Nou article publicat per AARB sobre la Seu de Manresa en època romànica.

Aquest mes de setembre ha sortit publicat al número 207 del Butlletí dels Amics de l’Art Romànic del Bages, l'article «Sancte Marie civitatis Minorise. La gènesi de l’edifici altmedieval (s. IX-XIII)».

En aquest treball, m’he submergit en l’estudi dels orígens de l’edifici altmedieval de Santa Maria de Manresa, centrant-me en el període comprès entre els segles IX i XIII. He abordat les dificultats d’identificació del primer assentament del Puig Cardener, tot analitzant les hipòtesis sobre la seva possible vinculació amb l’oppidum ibèric de Mentissa i les interpretacions que ofereixen tant les fonts antigues com els resultats de les excavacions més recents. He constatat, a partir dels materials arqueològics i de les notícies documentals, que la presència d’una ocupació continuada es fa palesa entre l’època ibèrica i la tardoantiguitat, i que només a partir de l’era carolíngia es pot parlar d’una fundació cristiana relacionada amb la repoblació i organització del territori pel comte Guifré el Pelós.

Al llarg del treball, he volgut ressaltar com la formació del primer nucli urbà al voltant del Puig Cardener s’explica per factors estratègics i econòmics, i he detallat l’aparició dels ravals més antics, així com la funció clau dels mercats i camins, com a dinamitzadors de la ciutat. També he fet notar que la història constructiva de l’església de Santa Maria és marcada per períodes d’esplendor i destrucció: les dotacions de finals del segle IX, les destruccions a causa de les ràtzies sarraïnes, les successives restauracions i ampliacions, fins la substitució definitiva per l’església gòtica iniciada el 1322.

En la descripció arquitectònica, he documentat l’existència inicial d’una nau única amb transsepte i absidioles, així com la supervivència parcial del mur de tramuntana, una part de claustre i el portal romànic, tot destacant la seva importància com a peces fonamentals per entendre la transformació del conjunt. Finalment, he volgut posar en valor la necessitat de l’anàlisi interdisciplinària entre arqueologia, documentació històrica i història de l’art per tal d’explicar de forma rigorosa l’evolució d’aquest emblemàtic edifici, clau per comprendre el desenvolupament urbà i espiritual de la Manresa medieval.

Voldria agrair als companys d'Amics de l'Art Romànic del Bages (AARB) per haver-me donat la oportunitat de publicar el meu treball en la seva publicació.

Per decarregar la publicació en pdf. 

Conferència a Arenys de Munt sobre el capitell tardoromànic del s.XIII

El passat dissabte 14 de gener de 2017 a les 19 h. va tenir lloc la conferència «El capitell tardoromànic d’Arenys de Munt (s.XIII). Notes per un debat» dins el marc de la presentació de la revista Arennios 6 (2a època- Desembre del 2016) del Col·lectiu pel Museu-Arxiu d'Arenys de Munt. L’acte va ser presentat per Francesc Forn, president de l’entitat organitzadora i va tenir lloc a la Sala d’Exposicions Mercè Paluzie d'Arenys de Munt.

A la  primera part de la sessió els autor que han vist publicat un article a la revista van anar exposant una breu síntesi del seu escrit amb la voluntat de engrescar a la gent a saber-ne més. Van Intervenir per aquest ordre, Imma Moratalla, Elies Surroca, Gustau Adzerias, Francesc Forn, Agustí Barrera, Mercè Colomer i Montse Viader.

A la segona part de l’acte és quan vaig intervenir per explicar la nova interpretació, que al meu entendre, s’ha de fer del capitell conservat a Arenys. L’església parroquial d’Arenys de Munt es troba documentada des del 9 de setembre de l'any 878 quan Lluis el Tartamut, a petició del bisbe Frodoí de Barcelona, confirma els privilegis i els béns que el seu pare, Carles el Calb, havia atorgat a l’església i a la Seu de Barcelona; així mateix,  autoritza al bisbe Frodoí per a que restauri la canònica gairebé destruïda i la dota generosament amb una colla de propietats i drets. Entre ells figura una “ ... et cellam que est pagi Gerundensi, sive sancti Martini ecclesiam cum vineis et siluis et villis sibi pertinentibus".  El topònim d’Arenys apareix per primera vegada en el cartulari de Sant Cugat, el 21 de setembre de 998, en uns límits d’un alou de Vallgorguina que els comtes Ramon Borrell i Ermessenda venen a Ènnec Bonfill, “qui et pertingit usque ad ipsa serra qui est super ecclesiam s. Martini sita super Arennios”.

