Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pobles: Canyamars. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pobles: Canyamars. Mostrar tots els missatges

dissabte, 8 de juny del 2019

Surt publicat el treball sobre la creu processional de Dosrius en el quart volum de la revista «Duos Rios»

El passat 26 d’abril de 2019 es va presentar a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Dosrius, el quart número de la revista «Duos Rios». El volum, editat pel consistori amb la col·laboració de l’Arxiu Municipal de Dosrius (AMD) i de la Comissió Científica, inclou les 16 comunicacions presentades a la segona edició de les Jornades d’Estudis Locals Duos Rios i textos inèdits sobre la figura d’Esteve Albert i Corp i Manufactures Canyamars-La Tortuga. La presentació del volum de la revista, es va cloure amb la lectura musicada de diversos poemes escrits pels cèlebres Esteve Albert i Corp i Miquel Martí i Pol. 
Dels articles publicats l'únic que presenta temàtica medieval és el meu article sobre la creu gòtica parroquial de Dosrius. A la comunicació es presenta la documentació coneguda sobre aquesta peça i es compara amb altres creus processionals conservades a l'àrea del Maresme. 
La creu processional de la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius és una creu d'argent (98 x 48 cms) amb un perfil flordelisat i envoltada d'una sanefa de fulles de fosa i decorada en la part planes per uns motius estilitzats burinats. L'anvers hi ha la figura de Crist, el qual presenta un nimbe afegit en una reforma posterior. En aquesta reforma es devia canviar l'ordre de les figures de fosa que decoren els braços de la creu, ja que no respecten l'odre que la iconografia que apareix de forma usual en aquest tipus de creus. La magolla presenta una planta hexagonal composta per dues formes piramidals oposades unides per una vora burinada. La creu es troba en molt mal estat, ja que es troba molt ennegrida i bruta per l'acció de la pols i el fum i greix dels ciris. Algunes de les figures dels apòstols es presenten trencades i els hi falta el cap i el nimbe. 

Per a més informació: 

GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: «La creu processional gòtica de Dosrius. Un exemple de continuïtat de l’art gòtic en època del Renaixement». Duos Rios. Publicació de l’arxiu Municipal de Dosrius, núm.48 (Abril 2019), p.21-27. 


dimarts, 17 de juny del 2014

Conferència a Dosrius sobre la història del castell i visita comentada a les restes

El passat dissabte 14 de juny de 2014, l’Arxiu Municipal (AMD) i la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Dosrius van organitzar una jornada per commemorar els 900 anys del primer document que parla del Castell de Dosrius. Les activitats programades van incloure una conferència amb el títol “El Castell de Dosrius. Un testimoni del passat” i una pujada al Castell. L'acte que es va iniciar a les 5 de la tarda al Saló de Plens de l’Ajuntament, es va iniciar amb un parlament de Maria Àngels Jubany del AMD, que a banda de presentar la meva conferència, va fer un recull dels actes que estan programats aquest any amb el castell com a protagonista.
La conferència la vaig dividir en diversos apartats. En primer lloc vaig fer un estat de la qüestió sobre els estudis realitzats sobre el castell fins ara des del principis del s.XX. Un segon bloc es va centrar en la història del castell i un l'ultim apartat va centrar-se en la descripció de les restes.
Com a novetats a la xerrada es va presentar la recent localització per part d'Enric Subiñà d'un document força interessant que ens posa data al moment que els castell de Dosrius passa a dependre el priorat de Sant Pere de Casserres i que endarrereix en el temps la data del primer document conegut sobre el mateix. Es tracta d'un trasllat realitzat el 1294, que fa referència a un document anterior datat al 7 idus de juny de l'any 13 del rei Felip (7 de juny de 1073), en que descriu la venda del castell de Dosrius realitzada per Azaladaidis i Berenguer Ató a Gerbert Miró, el qual a l'any següent, el van cedir testamentàriament a Sant Pere de Casserres. El document es troba conservat a l'Arxiu Nacional de Catalunya, en el fons dels Sentmenat. els quals van esdevenir els castlans del castell en nom del priorat de Sant Pere de Casserres a partir del 1437. El document s'ha pogut localitzar gràcies
als darrers treballs de catalogació i indexació de la col·lecció de pergamins de l’emblemàtic fons del Llinatge Sentmenat, marquesos de Castelldosrius. L’Arxiu Nacional de Catalunya va finalitzar aquests treballs l'any 2013 amb la referència dels 2.716 documents en suport pergamí que abasten un dilatat període, des del segle XI al XVIII, i complementa l’inventari dels documents en paper que es va realitzar durant els anys 90.
Una altra novetat que es va presentar a la xerrada va ser la localització d'una fotografia que mostra l'estat del castell a principis de segle i que malgrat que ja va ser publicada en la meva tesi doctoral i en aquest bloc, molts dels assistents els va impactar les restes conservades que hi havien a principis de segle XX tal com mostra la fotografia. Per acabar, la tercera i última de les novetats va ser la presentació de tres plats de pisa catalana del s.XVIII conservats a casa del meu pare i que provenen dels meus besavis materns Antonio Buxeda i Rosa Pou Collet que, segons explicava l'àvia a casa, van ser els últims masovers del castell de Dosrius. Els plats servien per servir les amanides i les viandes als caçadors que s'ajuplugaven al castell després d'un dia de cacera. L'acte va concloure amb un parlament de l'alcalde de Dosrius Josep Jo.
Desprès de la xerrada una bona colla es van animar a pujar al castell desafiant l'amenaça de pluja d'uns núvols negres que venien del Vallès. Un cop arribats al castell, uns en cotxe i altres a peu, vàrem poder observar i comentar les restes que quedaven del mateix i del mas adjunt. Per finalitzar l'acte, la Sandra Cabrespina ens va recitar un emotiu poema de l'Esteve Albert que havia dedicat a les restes del Castell.

