Secrets pesquers revelats al Maresme. Èxit de la XIX Trobada de Centres de Recerca a Sant Pol

La XIX Trobada d'Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme, celebrada el 18 d'abril de 2026 a Sant Pol de Mar, va reunir experts i entitats per explorar l'activitat pesquera com a eix central de la història comarcal. L'esdeveniment, organitzat per l'Arxiu Comarcal del Maresme, l'Institut Ramon Muntaner, la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana, el Consell Comarcal del Maresme i l'Ajuntament de Sant Pol, va atraure un públic interessat en el patrimoni pesquer des de perspectives diverses.

L'acte es va centrar en temes com les arts de pesca, el transport de captures, l'urbanisme dels pescadors, el patrimoni immaterial, els sistemes d'orientació marítima, les subhastes, les embarcacions i el cabotatge pesquer, amb recerques de diferents poblacions i èpoques històriques. L'objectiu era fomentar un diàleg interdisciplinari sobre la pesca com a pilar econòmic i cultural del Maresme, des de l'època romana fins al segle XX. Va ser gratuït i obert, amb inscripcions tancades el 12 d'abril i propostes de comunicacions fins al 26 de març.

L'esdeveniment va començar amb una rebuda càlida i una inauguració oficial, seguida de la ponència inaugural d'Eliseu Carbonell Cams sobre el mar com a espai cultural ple de pràctiques i relats immaterials, que va establir un to reflexiu i introductori al tema de la Jornada. Després d'una pausa per al cafè i un dinar opcional, va concloure amb conclusions col·lectives, cloenda i una visita guiada pel "Sant Pol pescador", reforçant el compromís comunitari amb el llegat marítim.

Les intervencions dels comunicans van teixir un recorregut cronològic i temàtic ric, des de les arrels romanes a Torre Llauder i èpoques ibèriques —amb aliments marins i pràctiques subaqüàtiques— fins a l'evolució social de confraries com la de Mataró al segle XIX o els pescadors de Teià, mostrant com la mar va modelar comunitats. Tècniques ancestrals van cobrar vida en històries sobre nanses, "senyes" secrets —mapes submarins de roques entre Caldetes i Malgrat o documents de can Peix a Canet—, canons mariners i figures humanes com el bus Joan Tur i Dalmau, revelant una saviesa col·lectiva i secrets professionals que van sostenir l'activitat pesquera al llarg dels segles. El pols social i cultural va palpitar en relats sobre pescadors medievals a baronies com Palafolls i Montpalau, immigrants francesos als segles XVI-XVII que es forjaven una vida a la mar, rituals pagans i cristians, terminologia tradicional del món pesquer i antologies de cançons dites marineres que evocaven l'ànima del Maresme. Detalls etnogràfics sobre famílies de Calella, clubs com l'Espinàs de Garbí i perfils com el beatu Josep Castell van humanitzar aquest tapís, tot i que algunes d'elles no es van exposar oralment, malgrat que seràn incloses a la publicació.

La veva intervenció es va centrar en la devoció marinera als sants protectors durant el gòtic al Baix Maresme. El treball examina figures com Sant Nicolau de Bari, taumaturg i guardià de mariners i pescadors, que salva vaixells en tempestes segons llegendes com la Praxis de nautis, representada al seu retaule gòtic fragmentari de Vilassar de Dalt (conservat a la Fundació Amatller, probable origen a la capella de Sant Genís). Sant Elm (Erasme de Formia), sovint confós amb Pedro Gonzàlez o Sant Telm, és invocat contra tempestes i llamps —el conegut «foc de Sant Elm»—, amb iconografia de vaixells en retaules i claus de volta a capelles com les de Mataró (1574) i Vilassar de Dalt (1611-1620).

Al segle XVI, les parròquies del Maresme s'amplien amb capelles per a confraries marineres: Sant Pere a Llavaneres i Premià de Dalt, amb iconografia de xarxes i pesca miraculosa,en els reatules i no ens podriem oblidar de l'ermita de Sant Simó a Mataró (1611), com a resposta a atacs corsaris barbarescos, amb exvots nàutics com la Coca. 

Aquesta recerca, alineada amb la meva tesi doctoral L'art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI) (2012), connecta miracles marítims de la Llegenda àurea de Jaume de Voragine amb el patrimoni artístic local, revelant una fe profunda en un context de perills marítims constants.