Documentalment ens costa encara afirmar si l’edifici enderrocat l’any 1539 per bastir la nova església gòtica projectada pel mestre de cases Pau Mateu, era un edifici preromànic o romànic.  Per les visites pastorals sabem que a la baixa edat mitjana, l’edifici tenia tres altars: l'altar major, dedicat a Sant Martí, i els dos laterals, un sota l'advocació de Santa Maria i l'altre, de Sant Pere i Sant Pau. L’únic element conservat que s’atribueix a aquest primitiu edifici és un capitell que es conserva en una col·lecció particular.

A partir dels treball de Pons i Guri, s’ha generat una abundant bibliografia que defensa la interpretació de que l’esmentat capitell formava part de l’antic edifici parroquial romànic del s.XII d’Arenys de Munt.  Atenent la manca de dades per afirmar aquest fet i amb abundants paral·lels en altre sentit, l’objectiu d’aquest treball és el de posar en qüestió la cronologia i la funció original d’aquest element arquitectònic i formular una nova hipòtesi a l'origen d’aquesta peça.

El contingut de la xerrada ja havia aparegut publicat prèviament a la revista Felibrejada del Grup d’Història del Casal de Mataró.

Agraeixo des d’aquí l’amabilitat de la gent d’Arenys de Munt d’haver-me convidat a compartir aquest tema amb ells, fet que va ser molt enriquidor.

Francesc Forn, president Col·lectiu pel Museu-Arxiu d'Arenys de Munt, presentant l'acte.[Fot. Quim Graupera]

Moment de presentació dels articles per part dels autors de la revista Arennios 6 [Fot. Quim Graupera]

Francesc Forn presentant la conferència [Fot. Sergi Alcalde]

Durant la conferència [Fot. Sergi Alcalde]

«El capitell tardoromànic d’Arenys de Munt (s.XIII). Notes per un debat.» .Nou article a la revista Felibrejada 96 del Grup d’Història del Casal.

El passat dissabte 15 d’octubre de 2016 dins el marc 10è Col·loqui Història a Debat “La història de Mataró” es va presentar el número 96 de Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal. Aquest és un número monogràfic commemoratiu del 30è aniversari del Grup que també inclou les ponències del 10è Col·loqui Història a Debat i altres articles de forma miscel·lània. En aquest número es publica el meu article «El capitell tardoromànic d’Arenys de Munt (s.XIII). Notes per un debat.» sobre el capitell romànic d'Arenys de Munt.

GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2016). «El capitell tardoromànic d’Arenys de Munt (s.XIII). Notes per un debat.» Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal. Època 5a.,Any XXI, núm.96 (2014-2015), p.123-129

L’església parroquial d’Arenys de Munt es troba documentada des del 9 de setembre de l'any 878 quan Lluis el Tartamut, a petició del bisbe Frodoí de Barcelona, confirma els privilegis i els béns que el seu pare, Carles el Calb, havia atorgat a l’església i a la Seu de Barcelona; així mateix, autoritza al bisbe Frodoí per a que restauri la canònica gairebé destruïda i la dota generosament amb una colla de propietats i drets. Entre ells figura una “ ... et cellam que est pagi Gerundensi, sive sancti Martini ecclesiam cum vineis et siluis et villis sibi pertinentibus". El topònim d’Arenys apareix per primera vegada en el cartulari de Sant Cugat, el 21 de setembre de 998, en uns límits d’un alou de Vallgorguina que els comtes Ramon Borrell i Ermessenda venen a Ènnec Bonfill, “qui et pertingit usque ad ipsa serra qui est super ecclesiam s. Martini sita super Arennios”.

Documentalment ens costa encara afirmar si l’edifici enderrocat l’any 1539 per bastir la nova església gòtica projectada pel mestre de cases Pau Mateu, era un edifici preromànic o romànic. Per les visites pastorals sabem que a la baixa edat mitjana, l’edifici tenia tres altars: l'altar major, dedicat a Sant Martí, i els dos laterals, un sota l'advocació de Santa Maria i l'altre, de Sant Pere i Sant Pau. L’únic element conservat que s’atribueix a aquest primitiu edifici és un capitell que es conserva en una col·lecció particular. 

