La capella de la Mare de Déu de Lorita es troba en el terme de Sant Andreu de Llavaneres a dalt d’un turó prop de la masia de Can Lloreda i forma part d’aquesta propietat. La primera referència coneguda de la capella es troba en una visita pastoral del 1601, en que es citen les capelles de la parròquia de Llavaneres com les de Sant Pere del Morrell, la de Sant Sebastià i la “capella de Sant Jacint i Sant Antoni, construïda en lo terme in districti de la casa de Antoni Loreda, pagès”
L’any 1605 en el testament de Baltasar Ramis, pagès de Santa Agnès de Malanyanes, indicava que va cobrar d’Antoni Lloreda, la quantitat de 16 lliures per tal de fer un pou al costat d’una ermita.Per les visites pastorals sabem que l’ermita posseïa des del 18 d’octubre del 1698 un breu del papa Innocenci XII durador per set anys pel qual es concedia indulgència als pelegrins de l’ermita en el dia del 8 de setembre. A partir d’aquí s’inicia un aplec que s’abandona en el s.XIX. L’ermita estava administrada pel Comú o Ajuntament de Llavaneres i estava regentada per un ermità o donat que vivia a la casa del costat de l’ermita.
Aquesta masia va estar en propietat de la família Lloreda fins el 1783 en que la última hereva, la va llegar a la consagració de Sant Felip Neri de Barcelona.El 7 de maig del 1805, Francesc Colom, doctor en medicina de Barcelona, va comprar la finca del mas Lloreda per 90.220 lliures. La intenció del Sr. Colom era la de considerar privada l’ermita i hi va prohibir l’accés al poble. Aquest fet va portar un plet entre el doctor i el comú del poble que es va aturar per la Guerra del Francès però va continuar un cop acabada la guerra. El 16 de març del 1816, l’Ajuntament de Llavaneres va escriure al bisbat de Barcelona per demanar permís per a celebrar-hi missa.
El 9 de maig del 1821 en mans del notari Magí Berdós es conserva la compra legal del Mas Lloreda per part de Francesc Colom i el 5 de juliol del 1827, aquest escriu al bisbat perquè denegui l’autorització de l’existència d’un ermità. En aquell moment, l’ermità era Francesc Graupera que hi vivia amb la seva dona, tres fills i un altre home. El doctor Colom va demanar també, la supressió perpètua del títol de donat o ermità de l’ermita de Lorita. No va agradar gaire a la població de Llavaneres que el doctor Colom els hi prohibís l’accés i la devoció a la Verge de Lorita i van dedicar unes dècimes al doctor per haber-los privat de poder visitar una capella pública, demostrant així la seva indignació.
Les dècimes diuen així:
“Tenint alas de Culom
hats bolat a Llavaneras
Encenent novas teyeras
al despich de tot lo mon.
Si tens vergonya Culom
te aconsello que a
la malalt
deslliurant hi pots del mal
fotis el camp de presa
pues ya
saps non interesa
lo soroll de ton tabal.
Que lo poble hats disgustat
y la Verge de Lurita
ho sap la tia Julita
y la pusma del beynat
yt diem de veritat
los behins de Llevaneras
y malas manyas de obrar
totas vindran a pasar
fins las nostras ratoneras”
El 9 de març del 1826 l’autoritat eclesiàstica prohibeix definitivament la celebració de la missa a la capella i també l’aplec . A més, en data del 12 de juliol del 1828, el Bisbat va autoritzar el trasllat del retaule i la imatge de la Verge a la parròquia de Llavaneres al costat de l’altar de Sant Joan. El 31 d’agost del 1828, el “Gobierno Militar y político de la Ciudad de Mataró” comunica a l’Ajuntament de Llavaneres que han perdut el plet i el 17 de setembre del 1829 es redacta el plet definitiu de l’adjudicació de l’ermita a Francesc Colom L’ajuntament va lliurar les claus al propietari el 10 d’octubre del mateix any.
En un relat d’una excursió efectuada el dia 3 de maig del 1885, s'explica que “…seguirem pujant suaument y als 6 minuts arrivabam á un grandiós casal que trovarem tancat, d' aspecte antich, sense cap ordre arquitectónich, que es lo Santuari de la Mare de Deu de Lorita, de ell res puch dir, perque, res vegí y lo guía molt práctich de la encontrada, no 'm pogué dar altre noticia; sino que fa molt temps que está tancat y que no s' hi diu misa, ni en ell te lloch cap aplech y que 's suposa que fou un convent de Templaris; lo que si puchasegurar, que de Lorita qual altitut escassament arrivará á 400 metres, tirant molt llarch; 's gosa de un panorama encisador y dilatat de la costa de Llevant, vegent sota meteix á vol d' aucell, la important y alegre vila de Llavaneras”
Actualment la capella esta quasi en runes. L’edifici és d’una sola nau amb una capella lateral i sagristia a la banda esquerra. Adjunt a la capella, en el mur dret, hi ha el mas annex de l’ermità o donat. La nau és de 14’50 mts de llarg per 6 mts d’ample i els portals i angles són de pedra picada. Mn. Fortià Solà en la seva descripció de l’ermita, ens descriu el retaule i un hipogeu o pas soterrani des de la capella fins el mas Lloreda que ja era impracticable abans del 1936. El frontal de rajola de l’altar es conservava a la masia de Can Lloreda.
Bibliografia
BONET i GARÍ, Lluís: Les masies del Maresme. Estudi de les masies, elements defensius, ermites i molins. Montblanc; Martín,CEC. Barcelona,1983.Pàgs.34-35
BARTRÉS, Gaspar; MANAU, Ferran: Recull històric de Sant Andreu de Llavaneres. Llavaneres, 1986. Pàgs.107-108
GRAUPERA, Joaquim: “Visita guiada a l’ermita de la Mare de Déu de Lorita de Llavaneres” a Aplec de Can Bruguera dels Planells. Mataró. 31 d’agost del 1997. Associació Cultural dels Planells. Grup d'Història del Casal. Mataró, 1997
GRAUPERA, Joaquim: “L’ermita de la Mare de Déu de Lorita de Llavaneres” a Revista Capgros núm.285 (del 21 al 31 d’agost del 1997) pàg.2
OSONA, Arthur : “ Excursió a Lorita, Serra y Turó de Montal, Corredor y Montnegre” a Butlletí de Centre Excursionista de Catalunya .- Any II, núm.5 (abril-juny 1892) pàgs.13-25
SOLÀ, Fortià: Sant Andreu de Llavaneres. Caixa d’Estalvis de Mataró. Mataró,1968. Pàgs. 108-110