Per a més informació sobre el castell:
Ma Angels Jubany de l'Arxiu Municipal de Dosrius; Josep Jo, Alcalde de Dosrius i el conferenciant Joaquim Graupera 
Públic assistent a l'acte
Un moment de la conferència
Comentant les restes del castell
Sandra Cabrespina recitant el poema d'Esteve Albert sobre les restes del castell
Participants en la pujada al castell

diumenge, 9 de febrer del 2014

S’inauguren els actes del Centenari de l’Esteve Albert i Corp (1914-2014) a Dosrius.

El passat dissabte dia 8 de febrer de 2014, a les 6 de la tarda, a la sala de plens de l’Ajuntament de Dosrius es van inaugurar els actes del Centenari de l’Esteve Albert i Corp (1914-2014). La presentació dels actes que es faran al llarg de l’any i el sentit de la celebració van anar a càrrec de l’Il.lm. Sr. Josep Maria Sagristà, 1er Tinent d'Alcalde i regidor d’Ensenyament, Esports i Medi Ambient de l’Ajuntament de Dosrius; el Sr. Jordi Pasques i Canut, comissari del Centenari i el Sr. Lluís Puig i Gordi, director general de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals de la Generalitat de Catalunya.
Acabada la presentació va tenir lloc una taula rodona amb el títol «Esteve Albert i el teatre, la literatura, la política, el folklore i la natura» en la que hi van intervenir Carles Maicas i Vallès, director de teatre amb «Esteve Albert home de teatre». Tot seguit Josep M. Sagristà i Vilà, filòleg amb «Una aproximació a la poesia d’Esteve Albert». En tercer lloc, Josep Puig i Pla, escriptor va fer una petita crònica sobre «Esteve Albert en el món de la política». A continuació Rafel Mitjans i Berga, flabiolaire ens mostrà una altre faceta sobre «L’Esteve Albert folklorista». Per acabar, la última exposició va anar a càrrec de Joan Manel Riera i Vidal, biòleg que parlar sobre «Rocams, terra, aigua, natura i druïdisme». L’acte va estar moderat per Neus Alzina i Antoni Martínez de l’Arxiu Municipal de Dosrius (AMD).
Esteve Albert i Corp va col·laborar amb l’equip de la Secció d’Història i Arqueologia del Museu de Mataró des de que va reemprendre la seva activitat el 1942 a la casa renaixentista de Can Serra al Carreró, sota la direcció de Rafael Estrany. La Secció d’Història i Arqueologia es va crear amb l’Albert com a impulsor, dins aquest marc, el 1947 i van anar tirant endavant el butlletí MVSEV que es va publicar durant tres anys i es va dissoldre per ordre governativa per ser escrit en català. Aquesta secció va estar formada entre altres per Jaume Lladó, Marià Ribas, Santiago Martínez Saurí, Esteve Albert i Lluís Ferrer i Clariana.
Esteve Albert en va esdevenir un dels més constants col·laboradors amb els seus treballs relatius a la vinguda dels romans i a la toponímia de la nostra comarca, malgrat això va ser amb els seus treballs sobre la temàtica medieval que va obtenir l’accèssit del Premi Iluro l’any 1970 amb el treball D’Iluro a Mataró. El Maresme del s.V al s.XIII. publicat l’any 1973 amb el número 20 de la col·lecció.
Part del públic assistent a l'acte que ompli tota la sala de Plens
Antoni Martínez i Neus Alzina de l’Arxiu Municipal de Dosrius (AMD) coordinadors de l'acte.
D'esquerra a dreta: Sr. Lluís Puig i Gordi, Sr. Josep Maria Sagristà i Sr. Jordi Pasques i Canut.
Els ponents que van intervenir en el debat: Carles Maicas; Josep Ma Sagristà, Josep Puig, Rafael Mitjans i Manuel Riera

