dimecres, 26 març de 2014

Conferència de Ramon Coll a Cabrils sobre «Les llegendes de Montcabrer. La muntanya màgica»

El passat dissabte 22 de març es va presentar al Museu-col·lecció Municipal de Cabrils la conferència «Les llegendes de Montcabrer. La muntanya màgica», a càrrec de l’arqueòleg Ramon Coll Monteagudo. 
En la presentació, Laura Bosch, historiadora i gerent del Museu, va destacar el currículum del conferenciant i la seva llarga trajectòria en l’estudi de la muntanya des d’una perspectiva arqueològica, històrica però també antropològica i la seva relació i influència amb els pobles que l’envolten: Argentona, Cabrera i Cabrils.
Ramon Coll va començar fent una petita explicació de les diferències entre mite, llegenda, rondalla i faula. Tot seguit va anar desgranant cada llegenda, les seves versions i la interpretació proposada.
Per entendre l’origen d’aquesta densitat sobre bruixes, bones dones, dimonis i altres éssers fantàstics, en Ramon ens va fer recular a la prehistòria, però sobretot a l’època ibèrica (ss. VI – I aC) on Montcabrer va esdevenir un santuari de culte.
La instal·lació de la creu, que documentalment es pot retrocedir al 1567, està relacionada amb aquest santuari com un acte de cristianitzar un lloc pagà i, per tant, origen de malvestats i tempestes.
La publicació del seu treball podrà servir per determinar si Montcabrer, tants anys oblidat, era conegut per Claudi Ptolomeu quan el va anomenar Promontori Lunari, que ens va deixar senyalat en la seva obra Geographia Hyphégesis.

[Nota: Voldria agrair a Laura Bosch la redacció d'aquest article]

Laura Bosch durant la presentació de la conferència de Ramon Coll [Fotografia cedida per Laura Bosch]

Ramon Coll durant la conferència [Fotografia cedida per Laura Bosch]
Públic assistent a la conferència [Fotografia cedida per Laura Bosch]

dissabte, 15 març de 2014

L'estada del rei Jaume II a Caldes d'Estrac (1318-1319)

