Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pobles: Arenys de Munt. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pobles: Arenys de Munt. Mostrar tots els missatges

diumenge, 19 d’abril de 2020

Nou estudi sobre «Les portades seriades del darrer gòtic al baix Maresme i Vallès Oriental i el comerç de materials prefabricats en pedra de Montjuïc».

Malgrat que amb el confinament no sabem quan es podrà presentar, ja tenim editat el llibre que recull les actes del Congrés Internacional sobre les portades gòtiques, organitzat per Amics de l’ Art Romànic l’any 2012 . En el volum, coordinat per la Dra. Francesca Español i el Dr. Joan Valero, hi ha presentades divuit comunicacions que analitzen l’estat de la qüestió de les portades gòtiques a tot l’àmbit de la confederació catalano-aragonesa a banda d’incloure monografies de portades concretes. En ell hi tinc una comunicació sobre «Les portades seriades del darrer gòtic al baix Maresme i Vallès Oriental i el comerç de materials prefabricats en pedra de Montjuïc». 
A finals del segle XV, una gran part de les demarcacions parroquials del baix Maresme s’emanciparen del poder feudal i es constituïren en «Universitats del terme». En aquesta nova etapa, el poder municipal va ser controlat per una colla de famílies que es convertiren en els nous promotors d’obres d’art. L’edifici parroquial va esdevenir el centre representatiu del nou poder, on a banda de dur a terme les celebracions eucarístiques esdevingué el primer lloc de reunió d’aquest Comú. I des d’aquesta perspectiva, en les primeres dècades dels cinc-cents, es van anar renovant en estil gòtic la majoria dels edificis parroquials. Des de l’òptica que interessa en el contingut d’aquest Congrés Internacional, farem esment solament de les portades d’aquest nous edificis. 
En aquesta comunicació es presenta una classificació tipològica de les portades parroquials en estil gòtic de la zona del Maresme i del Vallès Oriental. Dins d’aquest conjunt, però, cal destacar un grup relacionat pel seu disseny i estereotomia, malgrat que això no sempre està directament recolzat a nivell documental. 
La relació estilística entre aquestes portades es podria explicar pel veïnatge de les diferents poblacions, fet que propiciaria la difusió com a còpia del model, però, a més, en els contractes d’obra apareix citat de forma explícita el model a reproduir. L’origen d’aquesta tipologia de portada el podem situar a cavall del segles XIV i XV i el podem identificar en les obres d’Arnau Bargués. 
En el cas del Maresme i el Vallès Oriental, les trobem presents als edificis parroquials de Sant Esteve de Palautordera (1508 i 1511), Sant Genís de Vilassar de Dalt (1511-1518), Sant Julià d’Argentona (1514-1521), Sant Martí d’Arenys de Munt (1531-1543), Sant Feliu de Cabrera de Mar (1540-1570), Sant Andreu de Llavaneres (1561-1574), Santa Maria de Palautordera (1560-1588), Sant Esteve de La Garriga (1561-1563) i Sant Julià de Palou a Granollers (1561-1567). 

Per a més informació:

Espero que quan el pugueu consultar us agradi !

