diumenge, 26 de juliol del 2015

Les esglésies gòtiques del Maresme presents al Curs d’Estiu de la Universitat de Lleida del 2015


Dimarts dia 21 de juliol de 2015 de 12 a 14h. al Centre Cultural Les Monges, de la Seu d’Urgell i dins del marc del Curs “L’Artista Medieval II” organitzat per la Universitat de Lleida i Amics de l’Art Romànic de l’Institut d’Estudis Catalans vaig poder presentar una comunicació que té per protagonistes les esglésies gòtiques de la comarca del Maresme. 
Amb el títol “Lligats pel contracte: límits i condicionants creatius de l’artista medieval”, vaig analitzar quins condicionants van establir els promotors d’aquestes esglésies sobre els artífex i mestres d’obres per tal que aquests s’ajustessin al màxim al seu projecte. 
En el s. XVI el Maresme va veure un esclat constructiu de renovació dels edificis parroquials. Es van aterrar els vells edificis romànics per substituir-los pels gòtics. Era necessari perquè els romànics s’havien quedat petits per a la població, però també va ser una oportunitat perquè els nous promotors, els incipients ajuntaments, fessin una demostració del seu poder amb aquestes edificacions que s’adaptaven a les noves modes. Aquests promotors van procurar controlar al màxim les noves construccions amb contractes molt detallats dels que ara podem extreure informació, com per exemple els models utilitzats, d’on s’extreien els material, els pagaments, etc. 
En el marc d'aquest curs de la UdL vaig poder participar també en la visita guiada al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell on vaig presentar un resum de la història del Museu i del sentit i ordenació museogràfica de la col·lecció medieval exposada.

Per consultar el programa general del curs: premeu aquí.

Obertura del Curs d'Estiu de la UdL a càrrec dels Dr. Francesc Fité i Francesca Español
Presentació de la meva comunicació a càrrec de la Dra.Francesca Español.
Presentació de la meva comunicació “Lligats pel contracte: límits i condicionants creatius de l’artista medieval
 Visita comentada al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell
 Visita comentada al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell
Alumnes participants en el curs.

dissabte, 18 de juliol del 2015

Un calze gòtic de plata procedent de ca l’Arquer d’Arenys de Munt

Sembla que els Arquer de la quadra de Gascons d’Arenys de Munt van poder reunir una col·lecció àmplia d’objectes litúrgics d’orfebreria (calzes, reliquiaris, etc). Aquest tresor es va anar dispersant al llarg dels segles, especialment després de la Guerra del Francès. Malgrat tot, se'n va conservar una petita part que romangué en mans dels descendents a la capella del mas i també algunes peces disperses es van anar conservant en col·leccions particulars i museus, com el Museu d’Art de Girona i el Museu Marès de Barcelona. Circula una llegenda poc versemblant de que l'origen d'aquest tresor formava part del tresor càtar ja que els Arquer provenien de la zona occitana.
La casa de subhastes Sedart (http://blog.setdart.com/caliz-cataluna-u-occitania-principios-del-siglo-xiv-lote-34003935/ ) va posar a subhasta el 2013 un calze gòtic de principis del segle XIV (21 x 14,5 cm.) procedent del mobiliari litúrgic dels Arquer.
La peça presenta un peu de perfil lobulat i esglaonat, el qual es troba decorat en el seu alçat amb una banda gravada a força de rombes. En ell hi figuren en els  seus lòbuls tres gravats repussats relacionats amb la Passió de Crist i a l'Eucaristia, coherent a la funcionalitat de la peça. En un d'ells veiem la creu acompanyada pels instruments de la Passió (tenalles, llança, esponja xopa de vinagre, etc.) i  situada sobre un terra rocós puntejat. En un altre lòbul veiem una túnica flanquejada per soldats fent referència a l'episodi en el qual els soldats li treuen la túnica a Crist i se la juguen als daus. Finalment, el tercer lòbul allotja la representació de la columna a la qual van lligar a Crist per la seva flagel·lació, acompanyada per dos fuets i envoltada per la soga amb què es va lligar a Crist.
Des del centre del peu arrenca el fust de la copa, que presenta una secció poligonal de set cares típicament gòtica en una certa gradació en alçat separada per motllures llises imitant estructures arquitectòniques. Tocant a la part del receptacle de la copa hi ha el nus o magolla amb la mateixa secció del peu. En la seva part superior, llisa, ostenta la inscripció “DEUS ARCUM SUUM TENDIT” (“Déu tensa el seu arc”) que identifica la peça amb el llinatge dels Arquer. El seu perfil està decorat amb xarxes de rombes gravades, mantenint una clara unitat estilística amb el peu i la resta del fust. Sobre aquest nus veiem un rodet de nou facetat, que dóna pas a la copa, llisa ja trencant amb l'uniforme facetat, si bé el manté en la subcopa, molt reduïda. Aquesta està formada per una corona de fulles, de les quals les més grans coincideixen amb els angles del facetat inferior.
Tal com vàrem descriure en l'altra notícia esmentada d'aquest bloc, la força de Gascons era una jurisdicció senyorial d’Arenys de Munt, vinculada al castell de Montpalau, del qual també n'eren castlans els Goscons, sota el domini dels Cabrera. Es troba situada a l’inici del camí de Vallalta, al veïnat de Goscons, al tram mig de la vall de Goscons i comprenia els actuals llocs de Goscons, Sacreu i Vallalta.
 Els Gascons es troben documentats a l’indret des del s.XI. El primogènit  de la nissaga, era tradicionalment anomenat Tomàs. El darrer Tomàs de Goscons va morir al darrer quart del s.XIII, i juntament amb la seva muller Ferrara van ser pares de Brunissenda l'última hereva que va portar el cognom. Aquesta, l’any 1266,  es va casar amb Pere d'Arquer que va portar un nou cognom a la jurisdicció. Els Arquer, Arquier o Arque sembla que provenien d’una família occitana que va emigrar fugint de la represàlia de la croada albigesa i buscant protecció dels comtes de Barcelona.
A la masia s’hi conserva un hipogeu amb una sala rodona amb set urnes i una creu càtara esculpida al centre, a vint metres de profunditat sota el celler. Una antiga llegenda popular diu que en aquesta força al segle XIII s’hi va amargar un important tresor càtar consistent en uns reliquiaris de gran valor i un suposat Sant Calze.
Per la cronologia aquest calze gòtic no podria pertànyer a un hipotètic tresor càtar del s.XIII.
.

