Restauració de la lauda sepulcral paleocristiana del MASM

El passat dijous dia 10 de maig de 2012 a les 19.30h, va tenir lloc a l'Estatge del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró la conferència "La lauda sepulcral paleocristiana. Història i procés de restauració", a càrrec de Manel Salicrú membre del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, Joan Escudé i Voravit Roonthiva del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, responsables de la restauració de la mateixa.

L’acte, que va ser presentat per l’actual president del MASM Nicolau Guanyabens, forma part del programa d’activitats per commemorar els 30 anys del Centre de Restauració del Béns Mobles de Catalunya.

Manuel Salicrú en el seu parlament inicial va detallar la història i les diverses vicissituds de l’obra des de la seva descoberta el mes d’abril de 1959 fins l’actualitat. La lauda va ser trobada per l’equip de Marià Ribas en el moment de l’excavació de la necròpolis paleocristiana de la plaça de la façana de Santa Maria de Mataró. La lauda des de la seva troballa va passar a formar part de la col·lecció del Museu de Mataró i va romandre exposada en el sotaescala de la planta baixa d’aquest museu fins que va ser traslladada a la cripta dels Dolors pel novembre de 1975 on restà fins aquesta restauració. El projecte preveu que un cop retorni des de Sant Cugat sigui instal·lada de forma definitiva en l’antic baptisteri de la basílica (la capella que hi ha sota el campanar).

La restauració ha estat finançada gràcies a un conveni que va ser signat el passat 22 de desembre de 2011 per la parròquia de Santa Maria de Mataró, la Caixa Laietana i l’Ajuntament de Mataró. Al marge del conveni, es va rebre una subvenció directa de 14.300 € del Deparatment de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Els responsables de la restauració van continuar la xerrada indicant la dificultat i la problemàtica de la restauració. La peça estava instal·lada sobre un suport modern de fustes i totxana lligat amb ciment. Aquest suport va anar malmeten la peça ja que la humitat excessiva de la cripta dels Dolors perjudicava les condicions de conservació a més de les sals que aportava el contacte amb el ciment. La peça també va patir un deteriorament per l’excessiu pes del suport de la capa superficial d’Opus Signinum que caracteritza la peça. Els restauradors també van haver de netejar la pols acumulada i treure les restes de restauracions prèvies que no s’havien fet amb la forma i els material correctes.

Celebrem aquesta iniciativa i esperem el seu retorn a Mataró, ja que aquesta lauda sepulcral del s.V és un dels elements patrimonials de Mataró amb més importància.

Per a més informació: Descobertes a Iluro (Grup d'Història del Casal)

Nicolau Guanyabens en el moment de la presentació

Manuel Salicrú en la seva intervenció

Parlament de Voravit Roonthiva del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

30 anys de la descoberta del Tresoret d'Òrrius

Enguany, els Amics del Pessebre Vivent d’Òrrius, amb la col·laboració del Grup d’Història del Casal i la Secció d’Arqueològica del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, han organitzat una sèrie d’activitats per conmemorar la troballa fa 30 anys del Tresoret d’Òrrius, una col·lecció de monedes única encunyades en època de Ramon Berenguer I (1018-1035). El divendres 9 de setembre, a les 8 del vespre vaig tenir el plaer d'iniciar les activitats amb una conferència que va servir per  donar una idea de la situació  d’Òrrius en l’època de les monedes del Tresoret, i sobre l’art de l’època i la seva pervivència a Òrrius. Després d’unes emocionades paraules del Sr. Pau Ubach, que havia estat al capdavant de les excavacions originals que van donar origen a la troballa, es va passar a la inauguració  de l’exposició. Aquesta mitjançant una sèrie de plafons i d’objectes exposats, recull la informació conservada sobre el Tresoret i la seva troballa.   Més tard, els Ministrers del Sabre amb Pol Ducable van fer un concert de música medieval amb instruments de l’època. Entre cada una de les peces interpretades van anar explicat, de forma molt didàctica l’essència de cada instrument i la seva història.

