Joan Rubió i la restauració de la capella de Sant Pere de Clarà (Argentona, 1920)

El final del culte a l’església de Clarà es pot datar el 1713, quan l’església va ser profanada i es va retirar la potestat de celebrar-hi l’eucaristia “...quia dicitur ecclesia fuit polluta, amplius in ea non fuit missa celebrata...” i en el 1752, la capella encara constava abandonada i ruïnosa i feia trenta anys que no tenia culte. El 1877, en una memòria d’excursió de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques, s’esmenta que en el temple hi havien dues velles imatges de fusta de Maria i de Jesús en la creu que havien estat cremades feia poc pels seus amos per evitar profanacions. 

Carreras Candi, en el 1891, descriu l’ús que tenia en aquells moments l’edifici : “al present convertida en corral hont s’hi crían barrejats porchs y gallines. Junt á ella poden observarse molts fonaments de parets, ran de terra, que assenyalam la planta de la primitiva mansió hont habitaren los monjos benedictins...”. 

La restauració de l’edifici al culte es va realitzar l’any 1920 a instàncies del propietari Jaume Figueres. La tasca va ser encarregada a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver. Aquest arquitecte va néixer a Reus (Baix Camp) el 24 d’abril del 1870, fill de Jaume Rubió i Almirall i Bonaventura Ballvé i Tarrats. La seva trajectòria acadèmica s’inicià a l’obtenir el títol de batxillerat l'any 1885 i va rebre finalment la seva titulació d'arquitecte el 1893. 

Entre els seus mestres a l'Escola d'Arquitectes hi trobem Domènech i Montaner, Joaquim Bassegoda, Francesc de P. del Villar entre altres altres. Un cop obtingut el títol d'arquitecte, començà a treballar al taller d'Antoni Gaudí, del que va ser deixeble i ajudant entre 1893 i 1905 a la Sagrada Família, a la Casa Batlló i al Parc Güell, fet que se’l porta a considerar com un dels últims representants del Modernisme i destaca com a sintetitzador de les idees arquitectòniques de Gaudí. Rubió considerava que els dissenys i estructures de Gaudí eren la solució als problemes que plantejava l'eclecticisme durant el seu predomini al segle XIX. Va ser l'arquitecte de la Diputació de Barcelona i gràcies a aquest càrrec va participar en nombrosos projectes com per exemple la reforma de la Casa dels Canonges (Generalitat de Catalunya), amb la construcció del pont neogòtic que uneix el Palau amb la casa dels Canonges, al carrer del Bisbe, que contribueix a donar caràcter a l'anomenat "Barri Gòtic". 

La seva particular visió del que havia de ser la Ciutat Vella està resumida en l'obra Taber Mons Barcinonensis (1927). També va escriure una monografia sobre la catedral de Mallorca (1912). Va guanyar dos cops el Concurs anual d'edificis artístics (premi municipal al millor edifici barceloní) els anys 1913, per la Casa Roviralta, i 1917, per la Torre dels Pardals, avui desapareguda. L'obra de Rubió i Bellver és molt important i és present per tot Catalunya i a l'illa de Mallorca. Els seus edificis més interessants són: la Casa Macari Golferichs (1901), la Casa Roviralta - El Frare Blanc - (1903), els seus edificis de l'Escola Industrial (Actualment Universitat, Col·legi Ramon Llull al Carrer Urgell de Barcelona) (1912), i l'Asil del Sant Crist d'Igualada. A l’igual que altres arquitectes del moment de tots coneguts, també s’interessà per participar en la vida política fet que el va portar, l'any 1905 a ser elegit regidor de la ciutat de Barcelona. Fou militant de la Lliga Regionalista i coŀlaborà amb la Mancomunitat de Catalunya. Fou president del Cercle Artístic de Sant Lluc en dues ocasions (1904-1906 i 1912-1914). És l'avi dels arquitectes barcelonins Ignasi de Solà-Morales i Rubió i Manuel de Solà-Morales i Rubió. Rubió va morir a Barcelona el 30 de novembre de 1952. 