diumenge, 15 de gener de 2017

Conferència a Arenys de Munt sobre el capitell tardoromànic del s.XIII

El passat dissabte 14 de gener de 2017 a les 19 h. va tenir lloc la conferència «El capitell tardoromànic d’Arenys de Munt (s.XIII). Notes per un debat» dins el marc de la presentació de la revista Arennios 6 (2a època- Desembre del 2016) del Col·lectiu pel Museu-Arxiu d'Arenys de Munt. L’acte va ser presentat per Francesc Forn, president de l’entitat organitzadora i va tenir lloc a la Sala d’Exposicions Mercè Paluzie d'Arenys de Munt.
A la  primera part de la sessió els autor que han vist publicat un article a la revista van anar exposant una breu síntesi del seu escrit amb la voluntat de engrescar a la gent a saber-ne més. Van Intervenir per aquest ordre, Imma Moratalla, Elies Surroca, Gustau Adzerias, Francesc Forn, Agustí Barrera, Mercè Colomer i Montse Viader.
A la segona part de l’acte és quan vaig intervenir per explicar la nova interpretació, que al meu entendre, s’ha de fer del capitell conservat a Arenys. L’església parroquial d’Arenys de Munt es troba documentada des del 9 de setembre de l'any 878 quan Lluis el Tartamut, a petició del bisbe Frodoí de Barcelona, confirma els privilegis i els béns que el seu pare, Carles el Calb, havia atorgat a l’església i a la Seu de Barcelona; així mateix,  autoritza al bisbe Frodoí per a que restauri la canònica gairebé destruïda i la dota generosament amb una colla de propietats i drets. Entre ells figura una “ ... et cellam que est pagi Gerundensi, sive sancti Martini ecclesiam cum vineis et siluis et villis sibi pertinentibus".  El topònim d’Arenys apareix per primera vegada en el cartulari de Sant Cugat, el 21 de setembre de 998, en uns límits d’un alou de Vallgorguina que els comtes Ramon Borrell i Ermessenda venen a Ènnec Bonfill, “qui et pertingit usque ad ipsa serra qui est super ecclesiam s. Martini sita super Arennios”.
Documentalment ens costa encara afirmar si l’edifici enderrocat l’any 1539 per bastir la nova església gòtica projectada pel mestre de cases Pau Mateu, era un edifici preromànic o romànic.  Per les visites pastorals sabem que a la baixa edat mitjana, l’edifici tenia tres altars: l'altar major, dedicat a Sant Martí, i els dos laterals, un sota l'advocació de Santa Maria i l'altre, de Sant Pere i Sant Pau. L’únic element conservat que s’atribueix a aquest primitiu edifici és un capitell que es conserva en una col·lecció particular.
A partir dels treball de Pons i Guri, s’ha generat una abundant bibliografia que defensa la interpretació de que l’esmentat capitell formava part de l’antic edifici parroquial romànic del s.XII d’Arenys de Munt.  Atenent la manca de dades per afirmar aquest fet i amb abundants paral·lels en altre sentit, l’objectiu d’aquest treball és el de posar en qüestió la cronologia i la funció original d’aquest element arquitectònic i formular una nova hipòtesi a l'origen d’aquesta peça.
El contingut de la xerrada ja havia aparegut publicat prèviament a la revista Felibrejada del Grup d’Història del Casal de Mataró.

Agraeixo des d’aquí l’amabilitat de la gent d’Arenys de Munt d’haver-me convidat a compartir aquest tema amb ells, fet que va ser molt enriquidor.
Francesc Forn, president Col·lectiu pel Museu-Arxiu d'Arenys de Munt, presentant l'acte.[Fot. Quim Graupera]
Moment de presentació dels articles per part dels autors de la revista Arennios 6 [Fot. Quim Graupera]
Francesc Forn presentant la conferència [Fot. Sergi Alcalde]
Durant la conferència [Fot. Sergi Alcalde]

dijous, 8 de desembre de 2016

«El capitell tardoromànic d’Arenys de Munt (s.XIII). Notes per un debat.» .Nou article a la revista Felibrejada 96 del Grup d’Història del Casal.

El passat dissabte 15 d’octubre de 2016 dins el marc 10è Col·loqui Història a Debat “La història de Mataró” es va presentar el número 96 de Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal. Aquest és un número monogràfic commemoratiu del 30è aniversari del Grup que també inclou les ponències del 10è Col·loqui Història a Debat i altres articles de forma miscel·lània. En aquest número es publica el meu article «El capitell tardoromànic d’Arenys de Munt (s.XIII). Notes per un debat.» sobre el capitell romànic d'Arenys de Munt.

GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2016). «El capitell tardoromànic d’Arenys de Munt (s.XIII). Notes per un debat.» Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal. Època 5a.,Any XXI, núm.96 (2014-2015), p.123-129

L’església parroquial d’Arenys de Munt es troba documentada des del 9 de setembre de l'any 878 quan Lluis el Tartamut, a petició del bisbe Frodoí de Barcelona, confirma els privilegis i els béns que el seu pare, Carles el Calb, havia atorgat a l’església i a la Seu de Barcelona; així mateix, autoritza al bisbe Frodoí per a que restauri la canònica gairebé destruïda i la dota generosament amb una colla de propietats i drets. Entre ells figura una “ ... et cellam que est pagi Gerundensi, sive sancti Martini ecclesiam cum vineis et siluis et villis sibi pertinentibus". El topònim d’Arenys apareix per primera vegada en el cartulari de Sant Cugat, el 21 de setembre de 998, en uns límits d’un alou de Vallgorguina que els comtes Ramon Borrell i Ermessenda venen a Ènnec Bonfill, “qui et pertingit usque ad ipsa serra qui est super ecclesiam s. Martini sita super Arennios”.
Documentalment ens costa encara afirmar si l’edifici enderrocat l’any 1539 per bastir la nova església gòtica projectada pel mestre de cases Pau Mateu, era un edifici preromànic o romànic. Per les visites pastorals sabem que a la baixa edat mitjana, l’edifici tenia tres altars: l'altar major, dedicat a Sant Martí, i els dos laterals, un sota l'advocació de Santa Maria i l'altre, de Sant Pere i Sant Pau. L’únic element conservat que s’atribueix a aquest primitiu edifici és un capitell que es conserva en una col·lecció particular. 
A partir dels treball de Pons i Guri, s’ha generat una abundant bibliografia que defensa la interpretació de que l’esmentat capitell formava part de l’antic edifici parroquial romànic del s.XII d’Arenys de Munt. Atenent la manca de dades per afirmar aquest fet i amb abundants paral·lels en altre sentit, l’objectiu d’aquest treball és el de posar en qüestió la cronologia i la funció original d’aquest element arquitectònic i formular una nova hipòtesi a l’origen d’aquesta peça.