De les runes d’ILURO a MATARÓ: la Dra.Coral Cuadrada i el debat reavivat per Ca la Madrona

La Dra. Coral Cuadrada va publicar a finals del 2025 un extens article dedicat als orígens medievals de Mataró i a la qüestió del seu nom, en un any especialment prolífic pel que fa a estudis sobre el Maresme medieval, tal com hem anat comentant en aquest mateix bloc. 

CUADRADA, Coral. (2025) "D'iluro a Matarone. L'enigma de Civitas Fracta". Anuari de Filologia Antiqua et Mediaevalia, 15 (2025), pp.71-98. 

La revifalla de la polèmica sobre el topònim CIVITAS FRACTA ha sorgit recentment a causa de la troballa de restes arqueològiques de l’antiguitat tardana a Ca la Madrona, motiu que ha dut l’autora a escriure aquesta contribució per abordar de manera sistemàtica el problema del topònim i la seva relació amb ILURO i amb el futur MATARÓ, situant-se en un debat llarg i controvertit dins la historiografia local i catalana.

L’article s’articula a partir d’una revisió crítica de les principals fonts tardoantigues i altmedievals on apareixen els noms vinculats a l’àrea mataronina, sobretot ILURO/ILURONE, MATARONE i la mateixa CIVITAS FRACTA. La Dra. Cuadrada examina la transmissió manuscrita d’aquests topònims, n’analitza les variants gràfiques i les possibles errades de còpia, i posa en relleu com han estat llegits, reinterpretats i a vegades forçats per la historiografia entre el segle XIX i l’actualitat. Aquest treball filològic i diplomàtic va acompanyat d’una atenta consideració de les dades arqueològiques relatives a la ciutat romana d’ILURO i a la seva continuïtat o discontinuïtat durant l’Antiguitat tardana, amb l’objectiu de veure si el registre material permet d’imaginar una “ciutat trencada” o parcialment destruïda que pugui justificar la denominació de CIVITAS FRACTA.​

Un dels punts forts de l’estudi és la manera com contrasta les diferents hipòtesis que han volgut situar CIVITAS FRACTA en altres punts del litoral català. Cuadrada dissecciona els arguments que donaven suport a aquestes localitzacions alternatives i en mostra les febleses, tant des del punt de vista filològic com geogràfic i documental. A més, dedica una atenció específica a la semàntica de l’expressió CIVITAS FRACTA en contextos medievals diversos, explorant-ne els usos en relació amb ciutats arrasades, muralles enderrocades o nuclis urbans degradats, per tal d’aclarir quin abast podia tenir aplicada al cas concret del nucli hereu d’ILURO.​

A partir d’aquest doble treball, sobre textos i sobre context, la Dra. Cuagrada formula la seva tesi principal: CIVITAS FRACTA no seria el nom d’un indret diferent, sinó una manera descriptiva, circumstancial, de referir-se a la mateixa comunitat urbana que, al llarg dels segles, passa de la ILURO romana a les formes medievals de MATARONE/MATARÓ. En aquesta perspectiva, CIVITAS FRACTA representa un “moment” en la trajectòria urbana i nominal de MATARÓ, relacionat amb una fase de crisi o transformació, però inscrit dins una línia de continuïtat d’ocupació i d’articulació territorial. L’evolució posterior de la documentació, que tendeix a consolidar les formes derivades de MATARONE, reforça aquesta lectura integradora.​

Des d’un punt de vista historiogràfic, l’aportació de Cuadrada és doble. D’una banda, neteja el debat de lectures que absolutitzaven el terme FRACTA com si fos un topònim autònom, sense considerar prou la seva naturalesa qualificativa en el llenguatge documental. De l’altra, ofereix una síntesi ordenada d’un tema que havia estat tractat sovint de manera fragmentària, indicant quines interpretacions resulten avui insostenibles i assenyalant les línies de recerca que convindria aprofundir, especialment pel que fa a noves aportacions arqueològiques i a una crítica textual encara més fina. 

En conjunt, l’article esdevé una peça de referència per entendre la seqüència ILURO – CIVITAS FRACTA – MATARONE i per fonamentar, amb arguments sòlids, la identificació de CIVITAS FRACTA amb el MATARÓ altmedieval.​

És gratificant veure com la Dra. Cuadrada cita els meus articles i opinions en la seva anàlisi, un gest que reconeix i dona valor al treball que he estat duent a terme en aquest camp, contribuint així a un diàleg acadèmic viu i constructiu sobre la història del Maresme, fet que agraeixo profundament.

