Les forques del castell de Burriac.

En el marc de la justícia senyorial, les forques dels castells són utilitzades per tal de castigar les infraccions o els delictes les persones sotmeses a una jurisdicció senyorial. A més de ser una eina de repressió i de càstig també serveixen per exemplificar el càstig i persuadir a un possible delinqüent o malfactor d’un nou delicte.
La relació de delictes i penes ja es troba tipificada en els Usatges. Concretament en el capítol XCIV ens diu que “Quia iusticiam facere de malefactoribus datum est solummodo potestatibus, slicet de homicidiis, adulteriis, de vereficiis, de latronibus, de raptoribus, de bausatoribus, et de aliis mominibus ut faciant de illis sicut eis visum fuerit; truncare pedes et manu, thahere oculos, tenere captos in carcere longo tempore; ad ultimum vero, si opus fuerit, eorum corpora pendere.” És a dir, que com últim càstig, es pot penjar el cos.
Els senyors exercien sobre la seva jurisdicció el poder de jutjar delictes menors, des de l’incompliment per part del pagès dels monopolis senyorials (dret de moldre al molí, ferreries...) o bé l’incompliment del pagament de les rendes, adulteris i fins i tot delictes de sang, robatoris etc. Alguns d’aquests delictes, depenen de la gravetat podia ser castigat amb la forca o la mort del presumpte delinqüent.
L’any 1343, els senyors del castell de Burriac van adquirir per 12.000 sous la jurisdicció alta i baixa, mer i mixt imperi, civil i criminal de Pere III i amb ella la capacitat d’ajusticiar amb les forques. “... sed sola mea propria auctoritate et meorum, furcas, perticas et alia quis signa fustea seu lapìdea denotancia merum imperium et iurisdiccionem omnimodam pertinentem”.
Les forques de la jurisdicció del castell de Burriac, han estat documentades des del s.XIV per Coral Cuadrada i es trobaven situades al puig del Montcabrer, al pujol d’en Bera, a un camp sobre el mar, al camp d’en Berenguer d’en Pou, també al costat del mar i al Puig de Cerdanyola “...in altitudine dicti podii de Cerdanyola, iuxta furchas que ibi sunt...”. D'aquestes vàrem poder identificar en un estudi anterior les forques del Turó de Cerdanyola a Mataró i les del Turó de l'Infern a Cabrera. Les forques van esdevenir un referent per la pedagogia del càstig, és a dir, hom aprenia què li podia passar si delinquia contra el poder senyorial. També van esdevenir un referent del límit del poder del castell, amb aquest sentit podem llegir “...et aigües versants versus castrum de sancto Vincencio, cum ipsis furquis, sit de terminis castri de sancto Vincencio...”.

Deu anys més tard, Pere III el Cerimoniós aconsegueix redimir la venda del mer imperi i l’alta jurisdicció i al senyor de Burriac Pere des Bosch sols li queda el mixt imperi i la jurisdicció civil. Obligant a Pere des Bosch a derruir les forques “... quascumque furcas et perticas et alia quamvis signa denotancia merum imperium et aliam quancumque altam iurisdiccionem... affixas et appossitas, vel affixa seu apposita quoquomodo pertinus, diruant, evellant et ad perpetuum destruant...”.
Com podem observar, aquestes forques no degueren desaparèixer tal com ordena el monarca, ja que en un document del 1362, on es fixen les partions dels castells de Mataró i Burriac es descriuen les forques del turó de Cerdanyola “...en lo alt de dit puig de Cerdañola prop de les forques que son alli...”. Ma Josep Castillo, localitza encara la pervivència de l’existència de forques del castell de Vilassar en el topònim d’una de les confessions d’un capbreu del s.XVI, on en les afrontacions del castell apareix “...ad oriente in camino regali quo itur in locum vocatum les forques”.
Si anem als llocs indicats, que acostumen a ser un rocars, podem observar els forats dels encaixos dels pals de fusta de les forques. A partir de representacions en algun retaule gòtic, com el cas del retaule de Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà) conservat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, podem veure l'aspecte que deurien tenir aquests instruments repressius.