Per a la seva consulta i descàrrega : Premeu aquí.




divendres, 11 de setembre de 2015

Les propietats del monestir de Sant Pere de Rodes al Maresme

Les primeres notícies sobre Sant Pere de Rodes les trobem l'any 878, en un precepte del rei Lluís II el Tartamut, on és citat com a cel·la monàstica depenent del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Però la primera referència explícita de l'existència d'una comunitat monàstica és del 902 quan l'església i els monjos reben la donació d'una vinya
El 944 per un precepte del rei Lluís IV va obtenir la independència i el seu primer abat fou Hildesind (947-991), fill del prior Tassi, el gran impulsor del monestir en aquesta etapa junt als comtes emporitans. El 1022 l'església fou consagrada, i encara que parcialment modificada amb posterioritat és la que ha arribat fins avui.
De la documentació d'aquests temps inicials del monestir tenim referències de la presència del cenobi de Sant Pere de Rodes al Maresme. La primera notícia és de l'any 974 en la butlla del papa Benet VI confirmant-li les possessions, entre les que trobem al comtat de Girona hi ha l'església de Santa Maria a Blanes i la vila de Fogars amb l'església de Sant Cebrià "et villam Felgari com Ecclesia sancti Cypriani...". I al comtat de Barcelona esmenta també una propietat a Agell. L'any 982 el rei Lotari confirmava en un precepte les possessions del monestir del document anterior. Sembla que hi haurien hagut altres propietats en la baixa Tordera entre les que hi podria haver l'església de Sant Esteve. A més, tradicionalment, s'ha identificat una església de Sant Genís de Pineda que apareix en els dos documents com a Sant Genís de Palafolls, identificació que no deixa d'oferir seriosos dubtes.
Aquestes possessions al Maresme degueren ser poc duradores: es van confirmar sobre el paper però no degueren fer-se prou efectives doncs entre els segles XI i XII aquestes propietats i drets figuren en mans del monestir de Sant Salvador de Breda. I no deixa de ser curiós que entre aquests béns de Breda hi figuri també Sant Genis de Palafolls cosa que ens remunta a la possible i antiga propietat de Rodes.
En canvi molt més tardana és la notícia d'una peça de terra a Sant Martí d'Arenys que Bartomeu Fortuny ven a Ponç Tria l'any 1334 i que és tinguda sota domini directe del monestir de Sant Pere de Rodes.

Per a més informació: 
GRAUPERA I GRAUPERA,Joaquim; VELLVEHÍ I ALTIMIRA, Jaume (2011). "Les propietats dels monestirs catalans en el Maresme". Revista Felibrejada. 
Els monestirs medievals. IV Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme, núm. 93 (2011). Mataró: Grup d’Història del Casal. 