L’endemà, dissabte dia 10, es va fer una visita a les ermites de Sant Pere de Clarà, Sant Bartomeu de Cabanyes, i la capella preromànica de l’església de Sant Andreu.  La visita va estar guiada per l’historiador local, Josep Ma. Roqué, el qual va fer algunes precisions sobre el paisatge d’Òrrius a l’alta edat mitjana i va aventurar una hipòtesi sobre les raons de l’amagatall del Tresoret a principis del s.XI. Al vespre, el poble d’Òrrius va poder saber del valor real del seu Tresoret de la mà del Sr. Miquel Crusafont, President de la Societat Catalana de Numismàtica. Va destacar que el seu valor no es tant crematístic sinó de la informació que donar sobre emissions comtals de Ramon Berenguer I inèdites fins el moment. Finalment es van concloure molt animadament el dia en una plaça engalanada, amb un sopar medieval a base de mongetes del ganxet i botifarra d’Òrrius,  que va deixar molt content a tothom.

Les activitat van tenir molt bona resposta i molta gent del poble les va gaudir amb alegria i legítim orgull.  El diumenge 11 de setembre es van fer les activitats pròpies de la diada i queda pendent per cloure les activitats commemoratives, una visita al MNAC que es farà en data 2 d’Octubre per tal de veure les monedes en directe.

Conferència d'en Joaquim Graupera "Òrrius (990-1035), una vila entre dues èpoques"

Conferència d'en Joaquim Graupera "Òrrius (990-1035), una vila entre dues èpoques"

Pau Ubach recordant el moment de la troballa

Concert pedagògic d’instruments musicals medievals catalans amb els Ministrers del Sabre.

Visita guiada i comentada a les ermites de Sant Pere de Clarà, Sant Bartomeu de Cabanyes i la capella del Roser de l’església de Sant Andreu, a càrrec del historiador local sr. Josep Ma. Roqué.

Visita guiada i comentada a Sant Pere de Clarà,  a càrrec de Joaquim Graupera

Josep Ma Roqué explicant Sant Andreu d'Òrrius 

El Sr. M.Crusafont durant la conferència sobre el tresoret d'Òrrius.

Sopar Medieval

Sopar Medieval

Detall de l'exposició

Joan Rubió i la restauració de la capella de Sant Pere de Clarà (Argentona, 1920)

El final del culte a l’església de Clarà es pot datar el 1713, quan l’església va ser profanada i es va retirar la potestat de celebrar-hi l’eucaristia “...quia dicitur ecclesia fuit polluta, amplius in ea non fuit missa celebrata...” i en el 1752, la capella encara constava abandonada i ruïnosa i feia trenta anys que no tenia culte. El 1877, en una memòria d’excursió de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques, s’esmenta que en el temple hi havien dues velles imatges de fusta de Maria i de Jesús en la creu que havien estat cremades feia poc pels seus amos per evitar profanacions. 

Carreras Candi, en el 1891, descriu l’ús que tenia en aquells moments l’edifici : “al present convertida en corral hont s’hi crían barrejats porchs y gallines. Junt á ella poden observarse molts fonaments de parets, ran de terra, que assenyalam la planta de la primitiva mansió hont habitaren los monjos benedictins...”. 

La restauració de l’edifici al culte es va realitzar l’any 1920 a instàncies del propietari Jaume Figueres. La tasca va ser encarregada a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver. Aquest arquitecte va néixer a Reus (Baix Camp) el 24 d’abril del 1870, fill de Jaume Rubió i Almirall i Bonaventura Ballvé i Tarrats. La seva trajectòria acadèmica s’inicià a l’obtenir el títol de batxillerat l'any 1885 i va rebre finalment la seva titulació d'arquitecte el 1893. 