Les forques del Turó de Ceranyola (Mataró) [Fotografies. J .Graupera, 1996]

Les forques del Turó de l'Infern (Cabrera de Mar) [Fotografies. J .Graupera, 1996]

Per a consultar el text sencer:

• GRAUPERA, Joaquim: “Les forques del castell de Burriac” a Jornades de Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Actes. Del 13al 30 d’octubre de 1999. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2001. Pàgs.87-91

Bibliografia

• CASTILLO, Maria Josep: Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques. L’Aixernador. Argentona, 1990. (El Montalt, 7)
• CUADRADA, Coral: El Maresme medieval: habitat, economia i societat. Segles X-XIV. Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 1988. (Premi Iluro,42)

El treball “Terra de Remences. Argentona al s.XV” d’Enric Subiñà va guanyar el Premi Burriac 2008.

El passat diumenge 11 de gener de 2009, es va lliurar en el Saló de Pedra de l’Ajuntament d’Argentona, el Premi Burriac 2008. El guanyador va ser l’historiador argentoní Enric Subiñà amb un treball titulat “Terra de Remences. Argentona al s.XV”. L'acte va estar presidit pel Sr. Regidor de Cultura de l'Ajuntament d'Argentona Ferran Armengol i per els membres del jurat d’enguany que va estar format per els historiadors: Assumpció Zapata, Ma Josep Castillo i jo mateix. Va actuar com a secretari en funcions el tècnic de l'Ajuntament d'Argentona Oriol Colomer.
L'historiador Enric Subinyà és membre de vàries associacions de recerca com el Centre d’Estudis Argentonins, el Grup d’Història del Casal i el Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró i ja havia guanyat prèviament una altra convocatòria del Premi Burriac fa set anys amb el llibre “Argentona, de la sagrera a la vila (1295-1900)”. Ha especialitzat el seu treball en l’estudi de la baixa edat mitjana del Maresme central, sobre tot, en temes relacionats amb la pagesia i la propietat de la terra i la història dels masos. Ha publicat també diferents estudis en revistes especialitzades i en diferents congressos.
El treball premiat realitza una radiografia del municipi durant la Baixa Edat Mitjana, tractant diversos aspectes de la vila, als quals ens té acostumats: la terra, les senyories, el poblament, els masos, els molins, la pagesia, entre d’altres. L’obra també inclou una recopilació de part de la documentació utilitzada per l’autor, que arriba a uns 300 documents, la majoria dels quals inèdits i que es conserven en arxius particulars dels masos del terme municipal i d’altres custodiats en arxius públics com l’Arxiu Municipal d’Argentona, l’Arxiu de Protocols de Barcelona, la Biblioteca de Catalunya o l’Arxiu de la Corona d’Aragó, entre d’altres. Al final del treball, hi ha una relació dels argentonins que consten documentats en el segle XV a la vila.
El Premi Burriac de recerca històrica i social sobre Argentona, dotat amb dos mil euros, premia el millor treball d’investigació en el camp de la història, sociologia, antropologia, patrimoni cultural i artístic o ciències socials en general, que tingui per objecte principal la Vila d’Argentona. La convocatòria és de periodicitat anual i es fa pública, habitualment, a principis d’any coincidint amb la festa major d’hivern de la vila sota l’advocació de Sant Julià.

Felicitem des d’aquí la feina realitzada per l’Enric Subiñà i pel resultat obtingut i animem a tothom a llegir-lo quan surti publicat properament.