dissabte, 18 de juliol de 2015

Un calze gòtic de plata procedent de ca l’Arquer d’Arenys de Munt

Sembla que els Arquer de la quadra de Gascons d’Arenys de Munt van poder reunir una col·lecció àmplia d’objectes litúrgics d’orfebreria (calzes, reliquiaris, etc). Aquest tresor es va anar dispersant al llarg dels segles, especialment després de la Guerra del Francès. Malgrat tot, se'n va conservar una petita part que romangué en mans dels descendents a la capella del mas i també algunes peces disperses es van anar conservant en col·leccions particulars i museus, com el Museu d’Art de Girona i el Museu Marès de Barcelona. Circula una llegenda poc versemblant de que l'origen d'aquest tresor formava part del tresor càtar ja que els Arquer provenien de la zona occitana.
La casa de subhastes Sedart (http://blog.setdart.com/caliz-cataluna-u-occitania-principios-del-siglo-xiv-lote-34003935/ ) va posar a subhasta el 2013 un calze gòtic de principis del segle XIV (21 x 14,5 cm.) procedent del mobiliari litúrgic dels Arquer.
La peça presenta un peu de perfil lobulat i esglaonat, el qual es troba decorat en el seu alçat amb una banda gravada a força de rombes. En ell hi figuren en els  seus lòbuls tres gravats repussats relacionats amb la Passió de Crist i a l'Eucaristia, coherent a la funcionalitat de la peça. En un d'ells veiem la creu acompanyada pels instruments de la Passió (tenalles, llança, esponja xopa de vinagre, etc.) i  situada sobre un terra rocós puntejat. En un altre lòbul veiem una túnica flanquejada per soldats fent referència a l'episodi en el qual els soldats li treuen la túnica a Crist i se la juguen als daus. Finalment, el tercer lòbul allotja la representació de la columna a la qual van lligar a Crist per la seva flagel·lació, acompanyada per dos fuets i envoltada per la soga amb què es va lligar a Crist.
Des del centre del peu arrenca el fust de la copa, que presenta una secció poligonal de set cares típicament gòtica en una certa gradació en alçat separada per motllures llises imitant estructures arquitectòniques. Tocant a la part del receptacle de la copa hi ha el nus o magolla amb la mateixa secció del peu. En la seva part superior, llisa, ostenta la inscripció “DEUS ARCUM SUUM TENDIT” (“Déu tensa el seu arc”) que identifica la peça amb el llinatge dels Arquer. El seu perfil està decorat amb xarxes de rombes gravades, mantenint una clara unitat estilística amb el peu i la resta del fust. Sobre aquest nus veiem un rodet de nou facetat, que dóna pas a la copa, llisa ja trencant amb l'uniforme facetat, si bé el manté en la subcopa, molt reduïda. Aquesta està formada per una corona de fulles, de les quals les més grans coincideixen amb els angles del facetat inferior.
Tal com vàrem descriure en l'altra notícia esmentada d'aquest bloc, la força de Gascons era una jurisdicció senyorial d’Arenys de Munt, vinculada al castell de Montpalau, del qual també n'eren castlans els Goscons, sota el domini dels Cabrera. Es troba situada a l’inici del camí de Vallalta, al veïnat de Goscons, al tram mig de la vall de Goscons i comprenia els actuals llocs de Goscons, Sacreu i Vallalta.
 Els Gascons es troben documentats a l’indret des del s.XI. El primogènit  de la nissaga, era tradicionalment anomenat Tomàs. El darrer Tomàs de Goscons va morir al darrer quart del s.XIII, i juntament amb la seva muller Ferrara van ser pares de Brunissenda l'última hereva que va portar el cognom. Aquesta, l’any 1266,  es va casar amb Pere d'Arquer que va portar un nou cognom a la jurisdicció. Els Arquer, Arquier o Arque sembla que provenien d’una família occitana que va emigrar fugint de la represàlia de la croada albigesa i buscant protecció dels comtes de Barcelona.
A la masia s’hi conserva un hipogeu amb una sala rodona amb set urnes i una creu càtara esculpida al centre, a vint metres de profunditat sota el celler. Una antiga llegenda popular diu que en aquesta força al segle XIII s’hi va amargar un important tresor càtar consistent en uns reliquiaris de gran valor i un suposat Sant Calze.
Per la cronologia aquest calze gòtic no podria pertànyer a un hipotètic tresor càtar del s.XIII.
.

dimecres, 8 de juliol de 2015

Ca l’Arquer i la quadra de Goscons a Arenys de Munt.

La força de Goscons era una jurisdicció senyorial d’Arenys de Munt, vinculada al castell de Montpalau, del qual també n'eren castlans els Goscons, sota el domini dels Cabrera. Es troba situada a l’inici del camí de Vallalta, al veïnat de Goscons, al tram mig de la vall de Goscons i comprenia els actuals llocs de Goscons, Sacreu i Vallalta.

