divendres, 27 de febrer del 2009

L’ús del concepte de preromànic en les obres historiogràfiques del Maresme

Joan Ainaud de Lasarte esmenta el volum 11 de la sèrie Minerva, amb el títol de Col·lecció popular de coneixements indispensables, publicat l’any 1916 pel Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona, com el text en què apareixen ja fixats els termes de “preromànic” per definir l’art dels segles IX i X i “romànic” per designar el realitzat entre els segles XI al XIII.
El més difícil d’introduir va ser el mot “preromànic” per definir l’art anterior al romànic. A principis de segle no hi havia la diferenciació entre “preromànic” i “romànic”, sinó que el segon servia per donar nom a totes les construccions fetes des de la conquesta carolíngia fins el gòtic, ja que les capelles del s.IX al X ens apareixen esmentades com a capelles ermitanes o construccions antigues però descrites sense denominar-ne l’estil. Cal recordar que l’església de Sant Salvador de Vilassar de Dalt encara no s’havia descobert com a tal i l’església de Sant Cristòfor de Cabrils estava tapada per guixos barrocs a l’igual que Sant Jaume de Traià.
El primer cop que es diferencia un estil anterior al romànic és l’any 1934 en l’obra Origen i fets històrics de Mataró de Marià Ribas en què al parlar de la capella de Sant Cristòfol de Cabrils ens la descriu com a “... muçàrab...” gràcies a l’ús de l’arc de ferradura. Com veiem M.Ribas s’apunta a la tesi mossarabista de Gòmez Moreno que segurament havia estat induïda pel seu amic Puig i Cadafalch. Aquesta teoria indentifica l’ús de l’arc de ferradura com una influència dels monjos mossàrabs de la mateixa manera que les miniatures dels beatus.
Anys més tard, el mateix Marià Ribas, l’any 1963, ens mencionarà aquesta capella com a “...construccions pre-romàniques de segell mossàrab” on introdueix el terme de preromànic però sense oblidar el mossarabisme. La capella de Sant Martí de Mata es cita com a “visigòtica” i Sant Cugat de Traià es cita com “una arquitectura del s.IX” o una arquitectura del “temps de la reconquesta” al no tenir l’arc de ferradura identificatiu del mossarabisme. Com veiem, a partir de l’obra de Marià Ribas es pot veure la dificultat de la historiografia recent per anomenar l’art produït entre els segles IX i X a Catalunya.
Els Amics de l’Art Romànic, varen celebrar un Col·loqui de terminologia dels períodes de l’art romànic a Catalunya i dels seus precedents cristians a Barcelona entre el 17 i el 18 d’octubre de l’any 1980. En aquest col·loqui es van debatre els termes de “art carolingi”, “art visigot” i “art mossàrab” per a designar aquest estil i es va imposar el terme de “preromànic”.
A partir de M.Ribas, el terme de “preromànic” serà utilitzat plenament per designar les construccions religioses entre el s.IX i X sense arc de ferradura, tal com demostra Ferrer i Clariana, quan al parlar de Santa Maria de Mataró, l’any 1968, ens diu que una columneta de marbre conservada és l’únic testimoni del “... temple pre-romànic de reduïdes dimensions” però de la capella de Sant Cristòfol de Cabrils segueix essent “mossàrab”.
A partir del 1975, amb l’obra D’Iluro a Mataró d’Esteve Albert, ja queda fixat de forma definitiva a la comarca el terme de “preromànic” per designar les construccions al voltant del s.X , citant com exemples de l’església de Santa Maria de Mataró i d’altres construccions de la comarca, com la capella de Sant Cristòfol de Cabrils.