Entre els seus mestres a l'Escola d'Arquitectes hi trobem Domènech i Montaner, Joaquim Bassegoda, Francesc de P. del Villar entre altres altres. Un cop obtingut el títol d'arquitecte, començà a treballar al taller d'Antoni Gaudí, del que va ser deixeble i ajudant entre 1893 i 1905 a la Sagrada Família, a la Casa Batlló i al Parc Güell, fet que se’l porta a considerar com un dels últims representants del Modernisme i destaca com a sintetitzador de les idees arquitectòniques de Gaudí. Rubió considerava que els dissenys i estructures de Gaudí eren la solució als problemes que plantejava l'eclecticisme durant el seu predomini al segle XIX. Va ser l'arquitecte de la Diputació de Barcelona i gràcies a aquest càrrec va participar en nombrosos projectes com per exemple la reforma de la Casa dels Canonges (Generalitat de Catalunya), amb la construcció del pont neogòtic que uneix el Palau amb la casa dels Canonges, al carrer del Bisbe, que contribueix a donar caràcter a l'anomenat "Barri Gòtic". 

La seva particular visió del que havia de ser la Ciutat Vella està resumida en l'obra Taber Mons Barcinonensis (1927). També va escriure una monografia sobre la catedral de Mallorca (1912). Va guanyar dos cops el Concurs anual d'edificis artístics (premi municipal al millor edifici barceloní) els anys 1913, per la Casa Roviralta, i 1917, per la Torre dels Pardals, avui desapareguda. L'obra de Rubió i Bellver és molt important i és present per tot Catalunya i a l'illa de Mallorca. Els seus edificis més interessants són: la Casa Macari Golferichs (1901), la Casa Roviralta - El Frare Blanc - (1903), els seus edificis de l'Escola Industrial (Actualment Universitat, Col·legi Ramon Llull al Carrer Urgell de Barcelona) (1912), i l'Asil del Sant Crist d'Igualada. A l’igual que altres arquitectes del moment de tots coneguts, també s’interessà per participar en la vida política fet que el va portar, l'any 1905 a ser elegit regidor de la ciutat de Barcelona. Fou militant de la Lliga Regionalista i coŀlaborà amb la Mancomunitat de Catalunya. Fou president del Cercle Artístic de Sant Lluc en dues ocasions (1904-1906 i 1912-1914). És l'avi dels arquitectes barcelonins Ignasi de Solà-Morales i Rubió i Manuel de Solà-Morales i Rubió. Rubió va morir a Barcelona el 30 de novembre de 1952. 

Bibliografia i referències: 

• GRAUPERA, Joaquim : L’arquitectura religiosa al Maresme durant el preromànic i el romànic. Vol.II. Monografies. La comarcal. Argentona, 2002. Pàg.99 
• GRAUPERA, Joaquim: “Els monestirs del Maresme. Una visió de conjunt” a Felibrejada 93. IV Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Els monestirs medievals. Actes. Del 10 al 24 de novembre de 2007. Grup d’Història del Casal de Mataró. Mataró, 2011
• SOLA MORALES I RUBIO, Manuel de: Joan Rubio i Bellver: arquitecte modernista Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Barcelona ,2008. 
• http://www.gaudiallgaudi.com/CA450.htm 
• http://arquicatalana.blogspot.com/2010/04/joan-rubio-i-bellver.html 

Dibuix de Joaquim Renart

Aprovació provisional del Catàleg del Patrimoni arquitectònic, arqueològic, paisatgístic i ambiental d’Argentona

En el transcurs del Ple Ordinari de l’Ajuntament d’Argentona del passat 16 de maig de 2011 es va aprovar provisionalment el Pla Especial i el Catàleg del Patrimoni arquitectònic, arqueològic, paisatgístic i ambiental d’Argentona. Aquest ha estat un dels objectius i una reivindicació històrica del Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell (CEAJC) des de la seva fundació. Aquesta aprovació era molt esperada pels defensors del patrimoni argentoní ja que van rebre múltiples promeses de la seva aprovació en les legislatures del 1999 al 2003 i especialment des 2003 al 2007, que van ser incomplertes.
Aquest catàleg ha estat elaborat a nivell tècnic per l’equip Taller d’Arquitectura i Territori format per l’arquitecte José González Baschwitz, la biòloga Cristina Prats González i jo mateix coma historiador i historiador de l’art.