dissabte, 24 de juliol del 2010

Les finestres en el romànic del Baix Maresme

Les finestres del romànic tenen una factura similar en tots els casos conservats al Baix Maresme i responen quasi totes a una estructura d’arc de mig punt sobre uns muntants. Totes són de doble esqueixada, obtinguda per l’obliqüitat dels muntants, arc i ampit de la finestra. D’una esqueixada s’han conservat les finestres de Sant Cebrià i Santa Margarida de Cabrera.
Es troben situades generalment al centre de l’absis, com els casos de Sant Martí de Montgat, Sant Mateu de Preià de Dalt i a Sant Bartomeu de Cabanyes. A Santa Maria del Viver, a banda de l’absis, es troba també en el mur de migdia i en el mur de ponent. El cas més excepcional és a la parròquia de Sant Esteve de Canyamars, on s'ha conservat una finestra al mig de les capelles del creuer i també hi han dos finestres més al mur de migdia, segurament una tercera es deuria perdre en obrir la capella lateral al s.XVII. En el cas del campanar de Sant Feliu d’Alella, es conserven les quatre finestres del primer pis, d’estructura adintellada, i les quatre finestres del segon pis, amb arc de mig punt. També es conserven dues finestres a l’absis de Sant Pere de Clarà (Argentona) de tipus adintellat i d’una sola esqueixada. A l’absis de Sant Cebrià i Santa Margarida de Cabrera és l'únic cas amb totes les finestres situades en el absis i orientades a migdia i tramuntana.
Tots aquests tipus de finestres deixen un pas d’obertura de llum molt estret, que juntament a les poques obertures existents, porten a una atmosfera fosca a l’interior de l’edifici. Segons Puig i Cadafalch, “Nosaltres hem vist en les esglésies romàniques catalanes atenuarhi encara la llum per medi de veles y cortines. per altra part la fosquetat es un element que cerca exprofés la gent del migdia en els temples, trobant en son misteri quelcom propi del lloch sagrat.”

A partir d'aquestes finestres conservades es pot establir la tipologia de finestres següent:
Tipus 1: Finestres adintellades de filiació preromànica. Són finestres adintellades fetes amb els muntants de carreus regulars i un dintell monolític. En aquest cas es poden entendre com a una pervivència inercial de la forma de resoldre les obertures de les finestres del preromànic. Tenen com a paral•lels les finestres de Sant Andreu d’Órrius i les trobem conservades a l’absis de Sant Pere de Clarà. En aquest cas, els models son propers en l’espai, ja que els dos temples son molt a prop. En el cas del campanar de Sant Feliu d’Alella, les finestres del primer pis són petites i adintellades. En aquest cas, aquesta estructura es deu a la necessitat de estalviar mur i fer les menys obertures possibles en la part baixa del campanar per donar més paper sustentant al mur del mateix en la part baixa. A mida que l’alçada s’incrementa, augmenta la grandària de les finestres, ja que el mur en els pisos superiors ha de sostenir menys pes. També tenim aquest tipus de finestra, però d’una sola esqueixada, al mur de migdia de l’absis de Sant Cebrià i Santa Margarida de Cabrera. Aquesta tipologia la podem situar cronològicament, entre el s.XI i la primera meitat del s.XII.


