u no era només veure peces singulars, sinó comprendre com un mateix llenguatge escultòric, caracteritzat per rostres triangulars, mans allargades, traços trepanats i ulls amatllats, es va difondre per un territori que abraçava el Rosselló, l’Aude, Catalunya, la Provença, Navarra i, fins i tot, la Toscana i el nord d’Itàlia.
El Mestre de Cabestany continua sent una de les grans enigmes de l’escultura romànica. Del seu autor no en sabem pràcticament res: ni el nom, ni la procedència exacta, ni la biografia. El nom, encunyat per Josep Gudiol el 1944 a partir del timpà de Cabestany, serveix per agrupar un conjunt d’obres d’extraordinària qualitat i d’un estil tan personal que, malgrat les discussions historiogràfiques, continua permetent parlar d’un mateix mestre o d’un taller molt unitari. Va ser precisament aquesta capacitat de crear imatges inquietants, expressives i plenes d’energia el que va fer que, quan el 1934 es va descobrir el timpà de Santa Maria dels Àngels de Cabestany, els investigadors comprenessin que tenien davant una personalitat artística excepcional. A partir d’aquell descobriment es va iniciar la recerca de les altres peces que avui s’atribueixen al mestre i que, disperses per tan diversos territoris, configuren un dels itineraris artístics més fascinants del romànic europeu.
Divendres, 30 d’octubre: de Barcelona a Cabestany i Carcassona
Vàrem sortir de Barcelona a les 7.30 del matí, des del carrer Pelai, amb destinació al Rosselló. El trajecte ens va permetre introduir el tema central del viatge: qui era el Mestre de Cabestany, quines obres se li atribueixen i per què la seva escultura resulta tan difícil de classificar dins del romànic del segle XII. No es tractava d’un artista convencional. La seva obra trenca molts dels esquemes que associem amb l’escultura romànica, especialment per la intensitat dels rostres, la deformació deliberada de les proporcions i una capacitat narrativa que converteix les pedres en autèntics relats plens de moviment, tensió i simbolisme.
La primera visita del viatge va ser el Centre d’Escultura Romànica Mestre de Cabestany, un museu didàctic que permet entendre la dimensió real d’aquesta producció artística. Allà vàrem poder veure rèpliques de moltes de les obres conservades en llocs allunyats entre si i seguir, d’una manera molt clara, la difusió del seu estil per Catalunya, el Rosselló, el sud de França, la Provença i Itàlia. La visita va ser especialment útil perquè va permetre al grup situar cada peça que després veuríem in situ dins d’un conjunt més ampli. El museu posa en valor un artista que, malgrat la qualitat indiscutible de la seva obra, continua sent poc conegut per al gran públic.
Després de la visita vàrem dinar i, a la tarda, vàrem continuar el trajecte fins a Carcassona. Un cop feta l’entrada a l’hotel i instal·lats, el temps lliure va permetre conèixer la ciutat i, sobretot, passejar per la seva famosa ciutadella medieval. Carcassona, amb les seves muralles, les seves torres i el seu impressionant conjunt fortificat, va oferir un primer marc molt adequat per al viatge: una ciutat que conserva de manera especialment intensa la memòria medieval i que prepara el visitant per entrar en un territori ple d’abadies, esglésies i escultures romàniques. El sopar va ser lliure i cada participant va poder gaudir de l’ambient de la ciutat abans de descansar per afrontar la segona jornada.
Dissabte, 31 d’octubre: Saint-Papoul, Rieux-Minervois i Lagrasse
El dissabte vàrem dedicar la jornada a tres de les parades més importants de l’itinerari: Saint-Papoul, Rieux-Minervois i Lagrasse. Després d’esmorzar i abandonar l’hotel, ens vàrem dirigir a l’abadia benedictina de Saint-Papoul, situada a l’Aude, a poca distància de Castelnaudary i Carcassona. El conjunt monàstic, amb el seu claustre i les seves dependències, ens va permetre entrar de ple en la cultura monàstica medieval. Però l’interès principal de la visita era la presència d’obres atribuïdes al Mestre de Cabestany a l'exterior de l’absis i a l’absidiola nord de l’església abacial. Els capitells i mènsules conservats són peces de gran qualitat, en què es reconeixen molts dels trets que defineixen l’estil del mestre: la intensitat de les mirades, la deformació expressiva dels cossos, la sofisticació dels plecs i una capacitat extraordinària per convertir la pedra en narració. Saint-Papoul ens va permetre comprendre que el Mestre de Cabestany no era només l’autor d’un timpà isolat, sinó l’artista d’un conjunt coherent d’obres que compartien un mateix univers formal i espiritual.