Bibliografia i referències: 

• GRAUPERA, Joaquim : L’arquitectura religiosa al Maresme durant el preromànic i el romànic. Vol.II. Monografies. La comarcal. Argentona, 2002. Pàg.99 
• GRAUPERA, Joaquim: “Els monestirs del Maresme. Una visió de conjunt” a Felibrejada 93. IV Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Els monestirs medievals. Actes. Del 10 al 24 de novembre de 2007. Grup d’Història del Casal de Mataró. Mataró, 2011
• SOLA MORALES I RUBIO, Manuel de: Joan Rubio i Bellver: arquitecte modernista Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Barcelona ,2008. 
• http://www.gaudiallgaudi.com/CA450.htm 
• http://arquicatalana.blogspot.com/2010/04/joan-rubio-i-bellver.html 

Dibuix de Joaquim Renart

Aplec de Sant Pere de Clarà - 2011

El passat diumenge 26 de juny de 2011 va tenir lloc, com cada festivitat de Sant Pere,a l'ermita de Sant Pere de Clarà l'aplec anual. L'acte, organitzat per la família Figueras propietària del mas, va començar amb una celebració eucarística a la capella de l'antic Priorat, oficiada pel Mn. Josep Ma Vendrell, rector d'Òrrius. Acabat l'acte es van cantar els goigs de Sant Pere de Clarà. Seguidament davant de la masia de Can Marc, vaig presentar el quart col•leccionable, sobre la història del Priorat, com a col•laboració del Grup d'Història del Casal de Mataró a l'aplec. Tot seguit, ballada de sardanes acompanyada d’un petit refrigeri de coca i vi moscatell. L'acte va estar molt concorregut i amb una amplia participació.

El quart col•leccionable tracta sobre l’etapa en què la capella va dependre de l’abadia de Cluny i del monestir de Sant Pere de Caserres (1080-1359). Aquesta unió, s’ha d’entendre dins el moviment que hi ha a partir del Concili de Girona del 1068, en temps del legat papal Hug Candi, en què alguns dels monestirs catalans s’uneixen amb abadies estrangeres per tal d’evitar la intromissió dels feudals en les possessions monacals i evitar la decadència espiritual. Dins aquest moviment, el monestir osonenc de Sant Pere de Casserres va ser unit també a Cluny pels comtes de Cardona i esdevingué l’administrador de les possessions de Cluny a Catalunya. En la documentació de Casserres hi apareixen esmentats els priors de Clarà des del 1196.

L'abadia de Cluny és una abadia benedictina de la localitat de Cluny, situada en el departament de Saona i Loira, a la regió de Borgonya, en el centre-est de França. Va ser fundada en una reserva forestal de cacera el 2 de setembre de l'any 909 per Guillem I, duc d'Aquitània, comte d'Alvèrnia, el qual va instal•lar allà a l'abat Bernó de Baume, i va posar l'abadia sota l'autoritat immediata del Papa Sergi III. L'abadia i la seva constel•lació de dependències es van convertir aviat en un model de tipus de vida religiós al segle XI. La influència de Cluny i d’aquesta reforma cluniacenca es va estendre des de la segona meitat del segle X fins a principis del segle XII.

El priorat de Clarà, en aquesta etapa, devia tenir una comunitat petita, ja que la categoria de priorat es donava quan la comunitat no disposava dels dotze monjos necessaris per considerar-se abadia. Cluny, exercia el control de les seves possessions a Catalunya enviant regularment, dos priors visitadors. Consta que, en la visita del 1234, a Casserres solament hi havien 6 monjos i es considerava el prior de Clarà com un d’ells; d’igual manera, en la visita del 1277 van declarar que aquest monestir osonenc tenia solament 7 monjos i estava carregat de deutes i entre els béns posseïts i declarats hi continuava apareixent la possessió de Clarà.

