Roca Rossa i l’art medieval de Tordera i l’alt Maresme - Novetats Sant Jordi 2009 (2)

El Cercle d’Història de Tordera va presentar el dijous 16 d’abril del 2009, el segon volum del llibre Tordera, història d’un poble. El llibre està format per 8 articles sobre l’història local, elaborats per historiadors de la comarca i membres de l’esmentada entitat. En el transcurs de la presentació, es va oferir la conferència Els rellotges de sol a Tordera, a càrrec de Francesc Clarà, membre del centre mediterrani del rellotge de sol.
El llibre, de forma miscel·lània, presenta una colla d’articles de temàtica medieval:

• Joaquim Graupera: “Notes sobre l’art medieval a l’alt Maresme” (pàgs.19-64). Aquest article és el testimoni escrit del contingut de la conferència de la festa major del 2008. En ell es realitza un repàs sobre l’evolució de l’art medieval de l’alt Maresme, és a dir, del territori comprés entre els municipis d’Arenys fins Malgrat i Tordera. S'esmenten les restes conservades i documentades en arquitectura civil (urbanisme, masos, molins...), arquitectura militar (castells i torres de defensa); arquitectura religiosa (monestirs, parròquies i capelles), l’escultura, la pintura i l’orfebreria.
• Josep Vinyoles: “Dels Palafolls als Palafox, senyors d’Ariza” (Pàgs.161-195). A l’edat mitjana, el castell al qual pertanyia el terme jurisdiccional de Tordera, era el del veí terme de Palafolls. L’estudi analitza la nissaga de la família Palafolls que ostentaren la senyoria del terme fins que Guillem III de Palafolls va vendre l’any 1381 el castell al rei Pere IV, a canvi de la compra del senyoriu d’Ariza a Aragó. Aquest fet, va comportar la castellanització del nom en Palafox. L’article analitza la història d’aquesta nissaga i les seves branques dinàstiques fins l’actualitat.

  

Joaquim Graupera i Josep Vinyoles en la conferència de la Festa Major 2008.

• Joan Torrent: “Una torderenca reina de Sardenya?” (Pàgs. 94-139). En l’article es repassa la genealogia dels descendents de Ponç de Corbera i Almodis i de la seva filla, la reina Burseta i d'Hug, el seu germà, amb la intenció de demostrar el naixement d’aquesta reina en terres de Tordera properes al monestir de Valldemaria (Maçanet), concretament al Mas Fotega.
• Àlex Valverde: ”La història inèdita del cavaller Pere de Falgars” (Pàgs.140-143). En aquest estudi s’analitzen els testaments de Pere de Falgars (1160) i de Pere Gros de Falgars (1217), en els quals apareixen llurs alous i llegats. L'interés d'aquests documents segons l'autor és que ens testen el pas de les seves possessions a Fogars cap a mans dels Cabrera i la importància d'aquesta nissaga.
• Jaume Vellvehí. “La cuina del monestir de Santa Maria de Roca-Rossa al segle XV” (Pàgs. 144-160). Aquest article presenta per escrit la conferència realitzada per l’autor en la festa Major del 2007. L’estudi repassa el valor dels aliments, el model alimentari i diverses receptes de les menges del monestir de santa Maria de Roca Rossa a Tordera, a partir de l’anàlisi dels rèdits i censos de les propietats del monestir. En ell hi podem veure els diferents àpats i d'on els proveïa el monestir.

  

Jaume Vellvehí i Joan Bou en la conferència de la Festa Major 2007.

Felicito als amics del Cercle d’Història de Tordera per l’aparició d’aquesta nova publicació i per la intensa feina que estan fent pel salvament i la dignificació del patrimoni i la història de la vila. Recomanem la seva lectura.

