Visita a la cartoixa de Montealegre (Tiana)

Avui hem pogut fer una visita privilegiada a la cartoixa de Montealegre (Tiana). A principis del segle XV, els cartoixans de Vallparadís (Terrassa, Vallès Occidental) i els de Sant Pol (Maresme) van unir-se i van decidir fundar una nova cartoixa a Tiana a la vall de Mons Hilaris o Montalegre. L'any 1433 es van començar les obres dirigides per fra Joan de Nea. La part gòtica integra les dependències comunes al voltant d'un claustret (església, sala capitular, refectori) i l'àmbit pròpiament cartoixà constituït per les cel.les dels monjos al voltant d'un gran claustre conclòs l'any 1448 i al qual s'hi va construir un altre adossat acabat l'any 1636.

La visita ha estat excepcional per diversos motius. En primer lloc, al ser un monestir en actiu amb una de les regles més austeres, s'hi poden fer molt poques visites. Els cartoixans són un orde de vida contemplativa amb una austeritat extrema. L'objectiu d'un cartoixà és la contemplació pura, en una vida monàstica d'oració pura i continuada. Té un caràcter mig eremític, ja que els monjos viuen en comunitat, però separats i en solitud, com a ermitans. 

En segon lloc la vista ha estat excepcional per la companyia. En han acompanyat el Sr. Pere de Manuel, Director del XXXIV Congrés Internacional sobre la Cartoixa que es celebrarà els propers dies 29, 30, 31 d’octubre i 1 de novembre de 2015, a l’Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona (c/ Diputació, 231). També hem comptat amb la presència de Dom Josep Canals, monjo cartoixà i arxiver de Montealegre que ens ha obsequiat amb la seva amabilitat i finalment la Dra. Francesca Español, professora de la UB i presidenta d'Amics de l'Art Romànic, màxima especialista en l'estudi de la construcció del claustre i l'ús dels materials prefabricats de Girona. 

En aquest congrés hi presento la comunicació "La Cartoixa de Sant Pol de Mar. Estat de la qüestió i hipòtesi de la seva estructura", el dijous 29 d'octubre de les 19,00 a les 19,30h. 

Una experiència única que enriqueix la ment i l'esperit !!!

Sr. Pere de Manuel, dom Josep Canals, Dra. Francesca Espanyol i jo mateix

Necrópolis de la Riera de Teià (El Masnou) (segle V-VII)

A Teià es va descobrir l'any 1993 una necròpolis datable a l'antiguitat tardana (Segles V al VII). El jaciment es trobava en el lloc on ara ocupa l’autoservei Caprabo S.A, entre el Masnou i Premià de Mar, prop de la carretera N-II en la confluència amb la riera de Teià. L‘excavació arqueològica va estar dirigida per L.Burés i N.Carreras. La planimetria va ser realitzada per F.Tió.

Les restes arqueològiques van començar a ser conegudes directament el 19 de març del 1975, a causa d’una extracció de terres a la riba esquerra de la riera de Teià, fet que va fer sortir a la llum la major part de les estructures del jaciment. Les restes que van poder ser salvades de la destrossa van ser recollides per membres de l’AECC de Premià. Aquests van denunciar, l’any 1980, la destrossa que patia el jaciment, fet que va portar al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya a aturar les obres i a realitzar unes excavacions arqueològiques que van durar des del 22 de novembre del 1990 fins el 12 de gener del 1991. Els directors de l’excavació van ser L.Burés, N.Carreres, J.C.Estrella i A. Marquès. F.Tió va portar tota la planimetria. La campanya arqueològica va detectar dos sectors del jaciment força diferenciats anomenats sector 1000 i sector 2000. El primer correspondria a les restes de la vil.lae romana. En aquest estudi ens interessa el segon sector que ocupava l’espai d’un antic hivernacle construït al costat sud del camí del Mig, a uns 10 mts sobre el nivell del mar. L’excavació arqueològica del sector posà al descobert una necròpolis de tombes de lloses amb els enterraments dipositats directament sobre el sòl i l’estructura d’una fonamentació de murs que deurien format part d’un edifici relacionat amb els enterraments esmentats. La relació d’aquestes restes amb les de la vil.lae no es van poder realitzar ja que l’acció dels rebaixos de terres efectuats per les excavadores va impossibilitar-ho, a més de l’acció continuada de l’explotació agrícola existent a la zona. Al llarg de l’excavació van proporcionar la localització d’un total de 13 enterraments sense elements ceràmics ni aixovar funerari pel que solament es va poder utilitzar com element de datació l’estructura de les tombes.

