divendres, 20 de novembre del 2009

Les creus de terme del Maresme. Objecte de la conferència a Ca l'Arenas

El passat dijous 19 de novembre de 2009 vaig ser convidat per realitzar una conferència al Museu de Ca l’Arenas. Centre d’Art del Museu de Mataró. L’acte va estar organitzat per l’associació Amics de Ca l’Arenas i va ser presentat per Nico Guanyabens. En la primera part de la conferència vaig plantejar el concepte de creu de terme. Malgrat que s’utilitza aquest concepte per designar-les, no totes les creus conservades tenien aquesta funció, ja que podien ser creus de cementiri, creus de camins, de comunidors etc. Aquest fet, fa que se les anomeni també creus monumentals o creus de pedra, termes també qüestionables ja que no totes tenen la presència d’escultures, i a més moltes d’elles estan obrades en ferro. Albert Bastardes va proposar el terme de creus al vent, per superar aquest atzucac, però el terme proposat no va fer gaire fortuna i se les segueix anomenant creus de terme.
En una segona part de la xerrada vaig repassar les creus documentades i conservades del Maresme, analitzant a priori, els materials i la iconografia. Les creus van estar ordenades per la seva cronologia i estil (gòtic, renaixentistes i neogòtiques), analitzant una per una els diferents aspectes tant formals com conceptuals i iconogràfics. De les conservades destacar d’època gòtica les d’Alella, Teià i Masnou, de les del renaixement la de Mataró i de les neogòtiques les obrades per Puig i Cadafalch i Domènech i Muntaner sobretot a Canet de Mar.
Al final hi va haver un torn de preguntes on es va veure clar que la gent coneix aquests bocins de patrimoni del passat ja que formen part d’un paisatge quotidià i molta gent les tenia identificades plenament per haver-les vist alguna vegada. Malauradament, la guerra civil del 1936-39 va fer que moltes d’elles es destruïssin i no arribessin a nosaltres, fet que va empobrir el nostre antic ric patrimoni.

diumenge, 15 de novembre del 2009

"La funció funerària dels monestirs medievals del Maresme ". Comunicació presentada a les III Jornades de Recerca Local i Comarcal del Maresme

El passar dissabte 14 de novembre de 2009 es va celebrar a l'edifici de la Biblioteca Ernest Lluch les III Jornades de Recerca Local i Comarcal del Maresme. En aquestes Jornades que tractaven sobre el tema del patrimoni funerari del Maresme, Joan Bou, Jaume Vellvehí i Joaquim Graupera van presentar una comunicació sobre la funció funerària dels monestirs medievals del Maresme, centrant-se ens els casos del priorat de Sant Pere de Clarà (Argentona) i el cas de Santa Maria de Roca Rossa a Tordera.
Fa uns anys es va constituir un grup de recerca sobre els monestirs medievals que integrava al Centre d'Estudis Argentonins “Jaume Clavell”, el Cercle d'Història de Tordera i el Grup d'Història del Casal de Mataró. Es va elaborar un projecte inicial d'investigació que contemplava l'estudi de fons documentals, l’anàlisi de restes conservades i intervencions arqueològiques. El projecte però no va acabar d'arrencar i la recerca s'ha anat desenvolupant a partir de l'interès concret en els monestirs de Sant Pere de Clarà a Argentona i Santa Maria de Roca Rossa a Tordera, i de forma puntual i individualment per membres de cada una de les entitats esmentades. En motiu però de la celebració de les IV Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme, que organitza periòdicament el Grup d'Història del Casal, i que en aquella ocasió es dedicaren als monestirs medievals; membres del Grup d'Història van constituir-se en equip de recerca que volia aprofundir en diferents aspectes d'aquestes dues institucions medievals, un d'ells, precisament, la seva funció funerària.
En la primera part de la comunicació es va analitzar la funció funerària dels monestirs catalans com un element mimètic per part de la noblesa local de la tradició emprada per les grans cases nobiliars d’enterrar en elements privatius vinculats a grans monestirs. En la segona part de la comunicació s’analitzen els dos casos documentats al Maresme: priorat de Sant Pere de Clarà (Argentona) i el cas de Santa Maria de Roca Rossa a Tordera.
En el primer es conserven tres sarcòfags, un “in situ” i altres dos que decoren la façana de la parroquial d’Argentona, situats en aquest lloc en una restauració efectuada per Josep Puig i Cadafalcha principis del s.XX. Aquests sarcòfags serveixen per documentar les darrers obres en l’edifici del Priorat duram el segle XIV. En el segons cas, es documenten els diversos enterraments evidents en la canònica. Malgrat tot s’evidencia que aquest monestir mai va assolir la funció funerària d'una família concreta. Sí que va ser, en canvi, el centre de la devoció dels habitants de la zona i de personatges rellevants en tenir-lo en consideració oferint la seva protecció amb donacions i deixes testamentàries, però sense una adscripció familiar i concreta, com probablement testimonia l'existència de la confraria de Santa Maria amb nombrosos beneficis i aniversaris.
Com s'evidencia en aquest treball, es tracta de dos casos diferents que donen dos models diferents de l'ús cementirial d'ambdós monestirs. El cas de Sant Pere de Clarà, per exemple, un petit cenobi benedictí que en un moment donat va ser adoptat com a recinte funerari pels Sant Vicenç. Hi tenien una relació i un interès per raó d'influència en el territori. Malgrat tot, es veu molt clar que la proximitat amb Barcelona fa que, com element de prestigi, es busqui enterrar en monestirs i esglésies de la capital, abans que en petits recintes monàstics de la zona del Maresme. En canvi, en el cas de Santa Maria de Roca Rossa, una altra petita comunitat, de canonges agustins però, els nobles locals es limiten a seguir les passes del seu superior, el vescomte de Cabrera, que funda el monestir torderenc i els Fogars, els propietaris de l'alou fundacional, consenteixen en la donació probablement, més per raó d'obediència, que no pas per interès personal. Com a element en comú, aquests aristòcrates locals voldran emular els seus senyors superiors per raó de prestigi i intentaran ser enterrats en llocs propers a aquests: els Sant Vicenç i els Desbosc a Barcelona i els Falgars i Palafolls al monestir de Sant Salvador de Breda.

