Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escultura: Imatges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escultura: Imatges. Mostrar tots els missatges

dilluns, 20 de febrer del 2023

Entrevista- documental sobre la capella romànica de Santa Maria del Viver (Argentona) a «Creure Avui» de Televisió de Mataró

El passat 18 de febrer de 2023 al programa «Creure Avui» de televisió de Mataró vaig poder participar en un reportatge divulgatiu sobre la capella de Santa Maria del Viver d’Argentona.
Es tracta d’un programa de divulgació de l'església de Mataró, destinat tant a persones creients com no creients, per tal de posar a l'abast de tothom, la realitat, les preocupacions, i les vivències dels cristians de Mataró. Vol, també, ser reflex de les activitats de les comunitats i parròquies del maresme davant tothom. Dins els apartats del programa hi ha un espai per donar a conèixer els aspectes del passat cultural de la comarca que és on vaig col·laborar.
L'equip del programa està format per prop de 30 voluntaris, laics, que treballen en les diferents tasques que son necessàries per a dur a terme un programa de televisió . El programa es divideix en diverses seccions que són gestionades per un equip reduït de persones. En aquest cas hi van participar Ramon Salicrú, Joaquim Amargant i l’Esteve Vallmajor.
Santa Maria del Viver és una petita capella situada dins els jardins d'una gran finca anomenada la Baronia de Viver propera a Argentona. La capella és d'una nau amb capçalera d'absis semicircular orientat a llevant i dues absidioles a manera de creuer. La volta de la nau és de canó i l'absis i les absidioles són cobertes amb volta de quart d'esfera. L'accés es manté a l'emplaçament original del mur de migdia però la porta rectangular va ser refeta al segle XVII.
Aquesta capella apareix documentada des del segle XII (1119), va ser centre de devoció mariana amb una imatge pertany a les denominades verges trobades.

Per veure el Vídeo:





diumenge, 28 d’agost del 2022

Presentació del llbre "Les maredeus desaparegudes de la Cerdanya" al Museu de Vilassar de Dalt



Ahir dissabte 27 d’agost de 2002, a les 19 h al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, va tenir lloc la presentació del llibre d’Andreu Fité sobre “Les marededeus desaparegudes de la Cerdanya”, editat per Edicions Saloria, amb una gran presència de públic.
Desprès d’una presentació d’Enric Ortega, Director del Museu-Arxiu, hi vaig intervenir glossant el mèrit de l’Andreu Fité en la recuperació del patrimoni desaparegut, tant a nivell material amb les reproduccions de les talles romàniques, com en la recerca paral·lela de cada imatge pel que fa a la recuperació del patrimoni immaterial (aplecs, llegendes, tradicions...). Per fer-ho i per no repetir l’exposat en el llibre de l’Andreu sobre la Cerdanya, ho vaig fer sobre exemples del patrimoni maresmenc.
Seguidament, l’Andreu Fité, l'autor el llibre, va dedicar la seva intervenció a exposar la seva recerca sobre les marededeus de la Cerdanya i tot el que va significar per ell aquesta recerca tot ressenyant també el procés material de la seva elaboració. Cal notar que la policromia de les talles és obra de la seva companya Montserrat Nonell amb la dificultat que va suposar en la cerca d’una policromia escaient, tenint en compte que els referents gràfics son fotografies en blanc i negre prèvies a la seva desaparició.
Per finalitzar, va intervenir Josep Samon, l’historiador local, que ha col·laborat en la documentació per la recuperació de la talla de la Mare de Déu dels Àngels o l’antiga de la parròquia de Sant Genis de Vilassar.
L’acte, que estava emmarcat dins el programa de la Festa Major de Sant Genis, va concloure l’exposició "Marededeus, un patrimoni retrobat" on s'exposaven totes aquestes talles i que ha presidit la sala d’exposicions del Museu des del passat mes de juny.
Agraeixo des d’aquí a l’Andreu Fité d’haver-me permès de col·laborar en aquest acte i al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt per convidar-me.







dissabte, 20 de maig del 2017

Nou article sobre els valors femenins de les dones medievals del Maresme

El passat dissabte 6 de maig de 2017 dins el marc de la XI Trobada d'Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme  que  va tenir lloc a la sala Roser Carrau de l’Espai Cultural Can Bisa (Carrer Montserrat, 8 de Vilassar de Mar) es va presentar les actes de l'anterior edició que es va celebrar a Arenys de Munt.
En aquestes actes hi apareix publicat el meu article sobre les dones medievals que vaig presentar com a comunicació.