Entre l’octubre de 1318 i el març de 1319, el rei de la confederació catalano-aragonesa va contraure la malaltia del paludisme. Aquesta li sobrevingué a Figueres mentre es traslladava a Perpinyà, fet que el va portar a donar mitja volta i tornar a Barcelona. Segons s’expressa en una carta al seu cosí Sanç de Mallorca es queixava de febres altes que el tenien retingut al llit amb tal gravetat que li van fer témer per la seva vida. Tot indica que la malaltia no va ser l’única causa de l’agreujament de l’estat de salut del rei. També va influir l’estat de depressió que estava patint, causat per diverses raons. Per una banda, la desavinença conjugal amb la seva dona Maria de Lussignan, fet agreujat per un escàndol palatí causat per motius del servei i que portaren a reformar tota la cort palatina de la reina amb depuració dels càrrecs principals. Per altra banda, l’actitud de l’infant Jaume, príncep hereu de la corona, que refusava el matrimoni de convinença amb Leonor, filla del rei Ferran IV de Castella. El 18 d'octubre de 1319 es va celebrar a Gandesa l'estrany casament de l'Infant, conegut com “la farsa de Gandesa” ja que el casament es va celebrar i tot seguit l'Infant Reial va abandonar Gandesa i va demanar poc temps després l’anul·lació del matrimoni, i la renuncia dels seus drets successoris, ingressant a l’orde de Sant Joan de Jerusalem (22 de desembre de 1319) i a l’any següent (19 de maig de 1320) a la de Montesa residint com a monjo en el monestir de Santes Creus. Aquestes desavinences van distanciar-lo del seu pare provocant que ni tan sols el visités durant la malaltia. En tercer lloc, també va influir negativament en l’estat anímic del monarca, el deteriorament de les relacions diplomàtiques amb el regne de Granada arran de la mort de Pere de Castella, marit de la seva filla la infanta Maria.
Tal com hem dit, la malaltia li comportà la idea de la fi propera de la seva vida, i això el va portar al mes de novembre de 1318 a subscriure les últimes disposicions, on especificava la forma de satisfer els deutes contrets preveient la venda de joies i béns mobles per manca de diners. Malgrat la gravetat de la malaltia, el rei Jaume II no va morir i en arribar la primavera va observar una substancial millora, tot i que que en una carta al seu segon fill i successor Alfons, datada a Tarragona el 2 de març del 1320, admetia que encara no estava curat del tot. Jaume viuria i regnaria encara uns 10 anys més. 
La reina també va sofrir d’un delicat estat de salut, ja que consta que, el 17 de setembre de 1318, ella també patia fortes febres. El febrer de 1319 la reina estava encara convalescent a Tortosa i els metges li van aconsellar de prendre els banys a Caldes. Segons una carta datada a Barcelona el 29 de març del 1319, el rei la va autoritzar a traslladar-se a Caldes d’Estrac seguint el consell dels doctors. També coneixem que Jaume II ja havia estat anteriorment a Caldes, gràcies a una carta signada per ell des de Caldes d’Estrac el 22 d’agost de 1312 i dirigida al tresorer reial Pere March donant ordres de separar el personal que va venir de Castella amb la infanta Leonor dels restants servidors de la casa d’ella.
En agraïment als serveis prestats per l’hospital de Caldes d’Estrac, el 18 d’agost de 1319, es va fer donació d’una capa de cor a aquest temple-hospital segons consta en la relació d’entrades i sortides d’objectes artístics de la cambra reial: “...ecclesie sancte Marie Balneorum Calidarum d’Estarach, prope mare, unam capam de coro de purpra, cum signis aquilarum et avium, forrtam de panno croceo”. 
Segurament, la durada de la malaltia i la incomoditat de perllongar l’estada a Caldes van portar que es prenguessin mesures per condicionar algunes estances del Palau Reial de Barcelona per tal que la reina en pogués passar els símptomes amb més lleugeresa. Es va encarregar al mestre de cases Pere Muntanyol aquestes reformes que van consistir en la construcció d’uns banys en el palau. Aquestes obres devien presentar certes dificultats ja que hi ha partides pressupostàries posteriors que indiquen que l’espai va patir forces reformes més endavant. A indicacions dels metges, l’aigua utilitzada pels banys era portada de Caldes d’Estrac. Pere Muntanyol també va tapar les goteres “en lo terrat sobre la cambra de la senyora, ja que’s plovia“ i va intervenir en algunes reformes a la cuina i en un safareig. Sembla que la cura no tingué un efecte guaridor total ja que sabem que la malaltia es va agreujar fins la mort de la reina el setembre de 1322.
L’estada dels reis a Caldes es realitzava en una casa pròpia anomenada la “Casa del Rei”. Ens testa la seva existència un decret a favor de Caldes d’Estrac signat l’11 de juliol de 1394 en temps del regnat de Joan II. Aquest document descriu que els monarques de la corona catalanoaragonesa tenien una residència pròpia a Caldes per tal de residir-hi en les seves estades al balneari. Joan II ens ho descriu d’aquest manera “...per lo qual rao nostres predecessors de gloriosa memoria havents gran afeccio al be que a la cosa publica pervenia per virtut de la dita aygua-faherent construir vora de la dita font o aljup on ix la dita aygua, una casa apellada vuy Cambra del Rey on ells e lurs successors en cas de necessitat e en altra manera poguessen estar o habitar, la qual vuy per concessio nostra te e posseeix lo feel scriva nostre Berenguer Carrera...”. No hi ha certesa d’on estava situada la Casa del Rei de Caldes, però una tradició popular la situa en la casa núm.5 del carrer Baixada de l’església. En aquesta casa, solament es pot observar en l’actualitat, una sèrie de portals i finestrals gòtics en la façana.

Bibliografia i referències:

  • GRAUPERA, Joaquim (2012). L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art. p.161-164. Per a consultes en pdf: Tesis en xarxa
Façana de l’anomenada Casa del Rei, actualment carrer de l’església número 5. Encara conserva un portal i un finestral gòtics. [Fot. Joaquim Graupera 2005]
Façana de l’anomenada Casa del Rei, actualment carrer de l’església número 5. Detall del finestral gòtic. [Fot. Joaquim Graupera 2005]