A partir dels treball de Pons i Guri, s’ha generat una abundant bibliografia que defensa la interpretació de que l’esmentat capitell formava part de l’antic edifici parroquial romànic del s.XII d’Arenys de Munt. Atenent la manca de dades per afirmar aquest fet i amb abundants paral·lels en altre sentit, l’objectiu d’aquest treball és el de posar en qüestió la cronologia i la funció original d’aquest element arquitectònic i formular una nova hipòtesi a l’origen d’aquesta peça.

Per a la seva consulta i descàrrega : Premeu aquí.

La nova remodelació del Museu de Mataró

El passat 24 de març de 2001, l’alcalde, Joan Antoni Baron, i el president de l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC), Sergi Penedès, van inaugurar les obres de reforma del Museu de Mataró a l’antic edifici de Can Serra (El Carreró, 17). El Museu havía estat tancat al públic des del mes de febrer del 2010 i les obres es van iniciar el passat mes de setembre. Els treballs els ha portat a terme l’empresa G-56, SA. La inversió total, finançada pel Fons Estatal per a l’Ocupació i la Sostenibilitat Local (FEOSL), ha estat de 365.000 €, malgrat que estaba presupostada amb 327.880 €. Aquest import engloba les obres executades, la redacció del projecte i la direcció d’obra.

Com que l’edifici de Can Serra es troba protegit pel Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic i Ambiental de Mataró amb catalogació A i declarat com a Bé Cultural d’Interès Local, la intervenció s’ha vist limitada a la planta baixa en la reforma del vestíbul i zona de recepció de visitants que ha canviat d’ubicació, en el canvi de paviment i la substitució dels batents de les finestres de la façana, de forma un pèl desencertada pel meu gust.

La reforma més important el podem trobar en les sales d’exposicions de la sala de síntesi dedicades a la història de la ciutat, en el que s’ha renovat un discurs museogràfic que no es tocava des de la inauguració del Museu Comarcal del Maresme des de l’abril del 1983. La planta baixa continua sent l’àrea d’acolliment dotada de sales d’exposicions temporals i tallers didàctics. A la mateixa s’han incorporat uns plafons al vestíbul per informar els usuaris sobre la història de l’immoble i sobre els serveis que ofereix el museu i les extensions que en depenen. Crec que amb la reforma s’ha vist “amagada” una de les mènsules gòtiques del Palau del Cabrera de Blanes que decoraven el vestíbul. La planta primera amb el títol “Iluro, ciutat romana”, repassa la historia de la Iluro romana. Aquest espai s’ha convertit en l’eix temàtic que ha agafat més relleu del Museu. A la sala noble de la planta primera s’informa dels nous projectes museogràfics i d’investigació que s’estan desenvolupant pels equips del museu. Per acabar, la planta segona: “Mataró, Ciutat Mediterrània” s’ha convertit en l’eix temàtic dedicat a la història medieval, moderna i contemporània de la ciutat.

Crec que podem trobar com element positiu d’aquesta remodelació que s’ha ampliat moltíssim l’àrea dedicada a la part romana. Aquesta incorpora afortunadament una major selecció d’objectes de les col•leccions procedents d’excavacions arqueològiques realitzades en la nostra ciutat darrerament per l’ex-Àrea d’Intervenció Arqueològica, i que fins ara no es mostraven en el museu.

La part negativa és la reducció del discurs de les altres etapes de la historia de Mataró que han vist disminuïda la seva temàtica i superfície. Afortunadament, la ciutat de Mataró compta amb un nodrit grup d’historiadors que segueixen investigant les diferents etapes de la història de la ciutat i de la comarca malgrat que no siguin equips de recerca de la pròpia institució museística. Com hem dit, en tot allò referent a les etapes no romanes, aquests discurs pràcticament no ha variat ni ha incorporat noves dades. Tot el contrari, crec que ha vist reduïda la superfície expositiva. En aquest sentit, la part de la historia medieval de Mataró mostra menys objectes que abans i menys text explicatiu. Ja no podem gaudir de la creu de volta gòtica amb el símbol heràldic del carreratge de Barcelona i ens hem de conformar amb menys capitells exposats, a tall d’exemple.

Sembla que la reforma intenti presentar un aperitiu, sembla que un 10 %, del que serà la nova ubicació final a “Can Marfà” com a futura seu del Museu de Mataró.