Tipus 2: Finestres amb arc de mig punt i doble esqueixada amb dovelles i montants de carreus escairats a cops de maceta. Aquesta tipologia és la més freqüent en el romànic del Baix Maresme. Consisteix en uns muntants fets de carreus fins la línia d’imposta, allí des del salmer, les dovelles es disposen de forma radial. Totes solen tenir doble esqueixada i la disposició i tècnica de l’arc es reprodueix a l’interior. Solament en el cas de l’interior de la finestra de l’absis de Sant Bartomeu d’Órrius, l’arc es troba retallat en una pedra monolítica. S’han conservat finestres d’aquest tipus als absis de Sant Bartomeu de Cabanyes i Sant Martí de Montgat. Aquesta tipologia la podem situar en el s.XI i de forma inercial en el s.XII.


Tipus 3: Finestres amb arc de mig punt, de doble esqueixada elaborat amb dovelles i amb montants de carreus llisos i ben escairats. Aquesta tipologia de finestra evidencia ja una tècnica del s.XII en que les parts més nobles de l’edifici son obrades per picapedrers més experimentats. Aquesta tipologia la podem trobar a Sant Esteve de Canyamars i Santa Maria del Viver (Argentona). Les finestres de Sant Mateu de Premià, podrien pertanyer a aquesta tipologia, però no es pot observar actualment en claredat ja que es troben tapades per una capa de guix. La datació d’aquestes finestres pertany com hem dit al s.XII. Aquesta datació la podem deduir per la tècnica constructiva dels murs, malgrat que no presenten brancals decorats amb escultura monumental.

Bibliografia
GRAUPERA, GRAUPERA, Joaquim: L'arquitectura religiosa preromànica i romànica en el baix Maresme. Vol.1. La Comarcal edicions. Argentona,2001. p.110-112

divendres, 9 d’abril del 2010

Les portades romàniques del Maresme

En la majoria de les portes romàniques del Maresme conservades són portades molt senzilles amb una clara absència de relleus i capitells esculpits. Segurament els edificis amb més decoració deurien correspondre als edificis parroquials i aquest van ser substituïts per altres en èpoques més modernes (gòtic, renaixement, barroc...)
Les portades conservades ens mostren una tipologia única d’arc de mig punt en la part exterior i a l’interior, hi ha una estructura adintellada o d’arc molt rebaixat que crea una obertura esbiaixada cap a l’interior i donen accés al temple des del mur de ponent o el mur de migdia. La majoria d'edificis conservats solen ser ermites rurals que són molt més senzilles i modestes de factura.
A Sant Martí de Montgat, l’accés es dona en el mur de ponent i la porta es troba coberta per un arc de mig punt realitzat amb dovelles radials per la part exterior i a la part interna la porta presenta una llinda de fusta. En aquest cas, el desnivell de la nau i l’exterior fa que s’hagi de baixar dos graons. D'una estructura similiar tenim la portada de Sant Bartomeu de Cabanyes, adovellada amb arc de mig punt. A l’interior l’arc tendeix a l'adintellament amb un arc de mig punt molt rebaixat.
La majoria de portades de les esglésies i ermites romàniques conservades van ser refetes posteriorment com el cas de Santa Maria del Viver (Argentona) on la porta s’obra en el mur de migdia i ha estat reformada en temps posteriors. A Sant Esteve de Canyamars, l’accés es manté al mur de ponent i tampoc s’ha conservat degut a la reforma gòtica del mateix. A Sant Mateu de Premià de Dalt, la nau es va escurçar i la façana és més moderna. A Sant Feliu d’Alella, segons la documentació, la porta romànica es trobava en el mur de ponent, i va ser destruït per fer l’ampliació del s.XVII a l'igual que a Sant Pere de Riu a Tordera.