GRAUPERA, Joaquim (2017). "Els valors femenins medievals a partir de les advocacions de les parròquies del Baix Maresme". X Trobada d'Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme - Dones amb història al Maresme. Arenys de Munt, 16 d'abril de 2016. Arenys de Munt: Col.lectiu pel Museu Arxiu d'Arenys de Munt.Pp. 75-87

diumenge, 1 de maig del 2016

«Els valors femenins medievals a partir de les advocacions i la seva iconografia a les parròquies del Baix Maresme» a la X Trobada de centres d'estudis d'Arenys de Munt

El passat dissabte 16 d'abril de 2016 vaig presentar la comunicació «Els valors femenins medievals a partir de les advocacions i la seva iconografia a les parròquies del Baix Maresme» dins el marc de la X Trobada d’entitats de recerca local i comarcal del Maresme, que enguany ha estat organitzada pel Col·lectiu per al Museu Arxiu d’Arenys de Munt, l'Ajuntament d'Arenys de Munt, l’Arxiu Comarcal del Maresme, l'Institut Ramon Muntaner i la CCEPC.
En aquesta ocasió, la trobada portava per títol “Dones amb història al Maresme”, i el seu objectiu va ser el d'acostar-se al món de la dona al llarg de la història a la comarca del Maresme, un tema força mal tractat per la historiografia fins fa ben poc. Es va voler reivindicar el paper de la dona, tan important, ara com abans, i donar a conèixer figures femenines en els diversos camps de la cultura (literatura, pintura, música, política,…). Al mateix temps, es pretenia donar a conèixer el col·lectiu femení en diverses iniciatives menystingudes durant tan de temps pel domini excloent dels valors masculins (treball a la llar, a les empreses, entitats, associacions, puntaires, trementinaires…).
La meva participació va consistir en el treball que portava per títol «Els valors femenins medievals a partir de les advocacions i la seva iconografia a les parròquies del Baix Maresme». 
A l’època medieval, l’esperit de la religió impregnava tots els aspectes de la vida d’una persona, des de les etapes del cicle vital (baptisme, matrimoni, mort) fins el calendari festiu anual (Nadal, Quaresma, Setmana Santa, etc.). La presència de la religió també era omnipresent en la vida d’una comunitat pagesa que d’entrada es trobava organitzada en parròquies i on les advocacions dels altars de les mateixes esdevenien protectors del col·lectiu (el sant titular de la parròquia, Sant Roc, Sant Sebastià...) i a vegades models de conducta o exempla a seguir. De fet, aquests relats hagiogràfics van ser concebuts com un instrument d’evangelització dirigits als sectors populars. Les obres d’art que decoraven les esglésies (escultures, retaules, frontals d’altar...) oferien visualment les històries d’aquests personatges sants, transformant-les en elements més propers a la realitat quotidiana.
Els sants, i en aquest cas santes, eren individus que havien assolit el goig celestial per la renúncia als béns terrenals i per això esdevenien exemples de virtut. Els valors transmesos eren generalment l’apostasia de les creences paganes en la conversió del sant o santa, l’afirmació pública de la fe, la superació de les temptacions, el triomf sobre la mort després de sotmetre’s a turments cruels, la penitència que comportava la superació del mateix pecat i la glorificació del personatge després de la seva mort en el moment que els patiments terrenals eren compensats per la visió eterna de Déu. Si debades aquests personatges es representaven de forma individualitzada en forma d’estàtua, en els retaules, es desplegaven relats hagiogràfics inspirats moltes vegades en la Legenda sanctorum (Llegenda àuria), redactada entre el 1253 i el 1270 per Iacopo da Varazze. La finalitat última d’aquestes històries eren que servissin de model i perquè els observadors de l’obra tinguessin aquests personatges com un exemple on emmirallar-se. 
A partir de les deixes que apareixen en la documentació testamentaria conservada d’època medieval també podem fer-nos una idea dels sants i santes que movien moltes vegades la pietat popular i despertaven una certa veneració. També a través de les visites pastorals podem testar el nombre d’altars d’una parròquia i les seves dedicacions. Si observem aquesta documentació veurem que el major nombre d’aquestes advocacions fan referència a sants masculins. Al baix Maresme, de cent advocacions documentades dels altars de parròquies i ermites solament vint-i-una fan referència a advocacions femenines. Podem admetre aquest fet com a un indicatiu de la poca importància que el gènere femení tenia per l’església cristiana catòlica. Aquesta visió misògina, venia estipulada per la influència de les idees aristotèliques, les textos bíblics, les consignes efectuades pels Pares de l’Església, les idees expressades a la Summa Theologica de Tomàs d’Aquino. Al llarg de l’edat mitjana les dones van estar sotmeses al marit i al senyor. Segons la classe a què pertanyien, visqueren en diferents estats de confort o de misèria, però solament en cassos excepcionals tingueren veu en el seu propi destí. Excloses dels estudis reglats i dels gremis, les seves tasques i funcions no eren reconegudes ni valorades. Fora del fet de parir fills, el seu paper era secundari i la seva participació en la vida privada i en la vida pública estava molt restringida.De fet ha calgut una nova mirada a la història per fer les visibles. Aquesta nova mirada, aportada per estudis més recents, ha permès rescatar de l’oblit no només dones excepcionals, sinó també tot de funcions i tasques que desenvolupaven les dones i que havien sigut obviades o invisibilitzades. 
L’objectiu d’aquest treball, però, no és aquest, sinó un de potser més modest, tot i que també important: Es tracta simplement de veure els valors i defectes que generalment s’atribuïen les dones en l’imaginari medieval, a través d’una anàlisi de les advocacions femenines presents en la nostra comarca per d’aquesta manera contribuir a esclarir que representava la dona en aquest imaginari. 
Públic assistent a Trobada [S.Cabrespina]
Moment de l'exposició de la comunicació [N.Gómez]

dilluns, 11 de gener del 2016

La talla gòtica de la Mare de Déu de la Magrana (Argentona)