 

Nou estudi sobre «Les portades seriades del darrer gòtic al baix Maresme i Vallès Oriental i el comerç de materials prefabricats en pedra de Montjuïc».

Malgrat que amb el confinament no sabem quan es podrà presentar, ja tenim editat el llibre que recull les actes del Congrés Internacional sobre les portades gòtiques, organitzat per Amics de l’ Art Romànic l’any 2012 . En el volum, coordinat per la Dra. Francesca Español i el Dr. Joan Valero, hi ha presentades divuit comunicacions que analitzen l’estat de la qüestió de les portades gòtiques a tot l’àmbit de la confederació catalano-aragonesa a banda d’incloure monografies de portades concretes. En ell hi tinc una comunicació sobre «Les portades seriades del darrer gòtic al baix Maresme i Vallès Oriental i el comerç de materials prefabricats en pedra de Montjuïc». 

A finals del segle XV, una gran part de les demarcacions parroquials del baix Maresme s’emanciparen del poder feudal i es constituïren en «Universitats del terme». En aquesta nova etapa, el poder municipal va ser controlat per una colla de famílies que es convertiren en els nous promotors d’obres d’art. L’edifici parroquial va esdevenir el centre representatiu del nou poder, on a banda de dur a terme les celebracions eucarístiques esdevingué el primer lloc de reunió d’aquest Comú. I des d’aquesta perspectiva, en les primeres dècades dels cinc-cents, es van anar renovant en estil gòtic la majoria dels edificis parroquials. Des de l’òptica que interessa en el contingut d’aquest Congrés Internacional, farem esment solament de les portades d’aquest nous edificis. 

En aquesta comunicació es presenta una classificació tipològica de les portades parroquials en estil gòtic de la zona del Maresme i del Vallès Oriental. Dins d’aquest conjunt, però, cal destacar un grup relacionat pel seu disseny i estereotomia, malgrat que això no sempre està directament recolzat a nivell documental. 

La relació estilística entre aquestes portades es podria explicar pel veïnatge de les diferents poblacions, fet que propiciaria la difusió com a còpia del model, però, a més, en els contractes d’obra apareix citat de forma explícita el model a reproduir. L’origen d’aquesta tipologia de portada el podem situar a cavall del segles XIV i XV i el podem identificar en les obres d’Arnau Bargués. 

En el cas del Maresme i el Vallès Oriental, les trobem presents als edificis parroquials de Sant Esteve de Palautordera (1508 i 1511), Sant Genís de Vilassar de Dalt (1511-1518), Sant Julià d’Argentona (1514-1521), Sant Martí d’Arenys de Munt (1531-1543), Sant Feliu de Cabrera de Mar (1540-1570), Sant Andreu de Llavaneres (1561-1574), Santa Maria de Palautordera (1560-1588), Sant Esteve de La Garriga (1561-1563) i Sant Julià de Palou a Granollers (1561-1567). 

Per a més informació:

• https://quimgraupera.blogspot.com/2012/12/les-portades-seriades-del-darrer-gotic.html
• https://quimgraupera.blogspot.com/2010/05/la-portada-gotica-de-sant-marti-darenys.html
• https://quimgraupera.blogspot.com/2009/06/la-portada-gotica-de-sant-genis-de.html

Espero que quan el pugueu consultar us agradi !

Els mobles tinells conservats en el Maresme

A les masies post-remences, l’escala, que dóna accés al primer pis, es troba tancada amb una porta i es decora moltes vegades amb un mirador o espiell circular que serveix per espiar l’entrada. Al pis superior, es troba la "Sala" que ocupa la part central de l’edifici per sobre del rebedor de la planta baixa. La “Sala” seria l’espai utilitzat a nivell habitual com a distribuïdor a les habitacions disposades en els espais laterals i, en les diades especials de celebració, s'hi realitzaven els àpats importants de la família entesa en sentit ampli. Just en l'espai que feia de sostre de l’escala, es situaria un tinell de fusta esglaonada que lluiria la vaixella important de la casa. A banda i banda de la Sala es disposarien les habitacions dels residents de la masia. Ocasionalment hi podrien aparèixer unes golfes per emmagatzemar estris i productes de la collita.