Moment de la lectura del veredicte per part del juratEnric Subìñà en el moment de recollir el premiMa Josep Castillo en el moment de comentar el treball gaurdonat en nom del jurat.El públic assistent a l'acte

L’espitllera, un nou bloc sobre castells catalans fet des del Maresme

Aquesta setmana, s’ha obert a la xarxa un nou bloc sobre castells catalans anomenat “L’espitllera”. El seu autor, l’Enric Juhé, anomenat en el seu bloc el “Cavaller del Pou de Glaç”, és un company i amic amb el qual hem anat coincidint des de fa molts anys en diferents projectes de recerca del món medieval del Maresme. Tots dos vàrem formar part de l’equip de la difunta entitat Amics de l’Art Romànic del Museu Comarcal del Maresme, avui Museu de Mataró i vàrem col·laborar en el volum XX de la Catalunya Romànica dedicat al Maresme. En el cas de l’Enric, va tractar la història i la descripció de molts dels castells del Maresme, juntament amb la que avui és la seva companya Cristina Martí. L’Enric és un apassionat d’allò que fa, i ara, segons ell, torna a tocar el món dels castells, sense deixar oblidats altres de les seves dèries o passions: el maquetisme naval (que ha esdevingut la seva professió), l’arqueologia, la pintura mural romana, l’astronomia, entre d'altres. Segons la meva opinió una de les seves principals aportacions al món dels castells és el seu estudi interpretatiu, que juntament a les seves dots com a dibuixant, ha proporcionat bones recreacions de castells enrunats com ara el de Burriac.

Segons ell mateix, aquest bloc no esta destinat als especialistes, malgrat que tractarà el tema amb el màxim rigor possible. El que vol és fer un bloc per tal de què el gran públic pugui trobar-hi la informació essencial sobre cada un dels castells que visitarà o ha visitat, i pretén que aquesta informació sigui útil a la persona que ho llegeixi, ja sigui per fer un treball d’escola, o per una simple visita. De cada castell exposarà: una breu presentació, la ubicació del castell, una breu introducció històrica, una descripció el més extensa possible de les restes actualment visibles, el plantejament defensiu del castell i la interacció amb l’espai que l’envolta i amb altres castells i torres properes. El contingut es veurà complementat amb enllaços a galeries fotogràfiques el mes complertes possible de les quals també us facilito l'enllaç.
Demana la participació a tots aquells que ho desitgin fent la seva aportació. Segons l’Enric “...Si algú coneix algun detall que a mi se m’ha escapat, o creu que alguna cosa es incorrecta, pot deixar la seva opinió, així com fer totes les consultes que calgui, que miraré d’atendre el mes puntualment possible.”Enhorabona Enric per aquesta pàgina i esperem que tingui l’èxit i l’acollida que de ben segur és mereix, i convido a tothom a visitar-la

