Una nova torre al castell de Mata (Mataró)

Ja fa una colla de dies que me’n vaig adonar de que una nova torre havia aparegut al castell de Mata. Sembla cosa impossible que apareguin noves torres al castell, ja que des de una cronologia poc precisa, pels volts de Setmana Santa d’entre els anys 1414 al 1416, es va produir l’assalt, crema i destrucció del castell de Mataró en mans de les forces del sagramental i del castell de Mata o de Mataró no en queda pràcticament res.
El castell de Mata o de Mataró estava situat al cim del turó d’Onofre Arnau, al costat de la masia de Can Triter, de la qual encara s’alça, malgrat que mal restaurada, la torre de defensa del s.XVI.
L’alçada del turó d’Onofre Arnau (uns 133 mts) i la seva zona estratègica com a punt d’observació, ha fet possible que es reutilitzés com a punt d’observació per la prevenció d’incendis. El que em sap més greu és que, per la fonamentació de la torre per l’observació, s’ha malmès una àrea on es deixen visibles una sèrie d’estrats arqueològics que ,de ben segur, no s’han excavat prèviament.
Malgrat que aquest castell és un punt important de referència per la història de Mataró, no ha tingut la mateixa sort que el veí castell de Burriac (Cabrera). És a dir, els responsables del patrimoni, no han apostat mai per plantejar un estudi a fons del castell, ni un programa d’excavacions que deixin entreveure la seva estructura i extreure’n més informació.
L’any 1977, els membres de la Secció Arqueològica del Museu Municipal de Mataró, varen practicar una excavació d’urgència en un camí que havia obert el propietari d’una masia propera al peu del turó i que deixaven veure restes d’uns murs que podien formar part de les estructures del castell. De la mateixa manera, els arqueòlegs del Museu de Mataró varen realitzar divereses excavacions entre l'any 1981 i el 1983 amb l’assessorament del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona i des d’aquelles dates no s’hi ha fet pràcticament res més.
Ben segur que aplicant el decret 78/2002, de 5 de març de 2002 que publica el Reglament de protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic, (DOGC núm. 3594 - 13/03/2002) podríem qualificar als obrers d’aquesta magna torre com a destructors d’informació arqueològica. Crec que les administracions públiques haurien d’anar més en compte i ser més respectuoses amb el patrimoni arqueològic, que en definitiva és de tots, i aplicar-se ells mateixos, allò que exigeixen als altres a cop de decret.

Bibliografia

• CERDÀ, J.A.; MARTI, Carles; SANTANDREU, Marta.: “Les excavacions al castell de Mata (Mataró)”a L’arquitectura militar medieval. Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Actes (del 13 al 30 d’octubre de 1999). Grup, d’Història del Casal. Mataró, 2000. Pàgs.57-64
• CAMPO i JORDÀ, Ferran del: Castells medievals dels Maresme. 20 castells i 68 torres de guaita del Maresme. Brau edicions. Figueres, 1998 (Guies del Patrimoni Comarcal, 13)
• GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim : Del feudalisme medieval al sindicalisme agrari. Visites comentades a les restes del castell de Mata, Can Tria de Mata i a les esglésies de Sant Martí i Sant Miquel. Grup d’Història del Casal. Mataró 1999. ( Sèrie Viatges, 9)
• ROIG GRAU, Jesús. Les fortificacions medievals del Maresme. Mataró, 2006.
• SALICRÚ i LLUCH, Roser: “ A foc! A foc!. Assalt, incendi i destrucció del castell de Mataró per part del sagramental a mitjan segona dècada del segle XV” a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm.60 (Gener 1988), pàgs.6-14

La història medieval del Maresme a la ràdio. Una proposta interessant.

Fa ja més d'un any, que juntament amb els companys del Grup d'Història del Casal, estem portant a terme, setmana rera setmana l'emissió del programa " El Racó" a Mataró Ràdio (89.3 fm). En aquest programa s'han pogut tractar temes de la història medieval del Maresme i crec que d'una manera divertida i amena, presentant els temes amb rigor, però alhora de forma divulgadora, canviant la forma que tradicionalment ho hem anat fent a partir de conferències i comunicacions en jornades i congressos. Crec que aquesta forma diferent, s'acosta a un públic que d'altra manera no hi arribaríem. Amb el suport de la pàgina web del Grup, podeu descarregar-vos els programes emesos en MP3. Hi esteu convidats !!!

