divendres, 24 de juliol del 2009

Les masies de Can Franquesa i Can Cisa de Premià de Dalt

El dissabte 18 de juliol del 2009 vàrem poder visitar les masies de Can Franquesa i de la Cisa de Premià de Dalt, gràcies a l’oferiment de realitzar una visita guiada pels companys de la Societat Cultural Sant Jaume de la població. En la visita, hi vàrem assistir alguns membres de la junta del Grup d’Història del Casal de Mataró i va estar conduïda i comentada pel restaurador d’art Josep Xarrié, Daniel Iglesies de la Societat Cultural Sant Jaume i Valerià Pujol , antic masover i arxiver del Mas Cisa, als quals els hi agraeixo molt sincerament l’atenció oferta.
Eva Ma.Llobet, Fiona Vellvehí i Marta Gómez al pis superior de la torre de Can Franquesa.

Josep Ma. Xarrié, Valerià Pujol, Sandra Cabrespina, Quim Graupera i Daniel Iglesies al pou del Mas Cisa.

La torre de Can Franquesa es troba situada prop de l’Ajuntament, en l’actual casc urbà. La torre consta de baixos, dues plantes i el mirador amb un matacà al pis superior i, a sota, una finestra amb llinda gòtica. El mas torre primitiu es va veure reformat el 1560 i ampliat en el s.XVIII (en el rellotge de sol hi figura la data de 1787), amb altres dos cossos perpendiculars, i la torre va quedar situada a l'angle. En el fogatge de 1497 ja hi apareix esmentada. L'any 1592 era propietat de Vicenç Franquesa, que fundà un benefici per a l'altar de Santa Maria del Roser de la parròquia de Sant Pere de Premià. Actualment és la seu de la Societat Cultural Sant Jaume, que recentment ha celebrat el seu centenari com a entitat. Com a element interessant en el segon pis de la torre s'hi conserven, a banda de les espitlleres, unes pintures d'unes galeres del s.XVI, segurament descrivint algun atac turc. La masia de can Cisa és una masia originalment de tipus basilical, altrament dita clàssica, que s’ha anat ampliant en diversos cossos. La primera ampliació, com a moltes masies, va consistir en la construcció del celler perpendicular a les tres naus de la masia original a la part del darrera, segurament en el s.XVI o principis del s.XVII. La masia encara conserva una portada gòtica i diversos finestrals gòtics d’art conopial decorats amb lobulacions. La masia es troba documentada en aquest indret des dels s.XIII amb documents relacionats amb les possessions de la Pia Almoina en el Maresme. Els altres afegits van anar-se incorporant en els segles moderns fins als últims vestigis que evidencien uns elements defensius que es poden remuntar a les guerres carlines. Actualment en aquest mas s’hi realitza per nadal el pessebre vivent de Premià de Dalt, del qual Valerià Pujol n'és un entusiasta col·laborador.

divendres, 17 de juliol del 2009

Destruir o conservar, què en fem del nostre patrimoni?

L’any 1889, Mataró estava obrint els carrers del casc antic per tal de construir-hi la nova xarxa de clavegueram. En els treballs al carrer d’en Pujol, van aparèixer restes arqueològiques. En un article publicat al Semanario de Mataró [Any VII, núm.18, (4 de maig del 1889) pàgs. 3-4 ]i signat pel membre de l’Associació Artístic Arqueològica Mataronesa. Josep Maria Pellicer, sobre aquestes troballes, va denunciar que: "Varios otros objetos y monedas podríamos describir, si por una parte la ignorancia de los trabajadores no les llevase tirar ó romper lo mismo que se les viene a las manos y por otra si una mal entendida especulación no se opusiese la inversion del tiempo necesario para recojer los hallazgos, cuanto la fortuna los depara. Es la milésima vez que esto se repite, la milésima vez que la antigua Iluro, rompiendo la espesa capa de tierra en que yace sepultada, ha querido en vano hacer oír su voz. Hasta cuando nos negaremos escucharla?" .
Aquesta denúncia de fa 120 anys encara la podríem fer extensiva als nostres dies en el terreny del patrimoni arquitectònic. La dinàmica del creixement urbà, ens porta constantment a decidir en una doble alternativa: destruir o conservar.
La ciutat s’ha construït a partir d’una llarga suma de períodes constructius que han dibuixat la seva fisonomia. Cada racó, cada ambient és fruit d’un moment històric determinat i el respecte a aquests espais és un exercici de memòria col·lectiva vers les diferents lectures que la ciutat ha tingut al llarg de la seva història, de diferents formes de viure-la, d’entendre la vida en comú i d’organitzar-se.
La substitució indiscriminada d’aquests espais van esborrant a un ritme lent la memòria del nostre passat col·lectiu, de totes aquestes lectures de la nostra ciutat. Posem un exemple. Tothom esta d’acord que Mataró és l’hereva de la ciutat romana Iluro, què en queda d’aquesta ciutat? Com podem recordar als nostres fills i als alumnes de les nostres escoles que la nostra ciutat ja existia a l’època romana?. Què en queda del Mataró medieval? I els vapors de la industrialització, sols n’ha de quedar les xemeneies? .
És cert que no es pot conservar tot però tampoc podem anar substituint-ho tot. Cal una reflexió de què, com i per a què cal conservar. Un dels greus problemes per a la conservació són l’especulació i les dificultats econòmiques per a mantenir aquests espais. Cal un esforç imaginatiu per tal de buscar noves funcions a aquests espais, per exemple, s’ha salvat la masia de Can Xalant i ha esdevingut un centre de creació artística. Casals de joves, hotels d’entitats, galeries d’art, escoles d’adults, etc. Tots aquests exemples són funcions possibles per ocupar uns espais dignes de rehabilitació.
També a vegades, apareix la dificultat de compaginar la voluntat d’un arquitecte de fer una obra pròpia digne de ser recordada amb el respecte a mantenir la sensibilitat d’uns espais. Posem un altre exemple, destruïm un casal del s.XVIII, guardem numerades les peces més rellevants (finestres, portals, detalls esculpits, etc.) enderroquem l’edifici i el tornem a construir en nous pisos, noves distribucions del seu interior amb materials moderns amb una petita dosis de disseny d’interiors i de materials d’avantguarda de l’arquitecte de torn. Desprès col·loquem els portals i les finestres en el lloc original i desprès dels arrebossats finals, tenim un edifici que aparentment sembla l’original. És un edifici del s.XVIII o del s.XXI? Per a mostra Can Palauet, l'antic Ateneu de Mataró o la nau Gaudí de la Cooperativa Obrera Mataronesa.
Bibliografia
GRAUPERA, Joaquim: “Destruir o conservar” a Revista d’Òmnium Cultural de Mataró, núm.2 (abril del 2000), pàg.2