El Catàleg incorpora tots els elements arquitectònics ja catalogats des del 1987 (uns 80), als quals s’han sumat uns 140 edificis i construccions més. En total presenta 154 elements arquitectònics en sòl urbà i 85 en sòl no urbà. Pel què fa als espais arqueològics s’han protegit 119, que segons els membres del CEAJC, situa a Argentona com un dels termes amb més protecció arqueològica del país. Respecte als conjunts, o sigui, carrers amb protecció ambiental (fesomia), se n’ha catalogat 31, la gran majoria en el nucli antic. Els elements naturals i paisatgístics incorporen 31 arbres, 18 arbredes, 7 camins i 55 fonts i mines.
Patrimonialment el catàleg ve avalat per les regidories de Patrimoni i Sostenibilitat, i per la Comissió Territorial de Patrimoni Cultural de la Generalitat. A nivell normatiu hi ha certes discrepàncies entre els juristes de l’ajuntament i els de l’equip redactor, discrepàncies que quedaran resoltes per la Generalitat cara a l’aprovació definitiva, prevista per abans d’acabar l’any.
Ens sumem al membres del CEAJC en l’agraïment "...a l’equip de govern que hagi apostat clarament pel Patrimoni, fet que va permetre fa uns anys la creació del Consell Municipal del Patrimoni i la redacció d’aquest catàleg, i especialment la seva responsabilitat en l’aprovació provisional, que sinó s’hagués portat a terme després de la inicial de finals de desembre de 2010, hagués pogut significar la desaparició de molts dels elements un cop s’hagués acabat la suspensió de llicències que actualment està vigent."

Per a mes informació:

• http://cea.cat/blog/2011/05/23/ja-tenim-cataleg-del-patrimoni/
• http://www.argentona.cat/index.php?mod=Taulell&id=594&sec=Actualitat

MODEL DE FITXA

La nova remodelació del Museu de Mataró

El passat 24 de març de 2001, l’alcalde, Joan Antoni Baron, i el president de l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC), Sergi Penedès, van inaugurar les obres de reforma del Museu de Mataró a l’antic edifici de Can Serra (El Carreró, 17). El Museu havía estat tancat al públic des del mes de febrer del 2010 i les obres es van iniciar el passat mes de setembre. Els treballs els ha portat a terme l’empresa G-56, SA. La inversió total, finançada pel Fons Estatal per a l’Ocupació i la Sostenibilitat Local (FEOSL), ha estat de 365.000 €, malgrat que estaba presupostada amb 327.880 €. Aquest import engloba les obres executades, la redacció del projecte i la direcció d’obra.

Com que l’edifici de Can Serra es troba protegit pel Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic i Ambiental de Mataró amb catalogació A i declarat com a Bé Cultural d’Interès Local, la intervenció s’ha vist limitada a la planta baixa en la reforma del vestíbul i zona de recepció de visitants que ha canviat d’ubicació, en el canvi de paviment i la substitució dels batents de les finestres de la façana, de forma un pèl desencertada pel meu gust.

La reforma més important el podem trobar en les sales d’exposicions de la sala de síntesi dedicades a la història de la ciutat, en el que s’ha renovat un discurs museogràfic que no es tocava des de la inauguració del Museu Comarcal del Maresme des de l’abril del 1983. La planta baixa continua sent l’àrea d’acolliment dotada de sales d’exposicions temporals i tallers didàctics. A la mateixa s’han incorporat uns plafons al vestíbul per informar els usuaris sobre la història de l’immoble i sobre els serveis que ofereix el museu i les extensions que en depenen. Crec que amb la reforma s’ha vist “amagada” una de les mènsules gòtiques del Palau del Cabrera de Blanes que decoraven el vestíbul. La planta primera amb el títol “Iluro, ciutat romana”, repassa la historia de la Iluro romana. Aquest espai s’ha convertit en l’eix temàtic que ha agafat més relleu del Museu. A la sala noble de la planta primera s’informa dels nous projectes museogràfics i d’investigació que s’estan desenvolupant pels equips del museu. Per acabar, la planta segona: “Mataró, Ciutat Mediterrània” s’ha convertit en l’eix temàtic dedicat a la història medieval, moderna i contemporània de la ciutat.