Per a més informació:

• http://www.mataro.cat/web/portal/contingut/noticia/2010/11/9522_visita_serra.html
• http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/387052-mataro-posa-al-dia-el-museu-municipal-despres-de-28-anys.html 

Un nou museu a Vilassar de Dalt: el Museu Parroquial de Sant Genís de Vilassar de Dalt

El passat divendres 29 d'abril dins el marc de la Festivitat dels Sants Màrtirs es va inaugurar el nou museu parroquial com a cloenda dels actes que han tingut lloc per commemorar els 500 anys de l'església gòtica de Vilassar. L’acte va estar presidit pel Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach i el Sr. Llorenç Artigas i Planas, alcalde de Vilassar de Dalt.

El museu dignifica les restes conservades de l’antiga església parroquial gòtica de Sant Genís aterrada desprès de la Guerra Civil (1940). Les claus de volta, mènsules i capitells es conservaven dispersos per la vila: al pati de la rectoria, semi enterrats a la plaça de la Vila i al pati de Can Bot. Les restes pertanyen a etapes diferents : impostes esculturades i varis elements ornamentals de la parròquia gòtica de Sant Genís (1511-1519), una gàrgola de la construcció del campanar (1606), dues claus de volta de l’ampliació de l’edifici parroquial amb capelles laterals dedicades a Sant Elm i Sant Jaume (1615-1616),i diversos capitells de la capella del Santíssim Sagrament (1912). També hi ha una clau de volta de la capella de Sant Sebastià (1571-1573).

Aquest nou museu s’ha fet amb la motivació i la tenacitat de Mn. Jordi Gutiérrez, rector de la parròquia i de Marc Pons, coordinador del cicle de conferències que ha precedit la obertura de l’exposició. També hi ha col•laborat molta altra gent de forma desinteressada entre els quals m’enorgulleix comptar-m’hi.

Crec que aquesta iniciativa, tenint en consideració els mitjans que ha comptat, ha resultat una proposta molt digna. Cal felicitar la iniciativa, que malgrat que tard (ja fa 71 anys de l’enderroc de l'edifici gòtic), crec que ha de ser un orgull per tots els vilassarencs, ja que dignifica el seu patrimoni artístic. Cal valorar també el conjunt, ja que aquestes mènsules decorades, són les úniques conservades a la comarca que presenten un discurs iconogràfic historiat amb una certa unitat amb temes relacionats amb el nou testament entre altres temes i amb força qualitat plàstica.

Recomanem que sigui visitat i felicitem a la parròquia de Vilassar de Dalt per aquesta iniciativa. Agraeixo també personalment a Marc Pons la cessió de les fotografies i el fet d'haver-me demanat la col.laboració.

Referències sobre el nom dels artífexs romànics del Maresme

D’aquest tema, en tenim molt poques referències en la documentació. Malgrat tot, segons dades d’altres comarques on hi ha més estudis, podem parlar d’alguns elements sobre aquests assumpte.
A partir de la tècnica emprada en els edificis, podem deduir, coneixent com funcionava en altres indrets, que els autors de les obres devien ser un grup d’obrers que devien anar movent-se pel territori segons les demandes, de nobles i eclesiàstics, de reparació o construcció dels edificis. A partir de la recerca arqueològica, es fa evident el contrast entre la tècnica emprada en les restes d’edificis funcionals (masos, molins...) i en edificis singulars (esglésies, monestirs...) que evidencia l’existència de gent especialitzada.
En aquest cas, a diferència del que sabem en el preromànic, aquests equips els podríem descriure com a experts en l’art de construir. És a dir, ja no serien els mateixos pobladors de la zona, qui es dedicarien a construir, com en l’etapa anterior, sinó que ho ferien un grup de artesans destres en l’ofici, sense descartar per això que els pagesos participessin per ajudar a l’obra, en el transport de pedra, pastar el morter etc. Aquesta col·laboració podia ser voluntària, pro Dei amore, o bé forçada pels vincles de dependència feudal, com deixa clar la carta de població atorgada pel comte Borrell II als habitants de Cardona (23 d’abril del 986).
En el romànic no hi ha costum de documentar el nom dels tallers ni dels operaris. Solament tenim casos comptats, com el cas de la referència del 1010 a Sant Cugat del Vallès d’un tal Fedantius, architectus et magister edorum, també Raiundus Lombardus, a la Seu d’Urgell el 1040 o bé Arnalli Catelli, també a Sant Cugat en uns documents del 1207 i representat en un pilar del claustre, que esdevenen casos excepcionals.
A vegades no s’ha de confondre el nom del comitent amb el nom de l’operari, com el cas de Baio a Sant Pere de Clarà que actua com a comitent. L’únic esment d’un operari en la documentació relativa al Maresme apareix en un de datat l’11 de novembre de l’any 1006 quan Rodolf dóna al monestir de Sant Cugat del Vallès el castell de Montgat amb la seva torre i pertinences. Entre les signatures del document, apareix “Fedancio, Artificem petre” fent referència a un constructor que actua com a testimoni de la donació.

