Dins les peces que s’havien aplegat a ca l’Ardiaca, els sarcòfags romans reaprofitats com a sepulcres comtals són les que han mogut més l’interès i han protagonitzat més l’atenció historiogràfica. Sembla que l’any 1422 es va produir l’enderroc de la galilea romànica de la catedral de Barcelona com a conseqüència de la construcció de la nau gòtica. Segons ha estudiat Francesca Español, aquests espais van ser utilitzats com a recinte funerari per ubicar-hi sarcòfags monumentals, que en el cas de la seu de Barcelona contindria les restes del comte Ramon Borrell (mort el 1017) i les despulles de la comtessa Sança de Castella, primera esposa de Ramon Berenguer I, morta entre el 1026 i el 1027. Un cop buits de del seu contingut i retirats per les obres van restar abandonats. Un d’ells, el de Sança és el que va anar a parar al pati de Ca l’Ardiaca i l’altra, el de Ramon Borrell és el que va anar a parar a la parròquia d’Alella.
El primer dels sarcòfags, l’anomenat de La cacera dels Lleons per la seva iconografia, és el que es va quedar al pati de Ca l’Ardiaca i es trobava encastat a la paret en el pati del palau de l’ardiaca i feia la funció de font i d’abeurador. La primera descripció coneguda del mateix correspon a l’any 1786 quan Isidro Bosarte, en va deixar constància del seu pas pel palau de l’Ardiaca. L’any 1788 un altre viatger, en torna a fer una descripció. No serà fins el 1847 que Antoni de Bofarull, a part de descriure més restes antigues al pati a part dels sarcòfag, descriu la hipòtesi de Jeroni Pujades que l’esmentat sepulcre havia estat la tomba de Cneo Pompeyo. Aquest mateix autor ja havia discrepat anteriorment d’aquesta hipòtesi i proposava que hostatjava les restes de Ramon Berenguer I el vell. Actualment aquest sarcòfag es troba el fons del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
El sarcòfag amida 2,4 m de llarg, 0,76 m d’alt i 0,81 d’ample i va ser descrit per primera vegada en un catàleg l’any 1888 per Elies de Molins. És de marbre blanc i en la seva part frontal hi ha un relleu amb el tema de la cacera dels lleons. S’hi pot observar una sèrie de personatges que es poden identificar com esclaus i altres com a caçadors invoquen a la deessa Diana. Tothom apunta a una cronologia del s.III.
 |
| Sarcòfag dels lleons Museu d’arqueologia de Catalunya [Fot- Garriga, 1986,p.27] |
El segon sarcòfag dels comtes, el que corresponia al comte Ramon Borrell, va ser portar per Lluis Desplà a la casa rectoral d’Alella. A l’igual que l’altre sepulcre va ser utilitzat com a pica d’un safareig o abeurador en el pati de la casa rectoral que aleshores comunicava amb un carrer entre les dues rieres i no tenia el pas tancat com ara. L’aigua hi queia per la boca d’un lleó de pedra que tenia gravada a l’esquena les armes de la família Desplà. Possiblement les obres de canalització d’aigües que hi ha documentades de la Torre dels Desplà fins la casa rectoral d’Alella del 3 de desembre de l’any 1502 deurien ser per aquesta finalitat. Les capitulacions van ser firmades per l’ardiaca Desplà i Vidal de Magench, mestre d’aigües del regne de França per les referides obres i conduccions d’aigua.
La primera crònica que hi ha del sepulcre a Alella no la trobem fins la crònica de Pujades: “Muerto el príncipe preclarísimo Ramón Berenguer, fue enterrado con grande majestad y pompa y puesto en un famoso mausoleo o sepulcro de finísimo mármol en la capilla mayor de la catedral de Barcelona (murió el 27 de mayo de 1076) (...) más tarde (...) para dejar el presbiterio o capilla más desembarazada y espaciosa, debieron sacar el sepulcro (...) sacaron los huesos del conde de aquel grande sepulcro de mármol... quedó la sepultura o sepulcro de mármol fuera de su lugar, y rodando como suele suceder a veces las coses de poca estima y precio de acá por allá, vino a ser lanzado y echado de la iglesia y algún curioso que la debió estimar por ser de mármol fino la llevó al lugar de Alella del Obispado de Barcelona por la costa de Levante en su marina. Los que quieran verla, con caminar dos leguas desde Barcelona hacia Levante, lo hallaréis delante la casa del cura o rector sirviendo hoy de pila donde cahe continuamente el chorro de agua de una Fuente que allí salta enseñando y sirviendo hoy para lo que no fué hecha y mostrando verdaderamente lo que antes con estos versos latinos:
“Marchio Raymundus Nulli Probitate Secundus
Quem Lapis Iste Tegit Agarenos Marte Subjecit
At cuius Natum Semper Solvere Tributum
Huic Requies Detur, Moriturus Quisque Precetur.
Tengo por infalible y cierto que debió de llevar allí aquel sepulcro el arcediano mayor de la catedral de Barcelona Luis Desplá el cual juntamente con ser Arcediano fue cura o Rector de aquella Iglesia de San Félix de Alella, como antes del Concilio de Trento se `permitía, pues fue dicho Rector muy curioso y amigo de recoger lapidas y sepulcros en la casa de su dignidad de Barcelona” .
 |
Còpia de la epigrafia
de la làpida d’Alella
Per Miquel
Carbonell- ACG: ms. 1492, fol.145.[Español, 2001a, p.174 ]
|
|
La següent referència al sepulcre d’Alella va ser escrita durant el rectorat del Dr. Francesc Riu d’Alella (1694-1740) en una nota marginal comenta que el safareig que hi havia davant de la rectoria i que servia d’abeurador havia estat portat pel rector Lluís Desplà i atribueix el sarcòfag a la tomba de Ramon Berenguer IV.
