típics de l’escultura gòtica, lleugerament arrodonit amb un lleu somriure i una forma d’ulls peculiar que denota una clara influència francesa. Sobre del cap presenta una corona que descansa sense vel sobre una llarga cabellera. Un altre tret típic de les representacions gòtiques de la Verge és la suau corba que descriu el cos al sostenir el nen en braços. La figura, en general, es troba ben conservada i solament manté desperfectes en la ma de la Verge, el cap que es va trencar a l’alçada del coll i en el nas i finalment s’intueix un desaparegut ocell en la ma de l’infant 

Jordi de Déu va un escultor representatiu del gòtic internacional català. Va ser comprat com esclau per l'escultor Jaume Cascalls, amb el qual va treballar en les tombes reials del Monestir de Poblet des del 1363. Quan va morir Cascalls, Pere el Cerimoniós el va nomenar mestre major dels sepulcres reials l'any 1381. Unes de les obres més representatives d’ell van ser els retaules de Vallfogona de Riucorb (1385) i el retaule d'alabastre de Sant Llorenç a l'església de Santa Coloma de Queralt (1386) els quals mostren paral·lelismes amb la Merededéu de Mataró. A partir del 1390 es va traslladar a Barcelona, ja que el bisbe Ramon d'Escales li va encarregar varies imatges per decorar el cor de la catedral: unes imatges per a la paret i les escultures de l'Arcàngel Sant Gabriel i la Verge de la Anunciació per a l'escala. També se li atribueix l'encàrrec d'esculpir la part alta del claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll amb 50 capitells amb figures, 28 bases i 28 motllures. Una de les altres obres importants va ser la decoració escultòrica de la façana gòtica de l'Ajuntament de Barcelona, feta a l’entorn del 1400, la qual ja signa amb el cognom Jordi Joan, nom que va adoptar un cop assolida la llibertat. La relació d’aquest artista amb Mataró ara per ara, solament es pot explicar a partir de les accions del Bisbe Ramon d’Escales, el qual en aquelles mateixes dates ja va fer encarregar, segons documents conservats, un armari per guardar els ornaments per la parròquia de Mataró.

Bibliografia:

  • BASERAN, Pere (2003). Jordi de Déu i l’italianisme en l’escultura gòtica catalana del segle XIV. Tarragona: Diputació de Tarragona. P.304-318. 
  • BASERAN, Pere (2007). “Jordi de Déu, entre la tradició trescentista i l’estil internacional” a L’art gòtic a Catalunya. Escultura, vol.I. La configuració de l’estil. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
  • TERÉS I TOMÀS, Ma. Rosa (1985). “L’escultor Jordi de Déu i la Mare de Déu del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró ” a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 24, (desembre, 1985), p.44-48.


diumenge, 20 de novembre de 2011

Conferència a l'institut d'Estudis Catalans sobre «Josep Puig i Cadafalch: les arrels d’un home de la Renaixença».

El passat dilluns 14 de novembre de 2011, dins el cicle L'art romànic a l'abast, vaig tenir el plaer de realitzar la conferència «Josep Puig i Cadafalch: les arrels d’un home de la Renaixença» a la sala Pere i Joan Coromines de l'IEC (carrer del Carme 47, Barcelona).L'acte va estar organitzat pels Amics de l'Art Romànic, filial de l'Institut d'Estudis Catalans.
El contingut va ser semblant al que vaig realitzar a Mataró el divendres dia 7 d'octubre de 2011 amb el títol “Puig i Cadafalch: l'art i la història al servei de la reconstrucció nacional”  en el marc del Open 48 Hores Puig i Cadafalch que es va tenir lloc per primera vegada. L'assistència també va ser nombrosa, entre 40 i 45 persones i va tenir una forta acollida.
Presentació de la conferència pel Dr. Joan Valero dels AAR,


dissabte, 12 de novembre de 2011

Sortida de camp a les restes del monestir de Sant Pere des Bosch (o des Puig) de la Roca del Vallès.