Segons l’Enciclopèdia Catalana, el tinell seria la lleixa o prestatge, per a tenir-hi plats, olles i altres atuells i per extensió seria el moble de luxe destinat a guardar i a exposar les vaixelles de les cases dels grans senyors. La situació d’aquest moble en la Sala, també fa que tot l'espai passi a denominar-se el Tinell, com passa al Palau Reial Major de Barcelona.

Segons els inventaris medievals, les parets del tinell es revestien de elements ornamentals com quadres pintats, tapissos historiats, domassos, draps de ras, sedes, taules, escons, bancs i cofres i arquetes per guardar objectes. A l’escena de la decapitació de Sant Joan Baptista del retaule de Pere Garcia de Benavarri, provinent de l’església  de San Joan de Lleida i ara conservat al MNAC, s'hi pot veure una Sala amb tota aquesta decoració i amb el seu tinell.

Al Maresme s’han conservat alguns tinells. Un dels que he pogut localitzar és a Can Catà de la Vall a Sant Andreu de Llavaneres. L’aspecte de la masia actual és fruit d’una reforma que es va fer en el segle XVII de la casa original de la primera meitat del segle XVI. Un altre que es conserva és el de Can Cabanyes d’Argentona, un dels grans casals que al segle XVI ja introduïren elements decoratius de l’art del renaixement. De forma descontextualitzada es conserva el tinell de Can Bosc de Dosrius.

Per a saber-ne més

• GRAUPERA, Joaquim (2012). L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art.  Cap.6, pàg.224
• PASCUAL MIRÓ, Eva (2005). “Els tinells, les taules i els seients” a L’art gòtic a Catalunya. Arts de l’objecte. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. P.320-321
• PASCUAL MIRÓ, Eva (2008). “Tipologies del moble medieval a la Corona d’Aragó: evolució i pervivencia de les formes” a El moble medieval a la Corona d’Aragó. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, Museu de les Arts Decoratives. P.65
• VINYOLES VIDAL, Ma Teresa  (2008).”L’ús de l’espai domèstic en època gòtica” a El moble medieval a la Corona d’Aragó. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, Museu de les Arts Decoratives. P.34

Pere Garcia de Benavarri: Escena de delbanquet d'Herodes.(1470 aprox.) MNAC

La Sala de Can Cabayes d'Argentona  [Fotografia: Josep Cabanyes (1905) CEC]

La Sala de Can Catà de la Vall (Sant Andreu de Llavaneres) [Fotografia: Joaquim Graupera, agost del 2008]

Les portades seriades del darrer gòtic al baix Maresme i el Vallès Oriental en el congrés internacional sobre les portades gòtiques a la Corona d’Aragó organitzat per AAR.

El dilluns 10 al dimecres 12 de desembre de 2012 es va celebrar a l’Institut d’Estudis Catalans, el Congrés Internacional «Les portades gòtiques a la Corona d’Aragó». El congrés va estar organitzat per Amics de l’Art Romànic i coordinat per la Dra. Francesca Español de la Universitat de Barcelona. El Maresme va estar representat en la comunicació «Les portades seriades del darrer gòtic al baix Maresme i el Vallès Oriental i el comerç de materials prefabricats en pedra de Montjuic» presentada per mi mateix.

A finals del s. XV, una gran part de les demarcacions parroquials del baix Maresme s’emanciparen del poder feudal i es constituïren en “Universitats del terme” gràcies a la venda de la jurisdicció per part del rei Ferran II.  En aquesta nova etapa, el poder municipal va estar controlat per una colla de famílies que es convertiren en els nous promotors d’obres d’art. L’edifici parroquial va esdevenir el centre representatiu del nou poder, on a banda de celebrar-s’hi les celebracions eucarístiques esdevingueren els primers llocs de reunió del comú del terme. I des d’aquesta perspectiva, en les primeres dècades dels cinc-cents, es van anar renovant en estil gòtic la majoria dels edificis parroquials.

La documentació conservada i coneguda, malgrat que no és tota la que ens interessaria, ens testa que la majoria d’elements decoratius d’aquests nous edificis: claus de volta, nervacions, trones de predicar, piques d'aigua beneïdes, etc. Van ser elements que es van adquirir prefabricats i importats des de les pedreres locals, des de les pedreres de Montjuïc i des de les de Girona. Des de l’òptica que interessa en el contingut d’aquest Congrés Internacional es va fer esment solament de les portades d’aquest nous edificis. Un dels mestres de cases més ben documentat que estava actiu a la pedrera de Montjuic és Joan Safont que apareix citat en diversos documents per raó del subministrament i pels nòlits del transport de pedra picada per les fabriques de les esglésies parroquials de Sant Martí de Teià (17 març del 1561) i de Sant Andreu de Llavaneres (27 d’agost de 1569).