La imatge de la Mare de Déu de la Magrana pertanyia a la parròquia de Sant Julià d’Argentona. L’any 1922, es conservava a les golfes de la casa rectoral, quan va ser identificada pel bisbe com a una obra de valor en una visita pastoral i va ser traslladada al fons del Museu Diocesà de Barcelona per a la seva millor conservació.
La Mare de Déu de la Magrana és una imatge de fusta d’àlbar policromada i daurada que representa la Mare de Déu dempeus amb el nen sustentat amb el palmell de la mà dreta (128 x 43 x 25 cm). Amb l’altra mà subjecta un pom, que al ser confós amb una magrana, ha donat el nom a la imatge. 
El mantell cobreix el cap de la verge fixat amb una diadema i el cabell ondulat sobresurt fins l’alçada de les espatlles. La imatge porta una túnica cenyida per un cinturó i recoberta per un mantell que queda recollit en el braç esquerra. Els plecs de la roba són força realistes i permeten observar una acurat treball naturalista. 
La imatge presenta un lleuger contrapposto o hanchement, habitual en les representacions de la Mare de Déu de tradició gòtica. A la part baixa de la túnica es mig apunten unes sabates apuntades. 
El nen apareix dret, nu, amb la mà dreta en actitud de beneir i un ocell a l’esquerra, i sostingut per la mà dreta de la mare. 
La imatge presenta una tipologia bastant tardana de les Mare de Déu dempeus de tradició gòtica que Clavell ja va datar dins una cronologia del s.XV. 798 El tractament del rostre de la Verge, que presenta una factura molt propera a models germànics, ens pot fer apropar la cronologia cap a finals del s.XV. De fet, la primera visita pastoral on s’esmenta un altar dedicat a Santa Maria és la del 1498. 
El model de imatge de la Verge amb el Nen dempeus es va començar a introduir a la Borgonya en el s.XII. Aquesta imatge representa ja a Maria dreta i sosté amb el seu braç, sovint l’esquerra, l’Infant que apareix jugant amb un ocell o relacionant-se amb la Mare (intenta prendre-li la corona, la mira i riu, entre altres actituds de relació entre ells. Un element característic d’aquestes imatges, com hem vist, és la posició de contrapposto o hanchement, en que els malucs de la Verge del costat que sosté el Nen és elevat per tal de imitar una posició que possibilita una millor sustentació del nen en braços. Aquest tipus d’imatge s’introdueix arran de situar la imatge de la Mare de Déu en el mainell de les portades. Segons Vicens, a partir de la tercera o quarta dècada del s.XIV, aquesta tipologia de Mare de Déu ja esdevé el model preponderant a Catalunya.

Font: 
  • GRAUPERA, Joaquim (2012). L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art. Cap 5, p.190-191 Per a consultes en pdf: Tesis en xarxa.
Mare de Déu de laMagrana (Argentona) [Fotografia:MDB-371]

dissabte, 7 de març del 2015

La Mare de Déu de la Cisa (Premià de Dalt)

L’ermita de la Cisa esta situada entre els termes de Vilassar de Dalt i Premià de Dalt sobre del Turó de la Fontanella dins la serralada litoral.