A les obres de restauració de mitjans del s.XX s’hi va trobar evidències arqueològiques de què sota la masia hi ha restes d’una la vil.la romana del Baix Imperi, que dominava el pas que unia la Via Augusta amb l'interior. 
Els Goscons es troben documentats a l’indret des del s.XI. El primogènit de la nissaga, era tradicionalment anomenat Tomàs. El darrer Tomàs de Goscons va morir al darrer quart del s.XIII, i juntament amb la seva muller Ferrara van ser pares de Brunissenda l'última hereva que va portar el cognom. Aquesta, l’any 1266, es va casar amb Pere d'Arquer que va portar un nou cognom a la jurisdicció. Els Arquer, Arquier o Arque sembla que provenien d’una família occitana que va emigrar fugint de la represàlia de la croada albigesa i buscant la protecció dels comtes de Barcelona.
El centre de la quadra de Goscons hi ha la masia de ca l’Arquer. Aquesta casa forta fins a la guerra del francès es composava d’un edifici central protegit per espitlleres i matacans i flanquejat per dues torres rodones de les quals, degut a la seva destrucció al s.XVIII, únicament en resten els fonaments. La casa presenta, actualment, una planta quadrada amb teulada a quatre aigües i consta de baixos, dos pisos i golfes. El portal és adovellat i al damunt hi ha una important finestra coronella obrada amb capitells seriats de pedra de Girona. La resta de finestres, moltes amb espitllera, són tardo gòtiques d’arc conopial amb carasses i blasons a les mènsules. Al recinte jussà de la casa s’aplegaven la capella d’estil romànic sota l’advocació de la Mare de Déu de Goscons també desapareguda i altres edificacions annexes al voltant del pati central, encerclat per una muralla a dos nivells tancada per un gran portaló blasonat i protegit per un gran matacà emmerletat.
Després d’un llarg període de deteriorament, a mitjans segle XX, la casa va ser restaurada i en el decurs de les obres va ser quan van aparèixer les restes arqueològiques d’època romana, que hem esmenat. Actualment fa funcions de casa de colònies. El seu aspecte anterior es pot observar en un exvot conservat a l'Arxiu Diocesà.
A la masia s’hi conserva un hipogeu amb una sala rodona amb set urnes i una creu càtara esculpida al centre, a vint metres de profunditat sota el celler. Una antiga llegenda popular diu que en aquesta força al segle XIII s’hi va amargar un important tresor càtar consistent en uns reliquiaris de gran valor i un suposat Sant Calze.
Sembla que els Arquer van poder reunir una col·lecció àmplia d’objectes litúrgics d’orfebreria (calzes, reliquiaris, etc). Aquest tresor es va anar dispersant també al llarg dels segles, especialment després de la Guerra del Francès, menys una petita part que romangué en mans dels descendents a la capella del mas. Algunes peces disperses s’han conservat en col·leccions particulars i museus, com El Museu d’Art de Girona i el Museu Marès de Barcelona. 
Des de finals del segle XVII, els Arquer tenien també casal al carrer Lledó de Barcelona vora l'església de Sant Just i Pastor.


Bibliografia

  • ARMENGOL, Josep Maria (1988). Fulls informatiu del romànic. Arenys de Munt: Ed,Mun
  • ARTIGAS, Buron, Vicenç (1981). Esglésies Romàniques Catalanes. Barcelona: Artestudi Edicions.
  • BONET i GARí, L. (1983). Les masies del Maresme. Barcelona: Montblanc; CEC
  • PONS GURI J.M. (1983). Inventari dels pergamins del arxiu històric Fidel Fita d’Arenys de Mar. Barcelona: Generalitat de Catalunya
  • PONS GURI J.M. (1944). Un siglo de arte religioso en San Martín de Arenys. Arenys de Mar: Tip. J. Tatjé

dissabte, 15 de desembre de 2012

Les portades seriades del darrer gòtic al baix Maresme i el Vallès Oriental en el congrés internacional sobre les portades gòtiques a la Corona d’Aragó organitzat per AAR.


El dilluns 10 al dimecres 12 de desembre de 2012 es va celebrar a l’Institut d’Estudis Catalans, el Congrés Internacional «Les portades gòtiques a la Corona d’Aragó». El congrés va estar organitzat per Amics de l’Art Romànic i coordinat per la Dra. Francesca Español de la Universitat de Barcelona. El Maresme va estar representat en la comunicació «Les portades seriades del darrer gòtic al baix Maresme i el Vallès Oriental i el comerç de materials prefabricats en pedra de Montjuic» presentada per mi mateix.
A finals del s. XV, una gran part de les demarcacions parroquials del baix Maresme s’emanciparen del poder feudal i es constituïren en “Universitats del terme” gràcies a la venda de la jurisdicció per part del rei Ferran II.  En aquesta nova etapa, el poder municipal va estar controlat per una colla de famílies que es convertiren en els nous promotors d’obres d’art. L’edifici parroquial va esdevenir el centre representatiu del nou poder, on a banda de celebrar-s’hi les celebracions eucarístiques esdevingueren els primers llocs de reunió del comú del terme. I des d’aquesta perspectiva, en les primeres dècades dels cinc-cents, es van anar renovant en estil gòtic la majoria dels edificis parroquials.
La documentació conservada i coneguda, malgrat que no és tota la que ens interessaria, ens testa que la majoria d’elements decoratius d’aquests nous edificis: claus de volta, nervacions, trones de predicar, piques d'aigua beneïdes, etc. Van ser elements que es van adquirir prefabricats i importats des de les pedreres locals, des de les pedreres de Montjuïc i des de les de Girona. Des de l’òptica que interessa en el contingut d’aquest Congrés Internacional es va fer esment solament de les portades d’aquest nous edificis. Un dels mestres de cases més ben documentat que estava actiu a la pedrera de Montjuic és Joan Safont que apareix citat en diversos documents per raó del subministrament i pels nòlits del transport de pedra picada per les fabriques de les esglésies parroquials de Sant Martí de Teià (17 març del 1561) i de Sant Andreu de Llavaneres (27 d’agost de 1569).
En la comunicació es va presentar una classificació tipològica de les portades parroquials en estil gòtic de la zona del Maresme. Dins d’aquest conjunt però, es va destacar un grup que pel seu disseny i estereotomia es poden relacionar, malgrat que això no sempre està directament recolzat a nivell documental. La relació estilística entre aquestes portades, es podria explicar pel veïnatge de les diferents poblacions, fet que propiciaria la difusió com a còpia del model, però a més, una de les portades apareix citada de forma explícita en la redacció dels contractes dels mestres d’obra com a model a reproduir. L’origen d’aquesta tipologia de portada es pot situar a cavall del segles XIV i XV i la podem identificar per primer cop en les portes del palau del rei Martí a Poblet (1397-1402) encarregades al mestre Arnau Bargués amb l’escultura obrada per l’escultor François Salau i difonent-se en altres edificis (les portes de la Pietat i de Santa Eulàlia del claustre de la catedral de Barcelona, la parròquia de Santa Maria de Blanes, la parròquia de Sant Martí de provençals, entre d’altres). En el cas del Maresme, presenten aquesta tipologia homogènia les portades dels edificis parroquials de Sant Genís de Vilassar (1511); Sant Julià d’Argentona (1514); Sant Martí d’Arenys de Munt (1531), que esdevindrà el model a seguir pels promotors en els contractes de les obres posteriors; Sant Feliu de Cabrera (1540) i Sant Andreu de Llavaneres (1561).  Aquesta tipologia no solament és comuna a la part central del Maresme sinó que també la tindrem present en algunes poblacions de la comarca veïna del Vallès Oriental. Seria el cas de Sant Esteve de Palautordera (1562) i la portada de l’antiga església parroquial de Sant Esteve de La Garriga, coneguda com la Doma, la qual va ser contractada per Bertran Felip l’any 1561.