En la comunicació es va presentar una classificació tipològica de les portades parroquials en estil gòtic de la zona del Maresme. Dins d’aquest conjunt però, es va destacar un grup que pel seu disseny i estereotomia es poden relacionar, malgrat que això no sempre està directament recolzat a nivell documental. La relació estilística entre aquestes portades, es podria explicar pel veïnatge de les diferents poblacions, fet que propiciaria la difusió com a còpia del model, però a més, una de les portades apareix citada de forma explícita en la redacció dels contractes dels mestres d’obra com a model a reproduir. L’origen d’aquesta tipologia de portada es pot situar a cavall del segles XIV i XV i la podem identificar per primer cop en les portes del palau del rei Martí a Poblet (1397-1402) encarregades al mestre Arnau Bargués amb l’escultura obrada per l’escultor François Salau i difonent-se en altres edificis (les portes de la Pietat i de Santa Eulàlia del claustre de la catedral de Barcelona, la parròquia de Santa Maria de Blanes, la parròquia de Sant Martí de provençals, entre d’altres). En el cas del Maresme, presenten aquesta tipologia homogènia les portades dels edificis parroquials de Sant Genís de Vilassar (1511); Sant Julià d’Argentona (1514); Sant Martí d’Arenys de Munt (1531), que esdevindrà el model a seguir pels promotors en els contractes de les obres posteriors; Sant Feliu de Cabrera (1540) i Sant Andreu de Llavaneres (1561).  Aquesta tipologia no solament és comuna a la part central del Maresme sinó que també la tindrem present en algunes poblacions de la comarca veïna del Vallès Oriental. Seria el cas de Sant Esteve de Palautordera (1562) i la portada de l’antiga església parroquial de Sant Esteve de La Garriga, coneguda com la Doma, la qual va ser contractada per Bertran Felip l’any 1561.

Per a saber-ne més:

• Informació sobre el congrés.
• Relació fotogràfica de Portades gòtiques del Maresme.
• Monogràfic sobre la portada de sant Martí d'Arenys
• Monogràfic sobre la portada de Sant Genís de Vilassar
• Graupera Graupera, Joaquim: “Les portades gòtiques del Baix Maresme: tipologia, característiques i referents” a XXIII Sessió d’Estudis Mataronins, 2 de desembre de 2006. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró,2007. Pàgs. 215 – 231 . [Article en pdf]

Moment de la lectura de la comunicació presentada per Dr. Francesc Fité.

Taula rodona després de la lectura de les comunicacions. Joan Valero, Francesc Fité, Carme Domínguez, Sílvia Cañellas, Teresa Huguet i Joaquim Graupera.

Portada de la presentació de la comunicació

Mare de Déu de Can Catà de la Vall (Sant Andreu de Llavaneres)

La imatge de la Mare de Déu de Can Catà de la Vall es troba situada com a decoració de la part superior del pilar del començament de l’escala que porta al primer pis de la masia. Sembla una peça reaprofitada ja que l’escala està obrada amb pedra granítica del país i la Mare de Déu està realitzada amb pedra de Montjuïc.

La masia de Can Catà de la Vall es troba situada al nord oest del terme al costat dret de la Riera de la Vall i actualment presenta un aspecte de masia barroca degut a la reformes efectuades l’any 1609 segons testa la clau de l’arcada de la portada. De fet, la família Catà és una de les famílies documentades a Llavaneres des del s.XIV i el primer batlle de la població després de la seva independència de Mataró l’any 1548 va ser Pere Catà de la Vall.

La imatge de la Verge no porta vel i deixa entreveure una llarga i ondulada cabellera. El seu rostre manté un posat trist i presenta una fractura que ha mutilat part del nas. L’ estat de conservació molt deficient i erosionat fa difícil l’observació de certs detalls. La Verge porta túnica i mantell. La túnica presenta plecs a la part inferior de les cames des de l’alçada dels genolls que apareixen inclinats vers el lateral dret de la imatge. L’Infant es troba assegut sobre el genoll dret de la imatge amb el peu dret flexionat sobre el genoll esquerra. Els braços els té estesos vers la mà esquerra de la mare com volent agafar un objecte que no s’acaba de definir degut al desgast, però que podria ser plausiblement un ocell. La presencia del cabell ondulat i deixat anar ens porta a datar la imatge cap a finals del s.XV o principis del s.XVI seguint models del gòtic flamenc.