Els programes que hem amès de contingut medieval fins ara són:

• Programa núm. 3 (28/09/06) Les fortificacions medievals del Maresme Tertúlia amb Jesús Roig i Grau. Presenten, Joaquim Graupera, Jaume Vellvehí i Sandra Cabrespina. Assessora i coordina, Maria Salicrú-Maltas. Tècnic, Carles Capella
• Programa núm. 18 (8/2/07) L'art romànic al Maresme Tertúlia amb Joaquim Graupera. Presenten, Jaume Vellvehí i Sandra Cabrespina. Assessora i coordina, Maria Salicrú-Maltas. Tècnic, Carles Capella.
• Programa núm. 40 (4/10/07) L'orfebreria gòtica al Maresme.Tertúlia amb Joaquim Graupera i Graupera, historiador. Presenten, Sandra Cabrespina, Jaume Vellvehí i Núria Gòmez. Assessora i coordina, Maria Salicrú-Maltas. Tècnic, Carles Capella.
• Programa núm. 45 (15/11/07) La cuina d'un monestir medieval: Santa Maria de Roca Rossa a Tordera. Tertúlia amb Jaume Vellvehí, historiador. Presenten, Sandra Cabrespina, Joaquim Graupera i Núria Gòmez. Assessora i coordina, Maria Salicrú-Maltas. Tècnic, Carles Capella
• Programa núm. 46 (22/11/07) La música medieval. Tertúlia amb Maria Salicrú-Maltas, historiadora i musicòloga. Presenten, Sandra Cabrespina i Núria Gòmez. Assessora i coordina, Maria Salicrú-Maltas. Tècnic, Carles Capella.
• Programa núm. 61 (3/4/08) Burgs, viles i llocs, urbanisme al Maresme medieval. Amb Joaquim Graupera. Presenten Sandra Cabrespina, Jaume Vellvehí i Núria Gómez. Tècnic, Carles Capella

Un capitell romànic a Caldes d'Estrac

La comarca del Maresme és una comarca que conserva poques restes plàstiques de l'estil romànic. Aquest fet fa encara més valorables les poques restes conservades. En l'església parroquial de Santa Maria de Caldes d'Estrac es conserva un capitell romànic, reutilitzat amb funcions de pica d'aigua beneïda, que per les seves característiques iconogràfiques es presenta com una obra relacionada amb els tallers rossellonesos.
Les primeres notícies de l'església de Santa Maria de Caldes, arrenquen en l'any 1219, quan es troba una imatge d'una verge sota el Puig de Caldes, segons la llegenda per uns bous que pasturaven. Aquest fet i la relació en l'indret de fonts termals curatives ja conegudes pels romans, porten a Pere Gruny i altres nobles a fundar un monestir hospitaler en aquest indret. Acte seguit apareixen documentalment tot una sèrie de donacions per dotar al monestir de propietats. El capítol va autoritzar la construcció de la nova capella de Caldes amb un hospital i la va fer dependre directament de la Seu de Barcelona, escapant-se de la jurisdicció eclesiàstica de les anteriorment esmentades. A nivell jurisdiccional, es convertiria en una quadra de la demarcació del Castell de Mataró.
El capitell, de marbre blanc (33 x 26 x 26) derivat del model corinti, es presenta treballat a les quatre cares, element que ens fa pensar en una situació exempta del mateix. L'escalaborn és troncocònic, sense àbac i en presència de collarí. El tambor s'organitza a partir de tres nivells: a la part inferior s'hi representen fulles, de forma molt llisa i uniforme amb manca de decoració, en el segon nivell apareix des del centre del cistell unes tiges que arrenquen d'un cordat doblegant-se en els xamfrans, semblant a les volutes jòniques però reproduint poncelles i finalment en l'últim nivell apareixen en els angles uns caps de lleons de la boca dels quals surten unes tiges que acaben en una fulla, tot cargolant-se en el centre del capitell. L'estat de conservació del capitell és bo a excepció del collarí que resta fracturat en la part més visible. Els estilemes del capitells ens fan pensar en paral·lels propers dels tallers rossellonesos. Hi han tres elements que ens acosten plenament a les obres d'aquests tallers, els caps de lleons en els angles, l'ús del marbre com a material constructiu i l'estètica classicista que caracteritza l'obra en el seu conjunt.
La cronologia fundacional de la capella de Santa Maria de Caldes vers el 1219 i la inexistència d'una capella anterior en el mateix indret, al menys amb la categoria decorativa que demana com entorn el capitell estudiat, pressuposa la procedència exterior del capitell. Donada la manca de documentació, ja que va ser destruïda durant el període de la Guerra Civil (1936-39) sols podem abordar l'anàlisi del capitell per la via estilística. El capitell no presenta paral·lels ni a la població (altres peces reaprofitades o conservades) ni a la comarca. Els paral·lels estilístics més propers pertanyen a les obres de tallers rossellonesos propers a la Tribuna de Serrabona, el claustre de Cuixà, el monestir de Sant Pere de Rodes, els capitells de Sant Serni de Tavèrnoles o la Seu d'Urgell per citar alguns de més propers.
Aquests paral·lels ens porten a una cronologia que es pot moure aproximadament entre el 1120 i principis del s.XIII, anteriors a la construcció del convent-hospital de Caldes elements que podrien fer pensar en la tesi de la importació del capitell.