Apel•les Mestres un dibuixant del patrimoni medieval de Caldes d’Estrac

A la memòria de l'amic i col.laborador Bartomeu Roig i Badia

Apel·les Mestres i Oñós va néixer a Barcelona, al carrer de Sant Felip Neri, el 29 d'octubre de 1854. Era fill de l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas, que, entre moltes altres obres a Barcelona, com el Liceu i la façana de la catedral, va projectar a Caldes d'Estrac, la casa de Claudi López Bru, segon marquès de Comillas, inaugurada el 1883 en el passeig dels anglesos.
Aquest fet explica l'origen dels lligams d'Apel·les Mestres amb la vila de Caldes. Apel·les va estudiar a l'Escola de Llotja de Barcelona, i es va fer popular com a il·lustrador, col·laborant en un bon nombre de revistes i per diverses editorials, com ara la “Montaner y Simón”, on arriba a ser director artístic. També va utilitzar la seva activitat creadora per il·lustrar llibres infantils i pel disseny de col·leccions de cromos, com els que es lliuraven amb la xocolata Amatller. A banda d’això va ser un reconegut literat i cançoner modernista. Va morir en una data significativa, el 19 de juliol de 1936 just en el moment de començar la guerra civil fet que va fer retardar el seu enterrament.
A Caldes hi va passar llargues estades estiuenques entre els anys 1885 i 1897 i va aprofitar-les per realitzar diversos dibuixos que il·lustraven la seva obra literària amb els quals ambienta molts dels seus poemes i escrits. Molt d’aquest material es conserva inèdit a l'arxiu Antoni Graupera, avui conservat al fons local de la Biblioteca Can Milans.
Aquest polifacètic autor va ser objecte d’una exposició, organitzada per l’ajuntament de Caldes d'Estrac i l'associació cultural caldenca “Arts i Lletres” amb motiu del 150è aniversari del seu naixement, la qual restà oberta de l'1 al 10 d'octubre de 2004. També li van dedicar l’article 150è aniversari del naixement d'Apel·les Mestres, publicat a la revista 3viles l'octubre de 2004.
Tal com hem explicat alguns dels seus dibuixos estan inspirats a Caldes d’Estrac, com el que ens ocupa en aquest article Es tracta d’un dibuix on hi apareix la imatge d’un ase que esta parlant amb un gos. La finestra descrita al detall és una finestra gòtica real que encara es conserva a la casa número 1 del carrer de l’Església. Es tracta d’una finestra d’arc conopial realitzada amb pedra de Montjuïc amb els gravats d’unes tisores i un clau a la banda esquerra i una creu a la banda dreta. Les mènsules es troben decorades amb dos animals i en l’intradós amb dos personatges. La factura de la peça és molt tosca i esquemàtica escapant del realisme i evidenciant un artífex poc destre. Apel·les Mestres en el dibuix distribueix els motius decoratius que en alguns casos no corresponen en la seva ubicació amb l’original.
Un altre aspecte que apareix en el dibuix és el conegut capitell romànic de marbre blanc que es conserva reutilitzat dins l’església com a pica d’aigua beneitera. Aquest capitell és la peça més interessant conservada a Caldes i que procedeix dels tallers rossellonesos que treballaven a finals del romànic com el cas del mestre de Cabestany. Com podem veure els dibuixos d’Apel·les Mestres són un testimoni del patrimoni medieval de Caldes que si hagués estat el cas de que aquests objectes no ens haguessin arribat serien un dels pocs elements gràfics que tindríem dels mateixos.