diumenge, 2 març de 2014

Sant Iscle de Vallalta en època medieval

L'origen del poble de Sant Iscle de Vallalta es remunta al s.XI i apareix citat des del 1396 com a “Sant Asciscli de Valle Alta de Canet” i pertanyia a la jurisdicció del castell de Montpalau dins el vescomtat gironí dels Cabrera. Originalment el terme municipal s'estenia fins al mar per les valls de Canet i Romaguera fins l’any 1579 que es van independitzar.
En un document del 1455 de l'ACA consta com a Santa Hiscla de Valalta de la val de Canet. 
[1]
 Igual que el poble veí de Sant Cebrià es troba definit per una sèrie de masos dispersos en la topografia abrupta del Montnegre. Algunes masies han conservat finestres gòtiques com el cas de Can Vila, Cal Bataller i Can Vives de la Cortada, aquesta última enderrocada el 1975. El 1553, uns 21 focs pertanyien a Sant Iscle (uns 95 habitants) i 79 a Canet (357 persones). 
La parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria apareix documentada per primer cop l’any 1032 i va ser renovada en estil romànic i consagrada l’any 1090 pel bisbe Berenguer de Girona Berenguer. La independència eclesiàstica de Canet s’inicià el 1579, quan els canetencs volgueren bastir un temple parroquial més gran, i demanaren permís al bisbe de Girona, Benet de Tocco. La construcció de l’església finalitzà l’any 1591, i la independència municipal arribà el 1599, amb la creació del primer Consell Municipal. L’edifici actual va ser edificat de nou en el s. XVIII en estil barroc i solament conserva uns murs reaprofitats de l’església anterior medieval. També té capelles dedicades a les advocacions de Sant Pere i Sant Feliu. 
Al nord del terme es conservava fins el s.XVIII, la capella de Santa Creu del Pont, que apareix documentada des del 1314 i estava regida per donats o ermitans fins el s.XV.
Notes
[1].- Agraeixo la informació a Enric Subiñà

Cal Bataller -[Font: Pobles de Catalunya]
Can Vives de la Cortada [Font: Centre Excursionista de Catalunya- Estudi de la Masia catalana Fotògraf J.A.Bertran (1932)]



diumenge, 16 febrer de 2014

L’ampliació de l'església parroquial de Sant Pere de Premià (1558-1588)

A la segona meitat del s.XVI, l’església parroquial de Premià s’havia quedat petita. El primer de novembre de 1558 el Vicari General, va donar llicència als obrers de la parròquia per allargar l’església, tirant certa paret a terra y que entrant es posi la sagrada eucaristia a l’armari on hi han els vasos sagrats. La reforma va consistir en la construcció d’una capella a la part baixa del campanar. Per fer això es va substituir la volta de canó per una coberta amb una volta de creueria i es va procedir a l’obertura d’un pas cap a la nau i cap el creuer.
Unes segones reformes es van realitzar entre els anys 1581 i 1582. En aquest cas, el 9 de maig de 1581 es va donar ordres per reparar la fàbrica de l’església. Segons el testimoni que ha quedat d’un permòdol podem deduir que l’accés al campanar va quedar inutilitzat i es devia construir una escala de fusta provisional per accedir al campanar des del primer pis. Les obres van consistir en construir un cor elevat sobre l’entrada i un nou accés d’obra al campanar des d’aquest. A la inscripció de la llinda del campanar hi figura la data d’acabament de les obres del cor “ HIS XPS ANY 1582”.
La tercera fase de les reformes es va iniciar l’any 1588, segons tenim documentat a partir d’una àpoca per la compra de pedra de Montjuïc a favor del mestre de cases Antoni Mateu pel valor de 10 lliures i 1 sou, de les 150 lliures que tenia contractades. També en una visita pastoral efectuada aquell mateix any, el visitador va descriure que “la dita sglésia parrochial se és crescuda a la part de ponent ahont és lo fossar y en lo spay que s’és pres oper a créixer dicta sglésia era lo fossar de les cases del mas Partellà y del mas Cisa de Munt... atès y majorment que dit fossar és xich y donat lloch per a fossar a dits Partellà Y Cisa desà en dit cementiri seria engendrar qüestió”.
Les obres van anar dirigides a acabar el campanar segons testa el llibre de l’obra de la parròquia. Sembla que el campanar estava inacabat des del s.XIV i els jurats van nomenar procuradors per col·lectar diners per dita obra. Del 12 d’abril de 1613, s’ha conservat una àpoca de 70 lliures a favor del mestre de cases de Mataró Joan Salvador i autoritzada per Salvador Manent i Miquel Cisa, jurats de Premià pels treballs en l’obra del pinacle del Campanar. L’estil del campanar serà semblant als de Sant Julià d’Argentona, Sant Sadurní de Collsavadell (Llinars) i Santa Maria de Cardedeu.

La capella lateral sota del campanar resultat de l'ampliació
La ampliació del cor i l'accés des del campanar
Per a més informació:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...