Porta de l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes (Òrrius) (Fotografia Esteve Garcia)

Porta de l'ermita de Sant Martí de Montgat (Fotografia Esteve Garcia)

Bibliografia

GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 1. La Comarcal edicions. Argentona, 2001. Pàgs. 109-110

diumenge, 23 de novembre del 2008

El patrimoni medieval a la II Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme

El dissabte 22 de novembre de 2008 es va celebrar al Saló de Pedra del Capítol d’Argentona la II Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme amb la voluntat d’aplegar les diverses entitats que estan treballant a la comarca per la investigació, conservació del patrimoni del Maresme.
Aquesta II trobada va estar organitzada pel Centre d’Estudis Argentonins “Jaume Clavell”, el Centre d’Estudis de Sant Cebrià, l’Arxiu Comarcal del Maresme, la Coordinadora de Centres de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner. També hi ha col·laborat el Centre d’Estudis Vilassarencs, el Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, el Grup d’Història del Casal, el Patronat Municipal del Masnou, la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, les associacions Arrels Cultura i Arts i Lletres de Caldes d’Estrac. Desprès de la presentació de l'acte pels organitzadors el Dr.Jaume Dantí de la Universitat de Barcelona va presentar la conferència El patrimoni: responsabilitat pública i factor d'identitat. Després d'una pausa es van presentar les diferents cominicacions. Després d'un dinar conjunt es va realitzar una visita comentada al museu del cantir.
Entre les comunicacions presentades en destaquem quatre que tracten el tema del Maresme medieval:
- Joan Bou, Jaume Vellvehí i jo mateix vàrem presentar El procés de catalogació i estudi dels molins medievals i moderns del Maresme. En ella es presentaven les activitats d’aquest grup de treball de la secció d'Estudis Medievals del Grup d'Història del Casal centrat en l’estudi dels molins medievals de la comarca i que ja hem explicat en anteriors notícies de Maresme Medieval.

- La segona comunicació amb el títol Patrimoni de Roca-rossa va ser presentat per Mercè Torrelles del Cercle d’Història de Tordera. En aquesta comunicació va explicar totes les actuacions realitzades per aquesta entitat per tal d’aconseguir la recuperació d’aquest monestir medieval, les quals s’han intensificat durant aquest 2008.

- La tercera comunicació presentada per Francesc Vila de l’Associació Arrels Cultura de Caldes d’Estrac portava eltítol de El poblat iber del Puig Castellar, entorn de la torre dels Encantats. De nou anys ençà, aquesta associació ha desenvolupat una sèrie d’intervencions i d’accions amb un únic objectiu clarament definit: aconseguir que l’espai natural del turó, amb la torre medieval dels Encantats i el seu subsòl que conté el jaciment iber –considerat com el més important després del de Burriac–, esdevinguin de titularitat pública, per tal de permetre’n l’excavació exhaustiva, l’estudi, el coneixement, la difusió i la gestió.

- Finalment, M. Àngels Jubany en representació de l’equip de l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Dosrius va presentar l’ Inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius. 2004-2005 on s’inclouen els diversos elements del patrimoni medieval del municipi entre d’altres ( el castell, capelles, edificis parroquials, masies, espais urbans, etc.).

Creiem que aquesta iniciativa amb voluntat de continuïtat (les properes es celebraran a Vilassar de Mar) és una bona oportunitat per compartir, entre tots els que defensem el valor del patrimoni de la nostra comarca, les diferents experiències portades a terme. Felicitem als organitzadors i desitgem una llarga durada a aquesta iniciativa. Al trascurs de l'acte es va lliurar un llibre on recollia les comunicacions presentades.

dimecres, 9 d’abril del 2008

Joan de Canyamars, autor l’any 1492, d'un regicidi frustrat contra el rei Ferran el Catòlic.