Avui dissabte, un grup d’amics i col.laboradors del Grup d’Història del Casal hem fet una visita de camp a l’antic monestir de Sant Pere del Bosch, també conegut com monestir de Sant Pere des Puig, al terme de La Roca del Vallès prop de la masia de Can Santpere. El grup de treball ha estat integrat per Joan Carles Alay (Societat Catalana d’Arqueologia), Joan Francesc Clariana, Josep Vinyals i jo mateix del Grup d’Història del Casal de Mataró. L’objectiu però era trobar les restes del poblat ibèric de Can Sanpere conegut com el Poblat Blau.
Ja fa uns mesos, l’amic i col.laborador Francesc Costa  ens havia posat en coneixement de les restes d’aquest petit cenobi i em va passar també un petit article que havia recollit, escrit per mossèn Francesc Soler, el qual es conservava a la parròquia de Sant Sadurní de la Roca.
Aquest petit monestir, regentat per una petita comunitat de l’orde benedictina integrada per cinc monges el 1340,  depenia de Sant Pere de les Puel.les de Barcelona. Les primeres dades documentals que es recullen són del 1306. El monestir deguè entrar en decadència a principis del s.XV i les últimes dades conegudes són del 1513. Sembla que les restes visibles consisteixen en una sèrie de murs envoltats per la brolla del bosc i pels arbres que les han anat engolint. La part més interessant és una paret de dos metres d’alt que conserva la meitat d’un portal adovellat. Segons el text de mossèn Soler “... la iglesia está enterrada, no así la de fuera. A unos seis metros del muro de la capilla hay otra boca de la cisterna o galería. De lo que fue la iglesia no queda nada, ni tan siquiera el ara. E la única dovela que aún queda en pie, hay una pequeña capilla, no más grande de 30 centímetros de altura por unos 10 centímetros de fondo. Según se cree había una imagen de la Virgen María. (...). La parte del muro de mediodía, que aún se conserva en pie, tiene una altura de 4 metros. Detrás de él hay una terraza de unos 2 metros de ancho. En la parte baja del muro observamos una pequeña ventan que comunica las dos estancias.”
El Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de l’any 1893 ens dóna dades de la imatge, avui perduda, que es venerava a la capella: “La imatge és petita, tenint 28,5 centímetres d’alsada. La Verge té lo cap entregirat mirant al Nen Jesús, sentat en son bras esquerra. La base poligonal, és de vuit cares. Lo cos és curt i desproporcionat i los plechs de sos ropatges, treballats y amples. Al que sembla, pertant a la segona meitat del s. XV, i tot en ella acusa lo Renaixement”. 
Masia de Can Santpere (La Roca del Vallès)
Josep Vinyals, Joan Carles Alay, Joan Francesc Clariana i Joaquim Graupera

diumenge, 6 de novembre de 2011

Nou article sobre l'art romànic al Maresme en el butlletí dels AAR del Bages.

En l'últim número del Butlletí d’Amics de l’Art Romànic del Bages [núm. 165 (juliol-setembre 2011), pàgs.3-18] m'han publicat un article sobre “L’arquitectura religiosa Romànica en el Baix Maresme (S.XI-XII)”. 
En el mateix es sintetitza l'arquitectura religiosa romànica a la zona. En un primer apartat s'analitza el marc històric: La revolució feudal i les noves pautes d'organització del territori. A continuació s'analitzen les causes de la necessitat de renovació dels temples i la febre constructora del segle XI, atenent en la part central de l'article,  les característiques generals de l'arquitectura romànica al Baix Maresme. En aquest punt també s'analitza de forma aprofundida en la dificultat de classificar els edificis en el primer o segon romànic. Finalment es descriuen les característiques tècniques i formals dels edificis romànics del Baix Maresme tot incidint en la poca decoració conservada dels edificis.
Si voleu llegir l'article complert el podeu trobar a:


dissabte, 22 d’octubre de 2011

El remença Pere Joan Sala ataca Mataró (març de 1485)

Malgrat que la guerra civil catalana va acabar amb la signatura de la Capitulació de Pedralbes, el 24 d'octubre de 1472, alguns dels problemes que causaren la guerra van continuar sense solució, com la política respecte als pagesos de remença i l’abolició dels mals usos. En aquests moments encara estava vigent la Sentència lnterlocutòria del 14 de gener de 1455, en què el rei Alfons el magnànim donava la raó als pagesos i suspenia el dret dels senyors a cobrar els mals usos, fins que aquests s'avinguessin a respondre de la demanda presentada pels pagesos. Davant la pressió dels senyors per l’impagament per part dels pagesos dels tributs, el nou rei Ferran II va promulgar la constitució Com per lo Senyor (8 d'octubre de 1481) en què derogava la sentència interlocutòria d'Alfons el Magnànim i retornà als senyors els drets sobre remences. Però quan els procuradors senyorials van intentar d'aplicar l'acord de l'assemblea, els camperols van reaccionar violentament i van iniciar el que es coneix com al segona guerra remença (1483-1486).
Malgrat que el rei Ferran II va decidir pacificar el conflicte amb l’edició d’una nova concòrdia (Salvaguarda del 1483) amb la qual autoritzava el dret a reunió del Sindicat Remença i imposava uns talls per aconseguir la redempció dels mals usos, un grup de pagesos més radicals encapçalats per Pere Joan Sala, s'hi oposaren violentament. La primera acció de la nova guerra fou la desfeta d'una host reial a Mieres (22 de setembre de 1484) i posteriorment, un miler d'homes, després de derrotar la host del veguer de Barcelona Antoni Pere de Rocacrespa (Montornès, 4 de gener de 1485), van prendre la vila de Granollers (3 de febrer). 