Bibliografia
  • GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 1. La Comarcal edicions. Argentona, 2001. Pàgs.17-19

divendres, 20 de febrer del 2009

Capella gòtica de Sant Miquel de Mata (Mataró)

El temple de Sant Miquel de Mata es troba situat en el terme municipal de Mataró, en el veïnat de Mata, prop de l’església de Sant Martí, en una elevació de terreny entre el torrent de la Caseta i el torrent de Sant Miquel a uns 225 m.alçada.
La capella apareix documentada per primer cop en la visita pastoral del 1446 en que el visitador la descriu com a parròquia sufragània de Santa Maria i ordena que es facin misses els diumenges i festivitats. Roser Salicrú en el seu estudi sobre els efectes del terratrèmol del 1448, especifica que no va afectar gaire a la capella de Sant Miquel donada la seva recent construcció. En aquest treball a més, documenta la consagració del temple a partir d’un document del 23 de febrer del 1448 on el bisbe de Barcelona, encomana al bisbe de Sulcis entre altres coses que consagrés la capella de Sant Miquel i Sant Martí de Mata.
El temple de Sant Miquel és un temple de construcció gòtica d’una sola nau amb tres cruixies cobertes amb volta de creueria. Els nervis de pedra acaben en la part central en tres claus de volta. En el mur nord hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu, que Marià Ribas data del s.XVII o XVIII i una sagristia que comunica amb una porta amb el baptisteri. L’entrada al temple es troba en el mur de migdia. A l’exterior del temple hi ha el cementiri del veïnat construït el 1805. Adossada a l’església hi ha la masoveria coneguda com a Cal Monjo. Marià Ribas busca l’origen de l’ermita en una vil.lae romana, donades les restes trobades prop de la mateixa. A la paret del temple hi havia encastat un fragment d’una làpida i ceràmica terra sigillata que ho fa correspondre al s.I dC. El culte a Sant Miquel es troba documentat en el veïnat des del 5 d’abril del 1065. La cita apareix en unes deixes per part de Berenguer Armengol a la seva germana Sança “...concessit dedicationi Sancti Michelis de Mata...”. En un altre document del 1177 també trobem documentat aquest culte a Mata en el testament de Saurina Desledó que llega tres diners al Sant. Aquests elements porta a Ferrer i Clariana a argumentar que el culte de Sant Miquel ja es practicava a la capella de Sant Martí. Des de la monografia de M.Ribas del 1933 s’atribuïa aquesta construcció al s.XV i la consagració s’explicava a partir d’una llegenda. Segons aquesta, la consagració es va produir el 1545 quan uns bisbes es dirigien al Concili de Trento durant el pontificat de Paül III. Malgrat això, Lluís Ferrer i Clariana discrepava i porta la datació al primer terç del s.XVI. El temple va ser destruït durant la guerra civil i el 1940 l’Obra de Sant Francesc va contribuir a la seva restauració. Sols es va poder salvar el basament de pedra del retaule i el 1941 es va crear la Junta de l’Obra de Mata, que és l’encarregada de la conservació dels dos temples. L’any 1974 es va restaurar la sagristia a més de resoldre alguns problemes d’humitats. L’any 1991 es va restaurar la teulada, fet que va permetre trobar un conjunt de ceràmica situada en els carcanyols de les voltes per tal de alleugerir el pes de la mateixa. Aquests elements ceràmics van ser estudiats per J.A.Cerdà i Joan Roldós i els va portar a la conclusió de que la capella entraria en una cronologia de construcció del s.XV per les raons següents: l’abundància de poals i l’absència de càntirs closos i la troballa de grans gerres de transport.