Les finestres en el romànic del Baix Maresme

Les finestres del romànic tenen una factura similar en tots els casos conservats al Baix Maresme i responen quasi totes a una estructura d’arc de mig punt sobre uns muntants. Totes són de doble esqueixada, obtinguda per l’obliqüitat dels muntants, arc i ampit de la finestra. D’una esqueixada s’han conservat les finestres de Sant Cebrià i Santa Margarida de Cabrera.

Es troben situades generalment al centre de l’absis, com els casos de Sant Martí de Montgat, Sant Mateu de Preià de Dalt i a Sant Bartomeu de Cabanyes. A Santa Maria del Viver, a banda de l’absis, es troba també en el mur de migdia i en el mur de ponent. El cas més excepcional és a la parròquia de Sant Esteve de Canyamars, on s'ha conservat una finestra al mig de les capelles del creuer i també hi han dos finestres més al mur de migdia, segurament una tercera es deuria perdre en obrir la capella lateral al s.XVII. En el cas del campanar de Sant Feliu d’Alella, es conserven les quatre finestres del primer pis, d’estructura adintellada, i les quatre finestres del segon pis, amb arc de mig punt. També es conserven dues finestres a l’absis de Sant Pere de Clarà (Argentona) de tipus adintellat i d’una sola esqueixada. A l’absis de Sant Cebrià i Santa Margarida de Cabrera és l'únic cas amb totes les finestres situades en el absis i orientades a migdia i tramuntana.

Tots aquests tipus de finestres deixen un pas d’obertura de llum molt estret, que juntament a les poques obertures existents, porten a una atmosfera fosca a l’interior de l’edifici. Segons Puig i Cadafalch, “Nosaltres hem vist en les esglésies romàniques catalanes atenuarhi encara la llum per medi de veles y cortines. per altra part la fosquetat es un element que cerca exprofés la gent del migdia en els temples, trobant en son misteri quelcom propi del lloch sagrat.”

A partir d'aquestes finestres conservades es pot establir la tipologia de finestres següent:

Tipus 1: Finestres adintellades de filiació preromànica. Són finestres adintellades fetes amb els muntants de carreus regulars i un dintell monolític. En aquest cas es poden entendre com a una pervivència inercial de la forma de resoldre les obertures de les finestres del preromànic. Tenen com a paral•lels les finestres de Sant Andreu d’Órrius i les trobem conservades a l’absis de Sant Pere de Clarà. En aquest cas, els models son propers en l’espai, ja que els dos temples son molt a prop. En el cas del campanar de Sant Feliu d’Alella, les finestres del primer pis són petites i adintellades. En aquest cas, aquesta estructura es deu a la necessitat de estalviar mur i fer les menys obertures possibles en la part baixa del campanar per donar més paper sustentant al mur del mateix en la part baixa. A mida que l’alçada s’incrementa, augmenta la grandària de les finestres, ja que el mur en els pisos superiors ha de sostenir menys pes. També tenim aquest tipus de finestra, però d’una sola esqueixada, al mur de migdia de l’absis de Sant Cebrià i Santa Margarida de Cabrera. Aquesta tipologia la podem situar cronològicament, entre el s.XI i la primera meitat del s.XII.

Tipus 2: Finestres amb arc de mig punt i doble esqueixada amb dovelles i montants de carreus escairats a cops de maceta. Aquesta tipologia és la més freqüent en el romànic del Baix Maresme. Consisteix en uns muntants fets de carreus fins la línia d’imposta, allí des del salmer, les dovelles es disposen de forma radial. Totes solen tenir doble esqueixada i la disposició i tècnica de l’arc es reprodueix a l’interior. Solament en el cas de l’interior de la finestra de l’absis de Sant Bartomeu d’Órrius, l’arc es troba retallat en una pedra monolítica. S’han conservat finestres d’aquest tipus als absis de Sant Bartomeu de Cabanyes i Sant Martí de Montgat. Aquesta tipologia la podem situar en el s.XI i de forma inercial en el s.XII.