Els fets van tenir lloc el 7 de desembre de 1492, quan els reis i tot el seu seguici es disposaven a sortir de Palau. En aquell moment , Joan de Canyamars s’abalançà amb un coltell devers el coll del rei Ferran el Catòlic. Segons el dietari de del Consell de la Ciutat ens explica que: ”Joan Canyamars, pagès, bar e traïdor malvat, amb ànimo diabòlic, passat migjorn quasi un quart d’hora, eixint la Majestat del Senyor Rei del seu palau qui és en la plaça del Rei de la present ciutat de Barcelona, en la sala del qual palau havia tenguda audiència, e essent davant la porta de l'església de dit Palau, donà a la dita Majestat un colp en lo coll amb una espasa, del qual isqué sang.”. El rei va tornar a palau, el van revifar amb una mica de vi. Un cop reconeguda la ferida, els cirurgians li van posar set punts.
El regicida va ser detingut immediatament. Com a càstig, va ser passejat el 12 de desembre, per diversos carrers de la ciutat lligat a un pal al capdamunt d'un carro. El carro s’anava aturant de tant en tant i cada aturada es corresponia amb una mutilació: primer un ull, després l'altre, ara el nas, després un braç... La multitud, especialment joves i nens, participà entusiasmada en el suplici. Ja fora de la ciutat, van lapidar-lo sense treure’l del carro i finalment, enmig de membres seccionats i pedrots escantonats, prengueren foc al carro, que queda reduït a cendres. "l'han portat tot nuu sobre un castell de fusta (...) el tirava un carro (...) estant-hi bé lligat (...) en un pal (...) així anant per carrers (..) lo desmembraren, levant-li adés un membre, adés l'altre, fins a traure-li lo cervell (...) y ell may se mogué (...) res complanyia, com si donassen sobre una pedra".
La reina Isabel, profundament afectada per l'atemptat, sembla que volgué abandonar el Principat immediatament, però els consellers de la ciutat de Barcelona aconseguiren convèncer els reis de quedar-se, i d'aquesta manera, Ferran, la ferida del qual no era greu, partí amb la seva esposa al monestir de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona), on passaren uns dies buscant l'assossec perdut. Després d'acomplir-se la sentència, el rei es va recuperar de l'atac. El dia 20 ja despatxava feina endarrerida, i el 9 de gener sortia a passejar a cavall, i era aclamat per la ciutat.

Sembla que Joan de Canyamars era un pagès de remença. El terme descriu aquells pagesos que depenien d’un senyor i que per alliberar-se d’aquesta servitud havien de pagar una quantitat de diners o “redimença”. Desprès de la primera guerra remença (1462-1472) i forçat pels senyors, Ferran II el 8 d'octubre de 1481, declarava anticonstitucional la suspensió dels mals usos, ordenada per la pragmàtica del rei Alfons IV l'any 1455
. Els pagesos se senten traïts per aquesta decisió del rei Ferran II. El 4 de gener de 1485, Pere Joan Sala, s'alçà al front de la fracció més revolucionària dels remences. S’inicia la segona guerra remena (1482-1485). La resistència de Verntallat i Sala va permetre negociar una posició de força. Després de moltes reunions, els remences acceptaren l'arbitratge reial en els conflictes amb els senyors, signant un compromís en Amer el 8 de novembre de 1485. Finalment el 21 d'abril de 1486 el rei Ferran II, va dictar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486). Aquesta sentència redimia els Mals Usos previ pagament de 60 sous per mas i abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors. Alguns pagesos remences, com segurament Joan de Canyamars, es van veure incapaços d’assolir aquesta quantitat es van sentir traïts per Ferran.

Joan de Canyamars provenia de Dosrius del Mas Canyamars, dins el terme parroquial de Sant Esteve de Canyamars. Aquesta esta situada a prop del poble. La casa queda tancada per un pati al quals s’entra per dos portals. La casa encara conserva alguns finestrals gòtics del s.XV malgrat que va ser reformada en època moderna.

Bibliografia:
  • BONET i GARÍ, Lluís: Les masies del Maresme. Montblanc; Martín Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1983 . Pàg.208
  • GRAUPERA, Joaquim; BRIANSÓ, Anton (Fot): Els pobles Medievals de Barcelona: El Maresme. March Editors. Vallbona de les Monges, 2007. (Catalunya Medieval). Pàg.54
  • MARFÀ i RIERA, Carles: “ Joan de Canyamars (1432?-1492)” a II Sessió d’Estudis Mataronins. 13 d’abril del 1985. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 1986. Pàgs.25-32