La capella apareix documentada per primer cop el 1408 i la imatge en la visita pastoral de Bernat Frare, delegat del bisbe de Barcelona Jaume Girard a l’església parroquial de Sant Pere de Premià el 16 de setembre del 1446, s’esmenta la capella de la Cisa com a sufragània de Vilassar “Visitacio capelle beate Marie de la Sisa, que est suffraganea predicte parrochuie de Vilasario”.El visitador també transcriu la capella, d’un sol altar amb ara consagrada amb una imatge de la Verge.
Es conserven fotografies de la imatge realitzades l’any 1907 per l’escultor Josep Queixal de Barcelona, mitjançant l’expressa llicència del Vicari General de Barcelona, el bisbe Dr. Ricard Cortès, que van ser publicades per Mn. Mas el 1908.Aquests fotografies evidencien el mal estat de l’escultura, segurament degut a l’acció dels fums dels ciris i a diverses profanacions documentades del temple durant la Guerra de Successió (1714) i la Guerra del Francès (1812). En la imatge de la Verge li faltava el braç dret i en general presenta evidències de l’acció dels corcs, sobretot en la figura del nen el qual presentava un estat de conservació més deficient. La imatge va ser restaurada l’any 1908 i desprès de la Guerra Civil pel conservador J.Ibars que va aprofitar per fer-ne una còpia.
La imatge es troba conservada en el mateix santuari i encara manté la seva funció original d’imatge de culte. Es tracta d’una imatge petita de 30 cms d’alçada realitzada en fusta d’àlber. Manté una composició asimètrica seguint el model de Sedes Sapientiae bizantina molt difosa des del romànic. La Verge es troba asseguda sobre un escambell amb coixí i presenta una corona mural, segurament retallada degut a que tradicionalment se li ha anat acoblant diverses corones metàl·liques que amaguen l’estructura original. Sota la corona arrenca un mantell que li cau en cascada sobre les espatlles recollint-se a la falda i els peus descansen sobre un coixí. Amb la mà esquerra protegeix el nen i amb la dreta sosté un pom afegit en la restauració. El nen es troba assegut sobre el genoll esquerra amb la mà esquerra sosté un llibre i amb la dreta està en una actitud de benedicció presentant les cames creuades. La imatge presenta un estat de conservació deficient i s’hi pot observar restes de policromia daurada amb una sanefa negra imitant pedreria, fruit de la restauració moderna.
La imatge de la Cisa es pot emmarcar dins el grup de Mare de Déu trobades amb una llegenda que segueix el mateix patró que tantes altres. La troballa de la imatge es deu a una pastora del Mas Cisa proper al santuari que va poder veure com a un bou se li enfonsaven les potes. En el forat va poder observar la imatge de la Verge i la va voler portar al mas dins un cistell. Quan va arribar a la casa se’n va adonar que la imatge havia desaparegut i seguidament va aparèixer de nou en el forat on va ser trobada. Aquest fet va repetir-se vàries vegades, fins i tot en l’intent de portar-la a la parròquia de Premià, indicant que calia fer un santuari a l’indret.
Àngel Fàbrega presenta una datació aproximada de la imatge dins el s.XIII a l’igual que Ramon Coll segurament basant-se en l’anterior. La imatge però pot ser datada amb una cronologia més tardana entre la segona meitat del s.XIV i principis del s.XV si ens fixem en certs aspectes que ens porten a un naturalisme més gran i a una delicadesa del tractament de les formes sobre tot en la disposició de les cames del Nen i en l’acabat dels plecs de la roba de la túnica de la Verge. Té un paral·lel molt proper a la Mare de Déu de Sant Miquel de Sesvinyes de Serinyà (avui perduda).


Per a més informació i referències: GRAUPERA, Joaquim (2012). L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art. Cap.5, p.185
Per a consultes en pdf: Tesis en xarxa
Mare de Déu de la Cisa (Premià de Dalt) abans i després
de la restauració del 1908 [Fotografia: Mas, 1996, pàg.88] 

Mare de Déu de la Cisa (Premià de Dalt) a l'actualitat [Foto J.Graupera]
Mare de Déu de la Cisa (Premià de Dalt) a l'actualitat . Detall.[Foto J.Graupera]

divendres, 16 de novembre del 2012

Mare de Déu del Corredor (Dosrius)

La Mare de Déu del Corredor es conserva encara com a imatge de culte en el santuari homònim a la part alta de la serralada litoral entre els termes de Dosrius i Llinars del Vallès. L’origen del Santuari del Corredor es remunta a l’any 1531, quan un pagès anomenat Arenes de la Parròquia de Sant Andreu del Far, va demanar llicència al bisbe de Barcelona per fer una capelleta sota la advocació de nostra Senyora del Corredor, dins les terres del mas Bosc. Segons l’interrogatori, el motiu que el van impulsar a edificar la capella era que “...que dit Salvi Arenes, qui principia dita capella les dissabtes en la nit veya senyals de foch o de llum en lo lloch hont vuy sta scituada y edificada dita capella e inspirat en ayxo y mogut de sa devoció comença a edificar dita capella”. També s’inclou la descripció d’aquesta petita capella “aquella fabrica molt simplement ço es de pedra y morter de terra a teulada encavallada, llargaria de alguns trenta y de vint palms ample poch o mes o mancho dotantla de un oratori o retaule que li costa sinch lliures y de una esquella de preu tres lliures barceloneses”. La cura de l’ermita va anar a càrrec d’un ermità anomenat Lluís, el qual va construir també un habitatge per poder-hi viure i un estable per a un animal. 
Inicialment aquesta capella es trobava dins la parròquia de Sant Andreu del Far que era sufragània de Santa Maria de Llinars, però el 1597 el bisbe de Barcelona Joan Dimas Loris va declarar aquesta parròquia independent. Actualment depèn de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius. 
Segons A. Fàbregas, sembla que el 1850 es va substituir per una altra de vestida en l’altar major i l’antiga va estar exposada en l’altar de Santa Magdalena en el santuari mateix. L’any 1920 va ser traslladada a Llinars on va ser destruïda el 1936. Actualment hi ha una còpia realitzada l’any 1948. La imatge original la coneixem a partir d’una fotografia antiga. Estava obrada en fang cuit de 50 cms d’alçada i presentava la Verge dempeus seguint el model francès amb una corona al cap que cenyia una extensa cabellera. Portava una mantell disposat en bandolera que li cobria la túnica per complet a excepció de l’espatlla dreta on es mostrava la túnica tancada amb un coll rodó. El genoll esquerra de la imatge es trobava lleugerament flexionat cap endavant seguint models francesos amb un petit contrapposto. El nen es trobava sostingut pel braç dret lleugerament decantat a un costat. Es representava nu, amb la mà dreta beneint i amb l’altra intentant agafar un pom que sostenia la Verge amb la mà. Malgrat l’actitud de relació entre els dos personatges, la imatge de la Mare de Déu presentava una clara manca d’expressivitat en el rostre. 
Aquesta composició representava els personatges seguint un model de verge gòtica francesa dempeus però introduint elements classicistes en les robes i en el genoll flexionat que ens porta a models propers al renaixement i a la recuperació de composicions gregues clàssiques. Aquests detalls permeten datar la imatge a principis dels.XVI, com també ens indica la documentació que ens dóna referències de l’inici de la construcció del temple del Corredor.