Les hostilitats van afectar de ple les terres del baix Maresme a principis del 1485. El gener, la ciutat de Barcelona ja va avisar als mataronins, com a “carrer”, que es preparessin contra un possible atac dels remences i que no participessin a favor d’ells. La defensa de Mataró es va centrar altre cop al voltant de l’edifici fortificat de l’església parroquial i en l’organització d’una defensa pròpia capitanejada per Joan Seguí i el barceloní Antoni Malvet i l’ajut de les parròquies del baix maresme que s’organitzaren en sometent dirigit per Pere Ballot d’Argentona. L’atac de les tropes remences de Joan Sala es va produir el 18 de març amb un segon atac efectuat quatre dies després, els quals van provocar la rendició de la ciutat de Mataró. Les tropes reials i de la ciutat de Barcelona interceptaren i derrotaren el 24 de març a les tropes de Pere Joan Sala a Llerona després que aquests haguessin pres Granollers.
Aquesta guerra va tenir efectes negatius per a Mataró. En primer lloc, el fet de convertir-se la parròquia de Santa Maria de Mataró en un espai fortificat, va comportar seriosos danys a l’edifici. Un cop acabada la guerra, l’any 1488, quan Ferran II va resoldre a Saragossa sobre les reparacions que calia aplicar per la guerra a diversos llocs, va destinar , entre altres, “...a la vila de Matero per la obra de la iglesia quaranta lliures, a Joan Seguí de Matero cinc lliures i a Pere Seguí de Matero sis lliure i vuit sous.”. Els efectes destructors de les tropes de Sala a l’església també s’evidencien en el text corresponent a la deliberació del Consell de la Universitat de Mataró, del 13 d’abril del mateix any, en què el batlle Salvador Jofre s’esmenta que “...é stat conclòs e determinat que sien elegides personeas per fer vintè o quorantè o tayll la quantitat del qual (...) percehirà no puxe servir a neguns cosos sinó tant solament per la obre de la sglésia de la dita vila de Matheró la qual stà en molt grandíssim perill...” Mataró també va haver de participar en el pagament de les despeses militars, ja que la ciutat de Barcelona va imposar la contribució de 30 lliures per aquest concepte.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Conferència “Puig i Cadafalch: l'art i la història al servei de la reconstrucció nacional”

El passat divendres dia 7 d'octubre de 2011 vaig tenir el plaer de fer una conferència sobre Puig i Cadafalch en el marc del Open 48 Hores Puig i Cadafalch que s’ha celebrat enguany per primera vegada. La conferència es va fer a la casa Coll i Regàs, una joia d'aquest arquitecte que tenim a Mataró, i concretament en una sala molt acollidora, decorada amb un impressionant conjunt de pintures d'Eduard Alcoy. Van presentar la conferència la regidora d'Urbanisme, Sra. Montserrat Rodríguez i la Sra. Mariona Gallifa, cap de secció de Patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Mataró. L’assistència a l’acte va ser molt nombrosa. 
Quan em van proposar fer una conferència sobre un personatge tan actiu i polifacètic com va ser Puig, el primer que un pensa, és, ...i per on començo?. En aquest cas vaig decidir començar pels seus inicis i la seva etapa de formació, perquè potser és la part més inèdita i a l'hora és el que dóna més sentit al conjunt de la seva vida i obra. En aquesta conferència, doncs, vaig voler endinsar-me en l'esperit de recuperació nacional que amarava l’època de la Renaixença i que rebien directament les idees de nació que s’estenien per Europa, especialment d'Alemanya després de la unificació. A partir d’aquí vam resseguir com aquestes influències arribaven al Puig estudiant, a través dels seus mestres i dels seus companys i com es confegia la idea de la necessitat de crear un art nacional. Tal com Puig conclou, això només es podia fer a través del seu estudi i de la recuperació del art tradicional de la nació, en concret l'art medieval. Aquesta idea és la que dóna sentit a la figura de Puig, com a historiador de l'art català medieval, restaurador i arquitecte, tot amarant-la d'un clar sentit polític. 