La casa forta d’Argentona – Can Sarriera o Can Baixeres - Novetats Sant Jordi 2009 (1)

En el número 38 de la revista “Fonts” del Centre d’Estudis Argentonins “Jaume Clavell”, publicat aquest mes d’abril del 2009, s’hi poden trobar, entre altres temes, un dossier dedicat als castlans de Burriac, els Argentona, i la seva casa senyorial a la vila, coneguda com Can Sarriera o Can Baixeres.
El primer dels articles, escrit per Enric Subinyà, es titula “Al·legacions i informe de can Baixeres” (p.11). En ell, s'informa de les gestions que han realitzat des del Centre d’Estudis davant el projecte d’urbanització de la plaça de Vendre, on antigament hi havia l’esmentat casal. Sembla que malgrat les dificultats inicials es procedirà a poder excavar la zona intervinguda per la nova pavimentació del carrer a on en una prospecció inicial ha donat dades interessants.
En el segon dels articles, també de l’Enric Subinyà, s'hi exposen els coneixements que tenim sobre el casal de Can Sarriera (p.12-13). Aquest va ser reformat en el s.XV i en el s.XVII. es tracta d’una casa forta de dues plantes d’alçada amb unes dimensions aproximades de 25 mts per paret. L’any 1609 es van fer unes reformes efectuades pel mestre de cases de Mataró Joan Salvador i el seu fill Bernat que van consistir en l’allargament de la casa antiga pel preu de 185 lliures. El casal, que va ser aterrat a principis de 1937 pel seu estar ruïnós, va esdevenir en la seva última fase, la seu local del Foment Republicà Federal.

El tercer dels articles ha estat escrit per Benet Oliva i porta el títol de “Els Argentona, castlans de Burriac” . Aquest va estar ja publicat anteriorment amb el mateix títol a les "III Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme. De Constantí a Carlemany. El pas de l’antiguitat tardana al món medieval. Actes “. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2006. Pàgs.209-222. En ell, s’analitza l’origen de la castlania en el s.XII i la trajectòria d’aquesta família i l’evolució del seu patrimoni des del s.XIII.
Recomanem la lectura d’aquest número de la revista Fonts ja que reuneix en un mateix número una part important de la història dels feudals d’Argentona. Per complementar aquest dossier recomano la lectura de l’estudi del mausoleu funerari d’aquesta nissaga al priorat de Sant Pere de Clarà a Argentona publicat per mi mateix amb el títol “El priorat de sant Pere de Clarà. Panteó funerari de les nissagues Sant Vicenç i des Bosch (Argentona , Maresme)” a XIX Sessió d’Estudis Mataronins, 23 de novembre de 2002. Comunicacions presentades. Museu-Arxiu de Santa Maria; Patronat Municipal de Cultura. Mataró, 2003. Pàgs.165-186

Situació de la casa forta abans del seu enderroc l’any 1936

1.- Can Sarriera (Argentona); 2.- Església parroquial d'Argentona

[Plano de Argentona y sus alrededores de rectificación y ensanche.1874. Ajunt Argentona. Despatx de la Regidoria d’Urbanisme](Subiñà, 2002, pàg.147)Can Sarriera (Argentona)
Aspecte de la casa forta abans del seu enderroc l’any 1936. S’hi pot observar la zona reformada a principis del segle s.XVII.
[Subiñà, 2002, pàg.147; Clavell,1990, pàg.90]

Argentona, ciutat romana ? !!!!