Per a més informació:

  • GRAUPERA, Joaquim (2012). L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi Doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Universitat de Barcelona.P.192

Imatge de la Mare de Déu de Corredor destruïda el 1936. 
[Fotografia: AHCB –AFB: Pobles de Catalunya, Fons Mas, format petit, capsa 2]
Imatge de la Mare de Déu del Corredor a l'actualitat. [Fot.Joaquim Graupera]

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Mare de Déu de Can Catà de la Vall (Sant Andreu de Llavaneres)


La imatge de la Mare de Déu de Can Catà de la Vall es troba situada com a decoració de la part superior del pilar del començament de l’escala que porta al primer pis de la masia. Sembla una peça reaprofitada ja que l’escala està obrada amb pedra granítica del país i la Mare de Déu està realitzada amb pedra de Montjuïc.
La masia de Can Catà de la Vall es troba situada al nord oest del terme al costat dret de la Riera de la Vall i actualment presenta un aspecte de masia barroca degut a la reformes efectuades l’any 1609 segons testa la clau de l’arcada de la portada. De fet, la família Catà és una de les famílies documentades a Llavaneres des del s.XIV i el primer batlle de la població després de la seva independència de Mataró l’any 1548 va ser Pere Catà de la Vall.
La imatge de la Verge no porta vel i deixa entreveure una llarga i ondulada cabellera. El seu rostre manté un posat trist i presenta una fractura que ha mutilat part del nas. L’ estat de conservació molt deficient i erosionat fa difícil l’observació de certs detalls. La Verge porta túnica i mantell. La túnica presenta plecs a la part inferior de les cames des de l’alçada dels genolls que apareixen inclinats vers el lateral dret de la imatge. L’Infant es troba assegut sobre el genoll dret de la imatge amb el peu dret flexionat sobre el genoll esquerra. Els braços els té estesos vers la mà esquerra de la mare com volent agafar un objecte que no s’acaba de definir degut al desgast, però que podria ser plausiblement un ocell. La presencia del cabell ondulat i deixat anar ens porta a datar la imatge cap a finals del s.XV o principis del s.XVI seguint models del gòtic flamenc.

Per a més informació:
  • BARTRÉS, Gaspar; MANAU, Ferran (1986). Recull històric de Sant Andreu de Llavaneres. Llavaneres:  [Ferran Manau].p.208-209
  • BONET GARÍ, Lluís (1983). Les masies del Maresme. Barcelona: Montblanc; Martín Centre Excursionista de Catalunya. p.308-312
  • GRAUPERA, Joaquim: L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona, (Tesi dirigida per Francesca Español i Bertran) Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art . Data de defensa : 18-04-2012. Dipòsit legal: B. 17380-2012. Tesis en xarxa
Mare de Déu de Can Catà (Fot.J.Graupera)


dissabte, 26 de novembre del 2011

L'escultor gòtic Jordi de Déu i la imatge de la Mare de Déu de Santa Maria de Mataró.

La imatge de la Mare de Déu de santa Maria de Mataró es conserva al Museu Arxiu de Santa Maria provinent de l’Arxiu Diocesà de Barcelona. Representa una imatge de la Mare de Déu amb l’infant en braços que deuria presidir el retaule major de la parròquia de Santa Maria de Mataró. Rosa Maria Terés va atribuir la imatge, en un estudi realitzat, a l’escultor Jordi de Déu. Es tractaria d’una obra realitzada en el seu últim període productiu datable entre el 1390 i el 1418, moment en que estava treballant en el cadirat del cor de la seu de Barcelona. 
La imatge de la Verge esta obrada en alabastre i segons les traces de pintura existents (blau i vermell) es pot afirmar que l’acabat era policromat. La Verge porta un vestit escotat i cenyit per un cinturó decorat amb relleus i el mantell que li cobreix des de les espatlles, li embolcalla els braços. El rostre de la Verge presenta els trets típics de l’escultura gòtica, lleugerament arrodonit amb un lleu somriure i una forma d’ulls peculiar que denota una clara influència francesa. Sobre del cap presenta una corona que descansa sense vel sobre una llarga cabellera. Un altre tret típic de les representacions gòtiques de la Verge és la suau corba que descriu el cos al sostenir el nen en braços. La figura, en general, es troba ben conservada i solament manté desperfectes en la ma de la Verge, el cap que es va trencar a l’alçada del coll i en el nas i finalment s’intueix un desaparegut ocell en la ma de l’infant 