Per a més informació:

• AA.VV.: Apel.les mestres (1854-1936). En el cinquantenari de la seva mort (1936-1986). Fundació Jaume I. Barcelona,1985 (Nadales, 19)
• AA.VV.: "150è aniversari del naixement d'Apel·les mestres", a revista 3viles (octubre de 2004). També a http://www.artsilletres.org/materials/materials008am3vagost04.htm
• AA.VV.: Commemoració del 150è aniversari del naixement d’Apel.les Mestres a http://www.artsilletres.org/materials/materials017amestrespresentacio.htm
• Apel.les Mestres : http://www.escriptors.cat/autors/mestresa/index.php
• GRAUPERA, Joaquim: “ Un capitell romànic d’influència rossellonesa a Caldes d’Estrac (Maresme)” a Lambard. Estudis d’art medieval.Volum.VII (1993-94). Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1995.Pàgs. 81-88

Un capitell romànic a Caldes d'Estrac

La comarca del Maresme és una comarca que conserva poques restes plàstiques de l'estil romànic. Aquest fet fa encara més valorables les poques restes conservades. En l'església parroquial de Santa Maria de Caldes d'Estrac es conserva un capitell romànic, reutilitzat amb funcions de pica d'aigua beneïda, que per les seves característiques iconogràfiques es presenta com una obra relacionada amb els tallers rossellonesos.
Les primeres notícies de l'església de Santa Maria de Caldes, arrenquen en l'any 1219, quan es troba una imatge d'una verge sota el Puig de Caldes, segons la llegenda per uns bous que pasturaven. Aquest fet i la relació en l'indret de fonts termals curatives ja conegudes pels romans, porten a Pere Gruny i altres nobles a fundar un monestir hospitaler en aquest indret. Acte seguit apareixen documentalment tot una sèrie de donacions per dotar al monestir de propietats. El capítol va autoritzar la construcció de la nova capella de Caldes amb un hospital i la va fer dependre directament de la Seu de Barcelona, escapant-se de la jurisdicció eclesiàstica de les anteriorment esmentades. A nivell jurisdiccional, es convertiria en una quadra de la demarcació del Castell de Mataró.
El capitell, de marbre blanc (33 x 26 x 26) derivat del model corinti, es presenta treballat a les quatre cares, element que ens fa pensar en una situació exempta del mateix. L'escalaborn és troncocònic, sense àbac i en presència de collarí. El tambor s'organitza a partir de tres nivells: a la part inferior s'hi representen fulles, de forma molt llisa i uniforme amb manca de decoració, en el segon nivell apareix des del centre del cistell unes tiges que arrenquen d'un cordat doblegant-se en els xamfrans, semblant a les volutes jòniques però reproduint poncelles i finalment en l'últim nivell apareixen en els angles uns caps de lleons de la boca dels quals surten unes tiges que acaben en una fulla, tot cargolant-se en el centre del capitell. L'estat de conservació del capitell és bo a excepció del collarí que resta fracturat en la part més visible. Els estilemes del capitells ens fan pensar en paral·lels propers dels tallers rossellonesos. Hi han tres elements que ens acosten plenament a les obres d'aquests tallers, els caps de lleons en els angles, l'ús del marbre com a material constructiu i l'estètica classicista que caracteritza l'obra en el seu conjunt.
La cronologia fundacional de la capella de Santa Maria de Caldes vers el 1219 i la inexistència d'una capella anterior en el mateix indret, al menys amb la categoria decorativa que demana com entorn el capitell estudiat, pressuposa la procedència exterior del capitell. Donada la manca de documentació, ja que va ser destruïda durant el període de la Guerra Civil (1936-39) sols podem abordar l'anàlisi del capitell per la via estilística. El capitell no presenta paral·lels ni a la població (altres peces reaprofitades o conservades) ni a la comarca. Els paral·lels estilístics més propers pertanyen a les obres de tallers rossellonesos propers a la Tribuna de Serrabona, el claustre de Cuixà, el monestir de Sant Pere de Rodes, els capitells de Sant Serni de Tavèrnoles o la Seu d'Urgell per citar alguns de més propers.
Aquests paral·lels ens porten a una cronologia que es pot moure aproximadament entre el 1120 i principis del s.XIII, anteriors a la construcció del convent-hospital de Caldes elements que podrien fer pensar en la tesi de la importació del capitell.

Bibliografia

• GRAUPERA, Joaquim: “ Un capitell romànic d’influència rossellonesa a Caldes d’Estrac (Maresme)” a Lambard. Estudis d’art medieval.Volum.VII (1993-94). Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1995. Pàgs. 81-88