Per a més informació:

• BARTRÉS, Gaspar; MANAU, Ferran (1986). Recull històric de Sant Andreu de Llavaneres. Llavaneres:  [Ferran Manau].p.208-209
• BONET GARÍ, Lluís (1983). Les masies del Maresme. Barcelona: Montblanc; Martín Centre Excursionista de Catalunya. p.308-312
• GRAUPERA, Joaquim: L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona, (Tesi dirigida per Francesca Español i Bertran) Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art . Data de defensa : 18-04-2012. Dipòsit legal: B. 17380-2012. Tesis en xarxa

Mare de Déu de Can Catà (Fot.J.Graupera)

Un nou article publicat sobre l'ermita de Lorita (Sant Andreu de Llavaneres)

Aquest trimestre la revista Singles de l'Agrupació Científico-Excursionista de Mataró ha publicat, entre altres articles sobre les activitats que li son pròpies, un estudi meu sobre la capella de la Mare de Déu de Lorita de Llavaneres. D'entrada, sobta  la imatge de la portada per una revista d'excursionisme. Es tracta de la publicació d'una portada censurada als anys 80 i pensada pels Cingles núm.69. S'ha volgut recuperar aquest fotomuntage per aquest Cingles 96 gràcies a  la col.laboració de Manel Punsola.

L'interés per la publicació del meu text va venir arran de la noticia del bloc de tot just fa un any , el 4 de setembre del 2009. En Pere Busquets de l'Agrupe  es va posar en contacte amb mi i em va oferir la idea.

En el meu article amplio altres materials publicats en anterioritat. Un element afegit interessant és la hipòtesi del canvi d'advocació de la capella de la Mare de Déu de Montserrat a la de la Mare de Déu de Loreto. Altres elements afegits prou interessants són la reproducció fotogràfica i la descripció de diverses  imatges que decoraven la capella: un fragment de retaule i la talla de la Mare de Déu de Montserrat, primera advocació de la capella. Voldria agraïr l'interés de Pere Busquets per la publicació de l'article i la col.laboració de les fotografies de Joan M. Labrador. També voldria agraïr la disponibilitat i la documentació facilitada per Francesc Xavier Vergés de l'Arxiu Parroquial de Sant Andreu de Llavaneres, el qual sempre esta disposat a qualsevol col.laboració.

L'Agrupació demostra amb aquest articles dedicats a la recuperació de la memòria del nostre patrimoni històric i artístic, un dels elements presents des del seu moment fundacional, ara fa 100 anys. Malgrat la seva passió per la natura i l'excursionisme, aquesta associació sempre ha estat al servei de la recuperació de la nostra cultura i  la recerca i documentació del nostre patrimoni antic.

Si voleu llegir l'article el podeu descarregar en pdf. a l'adreça següent:

GRAUPERA, Joaquim : «El santuari de la Mare de Déu de Lorita (Antiga capella de la Mare de Déu de Montserrat) a sant Andreu de Llavaneres», Cingles . Butlletí informatiu, núm.96 ( juliol-agost-setembre de 2010), Agrupació Cientifico – Excursionista de Mataró, pàgs.28-29