Per a saber-ne més:

Moment de la lectura de la comunicació presentada per Dr. Francesc Fité.
Taula rodona després de la lectura de les comunicacions. Joan Valero, Francesc Fité, Carme Domínguez, Sílvia Cañellas, Teresa Huguet i Joaquim Graupera.
Portada de la presentació de la comunicació

dissabte, 11 de desembre de 2010

La col•lecció de peces medievals al Museu d’Arenys de Mar

El Museu d’Arenys de Mar té el seu origen en l’antic Museu Fidel Fita. Una mostra de la història i el patrimoni d'Arenys que es remunta a l'any 1917, quan un grup de persones de la vila preocupades pel patrimoni del poble decideix reunir objectes de valor històric i donar-los a conèixer. La voluntat per desenvolupar un museu, però, té moltes dificultats, fet que porta a la crisi d’aquesta iniciativa. L'any 1953 la Diputació Provincial de Barcelona i l'Ajuntament d'Arenys de Mar signen un conveni per a l'adaptació d'un local del poble com a museu i biblioteca. Amb el temps, per problemes d'espai, el fons s’emmagatzema i algunes peces es retornen als seus propietaris. El Museu d’Arenys de Mar va obrir les portes de nou el 13 de març de 1983 amb motiu de la cessió per part de la Generalitat de Catalunya de la col•lecció de puntes Frederic Marès i Deulovol, que aquest va donar en dipòsit amb la condició que fos exposada a Arenys de Mar sota el nom de Museu Marès de la Punta.
L'any 1998, el Museu es va ampliar amb la donació del fons de minerals de Joaquim Mollfulleda i Borrell, que es va ubicar en un edifici adjunt sota el nom de Museu Mollfulleda de Mineralogia. Avui en dia, el Museu disposa de dos seccions: el Museu Marès de la Punta on també es troba un espai dedicat a la història d'Arenys de Mar on s’exposa una part representativa del Fons Fidel Fita i el Museu Mollfulleda de Mineralogia.
Els objectes d’època medieval conservats en el museu, a part de les puntes de la col•lecció Marés, provenen la majoria dels objectes recollits per Josep Maria Pons Guri al llarg de la seves activitats com a investigador. En els anys 1949-1950 i 1957 Josep Ma. Pons i Guri es va fer càrrec de les excavacions arqueològiques al poblat ibèric de la Torre dels Encantats. Les troballes que s’hi van fer van ser l’inici del Museu Municipal Fidel Fita, inaugurat l’any 1957 en les actuals dependències municipals. Tot i que el Museu va tancar les seves portes l’any 1977, gràcies a la incansable tasca de Josep Maria Pons i Guri, els seus fons, d’altra banda ben variats, van continuar ampliant-se.
En la pàgina web del Museu, s’hi pot veure una exhaustiva feina de catalogació del fons que es pot consultar en la mateixa pàgina web. Els objectes es presenten catalogats per categories (Categoria de puntes i teixits : indumentària, complements...), classificació del Fons Fidel Fita (arqueologia, nàutica, imagineria religiosa...),etc.
Entre els objectes medievals més desacatats són la col•lecció de rajoles medievals, les puntes, objectes ceràmics provinents de derelictes trobats per pescadors de la zona (Arenys, Llavaneres...) i objectes aïllats que alguns d’ells presenten una singular importància com una campana del segle XIV (Núm. Reg. 3788) provinent de Sant Pere de Riu (Tordera); una Mare de Déu gòtica del s.XIV (Núm. Reg. 9955) de procedència desconeguda o un fragment del retaule de Sant Martí d’Arenys de Munt (Núm. Reg. 3805) obra de Jaume Safont, que representa un cap de vedell en pedra de color gris, procedent del retaule de l'altar major de l'Església de Sant Martí d'Arenys de Munt destruït el juliol de 1936.