Bibliografia

• GRAUPERA, Joaquim: “ Un capitell romànic d’influència rossellonesa a Caldes d’Estrac (Maresme)” a Lambard. Estudis d’art medieval.Volum.VII (1993-94). Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1995. Pàgs. 81-88

Tiana conserva la única pintura romànica del Maresme

La pintura mural romànica de Sant Romà de Tiana, representa una crucifixió. La pintura es troba en un estat de conservació molt lamentable fet que dificulta el seu anàlisi i per conseqüència la seva datació. Lladó i Fortuny daten les pintures, en el moment de la seva troballa en el 1973, en el s.IX , a partir de la comparació amb altre models. Carabasa i Loosvelt discrepen d'aquesta datació i presenten una cronologia aproximada que va de finals del s.XI a principis del s.XII discrepant de J.Sureda que les data a la segona meitat del segle XI.

Les pintures es troben situades al mur de tramuntana de l'església del segle XI (actualment mur de contenció de l'edificació gòtica) que es troba situada al costat de la masia. El seu estat de conservació, ja quees degut a la seva ubicació a l'aire lliure. Caldria fer un esforç per intentar salvar-les doncs son les úniques restes conegudes de pintura romànica que es conserva actualment a la comarca.
Aquesta pintura mural, es troba realitzada seguit la tècnica del fresc, representa sota un fons de color blau fosc una creu amb restes del cos de Crist seguint l'esquema de Crist Majestat, típic de la representació romànica del crucificat. A la seva esquerra apareix un personatge, tampoc conservat del tot, vestit amb túnica vermella i amb els braços seguint l’actitud de sustentar una llança, indicant-nos que es refereix a la figura de Longí, es a dir, el soldat que va travessar amb una llança el cos de Crist.
Les pintures van ser descobertes per Jaume Lladó i donades a conèixer per Epifani Fortuny el 1973. Van ser trobades desprès d'haver separat tres capes de guix sobreposades que ocultaven les pintures. El tema representa una escena que va ser representada bastant sovint en el romànic. L'esquema compositiu representa a un Crist majestàtic amb poder sobrenormals al qual la mort no li afecta. Aquest Crist se li atribueixen atributs reials, túnica i corona, amb un hieratisme que reafirma el distanciament amb els humans. Aquest concepte de Crist anirà evolucionant cap el s.XIII, el qual es representarà d'una forma més humana, despullat i amb les nafres del torment ben clarament representades. L'aspecte de la mort quedarà més emfasitzat i fins i tot el tema s'adaptarà més a aquesta concepció, el devallament de la creu..

Epifani Fortuny i Jaume Lladó van trobar trets paral·lels en la Bíblia de Ripoll o de Farfa (Biblioteca Apostòlica Vaticana. ms.Lat.5729. fol.369 v.) datada del s.XI i altres obres carolíngies més antigues com l'Evengeliari de Francesc II, el Sagramentari de Metz i el Saltiri de Lluís el Germànic.