En el setmanari gratuït “El Tot Mataró i Maresme” [any XXVII, núm 1382, (Del 17 al 23 d’abril de 2009)], d’aquesta setmana, en la pàgina que correspon a la secció “Tot Argentona” hi podem trobar la notícia titulada “L’antiguitat d’Argentona podria remuntar-se al Segle VI d.C. “. Notícia que també podeu consultar en la versió digital del setmanari,
En ella, Enric Subiñà (vice-president del “Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell”) dona a conèixer la informació facilitada per l'arqueòleg territorial sobre els resultats de les excavacions arqueològiques.efectuades en el solar de Cal Guardià entre els mesos de març a maig del passat 2006. La dada interessant és que situa la necròpolis de Cal Guardià en una cronologia que va des del s.VI al s.VII, és a dir en l’etapa visigoda, en comptes dels s.IX –X tal com apuntaven les primeres evidències que es van difondre en la taula rodona efectuada a Argentona el 19 de Juny del 2006 pels arqueòlegs que van fer-se càrrec de les excavacions (Daniel Vàzquez (CODEX, Sccl) i Marta Pujol (Fac. de Ciències de UAB) i en la qual, jo també vaig tenir el plaer de participar.
El que m’ha estranyat és que al final de l’escrit hi apareix el següent, i ho cito textualment : “D’aquesta manera Argentona entra a formar part del grup de poblacions d’origen romà com Iluro (Mataró), Egara (Terrassa) o Baetulo (Badalona).”
Crec que aquesta informació s’ha de puntualitzar per no caure en un greu error. En cap cas crec que Argentona fos un municipi romà com les ciutats esmentades, ja que el més probable és que l’origen d’Argentona sigui el d’un vil.la romana de l’àrea rural d’Iluro que durant l’activitat tardana deuria anar agafant importància pel procés de ruralització que pateix el Baix Imperi i per la situació en la via de comunicació que manava d’Iluro al Vallès per Parpers (la coneguda com Via Sèrgia). Aquesta vil.la deuria reunir diferents pobladors fins evolucionar en època carolíngia vers el terme parroquial de Sant Julià amb el que es coneix com una vila de sagrera.. En cap cas es pot pretendre que Argentona s’hi pugui trobar un tramat urbà amb un “cardo maximus”, un “decumanus màximus” i un fòrum central com els coneguts exemples d’urbanisme romà.
De fet, aquesta evolució de vil.la a parròquia de sagrera entre en la normalitat, ja que en altres indrets de la comarca hi ha la mateixa evolució segons testo en la meva tesi de llicenciatura fa anys publicada i també en la meva comunicació de les segones Jornades d’Història i d’Arqueologia i Medieval del Maresme.
Suposo que l’article intenta equiparar Argentona amb les ciutats citades de Terrassa, Mataró o Badalona, en el fet de que a partir d’ara les intervencions en matèria urbanística en el centre històric d’Argentona hauran de comptar en una prospecció arqueològica inicial abans de fer-se cap intervenció en el terreny per tal de verificar si hi ha restes arqueològiques prèvies que donin més dades sobre l’origen de la vila. Si és això, enhorabona !!!
Voldria afegir per acabar que una necròpolis semblant a la d’Argentona es va trobar al paratge de Ca la Madrona a Mataró amb una cronologia semblant i associada a la capella preromànica d’origen paleocristià de Santa Cecília.

Bibliografia

• ARMENTANO, Núria; CARRASCAL, Susana; FADRIQUE, Taïs; PUJOL, Marta “Informe antropològic de l’excavació de les restes de Cal Guardià (Argentona)” a Fonts. Butlletí del Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell, núm.27, (juliol 2006). Pàgs. 11- 13.
• CLARIANA,J.F.: “Necròpoli de Ca la Madrona” a Catalunya Romànica, vol.XX. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992, pàg.49
• FARELL, David; LLADÓ, Francesc; LLADÓ, Julià; SUBIÑÀ, Enric. “Dictamen sobre Cal Guardià” a Fonts. Butlletí del Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell, núm. 014 (Abril 2003) pàg.12
• GARCIA i ROSSELLÓ, Joaquim; CERDÀ i MELLADO, J.A.: “ Una necròpoli tardo-romana a Ca la Madrona (Mataró - El Maresme)” a VI Sessió d’Estudis Mataronins. 15 d’abril del 1989. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 1990. Pàgs.7-22
• GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 1. La Comarcal edicions. Argentona, 2001. Pàgs.57-66
• GRAUPERA, Joaquim: “L’organització de l’espai i models de poblament al Baix Maresme” a II Jornades d’Història i d’Arqueologia i Medieval del Maresme. L’organització de l’espai i models de poblament. Actes . Del 20 d’octubre al 10 de novembre de 2001. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2003. Pàgs.23-40
• GRAUPERA, Joaquim: “ Santa Cecília de Valldeix” a L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 2. Monografies La Comarcal edicions. Argentona, 2002. Pàgs.87-88
• GRAUPERA, Joaquim “La necròpolis de Can Guardià (Argentona)” a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal-Mataró, núm. 78 (abril-juny, 2006), pàg.3-4