La conferència va acabar recollint l'obra d’aquest gran home de la renaixença, que ens va deixar entre altres coses el primer estudi detallat del nostre romànic, diverses restauracions, que ara poden ser criticades però que eren un reflex de l'esperit de l’època, un exemple del que en restauració s'estava fent en aquell moment a Europa, i que van si més no permetre que ens arribes molt més del que sense ell hauríem tingut, i finalment les seves obres arquitectòniques, que és on tot el coneixement del passat es sintetitza en una obra pròpia i moderna.
Presentació de la conferència a càrrec de la regidora d'Urbanisme, Sra. Montserrat Rodríguez i de la Sra. Mariona Gallifa, cap de secció de Patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Mataró
Un moment de la conferència
Públic assistent a l'acte
Públic assistent a l'acte

diumenge, 11 de setembre de 2011

30 anys de la descoberta del Tresoret d'Òrrius


Enguany, els Amics del Pessebre Vivent d’Òrrius, amb la col·laboració del Grup d’Història del Casal i la Secció d’Arqueològica del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, han organitzat una sèrie d’activitats per conmemorar la troballa fa 30 anys del Tresoret d’Òrrius, una col·lecció de monedes única encunyades en època de Ramon Berenguer I (1018-1035). El divendres 9 de setembre, a les 8 del vespre vaig tenir el plaer d'iniciar les activitats amb una conferència que va servir per  donar una idea de la situació  d’Òrrius en l’època de les monedes del Tresoret, i sobre l’art de l’època i la seva pervivència a Òrrius. Després d’unes emocionades paraules del Sr. Pau Ubach, que havia estat al capdavant de les excavacions originals que van donar origen a la troballa, es va passar a la inauguració  de l’exposició. Aquesta mitjançant una sèrie de plafons i d’objectes exposats, recull la informació conservada sobre el Tresoret i la seva troballa.   Més tard, els Ministrers del Sabre amb Pol Ducable van fer un concert de música medieval amb instruments de l’època. Entre cada una de les peces interpretades van anar explicat, de forma molt didàctica l’essència de cada instrument i la seva història.
L’endemà, dissabte dia 10, es va fer una visita a les ermites de Sant Pere de Clarà, Sant Bartomeu de Cabanyes, i la capella preromànica de l’església de Sant Andreu.  La visita va estar guiada per l’historiador local, Josep Ma. Roqué, el qual va fer algunes precisions sobre el paisatge d’Òrrius a l’alta edat mitjana i va aventurar una hipòtesi sobre les raons de l’amagatall del Tresoret a principis del s.XI. Al vespre, el poble d’Òrrius va poder saber del valor real del seu Tresoret de la mà del Sr. Miquel Crusafont, President de la Societat Catalana de Numismàtica. Va destacar que el seu valor no es tant crematístic sinó de la informació que donar sobre emissions comtals de Ramon Berenguer I inèdites fins el moment. Finalment es van concloure molt animadament el dia en una plaça engalanada, amb un sopar medieval a base de mongetes del ganxet i botifarra d’Òrrius,  que va deixar molt content a tothom.
Les activitat van tenir molt bona resposta i molta gent del poble les va gaudir amb alegria i legítim orgull.  El diumenge 11 de setembre es van fer les activitats pròpies de la diada i queda pendent per cloure les activitats commemoratives, una visita al MNAC que es farà en data 2 d’Octubre per tal de veure les monedes en directe.
Conferència d'en Joaquim Graupera "Òrrius (990-1035), una vila entre dues èpoques"
Conferència d'en Joaquim Graupera "Òrrius (990-1035), una vila entre dues èpoques"
Pau Ubach recordant el moment de la troballa
Concert pedagògic d’instruments musicals medievals catalans amb els Ministrers del Sabre.
Visita guiada i comentada a les ermites de Sant Pere de Clarà, Sant Bartomeu de Cabanyes i la capella del Roser de l’església de Sant Andreu, a càrrec del historiador local sr. Josep Ma. Roqué.
Visita guiada i comentada a Sant Pere de Clarà,  a càrrec de Joaquim Graupera
Josep Ma Roqué explicant Sant Andreu d'Òrrius 
El Sr. M.Crusafont durant la conferència sobre el tresoret d'Òrrius.
Sopar Medieval
Sopar Medieval
Detall de l'exposició

divendres, 29 de juliol de 2011

Joan Rubió i la restauració de la capella de Sant Pere de Clarà (Argentona, 1920)