Jordi de Déu va un escultor representatiu del gòtic internacional català. Va ser comprat com esclau per l'escultor Jaume Cascalls, amb el qual va treballar en les tombes reials del Monestir de Poblet des del 1363. Quan va morir Cascalls, Pere el Cerimoniós el va nomenar mestre major dels sepulcres reials l'any 1381. Unes de les obres més representatives d’ell van ser els retaules de Vallfogona de Riucorb (1385) i el retaule d'alabastre de Sant Llorenç a l'església de Santa Coloma de Queralt (1386) els quals mostren paral·lelismes amb la Merededéu de Mataró. A partir del 1390 es va traslladar a Barcelona, ja que el bisbe Ramon d'Escales li va encarregar varies imatges per decorar el cor de la catedral: unes imatges per a la paret i les escultures de l'Arcàngel Sant Gabriel i la Verge de la Anunciació per a l'escala. També se li atribueix l'encàrrec d'esculpir la part alta del claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll amb 50 capitells amb figures, 28 bases i 28 motllures. Una de les altres obres importants va ser la decoració escultòrica de la façana gòtica de l'Ajuntament de Barcelona, feta a l’entorn del 1400, la qual ja signa amb el cognom Jordi Joan, nom que va adoptar un cop assolida la llibertat. La relació d’aquest artista amb Mataró ara per ara, solament es pot explicar a partir de les accions del Bisbe Ramon d’Escales, el qual en aquelles mateixes dates ja va fer encarregar, segons documents conservats, un armari per guardar els ornaments per la parròquia de Mataró.

Bibliografia:

  • BASERAN, Pere (2003). Jordi de Déu i l’italianisme en l’escultura gòtica catalana del segle XIV. Tarragona: Diputació de Tarragona. P.304-318. 
  • BASERAN, Pere (2007). “Jordi de Déu, entre la tradició trescentista i l’estil internacional” a L’art gòtic a Catalunya. Escultura, vol.I. La configuració de l’estil. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
  • TERÉS I TOMÀS, Ma. Rosa (1985). “L’escultor Jordi de Déu i la Mare de Déu del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró ” a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 24, (desembre, 1985), p.44-48.


dissabte, 22 de gener del 2011

El grup escultòric de la Dormició de la Verge a Santa Maria de Mataró (s.XVI)

Fa temps vaig publicar una comunicació on s’analitzava el grup escultòric sobre el trànsit de la Verge de la parròquia de Santa Maria de Mataró (s.XVI). Aquest grup escultòric no es conserva totalment. El 1805, amb la conversió de la capella de sota el campanar en baptisteri, el grup es va fragmentar, la imatge de la Verge es va traslladar a la capella de la Soledat dins l’església parroquial i les imatges dels apòstols es van traslladar a l’ermita de Sant Simó de Mataró. D’aquest grup solament es conserva la imatge de la Mare de Déu, avui a la sala de síntesi del Museu-Arxiu de Santa Maria de Mataró, ja que les imatges dels apòstols van ser destruïdes durant la guerra civil.
L’objectiu d’aquest treball va ser, per una banda, relacionar les dues obres, l’estàtua jaient de la Verge i les imatges dels apòstols, com a parts d’un grup escultòric unitari. Per altra banda, situar en el temps i determinar l’estil del conjunt, ja que diferents historiadors locals havien catalogat de forma diferenciada l’estàtua de la Verge com a gòtica i les estàtues dels apòstols com a romàniques. A tall d’exemple, Lluís Ferrer i Clariana, en el primer volum de la seva monografia sobre la parròquia de santa Maria de Mataró en descriu la parròquia en el s.XV que “A la mateixa època fou tallada i segurament instal•lada la formosa imatge de la Verge de l’ Assumpció....”. Quant a les imatges dels apòstols, opina que “La iconografia coneguda a darreries del s.XIII foren les imatges romàniques dels apòstols, tallades en fusta...”. Per la seva banda, Marià Ribas fa referència que “...Als primers temps del temple gòtic hi havia la capella de la Soledat i dels Sants Apòstols (en la qual es veneraven les imatges dels apòstols del temple romànic)...” Com podem veure es decanta per duplicitat d’estil i època de les imatges.
La documentació conservada sobre la parròquia en situa perfectament el conjunt escultòric a partir de la segona meitat del s.XVI, en que ens descriu una imatge de la dormició de Maria, per tant dins l’etapa del gòtic final i renaixement. Dins aquest període, les representacions escultòriques del tema de la dormició es fan molt populars, fet demostrat per el nombre de conjunts semblants conservats. Les composicions mantenen una tradició gòtica, però de forma intermitent i lenta, algunes d’aquestes imatges van introduint les novetats renaixentistes que arribaran d’Itàlia però que no acabaran d’arrelar en el gust estètic popular català en el s.XVI.
Podem citar com a paral•lels, a nivell iconogràfic i formal, d’aquest grup, en diferents obres : el grup de la dormició de la Verge antigament atribuït a Martí de Liatzasolo (1544), conservada al Museu d’Art de Catalunya, que en estudis recents l’han relacionada amb l’obra de Marià Forment; el grup de la dormició de la Mare de Déu de Jeroni Xanxo (1548) conservat al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell; Grup de Santes Creus (1558) de Perris Austri, o bé, la Talla de la Verge dormida, datable a mitjans del s.XVI i que segurament procedia de la catedral de Lleida.
Si comparem el conjunt mataroní amb aquests exemples, a nivell formal, la composició mataronina mostra l’escena encara amb trets gotitzants i no introdueix les novetats formals, compositives i plàstiques pròpies de la plàstica renaixentista. Pel que fa a l’autoria, en aquests moments al Maresme hi han diferents escultors que es troben treballant en diferents esglésies de la comarca. El més important és Joan de Tours, originari de Turena, que consta documentat a Catalunya a partir del 1509 fins la seva mort a Calella l’any 1563. Aquest escultor va destacar per la talla de fusta i també en el treball en la pedra. A la comarca tenim documentades diverses obres, per una banda, el timpà de l’església d’Arenys de Munt i els retaules major, de Sant Pere i Sant Pau i el de Santa Maria per la mateixa parròquia (1542). A Pineda va esculpir el portal de l’església i també va treballar en el retaule major de l’església parroquial de Calella (1553-1563).
Joan de Tours també va col•laborar amb altres escultors sis-centistes autors de les dormicions esmentades. Va intervenir conjuntament amb Martí Diez de Liatzasolo en la capella de Santa Maria de Jesús de Barcelona (1532), i conjuntament amb Damià Forment en el retaule de Sant Just i Pastor (1531). També va treballar conjuntament amb l’artista mataroní Joan Masiques per diversos retaules entre ells el de Sant Iscle i Santa Victòria i el de Sant Esteve de Canyamars. (1531). A més un dels fills de Joan de Tours, Joan Torres, va contractar la part escultòrica de l’església de sant Vicenç de Montalt (1591-1607). Com podem veure molts artistes catalans del s.XVI, autors de dormicions en altres indrets van treballar conjuntament a la comarca i per tant col•laborar i inspirar-se mútuament . Malgrat tot, la tècnica i l’acabat de la dormició de Mataró té menys qualitat que les dormicions conservades de Damià Forment, Liatzasolo i Xanxo pel que obliga a parlar d’un artista local com autor del conjunt, possiblement Joan Masiques. Segurament, quan es pugui trobar el contracte del conjunt, es podran verificar totes aquestes hipòtesis.