La veracreu gòtica de Sant Andreu de Llavaneres

De la Veracreu de Sant Andreu de Llavaneres solament es conserva la part superior de la creu i es troba soldada en un peu incorporat en una reparació posterior. Es tracta d’una creu llatina de plata realitzada amb la tècnica de la fosa i correspondria al tipus 1 (Graupera,2008). A nivell tècnic es configura a partir d’un cordó que va definint els braços calats amb acabaments estrellats rematats per florons motllurats flordelisats. El quadrat central es divideix en quatre quarters calats també acabats amb una decoració flordelisada a les puntes. En una de les cares s’hi troba la teca en forma de creu que conté en el seu interior dos estelles de la Veracreu disposats de forma perpendicular dins una capseta de vidre.La creu te com a paral·lels directes una creu d’altar del Museu Diocesà de Lleida,(Museu Diocesà de Lleida: núm . inv. 588.) la Veracreu de Sant Esteve de Granollers (Martí, 1981. Pàg. 517, fot. pàg. 526 ) i la Veracreu de plata daurada de Sant Esteve de Palautordera .(Martí, 1981. Pàg. 517, fot. pàg. 526) A nivell documental coneixem que l’obra va ser realitzada per l’argenter Ramon Valls, segons consta en l’àpoca signada el 21 d’abril de 1490 i per la qual va percebre 24 lliures i 5 sous barcelonins.
L’autor, argenter Ramon Valls, era un argenter de Barcelona i el trobem documentat entre el 1478 i el 1508. De la seva vida familiar solament coneixem que era fill de Ramon Valls i Constança i que el seu fill, Joan el va succeir en l’obrador familiar. El 12 d'octubre del 1478 va firmar uns capítols amb els administradors de la Confraria de Sant Marc dels Sabaters de Barcelona per a la confecció d'una imatge del Sant protector.
Durant el 1483, tenim constància, segons pagaments del clavari municipal de Barcelona, que Valls es va dedicar a adobar uns canelobres i una canadella d'argent pel consistori. També el 1487 i el 1496 se’l tornà a contractar per adobar les vergues dels porrers de la ciutat de Barcelona. El 1485 torna a aparèixer documentalment actuant com a testimoni instrumental en un contracte d'arrendament entre el mestre argenter de Barcelona Pere Camps i Bernat Pelegrí. El 1494 va ser contractat per a realitzar un creu processional a Miralles (Barcelona) i l’any següent apareix com a administrador de la Confraria de Sant Llop. El final de la seva vida el podem datar entre el 1497 i el 1503, doncs en la primera va ordenar testament i en la segona, la seva muller, que ja figura com a vídua, va atorgar una àpoca a favor de fra Felip Alemany, tresorer i sagristà de Ripoll pel treball d'uns canelobres d'argent.

Per a referències bibliogràfiques i documentals:

• GRAUPERA, Joaquim: “Les veracreus gòtiques i del temps del renaixement al Maresme” a XXII Sessió d’Estudis Mataronins, 1 de desembre de 2007. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2008. Pàgs.79-95

La capella de la Mare de Déu de Lorita a Sant Andreu de Llavaneres

La capella de la Mare de Déu de Lorita es troba en el terme de Sant Andreu de Llavaneres a dalt d’un turó prop de la masia de Can Lloreda i forma part d’aquesta propietat. La primera referència coneguda de la capella es troba en una visita pastoral del 1601, en que es citen les capelles de la parròquia de Llavaneres com les de Sant Pere del Morrell, la de Sant Sebastià i la “capella de Sant Jacint i Sant Antoni, construïda en lo terme in districti de la casa de Antoni Loreda, pagès”
L’any 1605 en el testament de Baltasar Ramis, pagès de Santa Agnès de Malanyanes, indicava que va cobrar d’Antoni Lloreda, la quantitat de 16 lliures per tal de fer un pou al costat d’una ermita.Per les visites pastorals sabem que l’ermita posseïa des del 18 d’octubre del 1698 un breu del papa Innocenci XII durador per set anys pel qual es concedia indulgència als pelegrins de l’ermita en el dia del 8 de setembre. A partir d’aquí s’inicia un aplec que s’abandona en el s.XIX. L’ermita estava administrada pel Comú o Ajuntament de Llavaneres i estava regentada per un ermità o donat que vivia a la casa del costat de l’ermita.
Aquesta masia va estar en propietat de la família Lloreda fins el 1783 en que la última hereva, la va llegar a la consagració de Sant Felip Neri de Barcelona.El 7 de maig del 1805, Francesc Colom, doctor en medicina de Barcelona, va comprar la finca del mas Lloreda per 90.220 lliures. La intenció del Sr. Colom era la de considerar privada l’ermita i hi va prohibir l’accés al poble. Aquest fet va portar un plet entre el doctor i el comú del poble que es va aturar per la Guerra del Francès però va continuar un cop acabada la guerra. El 16 de març del 1816, l’Ajuntament de Llavaneres va escriure al bisbat de Barcelona per demanar permís per a celebrar-hi missa.
El 9 de maig del 1821 en mans del notari Magí Berdós es conserva la compra legal del Mas Lloreda per part de Francesc Colom i el 5 de juliol del 1827, aquest escriu al bisbat perquè denegui l’autorització de l’existència d’un ermità. En aquell moment, l’ermità era Francesc Graupera que hi vivia amb la seva dona, tres fills i un altre home. El doctor Colom va demanar també, la supressió perpètua del títol de donat o ermità de l’ermita de Lorita. No va agradar gaire a la població de Llavaneres que el doctor Colom els hi prohibís l’accés i la devoció a la Verge de Lorita i van dedicar unes dècimes al doctor per haber-los privat de poder visitar una capella pública, demostrant així la seva indignació.