Bibliografia:

• CARABASA, L.; LOOSVELDT, M.: "Sant Romà de Can Sant-romà" a Catalunya Romànica, vol XX, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1992, pàg.520-521
• COOK,W.S.; GUDIOL,J.: "Pintura e imagineria románicas"a Arts Hispaniae, vol.VI, Madrid 1950, pàg.68
• FORTUNY, E.: "Les pintures murals romàniques" a Sentromà, Tiana 1973. Pàg.2-6
• GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 1. La Comarcal edicions. Argentona, 2001. Pàgs.112-114
• SUREDA,J.: La pintura romànica a Catalunya, Alianza Ed., Madrid 1981, pàg.321

La custòdia gòtica de Sant Julià d’Argentona (s.XV) desapareix durant la Guerra del Francès (1808)

La primera vegada que aquesta custòdia apareix esmentada és en una visita pastoral del 25 de setembre de l’any 1421. Sabem que va ser ofrenada a la parròquia per Miquel Desbosch, senyor dels castells de Burriac i de Vilassar (1389-1429). Per tant, pot ser datada entre finals del s.XIV i principis del s.XV. Coneixem el seu aspecte a partir d’un brodat de la bandera del Centre Parroquial d’Argentona, la fotografia de la qual va ser publicada en el llibre de Jaume Clavell, Argentona història i records (1990). La peça també apareix descrita en la visita pastoral del 25 de setembre del 1421: “Custòdia d’argent daurada per dinç i per fóra en forma de Monument i amb vuit esmalts en el cos, a quins cuatre hi ha les armes del honorable Miquel Desbosch, senyor del castell de Vilassar i en altres dos castells. Al peu de dita custòrdia hi ha cuatre semblants esmalts amb forma de castells. Al peu de dita custódia hi ha cuatre semblants esmalts amb forma de botó. Dos àngels d’argent, amb el cos i ales daurats al costat de dita custódia a, amb un espigó d’argent, amb pua i sobre, un crucifix d’argent” (Arxiu Diocesà de Barcelona: Visites pastorals, vol..14, fol. 342 ).
La custòdia formava part del mobiliari litúrgic que bastia l’altar de les esglésies gòtiques. Les custòdies o ostentoris tenien la funció de guardar les sagrades formes o feien la funció de viàtic. A partir del s.XIV apareix la festa del “Corpus Christi”, que consisteix en una festa religiosa d’exaltació del cos eucarístic de Crist. L’hòstia consegrada es portava de forma triomfant en el centre de la processó en aquesta diada. A Barcelona tenim constancia que aquesta processó es va efectuar per primera vegada el 1320 la qual va ser copiada per moltes poblacions catalanes.
La custòdia d’Argentona pot ser classificada segons la tipologia catalogada per Núria de Dalmases com un Copó-ostentori dels s.XIV-XV. Aquesta tipologia apareixen com evolució de les píxides o arquetes de la reserva eucarística i dels copons per guardar les sagrades formes dins el sagrari. La caixa imitava la foma d’un sepulcre gòtic en miniatura com a representació simbòlica del sepulcre del cos de Crist. Per recalcar aquesta simbologia parteixen del dues branques amb un àngels portant elements relacionats a la mort i passió de Crist. Com a paral.lel a la custòdia d’Argentona podem citar el copó- ostentori de la Seu d’Urgell i el de Tortosa (1420).
Segons la documentació, la peça va ser restaurada per ordre del visitador el 26 d’octubre del 1586 (A.D.B.: Visites pastorals, vol.48, fol.202). El 1621 s’ordena de reparar el baldonet de la custódia. Sembla ser que la peça es podia haver pogut perdre segons J.Clavell durant la Guerra del Francés del 1808, quan les tropes napoleòniques imposen als pobles catalans un subsidi en espècies. Consta a partir de la documentació estudiada que Argentona no va poder satisfer la quatitat estipulada i va entregar la plata de l’església en dipòsit (8/VII/1808) i no va ser tornada al final de l’ocupació francesa.