Crec que podem trobar com element positiu d’aquesta remodelació que s’ha ampliat moltíssim l’àrea dedicada a la part romana. Aquesta incorpora afortunadament una major selecció d’objectes de les col•leccions procedents d’excavacions arqueològiques realitzades en la nostra ciutat darrerament per l’ex-Àrea d’Intervenció Arqueològica, i que fins ara no es mostraven en el museu.

La part negativa és la reducció del discurs de les altres etapes de la historia de Mataró que han vist disminuïda la seva temàtica i superfície. Afortunadament, la ciutat de Mataró compta amb un nodrit grup d’historiadors que segueixen investigant les diferents etapes de la història de la ciutat i de la comarca malgrat que no siguin equips de recerca de la pròpia institució museística. Com hem dit, en tot allò referent a les etapes no romanes, aquests discurs pràcticament no ha variat ni ha incorporat noves dades. Tot el contrari, crec que ha vist reduïda la superfície expositiva. En aquest sentit, la part de la historia medieval de Mataró mostra menys objectes que abans i menys text explicatiu. Ja no podem gaudir de la creu de volta gòtica amb el símbol heràldic del carreratge de Barcelona i ens hem de conformar amb menys capitells exposats, a tall d’exemple.

Sembla que la reforma intenti presentar un aperitiu, sembla que un 10 %, del que serà la nova ubicació final a “Can Marfà” com a futura seu del Museu de Mataró.

Per a més informació:

• http://www.mataro.cat/web/portal/contingut/noticia/2010/11/9522_visita_serra.html
• http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/387052-mataro-posa-al-dia-el-museu-municipal-despres-de-28-anys.html 

Un nou museu a Vilassar de Dalt: el Museu Parroquial de Sant Genís de Vilassar de Dalt

El passat divendres 29 d'abril dins el marc de la Festivitat dels Sants Màrtirs es va inaugurar el nou museu parroquial com a cloenda dels actes que han tingut lloc per commemorar els 500 anys de l'església gòtica de Vilassar. L’acte va estar presidit pel Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach i el Sr. Llorenç Artigas i Planas, alcalde de Vilassar de Dalt.

El museu dignifica les restes conservades de l’antiga església parroquial gòtica de Sant Genís aterrada desprès de la Guerra Civil (1940). Les claus de volta, mènsules i capitells es conservaven dispersos per la vila: al pati de la rectoria, semi enterrats a la plaça de la Vila i al pati de Can Bot. Les restes pertanyen a etapes diferents : impostes esculturades i varis elements ornamentals de la parròquia gòtica de Sant Genís (1511-1519), una gàrgola de la construcció del campanar (1606), dues claus de volta de l’ampliació de l’edifici parroquial amb capelles laterals dedicades a Sant Elm i Sant Jaume (1615-1616),i diversos capitells de la capella del Santíssim Sagrament (1912). També hi ha una clau de volta de la capella de Sant Sebastià (1571-1573).

Aquest nou museu s’ha fet amb la motivació i la tenacitat de Mn. Jordi Gutiérrez, rector de la parròquia i de Marc Pons, coordinador del cicle de conferències que ha precedit la obertura de l’exposició. També hi ha col•laborat molta altra gent de forma desinteressada entre els quals m’enorgulleix comptar-m’hi.

Crec que aquesta iniciativa, tenint en consideració els mitjans que ha comptat, ha resultat una proposta molt digna. Cal felicitar la iniciativa, que malgrat que tard (ja fa 71 anys de l’enderroc de l'edifici gòtic), crec que ha de ser un orgull per tots els vilassarencs, ja que dignifica el seu patrimoni artístic. Cal valorar també el conjunt, ja que aquestes mènsules decorades, són les úniques conservades a la comarca que presenten un discurs iconogràfic historiat amb una certa unitat amb temes relacionats amb el nou testament entre altres temes i amb força qualitat plàstica.