Per qui li interessi accedir a la web del Museu i al fons complert inventariat:

ALGUNS MODELS DE FIXES DE L'INVENTARI



dissabte, 10 de juliol de 2010

Visita al Castell Jalpí d'Arenys de Munt

El passat diumenge 3 de juliol de 2010 vaig poder participar en la visita comentada al Castell de Can Jalpí (Arenys de Munt) organitzada pel Cercle d’Història de Tordera. Gaspar Casals va fer una molt ben documentada síntesi històrica i Mercè Colomer va ser l'encarregada d'explicar cada una de les estances de l'interior del Castell i com es vivia en aquella època i les excentricitats de Don Augusto. També el torderenc Joan Bou va anar fent pinzellades sobre la relació dels Jalpí amb Tordera.

El Castell Jalpí es una masia documentada des del s.XIII propietat dels Tries batlles d’Arenys (1218), que, al segle XVII, van enllaçar amb els Jalpí, amb propietats a Pineda, Tordera i Sant Celoni. Finalment en el segle XIX, els Jalpí van emparentar amb els Borràs de Barcelona.
Augusto Borràs i Jalpí va ser qui va convertir l’antiga masia en l´actual castell entre els anys 1891 i 1892 i a més hi va fer construir un llac, un jardí exòtic, un far, un cinema privat i una central elèctrica. El seu casament amb Sofia Algorta va fer possible que plantessin en el seu jardí un esqueix del roure de Guernika que encara viu.L’aspecte aconseguit va ser el d’un casal residencial dins l’estètica neomedieval imperant al s.XIX i que les corrents del romanticisme i la renaixença van fer seves. Un cas molt semblant el tenim a la comarca en el Castell de Santa Florentina de Canet obra de Domènec i Muntaner. A tota la masia la decoració de les pintures, tapissos, mobles i demés objectes empren l’estètica neoclàssica i en altres estances la neomedieval i la neobarroca. Sembla que l’arquitecte encarregat va ser Miquel Madorell i Rius (l'Hospitalet de Llobregat, 1869 - Barcelona, 1936)
Les restes més antigues conservades són les del celler, que va ser afegit com a cos longitudinal a la part posterior a la masia original que tenia planta basilical. El celler es troba cobert amb volta de creueria d’estil gòtic amb les claus decorades amb motius heràldics. La particularitat interessant és que les nerviacions son fetes amb maons i les voltes amb plec de llibre, segurament en el s.XVI. Aquesta tècnica va ser introduïda a la comarca en la construcció de la cartoixa de Montealegre en el s.XV.
Al pis superior, a la sala de la masia, hi ha una petita estança que hostatge la capella que havia contingut la imatge romànica de la Mare de Déu que va ser portada des de Tordera pels Jalpí quan van adquirir el mas.

divendres, 11 de juny de 2010

Municipis amb Mapa de Patrimoni Cultural en línia de la Diputació de Barcelona

La Diputació de Barcelona en la seva web te actiu el catàleg del patrimoni cultural de varis municipis de la província amb el títol de “Municipis amb Mapa de Patrimoni Cultural en línia”. Les poblacions actives del Maresme són els municipis d’Argentona, Arenys de Munt, Caldes d’Estrac, Cabrils, Montgat i Santa Susanna.Els mapes inclouen les fitxes dels elements patrimonials inventariats, fotografies i la seva ubicació mitjançant cartografia digital.
La informació es pot cercar per un mapa actiu on ara per ara solament es pot activar els límits dels ajuntaments que s’han donat d’alta en el servei i també per un llistat alfabètic de municipis. També hi ha la possibilitat de consultar el patrimoni en números on indica el percentatge dels diferents tipus de patrimoni respecte el total: número de béns inventariats, Patrimoni immoble ( Edificis, conjunts arquitectònics, elements arquitectònics, jaciments arqueològics i obra civil), Patrimoni moble (Elements urbans, objectes i col·leccions), Patrimoni documental (Fons d'imatges, fons documentals i fons bibliogràfics), Patrimoni immaterial (Manifestacions festives, tècniques artesanals, tradició oral, música i dansa i costumari) i Patrimoni natural (Zones d'interès natural i espècimens botànics singulars). També es pot consultar la memòria en format “pdf”.
La Diputació de Barcelona també ofereix els serveis d’assessorament tècnic a consultes puntuals, estudis previs i projectes de musealització d'elements patrimonials, estudis previs i projectes de centres d'interpretació de patrimoni, plans d'usos per a patrimoni , immoble , plans integrals de patrimoni municipal, documentació i estudis per a la protecció de patrimoni immoble i suport a intervencions arqueològiques dels municipis.
Esperem que s’hi adhereixin més municipis ja que és una proposta interessant.
Si ho voleu consultar, l’adreça és