Finestra gòtica de Can Brufau de Vilassar de Mar abans i desprès d'una mala intervenció

Casa del carrer ciutadans de Pineda on s'hi reaprofiten alguns elements d'una construcció anterior amb una dubtosa qualitat estètica.
Imatge barroca de l'església de Sant Josep de Mataró amb una sèris de puntxes anti-coloms, que com es pot veure a la imatge, no acaba de ser eficient del tot, malgrat desvirtuar l'escultura estèticament.Antic casal de Ca l'Isern a Vilassar de Dalt, on s'hi ha reubicat una finestra gòtica reconvertida en balcó on solament hi ha d'original les pedres superiors.

divendres, 10 de juliol del 2009

Conferència a Vilassar de Dalt sobre l'art preromànic i romànic del Maresme

El passat dimecres 8 de juliol de 2009 vaig ser convidat per en Francesc Castañer per tal de participar en una tertúlia- conferència en el Casal de la Gent Gran de Can Rafart de Vilassar de Dalt. Cada setmana conviden a un tertulià per tal de presentar un tema i fer una mica de barrila desprès.El tema que vaig proposar va ser un recorregut amb imatges pel patrimoni preromànic i romànic del Maresme. Al llarg d’aquest recorregut es van poder analitzar des de l’arquitectura militar (els castells de Burriac, de Palafolls, de Montpalau...), l’origen de les viles de sagrera i l’arquitectura religiosa (monestirs, parròquies i ermites). Finalment, es va poder repassar també les poques restes conservades de les arts decoratives : d’escultura dels capitells i les imatges de les Marededéus, moltes de les quals ja pertanyen a l’etapa gòtica i la única pintura conservada de sant Romà de Tiana.La part més interessant de la sessió va ser un animat col·loqui final, en que les àvies del Casal de la Gent Gran de Can Rafart de Vilassar de Dalt. (ja que hi havia pocs avis) van explicar els seus records i experiències viscudes en els elements patrimonials preromànics i romànics de la vila i de poblacions veïnes: Sant Salvador de Can Boquet, Sant Cristòfol de Cabrils i Sant Mateu de Premià. També van tenir un record i van esmentar anècdotes al voltant del Grup d’Arqueologia de Vilassar i dels historiadors i arqueòlegs Pau Ubach i Àngel Fàbrega.Per acabar, em varen ensenyar la masia de Can Rafart, seu de l’Associació i des de la terrassa vaig poder observar una vista inèdita de la poblacióEn definitiva, va ser una bona experiència que va deixar ganes de repetir-la.

divendres, 3 de juliol del 2009

La dependència del priorat de Clarà del monestir de Sant Cugat del Vallès (985-1025), protagonista del segon col.leccionable.

El passat diumenge 28 de juny del 2009, es va celebrar l'aplec de Sant Pere de Clarà (Argentona). L'acte, que va començar a les 7'00 h. de la tarda va consistir en una celebració eucarística a la capella de l'antic Priorat, oficiada pel Mn. Josep Ma Vendrell, rector d'Òrrius. Acabat l'acte és van cantar els goigs de Sant Pere de Clarà. Desprès davant de la masia de Can Marc, Pilar Figueres va presentar a Jaume Vellvehí, que en nom del Grup d'Història del Casal de Mataró, va donar a conèixer el segon col.leccionable, que ha estat elaborat per mi mateix i es reparteix gratuïtament. Per finalitzar, es va celebrar una ballada de sardanes i es va servir un petit refrigeri de coca i vi moscatell.
Aquest segon col.leccionable divulgatiu, tracta de la dependència d'aquest priorat, del monestir de Sant Cugat del Vallès. La documentació ens dóna indicis que ens porten a pensar que les terres pertanyents a la “domus”de Sant Pere de Clarà depenien del monestir de Sant Cugat del Vallès durant el s.XI. Així doncs, apareix esmentada, en la confirmacions de béns dels anys 1003,1098 i 1120 com a filial del monestir de Sant Cugat del Vallès però encara no consta que hi visqués cap comunitat. L’any 1025, Clarà apareix citat entre la llista de possessions del castell de Sant Vicenç (Cabrera de Mar), actualment conegut com de Burriac, en el moment en que el comte Ramon Berenguer I les va vendre a Guadalt.