Novetat editorial sobre les Cinc Sènies (Mataró)

S’acosta Sant Jordi i ja comencen a aparèixer novetats editorials. Després de l’edició de 17 llibres i guies de natura, història i paisatge, l’editorial Natura va presentar, el passat divendres 3 d’abril de 2009, la publicació “Descobrim Mata i les Cinc Sènies”, una guia que recull 5 itineraris de natura, història, agricultura i paisatge d’aquests espai agroforestal mataroní. Per l’edició del llibre han tingut el suport de la Federació ADF Maresme, el Departament de Medi Ambient i Sostenibilitat de l'Ajuntament de Mataró i la Diputació de Barcelona.
La guia ha estat elaborada per Oriol Bassa, enginyer de forests (UdL) i naturalista; David Farell, historiador i arqueòleg (UB); les il·lustracions de Francesc Navarro, dibuixant naturalista i amb un pròleg de Pep Riera, d’Unió de Pagesos, una de les persones que més ha lluitat per a la preservació i desenvolupament sostenible d’aquest espai. Malauradament les Cinc Sènies ha esdevingut l’últim espai agrícola de Mataró i actualment es troba amenaçat per l’especulació urbanística i per vies de comunicació que diuen imposar-se en pro de la modernitat.
Valoro l’encert d’aquesta iniciativa ja que en aquesta part del terme municipal de Mataró, a banda de l’interès natural, apareixen diferents elements del patrimoni de Mataró, que van del pre-romànic al Gòtic: el Turó d’Onofre Arnau, on hi havia el castell de Mataró; les ermites de Sant Martí (pre-romànica) i la de Sant Miquel de Mata (gòtica); el Santuari de Lorita (s.XVI) i l’ermita de Sant Simó (s.XVI).
Des del Grup d’Història del Casal també hem contribuït en aquesta tasca divulgadora del patrimoni de les Cinc Sènies amb l’organització, el 17 de març de 1998, juntament amb l’Associació de Veïns de Mataró Centre, de l’excursió Mata medieval. Visites comentades a les restes del castell de Mata, Can Tria de Mata i a les esglésies de Sant Martí i Sant Miquel amb l’edició d’un opusclet divulgador. El 20 de juny de 1999 vàrem repetir la iniciativa amb el títol “ Del feudalisme medieval al sindicat agrari. Visites comentades a les restes del castell de Mata, Can Tria de Mata i a les esglésies de Sant Martí i Sant Miquel de Mata” , aquest cop amb la col·laboració del CATAM (Centre d’Acció territorial i Ambiental del Maresme).
Dono l’enhorabona als autors per aquest llibre i agrair-los les referències que fan en el mateix sobre la tasca que els membres del Grup d’Història del Casal anem fent per la divulgació del nostre patrimoni.

Aquí teniu algunes de les fotografies dels que van participar en l'excursió del 1999:

Bibliografia

• GRAUPERA, Joaquim: Excursió.Visites comentades a les restes del castell de Mata, Can Tria de Mata i a les esglésies de Sant Martí i Sant Miquel . Grup d'Història del Casal; Associaó de Veïns de Mataró Centre. Mataró, 1998 . (Sèrie Viatges, 8)
• GRAUPERA, Joaquim: Del feudalisme medieval al sindicat agrari. Visites comentades a les restes del castell de Mata, Can Tria de Mata i a les esglésies de Sant Martí i Sant Miquel de Mata. Grup d'Història del Casal; CATAM. Mataró, 1999 . (Sèrie Viatges, 9)