dimarts, 14 de juliol del 2015

" De romà a Romànic. L'art de l'antiguitat tardana al Maresme " al programa El Racó de Mataró Ràdio (89.3 fm)

El passat dijous 9 de juliolde 2015 vaig ser convidat al programa 315 de "El Racó" de Mataró Ràdio (89.3 fm) per parlar de « De romà a Romànic. L'art de l'antiguitat tardana al Maresme». El programa, organitzat pel Grup d'Història del Casal, va estar dirigit per la Sandra Cabrespina i la Núria Gómez, a la part tècnica hi va participar en Carles Capella.
Durant l'antiguitat tardana, va viure's una completa transformació de les bases polítiques i socials de l'Imperi romà i es comenen a establir-se les bases del que serà l'etapa medieval. En aquesta etapa es segur que el topònim d’Iluro va evolucionar en Ilurona/Alarona. Aquesta evolució es detecta en altres llocs a partir del s.VI.A mitjans del s.V es detecten també una sèrie de remodelacions en el perímetre urbà d’Iluro, que ens permet parlar de dues trames urbanístiques diferents. Durant la segona meitat del s.VI encara podem parlar d’una ciutat plenament activa amb evidències que demostren que el nucli habitat encara no havia desaparegut del tot i encara hi ha una activitat comercial important envers altres centres productors de la mediterrània.
Pel que fa a l’àrea rural d’Iluro, l’evolució d’aquesta etapa és menys coneguda. A partir de la segona meitat del s. IV i principis del s. V es produeix una ruralització de moltes vil·les i s’entreveu l’inici d’una situació prefeudal, amb vincles de dependència dels propietaris i els pagesos. A partir del s.VI al VII hi ha una generalització de la fundació de capelles cristianes a les explotacions rurals. Sembla ser que les vil·les, a finals del període visigot, pateixen la crisi econòmica i s’inicia un procés de decadència. Aquesta evolució rural també comportarà com a conseqüència la decadència d’aquestes capelles rurals i es legisla sobre l’obligatorietat dels propietaris a destinar un terç de les almoines a refer els desperfectes de les capelles i estipula que si una capella no hi ha sacerdot propi que s’encomani a un sacerdot veí perquè no es perdi el culte. 
No sabrem mai l’evolució que prendria l’art durant el període visigot, ja que la invasió musulmana va provocar una ruptura dins l’evolució d’aquestes formes, una dispersió de la població i una acceleració d’aquesta inèrcia, durant el període visigot, d’autarquia rural de la societat.
Cap el 713-714, els musulmans trepitgen Catalunya i fins i tot arriben a l’alçada de Narbona. Sembla ser que les reaccions als musulmans per part dels hispanoromans i visigots van ser diferents. Per una banda, uns fugiren vers el territori franc (hispani), altres es van refugiar a les zones de muntanya, produint un acceleració de la tendència de l’antiguitat tardana del despoblament de les zones planes de les depressions litorals, prelitorals i la plana central de Catalunya. La comarca del Maresme va esdevenir frontera amb els musulmans entre la capitulació de Girona, el 785 i l’ocupació de Barcelona del 801 per part dels francs. 
Segurament durant aquest curt període la població rural en les vil·les tardoromanes devia continuar i el nucli urbà d’Alarona, devia quedar abandonat. Possiblement, a nivell toponímic aquest abandonament ha quedat reflectit en la manca de continuïtat del topònim Alarona per designar aquest nucli de població concentrada i l’aparició del mot Civitas Fracta i Mataró com a nova forma per a designar-lo.
Les tropes carolíngies segurament van pactar amb aquests nobles rurals desprès de la caiguda de Girona per tal que acceptessin el poder franc.Durant el període comprès entre la conquesta de Barcelona pels francs, l’any 801, i la independència formal dels comtats de la Catalunya Vella respecte el poder franc, al voltant de l’any 1000, es produeix a la Catalunya Vella i també en el Maresme, una repoblació i reorganització del territori, en base a les parròquies i monestirs, per tal de fer efectiva l’ocupació franca, que portarà indirectament a un augment de l’activitat constructiva en l’estil que anomenem preromànic.