Bibliografia:

• CLAVELL i NOGUERAS; Jaume: Programa de la Festa del Corpus. Argentona, 1955
• CLAVELL i NOGUERAS; Jaume: Programa de la Festa Major de Sant Domènec. Argentona, 1968
• CLAVELL i NOGUERAS; Jaume: “Les custòdies o mostrances de la parròquia de Sant Julià d’Argentona” a Argentona, història i records. Ajuntament d’Argentona. Argentona, 1990. Pàgs.177-181
• DALMASES, Núria de: Orfebreria catalana medieval: Barcelona 1300-1500 (aproximació a l’estudi).- 2 vol..- IEC. Barcelona, 1992.- (Monografies de la Secció Històrico-arqueològica, I/1 i I/2)
• GRAUPERA, Joaquim: “ Baixa Edat Mitjana - Fitxa 2: Custòdia gòtica de la parròquia de Sant Julià d’Argentona (Maresme)” a Felibrejada, núm 15( abril 1995). Grup d’Història del Casal. Mataró, 1995
• GRAUPERA, Joaquim: “Els Desbosch, promotors d’obres d’art en temps del gòtic” a XXII Sessió d’Estudis Mataronins, 19 de novembre de 2005.Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2006. Pàgs.71-92

La capella preromànica de Sant Vicenç anterior al castell de Burriac.

La capella de Sant Vicenç de Burriac es troba a la banda est del recinte sobirà del castell de Burriac o de Sant Vicenç, que s’alça al cim del mateix nom (401 mts) al límit de Cabrera i Argentona. A nivell eclesiàstic depenia de la parròquia de Sant Feliu de Cabrera. La capella apareix documentada per primer cop el 23 de març del 894, en les afrontacions de la venda d’una vinya a vila lotone (Lledó) feta per Adrila i Ermensenda a Rammio i Adalvira. Aquesta vinya afrontava a tramuntana “...in via qui discurrit a domum Sancti Vicenti". El castell no apareixerà documentat fins el 1023, entre la llista de castells que la comtessa Ermessenda va donar en penyora al seu fill Ramon Berenguer I.
A la visita pastoral del 29 de setembre del 1379 feta per Bernat Maler, delegat del bisbe de Barcelona Pere de Planella a la parròquia de Sant Feliu de Cabrera, s’esmenta per primer cop la visita a la capella del castell. El visitador ens la descriu com a “...mal endressada e rojasa que peria femer ho stabbla”(...)“a vegades hi canten”. Carreras Candi cita una mostra de llegats testamentaris amb els quals els senyors i castlans del castell dotaren la capella. Així es coneixen les donacions de Berenguer Guadalt, castlà el 1141, els senyors de Sant Vicenç Guillem i Guillelma el 1214 i de particulars del terme com Berenguera de Clarà (1291) entre d’altres. El culte es va perdre el 20 de gener del 1836, amb el trasllat de la imatge de Sant Vicenç des de la capella del castell a la parròquia de Cabrera amb el seu retaule. Fins aquell moment hi havia un romiatge que es feia el dia 22 de gener i va ser suprimit pels escàndols i ireverències que se’n feien.

La capella es troba situada dins el recinte sobirà del castell en el mur est. La capella és d’una sola nau amb planta trapezoïdal, orientada a l’est (3 mts. d’amplada per 3,5 mts. i 2,6 de llargària). Aquesta estructura queda condicionada pel desnivell del terreny i la integració d’aquest espai dins l’àmbit sobirà del castell. L’aparell és de rebla lligat amb una capa gruixuda de morter de calç. A la capella encara es va dir missa el 1836 però anys mes tard, Madoz la descriu entre el 1848-1850, ja com “...una ermita tambien derruida denominada de Sant Vicente de Burriac”. Segons Carreras Candi, la capella encara conservava el 1900, la decoració pintada en el mur, segurament d’estètica barroca, que dibuixava l’espai on hi havia l’altar de Sant Vicenç, reproduint un doser rogenc en la volta. L’estat de deteriorament de la capella en el 1900 ja era evident doncs “...dintre de breus anys no será axís. Les parets haurán caygut del tot, puix s’están axamplant les esquerdes tan depressa, que no pot tardar á venir á terra la volta de canó..".