Tot seguit vàrem continuar cap a Rieux-Minervois, on ens esperava una de les esglésies més singulars del romànic francès: l’església de l’Assumpció. Es tracta d’un edifici de planta centralitzada, format per naus circulars, que el situa en relació amb altres grans exemples europeus d’arquitectura rotonda, com Sant Vital de Ravenna, la capella palatina d’Aquisgrà o Saint-Bénigne de Dijon. L’església és esmentada per primera vegada l’any 1096, quan l’arquebisbe de Narbona va morir a Rieux mentre venia a supervisar-ne la construcció. La visita a Rieux-Minervois va ser especialment interessant perquè l’edifici conserva nombroses escultures atribuïdes al Mestre de Cabestany. La relació entre l’arquitectura circular i la decoració escultòrica crea un espai de gran intensitat, en què la llum, el moviment del visitant i la presència de les imatges contribueixen a construir una experiència religiosa molt particular. No és una església convencional: la seva disposició obliga a girar la mirada, a recórrer l’espai i a descobrir progressivament les escenes i els personatges esculpits. Va ser un dels moments més memorables de la jornada.
Després de dinar, vàrem agafar l’autocar per anar a dinar a Lagrasse, on ens esperava una de les visites més importants del viatge: l’abadia de Santa Maria de Lagrasse. Situada en ple massís de les Corbières, és un dels grans monestirs benedictins del sud de França. Fundat al segle VIII, el monestir va viure una història molt complexa i, durant la Revolució Francesa, va ser venut com a bé nacional i dividit en dues parts. Una part va tornar a la vida religiosa i avui és ocupada per la comunitat de canonges regulars de la Mare de Déu, mentre que la part medieval del monestir va passar a mans públiques i es pot visitar museïtzada. La visita ens va permetre resseguir l’estructura del conjunt monàstic i comprendre la dimensió d’un dels grans centres religiosos medievals del territori. Però, un cop més, l’atracció principal era la relació amb el Mestre de Cabestany. A Lagrasse es conserven fragments d’un portal destruït de l’església abacial atribuïts al mestre, així com un petit museu dedicat a la seva obra. Les peces, tot i estar fragmentades i distribuides al museu i al cementiri, permeten apreciar la qualitat de l’escultura i la força del seu llenguatge.
Després de la visita, vàrem fer una passejada per la vila medieval, que conserva una disposició urbana de bastida, típica de la baixa edat mitjana, amb una plaça central, l’antic pont sobre el riu Orbieu i restes de muralles amb portals. El conjunt, amb l'església gòtica, les seves cases antigues i el seu ambient ben conservat, va oferir un final molt adient per a una jornada molt intensa. De retorn a Carcassona, el sopar va ser lliure i l’allotjament a l’hotel va permetre descansar abans de l’últim dia del viatge.
Diumenge, 1 de novembre: Saint-Hilaire, Limoux, Le Boulou i retorn
El diumenge, després d’esmorzar i deixar l’hotel, vàrem agafar l’autocar per dirigir-nos a l’abadia benedictina de Saint-Hilaire. Les primeres referències d’aquest lloc es situen al segle VI, prop de la tomba de sant Hilari de Carcassona, considerat el primer bisbe de la seu i vinculat als reis visigots. Inicialment dedicat a sant Sadurní, més endavant va adoptar l’advocació de sant Hilari, que ha arribat fins avui. La visita a Saint-Hilaire ens va permetre veure un dels conjunts monàstics més interessants de la zona i, sobretot, contemplar el famós sarcòfag de sant Sadurní o Serní. Es tracta d’un relleu esculpit en un únic bloc de marbre blanc dels Pirineus, atribuït al taller del Mestre de Cabestany. Les escenes que envolten l’altar expliquen la vida de sant Serní, primer bisbe de Tolosa al segle III, i constitueixen una peça de gran interès per entendre la difusió de l’estil del mestre més enllà dels grans timpans i portals. La qualitat de la talla, la composició de les escenes i la força expressiva de les figures confirmen, una vegada més, la importància d’aquest taller dins del panorama de l’escultura romànica europea.
Tot i que l’església de Santa Maria del Voló és del segle XVII, conserva parts d'un portal romànic de marbre blanc atribuït al Mestre de Cabestany. El fris que decora el portal, amb escenes de la infància de Jesucrist, va servir per tancar el viatge amb una de les peces més representatives del mestre. Davant d’ella, vàrem poder repassar molts dels temes que havíem anat desenvolupant durant els tres dies: la qualitat excepcional de l’escultura, la difusió del taller per un territori molt ampli, la relació entre arquitectura i decoració escultòrica i la capacitat del romànic per crear imatges de gran força visual i espiritual. El portal del Voló a més, tenia un valor especial perquè ens situava de nou en territori català, just abans de retornar a Barcelona.
Per a mi, com a guia, va ser especialment gratificant compartir aquest recorregut i ajudar a llegir les peces dins del seu context. El Mestre de Cabestany ens va permetre veure que el romànic no era un art uniforme ni repetitiu, sinó un període ple de personalitats creatives capaces de proposar solucions sorprenents i de deixar una empremta que encara avui continua fascinant qui s’hi apropa. I, al costat d’aquesta descoberta artística, ens emportàvem també el record dels àpats compartits, de les converses durant els trajectes i de les passejades per Carcassona i Lagrasse: aquella part del viatge que transforma un itinerari cultural en una experiència col·lectiva.