Bibliografia
GRAUPERA, Joaquim: “El grup escultòric sobre el trànsit de la Verge de la parròquia de Santa Maria de Mataró (s.XVI)” a XVII Sessió d’Estudis Mataronins. 25 de novembre del 2000. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2001. Pàgs.115-138 [Text complert de l’article en .pdf]
El Grup de l'apostolat en l'ermita de Sant Simó de Mataró abans de la seva destrucció l'any 1936.

La imatge de la Verge en el primitiu Museu de Mataró a l'Escola d'Arts i Oficis el 1925.
 [BC-Fons Fotografic Salvany : SaP 87404]
Marià Ribas durant la restauració de la imatge [Arxiu part. família Ribas]
Restitució hipotètica del conjunt (J.Graupera)
La imatge de la Verge exposada actualment a la Sala de Síntesi del MASM de Mataró.
Conjunt de la Dormició de la Verge al claustre de Santes Creus


Dormició de la Verge al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell

dissabte, 11 de desembre del 2010

La col•lecció de peces medievals al Museu d’Arenys de Mar

El Museu d’Arenys de Mar té el seu origen en l’antic Museu Fidel Fita. Una mostra de la història i el patrimoni d'Arenys que es remunta a l'any 1917, quan un grup de persones de la vila preocupades pel patrimoni del poble decideix reunir objectes de valor històric i donar-los a conèixer. La voluntat per desenvolupar un museu, però, té moltes dificultats, fet que porta a la crisi d’aquesta iniciativa. L'any 1953 la Diputació Provincial de Barcelona i l'Ajuntament d'Arenys de Mar signen un conveni per a l'adaptació d'un local del poble com a museu i biblioteca. Amb el temps, per problemes d'espai, el fons s’emmagatzema i algunes peces es retornen als seus propietaris. El Museu d’Arenys de Mar va obrir les portes de nou el 13 de març de 1983 amb motiu de la cessió per part de la Generalitat de Catalunya de la col•lecció de puntes Frederic Marès i Deulovol, que aquest va donar en dipòsit amb la condició que fos exposada a Arenys de Mar sota el nom de Museu Marès de la Punta.
L'any 1998, el Museu es va ampliar amb la donació del fons de minerals de Joaquim Mollfulleda i Borrell, que es va ubicar en un edifici adjunt sota el nom de Museu Mollfulleda de Mineralogia. Avui en dia, el Museu disposa de dos seccions: el Museu Marès de la Punta on també es troba un espai dedicat a la història d'Arenys de Mar on s’exposa una part representativa del Fons Fidel Fita i el Museu Mollfulleda de Mineralogia.
Els objectes d’època medieval conservats en el museu, a part de les puntes de la col•lecció Marés, provenen la majoria dels objectes recollits per Josep Maria Pons Guri al llarg de la seves activitats com a investigador. En els anys 1949-1950 i 1957 Josep Ma. Pons i Guri es va fer càrrec de les excavacions arqueològiques al poblat ibèric de la Torre dels Encantats. Les troballes que s’hi van fer van ser l’inici del Museu Municipal Fidel Fita, inaugurat l’any 1957 en les actuals dependències municipals. Tot i que el Museu va tancar les seves portes l’any 1977, gràcies a la incansable tasca de Josep Maria Pons i Guri, els seus fons, d’altra banda ben variats, van continuar ampliant-se.
En la pàgina web del Museu, s’hi pot veure una exhaustiva feina de catalogació del fons que es pot consultar en la mateixa pàgina web. Els objectes es presenten catalogats per categories (Categoria de puntes i teixits : indumentària, complements...), classificació del Fons Fidel Fita (arqueologia, nàutica, imagineria religiosa...),etc.