.

dissabte, 22 de maig de 2010

La portada gòtica de Sant Martí d’Arenys de Munt (1531-1543)

La portada de l’església d’Arenys de Munt forma part d’un grup de portades gòtiques situades a la part central de la comarca del Maresme. Ens referim a les portades de les esglésies parroquials de Sant Genis de Vilassar de Dalt, Sant Julià d’Argentona, Sant Martí d’Arenys de Munt, Sant Feliu de Cabrera de Mar i Sant Andreu de Llavaneres. La relació estilística entre elles, no s’explica solament pel veïnatge proper de les diferents poblacions, fet que explicaria la difusió com a còpia del model, sinó que a més, una de les portades apareix citada de forma explícita en la redacció dels contractes dels mestres d’obra.com a model a reproduir. D’aquesta manera, la portada de l’església d’Arenys de Munt esdevé el model a seguir pels promotors en els contractes de les obres posteriors de Cabrera i de Llavaneres. L’origen d’aquest tipus de portada el podem situar a cavall del segles XIV i XV. Es pot identificar per primer cop en les portes del palau del rei Martí a Poblet encarregades al mestre Arnau Bargués amb l’escultura obrada per l’escultor François Salau. Aquest es troba a ponent del claustre major sobre del vestíbul, de l'antic cubar i de la galilea i s'hi accedeix per unes escales situades a la dreta del pati. Les obres va començar el 1397 però el 1406 es van parar sense estar concloses. El mateix autor va utilitzar el mateix model a la façana de l’ajuntament de Barcelona, contractada en l’any 1399 i la portada de la parròquia de Blanes, que formava part del palau- castell dels Cabrera encarregada en època de Bernat IV de Cabrera (1373 - 1423).
L’església de Sant Martí d’Arenys de Munt va ser encarregada en un contracte datat a l’11 d’agost del 1531 al mestre de cases Pau Mateu. La pedra es va extreure de les pedreres de Can Bellsolell i de Can Borrell. L’any 1539 es començà a cobrir la volta de la nau central, i al mateix any, a causa de la mort del mestre de cases Pau Mateu, es va fer càrrec de l'obra el seu germà Antoni. El nou temple, va ser consagrat pel bisbe de Girona, Joan de Margarit, el 13 de setembre de 1544.
Sobre l’autoria del portal en tenim la referència en un document del 7 de novembre de 1533, data en que el mestre Jaume Safont de Barcelona va percebre cobrar un import per “dos llindas y dos josanes y dos portals per dita sglesia. Originalment el timpà del portal era mancat de decoració i l’any 1542 s’encarregà a l’escultor Joan de Tours una imatge de Sant Martí partint la capa a dalt de cavall. Aquesta no es la que es conserva actualment, ja que l’actual és una còpia de l’original que va ser destruïda durant la guerra civil.
L’obertura de la porta és també rectangular amb un arquitrau llis sense decoració sostingut per uns feixos de columnes que queden integrades en els brancals que tenen unes motllures gòtiques a la base i decorat amb capitells vegetals. Els brancals exteriors presenten els capitells a l’alçada de la línia d’imposta de l’arc. Aquests es presenten decorats en diferents motius més propers a l’estil del renaixement, que alternen ocells i querubins. Aquests capitells sostenen una sèrie d’arquivoltes que delimiten un arc de mig punt rebaixat amb un frontó central desproveït d’escultures amb una decoració lleugerament apuntada a la part superior. L’arc es troba decorat a la part externa per un guardapols que acaba amb unes mènsules a l’alçada dels capitells. La mènsula de l’esquerra s’hi representa un àngel turiferari i a la mènsula de la dreta s’hi representa un personatge escrivint un llibre en un faristol que es podria interpretar com un evangelista o un profeta. Aquest guardapols es troba decorat en l’estradós per una sèrie de volutes vegetals i sobre la clau hi ha un floró de tres fulles.

Per a referències i bibliografia:
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...