Després de la degradació que ha patit durant aquests últims temps, finalment es van consolidar les restes a partir de la col·laboració de ACESA, els serveis d’Arqueologia i Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Cabrera i el Museu Comarcal del Maresme-Mataró, del gener al maig del 1994. Els treballs de consolidació van ser dirigits pel Dr.J.A.Adell i l’aparellador A.Rodon. Segons l’estudi previ a la restauració, Adell dedueix que “es veu molt clar que la capella actual correspon a l’extrem de llevant d’una església d’una sola nau, coberta amb volta de canó, avui desapareguda, i rematada per un absis (la capella actual) separada de la nau per un arc triomfal". Segons això, Adell llança la hipòtesi d’una església pre-romànica del s.X amb una planta semblant a Sant Cristòfol de Cabrils, en què la part conservada actualment, sols en seria l’absis. Aquest origen preromànic de la capella, també vindria confirmat pel document del 984, en que apareix testimoni d’una domus de Sant Vicenç, és a dir, que l’advocació a aquest Sant durant el s.X ja existiria a Burriac.

Per a més informació...

• ADELL, Joan Albert.: “La restauració del castell de Burriac” a El col.leccionable de la Fundació Burriac, núm. 4 (juny 1994): La restauració del castell de Burriac.Fundació Burriac. Cabrera, 1994. Pàgs.6-8
• CARRERAS CANDI, Francesc: Lo castell de Burriach o de Sant Vicents. Abadal. Mataró, 1900. (Biblioteca històrica del Maresma, vol.II).
• GRAUPERA, Joaquim : “El Baix Maresme durant el període carolingi. De la conquesta a l’organització del territori” a XVI Sessió d’Estudis Mataronins. 27 de novembre del 1999. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2000. Pàgs.75-88
• GRAUPERA, Joaquim: “L’arquitectura religiosa dins l’arquitectura militar. Les capelles dels castells en el Baix Maresme” a Jornades de Història i Arqueologia Medieval del Maresme.Actes. Del 13al 30 d’octubre de 1999. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2000. Pàgs.81-86
• GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Monografies. Volum 2. La Comarcal edicions. Argentona, 2002 pàgs.108-111

Joan de Canyamars, autor l’any 1492, d'un regicidi frustrat contra el rei Ferran el Catòlic.

Els fets van tenir lloc el 7 de desembre de 1492, quan els reis i tot el seu seguici es disposaven a sortir de Palau. En aquell moment , Joan de Canyamars s’abalançà amb un coltell devers el coll del rei Ferran el Catòlic. Segons el dietari de del Consell de la Ciutat ens explica que: ”Joan Canyamars, pagès, bar e traïdor malvat, amb ànimo diabòlic, passat migjorn quasi un quart d’hora, eixint la Majestat del Senyor Rei del seu palau qui és en la plaça del Rei de la present ciutat de Barcelona, en la sala del qual palau havia tenguda audiència, e essent davant la porta de l'església de dit Palau, donà a la dita Majestat un colp en lo coll amb una espasa, del qual isqué sang.”. El rei va tornar a palau, el van revifar amb una mica de vi. Un cop reconeguda la ferida, els cirurgians li van posar set punts.
El regicida va ser detingut immediatament. Com a càstig, va ser passejat el 12 de desembre, per diversos carrers de la ciutat lligat a un pal al capdamunt d'un carro. El carro s’anava aturant de tant en tant i cada aturada es corresponia amb una mutilació: primer un ull, després l'altre, ara el nas, després un braç... La multitud, especialment joves i nens, participà entusiasmada en el suplici. Ja fora de la ciutat, van lapidar-lo sense treure’l del carro i finalment, enmig de membres seccionats i pedrots escantonats, prengueren foc al carro, que queda reduït a cendres. "l'han portat tot nuu sobre un castell de fusta (...) el tirava un carro (...) estant-hi bé lligat (...) en un pal (...) així anant per carrers (..) lo desmembraren, levant-li adés un membre, adés l'altre, fins a traure-li lo cervell (...) y ell may se mogué (...) res complanyia, com si donassen sobre una pedra".

La reina Isabel, profundament afectada per l'atemptat, sembla que volgué abandonar el Principat immediatament, però els consellers de la ciutat de Barcelona aconseguiren convèncer els reis de quedar-se, i d'aquesta manera, Ferran, la ferida del qual no era greu, partí amb la seva esposa al monestir de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona), on passaren uns dies buscant l'assossec perdut. Després d'acomplir-se la sentència, el rei es va recuperar de l'atac. El dia 20 ja despatxava feina endarrerida, i el 9 de gener sortia a passejar a cavall, i era aclamat per la ciutat.