Entre els objectes medievals més desacatats són la col•lecció de rajoles medievals, les puntes, objectes ceràmics provinents de derelictes trobats per pescadors de la zona (Arenys, Llavaneres...) i objectes aïllats que alguns d’ells presenten una singular importància com una campana del segle XIV (Núm. Reg. 3788) provinent de Sant Pere de Riu (Tordera); una Mare de Déu gòtica del s.XIV (Núm. Reg. 9955) de procedència desconeguda o un fragment del retaule de Sant Martí d’Arenys de Munt (Núm. Reg. 3805) obra de Jaume Safont, que representa un cap de vedell en pedra de color gris, procedent del retaule de l'altar major de l'Església de Sant Martí d'Arenys de Munt destruït el juliol de 1936.

Per qui li interessi accedir a la web del Museu i al fons complert inventariat:

ALGUNS MODELS DE FIXES DE L'INVENTARI



divendres, 14 de maig del 2010

Unes mènsules del palau de Blanes al Museu de Mataró

[18 de maig ] DIA INTERNACIONAL DELS MUSEUS
En el Museu de Mataró es conserven, integrades a la seva entrada, unes restes procedents del palau gòtic dels vescomtes de Cabrera a Blanes. Es tracta d’un arc carpanell i dues mènsules que han estat analitzades per l’amic i company de la junta d’Amics de l’Art Romànic, Dr.Joan Valero. Aquest estudi ha estat publicat recentment en el darrer exemplar de la revista Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró (Núm.96, gener del 2010) el qual forma part de la tesi doctoral dirigida per la Dra Francesca Español i presentada l’any 2004 amb el títol Pere Oller, escultor.
La primera de les mènsules que integren el conjunt es troba decorada amb tres àngels que sostenen al centre l’escut dels Cabrera. A l’altra s’hi troba representat en el centre un quadrúpede mutilat que gira el cap endarrere. A la seva dreta hi ha una figura femenina d’estètica cortesana i a l’esquerra un jove vestit amb una hopalanda i que sosté un objecte difícil de definir, que podria correspondre a un arc. Segons Valero correspon a l’escena de la caça de l’ unicorn, que iconogràficament representa una raresa a Catalunya, ja que hi ha pocs casos documentats, els quals son referenciats a l’article. A banda de descriure els altres elements escultòrics conservats del palau de Blanes en altres indrets, tant al MNAC com a Blanes mateix, l’article es centra principalment en l’autoria de les peces esmentades.
Valero presenta, de forma exhaustiva i documentada, els testimonis que acrediten que els relleus van ser obrats pel taller d’Arnau Bargués, el qual en aquells moments estava actiu treballant, a banda del palau de Blanes en altres projectes com el del palau del Rei Marti l’humà a Poblet, el del palau de Valldaura i el de la casa de la ciutat de Barcelona, en una cronologia que es mou entre finals del s.XIV i principis del segle XV (1398 al 1401 aprox).
La importància d’aquest taller, segons Valero, és que introdueix a casa nostra les novetats del gòtic internacional provinents de centre Europa. Hi ha representacions molts similars a les del Palau de Blanes a la Sainte-Chapelle de Vincennes, a la capella parisenca de Notre-Dame de Bonnes-Nouvelles entre altres.
Malgrat que no és l’objectiu de l’article, trobo a faltar una referència al fet de com van arribar aquestes peces al Museu de Mataró i com es van incorporar en els elements estructurals del vestíbul de l’entrada. Celebrem la publicació d’aquest estudi i recomanem la seva atenta lectura ja que ajuda a comprendre una part del nostre patrimoni, que malgrat no ésser de la ciutat de Mataró, s’hi conserva com a part integrant del nostre museu local.

BIBLIOGRAFIA
Valero Molina, Joan: " Dues mènsules del Museu de Mataró, procedents del palau dels Cabrera a Blanes. Reflexions sobre l'escultura en els tallers d'Arnau Bargués" a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, núm.96 (gener del 2010), pàgs.22-34
Palau de Blanes [Fotografia:Josep Renalias,2007]Mènsules del Museu de Mataró [Fotografies, J.Graupera,2007]