Arnau de Mataró en terres valencianes (1276-1282)

En temps del rei Jaume I és van produir diverses revoltes morisques en la zona del País Valencià que van posar en perill la pertinença d’aquestes terres als cristians catalans. Les revoltes van estar encapçalades per Mohamed Abu Abdalà Ben Hudzäil al Sähuir (1230 – 1276), més conegut com Al-Azraq (el d'ulls blaus) i desprès de la seva mort a la batalla d’Alcoi, les revoltes van estar dirigides pel seu fill. Durant la tercera de les revoltes també es va produir un relleu en el reialme cristià. Jaume I va caure greument malalt i morí el 27 de juliol de 1276, i va heretar el tron valencià el seu fill Pere II el Gran (1240 -1285). El nou rei va recuperar les fortificacions perdudes i desprès d’una treva de tres mesos, va sotmetre diversos castells acabant amb la revolta per l'octubre del 1277, abans que els granadins i els nord-africans pogueren socórrer els mudèjars revoltats.
En la tercera de les revoltes hi va participar pel bàndol cristià Arnau de Mataró. La família dels Arnau la tenim documentada a Mataró des del s.XIII. A la baixa edat mitjana teníem un casal propi a la ciutat (el mas Arnau de la Torre) i es dedicaven al comerç de mercaderies i arribarien a ocupar importants càrrecs públics al llarg del s.XVI.
Durant l'esmentada revolta morisca, Arnau de Mataró va esdevenir una persona de confiança del rei Pere II. L’any 1276 li va atorgar la batllia i la custòdia del castell de Guadalest (Marina Baixa) que posteriorment, des del 1293, seria infeudat a Bernat de Sarrià. També va participar en la fundació de la Pobla d’Ifach (Marina Alta). El 8 d’abril de 1282, el rei Pere va ordenar, l’ 11 d’abril del 1282, de construir una vila fortificada al peu del penyal encarregant el projecte a Arnau de Mataró. El document especifica que “havent considerat i ordenat que al lloc anomenat Ifch sia construïda una vila i que al mateix loc tots haureu d’habitar i edificar postres domicilis, volem i us manem a vosaltres que immediatament comenceu a treballar i edificar vostres domicilis en dit lloch d’Ifach obrant de manera que des d’ací fins la propera festa de Sant Miquel es vega que esteu fent vostra i nostra vila; hem manat a nostre benvolgut Arnau de Mataró que des d’aquest lloc us obligue a vosaltres i a postres béns amb nostra autoritat”. Aquesta fundació es va veure frustrada per la falta de pobladors i el terme va passar per diverses mans a Roger de Llúria, Aquest, a banda de almirall de la Corona d’Aragó, era senyor de Cocentaina i Alcoi, propietari de la Vall d’Albaida, Seta i Travadell i propietari de Calp. La construcció definitiva de la pobla d’Ifach es va iniciar el 1298 i desprès de la seva mort, el 1305, la vila continuarà edificant-se sota la protecció de la seva filla Margarida de Llúria. En aquesta fase es construirà l’església (1344) amb tres beneficis dedicats a la Mare de Déu, Sant Miquel i Sant Nicolau. D’aquest poblat no en queda res ja que va ser destruït en la Guerra dels Dos Peres (1356-1375) que va enfrontar els monarques Pere IV el Cerimoniós de la Corona d’Aragó i Pere I el Cruel de Castella. Actualment el poblat s’està excavant dins el que s’anomena Projecte Ifac amb el recolzament de la Diputació d’Alacant per mitjà del Museu Arqueològic d’Alacant (MARQ), l’Ajuntament de Calp i la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Territori i Habitatge de la Generalitat Valenciana a través del Parc Natural del Penyal d'Ifach. L’equip arqueològic està dirigit per Josep Lluís Menéndez i estan treballant en el jaciment des del 2005.