Per escolta-ho en MP3:  Descarrega’l Durada de la gravació: 59,26 minuts (27 Mb).



dimecres, 8 de juliol del 2015

Ca l’Arquer i la quadra de Goscons a Arenys de Munt.

La força de Goscons era una jurisdicció senyorial d’Arenys de Munt, vinculada al castell de Montpalau, del qual també n'eren castlans els Goscons, sota el domini dels Cabrera. Es troba situada a l’inici del camí de Vallalta, al veïnat de Goscons, al tram mig de la vall de Goscons i comprenia els actuals llocs de Goscons, Sacreu i Vallalta.

A les obres de restauració de mitjans del s.XX s’hi va trobar evidències arqueològiques de què sota la masia hi ha restes d’una la vil.la romana del Baix Imperi, que dominava el pas que unia la Via Augusta amb l'interior. 
Els Goscons es troben documentats a l’indret des del s.XI. El primogènit de la nissaga, era tradicionalment anomenat Tomàs. El darrer Tomàs de Goscons va morir al darrer quart del s.XIII, i juntament amb la seva muller Ferrara van ser pares de Brunissenda l'última hereva que va portar el cognom. Aquesta, l’any 1266, es va casar amb Pere d'Arquer que va portar un nou cognom a la jurisdicció. Els Arquer, Arquier o Arque sembla que provenien d’una família occitana que va emigrar fugint de la represàlia de la croada albigesa i buscant la protecció dels comtes de Barcelona.
El centre de la quadra de Goscons hi ha la masia de ca l’Arquer. Aquesta casa forta fins a la guerra del francès es composava d’un edifici central protegit per espitlleres i matacans i flanquejat per dues torres rodones de les quals, degut a la seva destrucció al s.XVIII, únicament en resten els fonaments. La casa presenta, actualment, una planta quadrada amb teulada a quatre aigües i consta de baixos, dos pisos i golfes. El portal és adovellat i al damunt hi ha una important finestra coronella obrada amb capitells seriats de pedra de Girona. La resta de finestres, moltes amb espitllera, són tardo gòtiques d’arc conopial amb carasses i blasons a les mènsules. Al recinte jussà de la casa s’aplegaven la capella d’estil romànic sota l’advocació de la Mare de Déu de Goscons també desapareguda i altres edificacions annexes al voltant del pati central, encerclat per una muralla a dos nivells tancada per un gran portaló blasonat i protegit per un gran matacà emmerletat.
Després d’un llarg període de deteriorament, a mitjans segle XX, la casa va ser restaurada i en el decurs de les obres va ser quan van aparèixer les restes arqueològiques d’època romana, que hem esmenat. Actualment fa funcions de casa de colònies. El seu aspecte anterior es pot observar en un exvot conservat a l'Arxiu Diocesà.
A la masia s’hi conserva un hipogeu amb una sala rodona amb set urnes i una creu càtara esculpida al centre, a vint metres de profunditat sota el celler. Una antiga llegenda popular diu que en aquesta força al segle XIII s’hi va amargar un important tresor càtar consistent en uns reliquiaris de gran valor i un suposat Sant Calze.
Sembla que els Arquer van poder reunir una col·lecció àmplia d’objectes litúrgics d’orfebreria (calzes, reliquiaris, etc). Aquest tresor es va anar dispersant també al llarg dels segles, especialment després de la Guerra del Francès, menys una petita part que romangué en mans dels descendents a la capella del mas. Algunes peces disperses s’han conservat en col·leccions particulars i museus, com El Museu d’Art de Girona i el Museu Marès de Barcelona. 
Des de finals del segle XVII, els Arquer tenien també casal al carrer Lledó de Barcelona vora l'església de Sant Just i Pastor.