Tipus 3: Finestres amb arc de mig punt, de doble esqueixada elaborat amb dovelles i amb montants de carreus llisos i ben escairats. Aquesta tipologia de finestra evidencia ja una tècnica del s.XII en que les parts més nobles de l’edifici son obrades per picapedrers més experimentats. Aquesta tipologia la podem trobar a Sant Esteve de Canyamars i Santa Maria del Viver (Argentona). Les finestres de Sant Mateu de Premià, podrien pertanyer a aquesta tipologia, però no es pot observar actualment en claredat ja que es troben tapades per una capa de guix. La datació d’aquestes finestres pertany com hem dit al s.XII. Aquesta datació la podem deduir per la tècnica constructiva dels murs, malgrat que no presenten brancals decorats amb escultura monumental.

Bibliografia

GRAUPERA, GRAUPERA, Joaquim: L'arquitectura religiosa preromànica i romànica en el baix Maresme. Vol.1. La Comarcal edicions. Argentona,2001. p.110-112

Les portades romàniques del Maresme

En la majoria de les portes romàniques del Maresme conservades són portades molt senzilles amb una clara absència de relleus i capitells esculpits. Segurament els edificis amb més decoració deurien correspondre als edificis parroquials i aquest van ser substituïts per altres en èpoques més modernes (gòtic, renaixement, barroc...)
Les portades conservades ens mostren una tipologia única d’arc de mig punt en la part exterior i a l’interior, hi ha una estructura adintellada o d’arc molt rebaixat que crea una obertura esbiaixada cap a l’interior i donen accés al temple des del mur de ponent o el mur de migdia. La majoria d'edificis conservats solen ser ermites rurals que són molt més senzilles i modestes de factura.
A Sant Martí de Montgat, l’accés es dona en el mur de ponent i la porta es troba coberta per un arc de mig punt realitzat amb dovelles radials per la part exterior i a la part interna la porta presenta una llinda de fusta. En aquest cas, el desnivell de la nau i l’exterior fa que s’hagi de baixar dos graons. D'una estructura similiar tenim la portada de Sant Bartomeu de Cabanyes, adovellada amb arc de mig punt. A l’interior l’arc tendeix a l'adintellament amb un arc de mig punt molt rebaixat.

La majoria de portades de les esglésies i ermites romàniques conservades van ser refetes posteriorment com el cas de Santa Maria del Viver (Argentona) on la porta s’obra en el mur de migdia i ha estat reformada en temps posteriors. A Sant Esteve de Canyamars, l’accés es manté al mur de ponent i tampoc s’ha conservat degut a la reforma gòtica del mateix. A Sant Mateu de Premià de Dalt, la nau es va escurçar i la façana és més moderna. A Sant Feliu d’Alella, segons la documentació, la porta romànica es trobava en el mur de ponent, i va ser destruït per fer l’ampliació del s.XVII a l'igual que a Sant Pere de Riu a Tordera.

Porta de l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes (Òrrius) (Fotografia Esteve Garcia)

Porta de l'ermita de Sant Martí de Montgat (Fotografia Esteve Garcia)

Bibliografia

GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 1. La Comarcal edicions. Argentona, 2001. Pàgs. 109-110