Les arqueòlogues que van treballar en el jaciment, Lurdes Burés i Núria Carreres, en el seu estudi publicat, van realitzar una classificació de les tombes en quatre tipologies. Desprès de buscar paral·lels en altres jaciments de la comarca d’època paleocristiana com la necròpolis de Ca la Madrona (Mataró), la necròpolis de la Riera de Mataró i del sector proper a la basílica de Santa Maria, i també d’altres de Catalunya, van poder datar la necròpolis com a posterior al s V per la manca de tombes amb forma de cabana d’imbrices i tegulae o bé de reaprofitament amfòric que caracteritza a aquests enterraments. La cronologia òptima per part de Burés i Carreres seria dels s.V al VII, es a dir d’època visigoda. Com a paral·lels citen les tombes mes tardanes de la necròpolis relacionades amb la basílica paleocristiana de l’amfiteatre de Tarragona.

Pel que fa a les restes de l’edifici amb el qual es podrien relacionar les tombes, donades les deficients condicions de conservació, es van reservar de donar paral·lels i una datació fiable. Malgrat tot, van atribuir l’ús de l’edifici a una zona de culte donada la seva suposada planta basilical i la seva proximitat a l’àrea de necròpolis, malgrat que no es van atrevir a afirmar-ho amb rotunditat. Segons les autores, l’edifici correspondria a una vil.lae cristianitzada com Torre Llauder (Mataró) o vil·la Fortunatus (Fraga) entre d’altres.

BIBLIOGRAFIA:

• BURÉS,Lurdes; CARRERES,Núria: “La vil.la i la necròpoli de la riera de Teià (El Masnou, Maresme)“ a Puig Castellar.Revista del Museu Torre Balldovina. Quarta època, núm.5 (setembre del 1993). Santa Coloma de Gramanet. Pàg.59-71
• GRAUPERA, Joaquim: "Fitxa - La necròpolis de Teià. (s.V-VI)" a Felibrejada. La revista del Grup d'Història del Casal, núm.91 (Octubre de 2009)
• MONTLLÓ, Jordi. Memòria mapa de patrimoni cultural del Masnou. Masnou: Oficina del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona); Ajuntament del Masnou; Actium Patrimoni Cultural, SL , 2010
• PREVOSTI, Marta: Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro. Caixa d’Estalvis Laietana; Dalmau. Mataró; Barcelona, 1981. (Premi Iluro, 33/34) 2 vols. Pàgs.85-101

Planta general de l'àrea d'enterrament (sector 2000).[BURÉS; CARRERAS, 1993,p.61]

Enterrament 2006.[BURÉS; CARRERAS, 1993, Fig.7 p.65]

Enterrament infantil 2026.[BURÉS; CARRERAS, 1993, Fig.12 p.66]

L’orfebreria de la parròquia d’Alella amb les armes dels Desplà.

Dins del mobiliari litúrgic de l parròquia de Sant Feliu d'Alella, els Desplà van promoure l’adquisició de diverses peces d’orfebreria que adornaren com a comitents amb els seus emblemes heràldics. Aquestes peces no s’han conservat però en resten testimonis en les visites pastorals efectuades pels enviats episcopals.

En el s.XV, diverses visites pastorals efectuades els anys 1425 i 1446 ens descriuen diverses peces decorades amb les armes dels Desplà. Una d’aquestes era una creu d’argent daurada amb un valor de pes de quatre marcs amb cinc esmalts a la part del crucifix (un amb la creu vermella, un de la Verge Maria, un amb Sant Joan, un pelicà i l’altre amb l’escena de la resurrecció de Llàtzer) i a l’altra part amb cinc esmalts més (la imatge de Sant Feliu, Sant Esteve, Santa Susanna, Sant Joan Baptista i Sant Antoni). La creu també presentava una magolla amb les armes de la parròquia i la dels Desplà. També hi havia un calze d’argent daurat per dins i per fora amb la seva patena decorada amb tres esmalts al seu peu; un amb un crucifix, un altre amb la imatge de Sant Feliu i l’altre amb l’heràldica dels Desplà amb un pes de 2’5 marcs. També hi havia peces de roba com una capa pluvial verda amb brocats d’or amb l’emblema dels Desplà. 