Un altre document interessant en quan a la descripció del sepulcre d’Alella apareix en un plet que va tenir lloc en el rectorat de Josep Ignasi Llexis (1765-1772) a causa dels problemes que generava el subministrament d’aigua de les canalitzacions entre la rectoria i les veïnes casa Pujades i casa de les Quatre Torres efectuades el 1502. En la descripció es menta que “.. al tercer caño de agua ( que viene de las Cuatro Torres) lo está vomitando de día y de noche un león de piedra que se halla sentado más de doscientos y cincuenta años hace en la baranda de una grande balza o estanque de agua que allí ay de espaldas al huerto y de cara al frente de la rectoría, tan antiguo y viejo que ha perdido los ojos y los carrillos y de puro estarse al sol y al sereno y con los porrazos que le han dado unos y otros después de haber satisfecho la sed a muchos millares de persones y de bestias pero conserva todavía la melena, las garres y sus unes para defenderse de los que han pretendido y pretenden sacar-lo después de aver sido mas de dos centurias y media manantial público, perenne de agua. Y cuando la que tiene no le cabe en el cañón de Hierro que está mordiendo, la derrama por una obertura redonda artificial que tiene debajo del pescuezo. (...)
11.- Otro sí : Que el león de que habla en el núm. antecedente tiene gravadas en las espaldas las armes de la casa Desplá, familia que fueron dueños de la casa y de toda el agua que afluye en las Cuatro Torres. En el año 1511 Lluís Desplá era rector de Alella, Canónigo y Arcediano mayor de la S(an)ta yglesia Catedral de Barcelona cuyo obispado renunció. A este atribuyen en las notes del archivo las obres del conducto de agua. (...)
12.- Otro sí , (...) el león de piedra que hablamos en el núm. Antecedente descarga el agua que despide por la boca en una pila de mármol blanco que hay en la baranda del estanque de agua del huerto de la misma Rectoría de Alella, la cual pila es tan vieja y remendada como el mismo león que de día y de noche lo está llenando y a mas de ser tradición en Alella lo refiere el Dr. Riu citando a Pujades que la mencionada pila de mármol és la misma que fue enterrado Ramón Berenguer Conde IV de Barcelona y que la trasladó a dicho lugar de Alella el mencionado Luís Desplá anyo 1511. Es verdad. (…)
14.- otro sí: Que desta parte (…) el agua que mana el león de piedra que ay y se alla en el huerto de la Rto. De Alella ha servido y sirve de fuente pública y perenne donde satisfacen su sed a todas horas todo género de personas grandes y pequeñas los del pueblo y fuera de el levándosela los del vecindario a cántaros con jarras possales y sirviendo la pila de agua mencionada en el núm. 12 de abrevadero público donde muy a menudo se ven juntas para beber en él muchas reguas de machos, muchas vacas y bueyes aguardando su vez para beber por no aber juntos en el sin los demás animales que pasando por el camino real de Alella visitan la referida fuente de Alella tan conocida y celebrada. Se justificará y es verdad”.
No hi ha cap més notícia de la font i del safareig a partir de les hores. L’any 1880 en una excursió a Alella, a la Roca i a Santa Quiteria efectuada entre el 19 i 30 de març, la crònica ens comenta que van preguntar al Sr. Olivo de la parròquia sobre la font i la que els hi van ensenyar no era la que comentava la crònica de Pujades: “li fou mostrada una molt Antigua por lo rector en un safareig de l’hort dient que era l’única que ell coneixia des d’un nombre molt respectable d’anys, mes no podia ésser la que servi de sepulcre, puix és de pedra i no de marbre i no té cap senyal de la inscripció que ens diu Pujades”.
Salvador Artés especula que possiblement el sepulcre va ser enretirat del lloc durant el rectorat de Salustio Romero Palacios (1773-1780) ja que durant aquest període Alella va patir unes fortes riuades que van afectar negativament a la confluència de les rieres de Coma Clara i Coma Fosca provocant moltes destrosses i danys materials. Ja hem esmentat que aquest rector va fer moltes modificacions a la rectoria i deuria també renovar la font que com han descrit els cronistes estava en mal estat. Salvador Artés i Lluís Galera van realitzar alguns sondejos arqueològics en el pati l’any 1957 però van resultar negatius.
Per a més referències
- GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2012) La família Desplà-Gralla com a promotors d'art (s.XIV-XVI). Treball premiat per la Beca de Recerca Local d’Alella 2012. Alella: Biblioteca d'Alella, p.137-140
En el passat número 326 de la Revista Alella publicat al març del 2014 hi figurava un article meu sobre la figura dels Desplà com a promotors. L'article s'emmarca dins els resultats de la investigació que sota el títol de «Els Desplà com a promotors d’art» va guanyar la primera edició de la "Beca de Recerca local d’Alella” el passat 22 de desembre de 2011 atorgat per l'Ajuntament d'Alella. En l'article amb un to divulgatiu he posat en consideració el paper d'aquesta família com a promotors tant a la vila d'Alella com en altres indrets on hi actuaren gràcies a les prerrogatives que li atorgaven els diversos càrrecs que van exercir.
L’any 1993 es va dissoldre l’associació fundadora i se'n crea una de nova, l’Associació Cultural Revista Alella, amb uns estatuts més moderns i adaptats a la legalitat vigent. Des d’aleshores, aquesta és l’entitat que edita la revista.
.jpg)
.JPG)