Bibliografia

  • ARMENGOL, Josep Maria (1988). Fulls informatiu del romànic. Arenys de Munt: Ed,Mun
  • ARTIGAS, Buron, Vicenç (1981). Esglésies Romàniques Catalanes. Barcelona: Artestudi Edicions.
  • BONET i GARí, L. (1983). Les masies del Maresme. Barcelona: Montblanc; CEC
  • PONS GURI J.M. (1983). Inventari dels pergamins del arxiu històric Fidel Fita d’Arenys de Mar. Barcelona: Generalitat de Catalunya
  • PONS GURI J.M. (1944). Un siglo de arte religioso en San Martín de Arenys. Arenys de Mar: Tip. J. Tatjé

dijous, 2 de juliol del 2015

Aplec de sant Pere de Clarà - 2015 i vuitè col·lacionable sobre la història del priorat.

La passada tarda del diumenge 28 de juny de 2015 va tenir lloc a l'ermita de Sant Pere de Clarà l'aplec anual. L'acte, organitzat per la família Figueras propietària del mas, va començar amb una celebració eucarística a la capella de l'antic Priorat. Acabat l'acte es van cantar els goigs de Sant Pere de Clarà. Tot seguit vaig tenir el plaer de presentar el vuitè col·leccionable de la història del priorat que es reparteix gratuïtament als assistents (també el podeu descarregar en pdf a l’enllaç que hi ha al final d’aquest article). Al mateix temps que la gent podia ballar unes sardanes, hom va poder degustar coca acompanyada de moscatell.

Aquest vuitè opusclet tracta de l'abandonament del culte al priorat El final del culte a l’església de Clarà es pot situar a l’any 1713, quan l’església va ser profanada i es va retirar la potestat de celebrar-hi l’eucaristia “...quia dicitur ecclesia fuit polluta, amplius in ea non fuit missa celebrata...”. L’any 1752, la capella ja es descriu com abandonada i ruïnosa amb uns trenta anys sense culte. 
EL mobiliari litúrgic que contenia es va anar dispersant i perdent. Alguns dels sarcòfags van ser utilitzats l’any 1906 per Puig i Cadafalch per decorar la façana de l’església parroquial de Sant Julià d’Argentona. En la memòria de la visita de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques efectuada l’any 1877, s’esmenta que la masia annexa encara conservava tres velles imatges de fusta que van ser cremades per evitar la seva profanació. Ho explica així: “—Com que va venir un dia lo Sr. Bisbe y va treuren la benediccció, portaren aquí lo Sant Pere, un Sant Crist y una Mare de Deu que'la teniam peraqui mal endrassats, y havent passat després mossen Jaume lo [rector d' Orrius, ho va veure y va dir: Que 'n feu de aixó á n’aqui, no veyeu (que algun mosso ó vosaltres mateixos pot pecarhi, y son tan vells y mal fets aquesta Mare de Deu y aquest Cristi... lo millor que podeu fer es cremarho que ni vos fará nosa ni tampoch ningú podrà pecarhi; y ho varem cremar.” 
El dibuixant i membre de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques Eudald Canivell i Masbernat (Barcelona, 1858 - 1928) en una de les visites al priorat l’any 1877 va realitzar diversos dibuixos que mostren de forma gràfica i nítida l’aspecte d’abandonament del conjunt.

Per aconseguir els fulls col·lacionables (en pdf):

Col.lecionable Núm.1 (2008): Els orígens del Priorat de Clarà
Col.lecionable Núm.2 (2009): La dependència del monestir de Sant Cugat del Vallès (985-1025)
Col.lecionable Núm.3 (2010): La dependència dels senyors de Burriac (1025-1080)
Col.lecionable Núm.4 (2011): La dependència de l'abadia de Cluny i de Sant Pere de Casserres (1080-1359)
Col.lecionable Núm.5 (2012): La crisi del priorat (s.XIV-XV)
Col.leccionable Núm.6 (2013): La dissolució de la comunitat en el s.XVI.
Col.leccionable Núm.7 (2014); La unió amb la diòcesi de Solsona (1592-1713)


Desprès de la sortida de l'ofici
Pilar Figueras durant la presentació de l'acte .
Moment de la presentació del vuitè col.leccionable
Moment de la degustació de la coca i el vi moscatell.
Moment de la degustació de la coca i el vi moscatell.
Ballada de sardanes