Bibliografia:

  • CERDÀ,J.A; ROLDÓS,J: “Troballa de terrissa catalana a l’església de Sant Miquel de Mata (Mataró, El Maresme)” a Fulls,núm.52 (abril 1995). Pàgs. 27-31
  • FERRER i CLARIANA,Lluís: IV centenari de la consegració del temple de Sant Miquel i Sant Martí de Mata. Obra de Sant Francesc .Mataró, 1961
  • GRAUPERA I GRAUPERA, Joaquim : Mataró medieval. Art i arqueologia. 1/ Historiografia i llocs de culte.Grup d’Història del Casal. Mataró, 1996. (Col.Ramon Muntaner, 1).
  • GRAUPERA I GRAUPERA, Joaquim : Del feudalisme medieval al sindicat agrari. Visites comentades a les restes del castell de Mata, Can Tria de Mata i a les esglésies de Sant Martí i Sant Miquel de Mata. Grup d’Història del Casal; CATAM. Mataró, 1999
  • GRAUPERA I GRAUPERA, Joaquim : “La capella de Sant Miquel de Mata” a Papers de Mata, núm.1. Junta de l’Obra de les ermites de Sant Miquel i Sant Martí de Mata. Mataró, 1998
  • RIBAS,M.: Notes històriques de Mata. La Hormiga de Oro. Barcelona,1933. Pàg.47-50
  • SALICRÚ,Roser: “Mataró 1453. Efectes i emmarcament del terratrèmoldel 1448” a Fulls, núm.46 (abril 1993).Pàgs. 3-21
  • SALICRÚ i PUIG,Manuel: “Recopilació de dades de les dues parròquies antigues de Mataró, Santa Maria i Sant Martí de Mata” a Fulls núm.7(abril 1980) s/p

divendres, 13 de febrer del 2009

La Masia gòtica de Can Molas (Premià de Dalt)

La masia es troba situada a l’entrada del nucli urbà de Premià de Dalt. La construcció pot datar-se entre els segles XIV i XV, segons testimonia la finestra coronela. Malgrat això, la casa ha patit algunes intervencions posteriors, com testifiquen l’acabat de la façana i la llinda de la finestra de la façana on apareix la data.
L’edifici està composat d’un cos central, amb portal de mig punt dovellat amb grans carreus i, a la part superior, s’hi troba una finestra gòtica de dos ulls amb arcs lobulats retallats en una llinda sustentada per un mainell. A banda i banda hi ha dues finestres a cada pis, algunes d’originals i altres de refetes. L’estructura interior, ens mostra una planta molt irregular, amb arcs de diafragma gòtics al cos central, L’estructura esta completada per una torre de cinc pisos, que en l’època estudiada podia haver estat exempta. Dins el segle XVIII, els propietaris van fer una reforma adaptant la masia al gust barroc, es va canviar la capçalera, adornada a la part superior amb gerros de ceràmica, a més, s’amplià el celler i es va unir la torre amb el mas, amb una nau que presenta, en el segon pis, una bonica porxada de sis arcs carpanells. També es va construir un safareig porxat amb una font d’aigua. La masia es complementa amb un cos lateral que tanca el pati i un doble portal cobert amb ràfec. Al front de la casa, la balustrada donava una perspectiva, avui perduda, dels camps de conreus.
Els propietaris han estat la família Botey, i després els Molas, aquests últims són els que deixaren la seva inscripció en la llinda "Pere Molas 1759". Els propietaris actuals la van fer restaurar. La masia està catalogada per Lluís Bonet , en el grup II. L’estructura bàsica d’aquests tipus és de quatre parets disposades en rectangle, amb tres cossos interiors i tenen la teulada a dues vessants, per enviar les aigües a les façanes laterals, i frontó a la façana principal. Lluís Bonet, en el 1983, ens va descriure algunes peces d’art que decoraven el seu interior: "… a la capella, s’hi guarda un retaule del s. XV, com a obra més important. També hi ha, a la casa, un llit imperi, amb elements de talla indicats per posar el cobricel de roba segons l’estil, el qual havia pertangut a la família Bonaplata. A més, un llit isabelí. Entre les pintures, s’hi pot admirar una obra del pintor Viladomat, el nostre artista del segle XVIII".
Bibliografia:
  • BONET I GARÍ, Lluís: Les Masies del Maresme. Montblanc. Martín-CEC. Barcelona, 1983. Pàgs. 192-196.
  • GRAUPERA, Joaquim : “La masia de Can Molas (Premià de Dalt) (s.XIV-XV)”a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal, Fitxa núm.22 (desembre 1995)