El testimoni dels monjos eremites a Céllecs: La cova d’en Nadal

“La cova d’en Nadal” o “del ermità es pot situar a la mateixa serralada de Céllecs, prop del Mas Nadal, seguint el camí d’Órrius al Raval de la Roca (actualment Vilanova del Vallès). Aquest formaria part d’un conjunt que es troba situat a una alçària de 300 m. sobre el nivell del mar. El conjunt va ser donat a conèixer per Carreras Candi l’any 1909 i va interpretar les restes com un conjunt de “tombes cristianes primitives” que amb els paral·lels citats (Olèrdola, Tavertet...) els situa a l’època carolíngia. Aquest grup d’eremitoris va ser excavat pel Grup Arqueològic de Vilassar de Dalt l’any 1951 dirigits pel Sr. Jaume Ventura. Els resultats de les excavacions van ser publicats anys més tard per Pau Ubach dins les seves memòries.
“La cova d’en Nadal” o “del ermità” presenta una cavitat buidada a cop d’escoda que presenta les marques de la mateixa en algunes de les parets. La construcció va estar habilitada en temps modern en una barraca de vinya i va ser utilitzada molt de temps pels carboners de la zona. L’entrada és de secció quadrangular (1’08 mts d’alçada x 0’95 mts d’ample) i presenta un mur de pedres i morter de calç per regularitzar l’entrada. A l’extradós de l’obertura també s’hi pot observar uns encaixos de secció quadrada per sostenir les frontisses d’una porta. L’edicle interior té estructura rectangular arrodonida en el sostre i els cantons i es troba orientada a 10 º N-NE. A la part final hi ha una petita cúpula que permet estar-s’hi dret. Les mides són de 4’20 m. de fondària i una amplada de 2 m. l’alçada interior de la cova és de 1’48 m. a la zona mitja i de 2’20 m. a la part més fonda. En la paret del fons, s’hi va practicar una fornícula plana amb una creu amb aspes gravada a la pedra (0’35 m.) que es podria interpretar com un oratori rupestre o altaret. En aquesta part també s’hi troben uns petits forats quadrats on encaixarien estaques de fusta per sostenir un petit sostre o armari. Aquests forats són posteriors a la creu ja que l’escapcen en un dels braços. Antigament a l’interior hi havia un banc per seure en tot el seu perímetre menys a l’entrada. Aquest banc va ser reduïda al nivell del terra l’any 1967, per engrandir l’interior per tenir més espai per dormir-hi, en dates modernes, quan s’usava de refugi pels carboners. A l’exterior de la cova s’hi troba un banc per al descans de l’eremita, també excavat a la roca, i en la roca del davant s’hi troba un plat de molí que deuria servir per la fabricació de farina per a la seva subsistència. Aquest eremitori pot tenir com a paral·lel el descobert per M.Riu l’any 1974 prop de Martorell a la zona de la carretera de Gelida al costat del Puig del Pou d’en Merlí i identificat com “eremitori núm.1”.
L’eremitisme és una forma de vida religiosa d’alguns cristians que, a partir del s.III, per motius ascètics, es retiren a la solitud. Es considera Pau de Tebes com el primer eremita conegut i sant Antoni, seguidor seu, com a propagador de la vida eremítica a l’Alt Egipte, des d’on s’estengué per tot l’Orient. L’existència d’eremites és ja coneguda a la península des d’època visigoda. El cànnon 5è del VII concili de Toledo (any 646) diferencia clarament entre eremites dignes que duen una vida santa “in cellulis propiis reclusos” i altres de costums més indignes. A Catalunya, durant el període carolingi, la fi del s X tingué una especial importància el nucli eremític format entorn de Cuixà, amb sant Pere Ursèol, sant Romuald i Marí. Els eremites de Céllecs es poden situar a l’època carolíngia, amb una finalitat possiblement repobladora i evangelitzadora. Malgrat tot, degut a la manca de restes arqueològiques també es poden situar des de l’antiguitat tardana a l’època carolingia (s.IV al X.).
Els conjunts eremitics solen tenir unes característiques comunes: solen aprofitar els conjunts rocosos de la serralada, però sovint es presenten isolats, allunyats de camins importants i es troben prop de camins secundaris que, en aquest cas, comuniquen la serralada amb la plana o el Vallès i el Maresme. Aquest fet ens porta a pensar en la presencia individual i no en l’establiment de colònies eremítiques més poblades. Segurament es buscava la solitud i l’aïllament. Segons Manuel Riu, “Alguns eremitoris del s.X pogueren ésser habitacles permanents però altres, relacionats amb monestirs, els s.XI i XII foren llocs d’habitació temporal o llocs de penitència, quan arribava el temps de quaresma, pels monjos que es retiraven a meditar.” L’allunyament d’aquest nuclis eremítics d’alguna capella, església parroquial o monestir proper ens referma en el caràcter individual i permanent de l’ocupació del nucli eremític lluny de la interpretació que configuraren una comunitat d’eremites.
Per la seva banda, Enrich classifica els eremitoris catalans en dos grans grups dividits pel riu Llobregat. Els conjunts descoberts a la riba dreta ( els situats a Martorell i el Baix Llobregat) tenen paral·lels tipològics més propers a Àlaba, anomenades cabidades-nicho per Azcàrate. Aquests nuclis eremítics estarien més relacionats amb una influència dels monjos mossàrabs i la migració de comunitats cristianes de zona musulmana durant la conquesta d’aquests territoris. El segon grup situat a la riba esquerra (dins la Catalunya Central i amb exemples al Berguedà), estarien relacionats amb el repoblament pagès i amb l’evangelització de la ruralia. Dins aquest conjunt podríem situar els del Maresme-Vallès Oriental.