Si voleu contactar amb aquest bloc: http://lespitllera.blogspot.com/

Album de fotos de l'Enric Juhé: http://picasaweb.google.com/ejuhec

Notes sobre el culte a Sant Jaume a la Comarca del Baix Maresme

La comarca del Baix Maresme, per la seva situació entre la serralada litoral i la costa, va quedar al marge de les rutes de peregrinació tradicionals del Camí de Sant Jaume, que passaven bàsicament per la zona del Vallès. Malgrat això, el seu ressò i la seva importància es deixa sentir en testimonis dispersos a la comarca, com el d'alguns testaments que especifiquen la causa de testar en la inseguretat de fer aquesta peregrinació a Sant Jaume i en previsió que el camí fos d'anada i no de tornada.
La majoria dels edificis que tenen l'advocació de sant Jaume a la comarca del Maresme, són exemples tardans d'època moderna (segles XVI-XVII). Aquests testimonis que mostren un auge del culte al sant, estan clarament relacionats amb una forta immigració de població occitana al Maresme central. Aquest fet queda clarament testimoniat en la creació d'una confraria dedicada al sant a la parròquia de Sant Genis de Vilassar. D'aquesta mateixa època trobem una sèrie de capelles amb aquesta dedicació, com són els casos de Sant Jaume de Traià, a Mataró (ara del terme d'Argentona), que va canviar d'advocació ja que abans era dedicada a sant Cugat, i la capella de l'Hospital de Mataró (dedicada a sant Jaume i santa Magdalena).
A part d'això, s'han conservat dues talles de sant Jaume, una de gòtica –al priorat de Sant Pere de Clara (Argentona), possiblement fruit de l'afecció col·leccionista dels propietaris- i una de barroca de l'antic retaule de l'esmentada capella de Sant Jaume de Traià, i finalment l'ornamentació del retaule barroc de la capella de l'Hospital de Mataró. El fenomen de les peregrinacions a la comarca del Maresme es va traduir, a petita escala, en l'aparició d'aplecs o romiatges a escala regional vers santuaris, molts d'ells marians. La transformació de certes capelles ermitanes en santuaris en època del gòtic, van cobrir aquestes necessitats espirituals, en una societat en què fer el Camí de Sant Jaume era privatiu per a tota una sèrie de gent. D'aquesta manera tenim els santuaris de la Cisa a Premià de Dalt, o el santuari del Corredor a Dosrius/Llinars, que recollien la tradició mariana i tenien la mateixa funció que el Camí de Sant Jaume, però en un àmbit més reduït. A partir del segle XVII en el Baix Maresme apareix un auge del culte a sant Jaume, documentat per l'aparició de diferents capelles sota aquesta advocació.
Aquesta revifalla del culte al sant, la podem relacionar clarament amb l'augment de la població occitana a la comarca, fruit d'un moviment migratori intens que persisteix durant els segles XVI I XVII. Al Maresme s'ha estudiat a bastament aquesta migració a partir dels registres parroquials, els fogatges i els censos, en poblacions com Mataró, Vilassar de Dalt, Sant Andreu de Llavaneres, Arenys de Mar i Canet de Mar.
Una de les poblacions on podem relacionar clarament el culte a sant Jaume i els immigrants francesos és a la parròquia de Sant Genis de Vilassar. Els estudis sobre l'arribada de la població occitana a la comarca arriben a la conclusió que aquesta migració va ser molt intensa durant el període 1553 i 1708, en què el creixement de la població de la comarca experimenta un ascens de l'ordre del 166,60%, tot i que en poblacions com Vilassar el creixement va arribar a un 271,40%. En l'anàlisi dels matrimonis celebrats en aquesta població durant aquest període, veiem que en un 13,8% un dels nuvis declara provenir de l'altre costat dels Pirineus. Durant els anys centrals del segle XVII, degut a la Guerra dels Segadors, hi ha un retrocés important de l'arribada d'occitans a la comarca; es calcula que un 7% dels nuvis són d'origen occità, però en el mateix període, a Vilassar, es manté la xifra alta amb un 15%. A partir de 1661 el descens ja és evident, amb un 3% de nuvis casats d'origen occità. Aquestes dades donen testimoni que la immigració occitana va ser molt important a Vilassar. L'origen d'aquesta població nouvinguda procedia dels bisbats francesos dels Pirineus i Prepirineus, sobretot del bisbat de Cominges i Foix, també de Terres Altes i el Massís Central, Llenguadoc i conca del Garona. Bibliografia:

• GRAUPERA, Joaquim: “Notes sobre el culte a Sant Jaume a la Comarca del Maresme” a XX Sessió d’Estudis Mataronins, 29 de novembre de 2003. Museu-Arxiu de Santa Maria; Patronat Municipal de Cultura. Mataró, 2004. Pàgs.65-80
• GRAUPERA, Joaquim: “Notes sobre el culte a Sant Jaume a la Comarca del Baix Maresme” a El camí de Sant Jaume i Catalunya. Actes del Congrés Internacional celebrat a Barcelona, Cervera i Lleida els dies 16, 17 i 18 d’octubre de 2003. Publicacions Abadia de Montserrat; CSIC. Barcelona, 2007( Biblioteca Abat Oliva, 21) Pàgs.403-408

Si voleu llegir el text complert:
http://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/view/113423/141216