divendres, 6 de febrer del 2009

La creu processional de Teià

Dins l’orfebreria dels s.XV i XVI, les creus processionals són una de les peces més abundants a Catalunya i moltes d’elles, les tenim documentades i conservades, aquest és el cas de la creu de la parròquia de Teià. Aquesta està obrada amb argent daurat i presenta un perfil flordelisat amb una magolla que la uneix a la tija.
La creu presenta una ànima de fusta que es troba recoberta per una planxa metàl·lica decorada amb motius repussats i cisellats i amb incrustacions d’elements de fosa. Aquests motius presenten fulles de cards en la superfície dels braços, escardots de fosa en el perfil i fullatge en la superfície flordelisada de l’acabament dels braços. En els extrems de la creu i en la intersecció apareixen també una sèrie de figures de fosa amb una iconografia relacionada amb el simbolisme de la creu, els evangelistes i l’advocació del sant titular de la parròquia.
A l’anvers, hi trobem en el creuer la imatge de Crist crucificat, representat amb uns trets iconogràfics que es van imposant des d’època gòtica. Crist, clavat amb tres claus a la creu, va vestit solament amb el perizonium i ens mostra el cos nu amb les senyals de la passió. També en aquesta part de la creu, apareixen el pelicà a la part superior i la figura d’Adam en la part inferior. La figura d'Adam es representa amb les mans alçades en actitud de pregària vers els peus de Crist, implorant els fruits que han de redimir el seu primer pecat i els pecats de tota la nissaga humana. El pelicà també representa simbòlicament la figura de Crist. Hi ha diverses versions sobre el seu simbolisme. Una d’elles és la que parla de què sentia un amor tant fort pels seus fills, que en cas que passessin fam, s’obria el ventre amb el seu propi bec per alimentar-los i una altra, ens diu què, amb les seves llàgrimes ressusciten les seves cries mortes. El simbolisme de totes aquestes imatges hi és, doncs, ben clar: la Majestat redemptora i la Humanitat pecadora. En els braços horitzontals d’aquest costat de la creu hi figuren les imatges de dos evangelistes com a testimonis de la mort de Crist: l’evangelista sant Marc, a l’esquerra, es troba assegut sobre un faristol i escrivint l’evangeli, el qual es troba decorat a la part baixa per la testa d’un lleó, la seva representació simbòlica en el tetramorf. A la part dreta, hi ha l’evangelista Sant Lluc, amb la mateixa actitud que l’anterior i representat simbòlicament amb el cap d’un brau.
Al revers, hi figura en la part central la imatge de Sant Martí representat amb la indumentària de bisbe el qual es troba beneint amb la dreta i sostenint el bàcul amb l’esquerra. Un plafó quadrat amb la intersecció inclou de forma cisellada un nimbe decorat amb quatre pètals. Aquest representa el sant titular de la parròquia. Aquest va néixer a Sabària a Panònia vers el 316 i va morir el 397. Va ser soldat, ermità i fundador de varis cenobis i finalment bisbe de Tours a partir del 371. Va ser la figura més important de la cristianització de les Gàl·lies i la seva vida va ser molt coneguda a partir de l’activitat evangelitzadora de Sulspici Sever. En els braç horitzontal de la creu hi apareixen els dos evangelistes restants, disposats de la mateixa manera que a l’altra cara de la creu. A la part esquerra, hi ha l’evangelista sant Joan amb una àliga com a representació simbòlica i a la dreta, sant Mateu amb un àngel decorant el faristol. A la part superior d’aquesta part de la creu hi figura la imatge de sant Joan amb actitud de dolor davant la mort de Crist i sostenint l’evangeli amb la mà esquerra i la part inferior hi figura la imatge de la Verge Dolorosa. Aquests dos personatges també apareixen de forma freqüent en les creus com a testimonis de la mort de Crist.
Sota de la creu hi ha una magolla o nus. Aquesta part representa el punt de sosteniment amb la tija de fusta que calia per tal de ser portada en una processó. El nus, intenta simular una microarquitectura i és utilitzat ja en l’argenteria catalana del s.XV i molt utilitzada en les creus del s. XVI. Esta formada per una base hexagonal en forma de balcó amb uns florons en els xamfrans i decorada amb una senefa geomètrica. Sota d’aquesta part, apareixen uns motius arquitectònics simulant petits finestrals lobulats amb arc apuntat com si fossin vitralls cecs, a sota dels quals, ja hi ha la part d’acoblament amb la tija de fusta per a ser portada.
A nivell documental, coneixem el contracte, datat el 13 de novembre de 1521 i signat per Pere Fontanils i Joan Llaurador, síndics de la parròquia amb l’argenter barceloní Pere Sumes. A partir d’una àpoca conservada el 2 de juny de l’any següent, sabem que va cobrar 118 lliures i 13 sous per l’or, l’argent i la feina de realització.
Aquesta creu es força coneguda i estudiada arran de la seva presència en l’exposició de creus del Ir. Congrés d’Art Cristià celebrat a Barcelona el novembre de 1913, amb el número d’inventari 177. Mn Josep Gudiol, en el seu estudi sobre les creus processionals de Catalunya, que va fer com a complement a l’exposció hi va observar paral·lels amb les creus de Cardona i de sant Pere de Vilamajor. Núria de Dalmases en la seva tesi doctoral, l’analitza a partir d’unes fotografies antigues conservades a l’Arxiu Mas de Barcelona, creient-la desapareguda. Interpreta per l’ornamentació que la creu va ser obrada en dues etapes: la creu pròpiament dita, obrada al primer quart del s.XV amb una relació directa amb la creu de Cardona, documentada l’any 1420 i realitzada per l’argenter barceloní Marc Olzina, i la magolla que va ser feta a l’entorn del 1530-1550.

