El primer dia vam començar al mont Naranco, on Santa Maria del Naranco —antic palau de Ramir I convertit en església— ens va rebre amb la seva silueta inconfusible; entrar-hi és percebre immediatament una combinació rara de monumentalitat i delicadesa: la planta de dos pisos, les galeries, les finestrals i la decoració esculpida resolen amb gran elegància una arquitectura destinada a projectar prestigi reial, i la seva posició sobre la falda del turó fa que l’obra es llegeixi també com una declaració paisatgística. A tocar, San Miguel de Lillo, encara parcialment dempeus, ens va permetre imaginar la complexitat del conjunt original: tot i la seva fragmentació, la qualitat del treball ornamental i les solucions estructurals ens parlen d’una ambició constructiva i simbòlica molt alta, pròpia d’un programa palatí que volia enllaçar la legitimitat dinàstica amb una estètica de poder. Baixant cap a la vall vam visitar San Pedro de Nora, una església rural d’aspecte senzill però sorprenentment expressiva; el seu interès rau en la manera com el llenguatge preromànic es projecta en un àmbit local —caps i capitells amb relleus, proporcions contingudes i una funcionalitat litúrgica molt clara—, cosa que ens ajuda a veure la diversitat del fenomen arquitectònic asturià més enllà dels grans monuments cortesans. Després d’un bon dinar típic, ens vam desplaçar a San Julián de Prados (Santullano), on la grandària de l’espai i, sobretot, el seu cicle pictòric mural ens van traslladar a una dimensió gairebé catalogadora: aquí l’art va ser vehicle de representació política i sacra, amb una iconografia i una policromia que cal apreciar amb calma perquè expliquen molt sobre els valors i les aspiracions del regne. Vam acabar la jornada a Santa Cristina de Lena, un temple petit però amb una concentració d’idees constructives notable; la cripta, l’arc de ferradura i la lectura espacial fan d’aquesta església un dels exemples més refinats d’innovació dins d’un llenguatge que sap conviure amb la tradició visigòtica i amb solucions autòctones.
El segon dia va tenir la seva ànima en el vessant més llegendari i en la ciutat d’Oviedo. Ens vam desplaçar primer cap a Covadonga, on la Santa Cova i la imatge de la Santina ofereixen una experiència que barreja història, devoció i paisatge de manera molt intensa; la cova —la tomba de Pelai, la Font dels Set Brolladors i l’entorn dels Picos de Europa— es percep com un lloc de memòria fundacional, amb un gran poder evocador que no cal analitzar per perdre la seva força, ans al contrari: s’entén millor des del sentiment i la imatge que des d’un discurs només acadèmic. La Col·legiata de Sant Fernando, amb la seva presència una mica més «institucional», ens va ajudar a lirar el lloc en el marc d’una devoció organitzada i de llarga tradició. De tornada, la parada a Cangas de Onís, primera capital del Regne d'Astúrias, va ser agradable per recuperar forces i sentir la presència humana i viva d’una localitat que sempre ha estat vinculada a la història asturiana, i a la tarda vam tornar a Oviedo per endinsar-nos en la Catedral de San Salvador; la Càmera Santa, amb el seu caràcter de tresor i relíquia, és un punt clau per entendre la projecció simbòlica de la monarquia asturiana i la seva capacitat d’articular una litúrgia de poder. Més enllà de la catedral, varem visitar Santa Maria del Rey Casto on hi ha la necròpoli de la nissaga dels reis d'Astúries. FInalment, la visió de San Tirso i de la Foncalada ens va permetre percebre el preromànic integrat en la vida urbana: San Tirso sosté la continuïtat del llenguatge religiós dins el teixit de la ciutat i la Foncalada, com a obra civil tan singular, ens recorda que aquesta cultura constructiva també es va atrevir amb projectes funcionals d’impacte simbòlic i pràctic.
L’últim dia vam fer una sortida més tranquil·la però igualment rica en matisos. Santa Maria de Bendones és un exemple molt clar de com el preromànic sap ser simple i alhora profund; la humilitat de l’església no impedeix que hi reconeguem els trets definidors de l’estil: arcs de ferradura, proporcions ben resoltes i un llenguatge escultòric contingut que serveix la litúrgia i la comunitat local. Per tancar el viatge vam visitar San Salvador de Valdediós, un monestir d’una gran serenitat formal que marca la transició cap a noves formes romàniques; el conjunt monàstic, la seva composició i la qualitat de les solucions constructives ofereixen una lectura molt clara de com l’art asturià va evolucionar sense trencar bruscament amb el seu passat, adaptant-se a noves necessitats i estètiques.
En conjunt, aquests tres dies van ser una suma d’impressions, lectures i descobriments: vam constatar la riquesa d’un patrimoni que enllaça poder polític, devoció i territori, i vam poder apreciar tant l’esplendor palatí com la sinceritat rural d’una cultura arquitectònica única.