Sembla que Joan de Canyamars era un pagès de remença. El terme descriu aquells pagesos que depenien d’un senyor i que per alliberar-se d’aquesta servitud havien de pagar una quantitat de diners o “redimença”. Desprès de la primera guerra remença (1462-1472) i forçat pels senyors, Ferran II el 8 d'octubre de 1481, declarava anticonstitucional la suspensió dels mals usos, ordenada per la pragmàtica del rei Alfons IV l'any 1455. Els pagesos se senten traïts per aquesta decisió del rei Ferran II. El 4 de gener de 1485, Pere Joan Sala, s'alçà al front de la fracció més revolucionària dels remences. S’inicia la segona guerra remena (1482-1485). La resistència de Verntallat i Sala va permetre negociar una posició de força. Després de moltes reunions, els remences acceptaren l'arbitratge reial en els conflictes amb els senyors, signant un compromís en Amer el 8 de novembre de 1485. Finalment el 21 d'abril de 1486 el rei Ferran II, va dictar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486). Aquesta sentència redimia els Mals Usos previ pagament de 60 sous per mas i abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors. Alguns pagesos remences, com segurament Joan de Canyamars, es van veure incapaços d’assolir aquesta quantitat es van sentir traïts per Ferran.

Joan de Canyamars provenia de Dosrius del Mas Canyamars, dins el terme parroquial de Sant Esteve de Canyamars. Aquesta esta situada a prop del poble. La casa queda tancada per un pati al quals s’entra per dos portals. La casa encara conserva alguns finestrals gòtics del s.XV malgrat que va ser reformada en època moderna.

Bibliografia:

• BONET i GARÍ, Lluís: Les masies del Maresme. Montblanc; Martín Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1983 . Pàg.208
• GRAUPERA, Joaquim; BRIANSÓ, Anton (Fot): Els pobles Medievals de Barcelona: El Maresme. March Editors. Vallbona de les Monges, 2007. (Catalunya Medieval). Pàg.54
• MARFÀ i RIERA, Carles: “ Joan de Canyamars (1432?-1492)” a II Sessió d’Estudis Mataronins. 13 d’abril del 1985. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 1986. Pàgs.25-32

L'art als cementiris

Avui diumenge, amb la Sandra hem dedicat tot el mati a visitar dos cementiris de la comarca, el d'Arenys de Mar i el del Masnou. Us preguntareu les raons. Doncs bé, la Sandra esta preparant el proper programa de ràdio sobre Salvador Espriu i hem volgut visitar la seva tomba en el cementiri de Sinera. (http://www.ghcmataro.org/noindex/ghc/radio.htm)

El cementiri de Sinera (Arenys de Mar), construït l’any 1865, va ser declarat bé d’Interès Nacional per Acord del Govern de la Generalitat de Catalunya de 24 de març de 1995. És un lloc de meditació, un Jardí de pau, font de creació literària, museu permanent i a l’aire lliure amb escultures JOSEP LLIMONA I BRUGUERA (1864-1934), VENANCI VALLMITJANA I BARBANY (1826-1905), JOAN BARRERA, entre d'altres. Salvador Espriu, el poeta de Sinera, va aconseguir a través de la seva obra literària que esdevingués mític i universal amb els sues poemes publicats a Cementiri de Sinera (1946). La visita ha estat interessant, ja que els diferents panteons mostraven diverses i interessants escultures com el panteó Massaguer i el panteó Mundet de Josep Llimona que us adjunto la fotografia.

El cementiri del Masnou, construït l'any 1860, m'interessava a mi per l'existència d'una creu de terme gòtica (1500) conservada i portada al nou cementiri del s.XIX des de l'antic fossar parroquial. Aquesta com moltes creus de terme presenta en una de les cares, la imatge de Crist i a l'altra la de la Mare de Déu. Cal comentar, que recentment s'ha publicat un interessant llibre dins la col.lecció "Roca de Xeix" al Masnou que explica la construcció d'aquest cementiri i analitza les seves tombes i els seus artífexs. Aquest cementiri també conté obres de Josep Llimona, com la creu de forja i l'escultura "la Fe consolant el Dolor" (reproduïda en la portada del llibre que teniu al final de l'article) que forma part del panteó del polític i mecenes Pere-Grau Maristany i Oliver (1863-1926), comte de Lavern, hisendat enriquit amb el comerç de vins a ultramar. Si en voleu saber més sobre el tema consulteu-l'ho. Aprofito per felicitar els autors. És del tot recomanable. (http://tapmuseus.blogspot.com/2008/02/el-cementiri-del-masnou-un-museu-laire.html)

Un museu al carrer !!!