En un altre inventari del 1668 apareixen també descrites algunes peces d’orfebreria donades per Lluis Desplà. Es tracta d’una creu processional de plata dorada decorada amb les armes dels Desplà-Oms; una custòdia de plata daurada per les professons de Corpus amb les armes del terme i de l’Ardiaca Desplà; una Vera Creu en la qual i ha el Lignum Crucis de plata daurada amb les armes del terme i de l’Ardiaca. En quant a les peces de roba es descriuen un pal.li per el faristol de vellut carmesí amb les armes de l’Ardiaca Desplà; un altre pal.li amb les armes de l’Ardiaca.

D’aquestes peces solament ens ha pervinguta nivell documental la referència d’una àpoca de 185 lliures i 10 sous firmada per Ferran Guerau argenter i els obrers de Sant Feliu d’Alella Tomas Soler i Pere Fornell pel valor d’una creu d’argent daurat.

Per a més informació:

• GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2011): «Els Desplà com a promotors d’art» Treball premiat a la 1 edició de la "Beca de Recerca local d’Alella”. Manuscrit inèdit a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia d'Alella

Heràldica de la família Desplà : A.- Famíla Desplà; B.- Família Desplà-Oms; C.- Família Desplà-Gralla- Hostalric; d.- Família Gralla-Cavaller. [Procedència : Graupera, 2011, p.28]

Les propietats del monestir de Sant Pere de Rodes al Maresme

Les primeres notícies sobre Sant Pere de Rodes les trobem l'any 878, en un precepte del rei Lluís II el Tartamut, on és citat com a cel·la monàstica depenent del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Però la primera referència explícita de l'existència d'una comunitat monàstica és del 902 quan l'església i els monjos reben la donació d'una vinya. 

El 944 per un precepte del rei Lluís IV va obtenir la independència i el seu primer abat fou Hildesind (947-991), fill del prior Tassi, el gran impulsor del monestir en aquesta etapa junt als comtes emporitans. El 1022 l'església fou consagrada, i encara que parcialment modificada amb posterioritat és la que ha arribat fins avui.

De la documentació d'aquests temps inicials del monestir tenim referències de la presència del cenobi de Sant Pere de Rodes al Maresme. La primera notícia és de l'any 974 en la butlla del papa Benet VI confirmant-li les possessions, entre les que trobem al comtat de Girona hi ha l'església de Santa Maria a Blanes i la vila de Fogars amb l'església de Sant Cebrià "et villam Felgari com Ecclesia sancti Cypriani...". I al comtat de Barcelona esmenta també una propietat a Agell. L'any 982 el rei Lotari confirmava en un precepte les possessions del monestir del document anterior. Sembla que hi haurien hagut altres propietats en la baixa Tordera entre les que hi podria haver l'església de Sant Esteve. A més, tradicionalment, s'ha identificat una església de Sant Genís de Pineda que apareix en els dos documents com a Sant Genís de Palafolls, identificació que no deixa d'oferir seriosos dubtes.

Aquestes possessions al Maresme degueren ser poc duradores: es van confirmar sobre el paper però no degueren fer-se prou efectives doncs entre els segles XI i XII aquestes propietats i drets figuren en mans del monestir de Sant Salvador de Breda. I no deixa de ser curiós que entre aquests béns de Breda hi figuri també Sant Genis de Palafolls cosa que ens remunta a la possible i antiga propietat de Rodes.

En canvi molt més tardana és la notícia d'una peça de terra a Sant Martí d'Arenys que Bartomeu Fortuny ven a Ponç Tria l'any 1334 i que és tinguda sota domini directe del monestir de Sant Pere de Rodes.

Per a més informació: 

GRAUPERA I GRAUPERA,Joaquim; VELLVEHÍ I ALTIMIRA, Jaume (2011). "Les propietats dels monestirs catalans en el Maresme". Revista Felibrejada. Els monestirs medievals. IV Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme, núm. 93 (2011). Mataró: Grup d’Història del Casal.