Les dècimes diuen així:
“Tenint alas de Culom
hats bolat a Llavaneras
Encenent novas teyeras
al despich de tot lo mon.
Si tens vergonya Culom
te aconsello que a
la malalt
deslliurant hi pots del mal
fotis el camp de presa
pues ya
saps non interesa
lo soroll de ton tabal.
Que lo poble hats disgustat
y la Verge de Lurita
ho sap la tia Julita
y la pusma del beynat
yt diem de veritat
los behins de Llevaneras
y malas manyas de obrar
totas vindran a pasar
fins las nostras ratoneras”

El 9 de març del 1826 l’autoritat eclesiàstica prohibeix definitivament la celebració de la missa a la capella i també l’aplec . A més, en data del 12 de juliol del 1828, el Bisbat va autoritzar el trasllat del retaule i la imatge de la Verge a la parròquia de Llavaneres al costat de l’altar de Sant Joan. El 31 d’agost del 1828, el “Gobierno Militar y político de la Ciudad de Mataró” comunica a l’Ajuntament de Llavaneres que han perdut el plet i el 17 de setembre del 1829 es redacta el plet definitiu de l’adjudicació de l’ermita a Francesc Colom L’ajuntament va lliurar les claus al propietari el 10 d’octubre del mateix any.
En un relat d’una excursió efectuada el dia 3 de maig del 1885, s'explica que “…seguirem pujant suaument y als 6 minuts arrivabam á un grandiós casal que trovarem tancat, d' aspecte antich, sense cap ordre arquitectónich, que es lo Santuari de la Mare de Deu de Lorita, de ell res puch dir, perque, res vegí y lo guía molt práctich de la encontrada, no 'm pogué dar altre noticia; sino que fa molt temps que está tancat y que no s' hi diu misa, ni en ell te lloch cap aplech y que 's suposa que fou un convent de Templaris; lo que si puchasegurar, que de Lorita qual altitut escassament arrivará á 400 metres, tirant molt llarch; 's gosa de un panorama encisador y dilatat de la costa de Llevant, vegent sota meteix á vol d' aucell, la important y alegre vila de Llavaneras”

Actualment la capella esta quasi en runes. L’edifici és d’una sola nau amb una capella lateral i sagristia a la banda esquerra. Adjunt a la capella, en el mur dret, hi ha el mas annex de l’ermità o donat. La nau és de 14’50 mts de llarg per 6 mts d’ample i els portals i angles són de pedra picada. Mn. Fortià Solà en la seva descripció de l’ermita, ens descriu el retaule i un hipogeu o pas soterrani des de la capella fins el mas Lloreda que ja era impracticable abans del 1936. El frontal de rajola de l’altar es conservava a la masia de Can Lloreda.

Bibliografia

• BONET i GARÍ, Lluís: Les masies del Maresme. Estudi de les masies, elements defensius, ermites i molins. Montblanc; Martín,CEC. Barcelona,1983.Pàgs.34-35
• BARTRÉS, Gaspar; MANAU, Ferran: Recull històric de Sant Andreu de Llavaneres. Llavaneres, 1986. Pàgs.107-108
• GRAUPERA, Joaquim: “Visita guiada a l’ermita de la Mare de Déu de Lorita de Llavaneres” a Aplec de Can Bruguera dels Planells. Mataró. 31 d’agost del 1997. Associació Cultural dels Planells. Grup d'Història del Casal. Mataró, 1997
• GRAUPERA, Joaquim: “L’ermita de la Mare de Déu de Lorita de Llavaneres” a Revista Capgros núm.285 (del 21 al 31 d’agost del 1997) pàg.2
• OSONA, Arthur : “ Excursió a Lorita, Serra y Turó de Montal, Corredor y Montnegre” a Butlletí de Centre Excursionista de Catalunya .- Any II, núm.5 (abril-juny 1892) pàgs.13-25
• SOLÀ, Fortià: Sant Andreu de Llavaneres. Caixa d’Estalvis de Mataró. Mataró,1968. Pàgs. 108-110