BIBLIOGRAFIA

• AZKARATE, A,: Arqueologia cristiana de la Antiguedad Tardía en Álava, Guipúzcoa y Vizacaya. Dip. Foral de Álava. Vitoria-Gazteiz, 1988.
• CARRERAS CANDI, Francesc: “ Primitius sepulcres cristians a Céllecs” a Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. . Reproduït traduït al català per Jaume Vellvehí a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal, núm.19 (agost 1995) pàgs. 9-10.
• ENRICH, Jordi; ENRICH, Joan; SALES, Jordina: “Eremitoris rupestres alt-medievals a la Catalunya central: una recerca sobre el cristianisme rural” a Ir. Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya.13-14-15 de novembre del 1998 Actes. ACRAM, 2000. Pàgs.260-277
• FORT i COGUL, Eufèmia: “L’eremitisme a la Catalunya nova” a Studia Monastica, vol.7 (1965) fascicle 1. Abadia de Montserrat, Barcelona, 1965. Pàgs. 63-124
• GRAUPERA, GRAUPERA, Joaquim: “Ruta per les coves dels monjos medievals de Céllecs (Vallès Oriental-El Maresme)” a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal-Mataró, núm.60 (gener-febrer-març, 2002), pàg.19
• GRAUPERA, GRAUPERA, Joaquim: “Testimonis de la vida eremítica a Céllecs” a III Jornades de Història i Arqueologia Medieval del Maresme. De Constantí a Carlemany. El pas de l’antiguitat tardana al món medieval. Actes. Del 16 d’octubre al 6 de novembre de 2004. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2006. P`gas.143-153
• PUIG i GIRALT, Enric: Expedició núm. 7, 8 i 9 a Céllecs: Pica del llop / Coves de Can Nadal (Agost-Octubre del 1987). Grup Yl-Ur. [Inèdit]
• RIU i RIU, Manuel: “Els primers eremitoris mossàrabs de Catalunya” a Fonaments., núm.1. Curial. Barcelona, 1978.Pàgs.111-117
• UBACH, Pau: Memòries etno-arquològiques. Vilassar de Dalt, 1934-1993. L’Aixernador. Argentona, 1994. (El Montalt, 17)

El tresoret d´Òrrius: un conjunt de monedes de l’època de Berenguer Ramon I (1018-1035)