El final del culte a l’església de Clarà es pot datar el 1713, quan l’església va ser profanada i es va retirar la potestat de celebrar-hi l’eucaristia “...quia dicitur ecclesia fuit polluta, amplius in ea non fuit missa celebrata...” i en el 1752, la capella encara constava abandonada i ruïnosa i feia trenta anys que no tenia culte. El 1877, en una memòria d’excursió de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques, s’esmenta que en el temple hi havien dues velles imatges de fusta de Maria i de Jesús en la creu que havien estat cremades feia poc pels seus amos per evitar profanacions. 
Carreras Candi, en el 1891, descriu l’ús que tenia en aquells moments l’edifici : “al present convertida en corral hont s’hi crían barrejats porchs y gallines. Junt á ella poden observarse molts fonaments de parets, ran de terra, que assenyalam la planta de la primitiva mansió hont habitaren los monjos benedictins...”. 
La restauració de l’edifici al culte es va realitzar l’any 1920 a instàncies del propietari Jaume Figueres. La tasca va ser encarregada a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver. Aquest arquitecte va néixer a Reus (Baix Camp) el 24 d’abril del 1870, fill de Jaume Rubió i Almirall i Bonaventura Ballvé i Tarrats. La seva trajectòria acadèmica s’inicià a l’obtenir el títol de batxillerat l'any 1885 i va rebre finalment la seva titulació d'arquitecte el 1893. 
Entre els seus mestres a l'Escola d'Arquitectes hi trobem Domènech i Montaner, Joaquim Bassegoda, Francesc de P. del Villar entre altres altres. Un cop obtingut el títol d'arquitecte, començà a treballar al taller d'Antoni Gaudí, del que va ser deixeble i ajudant entre 1893 i 1905 a la Sagrada Família, a la Casa Batlló i al Parc Güell, fet que se’l porta a considerar com un dels últims representants del Modernisme i destaca com a sintetitzador de les idees arquitectòniques de Gaudí. Rubió considerava que els dissenys i estructures de Gaudí eren la solució als problemes que plantejava l'eclecticisme durant el seu predomini al segle XIX. Va ser l'arquitecte de la Diputació de Barcelona i gràcies a aquest càrrec va participar en nombrosos projectes com per exemple la reforma de la Casa dels Canonges (Generalitat de Catalunya), amb la construcció del pont neogòtic que uneix el Palau amb la casa dels Canonges, al carrer del Bisbe, que contribueix a donar caràcter a l'anomenat "Barri Gòtic". 
La seva particular visió del que havia de ser la Ciutat Vella està resumida en l'obra Taber Mons Barcinonensis (1927). També va escriure una monografia sobre la catedral de Mallorca (1912). Va guanyar dos cops el Concurs anual d'edificis artístics (premi municipal al millor edifici barceloní) els anys 1913, per la Casa Roviralta, i 1917, per la Torre dels Pardals, avui desapareguda. L'obra de Rubió i Bellver és molt important i és present per tot Catalunya i a l'illa de Mallorca. Els seus edificis més interessants són: la Casa Macari Golferichs (1901), la Casa Roviralta - El Frare Blanc - (1903), els seus edificis de l'Escola Industrial (Actualment Universitat, Col·legi Ramon Llull al Carrer Urgell de Barcelona) (1912), i l'Asil del Sant Crist d'Igualada. A l’igual que altres arquitectes del moment de tots coneguts, també s’interessà per participar en la vida política fet que el va portar, l'any 1905 a ser elegit regidor de la ciutat de Barcelona. Fou militant de la Lliga Regionalista i coŀlaborà amb la Mancomunitat de Catalunya. Fou president del Cercle Artístic de Sant Lluc en dues ocasions (1904-1906 i 1912-1914). És l'avi dels arquitectes barcelonins Ignasi de Solà-Morales i Rubió i Manuel de Solà-Morales i Rubió. Rubió va morir a Barcelona el 30 de novembre de 1952. 
Bibliografia i referències: 
Dibuix de Joaquim Renart
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...