Avui al mati, juntament amb la Maria Josep Castillo hem comentat l'art que podem observar cada dia passejant pel carrer. L'activitat ha estat organitzada conjuntament per Òmnium Cultural de Mataró i el Grup d'Història del Casal, com a complement al cicle de conferències que es va desenvolupar el mes passat amb el títol "Mataró una ciutat d'art".

A vegades no ens adonem que al costat nostre, cada dia, tenim una mostra artística excepcional: un museu al carrer!!!. La ciutat s'ha anat fent dia a dia, pas a pas i ens ha deixat testimonis d'aquesta lenta evolució. Des del passat romà, medieval, renaixentista, barroc, neoclàssic, modernista..... has subsistit edificis que ens expliquen amb la seva presència, les formes de viure dels nostres avantpassats, altres formes de ciutat i altres formes de viure-la .

Avui la gent que ens ha acompanyat, ha gaudit de la lectura o lectures que aquests edificis ens han regalat i hem estat testimonis de com la ciutat ha anat evolucionant al llarg dels temps.

Si voleu veure més imatges de la sortida:

http://gruphistoria-mataro.entitats.mataro.cat/?go=19463512b4fc4f5dd80e058e52e22f4fd9b96ec55a2fd639a912f679bb72ec2a33937f692b7449d5211925692e5a53f4cc865ea9faf3e7464d14879f3448fa3f97b957c7dd24e62f3343758879f2a1a4

Conferència a Barcelona a Amics de l'Art Romànic de l'Institut d'Estudis Catalans

El passat dimecres 26 de març vaig anar a Barcelona per realitzar una conferència a la seu d'Amics de l'Art Romànic de l'Institut d'Estudis Catalans. Crec que va ser una bona experiència. Vaig plantejar un tema inèdit "Burs, viles i llocs, l'urbanisme medieval al Maresme". Tradicionalment a la historiografia medieval catalana respecte als temes d’urbanisme medieval, ha tingut com a centre estudi les ciutats medievals importants o bé les restes arqueològiques dels vilars abandonats. És a dir, es presentava sovint una realitat dividida en dos models antagònics: la ciutat i el camp. Tal com deixa palès Jordi Bolòs en diferents treballs de síntesi, recentment s’han anat ampliant els coneixements existents sobre l’urbanisme medieval i s’ha anat treballant en una tipologia de models de poblament molt més variada i dispersa que fuig d’aquest dualisme abans esmentat.
Deixant a banda les petites monografies locals, que he utilitzat en l’anàlisi de cada cas, l’urbanisme medieval i la formació dels diferents pobles del Maresme a nivell general i com a visió de síntesi ha estat un tema poc tractat pels historiadors de la comarca. Les primeres visions de síntesi publicades, van estar realitzades per Coral Cuadrada, tant en la seva tesi doctoral com en altres estudis específics. En aquests treballs, analitza l’organització del territori des del punt de vista senyorial i el descriu com un espai on els feudals exerceixen els monopolis, desenvolupen les seves activitats i es perceben unes rendes sense fer esment a la part urbanística. Més recentment en les II Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme celebrades a Mataró l’any 2001 pel Grup d’Història del Casal, es va tractar de forma monogràfica aquest tema i es va poder presentar per primera vegada una visió de síntesi superant en part aquestes mancances.
L’anàlisis de la realitat medieval de les unitats de poblament del Maresme es poden agrupar en tres grans categories: els burgs, com els casos de Mataró i Vilassar; els pobles de sagrera, els més nombrosos, els quals es poden subdividir alhora en altres subtipus i les viles noves (Vilanova de Palafolls (Malgrat), Calella i Pineda). L'aparició dels pobles de mar és més tardana al Maresme (s.XVI-XVII) a l'igual que la independència municipal i esclesiàstica d'alguns pobles ( Cabrils, Òrrius....).

Per més informació: http://www.iecat.net/institucio/societats/AmicsArtRomanic/activitats/confgraupmarc2008.htm