En el 1981, el Rector Mossèn Joan Capell i Gorina va realitzar unes obres de restauració de la Capella de Nostra Senyora del Roser de la parròquia de l’església de Sant Andreu d’Òrrius. En les mateixes, un cop tret l’arrebossat que amagaven la construcció, va quedar al descobert l’aparell dels murs que portava a pensar que aquella capella era l’antic absis del primitiu edifici preromànic. El projecte de reforma va consistir en realitzar un buidat de la junta de les pedres i una reforma de l’enllosat. La inutilització del enllosat existent i el procés de realitzar la nova pavimentació va permetre descobrir l'antic ossari de la família Conill i un tresor de monedes comtals de billó acunyades en temps de Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I.
Aquesta troballa va arribar en coneixements del Sr. Pau Ubach del Grup Arqueològic del Museu Municipal de Vilassar de Dalt, el qual va notificar-ho al Dr. Manuel Riu del Departament de Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. La troballa del tresoret i el fet de coincidir amb les obres de remodelació del temple va portar a iniciar una campanya d’excavacions. La Direcció General del Patrimoni Cultural va dictaminar una resolució en data del 27 de gener de 1982, en la qual feia càrrec de les excavacions al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. La Direcció Tècnica de l’excavació va ser encarregada a J.I. Padilla i Lapuente. La campanya d’excavacions va ser feta entre el 28 de gener al 22 de febrer de 1982 i publicada més tard.
L’anomenat “Tresoret d’Òrrius” esta composat per 216 diners d’argent o de billó ric, que estan acunyades amb algunes tipologies monetàries desconegudes fins el moment de la troballa. Sembla que el conjunt va ser amagat entre el 1032 i el 1041, per tal de protegir-les davant d’un atac o ràtzia aprofitant la seguretat de la sagrera parroquial.
Les monedes d’Òrrius es poden classificar en tres grups:

• El primer conjunt, compost per 211 peces, es poden atribuir a l’època de Berenguer Ramon I (1018-1035) i es poden datar a l’entorn del 1035 com a darrera emissió del comte. Mostren a l’anvers un bust amb el cap cobert per un mocador i una diadema de perles i amb la mà alçada. Porta la inscripció BARCHINONA CIV. En el revers hi ha una creu amb braços iguals amb la inscripció B-E_G_CO (Berengarius comes).
• El segon grup presenta una tipologia inèdita fins el moment. Es tracta d’una peça, molt malmesa, que presenta en l’anvers una roseta de set pètals dins de cercles i la llegenda [...]NGER CO[...] que s’ha interpretat com a part de la inscripció de Berengarius comes. Al revers hi ha una creu amb la inscripció [...]CINON [..] corresponent a Barchinona. Es tracta d’una emissió del Rosselló del comte Guislabert (991-1013).
• L’últim grup correspon a 4 diners episcopals de Girona. A l’anvers mostren el bust d’estètica bizantina de la Mare de Déu i la inscripció S.M (Sancta Maria). En el revers hi ha un arbre o flor amb la llegenda CIVITAS GIRVNDA. Sembla que aquest tipus va ser acunyat prop de l’any 1030.

Actualment aquest conjunt es mostra exposat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a la col·lecció de numismàtica (MNAC/GNC 302276-302473).

BIBLIOGRAFIA

• BALAGUER, Anna M.; CRUSAFONT I SABATER, M.: “Troballa de diners comtals a Orrius (Maresme)” a L’arqueologia a Catalunya avui, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1982, pàg.180.
• BALAGUER, Anna M.; CRUSAFONT I SABATER, M.: "Estudi preliminar de la troballa de monedes comtals." a Les excavacions a l’església de Sant Andreu d’Órrius. Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1983. Pàg.59-104.
• CAMPO, Marta; ESTRADA-RIUS, Albert; CLUA, Maria: Guia numismàtica. MNAC. Barcelona, 2004. Pàg.78-80
• F.X.C: “Un importante hallazgo en la iglesia parroquial de Orrius (Barcelona)” a Gaceta Numismàtica, núm.64, Barcelona, març de 1982 , pàg.31-32
• GRAUPERA GRAUPERA,Joaquim: “Sant Andreu d’Órrius” a Catalunya Romànica, vol.XX. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992. Pàgs. 499-501
• PADILLA LA PUENTE,J.I.: “El hallazgo de un tesorillo de moneda condal de fines de siglo XI, en Òrrius (Barcelona). Nuevos tipos inéditos atribuibles a Berenguer Ramon II (1076-1096) a Acta historica et archaeologica mediaevalia, núm.2. Dep.Història Medieval; Ins. d’Història Medieval. Barcelona, 1981. Pàgs.231-241
• UBACH, Pau: Memòries etno-arqueològiques. Vilassar de Dalt 1934-1993. 6000 anys d’història en el Maresme. L’Aixernador. Argentona, 1994 (El Montalt, 17). Pàgs.211-216