Recomanem que sigui visitat i felicitem a la parròquia de Vilassar de Dalt per aquesta iniciativa. Agraeixo també personalment a Marc Pons la cessió de les fotografies i el fet d'haver-me demanat la col.laboració.

La làpida d'Unió Catalanista a Ripoll dissenyada per Puig i Cadafalch

Puig i Cadafalch, juntament amb altres mataronins, van crear l’any 1888, l’Associació Artístic Arqueològica Mataronesa. Aquesta entitat juntament amb altres associacions i institucions catalanes de finals del s.XIX, va col•laborar en les obres de restauració del monestir de Ripoll l’any 1893.

L’antic cenobi benedictí, s’havia anat convertint en un símbol de la Catalunya medieval i de la sobirania independent que calia recuperar. A nivell historiogràfic, anava agafant importància l’estudi del període medieval català per recuperar la personalitat pròpia com a país, i dins d’aquest apartat, el monestir de Ripoll era una peça clau, ja que en les seves parets hi va haver un centre d’estudis important, amb personalitats intel•lectuals de la talla de l’abat Oliva i de Gerbert d’Aurillac el futur papa Silvestre II. A més, el monestir estava farcit de sepulcres de personatges històrics i comtes catalans que també evidenciava la importància del conjunt monàstic de Ripoll com a mausoleu comtal. Entre aquests podríem destacar figures cabdals dins la història de Catalunya com les de Guifré el Pelós, Bernat I Tallaferro, Ramon Berenguer IV i Berenguer III el Gran.

La restauració del monestir esdevindrà per aquestes raons, un projecte col•lectiu català en el qual hi van participar diferents entitats, institucions a més de moltes personalitats de la Catalunya del moment i en la seva reconstrucció es volia recuperar un dels símbols de l’antiga nació a recuperar.

La participació de Puig i Cadafalch, com a membre de l’Associació, va consistir en l’organització de diferents vetllades literàries i musicals a Mataró amb la finalitat de recaptar diners per ajudar a subvencionar la restauració de l’antic cenobi romànic, en les quals participaria també, com a conferenciant. A més, a Ripoll, va dissenyar diferents testimonis de les festes de la consagració del nou temple pel juliol del 1893: la làpida de la Unió catalanista i l’estendard de l’Associació Artístic Arqueològica Mataronesa.

La Unió Catalanista va ser una entitat política formada a Barcelona, el 1891, per diverses corporacions i associacions catalanistes.  Aquesta fusió va apareixa dels contactes mantinguts per aquestes associacions arran de la campanya realitzada contra l'article 15 del codi civil de l'Estat espanyol, que atemptava contra el manteniment del dret català. La primera actuació de la Unió Catalanista fou la convocatòria de les reunions de Manresa, que culminaren amb l'aprovació de les Bases de Manresa (1892); posteriorment la Unió Catalanista celebrà altres assemblees, a Reus (1893, sobre els mitjans d'actuació del catalanisme), a Balaguer (1894, sobre el sistema tributari) i a Olot (1895, sobre obres públiques). Josep Puig i Cadafalch participà en l’assemblea de Manresa com a delegat per Mataró. La làpida de la Unió Catalanista, es conserva encara en el seu lloc original i els dissenys de Puig els vaig poder localitzar en l’arxiu familiar. La làpida és inscrita en un relleu amb la marcada estètica modernista que caracteritza el seu autor. Destaca, en la part superior, l'escena de Sant Jordi matant el drac que recorda la mateixa escena representada en la bandera de l'Associació. En la part inferior esquerra s'observa a figura d'un bisbe, potser el mateix Morgades, emmarcada en un baldaquí. La resta d'elements escultòrics són motius vegetals, sanefes amb elements heràldics i un petit relleu amb la representació de dos dracs oposats. La làpida reprodueix les paraules del bisbe Morgades donant satisfacció de l'objectiu acomplert amb la recuperació de Ripoll juntament amb una altra inscripció de la Unió Catalanista on es fa seva les paraules del Bisbe.