Bibliografia


  • DALMASES, Núria de: Orfebreria catalana medieval: Barcelona 1300-1500 (aproximació a l'estudi). 2 vols. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1992. (Monografies de la Secció Històric- Arqueològica, I/1 i I/2)
  • GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: L’orfebreria i argenteria gòtica en el Maresme. Estat de la qüestió. Treball de curs de l'assignatura “Anàlisi de l'argenteria gòtica i l’esmaltaria gòtica en el món meridional” de la Dra. Núria de Dalmases dins el programa de doctorat “Art i Interdisciplinarietat” (1993-95). Mataró, agost del 1994 (Inèdit).
  • GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “El culte a Sant Martí de Tours en el Maresme durant el pre-romànic i el romànic” a VIII sessió d’estudis mataronins. 19 d’octubre del 1991. Comunicacions presentades. MASM; PMC. Mataró, 1992. Pàgs.27-36
  • GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “La creu processional d'argent daurat de Mataró (s.XVII)” a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal-Mataró, Època II, Any I, núm.8 (setembre 1994), pàgs.s/n
  • GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “La creu processional de Teià” a Teià . Butlletí parroquial, any XLV, núm.530 ( 04/XI/2007).
  • GUDIOL i CUNILL, Josep, Pvre.: “Les creus d'argenteria a Catalunya” a Anuari d'Estudis Catalans, vol. VI. Barcelona, 1920.
  • GUDIOL i CUNIL, Josep. Pvre.: Nocions d'arqueologia sagrada catalana. 2 vols. 2a. ed.. ed - Imp. Balmesiana, Vic 1931 - 2 vols.
  • MADURELL i MARIMON, Josep Maria: L’art antic del Maresme (Del final del gòtic al barroc salomònic). Notes documentals. Caixa Estalvis Laietana, Mataró 1970, (Premi Iluro, 16).