divendres, 6 de novembre del 2009

"Premi Iluro 50 anys d'Història" un nou llibre sobre la historiografia del Maresme

El passat divendres 30 d’octubre de 2009 es va emetre el veredicte del Premi Iluro 2009 que va recaure amb un treball que porta per títol “Els orígens del catolicisme contemporani a Mataró” de l’historiador mataroní Ramon Reixach. També va ser guardonat l’historiador d’Arenys de Munt Francesc Forn amb un accèssit i el dret a publicar l’obra: "Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva (castell de Montpalau i castell de Palafolls). La defensa, l’atac i el rescat davant de les incursions dels corsaris turcs i algerians. "
L’acte va estar presidit per l’honorable president de la Generalitat de Catalunya, Sr. José Montilla, el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació Sr. Joan Manuel Tresserras, l’alcalde de Mataró, Sr Joan Antoni Baron i el president de la Caixa Sr. Jaume Boter de Palau. En el mateix, l’historiador Joan Giménez va realitzar una conferència glossant el 50 anys del Premi i va presentar de forma oral una síntesi del llibre que s’ha publicat en motiu de l’efemèride, del qual ell n’és l’autor juntament amb Pere Tió amb les fotografies de Ramon Manent. En l’acte també van intervenir el representant del jurat el Dr Antoni Pladevall.
Aquest llibre de 237 pàgines, es troba dividit en tres parts: “Els antecedents del premi Iluro” on es descriu l’evolució de la historiografia mataronina des dels seus inicis fins l’actualitat; un segon apartat que porta el títol d’ “Un pont entre el que vàrem ser i el que som” on es descriu la història de Mataró i del Maresme agafant com a referència les aportacions dels diferents premis iluro al llarg d’aquests 50 anys i finalment un l’últim capítol amb el títol “ Cinquanta anys reconstruint vint segles d’història” on es repassa la història del certamen des dels seus inicis fins l’actualitat amb una sèrie d’annexos complementaris amb un resum de cada un dels llibres de la col·lecció, la composició dels diferents jurats del premi i una biografia breu de cada un dels autors guardonats.
El llibre, amb una acurada edició i molt bones fotografies, crec que esdevindrà un referent per la consulta sobre la història de Mataró. Un dels mèrits dels autors és el de haver sabut trobar un equilibri entre l’erudició i la divulgació, abordant un tema de forma excepcional i que d’entrada es podia haver presentat d’una forma molt menys amena i entenedora pel gran públic. Si algun defecte es pot trobar en aquest volum, que costa trobar-lo, és el de tractar els temes presentats des d’un enfocament excessivament mataroní. Crec que hagués estat més coherent i encertat haver donat un to molt més comarcal, com de fet el Premi Iluro també pretén i aconsegueix. A tall d’exemple, hi trobo a faltar alguna referència a la figura de l’historiador Josep Maria Pons i Guri (Arenys de Mar, 1909 - 2005). Per altra banda, la historiografia més contemporània es planteja reduïda a les figures de merescut reconeixement i vàlua (Marià Ribas, Lluís Ferrer i Clariana i Joaquim Llovet). Crec que hagués faltat un enfocament semblant al que s’utilitza per descriure la historiografia de finals del s.XIX. Una de les característica de la nostra comarca és la riquesa i la pluralitat de la producció historiogràfica i la presència avui dia d’una quantitat notable de historiadors locals i centres d’estudis repartits en moltes de les poblacions de la comarca. Estant d’acord que la seva tasca és a vegades de qualitat diversa, moltes vegades justificable per la desigual distribució dels recursos, opino que mereixerien una més gran consideració, ja que mantenen viu l’esperit de recerca dels historiadors del s.XIX als quals tanta atenció es dedica en el llibre.
Per acabar recomanar sens dubte aquest llibre a tothom i espero que es converteixi en una lectura obligada per tots els que estimen la nostra història.
Fotos Albert Canalejo (Capgròs)// Tot Mataró// Tribuna del Maresme
Per a més informació sobre l'acte:

dissabte, 31 d’octubre del 2009

Cristòfor Colom, un descobridor mataroní

Malgrat que la teoria del Colom català fa temps que es difon, s’ha publicat recentment en els mitjans de comunicació que el professor de la Saint Mary´s University de Maryland (Estats Units), Charles F. Merrill, ha assegurat que aquesta teoria és molt versemblant. Merrill, que ha invertit 18 anys en aquesta investigació, argumenta la catalanitat del descobridor a 'Colom of Catalonia. Origins of Christopher Columbus. Revealed (Demers Books)', que es publicarà l'any vinent.
Això doncs, aquesta informació demostra que la qüestió de l’origen i la procedència de l’almirall que adquirí “les índies” per a la corona castellana és encara un aspecte no resolt. Com tothom sobradament sap, hi ha qui li atribueix la pàtria genovesa, gallega, portuguesa, entre d’altres, però l’article que llegireu, per si no ho teníem prou complicat, explica com uns mataronins justificaven un Colom català i mataroní.
La polèmica es va presentar a la llum pública el dissabte 9 de maig del 1936 amb un article publicat al Diari de Mataró.
Sembla ser que, a finals del segle passat, l’arxiprest de Santa Maria, Dr. Roig, va trobar una partida de naixement d’un tal Cristòfor Colom, fill de Bartomeu Colom i Maria Cabot, ambdós naturals i habitants dels Genovesos, nat l’any 1441; i com a avis paterns tenia a Dídac Colom i Dolors de Mata.La data de naixement d’aquest Colom concorda d’entrada amb la data i l’edat de la mort d’en Colom el 1506 a l’edat de 65 anys. Aquesta troballa va venir acompanyada d’altres documents de l’Arxiu de Santa Maria de Mataró vinculats al mateix tema com són un contracte de terres de Bartolomé Colom, germà del descobridor i altres documents que relacionaven aquests personatges amb l’antiga masia dels Genovesos que ocupava el solar de l’actual Jutjat i l’Institut d’Ensenyament Mitjà “Damià Campeny”. La intenció del Dr. Roig era publicar un opuscle que recollís totes les investigacions efectuades al respecte, però la mort del Dr. Roig va provocar que l’afer restés en l’oblit.
Lluís Falguera, autor de l’article abans citat, va ressuscitar l’afer l’any 1936, entrevistant a tres antics amics del Dr. Roig que veieren els esmentats documents l’any 1917: la família del mestre Joan Bta. Parés, ja difunt el 1936, Joan Sala i Francesc Anglada.
Lluís Falguera afegeix una sèrie de detalls que també vinculen els primers viatges de Colom amb Mataró:
Els emblemes de la Santa Maria eren la Creu de la Candelària, de Santa Maria de Mataró, i l’advocació a Sant Simó, protector dels mariners del Maresme i la visita que feu Colom al monestir de la Ràbida on hi havia el prior “adjuntorium Argentonae” argumenta que Cristòfor buscava l’amic frare d’Argentona. Com a conclusió de l’article Lluís Falguera demana la creació d’una comissió per tal d’investigar l’autenticitat i l’existència dels documents esmentats pel Dr. Roig.
El dimecres 13 de maig de 1936 el Diari de Mataró publicava una entrevista amb el Sr. Joan Sala, un dels tres personatges citats en l’anterior article del Sr. Falguera, que havia vist els documents del Dr. Roig. El Sr. Sala argumenta la hipòtesi del Colom mataroní amb els arguments de que ell fill de Colom es deia Dídac com l’avi que apareix en la partida de naixement del Dr. Sala i que les primeres badies descobertes a Amèrica per Colom porten els noms de Santa Maria i Sant Simó.
És el mateix Joan Sala que en un tercer article sobre el tema publicat en el mateix diari local, el dia 20 de maig de 1936, denuncia la reacció que els dos articles anteriors van despertar als lectors mataronins: la rialla i la burla. L’article acaba dient: “...Si a Mataró no hi ha prou intel·ligents, ni nous savis, per a parlar d’ell (referint-se al Colom mataroní), al menys que no riguin, si no n’hi ha prou aquí els buscarem a fora; però riure no!”
Qui tingui humor i ganes que busqui, potser entre els llibres i les enciclopèdies hi hauran més pistes que ens parlin de què Cristòfor Colom era un capgròs mataroní que va obrir la porta als que un un futur es van convertir en els “indianos” del Maresme.

BIBLIOGRAFIA