"Jam loetus moriar                                                               Genes, XLVI.30

Content moriré despres d'haver tornat a la Santissima Verge Maria son antiquissim trono de Ripoll a Catalunya sa casa payral a sos comtes i abats llur honorifica sepultura y haver treballat per fer reviure son esperit y sas virtuts y ab un i altres les venerades tradicions catalanes que deu nostre senyor m'escolti y atenga y m'seguesquen tots mos estimats compatricis"

En el marc on és inscrita la làpida hi ha la inscripció de la Unió Catalanista on es fa seva les paraules del Bisbe:  "Aquestes paraules del Excm. e Ilm. Bisbe Joseph Morgades y Gili Bisbe de Vich, son aqui conmemorades en nom de la Nació Catalana per la Unió Catalanista."

En la elaboració de les inscripcions de bronze hi van intervenir la casa Masriera. Els escultors Montserrat i Llasser van modelar les figures i el fullatge de l'orla i els germans Sunyol es van encarregar de l'execució. L'arquitecte-conservador del Monestir, Antoni Coll va supervisar els treballs de l'instal.lació. La làpida va ser inaugurada el 23 d'abril de 1898.

Per a saber-ne mes:

• DALMAU, Agustí: El patrimoni d'artistes modernistes a Ripoll, Ripoll,2005.Pàgs.77-78
• GRAUPERA, Joaquim: Josep Puig i Cadafalch i l’Associació Artistich Arqueològica Mataronesa. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2001 (Col.Josep Rius, 5).Pâgs.38-39
• VELLVEHÍ, Jaume: “ Les festes de la consagració de la basílica restuarada” a Mataronins en la restauració de Ripoll. 1893-1993 Centenari de la consagració de la basílica. 2ª ed. Revisada i ampliada. Grup d’Història del casal. Mataró, 1995.Pàgs. 67-68.

Es presenta l'estudi d'Enric Subiñà sobre l'Argentona del s.XV

El divendres, 7 de gener de 2011, a les 20h. al saló de Pedra de l’ajuntament d’Argentona (C/Gran 61) es va presentar a Argentona el llibre d’Enric Subiñà “Argentona al segle XV. Terra de Remences”, obra que va ser guanyadora del Premi Burriac 2008. L’acte, que va estar presidit per l’alcalde d’Argentona l’il.lust. Sr. Pep Masó, va comptar amb la presència de la Dra. Coral Cuadrada, professora d’Història Medieval de la Universitat Rovira i Virgili que va glossar el llibre. Coral Cuadrada en la presentació del llibre va anar introduint algunes pincellades dels temes del llibre. Subiñà retrata en el mateix els diferents temes de la vila d’Argentona en el s.XV centrant-se sobretot en els diferents aspectes de les relacions personals com l’estudi dels testaments, les herències, el paper de la dona, l’evolució de la vila, entre altres. Aquests temes estan tractats a partir de la documentació conservada de l’època, tant dels documents d’arxius públics com de particulars. La consulta d’aquests fons que algunes famílies argentonines conserven va ser un fet que va agrair l’autor, ja que donen més importància a l’estudi ja que molts d’ells han estat inèdits fins ara.

Subiñà va ser ja mereixedor del Premi Burriac l’any 2001, amb el treball ja publicat Argentona de la sagrera a la vila (1295-1900). (Ajuntament d’Argentona. Argentona, 2002). La Dra Coral Cuadrada és alhora la directora de la tesi d’Enric Subiñà, que presentarà abans del 2015, fet que l’autora va esmentar. També es va mostrar emocionada al veure que el seu camí iniciat amb la seva tesi doctoral sobre el Maresme medieval i que va guanyar el premi iluro l’any 1987 (El Maresme medieval: habitat, economia i societat. Segles X-XIV. Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 1988. (Premi Iluro,42)) va suposar el punt de partença de la historiografia medieval a la comarca i que ha generat fins avui dia una extensa bibliografia i una bona generació de nous investigadors.

Al final de l’acte l’alcalde d’Argentona va fer pública la nova convocatòria del Premi Burriac 2011.

Podeu consultar: 

• L’acte de concessió del Premi Burriac 2010 a Enric Subiñà

Les bases de la convocatòria del Premi Burriac 2011